Capítol 4 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 25/11/2014
Descargas 3
Subido por

Descripción

Resum del manual Ciència política per a principiants de Lluís Orriols i Agustí Bosch

Vista previa del texto

Tema 4: Béns públics i acció col·lectiva Hi ha molts de tipus de béns que no es poden aconseguí de forma individual, sinó que, per tal d’obtenirlos, necessitem inevitablement la cooperació dels nostres iguals. Sol ser el cas de molts béns públics, un tipus de béns que són especialment abundants en el món polític. Un exemple clàssic de bé públic és la defensa nacional. La consecució del bé públic requereix generalment una acció coordinada.
Si bé els individus no han de tenir necessàriament problemes a l’hora de cooperar entre ells, les dificultats apareixen quan l’objectiu que es persegueix és un bé públic. Aquest tipus de béns tenen unes característiques molt particulars que dificulten que els individus interessats es posin d’acord i cooperin.
4.1 Que són els béns públics? Els béns ( siguin objectes o serveis) es poden classificar en quatre grans categories en funció de si tenen o no dues propietats: la rivalitat i l’exclusió. Els béns són aquells que no disposen de cap de les dues propietats: ni generen rivalitat entre els seus consumidors, ni cap persona pot ser-ne exclosa del consum.
La rivalitat. Diem que un bé genera rivalitat quan el consum d’un usuari afecta al consum de la resta d’usuaris. Dit d’una altre manera, els béns amb rivalitat són aquells que no permeten que diverses persones els utilitzin alhora. En definitiva, anomenem béns rivals a tots aquells que quan una persona els utilitza o consumeix està evitant que altres ho puguin fer. En canvi, els béns públics es caracteritzen per no presentar rivalitat entre els consumidors. Un bon exemple és l’enllumenament públic, en aquest cas no hi ha rivalitat perquè el consum d’una persona no afecta el consum de la resta.
L’exclusió. Diem que un bé permet l’exclusió en el seu consum quan d’alguna manera és possible discriminar entre qui pot consumir el bé i qui no pot fer-ho. Contràriament als exemples anteriors, no és possible discriminar entre qui pot i qui no pot gaudir d’un bé públic. Siguin o no propietaris, hagin o no col·laborat en la seva provisió, tothom, sense excepció, pot disposar-ne.
Els béns públics són aquells que no tenen ni rivalitat ni exclusió en el seu consum. A més a més de l’enllumanament públic, altres exemples clàssics de béns públics són: la neteja dels carrers, el bon estat de l’immobiliari públic, la seguretat ciutadana, la defensa nacional, etc.
Hi ha un segon tipus de béns públics que anomenem impurs ( o semipúblics). Són tots aquells objectes o serveis dels quals no és possible privar ningú dels seu consum, però que, contariament als béns públics purs, sí que presenten rivalitat. Aquesta rivalitat sol provenir de l’existència d’un punt de saturació en el consum del bé: un nombre excessiu de consumidors pot provocar que el bé s’esgoti. Pensem amb la sanitat pública o altres serveis socials.
Òbviament, és possible distingir dos altres tipus de béns en funció de la seva rivalitat i exclusió. Els béns que ens són més familiars són els antagònics als béns públics purs, aquells que disposen d’ambdues propietats. Aquests béns reben el nom de béns privats i són la major part dels productes que podem comprar al mercat. Finalment, un quart conjunt de béns són els de club. Formen part d’aquest grup tots aquells serveis amb dret d’admissió ( normalment després de pagar una entrada o quota) però sense rivalitat entre els usuaris admesos. En aquests casos, considerem que hi ha exclusió, ja que només es permet l’accés als que han pagat una entrada, però no hi ha rivalitat, ja que la qualitat de l’espectacle no sol canviar excessivament.
4.2 Els problemes de l’acció col·lectiva Un cop conegudes les propietats dels béns públics ( purs i impurs) ja podem estudiar els problemes de l’acció col·lectiva que generen aquest tipus de béns. És molt freqüent que els individus necessitin cooperar entre ells per tal d’aconseguir un bé públic. Però aquest té una característica que desincentiva la cooperació. Es tracta de la propietat de la no exclusió, la impossibilitat de privar a algú del consum. El fet que tothom pugui gaudir d’un bé públic, malgrat no hagi col·laborat en la seva provisió, provoca que la gent tingui incentius per no cooperar i esperar que siguin els altres els que aportin l’esforç o els diners necessaris per proveir el bé.
En el camp de les ciències socials, aquesta actitud es coneix amb l’expressió anglesa de free rider, se sol utilitzar per les persones que s’aprofiten de l’esforç aliè.
