Revolució militar Epoca moderna (2013)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia de la Cultura y de las Instituciones Europeas
Año del apunte 2013
Páginas 5
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Introducció L'element més sorprenent de l'aspecte militar a finals del s. XVII, va ser el gran creixement que van tenir els exèrcits europeus. En diferents estudis es considera que al 1710 va haver un total de 1,3 milions de soldats existents simultàniament, per tota Europa. Aquesta quantitat no tenia cap precedent en tota l'època moderna al vell continent. Però el primer intent d'augmentar quantiosament els exercits ràpidament, va ser molt temps abans, durant el regnat de l'emperador Carles V.
No podríem parlar d'una Revolució militar si només tinguéssim en comte aquest augment poblacional dels exercits, però també va anar acompanyat d'una innovació armamentística, organitzativa i estructural tant en els exercits, com la manera de lluitar al mar. Però no van ser només beneficis, aquest canvi en la mentalitat de la guerra i sobretot, la grandària dels exercits. Van portar molts problemes al principi, com el reclutament, manteniment i organització que cap govern occidental havia viscut abans.
Amb el temps, no obstant, tots els obstacles van ser vençuts.
Problemes i solucions de la Revolució militar de l'Època Moderna Amb aquesta innovadora idea de fer la guerra que es va imposar a Europa, van sorgir molts problemes: Primer, el problema de reclutament, va ser molt gran al llarg de tots els s. XVII i XVIII.
Però l'amplia varietat de motivacions que impulsaven als homes, a allistar-se als exercits voluntàriament va ser explicada d'una manera lògica pel experimentat general venecià Giulio Savorgnan, en 1572.
Els homes s'allisten va afirmar: << per evitar ser artesans o treballar en un taller : per fugir d'una sentencia judicial; per veure coses noves; per guanyar honor(els que menys)(...) tot amb l'esperança de tenir el suficient per poder viure i una mica més per sabates i alguna altre cosa que el faci la vida més suportable>>.
Pot ser que això sigui una explicació una mica simplista i excessiva, però si que es veritat que la gran majoria d' allistats ho feien per poder subsistir, fugir de la duresa de la vida de les classes més baixes o aconseguir un treball en un temps que escassejava molt. Això va portar a la dramàtica situació d'allistaments en massa de gent que fugia de la fam i les malalties, però que a l'exèrcit firmaven la seva sentencia mortal inconscientment, al enfrontar-se a situacions més extremes encara. Però amb l'allistament voluntari, encara no s'aconseguia el numero de soldats suficients i es va començar a practicar un procediment, que va acabar per ser utilitzada molt sovint, les lleves obligatòries de delinqüents i d'aturats.
Una de les conseqüència provocada per aquestes lleves en massa i característiques tant dures de la vida a l'exèrcit, va ser la deserció. La deserció tenia unes conseqüències imprevisibles. Les condicions podien ser tan extremes al camp de batalla, que en certs llocs i moments es podia donar el cas de la dissolució casi al complet d'un exercit sencer. Amb el temps, els governs només van trobar la solució d'aquest problema amb l' imposició de càstigs als desertors i als seus ajudants. Una altre manera de disminuir la deserció va ser, oferint a les tropes la possibilitat d'enriquir-se, mitjançant saquejos i botins, que es consideraven com a recompenses legitimes per als soldats.
La segona problemàtica, era el manteniment econòmic dels soldats a començament de l'Europa moderna. Aquest problema existia en tots els exercits d'altres èpoques, però en els segles XVI i XVII havien més factors que empitjoraven les coses.
Com hem dit abans, en aquesta època havien molt més soldats i armes, i a sobre també va augmentar el seu cost unitari. A més de totes aquestes despeses, va haver un procés de transformació de les ciutats més importants de tots els països europeus, que es van veure obligats a dedicar una gran quantitat de recursos a la construcció, conservació i defensa de les noves muralles per formar fortaleses.
Aquest factor econòmic va empitjorar, encara més, quan va sorgir ''l'estratègia de desgast'', que va ser utilitzada en la majoria de les guerres de l'època, els diners feien falta durant més temps. El pensador polític italià Giovanni Boteri va escriure al 1605:<< La guerra es prolonga tot el que es possible, i la seva finalitat no es aixafar sinó cansar; no es derrotar sinó desgastar a l'enemic. Aquesta forma de fer la guerra depèn sencerament del diner>>. La guerra s'havia convertit tant en una prova de la capacitat financera com del poder militar.
