Tema 2. Psicofarmacologia bàsica (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 4º curso
Asignatura Psicofarmacología
Profesor A.A.
Año del apunte 2017
Páginas 13
Fecha de subida 27/01/2018
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: PSICOFARMACOLOGIA BÀSICA La psicofarmacologia és la ciència que estudia els fàrmacs psicoactius, és a dir, que tenen acció sobre el SNC i que, per tant, poden modificar la conducta.
Característiques farmacocinètiques  vies i pautes d’administració.
Accions farmacològiques  Terapèutiques i adverses.
Característiques farmacodinàmiques  molecular i cel·lular.
Existeixen diferents tècniques de recerca: I tres grans disciplines: - Psicologia - Farmacologia Models animals Bioquímica - Psiquiatria Ciència Biologia molecular Assajos clínics 2.1. ANTECEDENTS HISTÒRICS Primer període: abans de la civilització grega Ús de substàncies amb propietats psicoactives associats a creences màgiques i religioses. També hi havia indicacions terapèutiques de diferents substàncies amb propietats psicoactives amb evidències documentades:   Els Veda El codi d’Hammurabi Segon període: civilització grega- s.XIX Concepte d’un principi actiu amb acció curativa en les substàncies naturals. La malaltia mental estava associada a malalties de l’ànima (per exemple, possessió demoníaca a l’Edat Mitjana).
  S. XVI: Introducció de la Química a la Medicina.
S. XIX: Aparició de la Química Moderna. Detecció dels principis actius de les substàncies naturals.
Tercer període: s. XIX- dècada de 1970 Es comencen a sintetitzar diferents substàncies amb propietats psicoactives. Les malalties mentals s’associen patologies del SNC.
Existeixen dos tipus de tractaments:   Moral: ànima.
Farmacològic: somàtic.
Dècada d’or (1950-1960): inici de la psicofarmacologia moderna Per serendipitat (sort), es troben fàrmacs amb efectes sobre el SNC:  Sals de liti (1949): en banys. Són reguladors de l’estat d’ànim.
   Clorpromazina (1952): pensat com antiestamínic. Són tranquil·litzadors majors, antipsicòtics típics.
Imipramina (1955): antidepressius tricíclics.
Clordiacepòxid (1960): buscat pels seus efectes, molt poc potent. Benzodiacepina.
Quart període: dècada 1970- actualitat La farmacologia experimental intenta crear fàrmacs que tractin la malaltia amb pocs efectes secundaris.
Els coneixements que existeixen sobre el perfil farmacològic i els efectes bioquímics al SNC permeten crear psicofàrmacs de síntesis.
 Exemple: Risperidona, un antipsicòtic atípic que ha sortit de la barreja entre la ritanserina (antidepressiu) i l’haloperidol (antipsicòtic).
Conseqüències de la dècada d’or Cool Not cool - Desinstitucionalització i tractament ambulatori dels trastorns mentals.
- Hipòtesis biològiques dels tractaments mentals.
- Nosologia psiquiàtrica.
- Metodologia d’investigació clínica.
- Indigència i presoners.
- Ús indegut dels psicòtrops.
- Il·legalitat dels psicòtrops.
- Poc ús de la psicoteràpia pel tractament de trastorns mentals.
2.2. CLASSIFICACIÓ DELS PSICOFÀRMACS Lewin (1928)  !!!! sí Grup 1 2 3 4 5 Categories Euphorica Phantastica Inebrantia Hypnotica Excitantia Fàrmacs Opi i derivats, coca i cocaïna.
Psicoestimulants com el “peyote”, “cànyam” i “amanita” Alcohol, cloroform, èter Cloral, veronal, bromur de potassi, sulfonal Cànfora, cafè, té, cola, tabac, cacau Delay (1957), Bernkert i Hippius (1981) Quatre grups de substàncies basades en els efectes que tenen en l’humor. Ja es coneixien alguns dels psicofàrmacs.
Categories Psicolèptics Psicoanalèptics Psicodislèptics Timoprofilàctics* * Preventius tant d’episodis depressius com maníacs.
- Tipus de fàrmac Neurolèptics (timolèptics) Tranquil·litzants – hipnòtics (noolèptics) Antidepressius (timolèptics, timerètics) Psicoestimulants (euforitzants) Al·lucinògens Onirògens Sals de liti Usdin (1981) Fa una classificació per categories farmacològiques. També inclou substàncies no químiques, com ara la reserpina (planta).
