Tema 9 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de Família
Año del apunte 2012
Páginas 6
Fecha de subida 30/01/2015
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

DRET DE FAMILIA TEMA 9: La crisi familiar (III): Efectes patrimonials 9.1. Els aliments als fills en les crisis matrimonials. Aliments dels fills majors d’edat.
Com a mesura provisional el cònjuge que demandi o pretengui demandar (i el demandat pot fer-ho en reconvenció) pot demanar la distribució del deure d’aliments a favor dels fills i també la fixació d’aliments a favor dels fills majors d’edat que no tinguin recursos propis i convisquin (art. 233-1 d i e).
Els mateixos aliments poden proposar en el Conveni regulador (art. 233-1) o acordarho el jutge (art. 233-4) com a mesura definitiva.
La manera d’exercir la guarda no altera el contingut de l’obligació d’aliments envers els fills comuns (continua sent conjunta), per bé que cal ponderar el temps de permanència dels menors amb cadascun dels progenitors i les despeses que cadascun d’ells hagi assumit pagar directament (art. 233-10.3).
A la pràctica, allò més usual serà que cada progenitor es faci càrrec de les despeses immediates (alimentació), mentre que per a la satisfacció d’altres despeses (roba, activitats extraescolars, assistència sanitària) calgui la fixació d’una pensió d’aliments.
9.2. La prestació compensatòria. Pressupòsits i modalitats d’atribució (art. 233-14 a 19).
Es diu prestació compensatòria i no pensió compensatòria per a ser més tècnicament correcte, ja que a vegades és procedent pagar una pensió cada mes, pagar amb béns o pagar d’un sol cop tota la quantitat.
Hi té dret el cònjuge la situació econòmica del qual resulta més perjudicada per la ruptura de la convivència i pren com a referent el nivell de vida que mantenia la parella durant el matrimoni. Quin nivell de vida tenien els cònjuges i quin nivell de vida els espera després de la ruptura a cadascun d’ells? S’ha de compensar aquest desequilibri de cada al futur.
Relació amb la compensació econòmica per raó de treball: tindré un patrimoni una mica major, per tant, a l’hora de valorar si es pot atorgar la prestació compensatòria, en cas que sí, serà una mica inferior, ja que es veu condicionada per la compensació econòmica que ja s’ha fixat.
En la nul·litat matrimonial només la té el cònjuge de bona fe, si sabia que el matrimoni era nul (mala fe), no té dret a la prestació compensatòria.
La vinculació del perjudici econòmic a la ruptura de la convivència (i no al divorci o la separació judicial), permet interpretar que si no es reclama en un temps prudencial des de la ruptura, pot decaure la pretensió, ja que el jutge podria entendre que ha tingut recursos suficients per subsistir. És a dir, per exemple, una parella es separa de fet fa 3 anys, presenta demanda de divorci ara, i en la demanda de divorci X demana la prestació compensatòria, si el jutge aprecia que X ha viscut sol/a durant 3 anys i ara demana prestació compensatòria potser no té dret (Si no es reclama en un temps prudencial el jutge pot apreciar que la pretensió ha decaigut). Hi ha alguna sentència de AP que decideix sobre casos similars.
Determinació de la prestació: Les circumstàncies que cal tenir en compte per a la fixació, tan si és en forma de capital com de pensió (temporal o indefinida) són (art. 233-15): a) La posició econòmica dels cònjuges. És l’element clau.
b) La relació de tasques familiars o altres decisions preses en interès de la família durant la convivència, si això ha minvat la capacitat d’un dels cònjuges d’obtenir ingressos. És un criteri que ja havia incorporat la jurisprudència.
c) Les perspectives econòmiques, tenint en compte llur edat i estat de salut i la manera com s’atribueix la guarda dels fills comuns. Això té un pes especial en la decisió de si es paga en capital o pensió (remissió). Probablement, la pensió és més equitativa pels cònjuges d’edat (en alguns casos amb caràcter indefinit) i pels joves ho és la capitalització.
d) La durada de la convivència.
e) Les noves despeses familiars del deutor, si escau. Vol donar resposta a les noves situacions que plantegen les famílies reconstituïdes (si ha d’atendre un nou matrimoni o uns nous fills, no es podrà pagar la mateixa quantitat, ja que necessitarà els diners).
Pactes sobre la prestació compensatòria (art. 233-16): Les normes que la regulen són de naturalesa dispositiva. Els pactes sobre la prestació es poden adoptar en: *En previsió de ruptura matrimonial, hom pot pactar sobre la modalitat, la quantia, la durada i l’extinció de la prestació compensatòria, d’acord amb l’article 231-20. És a dir: - escriptura pública.
