Pràctica Digest de Justinià (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho + Administración y Dirección de Empresas - 1º curso
Asignatura Derecho Romano
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 08/12/2014
Descargas 0

Vista previa del texto

Preguntes 1.- El Digest de Justinià: - Breu descripció de l’obra: segle, autor i contingut.
El Digest de Justinià fou una recopilació de les normes jurídiques del dret romà clàssic que el mateix emperador Justinià encarregà de fer l’any 530 dC. La finalitat d’aquesta obra era recuperar l’esplendor romana en l’àmbit del dret, ja que aquest patia una època de crisi degut a la caiguda del nivell de jurisprudència. El dret, doncs, no funcionava de manera eficaç, i calia determinar quin era el dret aplicable en aquells temps.
L’emperador Justinià, que regnà des de l’any 527 dC fins el 565 dC, va néixer a Il·líria (actual Macedònia) i fou nebot de l’emperador Justí, el mateix que el va assignar com a successor del seu tro. Un cop emperador, Justinià actuà principalment en els àmbits militar, religiós i jurídic.
En aquest últim àmbit trobem el fet d’haver encarregat el Digest de Justinià.
L’emperador cridà el seu ministre de justícia i formà una comissió d’experts per a dur a terme aquesta recopilació de lleis i principis jurídics, els quals miraven també de cara a recuperar la jurisprudència. En el Digest, es troben ordenades sistemàticament les obres dels juristes clàssics (40 aprox.) amb allò que en resultava el més destacat, pel fet que Justinià sabia que la gran aportació al Dret romà provenia directament d’ells. S’encarregà que s’abreviessin els escrits utilitzats, eliminar d’aquests allò inútil, evitar repeticions i contradiccions.
El Digest de Justinià, per tant, no és més que una recopilació de tots aquells principis i idees del Dret romà que han suportat el lent creixement dels anys i que només han estat modificats, desenvolupats i madurats gradualment. La seva publicació es va fer a finals de l’any 533 dC. L’obra estava destinada tant a l’ensenyament en les escoles jurídiques com a la pràctica dels tribunals. Els passatges recollits al Digest quedaven reforçats amb l’autoritat imperial i, per tant, tots aquells principis o normes que no hi estiguessin contemplades quedaven anul·lades.
- Comenti la inscripció d’aquests textos: o ¿A què corresponen D. 1,1,7; D. 1,1,8 y D. 1,1,9? Corresponen al sistema filològic que s’imposà durant el segle passat per tal de citar els passatges del Digest. La D fa referència a l’abreviatura del títol de l’obra (Digest), seguida dels números separats per comes que fan referència a les divisions de l’obra de major a menor (llibre, títol, fragment [i paràgraf si hi ha]).
1 o ¿Qui eren Papinià, Marcià i Gai? Papinianus, Aemilius: jurista romà d’origen africà o siri del segon i tercer segles després de Crist. Fou prefecte del pretor (praefectus praetorio) des de l’any 203 fins el 205 dC. Va morir assassinat l’any 213 dC perquè no va voler justificar el fratricidi per Caracal·la del seu germà Geta. Degut a l’ingeni i a la profunditat de les seves respostes, ha esdevingut el més gran dels juristes romans (primus omnium). El seu estil es caracteritza per un vocabulari dens i ric. Papinià va escriure 37 llibres de digestos i 17 de respostes. Una altra obra seva foren les Definitiones, escrites en 2 llibres.
Marcianus, Aelius: un dels últims juristes del període clàssic del dret romà. Visqué durant el segle III dC, entre els imperis de Caracal·la i Alexandre el Sever. Va escriure una obra d’Institucions en 16 llibres, ricament explotats pels compiladors del Digest, una obra de digestos en 7 llibres i una col·lecció de Regulae, d’entre altres obres de gran importància jurídica.
Gaius, Gai: el més famós i desconegut jurista de la segona meitat del segle II dC, sota l’imperi d’Adrià. Es creu que era jurista provincial i que no gaudí del ius respondendi1, tot i que això només són hipòtesis, ja que no apareix citat pels seus contemporanis en cap ocasió. Una de les altres incògnites que envolten aquest jurista és el seu nom complet. D’altra banda, però, i pel que fa referència a la seva obra, ens trobem amb tot el contrari: les Institutiones és l’obra més important que ha arribat fins a dia d’avui, pràcticament sencera i sense alteracions dels compiladors del Digest de Justinià. Fou el primer llibre de text per al primer curs de Dret a les escoles de Berito i Constantinoble. Les Institutiones és el manual didàctic que ha tingut la major influència en la compilació justiniana. També té gran importància pel fet d’haver-s’hi instaurat un nou ordre de matèria que serà el més seguit en la literatura didàctica i científica posterior.
o De quines obres d’aquests juristes estan agafats els fragments que es reprodueixen en el text? L’obra que es pren de Papinianus és les Definitiones, la de Marcianus són les seves Institucions, així com també les Institucions de Gai.
1 (dret a donar respostes) Qualitat de què gaudiren els millors juristes segons la qual podien respondre en nom de l’emperador, és a dir, des de la seva autoritat.
2 2.- El ius civile en els fragments de Papinià, Marcià i Gai: - ¿Què és el ius civile? ¿A qui s’aplica? El ius civile és el dret que s’aplica als ciutadans romans (cives), pel fet de tenir la ciutadania romana. El ius civile és, doncs, el dret que cada poble estableix per a sí com a seu pròpia i exclusivament. Originalment, el ius civile estava format per la interpretació dels juristes (interpretatio prudentium) entorn les costums tradicionals (mores maiorum) i a les normes de les XII Taules. Després, però, el seu àmbit s’estén al dret format per lleis, plebiscits, senatconsults i decret dels prínceps (tal i com afirma Papinianus en el fragment del llibre comentat). L’encarregat d’aplicar aquest dret és el pretor urbà.