Categories Antipsicòtics Antidepressius Ansiolítics Estimulants Al·lucinògens Tipus de fàrmac Fenotiacines, tioxantens, reserpina Tricíclics, IMAO Benzodiazepines, piperidines, piperacines, carbamats, substàncies alifàtiques, heterocícliques i aromàtiques Fenilalquilamines Harmina, derivats de l’àcid lisèrgic, glicolats, substàncies heterocícliques ***Deniker (1977) És una de les classificacions més utilitzades.
Categories Psicolèptics o sedants Psicoanalèptics o estimulants Psicodislèptics o pertorbadors - Tipus de fàrmacs Hipnòtics (barbitúrics, no barbitúrics) Tranquil·litzants i sedants menors (bromurs, diazepines) Neurolèptics (fenotiacines, tioxantens, buritofenones, reserpina) Reguladors de l’humor (sals de liti) Antidepressius (tricíclics, IMAO) Estimulants de la vigilància (amfetamines) Altres (corticoides, àcid fosfòric, vitamina C) Al·lucinògens (LSD, psilocibina, mescalina) Estupefaents (derivats de la morfina, cocaïna, cannabinoids) Embriagants (alcohol, èter, dissolvents) Classificació actual 1. Hipnòtico-sedants i ansiolítics 2. Antipsicòtics 3. Antidepressius 4. Reguladors de l’estat d’ànim 5. Substàncies d’abús i dependència 6. Noòtrops i activadors cognitius HIPNÒTICO-SEDANTS I ANSIOLÍTICS Hipnòtico-sedants Ansiolítics - Barbitúrics (fenobarbital) - Benzodiacepines (diacepam) - Clometiazol - Atípics noradrenèrgics (propanolol) - Paraldehid - Atípics serotoninèrgics (buspirona) - Bromurs ANTIPSICÒTICS Típics o de primera generació - Clorpromazina - Clotiapina - Flufenacina - Haloperidol - Levomepromacina - Perfenacina - Sulpirida - Zuclopentixol Atípics Segona generació - Clozapina - Olanzapina - Paliperidona - Quetiapina - Risperidona - Ziprasidona Tercera generació - Aripiprazol ANTIDEPRESSIUS - Tricíclics (imipramina) - Tetracíclics (maprotilina) - IMAO (tranilcipromina) - ISRS (fluoxentina) - IRS (reboxentina) - Duals  IRSN (venlafaxina)  IRND (bupropió) - Altres:  NASSA (mirtazapina)  ASIR (trazodona) - Cronobiològic (agomelatina) REGULADORS DE L’ESTAT D’ÀNIM Sals de liti Anticonvulsionants Nous antiepilèptics clàssics - Carbamacepina - Gabapentina - Valproat - Lamotrigina - Valpromida - Oxcarbacepina - Topiramat SUBSTÀNCIES D’ABÚS I DEPENDÈNCIA Psicoestimulants Depressores Psicodislèptics - Cocaïna - Anfetamines - Metilfenidat - Nicotina - Metilxantines - Alcohol - Opiacis (heroïna i morfina) - Substàncies volàtils - Al·lucinògens - Drogues de síntesi* - Cannabinoides ** - Fenciclidina (PCP) *perfil estimulant, entactògen **perfil depressor Noòtrops - Piracetam - Piritioxina - Melatonina - Vit C i E NOÒTROPS I ACTIVADORS COGNITIUS Vasodilatadors Antagonistes Procolinèrgics Ca - Codergocrina - Nimodipí - Donepezil - Galantamina - Rivastigmina Glutamatèrgics - Memantina 2.3. FARMACOLOGIA DE LA SINAPSIS Els fàrmacs poden actuar a totes les fases de la sinapsis:      Síntesis de NT.
Emmagatzematge de NT.
Alliberació de NT: resposta pre i post sinàptica.
Recaptació de NT.
Degradació de NT.
Tipus de receptors  Classe I. Ionotròpics.
- Associats a canals iònics; la mateixa proteïna és el canal iònic.
- Permeten l’entrada de carregues positives (excitatòries) i negatives (inhibitòries).
- Quan s’hi uneix el NT, s’obre el canal i passen les càrregues.
- Són de resposta ràpida.
Les proteïnes es troben al voltant del receptor. El GABA deixa passar el Cl-.
 Classe II. Metabotròpics.
- És receptor, NO canal iònic.