Els béns públics generen free riders perquè, en no ser possible excloure ningú del seu consum, tothom té incentius per no participar en la seva provisió, tot esperant que ho faci la resta. La cooperació fracassarà inevitablement si tothom es mou per aquest incentiu i actua com a free rider. Aquesta dinàmica fa que els individus estiguin condemnats a no poder gaudir dels béns públics que requereixen de la cooperació de la gent.
4.3 Dilema del presoner.
La dificultat de crear béns públics a causa de l’existència de free riders es pot simplificar amb un joc molt conegut en les ciències socials, anomenat el dilema del presoner. El dilema del presoner planteja una situació simplificada de la realitat que ajuda a entendre millor els problemes de cooperació que generen els béns públics. El dilema del presoner parteix d’un plantejament com el següent: Dos actors estan interessats a assolir un bé públic ( pur o impur). Els actors tenen dues opcions: cooperar en la provisió del bé o no cooperar. Si els dos decideixen cooperar, gaudiran del bé pagant cadascú la meitat del seu cost. Els dos consideren que es tracta d’un preu raonable, ja que, si reparteixen els costos, el benefici de gaudir del bé supera el cost de proveir-lo. No obstant això, la situació canvia si només un dels dos actors decideix cooperar. En aquest cas, l’actor que coopera ha d’assumir tots els costos i, en aquestes condicions, el bé deixa de ser rentable. En canvi, l’actor que no coopera gaudirà del bé gratuïtament, ja que, en tractar-se d’un bé públic, no es pot excloure ningú del seu consum. Els dos actors coneixen aquesta informació i han de decidir alhora i sense poder comunicar-se entre ells si cooperen o no cooperen. Que decidiran? Tenint en compte aquesta informació, el joc del dilema del presoner es construeix seguin 5 passos molt senzills: 1. Hem d’especificar quin és el bé que es vol assolir i quins són els actors que hi participen.
2. Hem de determinar les alternatives de què disposa cada un dels actors. Cooperar o no cooperar.
3. Un cop sabem quins són els actors i quines són les alternatives, ja podem especificar els possibles escenaris que es poden produir. En aquest cas són quatre: 3.1. Que els dos actors cooperin.
3.2. Que cap dels dos actors cooperi.
3.3. Que l’actor 1 cooperi i l’actor 2 no.
3.4. Que l’actor 1 no cooperi i l’actor 2 sí.
4. Hem d’ordenar les preferències dels dos actors en relació amb els quatre escenaris anteriors. Hem de saber quins escenaris són més desitjables per als interessos de cada actor i quins ho són menys. Els dos escenaris més valorats pels dos actors són aquells en què poden gaudir del bé públic a un preu assumible. La primera preferència és disposar del bé de manera gratuïta. La segona preferència ès que els dos cooperin i es reparteixin els costos. D’aquesta manera també es pot gaudir del bé, tot i que han d’assumir part dels costos. En canvi, els dos escenaris menys desitjats són aquells en què o bé no es proveeix el bé públic perquè ningú no coopera (tercera opció), o bé els costos de proveir-lo són excessivament elevats o impossibles d’assumir per una sola persona (quarta opció). Aquest últim escenari es produeix quan és l’actor el que actua com a free rider. El dilema del presoner només existeix si les preferències dels actors estàn ordenades d’aquesta manera. Per tant, no estaríem davant d’un dilema del presoner en situacions en les quals els actors, per qualsevol tipus moral o ètic, prefereixen cooperar que ser free riders, on les quals, per qualsevol càlcul cost-benefici, prefereixen assumir unilateralment tots els costos abans que no poder gaudir del bé.
5. El joc del dilema del presoner és introduir la informació de la taula anterior en una graella de dues columnes i dues files. La graella anterior ens permet tenir una visió global de quinta utilitat o satisfacció produeix a cada actor cada un dels quatre escenaris possibles.
( copiar graella).
No hi ha dubte que si volem guanyar el màxim de punts possibles, escollirem no cooperar. En definitiva, faci el que faci l’altre actor, la nostra millor opció és sempre no cooperar. En definitiva, el resultat del dilema del presoner és l’escenari que recull el quart quadrant de la graella ( inferior dreta) on ningú no coopera i cadascú s’ha de conformar a obtenir 0 punts.
En definitiva, el resultat del dilema del presoner és una situació no desitjada per cap dels dos: els dos preferirien trobar una forma d’evitar el free rider i passar d’un escenari on ningú coopera a un altre on els dos col·laboren per proveir el bé públic.
