Tema 1 Ment, Consciència i percepció (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicologia Fisiològica I
Profesor P.
Año del apunte 2017
Páginas 13
Fecha de subida 21/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1: Sensació i percepció 1. Ment, consciència i percepció Sensació i percepció no es el mateix. La percepció necessita de la sensació i de la interpretació. Parlem de percepció quan hi ha una interpretació de la sensació; es genera en funció de l’atenció que prestem als estímuls.
Per tenir una percepció cal memòria i experiència sensorial prèvia; en base a això perceps i reconeixes els estímuls. També influeix l’atenció.
Quan la informació sensorial és analitzada llavors es genera la percepció.
  L’arribada de la informació sensorial a l’escorça primària o de projecció genera sensacions conscients.
Quan la informació sensorial és analitzada, integrada i interpretada, en funció de l’experiència prèvia i la memòria, es genera la percepció conscient. La integració d’aquesta informació ens permet conèixer el mon.
Importància de la informació sensorial Coneixement del món i de mi mateix (imatge corporal, consciència del “jo”)  Maduració biològica: Requerim d’una interacció amb el medi per arribar a desenvolupar e nostre SN.
Font d’arousal (activació)  Regulació del moviment  1. Existeix la ment (processos mentals)? 2. Està localitzada en algun lloc la ment? SI X (La ment és un conjunt de processos mentals) 3. La ment és un X (Però no és un tipus de tipus de conducta observable) conducta? 4. La ment es pot X estudiar? 5. La ment és sempre conscient NO X (Es produeix a determinades zones del cervell però no es troba localitzada) X  Regulació de diferents processos cognitius (emocions)  Quins processos mentals coneixes? Memòria, atenció, percepció, record, raonament, motivació, emoció, pensament, llenguatge,etc.
 La ment és el conjunt de processos mentals, de funcions.
1.1. Conducta, ment i cervell Conducta = Comportament = Lo observable és l’expressió corporal, aquella resposta motora, però el que provoca això no és observable: La conducta va més enllà del que observem, hi ha una correlació del que veiem amb el que no i això resol el perquè al final actuem d’una manera determinada.
 Resposta explicita: Parlem d’una resposta motora.
Els processos mental formen part del nostre jo i configuren la persona i aquelles conductes que no es poden veure. Són crítics perquè determinaran el meu comportament final.
Aquests processos mentals poden ser conscient o no conscients.
Quan els processos mental arriben a l’estat de consciència, quan els estudio des de la consciencia, és quan parlem de processos cognitius.
1.2. La ment i la percepció La ment és un conjunt de funcions o processos cerebrals.
 La major part poden ocórrer tant de forma conscient com inconscient, però els conscients es basen en components inconscients.
 El contingut de la ment prové principalment de l’ambient (extern i intern).
 La percepció i els seus continguts donen sentit a la nostra vida, aporta flexibilitat al comportament i ens converteix en sers realment intel·ligents.
 La ment es considera que es dona o es troba organitzada pel cervell, tot relacionant-la amb el cos i el medi.
 La nostra ment sempre està treballant, els nostres processos mentals conscients i inconscients van de la mà, i la percepció final per exemple, depèn de tots els processos que fa el nostre cervell.
 Pot existir ment sense cos (o sense cervell)? Trobem dues explicacions diferents per donar resposta a aquesta pregunta: o Dualisme  No són 100% físic, hi ha algo més, no van en paral·lel, les dues interacciones (interaccionisme). És a dir que existeixen dues realitats de diferent naturalesa.
o Monisme  Hi ha d’altres que diuen que la nostra realitat és una, la tangible, la física (monisme materialista).
L’estomac funcionant amb enzims produeix la digestió, però aquesta no la podem localitzar enlloc. Per tant, hi ha un lloc físic necessari perquè la percepció es doni, però és una funció, i aquesta no es dona al cervell.
La ment no es troba localitzada en un lloc, però depèn del funcionament d’unes parts concretes.
1.3. La consciència La major part de processos mentals, poden ser conscients com inconscients, però és quan són conscients quan ens permeten notar la nostra pròpia existència i la del món en què vivim.
La consciencia és un estat de la ment: Permet adonar-nos de coses que passen en la ment però no de tot el que passa en ella.
 La consciència és com un interruptor, o la tinc o no. La consciencia és un estat, és un estat d ela ment en el qual soc conscient de tots els processos mentals. Consisteix en adonar-se d’algun d’aquests processos mentals.