- Associat a processos metabòlics; per això la seva resposta és lenta.
- Accions a mig termini (síntesis i alliberació de NT).
- Accions a llarg termini (regulació gènica): l’activació d’aquests receptors pot provocar canvis en el material genètic de la neurona; els NT poden canviar les proteïnes de la neurona. L’activació implica modificacions en la quantitat i en l’acció del NT.
Una proteïna a la membrana neuronal associada a la proteïna G que fabrica uns tipus de missatgers, etc.
Les isoformes d’un receptor representen el grau d’enganxament amb un fàrmac. Com menys afinitat tinguin, menys efecte farà el fàrmac i viceversa.
Els receptors (de classe I i II) poden ser:   Presinàptics: regulació en l’alliberació i la síntesis del neurotransmissor: excitatòria o inhibitòria. Es pot administrar un fàrmac perquè vagi als receptors presinàptics i que s’alliberin menys NT o no s’alliberin més  receptor presinàptic inhibitori.
Postsinàptics: Resposta postsinàptica excitatòria o inhibitòria. L’actuació sobre els receptors postsinàptics ens indica la funció del NT. Es tracta d’afavorir la seva resposta.
Un fàrmac pot tenir tres funcions: agonista, antagonista o agonista invers.
Quan el fàrmac augmenta la transmissió, actua com AGONISTA.
Quan la disminueix, com ANTAGONISTA.
Quan fa el contrari, com AGONISTA INVERS.
Pot ser químic o funcional (que alhora poden ser pre o postsinàptics).
Pot ser competitiu o no competitiu.
 Pot ser complet o parcial.
p. 56 Agonista químic complet: substància que mostra una activitat idèntica sobre el receptor que el NT. Resposta màxima en ocupar tots els receptors i canviar la conformació del receptor iniciant una acció farmacològica.
 Agonista postsinàptic: fa el mateix efecte que la DA  augmenta l’activitat locomotriu.
 Agonista presinàptic: la neurona detecta un excés de NT de forma que regula a la baixa  disminueix l’activitat locomotora.
Antagonista químic complet: substància que bloqueja l’acció d’un NT sobre el receptor. No té activitat sobre l’element que bloqueja, només impedeix que un agonista s’uneixi al receptor ocupant ell el lloc, bloquejant-lo.
 Antagonista postsinàptic: l’antagonista bloqueja els receptors postsinàptics, de manera que els NT no arriben  disminueix l’activitat locomotora.
 Antagonista presinàptic: l’antagonista bloqueja la DA, de manera que la neurona regula a l’alça i la DA augmenta  augmenta l’activitat locomotriu.
Agonista funcional: fa el mateix efecte que el NT sobre una funció determinada (no es mira el mecanisme químic). Pot actuar en diferents llocs:  Antagonista presinàptic  Agonista postsinàptic Antagonista funcional: fa efectes oposats al NT sobre un funció determinada. Pot actuar en diferents llocs:  Agonista presinàptic  Antagonista postsinàptic Antagonista competitiu: substància que bloqueja l’acció d’un NT en el mateix lloc del receptor on actua el NT.
Antagonista no competitiu: substància que bloqueja l’acció d’un NT en un lloc diferent del receptor del que actua el NT. La capacitat d’antagonista no és tan forta.
Si administren un fàrmac competitiu, podrem modificar la quantitat i fer que ocupi el seu lloc un altre fàrmac, però si administrem un fàrmac no competitiu no podrem fer-ho, ja que no hi haurà cap que competeixi amb ell.
Agonista parcial: substància que s’uneix al receptor i en funció de la quantitat de NT en la sinapsis, fa funcions d’agonista o antagonista, però amb menys intensitat. Si hi ha dèficit, puja els nivells i si hi ha excés, el baixen.
 Buspirona: ansiolític que regula la serotonina tant a l’alça com a la baixa, segons el que calgui.
Però no és tant potent. Si es sap que hi ha un excés de transmissió, millor donar un agonista funcional, que pot actuar com agonista postsinàptic i com antagonista presinàptic.
Agonista invers: substància que realitza, sobre el receptor, l’acció contrària a la del NT. També poden existir agonistes inversos parcials.
REGULACIÓ DELS RECEPTORS El nostre organisme té unes condicions per emetre respostes; quan es distorsionen per modificacions internes o externes de vegades s’hi acostuma.
 Subsensibilitat o dessensibilització: disminució de l’afinitat per augment de transmissió o presència continuada d’un agonista.
