Aristòtil, política (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Història de la Cultura
Profesor E.S.
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 10/04/2015
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Text 6 – Aristòtil, Política 1. APUNTS DE CLASSE La ciutadania és allò que fa la polis. L’esclau té un logos que el fa superior als animals però té una incapacitat natural perquè aquest logos és passiu. La vida és acció, no producció (praxis i no poiesis). Qui té aquesta veritable vida? Són compatibles?  La polis L’ésser humà és un animal social que té logos, però es diferencia en aquest punt amb els altres animals gregaris. La paraula serveix per determinar allò bo i dolent, allò just o injust. El logos va lligat a un sentit del bé i del mal. El logos comprèn a vegades el sentit de la justícia. La justícia no és un valor ètic, sinó cívic. La justícia és l’ordre de la comunitat cívica.
La ciutat és anterior a la casa, el tot és anterior a les parts. Està atacant a un corrent que vindrà després: el contractualisme (primer som individus i després fem un pacte, una solució de compromís davant una sèrie de problemes). Per Aristòtil la societat és natural, serveix per a viure bé. Per això l’idiota és un element problemàtic en Aristòtil. És un monstre, ja que no té aquesta sensibilitat natural. No forma part de la naturalesa tal i com és. La simetria que es dóna entre aquells que manen i els que obeeixen es pot capgirar.
 Ciutadania Què ens fa ser ciutadans? Per Aristòtil exercir magistratures, exercir el poder. La dona és una ciutadana passiva, té uns drets passius. La ciutadana ho és perquè és la filla d’algú i pel fet que pertany a una família, però pròpiament no té la ciutadania. És la mateixa virtut la de l’home de bé (ètica) que la del ciutadà (política)? La política parteix de l’ètica, però amb altres elements pel mig.
En una comunitat no tothom és bo. Aquelles persones que manen han hagut d’haver obeït anteriorment.
Problema de l’artesà: l’artesà està exclòs per la seva feina. En el moment que algú decideix viure de la poiesis queda desacreditat de la ciutadania.
 Set problemes: 1. Problema del contractualisme: què ens porta a ser polítics? 2. És possible defensar un model de realització personal basat en un exercici del poder? És factible o s’ha de pensar la política d’una altra manera? 3. Què passa amb l’exclusió? Hi ha col·lectius que estan invalidats per la política? 4. Problema del “gorrón”: aquella persona que es beneficia de la societat sense participar-hi. Fins a quin punt la comunitat política és possible en aquestes condicions? 5. S’ha de permetre que qualsevol ciutadà pugui participar del poder? 6. Quines són les relacions entre ètica i política? Fins a quin punt parlen del mateix? 7. Serveix Grècia per pensar el present? O d’alguna manera estan obsolets, antiquats? 2. LLIBRE I A. Gènesi de la ciutat: família, aldea, ciutat En primer lloc l’autor fa una distinció entre dos conceptes: ciutat i comunitat.
 Comunitat: (koinonia), es tradueix com a tal o com associació (elements d’intencionalitat, col·laboració mútua i acord comú. Està construïda vers algun bé (ja que tothom obra vers allò que li sembla un bé).
 Ciutat: (polis), forma perfecta de societat civil. Extensió territorial reduïda (els habitants es coneixen), independència econòmica (autarquia) i independència política (autonomia). La comunitat sobirana que inclou totes les altres és la ciutat.
Conseqüentment, distingeix els conceptes de governador i rei:  Rei: un sol home exerceix el poder.
 Governant: un home, segons les normes de la ciència política, alternativament mana i obeeix.
L’autor considera que per obtenir la visió més perfecta de la polis cal observar-ne el seu origen.
1. Primer de tot és necessari que s’emparellin aquells que no poden existir uns sense els altres (home i dona), en vistes a la generació.
2. També cal que s’emparellin aquell que mana per naturalesa (que és capaç de prevenir amb la ment) i el súbdit (aquell que pot realitzar allò que preveu l’amo, l’esclau per naturalesa), per la seva seguretat.