Les característiques de l’estat de consciència són:  Font de coneixement  Implica percepcions, memòria, sentiments...
Normalment integra totes o moltes de les funcions cognitives.
 Subjectiu  Implica un subjecte que l’experimenti per que existeixi.
 Immediat  En primer persona “j, ara i aquí”. Tenim consciencia d’un moment concret.
 Implica un estat unificat  Integrat per múltiples components, sens presenta com un tot integrat (som o no som conscients, però no experiments més d’una consciencia a l’hora). Això provoca una sensació generalitzada i global.
 Consciencia i atenció  Tenen funcions contraries, poden existir una sense l’altre. Sense atenció selectiva, no s’aprecien els detalls d’una escena, malgrat que puguem dir que hem vist l’escena.
1.4. Sensació i percepció Les percepcions conscients són les que permeten la construcció del jo.
Les nostres percepcions són construccions actives de la realitat per nosaltres mateixos (Jo veig el que veig no el que hi ha).
 L’arribada de la informació sensorial a l’escorça primària o de projecció genera sensacions conscients.
 Quan la informació sensorial és analitzada, integrada i interpretada, en funció de l’experiència prèvia i la memòria, es genera la percepció conscient.
o Les nostres percepcions difereixen qualitativament dels estímuls (el SN només extreu certes parts d’informació).
o Colors, tons, olors, gustos,etc, són creacions mentals construïdes pel cervell.
La sensació i la percepció poden donar-se de forma separada.
 Quan hi ha una lesió a l’escorça associativa hi ha agnòsia, es a dir problemes en el reconeixement del que percebem. Hi ha un dèficit perceptiu no sensorial, no li puc donar sentit als estímuls.
 A vegades tenim sensacions que no les podem interpretar, hi ha persones que poden tenir sensacions d’extra corporea (capacitat de poder sortir del teu cos d’observar-te a tu mateix).
Tenim àrees cerebrals que ens donen aquesta associació de que el braç que tinc es nostre però si que pot ser que si aquestes zones estan alterades o supractivades que et facin veure a tu mateix desde fora. També pot ser provocat per grans estats de fatiga, certs estats emocionals, etc. L’estimulació de regions concretes cerebrals ens poden crear percepcions subjectives que sabem que son irreals però qui les experimenta les experimenta com reals.
Percepció del jo subjectiu  El sentit d’estar localitzat dins del teu propi cos depèn completament de processos perceptius. Es fan estudis estudiant que la percepció d’un mateix depèn de la congruència de tots els processos perceptius.
 La integració multi sensorial és necessària per establir la percepció del propi cos i del sentit de pertinença, imprescindible per al sentit de la pròpia existència.
2. Principis generals de processament de la informació sensorial El processament de la informació sensorial es dona a partir del següents procés: Nosaltres captem energies (físiques, mecàniques, electromagnètica o química) i aquestes són les que produeixen una sèrie d’estímuls que estan al medi o interns a nosaltres; però cal que tinguem algun sistema que sigui capaç de ser sensible a aquestes energies i les pugui comunicar cap el meu sistema nerviós. Un cop això, aquesta energia es transforma a partir d’uns receptors, en la única forma de comunicació que te el nostre organisme, els impulsos nerviosos. Aquests arribaran a diferents nivells del SN que aniran donant-li una interpretació i al final generarà la nostra percepció conscient.
FORMES D’ENERGIA TIPUS DE RECEPTORS Mecànica Tèrmica Química Electromagnètica (llum, ones de radio Mecanoreceptors Termoreceptors Quimioreceptors Fotoreceptors MODALITAT SENSORIAL Tacte, oïda Calor/fred Gust i olfacte Visió Quan els receptors reaccionen o són sensibles a aquest tipus d’informació, quan transdueixen aquesta informació, generen el que anomenem les modalitats sensorials (els 5 sentits).
 Receptor Òrgan especialitzat sensible a determinades formes d’energia, a determinats estímuls.
o Quan els receptors reaccionen o són sensibles a aquest tipus d’informació, quan transdueixen aquesta informació, generen el que anomenem les modalitats sensorials (els 5 sentits).
o No tots els receptors son sensibles a totes les energies, estan especialitzats a un tipus.
 Sensibilitat  Aspecte quantitatiu. Relacionada amb la quantitat d’energia necessària per activar un receptor.