 Supersensibilitat o hipersensibilització: increment de l’afinitat (receptor- NT) per disminució de la transmissió o presència continuada d’un antagonista.
 Perfil a la baixa: disminució del número de receptors per augment de la transmissió o presència continuada d’un agonista.
 Perfil a l’alça: increment del número de receptors per disminució de la transmissió o presència continuada d’un antagonista  la neurona augmentarà les possibilitats de que els pocs NT siguin recaptats augmentant el nombre de receptors.
Dèficit de transmissió: hi ha un desequilibri, molts receptors i molta sensibilitat pels NT (la neurona s’intenta adaptar posant més receptors perquè hi hagi més possibilitats de recaptar els NT i augmentant l’afinitat entre receptor i NT). Una forma de superar aquesta situació és donar un agonista de forma continuada per intentar augmentar la transmissió. Així, els receptors que es comportaven de forma anòmala (hi havia molta quantitat i estaven molt sensibles) s’ajustaran; baixarà la seva sensibilitat i la quantitat.
ESCORÇA CEREBRAL Neurotransmissors. Amines: ACh, DA, NA, 5-HT i Hist.
Aquestes amines es generen a neurones que tenen els cossos neuronals al cervell mig. D’aquí surten les neurones que alliberaran aquestes amines a parts del cervell anterior. Són neurones de projecció llarga: van del mesencèfal al prosencèfal. Moltes pugen juntes, pel mateix feix.
     L’ACh es general majoritàriament al Nucli de Meynert.
La DA té diferents llocs d’origen, però els que ens interessa és l’àrea tegmental ventral.
La NA es general al Locus Coeruleus.
La 5-HT als Nuclis de Rafe.
La Histamina al nucli del tàlem, tuberomamilar.
Les amines participen en el pensament, en els processos cognitius, en la integració de la informació, l’humor, la emoció...
Síntesi i degradació: acetilcolina (ACh) L’ACh és un NT petit.
Enzims degradadors:   Acetilcolinesterasa (AChE): la que més degrada.
Butirilcolinesterasa: exerceix la seva funció quan AChE té problemes.
Demències: dèficit de transmissió d’ACh. Una possible via d’actuació terapèutica pal·liativa (que no curativa) seria inhibir els enzims degradadors. D’aquesta manera, s’intenta que la malaltia no avanci tant com ho faria en el seu curs normal.
Pàrkinson: excés d’acetilcolina.
 Sistema colinèrgic  Projeccions ascendents  Receptors cerebrals: Nicotínics (ionotròpics): la nicotina actua sobre aquests receptors ionotròpics i fa el mateix efecte que l’acetilcolina.
Muscarínics (metabotròpics).
Síntesi i degradació: catecolamines A partir de l’aminoàcid tirosina se’n deriva la LDihidroxifenilalanina (L-dopa para los amigos), que pot travessar la barrera hematoencefàlica (la DA no pot) i s’utilitza:  Per augmentar els nivells de concentració de DA (hi ha dèficit) en el tractament del Parkinson.
 En la distonia sensible a la dopamina.
Enzims degradadors:   Monoaminooxidasa, a la neurona presinàptica, actua sobre el NT recaptat: MAOA, que degrada NA i 5-HT.
MAOB, que degrada DA i 5-HT.
Catecol-O-metiltransferasa (COMT): degrada DA, NA i A.
 Sistema dopaminèrgic:  Projeccions ascendents: ➢ 1 via i dues projeccions  mesocortical i mesolímbica - Mesocortical: ATV fins escorça prefrontal.
Dèficit de transmissió de DA  esquizofrènia de tipus negatiu.
- Mesolímbica: ATV fins nucli accumbens, amígdala i hipocamp. Motivació, emoció i recompensa: la DA regula el valor de l’estímul, si és positiu o negatiu.
Excés de transmissió de DA  esquizofrènia de tipus positiu.
➢ Via nigroestriada: substància negra, situada als ganglis basals, fins nucli estriat.
Afectada al parkinson, ja que està implicada en el moviment intencional. No dopamina a l’estriat.
 Circuits locals: ➢ Via tuberoinfundibular: des de l’hipotàlam fins al nucli tuberoinfundibular. Petit recorregut hipotàlam-hipofisis. S’encarrega de la regulació hormonal.
 Receptors cerebrals: D1-D5 (metabotròpics).
