La posición de la Administración y tipos de actividades desde una perspectiva jurídica (0)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Fundamentos del Derecho Administrativo
Año del apunte 0
Páginas 12
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 4. LA POSICIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ I TIPUS D’ACTIVITATS DES D’UNA PERSPECTIVA JURÍDICA TIPOLOGIES D’ACTIVITATS ADMINISTRATIVES Segons l’article 103 de la CE, allò que caracteritza al sector públic es servir al interès general, i per tant, l’activitat de l’Administració anirà dirigida a això.
Tota classificació es troba en funció del criteri que s’adopti. Els criteris més adoptats per la doctrina són finalistes i per la incidència de la intervenció de l’acció pública a la esfera jurídica dels particulars. Ambdós criteris allò que pretenen és crear conceptes institucionals que agrupin modalitat de l’acció administrativa que responguin a uns principis comuns aplicables a distintes modalitats o tècniques d’actuació que s’agrupin a cada tipus. Cal destacar que en l’activitat administrativa es troben els principis de intercanviabilitat i interpenetrabilitat.
- Criteri finalista  activitat de policia, de servei públic i de foment o auxili de l’activitat privada. Aquesta és la classificació clàssica de la doctrina francesa que va construir els conceptes dogmàtics de policia i servei públic, i separa els conceptes de servei públic i ajuda als particulars.
 Policia  activitat dirigida al control del compliment pels ciutadans de la legalitat que disciplina la seva concreta activitat privada, és a dir, l’exercici dels seus drets i llibertats  Servei públic  suposa l’existència d’una organització directament disposada per la prestació regular i continua d’una utilitat utili singuli als particulars  Foment  implica la concessió d’ajuts, normalment de caràcter econòmic, als particulars, per recolzar una determinada activitat privada que es considera favorable en benefici d’interessos públics, sense que aquesta activitat sigui assumida per l’Administració.
 [Iniciativa econòmica]  activitat que du a terme l’Administració com a empresari sector privat.
 [Regulació ] concepte en formació. És una activitat administrativa que es pot fer a través de normes o no, sobre un sector determinat. Normalment es diu regulació d’organismes reguladors (on s’han produït privatitzacions o liberalitzacions). Té trets de policia i de foment.
- Criteri en base a la incidència a la esfera jurídica dels particulars  la doctrina alemanya diferencia la activitat administrativa entre:  Activitat de limitació: limitar, d’alguna manera, els drets i llibertats dels ciutadans  Activitat de prestació: proporcionar als ciutadans alguna utilitat directa. Realment, aquesta activitat ve a enquadrar a una única categoria totes les prestacions, és a dir, allò que la doctrina espanyola i francesa diferencia entre servei públic i foment o ajuda als particulars, ja que es considera que pertanyen a una mateixa categoria de prestació, ja que l’ajuda no deixa de ser una forma de prestació - Criteri atenent a la forma d’exercir l’activitat  en aquest cas, la doctrina italiana ha mantingut una dualitat en classificació d’allò que és funció i allò que és servei. Funció seria tota activitat en la qual l’Administració apareix com a poder públic, amb les seves potestats i privilegis. En canvi, servei serien les activitats que consisteixen en una prestació als ciutadans.
- Criteri atenent als diferents tipus de potestats i l’activitat prestacional  seguin aquest criteri, es pot classificar  Potestats d’ordenació i control de l’activitat privada, això comprendria la potestat de planificació administrativa, la de policia i la de ordinació singular de les activitats privades  Potestats sancionadores i ablatòries, que integren la potestat sancionadora i la expropiadora  Potestats de protecció de béns, que comprenen la potestat de investigació i de recuperació d’ofici dels béns  Potestat tributària - Criteri jurídico – formal  d’aquest criteri resulten quatre tipus d’activitats fonamentals.