Amb un estímul com per exemple un cop, veiem llumetes blanques perquè encara que no és la seva forma d’energia l’àrea cerebral que s’activa és la visual  Modalitat sensorial  Aspecte qualitatiu. Tipus de percepció conscient (visió, dolor...). La modalitat sensorial depèn bàsicament de l’àrea cerebral que processa aquella informació.
Com més energia li hagis de donar a un receptor per activar-se, és que es tracta d’un receptor molt poc sensible.
2.1. Receptors sensorials Un receptor sensorial és una neurona o una cèl·lula especialitzada).
      És sensible a un tipus determinat d’energia.
L’estructura d’un receptor ha anat evolucionat, ha sofert canvis de despolarització i hiperpolarització en les seves membranes, per estímuls externs; hi ha canvis en els canals i en els potencials elèctrics.
No tots aquests receptors son neurones, hi ha alguns que tenen poca acció i senzillament canvien depolaritzant-se i alliberant neurotransmissors.
Un receptor és una cèl·lula “excitable” que reacciona tancant o obrint canals i fent canvis en els potencials d’acció.
Una altra característica particular és que quan hi ha aquests canvis de despolarització, fabriquen neurotransmissors i provoquen l’alliberació d’aquests cap a una altre cèl·lula i això provoca també l’entrada i sortida d’ions com el calci.
Funció: TRANSDUIR. Tots els receptors tenen la mateixa funció, transdueixen l’energia llumínica, en una informació que el meu cervell pot interpretar com potencials d’acció. Nomes els receptors especialitzats poden transduir.
2.2. Transducció sensorial en els receptors Un cop superat el llindar d’activació, el receptor transforma l’energia a la que és sensible en energia neural (energia electroquímica: canvi en el potencia elèctric, a una energia neural).
Perquè els humans no escoltem els ultrasons i no veiem la llum ultraviolada? Si que tenim receptors sensorials per veure energia electromagnètica però hi ha llindars que no els podem captar, és a dir, que els nostres receptors no són sensibles a aquest tipus d’energia i per tant no arriba de cap manera al nostre cervell i no en puc tenir percepció.
2.3. Codificació de la informació sensorial Codificació  Conjunt de regles per transformar la informació sensorial d’una forma a una altra.
Tots els estímuls tenen el mateix tipus de llenguatge però segons algunes característiques, hi ha diferencies importants en els estímuls que es transdueixen en diferents potencials d’acció.
Representació neural de les característiques de l’estímul Hi ha unes característiques que són comunes a totes les modalitats sensorials i hi ha d’altres que son característiques d’un tipus de modalitat.
    Intensitat Duració Localització Altres característiques qualitatives (color, to,gust...) Aquestes normes de codificació ens hauran d’ajudar a interpretar els diferents missatges de les diferents modalitats sensorials.
2.3.1.
Tipus de codificació  Temporal  A traves d’un codi temporal. Va lligat a la freqüència d’emissió (nombre de potencials d’acció per unitat e temps en una única neurona) d’un potencial d’acció. (Ex: Si parlo fluix la freqüència que emet aquella neurona serà més petita (l’amplitud sempre és la mateixa). Ex: La freqüència la neurona ho interpreta per exemple com un so més alt o més fluix.
 Espacial  A traves d’un codi espacial. Codi de població de neurones (grup de neurones actives en un moment determinat). (Ex: si jo veig vermell, la informació va a unes cèl·lules que tenen uns receptors mes sensibles al vermell però si es verd anirà a uns altres receptors. Ex: L’estímul es codifica en una població de neurones i una altre informació es codifica en una altre població.
En el procés d’activació d’un receptor ja tenim un tipus de codificació. A part de transducció també hi ha el primer pas de codificació, el tàlem, les escorces associatives o perceptives, i és aquí on es completa el procés de codificació.
La transducció nomes es dona als receptors però la codificació és un procés gradual en el qual participen diferents parts del sistema nerviós.
1. Com sabem si una abella ens ha picat al braç o a la cama (i no l’hem vist) si el que arriba a ambdós casos a l’escorça cerebral són potencials d’acció? Estem tractant informació somatosensorial. Vull discriminar si m’ha picat al braç o a la cama, estem intentant codificar l’aspecte de la localització en el sistema somatosensorial. La localització és espacial. En l’àrea somatosensorial hi ha neurones que processen informació del braç i d’altres a la cama, per tant les que s’activen son uns i no altres.