 Sistema noradrenèrgic  Projeccions ascendents centrals: Múltiples funcions: mantenir la vigília i l’activació, atenció (hemisferi dret), regulació hormonal (hipotàlem) i aprenentatge i memòria (projeccions hipocamp).
Principal inconvenient: inici transmissió al Locus Coerulus.
Projecta a àrees molt diverses; el dibuix és molt esquemàtic.
Comparteix característiques amb la serotonina; projeccions similars.
Projeccions a àrees corticals com subcorticals.
 Projeccions ascendents perifèriques al sistema nerviós vegetatiu (simpàtic i parasimpàtic) expliquen molts dels efectes adversos, ja que s’altera la transmissió del sistema nerviós vegetatiu de forma colateral.
 Receptors cerebrals:  α1- α2 (metabotròpics): α2 presinàptic, interessant en ansiolítics.
 β1- β3 (metabotròpics) Síntesi i degradació: Serotonina (5-HT) No és una catecolamina, però està molt relacionada, ja que també prové del triptòfan i el mateix enzim degradador també actua sobre ella, sobretot MAOA.
Enzims degradadors:  Monoaminooxidasa: MAOA i MAOB.
 Sistema serotoninèrgic  Projeccions ascendents:  Receptors cerebrals: 5-HT1-5HT7 (metabotròpics) 5-HT3 (ionotròpic): implicat en una projecció descendent implicada en la percepció del dolor.
Funcions serotonina: implicada en la vigília, son, ritmes circadians. També funció emocional (amígdala); més que la NA.
Dèficit de transmissió de 5-HT i NA: problemes de depressió (i ansietat).
Ansietat i 5-HT: desregulació de la transmissió en els dos sentits  increment de la transmissió i també per dèficit de transmissió. Existeixen agonistes de la serotonina que tenen efectes terapèutics sobre els trastorns d’ansietat.
La transmissió de 5-HT redueix la transmissió de DA: la regula de forma indirecta  una forma indirecta d’incrementar la transmissió de DA és reduir la 5-HT. Això serviria per tractar la simptomatologia de tipus negatiu de l’esquizofrènia.
Síntesi i degradació: Melatonina (ML) La melatonina es sintetitza a partir de la serotonina; estan relacionades.
Hi ha dues hormones que limiten el ritme circadià: el cortisol (activa) i la melatonina, que té un pic nocturn i ens desactiva, ens fa recuperar. Es sintetitza en una glàndula pineal a partir de senyals de llum o foscor.
Funcions: regular els ritmes circadians (son, vigília), antidepressiva, indicació ansiolítica, com noòtrops (activador cognitiu).
Enzims degradadors: 2-3-dioxigenasa (al cervell i pineal).
Síntesi i degradació: Histamina Es sintetitza a partir de la histidina. No és un NT, és un neuromodulador que modula la neurotransmissió d’altres substàncies o neurotransmissors.
Té una funció molt vegetativa: digestió, sistema vascular...
Efectes adversos: somnolència, augment de pes (antihistamínics fan tenir gana)...
Enzims degradadors:   Histamina-N-metiltransferasa Diaminooxidasa (DAO) Síntesi i degradació: àcid gamma-amino butíric (GABA) S’origina a partir del glutamat.
És el principal sistema d’inhibició cerebral.
Les neurones gabaèrgiques estan repartides per tot el SNC, no són tan llargues.
 Sistema gabaèrgic: aferències i eferències inhibitòries per tot el cervell que lliguen zones corticals amb subcorticals.
No hi ha vies concretes, hi ha receptors gabaèrgics (glutamat ídem).
Receptors cerebrals:  GABAA (ionotròpic): el que més interessa, ja que està implicat en els trastorns d’ansietat (dèficit de transmissió gabaèrgica).  possible fàrmac ansiolític: incrementar la transmissió de GABA; agonista de GABA. Es lliga a les proteïnes que envolten el canal iònic.
 GABAB (metabotròpic) Síntesi i degradació: glutamat (Glu) Es forma a partir de glucosa i altres nutrients mitjançant un metabolisme intermedi (cicle de Krebs). El glutamat pot fer una reserva en Glia biotransformant-se en glutamina.
Principal sistema d’excitació cerebral.
 Sistema glutamatèrgic: Aferències i eferències excitatòries entre el cortical i el subcortical. No hi ha vies concretes, hi ha receptors glutamatèrgics.
Receptors cerebrals:   mGlu1-8 (metabotròpics).
