TEMA 2 – LA PARET CEL·LULAR (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Fisiologia Vegetal
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 20/03/2015
Descargas 1

Vista previa del texto

TEMA 2 – LA PARET CEL·LULAR La tenen totes les cèl·lules vegetals però no les animals. Les diferencies entre aquestes cèl·lules son: - Les animals són semblants a les cèl·lules vegetals excepte en que aquestes darreres tenen una paret cel·lular que envolta la membrana plasmàtica.
La cèl·lula animal te vacúols (reserva) i la vegetal sols en té un però molt gran que ocupa gran part del citoplasma. És molt necessari ja que presenta una funció molt especifica.
La vegetal tenen cloroplasts que tenen pigment verd: clorofil·la. Dona color i és el captor de la energia del sol.
Les cèl·lules es comuniquen a traves de la membrana plasmàtica (animals) i de la paret cel·lular (vegetal). La paret té uns orificis o canals que connecten una cèl·lula amb la veïna i connecten dos citosols. Aquests canals de comunicació directa s'anomenen plasmodesmes. La seua membrana plasmàtica és molt més permeable que la paret cel·lular.
Com és la paret cel·lular? És una estructura aïllada del citoplasma per la membrana plasmàtica, però el seu desenvolupament esta controlat pel ell, ja que molt del seus components por venen del citosol.
La cel·lulosa esta formada per molècules de glucosa que es troben a dintre del citosol. Viatgen a la membrana plasmàtica, que les enganxa unes amb les altres, i formen la paret cel·lular.
Durant la citocinesi, cadascuna de les cèl·lules filles forma la seua paret cel·lular. Trobem dos tipus de paret cel·lular: - Primària: està present sempre després de la citocinesi, mentre es jove i des de que neix. És tancada i regula tot el que hi ha en l'interior de la cèl·lula.
Secundaria: apareix des que la cèl·lula deixa de creixerà i es diferencia, és a dir, des que la cèl·lula es fa adulta i pren una funció. Ja no esta creixent, sinó que fa una funció determinada i específica. És molt mes rígida que la paret primària i té una estructura més complexa i elaborada. Entre la primària i la membrana plasmàtica es forma la secundaria, molt mes rígida. Doncs, la seua funció és donar forma i suport a la cèl·lula.
Entre les dues parets hi ha una mena de ciment que enganxa dues cèl·lules que s'anomena lamina o laminilla mitja o intermitja. Enganxa una cèl·lula amb l'altra per fer un teixit rígid. Aquestes lamines tenen incrustacions de minerals: magnesi, silici, calci... per a enganxar.
La primària, quan la planta és adulta, va desapareixent, ja que ja no és funcional, perquè la cèl·lula ja no creix del mateix mode.
Tot i tenir paret cel·lular, les cèl·lules estan connectades per plasmodesmes. Cada punt de connexió és un plasmodesma. Els camps de punteadures son diverses zones de plasmodesmes que trobem a la paret cel·lular, tant a la primaria com a la secundaria, que connecten dos citosols. Els camps primaris i els secundaris coincideixen.
Els plasmodesmes, en realitat, són desmotúbuls que queden atrapats en la formació de la paret cel·lular.
Funcions de la paret cel·lular - - La paret cel·lular envolta la membrana plasmàtica per fora i protegeix la cèl·lula de diverses agressions.
Dona rigidesa i suport, com ho fa l'esquelet en els animals. Fa que la planta estigui erecta. Hi ha un equilibri entre creixement i rigidesa. Hi ha moments de relaxament, que provoquen que la cèl·lula s'expandeixi degut a la pressió interna de la cèl·lula quan la paret cel·lular no està relaxada. Després, la cèl·lula torna a sintetitzar material de paret cel·lular, i doncs ha crescut. Així la cèl·lula va creixent en salts (“creeps”).
A més, el vacúol ple d'aigua que no es pot xafar, junt a la rigidesa de la paret, fa que la cèl·lula sigui molt dura i que la planta puja alçar-se.
La paret acumula substancies orgàniques (reserva de biomassa): aigua, proteïnes, carbohidrats...
Possibilita el creixement per extensió (base del creixement): creeps.
Conté mecanismes de reconeixement cel·lular amb glicoproteïnes i lectines. A més, participa en la transducció de senyals que han sigut captats.