2.4. Camp receptor (o receptiu) Per poder estudiar els sistemes sensorials hem de saber quina informació es processa i quina funció tenen les cèl·lules, fins arribar a la percepció global conscient.
Quan em pregunto pel receptor, em pregunto quan s’activa el receptor; llavors sabrem que el seu camp receptiu és un estímul de llum vermella per exemple perquè la pot processar. És a dir que es tracta del conjunt d’estímuls als quals la cèl·lula és sensible.
Els receptors tenen el seu camp receptiu. Totes i cadascuna de les cèl·lules o neurones implicades en el processament d’una modalitat sensorial tenen el seu camp receptiu, per tant quan estudiem el camp receptiu estudiem la informació que es processa i la funció dels receptors (per exemple codificar el color).
Camp receptiu  Estímul, conjunt d’estímuls o característiques dels estímuls( amplada, localització, tipus d’energia, modalitat, longitud d’ona, color...) que provoquen un canvi en el receptor o en qualsevol via sensorial. I aquest s’encarregui per tant del processament de la informació.
 Qui té camp receptor? En tenen totes les cèl·lules que processen informació sensorial, totes les cèl·lules d’una via sensorial.
 Què ens aporta l’estudi del camp receptiu d’una cèl·lula sensorial? L’estudi del camps receptors ens aporta informació sobre quina és la funció d’aquella cèl·lula o neurona i quina es la informació que pot processar.
Pot ser que diferents àrees del braç estiguin englobades per un mateix receptor. Hi ha uns mes grans i d’altres mes petits que poden rebre més o menys processament d’informació. És a dir un receptor de la pressió s’activarà per un estímul de pressió però a les altes temperatures no reaccionarà, i per tant no és sensible.
A més puc dir que aquest receptor es sensible a un estímul de pressió que provingui d’una area de 3 cm del meu braç, puc determinar la localització del camp receptor.
Aquesta resposta del receptor anirà a parar al tàlem i aquest també tindrà el seu camp receptor ja que aquesta part del tàlem només processarà informació que provingui del braç; si es tracta d’un altre tipus d’informació viatjarà a una altra àrea del tàlem o regió de l’escorça.
 Hi ha camps receptors molt mes grans que processen informació de moltes parts del cos.
Si per exemple jo estimulo una altra part del cos amb un estímul de pressió, ja no forma part del camp receptor del qual parlàvem perquè no s’activa degut a la localització, per tant tindrà un altre receptor i quan aquesta informació arribi a l’escorça també es trobarà en una altre area perquè processaran diferent informació.
2.Perquè en la situació C es produeix una resposta de la cèl·lula receptora i no en les altres dues? En la situació A no es produeix perquè el tacte suau és un estímul diferent al camp receptiu que té el receptor de pressió. En el cas del B, la localització no és la que el receptor de pressió té al seu camp receptor. En la situació C l’estímul forma part del camp receptor del receptor de pressió.
És a dir que en alguns casos no es produeix respost per les característiques de l’estímul i en altres casos per la seva localització.
3.Com s’explica que la pell de l’espatlla sigui menys sensible que la dels dits de les mans? En els dits de les mans tenim més terminacions nervioses, en canvi en l’esquena són nervis que van a parar al mateix homuncle, tenim una baixa convergència és a dir, que la informació de molts receptors és processada per la mateixa zona i per tant és més difícil de discriminar la informació.
La regió del dit de la mà és més gran perquè l’àrea de processament d’informació de la mà rep moltes més diferències, necessito més neurones i per tant ocupen més àrees de l’escorça per processar aquesta informació, la representació de l’homuncle de la mà és més gran que el de l’esquena.
Un altre aspecte és el numero de receptors, com mes densitat de receptors, més possibilitat de discriminació de la informació sensorial. I per últim, els receptors de la pell no son tots igual, els del tacte fi tenen un camp receptor molt petit, en canvi els receptors de la pressió tenen uns camps de receptors més grans per tant processen més informació.
Els estímuls que estiguin localitzats en una area més gran són menys específics. La convergència de la ma es molt alta i per tant hi ha més resolució espacial degut a que el camp receptor és més petit.
3. Adaptació sensorial L’adaptació sensorial és una propietat dels receptors i les vies sensorials que consisteix en una disminució de la resposta davant la presentació constant d’un estímul.
Segons la seva resposta d’adaptació, els sistemes sensorials es classifiquen en:   Fàsics  Alta i ràpida adaptació sensorial.