Per donar-nos comte de quant significava les despeses de les quals estem parlant, podem posar d'exemples la França de Lluis XIV, que dedicava a la guerra un 75 per cent dels seus ingressos o la Rússia de Pere el Gran, amb un 85 per cent.
Per solucionar totes aquestes despeses desmesurades, països com Anglaterra van vendre moltes terres de l’església, confiscades després de la ruptura d'Enric VIII amb Roma. També es van imposar nous impostos, préstecs forçosos i confiscacions per part dels governs. Particularment els Hasburgs van tenir que vendre el seu patrimoni per a finançar les guerres, encara que la vertadera solució que van utilitzar quotidianament, va ser el tresor de les Amèriques.
Però, els que van establir un solució eficient van ser els Estats provincials d'Holanda a meitat del segle XVI. Van començar a acceptar la responsabilitat col·lectiva dels emprèstits de guerra, assegurats per la recaptació mitjançant impostos futurs: el pagament de l' interès i l'amortització final estaven garantides oficialment. Aquesta ''revolució financera'' holandesa va tenir tant d'èxit, que en el decenni de 1690 va ser exportada a Anglaterra.
La següent problemàtica va ser, que per la majoria dels governants europeus dels segles XVI i XVII, els problemes causats per l'augment dels exercits i la revolució dels preus van resultar ser massa greus per a una solució immediata. Es va abandonar gradualment el sistema tradicional de pagar a cada soldat el seu sou en persona. Es va substituir pel sistema de reintegrament administratiu, mitjançant el que els governs pagaven als contractistes i empresaris privats pel subministrament dels serveis militars que ells no podien adquirir ni organitzar per si mateixos. A finals del segle XVI, diferents Estats havien començat a reclutar i abastir als seus exercits, per mitjà de contractistes privats. Va ser durant la Guerra dels Trenta Anys, quan aquest sistema va arribar al seu màxim, amb a prop de 1.500 individus allistant tropes per tota Europa, mitjançant contractes.
Aquest nou sistema també es va topar amb el problema de manteniment dels exercits.
Es va optar per establir, que els exercits que estaven en marxa, obtenien els aliments i altres subministraments de la població civil entre la qual es movia. El simple saqueig era antieconòmic, perquè amb els problemes que causava, feia falta massa temps a les poblacions per retornar a la normalitat productora. Perquè un exercit pogués mantenir-se un temps en un mateix territori, feia falta controlar i sistemitzar els recursos locals. Llavors es va crear als Països Baixos, el Brandschatting, es a dir, diners del foc. Aquest sistema consistia, a que un exercit amenaçava a una comunitat d'incendiar-la o saquejar-la a menys que no entreguessin un rescat, ja podia ser diners o en especies, exigit per les tropes. A canvi d'aquesta contribució, el poble o ciutat podia rebre una carta de protecció, que li garantia no tornar a ser sotmès a més exigències per ninguna altre força del mateix bàndol. Aquest procediment, almenys, mantenia als exercits alimentats, equipats i vestits, però estava molt lluny de ser perfecte.
L'aparició dels exercits permanents va donar origen a altres innovacions, iniciades pels exercit espanyol a Flandes, la primera gran força permanent a Europa, per que estava constantment en moviment des de 1567 fins 1706. Això va provocar molts amotinaments dels soldats per les males condicions en les quals vivien. Per exemple, des de 1574 fins al 1576, les principals causes d'amotinaments era per no tenir medis sanitaris per poder anar amb els ferits. Moltes baixes podrien haver estat salvades si existís aquesta infraestructura sanitària. Llavors es va crear el primer hospital militar fixa de l'Europa moderna, a Malinas (Brabante).