- informació per part del Notari i per separat (sobre l’abast dels pactes).
- reciprocitat de la renúncia.
- que les parts disposin d’informació veraç sobre el patrimoni, ingressos i expectatives econòmiques de l’altre.
Cal recordar que el canvi sobrevingut i imprevisible de les circumstàncies rellevants (no qualsevol circumstància) que es van tenir en compte en el moment de l’atorgament, si no es van poder preveure raonablement, determinen a ineficàcia del pacte.
*Pactes adoptats després de la ruptura (pactes amistosos) (que no formin part de la proposta de conveni v. art. 233-5 CCCat), s’han d’adoptar amb assistència lletrada independent, en altre cas es poden deixar sense efecte, a instància de qualsevol d’ells, en els 3 mesos següents i, com a màxim, fins a la contestació de la demanda.
Límit a l’autonomia de la voluntat: els pactes que afectin els cònjuges, no són controlables pel jutge, hi ha autonomia de la voluntat. Els pactes de renúncia no incorporats a una proposta de conveni regulador no són eficaços en allò que comprometin la possibilitat d’atendre les necessitats bàsiques del cònjuge creditor (apt.
2) Pagament de la prestació compensatòria (art. 233-17) Es pot atribuir en forma de: - - Capital: béns o diners. Si ho demana el cònjuge deutor, el jutge pot ajornar el pagament o autoritzar que es faci a terminis meritant l’interès legal (fins a un màxim de 3 anys).
Pensió: diners (en terminis). Com a regla és temporal, i excepcionalment –si hi ha circumstàncies que ho justifiquin- es pot fixar amb caràcter indefinit.
Mesades avançades: si ho demana el creditor, es poden establir garanties i fixar criteris objectius i automàtics d’actualització de la quantia.
La prestació fixada en forma de pensió només es pot modificar per a disminuir-la tan si millora la situació econòmica de qui la percep, com si empitjora la de qui la paga (art.
233-18). No incrementarà ni en el cas que el cònjuge deutor tingui més ingressos ni en el cas que qui la percep empitjorés la seva situació econòmica.
Per a determinar la capacitat econòmica del deutor, s’han de tenir en compte les noves despeses familiars. El pagament del dret d’aliments dels fills té prioritat.
Si no hi ha acord en la forma que s’ha de pagar, ho resol el jutge, atenent les circumstàncies del cas i, especialment, la composició del patrimoni i els recursos econòmics del cònjuge deutor.
Causes d’extinció de la prestació compensatòria en forma de pensió (art. 233-19) a) Per millora de la situació econòmica del creditor, si aquesta millora deixa de justificar la prestació, o per empitjorament de la situació econòmica de l’obligat al pagament, si aquest empitjorament justifica l’extinció del dret.
b) Per matrimoni del creditor o per convivència marital amb una altra persona.
c) Per mort del creditor d) Pel venciment del termini pel qual es va establir.
No s’extingeix per la mort de l’obligat, però el creditor o els hereus del deutor en poden demanar la substitució pel pagament d’un capital, tenint en compte l’import i, si escau, la durada de la pensió, i també l’actiu hereditari líquid en el moment de la mort del deutor.
9.3. L’atribució i distribució de l’ús de l’habitatge familiar (arts. 233-20 a 25) La nova regulació els concep com una manera de satisfer, en la part que escaigui, com a contribució en espècie en (art. 233-20.7): - els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús ,o - la prestació compensatòria d’aquest.
Atribució Atribució per acord dels cònjuges: Abans casi sempre s’atribuïa l’habitatge al cònjuge més dèbil i que criava els fills (normalment era la dona). Ara les coses han canviat una mica, ja que es dóna l’opció de satisfer amb una prestació compensatòria al cònjuge que té els fills, si aquesta prestació és suficient per satisfer les necessitats d’habitatge i d’aliments.
1- El primer criteri és l’acord (autonomia de la voluntat), es pot contenir en conveni o fora, incloent-hi els pactes en previsió de ruptura.
Per primera vegada hom preveu la possibilitat que els cònjuges puguin acordar la distribució de l’ús de l’habitatge per períodes limitats (típic per quan hi ha guarda compartida, implica necessàriament tenir 3 habitatges), tot i que ho havia admès la jurisprudència, per exemple, en alguns casos de guarda compartida.
2- Segon criteri, a manca d’acord o si aquest no és aprovat, el jutge ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar, preferentment (no és una regla absoluta, no sempre que hi ha manca d’acord s’atribueix l’ús de l’habitatge als fills), al progenitor a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta.