4.4 Un exemple del dilema del presoner: la lluita contra el canvi climàtic.
En el llibre hi ha un exemple del dilema del presoner en el qual podem veure un exemple pràctic de Què ha de fer EUA enfront al canvi climàtic? 4.5 Solucions als problemes d’acció col·lectiva.
El dilema del presoner ens mostra d’una manera simplificada per què els individus tenen molts problemes a l’hora de coordinar-se per proveir un bé públic. Però si ens fixem en el nostre entorn podem verure nombrosos exemples en què els individus decideixen cooperar i repetir-se els costos de crear un bé públic. En realitat, els individus disposen de diferents fórmules per evitar la temptació a actuar com a free riders. En concret, es disposen principalment de tres grans mètodes : la privatització, els incentius selectius i la coerció de l’Estat.
La privatització. Un primer mètode per evitar els problemes d’acció col·lectiva que generen els béns públics és canviar la naturalesa del bé através de la privatització. Quan privatitzem un bé públic estem, de fet, eliminant la característica que incentiva al free rider: la no exclusió. D’aquesta manera s’aconsegueix que tots els consumidors cooperin i assumeixin part del cost de provisió del bé. La privatització és un recurs que s’utilitza sovint amb aquells béns públics impurs que poden extingir-se a causa d’un consum excessiu.
Altres exemples freqüents de privatització són: la instauració de peatges per a l’accés a carreteres o a altres infraestructures, l’exigència d’adquirir una pòlissa d’assegurança per a usar serveis com la necessitat, o la necessitat de tenir un descodificador per veure un canal de televisió.
Els incentius selectius. Oferiment d’incentius selectius als individus que decideixen participar en la provisió del bé públic. Aquests incentius serveixen per animar les persones a participar i a deixar d’actuar com a free riders. Els incentius selectius han de ser béns privats, que tinguin la propietat d’exclusió i així poder discriminar entre els que cooperen i el que no ho fan. L’existència d’incentius selectius canvia els càlculs de cost-benefici derivats de la participació. Quan l’objectiu de la participació és també aconseguir un incentiu selectiu, el free rider pot deixar de ser la millor opció. Més concretament, els individus decidiran cooperar sempre que el valor de l’incentiu selectiu superi els costos associats a participar. És important remarcar que l’únic requisit indispensable és que l’incentiu sigui un bé privat, amb capacitat d’exclusió. Aquests incentius poden ser tan positius com negatius. Un incentiu selectiu és qualsevol tipus de gratificació o premi que s’ofereix a tots els que decideixin participar.
D’altra banda, un incentiu negatiu pretén fomentar la participació a través de la imposició de càstigs o sancions a qui decideixi no col·laborar.
Els incentius selectius no han de ser només sancions o beneficis materials com els que acabem d’esmentar. També poden ser incentius no tangibles com rebre la desaprovació de la resta dels ciutadans en el cas de no participar o guanyar-se el reconeixement públic en el cas de fer-ho.
D’aquesta forma, els individus que participen reben com a premi un incentiu no material: la reputació de ciutadans altruistes i compromesos en les causes solidàries.
En definitiva, les organitzacions poden evitar el free rider a través de l’oferiment d’incentius selectius.
La coerció de l’Estat. Una última forma de garantir la provisió dels béns públics és mitjançant la capacitat coercitiva que tenen els estats. Desde la creació dels estats moderns fins a l’actualitat, un dels seus objectius primordials ha estat garantir la provisió de béns públics. Alguns dels béns públics essencials que ofereix l’Estat als ciutadans són: infraestructures bàsiques, la seguretat física o la seguretat jurídica. La solució que hem trobat per tal de garantir la provisió de tots els béns públics que acabem de mencionar és atorgant la capacitat coercitiva a l’Estat. A través de l’ús legítim de la violència, l’Estat pot castigar el free rider i obligar tots els ciutadans a participar i cooperar.
Normalment, aquesta capacitat coercitiva es manifesta per mitjà de la imposició de sancions econòmiques o de penes de privació de llibertat. En certa forma, es pot interpretar que la coerció de l’Estat és simplement un cas particular d’incentiu selectiu negatiu.
Una formula que els estats utilitzen sovint per obligar a cooperar tots els ciutadans en la provisió de béns públics és la creació d’una Hisenda pública. Com que l’Estat té capacitat coercitiva, l’estratègia d’actuar com a free rider i evadir el pagament d’impostos pot no ser l’opció més atractiva. I és que els incentius per actuar com a free rider desapareixen quan els costos de no participar ( imposició de multes o penes de presó) són superiors als costos de participar ( el pagament d’impostos).
...