1. Actes administratius  la nota essencial és constituir una decisió unilateral de l’Administració jurídicament formalitzada 2. Convenis  nota essencial és constituir un acord de voluntats per la satisfacció del interès públic, que s’inserta en un procediment administratiu amb caràcter previ o substitutiu de la decisió final 3. Contractes administratius  pacte del qual es deriven drets i obligacions per les parts 4. Coacció administrativa  acció directe sense previ procediment administratiu que es justifica per la necessitat d’actuar de forma immediata en circumstàncies d’excepció. La coacció, alhora, constitueix una modalitat de la execució forçosa dels actes administratius, que té uns pressupòsits totalment diversos a la coacció directa pròpiament dita.
Juntament amb aquests tipus d’activitat jurídicament formalitzada, es senyala la existència d’un activitat purament material o tècnica, que és la dominant en l’acció administrativa, però que no té substantivitat jurídica a cada acció concreta, excepte en l’ordre purament organitzatiu o si d’aquesta es deriven conseqüències jurídiques per responsabilitat en el funcionament dels serveis administratius. Exemple d’aquest tipus d’activitat: realització d’una operació en un hospital públic, vigilància d’espai aeri o activitat que duen a terme els bombers per apagar els focs.
A més a més d’aquestes modalitats, la doctrina destaca que cal senyalar la existència de supòsits de pura inactivitat administrativa, que tenen conseqüències jurídiques. La inactivitat ha de diferenciar-se dels supòsits de la figura del silenci administratiu, que suposen sempre un incompliment del deure de resoldre que té l’Administració per finalitzar un procediment administratiu. En canvi, la pura inactivitat es produeix al marge de qualsevol tipus de procediment administratiu. Es permet la interposició de recurs contenciós i la possibilitat d’obtenir, mitjançant accions de condemna, una prestació material obligada per llei que no necessiti d’actes previs, quan existeixi un termini per realitzar l’activitat. Tot i així, la sentència de condemna no pot substituir a l’Administració quan la llei li concedeix facultats discrecionals per valorar quan i com realitzar l’activitat, de manera que, únicament podran el Jutge o Tribunal fer complir la prestació o obligar a dictar acte que vinguin imposats de forma concreta per la llei.
LA POSICIÓ JURÍDICA DE LES ADMINISTRACION PÚBLIQUES - Principi de legalitat  prové de la clàusula de l’Estat de dret, referent a que tota activitat de l’Administració pública ha de ser autoritzada prèviament per l’ordenament jurídic, és a dir, una vinculació positiva a aquest. En casos molts casos l’autorització ve donada per una norma amb rang legal (reserva de llei) - Principi d’autotutela declarativa o executiva  Declarativa  totes les decisions de l’Administració es presumeixen vàlides. Per destruir aquesta presumpció iuris tamtum estan les figures dels recursos  Executiva  les decisions de les Administracions despleguen efectes en el món real, com a regla general, des de que es dicten. L’excepció d’aquesta regla són els reglaments, que necessària publicitat dels actes - Principi de procediment previ  es requereix procediment previ per la pressa de decisions formalitzades. Si no s’ha passat per un procediment previ i s’adopta una decisió, aquesta serà susceptible de ser il·legal.
- Principi de control i modalitats  és controlable jurídicament l’activitat del Govern i l’Administració, és a dir, l’activitat administrativa està sotmesa al dret i és impugnable jurídicament, ja sigui formalitzada o no, sempre serà controlable.
- Principi de responsabilitat  quan l’Administració causa danys a un ciutadà amb la seva actuació, si es donen una sèrie de requisits hi haurà una compensació per danys i perjudicis originats - Principi de relació jurídico-administrastiva  quan l’Administració actua, entra en relació amb altres Administracions públiques i altres ciutadans. Actua amb potestat que li atorga l’ordenament jurídic i aquesta potestat vincula al ciutadà. D’aquesta relació que s’estableix neixen una sèrie d’obligacions jurídiques i drets. Mentre que les Administracions gaudeixen de potestats, els ciutadans tenen la obligació d’acceptar l’exercici d’aquestes potestats administratives però, alhora, tenen dret davant de l’activitat administrativa, és a dir, hi ha una correlació directa entre obligacions i drets.