- Conté fragments que poden esdevenir molècules informatives per a la planta. Hi ha uns trossos de paret cel·lular, que si es trenquen i van voltant per la cèl·lula, informen a la planta que alguna cosa esta passant, ja que la paret cel·lular ha estat trencada per algun motiu.
Composició química de la paret cel·lular El component més abundant es aigua en un 80% (paret primaria). Quan la secundaria esta rígida, la cèl·lula no creix i el pes en sec quasi tot es cel·lulosa. El pes en sec està compost per: - - Hidrats de carboni (80%): formant cadenes carbonatades.
Cel·lulosa: moltes molècules de glucosa unides linealment i que cristal·litzen. Dóna resistència i elasticitat a la paret cel·lular, ja que aquesta ha de ser una estructura rígida.
Hemicel·luloses i pectines amb moltes ramificacions que no poden cristal·litzar perquè no presenten una estructura lineal. Donen plasticitat: envolten la cel·lulosa donant una estructura amorfa.
Proteïnes (10%): o Estructurals: s'encarreguen de l'extensió cel·lular. Ajuden a donar el suport a la paret. Per exemple, l'extensina és una proteïna molt elàstica que permet l'expansió de la paret. La seua estructura dóna la seua elasticitat.
o No estructurals o enzimàtiques: duen a terme la catàlisi de reaccions. Com per exemple, mecanoenzims, hidrolases...
Altres components: o Fenols (molècules amb molts -OH), com la lignina, situada en la paret cel·lular secundaria, que comença a donar la gidesa característica de la paret cel·lular.
o Ceres i estòlids: s'encarreguen de la impermeabilització de la paret cel·lular. Són resines, goma, sabons, detergents... Amb aquests components, ni la paret ni la cèl·lula en sí perden aigua.
o Minerals: formen incrustacions de magnesi, silici... Endureixen l'estructura per donar-li encara més rigidesa.
o Flavonoides i tanins: s'encarreguen de la defensa de la cèl·lula. Tenen color, gust i olor per defensar la planta de possibles atacs.
Teoria d'ordit i trama (anys 70 – 80) És un model que dóna la teoria d'entendre com esta organitzada la paret cel·lular, com si fos la manera de cosir un teixit. L'ordit esta cristal·litzat, i la trama, que uneix els filaments de l'ordit, ho enxarxa tot entre si. S'aconsegueix una mena de roba que recobreix la cèl·lula.
Hi ha tirosines, fenols, tirosines... que es poden unir entre ells per reforçar més la paret.
Hi ha una altra teoria, que explica que la paret cel·lular està formada per tres dominis independents entre ells: - Material rígid i cristal·litzat.
Material plàstic envoltant.
Trames que ho envolten tot. Hi ha materials (certs fenols) que no estan clar que siguin material de paret cel·lular, i per això aquesta teoria no esta totalment acceptada.
Les característiques de la paret cel·lular són: - És extracel·lular.
Presenta capacitat de hidratació.
És impermeable.
Està carregada de carregues negatives. Açò li comporta que cap material pot travessar la paret cel·lular de manera fàcil. Aquests components necessitaran alguna estructura que les transporti a dins o fora de la cèl·lula.
Té capacitat de cohesió, ja que està molt entrelligada.
Està formada per polímers molts resistents, sobretot per cel·lulosa. Els animals no tenim l'enzim cel·lulasa, i per tant no la podem degradar.
Presenta una gran resistència mecànica.
Les característiques de la paret cel·lular secundaria són: - Es troba en la cèl·lula adulta quan ha deixat de créixer, s'ompli de certs components per a donar forma a la cèl·lula.
Dona la forma característica i definitiva de la cèl·lula adulta.
Apareix per dins i per sota la primària, per damunt de la membrana plasmàtica.
S'hi dona una aportació massiva de cel·lulosa: material rígid i cristal·litzat que dona més resistència.
Hi ha un augment de proteïnes estructurals que tramen l'estructura.
S'atura l'aportació de material no cristal·litzat ni rígid, però no totalment. Disminueix notablement, el que dona plasticitat.
Desapareix l'alt nivell d'aigua.
Apareix la lignina, un fenol amb molts lligams que fa molts ponts intermoleculars.
Apareixen les incrustacions minerals que endureixen encara més la paret.
Es mantenen els plasmodesmes i es situen al mateix lloc que els de la primària.
...