No procedeix l’aprovació judicial dels acords: - si no s’adeqüen a l’interès dels fills menors - si van contra la llei, la moral o l’ordre públic Atribució per decisió judicial: Partint de què s’ha d’atribuir preferentment al cònjuge que té els fills, hom preveu uns casos en què es pot atribuir al cònjuge més necessitat (art. 233-20.3) (no només econòmicament, sinó professional o socialment).
Els casos en que se segueix aquest criteri: - Guarda compartida: el jutge no pot decidir sobre la distribució (no pot dir que cada període de temps el tingui un), haurà de decidir a favor del cònjuge més necessitat (sembla que es descarti que el jutge pugui optar pel sistema del domicili “niu”).
- Si no hi ha fills o aquests són majors d’edat.
- Si malgrat correspondre-li l’ús de l’habitatge per raó de la guarda dels fills, és previsible que la necessitat del cònjuge es perllongui després d’arribar els fills a la majoria d’edat.
- Fins i tot, excepcionalment, encara que hi hagi fills menors, el jutge pot atribuir l’ús de l’habitatge al cònjuge que no té la guarda si és: o El cònjuge que no té la guarda és el més necessitat.
o El cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.
L’atribució de l’ús de l’habitatge, en relació al cònjuge més necessitat, sempre ha de ser amb caràcter temporal (no pot ser indefinida, el CCCat no deixa escletxes, abans si que en deixava) i es susceptible de pròrroga, també temporal, si es mantenen les circumstàncies que la van motivar.
Exclusió i límits de l’atribució de l’ús de l’habitatge (art. 233-21) Exclusió de l’atribució de l’ús: Un dels cònjuges pot demanar del jutge que exclogui l’atribucio de l’us de l’habitatge familiar en els casos següents: - Si el que seria beneficiari de l’ús per raó de la guarda dels fills té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.
- Si el que hauria de cedir l’ús pot assumir i garantir suficientment el pagament de les pensions d’aliments dels fills i, si escau, de la prestació compensatòria de l’altre cònjuge en una quantia que cobreixi a bastament les necessitat d’habitatge d’aquests.
Límits a l’atribució de l’ús: - - Límits derivats del mateix títol. Si els cònjuges posseeixen l’habitatge en virtut d’un títol diferent del de propietat (ex. arrendament, estan en pis de lloguer per un temps de 5 anys, no poden atribuir l’ús de l’habitatge fins un termini superior a aquest període), els efectes de l’atribució de l’ús queden limitats pel que disposi el títol, d’acord amb la llei.
Si els cònjuges tenien l’habitatge familiar per tolerància d’un tercer (precari), els efectes de l’atribució judicial del seu ús acaben amb la reclamació de la retribució per part del tercer (ex. estan vivint al pis dels pares). La sentència pot preveure la modificació (increment) de les prestacions alimentàries o compensatòries pertinents.
La publicitat registral del dret d’ús (art. 233-22) Sense pronunciar-se sobre el caràcter real o personal del dret d’ús, l’art. 233-22 afirma que es pot inscriure o, si s’ha atribuït com a mesura provisional, anotar preventivament en el Registre de la Propietat. Si l’habitatge és d’un tercer no es pot inscriure si no ha estat part.
L’atribució de l’ús de l’habitatge no priva el titular d’aquest de disposar-ne sense el consentiment de l’usuari, però no perjudiquen el dret d’ús (art. 233-5).
Obligacions per raó de l’habitatge (art. 233-23) 1. Despeses d’adquisició i millora (incloent assegurades vinculades): les ha de satisfer aquell que s’hagi fixat en el títol de constitució. El jutge no pot novar l’obligació.
2. Despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació: els ha de satisfer l’usuari (subministrament, comunitat de propietaris). El CCCat li imputa també a l’usuari les taxes o tributs anyals (ex. escombraries o IVI).
Extinció del dret d’ús (art. 233-24) El CCCat emfasitza el caràcter no indefinit del dret d’ús, establint les següents causes d’extinció: - les causes pactades - si es va atribuir per raó de la guarda dels fills, per l’acabament de la guarda Si es va atribuir amb caràcter temporal per raó de la necessitat del cònjuge, s’extingeix per les causes següents: a) Per millora de la situació econòmica del cònjuge beneficiari o per empitjorament de la de l’altre cònjuge, si això ho justifica.
b) Per matrimoni o per convivència marital del cònjuge beneficiari una altra persona.
c) Per la mort del cònjuge beneficiari.
d) Pel venciment del termini pel qual es va establir o, si s’escau, de la seva pròrroga.
...