Les dificultats per subministrar als exercits vestuari, cavalls, armes i serveis sanitaris eren temporals; produïen una o dos crisis anuals, no diàries. Però, en canvi la problemàtica que causaven els treballs necessaris per alimentar i allotjar les tropes eren d'una magnitud molt més gran. Quan l'exèrcit no estava mobilitzat, podia allotjarse entre la població d'un extens territori, això disminuïa les dificultats de subministrament d'una comunitat o la tropa es movia per un itinerari conegut, es podien preparar amb temps vivers necessaris amb més o menys dificultat. Però, les dificultats greus arribaven quant un exercit estava mobilitzat en territori desconegut.
A conseqüència, van sorgir diverses solucions aquests problemes. Una d'aquestes era la d'intentar lluitar sempre a prop d'algun corrent fluvial o marítim navegable, de manera que els vivers més voluminosos arribaven per via aquàtica. Però, en els casos que havia que perseguir a l'enemic terra a dintre, allunyat de les vies navegables, sorgien problemes. Cromwell, i el seu hàbil successor d'Escòcia van resoldre aquest problema fent que cada soldat portes en la seva motxilla el subministrament suficient per a una setmana, a més d'utilitzar cavalls per carregar. D'aquesta manera, amb el recolzament d'alguns depòsits situats estratègicament, les forces angleses es podien moure amb rapidesa sobre distancies relativament grans, conservant a la vegada la seva plena capacitat de combat.
El problema de l'allotjament seguia existint i es va agreujar amb el famós augment de soldats. L'única solució aquest problema va ser la transportació de tendes per els propis soldats, quan un exercit marxava en campanya, construïen barraques especials per allotjar-los en les seves guarnicions durant l'hivern. Aquestes innovacions pioneres als Països Baixos van ser ràpidament adaptades per molts països europeus.
Finalment, els primitius estats de la primitiva Europa moderna havien descobert com sostenir grans exercits però no com conduir-los a la victòria.
Aquesta es una de les raons per la qual, a partir de finals del segle XVI, les hostilitats entre les grans potencies no únicament van sorgir en el continent europeu, sinó també al mar. Quan més estancat es mostrava el combat terrestre, més intentaven els principals països buscar la decisió mitjançant la força naval. Aquesta evolució es va observar, en primer lloc, en les guerres de Països Baixos. Aquest fenomen va anar en augment i ens trobem que per exemple, al 1650, poques guerres que es van donar en Europa no van acabar en lluites pel domini dels mars i, encara més enllà, cap a batalles pel poder i l'influencia d'ultramar. Allà també va acabar arribant el triomf de la <<revolució militar>>.
Per acabar, es pot demostrar l'influencia que van tenir aquestes guerres d'ultramar amb les paraules del duc Choiseul, primer ministre de França al 1760: <<Amb l'estat actual d'Europa, son les colònies, el comerç i, en conseqüència el poder naval, el que determina l'equilibri de força en el continent>>.
Conclusions Definitivament, podem catalogar de revolució militar, el procés que va succeir als exercits a l' Època Moderna. Aquest procés europeu va tenir unes característiques molt particulars; l'augment del nombre de soldats als exercits, innovacions armamentístiques i tecnològiques, creació de serveis sanitaris, creació d'exèrcits permanents i un gran etcètera.
Amb aquests elements també es va donar una copia sistemàtica per part dels tots països europeus d'aquestes innovacions. També trobem possibilitat l'augment tant gran del nombre de soldats dels exercits per les extremes situacions de la classe popular que s'allistava voluntàriament i de les lleves en massa que es van produir quotidianament.
Va aparèixer una nova manera de fer la guerra, va sorgir l'idea de la victòria per desgast, els governs buscaven aguantar més al camp de batalla que el seu enemic.
Això, va obligar augmentar les despeses militars greument i l'aparició del que es dirà l'exèrcit permanent i soldats professionals. Amb la poca eficàcia d'aquestes noves batalles, ''l'acció'' va passar al àmbit naval i d'ultrama,r on es veuran influenciades també per aquesta Revolució Militar.
Referències Les tres referències utilitzades en aquest treball i senyalitzades en cursiva i fletxetes, són del llibre La Revolució militar, de l'autor Geoffrey Parker.
Bibliografia - Armar y marear en los siglos modernos (XV-XVIII), Magdalena de Pazzis Pi Corrales.
- La Revolución Militar: El Crisol Español, René Quatrefagues.
-La Revolución Militar: innovación militar y apogeo de Occidente1500-1800, Geoffrey Parker ...