Artículo 35 Ley 30/92. Derechos de los ciudadanos.
Los ciudadanos, en sus relaciones con las Administraciones Públicas, tienen los siguientes derechos: Aquests drets es refereixen a persones en general, no només a nacionals espanyols, sinó que també inclouen a estrangers. A més de ser persona, per poder exercir algun dret, cal tenir un interès legítim que s’haurà d’acreditar. Són punts apertus clausus, és a dir, són un mínim de drets establerts.
a) A conocer, en cualquier momento, el estado de la tramitación de los procedimientos en los que tengan la condición de interesados, y obtener copias de documentos contenidos en ellos.
b) A identificar a las autoridades y al personal al servicio de las Administraciones Públicas bajo cuya responsabilidad se tramiten los procedimientos.
c) A obtener copia sellada de los documentos que presenten, aportándola junto con los originales, así como a la devolución de éstos, salvo cuando los originales deban obrar en el procedimiento.
d) A utilizar las lenguas oficiales en el territorio de su Comunidad Autónoma, de acuerdo con lo previsto en esta Ley y en el resto del Ordenamiento Jurídico.
e) A formular alegaciones y a aportar documentos en cualquier fase del procedimiento anterior al trámite de audiencia, que deberán ser tenidos en cuenta por el órgano competente al redactar la propuesta de resolución.
f) A no presentar documentos no exigidos por las normas aplicables al procedimiento de que se trate, o que ya se encuentren en poder de la Administración actuante  la llei 26/2010, en els seus articles 22 i següents, repeteix aquest article 35 però, en el cas f, hi ha un dret a no aportar document en poder de l’Administració (Administració no actuant) g) A obtener información y orientación acerca de los requisitos jurídicos o técnicos que las disposiciones vigentes impongan a los proyectos, actuaciones o solicitudes que se propongan realizar.
h) Al acceso a los registros y archivos de las Administraciones Públicas en los términos previstos en la Constitución y en ésta u otras Leyes.
i) A ser tratados con respeto y deferencia por las autoridades y funcionarios, que habrán de facilitarles el ejercicio de sus derechos y el cumplimiento de sus obligaciones.
j) A exigir las responsabilidades de las Administraciones Públicas y del personal a su servicio, cuando así corresponda legalmente.
k) Cualesquiera otros que les reconozcan la Constitución y las Leyes.
Hi ha tres conceptes fonamentals en la relació jurídico-administrtiva: capacitat, legitimació i representació - Capacitat  és un concepte previ al concepte de dret. Per poder ser titular de drets i obligacions cal tenir capacitat jurídica. però, per poder actuar en concepte de titular, s’ha de tenir capacitat d’obrar (ser major d’edat com a regla general, però hi ha excepcions en alguns supòsits de minoria d’edat que dependrà, excepcionalment de la legislació sectorial.
Artículo 30. Capacidad de obrar.
Tendrán capacidad de obrar ante las Administraciones Públicas, además de las personas que la ostenten con arreglo a las normas civiles, los menores de edad para el ejercicio y defensa de aquellos de sus derechos e intereses cuya actuación esté permitida por el ordenamiento jurídico-administrativo sin la asistencia de la persona que ejerza la patria potestad, tutela o curatela. Se exceptúa el supuesto de los menores incapacitados, cuando la extensión de la incapacitación afecte al ejercicio y defensa de los derechos o intereses de que se trate.
- Legitimació  només tindrà legitimació qui tingui un dret afectat reconegut expressament a una norma de l’ordenament general o un interès legítim (situació en que una persona es veu afectada personalment en la seva esfera personal o patrimonial per l’activitat de l’Administració) Artículo 31. Concepto de interesado.
1. Se consideran interesados en el procedimiento administrativo: a) Quienes lo promuevan como titulares de derechos o intereses legítimos individuales o colectivos.
b) Los que, sin haber iniciado el procedimiento, tengan derechos que puedan resultar afectados por la decisión que en el mismo se adopte.
c) Aquéllos cuyos intereses legítimos, individuales o colectivos, puedan resultar afectados por la resolución y se personen en el procedimiento en tanto no haya recaído resolución definitiva.