Tònics  Baixa i lenta adaptació sensorial.
Es un fenomen perifèric que comporta una pèrdua progressiva de la sensibilitat dels receptors davant la presencia d’un estímul sostingut en el temps (invariable).
 Hi ha un altre procés del SNC que consisteix en el fet que quan no li atribuïm un significat amenaçador o d’interès a l’estímul podem deixar de prestar-li atenció, és a dir es produeix un procés d’habituació. Hi ha dos sistemes com la audició i el dolor que es poden habituar però no adaptar.
Els nostres receptors de les diferents modalitats sensorials tenen característiques diferents. Hi ha receptors d’alta adaptació i altres de baixa, tots dos son necessaris per les funcions en les que estan participant.
Davant un estímul constant, els diferents receptors poden tenir respostes diferents. El primer té molt baixa adaptació i s’anomenen tònics. Hi ha d’altres que senyalen molt be quan apareix l’estímul però quan es constant redueixen molt la seva taxa de resposta i seria una resposta o un receptor fàsic.
Això fa que en els nostres sistemes sensorials tenen una gran combinació de receptors. (L’audició i dolor son tònics perquè s’adapten molt poc).
L’olfacte seria un sistema molt fàsic, s’adapta molt ràpidament.
 Sistemes tònics  Informació constant d’estats (dolor, audició, percepció de la forma pel tacte...). Responen a estimulacions constants.
 Sistemes fàsics  Informació sobre els canvis (visió, gust i olfacte, percepció de la textura pel tacte...). Importants per detectar canvis en els estímuls.
4. Models d’organització dels sistemes sensorials En les escorces primaris o de projecció és on es fa conscient la sensació per primera vegada (la sensació es aquella petjada de les característiques de l’estímul que jo sento però encara no el reconec). Les escorces de projecció, quan hi ha lesions provoquen dèficits sensorials no perceptius, ja que aquesta no es genera fins que no hi ha una integració de diferents components. Les lesions que impliquen dèficits perceptius s’anomenen agnòsies, dificultat de reconeixement.
4.1.
Organització topogràfica de l’escorça sensorial Les diferents escorces tenen una organització topografia, es a dir, que hi ha uns mapes corticals que en una regió concreta d’una escorça estan dedicats a processar uns elements en concret. Hi ha una especialització de funcions en les diferents àrees i això és una forma de codificació espacial. Aquesta codificació pot representar diferents aspectes dels estímuls:  Depenent de l’origen de l’estímul somestèsic, depenent d ela part del cos aquesta informació va a un lloc o altre del mapa somatotòpic. El mapa somatotopic de S1 representa el lloc de la pell on ha rebut l’estimulació. Per tant el mapa representa les diferents àrees del cos i permeten localitzar d’on ve aquella informació.
 A la vista s’anomena estímul retinotòpic. Depenent la situació de l’estímul del meu camp visual anirà a una part de la retina o altre, i aquesta projectarà a una area en concret de B1. Sabem on esta cada cosa perquè tenim una representació retinotòpica, i també representa localització.
Tenim una regió a la retina que s’anomena fòvea i serveix per enfocar.
Aquesta representació visual en B1 també té una representació funcional, es a dir, com hi ha una gran capacitat de discriminació, hi ha una area molt gran de representació.
 Els mapes tonotòpics provenen de l’audició. El to no es una localització, però en les escorces auditives A1 es representa el seu mapa, localitza l’estímul d’una manera diferent no ho fem amb mapes; però el que fem creant mapes es codificar el to, els sons d’una freqüència determinada aniran a un lloc i d’una altre a un altre lloc. Aquests tenen una codificació espacial.
Aquest mapes no son finits, sinó que varien segons l’ús que fem d’ells, segons l’experiència; per tant si utilitzem molt alguna de les modalitats sensorials, aquest mapa s’amplia. El que augmenta es l’àrea cortical destinada a processar aquesta informació.
Plasticitat a l’escorça sensorial En persones sanes de la vista, quan llegien en braille, al cervell se li activaven les zones del tacte i en canvi a una persona cega se li activaven les zones de la visió del cervell a més a més del tacte, es a dir, que un mateix estímul pot activar àrees diferents. Degut a això un cec quan toca una cosa, una textura, això provoca la formació d’una imatge, no de llum sinó percepcions internes i això fa referència al concepte de plasticitat.
...

Comprar Previsualizar