Així doncs, la dona i l’esclau, excepte en el cas dels bàrbars (ja que no tenen l’element governant), són diferents per naturalesa, tenen una posició diferent. Els bàrbars i els esclaus sí que són el mateix per naturalesa. Segons el seu origen, hi ha tres nivells de comunitat:  Casa o família: (oikia) primera comunitat, comunitat constituïda naturalment per a la vida de cada dia, per a la satisfacció de les necessitats quotidianes.
 Aldea: primera comunitat formada de vàries cases. En la seva forma natural sembla una colònia de la casa.
 Ciutat: comunitat perfecta de vàries aldees, que té el nivell més alt d’autosuficiència. Neix a causa de les necessitats de la vida però subsisteix per aconseguir el “viure bé”. Com que totes les ciutats són per naturalesa, i la naturalesa és un fi, la ciutat és el fi de les comunitats primeres.
Tant la casa com la colònia estan regides pel més ancià. I les ciutats, al principi, estan governades per reis.
B. L’home és un “animal social” L’home és per naturalesa un animal social i conseqüentment, l’insocial per naturalesa és un ésser inferior a l’home. L’home és un animal social perquè està dotat de paraula, i a diferència de la veu (que és signe de dolor i plaer), aquesta serveix per manifestar allò just i injust, és a dir, dota a l’ésser humà de sentit del bé i del mal.
La participació comunitària dels valors és el que constitueix la casa i la ciutat, i per això l’autor afirma que la ciutat és anterior a la casa i a cadascú de nosaltres: cada individu per separat no és suficient per si mateix; aquell que no pot viure en comunitat, apartat de la llei i la justícia, és una bèstia, aquell que no necessita res per la seva suficiència, un déu.
 Justícia: ordre de la comunitat civil. La seva virtut és el discerniment d’allò just.
C. Sobre l’administració domèstica: elements que la constitueixen. Teoria de l’esclavitud Les relacions que es donen dins la casa són tres: heril (amo i esclau), conjugal (marit i esposa) i procreadora (pare i fills) Aristòtil comença tractant la primera. En primer lloc tracta la propietat i la defineix com una part de la casa consistent en una multitud d’instruments. Hi ha dues classes d’instruments:  Instruments animats: l’esclau, dins aquest grup, és una possessió, però una possessió animada. L’esclau és un subordinat per a l’acció1.
 Instruments inanimats: instruments de producció.
D. L’esclavitud és de dret natural Aristòtil parteix de la premissa que mana i obeir no només són coses necessàries, sinó també convenients, i que des del naixement alguns estan destinats a obeir i altres a manar.
L’ésser viu està constituït d’ànima i cos, dels quals un mana per naturalesa i l’altre obeeix. En el cas ideal, l’ànima exerceix sobre el cos un domini i s’observa que és conforme la naturalesa i convenient per al cos ésser regit per l’ànima, de la mateixa manera que la raó ha de regir sobre la part apetitiva.
Hi ha, però, dues classes d’esclaus: 1  Esclau per naturalesa: tot aquell ésser el treball del qual és l’ús del cos i aquest és el seu millor ús (és a dir, no ho és l’ús de l’ànima). Participa de la raó en tant que la percep, però no la posseeix. Es distingeix dels animals en tant que aquests no s’adonen de la raó, obeeixen els seus instints. Pels esclaus, ser-ho és convenient i just.
 Esclau per convenció: ho són en virtut d’una llei, que és un acord segons el qual les conquestes de guerra són pels vencedors.
A l’Ètica Nicomàquea, l’autor havia fet ja una distinció entre acció i producció: producció (poiesis): té com a fi un resultat diferenciat de l’activitat que el produeix i roman un cop acabada l’acció. acció (praxis): no produeix un resultat apart i el seu fi és l’activitat mateixa.