- ¿Quines són les fonts del ius civile que enumera Papinià? Expliqui breument en què consisteix cada una d’elles.
Les fonts del ius civile que enumera Papinià són: - Llei: una de les fonts formals del dret romà. Papinià la caracteritza com un “precepte comú” (Papinianus, D. 1, 3, 1) i les Institucions de Justinià diuen: “Llei és el que el romà establia interrogant un magistrat senatorial, com per exemple un cònsol” (Inst. 1, 2, 4).
- Plebiscit: decisió presa per la plebs. En un principi fou obligatòria només per a aquesta classe social. Amb el temps, però, i en virtut d’una Llei Hortensia de l’any 287 aC, els plebiscits foren dotats d’obligatorietat en relació a tots els ciutadans (patricis i plebeus), convertint-se així en font del dret romà.
- Senatconsults: tota mesura legislativa emesa pel senat. No fou fins l’època del Principat, però, quan el senat va arribar a convertir-se en un òrgan legislatiu i el senatconsult llavors es sumà a les fonts formals del dret romà.
- Constitucions imperials: decisions de l’emperador sobre diferents qüestions jurídiques. Apareixen com a fonts formals del dret romà des de l’època d’August.
Poden classificar-se en quatre grups: edictes, mandats, decrets i rescriptes.
- Autoritat dels juristes: legitimació socialment reconeguda que prové d’un saber i que s’atorga a una sèrie de ciutadans, en aquest cas els juristes. Implica una capacitat moral per a emetre una opinió qualificada sobre una decisió per part de la persona qui la posseeix.
3 - ¿Què és el dret pretori o ius honorarium? Expliqui qui el crea, com sorgeix i on estava recollit. Expliqui així mateix quina fou la seva funció i la seva importància en l’evolució del dret romà.
El ius honorarium és tot aquell dret originat a partir de l’any 367 aC, durant l’època de la República, emprat per tal de corroborar, suplir o corregir el dret civil per raó d’utilitat pública i creat per magistrats encarregats de l’administració de la justícia, fonamentalment pel pretor (d’aquí ve que també sigui anomenat “dret pretori”). El ius honorarium suposà una resposta al ius civile per tal de renovar i adaptar el dret civil a les noves condicions econòmico-socials i culturals de l’època. És considerat, per tant, un ordenament paral·lel al ius civile, ja que neix d’aquells mitjans o recursos que el pretor introdueix per poder processar nous fets i institucions jurídiques. El dret pretori fou creat a base d’edictes, la recopilació dels quals derivà en l’Edicte Perpetuum. Les conseqüències al llarg de la seva evolució van implicar grans canvis en la justícia romana: el pretor gaudia d’un ampli marge de discrecionalitat en la concessió o denegació d’accions i en la concreta configuració de la fórmula, de manera que ell mateix acabà establint el seu programa d’administració de justícia durant l’any que durava la seva magistratura. Així, el dret pretori variava segons el cada magistratura, fins que al final del seu auge tot aquest procés desembocà en una crisi del dret romà pel fet que es desconeixia quin era el dret aplicable al cap i a la fi.
3.- Fragment de Gai: - Què és el ius gentium? El ius gentium és el dret que la raó natural estableix en comú, un conjunt de normes i institucions jurídiques reconegudes en les relacions entre estrangers o entre aquests i ciutadans romans. És el dret, doncs, que utilitzen totes les nacions i pobles, comú per a tots els homes.
- Quan i per què sorgeix? El ius gentium esdevingué un producte principalment del creixement polític, territorial i econòmic de l’Estat romà. Apareix el terme ius gentium en la literatura llatina en autors no juristes del segle I aC, precisament per a designar el conjunt de normes jurídiques vigents entre tots els pobles civilitzats, és a dir, entre els peregrini i els ciutadans romans.
- A qui s’aplica? El ius gentium s’aplica a tots els ciutadans lliures de l’Estat romà (això és, ciutadans romans i/o peregrini) o en relacions de Roma amb altres ciutats.
4 Bibliografia - DE CHURRUCA, Juan. “Introducción histórica al derecho romano”. 6ª edición, Universitat de Deusto.
- IGLESIAS – REDONDO, Juan. “Diccionario de definiciones y reglas de derecho romano”. 1ª edició, McGraw-Hill.
- IGLESIAS – REDONDO, Juan. “Cuerpo de las definiciones contenidas en el Digesto de Justiniano”. Facultat Complutense de Madrid.
- COLLET SANDARS, Thomas. “The Institutes of Justinian”. Longmans, Green and Co.
- MOMMSEN, KRUEGER i WATSON. “The Digest of Justinian”. Volum 1.
- GARCÍA GARRIDO, Manuel Jesús. “Diccionario de Jurisprudencia romana”.
3ª edició, llibreria-Editorial Dykinson.
- GUTIÉRREZ-ALVIZ Y ARMARIO, Faustino. “Diccionario de derecho romano”. 2ª edició, Reus.
- MORINEAU IDUARTE, Marta. “Diccionario de derecho romano”. 2ª edició, Oxford University Press.
- BERGER, Adolf. “Encyclopedic dictionary of roman law.” 2ª edició, The Lawbook Exchange.
5 ...