AMPA, KAINAT i NMDA (ionotròpics i metabotròpics).
L’excitació que provoca el glutamat pot donar lloc a la neurodegeneració per excitotoxicitat:      L’entrada massiva de Ca+2 a la neurona genera excitotoxicitat, fet que degenera les neurones, que s’inflen i les membranes moren.
Aquest fenomen depèn de l’activació del receptor NMDA ionotròpic, que és una proteïna canal que s’obre i entra molt de Ca+2.
En fases avançades, hi ha molt de glutamat que actua sobre aquests receptors i va matant aquestes neurones. Les primeres que mata són les colinèrgiques.
L’òxid nítric pot actuar retroactivament i fer que es generi més glutamat; potenciant la neurodegeneració.
Arriba un moment que ja no hi ha ACh i les neurones que queden es van morint degut a l’acció del NMDA (agonista selectiu). Les segones neurones implicades en processos neurodegeneratius són glutamatèrgiques.
 Receptors ionotròpics (p. 66) El Mg2+ (antagonista del glutamat) és un ió que impedeix que actuï el glutamat.
Òxid nítric (NO) Característiques      Molècula inorgànica (gas) molt petita que pot travessar barreres biològiques.
Vida mitja ultracurta (5-15 segons).
Difusió entre 50-100 mm.
Alta reactivitat.
En el sistema nerviós fa de vasodilatador, relaxant muscular i vasoconstrictor.
Missatger biològic sistemes    Cardiovascular Immunològic Nerviós p. 67  Sistema vascular (perifèric i central)  Sistema immunològic  Sistema nerviós  Equip Garthwaite (1988): Neurones en cultiu excitades amb glutamat alliberen una substància que relaxa la musculatura llisa (NO).
 Equip Snyder (1990): Localització de les neurones productores de NO del SNC.
Màxima concentració Cerebel Bulbs olfactoris Hipotàlem Escorça cerebral Ganglis basals Hipocamp Sistema visual Medul·la espinal Acció retrògrada del NO Potenciació a llarg termini (PLT): òxid nítric i cèl·lules glials   Astròcits: funció fisiològica? Micròglia: funció fagocitària en cervell de rata. Humans? NO...
      Patologies neurodegeneratives Alteracions cardiovasculars Trastorns de l’erecció: sildenafil (viagra) Desenvolupament cerebral Antimicrobiana antitumoral Acció retrògrada Potencial terapèutic Inhibidors NOS:       Antidepressiu.
Ansiolític.
Antipsicòtic: prevenció i tractament del curs deteriorant de la malaltia.
Addicció: tractament de desintoxicació; disminució de la dependència física i síndrome d’abstinència.
Qualitat vigília i son: efecte hipnòtic i antiepilèptic.
Neurodegeneració.
EFECTE PLACEBO. Psicobiologia Circuit neuronal del processament emocional Escorça prefrontal     Escorça cingulada Escorça orbital Amígdala Estriat ventral Interpretació d’estímuls (íntero i exteroceptius); positius o negatius. És el que enllaça el circuit estriat ventral i amígdala.
Conducta ansiosa.
Conducta motivacional.
La teoria que explica l’efecte placebo és la de les expectatives i s’observa un augment de la resposta dopaminèrgica en el nucli estriat.
Parkinson   Millora del funcionament motor entre 9-59% per placebo, inclús en tractament quirúrgics.
Expectatives de resultats principal factor implicat. Mediatitzat per un augment de DA estriatal i disminució de la taxa de dispar de les neurones subtalàmiques.
Depressió   75% de resposta antidepressiva es atribuïble a un efecte placebo.
Expectatives de resultats principal factor implicat. Mediatitzat per un circuit neural del processament emocional. Sembla implicar també zones de l’estriat ventral.
Dolor   El placebo indueix analgèsia i efectes adversos similars als opiacis. Els antagonistes opiacis bloquegen els efectes.
L’analgèsia induïda disminueix l’activació en àrees sensibles al dolor (tàlem, ínsula, escorça cinglada anterior) i activa l’escorça prefrontal.
Resposta immunitària i hormonal   Respostes inconscients al placebo. Immunosupressió en voluntaris sans i augment de la immunitat en lupus, esclerosis, al·lèrgies, etc. híper i hipoglicèmia.
Processos dependents del condicionament clàssic, sent l’amígdala i l’hipotàlem les principals àrees identificades.
...