3. LLIBRE II A. Definició de ciutadà Aristòtil comença el llibre II preguntant-se què és la ciutat i afirmant que tota l’activitat del polític i el legislador fa referència a la ciutat. Com que la ciutat està composta d’una multitud de ciutadans, el que cal primer de tot és saber què és un ciutadà.
 Definició: un ciutadà no ho és per habitar a un lloc determinat ni per participar en certs drets, sinó que ho és per participar en les funcions judicials i el govern, és a dir, per participar en les magistratures indefinides.
El ciutadà és forçosament diferent en cada règim. La definició de ciutadà que ha donat ho és d’un sistema democràtic. A la pràctica també es defineix el ciutadà com aquell nascut de dos pares ciutadans.
 Ciutat: conjunt de tals ciutadans suficient per viure amb autarquia.
A continuació l’autor es pregunta quan una ciutat és una mateixa i quan canvia. Una ciutat no es defineix per les seves muralles, ni tampoc per la seva mida. Un ciutat és la mateixa quan els mateixos habitants poblen el mateix lloc, quan el llinatge es manté. Quan el règim s’altera específicament i es fa diferent, però, la ciutat ja no és la mateixa.
B. La virtut del bon ciutadà i la virtut de l’home bo El següent punt que tracta és la diferència i semblança entre la virtut del ciutadà i la de l’home bo:  Virtut del ciutadà: està forçosament en relació amb el règim, per tant, si hi ha vàries formes de règim, és evident que no hi pot haver una única virtut perfecta del bon ciutadà.
Aquesta virtut l’ha de tenir tothom. La virtut del ciutadà té a veure amb ésser capaç de manar i obeir bé. El bon ciutadà ha de saber i ser capaç d’obeir i manar al mateix temps, ha de conèixer el govern dels homes lliures sota els seus dos aspectes.
 Virtut de l’home de bé: és una única virtut perfecta.
Es pot ser un bon ciutadà sense posseir la virtut per la qual l’home és bo. Per la mateixa raó, és impossible que la ciutat es compongui enterament d’home bons, però cadascú ha de realitzar bé les seves pròpies activitats.
El bon governant ha de ser bo i sensat però el polític ha de ser sensat. La virtut del governant i la del ciutadà, doncs, tampoc és la mateixa. Ni els homes de bé, ni els polítics ni els bons ciutadans han d’aprendre el treball manual dels esclaus o els artesans, ja que en aquest cas deixarien de tenir comandament i poder.
 Comandament polític: cert comandament segons el qual es mana a aquells de la mateixa classe i als homes lliures. Aquest comandament el governant l’ha d’aprendre essent governat, ja que no pot manar bé aquell que no ha obeït.
Per aquell qui mana, la prudència és l’única virtut peculiar. En el governat la virtut és l’opinió vertadera.
C. La ciutadania dels artesans L’última qüestió que tracta Aristòtil és si és ciutadà només aquell que pot participar del poder o també s’hi ha de considerar els treballadors manuals.
Considera que la ciutat més perfecta no farà ciutadà al treballador. Hi ha dos tipus de treballadors:  Esclaus: aquells que fan els treballs necessaris per a un individu sol.
 Jornalers: aquells que fan els treballs necessaris per a servei de la comunitat.
El fet, però, que hi hagi varis règims polítics implica també que hi hagi vàries classes de ciutadans: a. Governs aristocràtics: en aquests tipus de governs les dignitats es concedeixen segons les qualitats i els mèrits, i per tant, no és possible que s’ocupi de les coses de la virtut aquell qui porta una vida de treballador o jornaler.
b. Governs oligàrquics: en aquests tipus de governs la participació en les magistratures depèn del pagament d’impostos elevats, i per tant un jornaler no podria ésser ciutadà, però un artesà sí, ja que la majoria d’ells s’enriqueixen.
c. Governs democràtics: en aquests tipus de governs, els fills de ciutadanes ja són considerats ciutadans.
En conclusió, s’anomena ciutadà a aquell qui participa dels honors públics. Per tant, l’artesà queda exclòs de la ciutadania per la seva feina.
...