2. Las asociaciones y organizaciones representativas de intereses económicos y sociales, serán titulares de intereses legítimos colectivos en los términos que la Ley reconozca.
3. Cuando la condición de interesado derivase de alguna relación jurídica transmisible, el derechohabiente sucederá en tal condición cualquiera que sea el estado del procedimiento.
- Representació  com a regla general no cal tenir cap títol especial per representar a algú davant de l’Administració (només cal que el representant tingui capacitat d’obrar). A més a més, a representació no s’ha de provar, sinó que es presumeix. Hi ha excepcions en casos més qualificats  (sol·licitar, recórrer, desistir,etc) en els quals no es presumeix la responsabilitat sinó que aquesta s’ha de provar mitjançant qualsevol mecanisme que provi feacientment que la persona pot ser representat. Per exemple, pot ser mitjançant poders notarials.
Artículo 32. Representación.
1. Los interesados con capacidad de obrar podrán actuar por medio de representante, entendiéndose con éste las actuaciones administrativas, salvo manifestación expresa en contra del interesado.
2. Cualquier persona con capacidad de obrar podrá actuar en representación de otra ante las Administraciones Públicas.
3. Para formular solicitudes, entablar recursos, desistir de acciones y renunciar a derechos en nombre de otra persona, deberá acreditarse la representación por cualquier medio válido en derecho que deje constancia fidedigna, o mediante declaración en comparecencia personal del interesado.
Para los actos y gestiones de mero trámite se presumirá aquella representación.
4. La falta o insuficiente acreditación de la representación no impedirá que se tenga por realizado el acto de que se trate, siempre que se aporte aquélla o se subsane el defecto dentro del plazo de diez días que deberá conceder al efecto el órgano administrativo, o de un plazo superior cuando las circunstancias del caso así lo requieran.
LLENGUA Relació lingüística que s’estableix amb l’Administració. Hi ha una remissió en el règim lingüístic a la legislació autonòmica [a Catalunya seria la Llei 1/1998 de política lingüística]. Tot i així, allò que estableixin les CCAA no podrà contradir la llei 30/92 perquè aquesta és la llei de procediment administratiu comú. Aquesta llei fa distinció entre: - Procediments administratius que es desenvolupen a l’Administració General de l’Estat (tant Central com Perifèrica). Si s’estableix una relació amb AGE, la llengua empleada serà el castellà, no hi ha dret, per exemple, a presentar-la en català i l’AGE no té obligació de respondre una sol·licitud en català. En allò referent a l’Administració perifèrica, es pot tramitar el procediment en la llengua que escolli la persona que es relacioni amb l’Administració, tot i que sempre ha de tractar-se de una llengua cooficial, és a dir, el castellà o la llengua del territori on es trobi l’Administració perifèrica de l’Estat.
- Procediments administratius que es desenvolupen a Administracions autonòmiques i locals. En aquests casos s’ha d’estar a la legislació autonòmica. A Catalunya, per exemple, la llengua és el català, però es pot triar la llengua que es vulgui (català o castellà) ARXIUS I REGISTRES Artículo 37. Derecho de acceso a Archivos y Registros.
1. Los ciudadanos tienen derecho a acceder a los registros y a los documentos que, formando parte de un expediente, obren en los archivos administrativos, cualquiera que sea la forma de expresión, gráfica, sonora o en imagen o el tipo de soporte material en que figuren, siempre que tales expedientes correspondan a procedimientos terminados en la fecha de la solicitud.
2. El acceso a los documentos que contengan datos referentes a la intimidad de las personas estará reservado a éstas, que, en el supuesto de observar que tales datos figuran incompletos o inexactos, podrán exigir que sean rectificados o completados, salvo que figuren en expedientes caducados por el transcurso del tiempo, conforme a los plazos máximos que determinen los diferentes procedimientos, de los que no pueda derivarse efecto sustantivo alguno.
3. El acceso a los documentos de carácter nominativo que sin incluir otros datos pertenecientes a la intimidad de las personas figuren en los procedimientos de aplicación del derecho, salvo los de carácter sancionador o disciplinario, y que, en consideración a su contenido, puedan hacerse valer para el ejercicio de los derechos de los ciudadanos, podrá ser ejercido, además de por sus titulares, por terceros que acrediten un interés legítimo y directo.
4. El ejercicio de los derechos que establecen los apartados anteriores podrá ser denegado cuando prevalezcan razones de interés público, por intereses de terceros más dignos de protección o cuando así lo disponga una Ley, debiendo, en estos casos, el órgano competente dictar resolución motivada (cláusula  cuando haya discrecionalidad o margen de valoración) 5. El derecho de acceso no podrá ser ejercido respecto a los siguientes expedientes (restricción del derecho de acceso) a) Los que contengan información sobre las actuaciones del Gobierno del Estado o de las Comunidades Autónomas, en el ejercicio de sus competencias constitucionales no sujetas a Derecho Administrativo.
b) Los que contengan información sobre la Defensa Nacional o la Seguridad del Estado.
c) Los tramitados para la investigación de los delitos cuando pudiera ponerse en peligro la protección de los derechos y libertades de terceros o las necesidades de las investigaciones que se estén realizando.
d) Los relativos a las materias protegidas por el secreto comercial o industrial.
e) Los relativos a actuaciones administrativas derivadas de la política monetaria.
6. Se regirán por sus disposiciones específicas: a) El acceso a los archivos sometidos a la normativa sobre materias clasificadas.
b) El acceso a documentos y expedientes que contengan datos sanitarios personales de los pacientes.
c) Los archivos regulados por la legislación del régimen electoral.
d) Los archivos que sirvan a fines exclusivamente estadísticos dentro del ámbito de la función estadística pública.
e) El Registro Civil y el Registro Central de Penados y Rebeldes y los registros de carácter público cuyo uso esté regulado por una Ley.
f) El acceso a los documentos obrantes en los archivos de las Administraciones Públicas por parte de las personas que ostenten la condición de Diputado de las Cortes Generales, Senador, miembro de una Asamblea legislativa de Comunidad Autónoma o de una Corporación Local.
g) La consulta de fondos documentales existentes en los Archivos Históricos.
7. El derecho de acceso será ejercido por los particulares de forma que no se vea afectada la eficacia del funcionamiento de los servicios públicos debiéndose, a tal fin, formular petición individualizada de los documentos que se desee consultar, sin que quepa, salvo para su consideración con carácter potestativo, formular solicitud genérica sobre una materia o conjunto de materias. No obstante, cuando los solicitantes sean investigadores que acrediten un interés histórico, científico o cultural relevante, se podrá autorizar el acceso directo de aquéllos a la consulta de los expedientes, siempre que quede garantizada debidamente la intimidad de las personas.
8. El derecho de acceso conllevará el de obtener copias o certificados de los documentos cuyo examen sea autorizado por la Administración, previo pago, en su caso, de las exacciones que se hallen legalmente establecidas.
9. Será objeto de periódica publicación la relación de los documentos obrantes en poder de las Administraciones Públicas sujetos a un régimen de especial publicidad por afectar a la colectividad en su conjunto y cuantos otros puedan ser objeto de consulta por los particulares.
10. Serán objeto de publicación regular las instrucciones y respuestas a consultas planteadas por los particulares u otros órganos administrativos que comporten una interpretación del derecho positivo o de los procedimientos vigentes a efectos de que puedan ser alegadas por los particulares en sus relaciones con la Administración.
La excepció a la transparència són: - Les dades íntimes Documents nominatius  només poden accedir a ells altres persones diferents del titular de les dades si aquestes acrediten un interès legítim directe. Però, a més, no podran si conté dades de caràcter sancionador o disciplinari. Aquests documents contenen el nom i altres tipus de informació que poden donar idees per la identificació de la persona que consta en aquell document REACCIÓ CONTRA LA VULNERACIÓ D’UN DRET - Reaccions jurídiques immediates que permeten la tutela d’un dret  Sol·licitar identificació de persona que ha vulnerat el dret (hi ha dret a sol·licitar responsabilitat)  Dirigir-se al superior jeràrquic i exposar situació - En defecte, es podrà recórrer  Defensor del poble estatal, autonòmic o local  Síndic de greuges (en el cas català)  en el qual es pot presentar una queixa i es produirà una obertura automàtica d’un expedient de queixa - En defecte  Jurisdicció contenciosa - administrativa POTESTATS ADMINISTRATIVES I PRINCIPI DE LEGALITAT Les Administracions Públiques, el poder executiu (governs i administracions) estan condicionats per l’ordenament jurídic. Ningun dels dos poden actuar si no hi ha una habilitació o autorització que vingui de l’ordenament jurídic  POTESTAT Només actuaran quan tinguin autorització per actuar  vinculació positiva (estan lligats positivament a l’ordenament).
Diferent és el cas de les persones privades (físiques o jurídiques): aquestes poden actuar sempre que vulguin en virtut de l’existència del principi de llibertat en l’ordenament jurídic però aquests tenen vinculació negativa a l’ordenament.
Si falla el primer requisit de potestat ja està actuant il·legalment.
La gran distinció entre tipus de potestats administratives que existeix a qualsevol país on existeixi un Estat dret és la distinció entre: - Potestat reglada: es pot actuar i a més s’estableix com s’ha d’actuar i quina serà la decisió. L’empleat públic con exerceix la potestat es limita a aplicar la norma de forma automàtica. El programa està prefigurat a la norma i es limita a aplicar-ho. Exemple: potestat autoritzatòria en l’àmbit urbanístic (el dret urbanístic indica què es pot fer i que no: en cas de tenir una propietat i es pretén construir un centre comercial, es sol·licitarà a la Administració que atorgui l’autorització  l’empleat públic veurà si es pot o no construir en aquell terreny, aplicarà la norma automàticament) - Potestat discrecional: suposa un règim d’actuació administrativa totalment diferent.
És el repte de control de la bona administració i bona gestió pública. Una norma atorga a Administració potestat però no li diu quin ha de ser el resultat de l’exercici d’aquesta potestat, sinó que li diu que pot exercir la potestat i espera que a la vista de las circumstàncies del cas concret prengui la millor decisió en base al interès general.
L’empleat públic té una norma que li atorga potestat però no li prefigura la decisió.
Són la polítiques públiques possibles en un sector determinat.
Ninguna autoritat pública pot exercir la discrecionalitat sense límits jurídics. Aquí es troba la tensió entre voluntat d’exercir poder i la necessitat que el poders es mantingui entre límits i orientacions a favor del interès general (art. 103 CE).
Utilitzant les tècniques comunament acceptades, permeten controlar el poder però, alhora, no interferir en el legítim exercici del poder. A través d’aquest llistat de tècniques específiques. Existència de[cada decisió administrativa ha de comprovar-se que es reuneixen tots els requisits per ser legal] tenint en compte els filtres següents (són cumulatius): 1- Potestat: la decisió no serà legal si no ha estat per l’exercici de potestat atorgada per l’ordenament jurídic (exemple: si es veu que potestat determinada no pot ser exercida per Ajuntament i només la té atorgada la CCAA).
2- Competència: la llei ha de dir quin és l’òrgan competent. Les normes de l’ordenament jurídic distribueixen les competències sobre matèria. Cal que en les matèries sotmeses a reserva de llei les potestats s’exerceixin un cop s’hagi cobert la reserva de llei, derivada del principi de legalitat de necessitat d’una llei prèvia.
3- Pressupòsit de fet, conceptes jurídics indeterminats: els càrrecs electes i els empleats públics poden arribar a tenir un marge de precisió si la potestat és discrecional, però no poden inventar-se la realitat. Quan una norma jurídica atorga una potestat es pot reformular en dues parts: si es donen una sèrie de circumstàncies: situació de fet i conseqüència jurídica. La realitat està continguda en el supòsit de fet. L’exercici de la potestat ha d’aplicar la realitat que li diu la norma. Sorgeix la qüestió dels conceptes jurídics indeterminats. Hi ha normes jurídiques que són imprecises respecte dels fets (mala regulació lingüística, de vegades ho són perquè es vol així perquè puguin ser precisades cas per cas). Si hi ha interès general i pagues el iusti preu (concepte indeterminat en la llei però determinable cas per cas  necessitats bàsiques  concepte jurídic indeterminat amb càrrega valorativa). Alo de certesa positiu, negatiu...
4- Finalitat (fi causa i desviació de poder): una decisió administrativa mitjançant exercici de la potestat ha de seguir un fi determinat (en teoria, perseguir el interès general). Tota decisió administrativa, implícita o explícitament recull una finalitat perseguida (exemple: exercir una potestat sancionadora perseguint finalitat d’interès particular, ha de ser interès general). Contemplat a llei de procediment administratiu comú i de la jurisdicció contenciosa-administrativa. No es pot perseguir finalitat diferent a la que vol l’ordenament jurídic  sinó seria desviació de poder.
5- Procediment adient i degut: (art. 105 per garantia dels drets dels ciutadans i el dret de bona administració). Ha de ser portat a terme amb diligència per averiguar fets i interessos generals. Es plasma en expedient de paper digital. Tot exercici de potestat requereix un procediment que es plasmi en un procediment.
6- Motivació: torna a ser un tema no psicològic. La motivació en dret administratiu és l’explicació i justificació de la decisió. El punt de partida és que totes les decisions han d’estar explicades (art. 54 llei 30/92 i equivalents de lleis autonòmiques) amb una breu explicació de les normes aplicades que justifiquen la decisió.
7- Respecte de principis generals del dret: la decisió de l’Administració no pot ser discriminatòria, desproporcionada, arbitrària. Exemple: ST del Rastro de Madrid s’anul·lava per que hi havia discriminació i es vulnerava el principi de no discriminació.
Principis tècnicament dissenyats per controlar l’arbitrarietat - Principi d’interdicció de l’arbitrarietat Principi de no discriminació Principi de proporcionalitat  Discrecionalitat: tota potestat té una sèrie d’elements reglats (potestat, competència, fets, fi, procediment, motivació, principis). És vista amb desconfiança, com un lloc on es pot introduir el mal ús del poder. Les polítiques públiques són diverses, sempre poden haver alternatives. Quan hi hagi una potestat discrecional al final, el criteri de decisió no és jurídic, és un criteri de decisió social, econòmic, ambiental, etc. Sempre hi ha un marge de valoració que es extra jurídic. Que el nucli últim de valoració no sigui jurídic no vol dir que es pugui fer qualsevol cosa de qualsevol manera. El poder sempre s’ha d’exercitar seguint els elements reglats.
 Tipus de discrecionalitat: la discrecionalitat té una qüestió en comú  marge de valoració no jurídic sotmet al dret.
 Discrecionalitat tècnica  marge de valoració amb un component extra jurídic que es basa en alguna ciència o tècnica.
 Discrecionalitat en l’àmbit urbanístic (decidir zones verdes, etc)  té components tècnics però al final és una discrecionalitat de tipus polític. La potestat de planejament qui adopta el pla es el Ple de l’Ajuntament composat per càrrecs electes que es caracteritzen pels seus criteris polítics.
  Les potestats discrecionals tenen un àmbit en comú depenent de la norma que atorga la discrecionalitat. Poden arribar a variar, però que variïn no vol dir que els sis elements no siguin aplicables per igual. Per totes les potestats discrecionals s’apliquen SEMPRE els sis elements reglats.
Un resultat formal de l’exercici de les potestats reglamentaries és el reglament.
...