Història tema 7 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Culla, història, tema 7

Vista previa del texto

TEMA 7 La Catalunya del primer terç del segle XX.
DEMOGRAFIA Al llarg del segle XX la població de Catalunya es duplica per 3. En aquell moment la població de Catalunya està una mica per sota dels dos milions d’habitants. El 1930, la població arriba als 2.791.000. Aquest creixement global té el seu màxim exponent a la ciutat de Barcelona, que, en aquest període de gairebé 300 anys, dobla la seva població. Té 553.000 habitants. El 1930 Barcelona supera el milió d’habitants. Té 1.005.000 habitants. Com que la capital creix molt més que el conjunt del país, el percentatge que els barcelonins representen sobre el total de la població catalana, augmenta considerablement. L’any 1900, representava el 24%, el 1930, el 36%. Més de 1 de cada 3 catalans viu al municipi de Barcelona. Un país europeu en el que un 36% de la seva població resideix a la capital, és un cas una mica anòmal. Ni tan sols les grans capitals europees no representen la seva població del seu país d’aquesta manera. Això fa que Catalunya sigui un país capgros  la capital, molt més gran que la resta del cos. Això té avantatges i inconvenients. Els inconvenients encara els podem veure ara, els embussos, l’increment de la contaminació, etc. També té aspectes positius. És un país petit, té uns 32-33 mil km quadrats. Tot i així, ha sigut capaç de crear una capital de nivell d’una capital d’un país europeu. Amb això vull dir que Barcelona ha estat, per la Catalunya contemporània, un formidable aparador. Catalunya ha estat com una botiga petita que té un gran aparador. Barcelona ha sigut el gran aparador d’un país aparador. Per la identitat catalana, per a la projecció de la identitat catalana, perquè el món sàpigues que Catalunya era un país, Barcelona ha estat crucial. Sempre que Catalunya ha estat portada de la gran premsa internacional, ha sigut per coses que han passat a Barcelona, fos per conflictes socials, polítics... La Catalunya contemporània no s’entén sense aquesta gran Barcelona capgròs.
Quins factors expliquen tot això? Durant els segles XVIII i XIX el creixement de Catalunya era autònom, durant el primer terç del segle XX és fonamentalment atribuïble a la immigració. Des del l’últim terç del segle XIX, la natalitat autòctona ha estat molt baix, de manera que si la població de Catalunya només s’hagués alimentat del creixement biològic, els demògrafs en diuen vegetatiu, si fos així la Catalunya actual tindria 2,5 milions d’habitants com a molt.
El primer terç del segle XX: dues etapes de la immigració.
- - Finals del XIX: 1886/1887, l’any 1888 Barcelona recull una exposició universal. Això crea una necessitat de mà d’obra i, per tant, això atrau a persones procedents del nord del país Valencià i de les comarques d’Aragó. Aquesta onada dura fins al 1914, fins al començament de la primera guerra mundial. Arriben unes 80/100 mil persones. Són catalanoparlants i aquesta immigració no crea cap tipus de problema d’integració ni res.
Durant els anys 20 arriba una segona onada migratòria, de Múrcia i Almería. L’etiqueta que es posarà als immigrants dels anys 20 és “murcians”. Això durarà fins la guerra civil, tot i que disminuirà molt a causa de la crisi econòmica que hi haurà.
Al voltant dels 800.000 habitants que ha augmentat A CATALUNYA , 600.000 són immigrants.
ECONOMIA SECTOR PRIMARI: en 30 anys (1900-1930) el percentatge de la població activa passa del 53% al 27%.
És evident que en aquest període el pes de l’agricultura té una baixada espectacular. El tram final del segle XIX de l’economia catalana està presidit per una catàstrofe: la fil·loxera. La fil·loxera elimina totes les vinyes, 400 mil hectàrees de vinyes. Aquesta catàstrofe explica la disminució sensible del nombre de catalans que es guanyen la vida a l’agricultura. Els catalans diuen que això no els tornarà a passar mai més: “a fer punyetes l’agricultura, me’n vaig a la ciutat a treballar en una fàbrica”, o “vendre i liquidar i fotre el camp, me’n vaig a Amèrica a l’Argentina, Mèxic, Cuba, etc., a l’Amèrica ex espanyola”. La fil·loxera provoca una transferència de la població activa. No tots els pagesos fan això, no tots llencen la tovallola i engeguen la terra a fer punyetes. La reconstrucció de la viticultura després de la fil·loxera, això és un procés llarg i lent. S’ha de deixar de cultivar i deixar que la fil·loxera mori durant anys. Un cop que aquella terra està neta, el procés de reconstrucció és molt complex.
Com que la fil·loxera era un paràsit que venia d’Amèrica, es descobreix que a les vinyes americanes no els fa res, són immunes. Descobreixen també, que les vinyes americanes no fan raïm. Això vol dir, plantar un cep americà i llavors injectar-li un brot, una branqueta d’un cep europeu. La planta híbrida d’això és resistent a la fil·loxera i fa raïm. Ara bé, fer això, val anys.
A pesar d’això, milers de pagesos fan aquest procés. S’arriba a les 200.000 hectàrees de vinya a Catalunya, això sobre el 1910. El pes de l’agricultura a Catalunya va molt de baixa. El nivell de vida dels pagesos agricultors, que havia estat molt bo, baixa molt. Això explicarà la conflictivitat social al camp català durant els anys 30.
INDÚSTRIA: durant aquest període, la població activa dedicada al sector secundari passa del 27% al 51% l’any 1930. Són els mateixos que els de la disminució de l’agricultura però al revés. L’any 1930 més de la meitat de la població activa de Catalunya treballa a la indústria.
1900-1915: aquesta etapa comença una mica en estat de xoc pel desastre del 1898, per la pèrdua de Cuba i Filipines. Aquests havien arribat a consumir més o menys un 20% del teixit català. Amb la pèrdua de les colònies, condeix el pànic. Era un mercat molt important. Però no passarà això, ja que l’impacte real de la pèrdua de les colònies sobre la indústria catalana és molt menor del que s’havia imaginat. Tot i així, els industrials catalans segueixen anant amb molt de compte. Veuen que la indústria continua funcionant, el mercat espanyol funciona una mica i compensa una mica els mercats ultramarins.
Conseqüències positives de la pèrdua colonial: la repatriació de capitals. A Cuba, Puerto Rico, hi havia centenars de catalans que hi havien anat anys endarrere. Després de perdre les colònies, molts d’aquests catalans van preferir tornar, no volien estar governats per estrangers. Aquests empresaris, van liquidar i van tornar a casa. Aquests empresaris pensaven que els diners havien de servir per a fer-ne encara més. Això va fer que al venir aquí, aquests empresaris portaven diner fresc als inicis del segle XX per fer coses aquí. Això va fer crear empreses noves, renovar la maquinària, etc.
Com a conseqüència de tot plegat, durant aquest període des de començament de segle fins al 1915, l’economia catalana experimenta un procés de diversificació. La indústria catalana era fonamentalment tèxtil, cotonera i llanera, però fonamentalment tèxtil. Els altres sectors industrials eren molt dèbils. A partir d’aquest moment, apareixen nous sectors: la indústria química. Els teixits s’havien de filar, teixir però també tenyir. A més a més, a la tela se li havia de donar un determinat aprest (tacte). Fins al moment, tots aquests productes químics es portaven d’Europa. Des d’aquest moment, aquests productes es comencen a generar a la mateixa Catalunya. Un dels grans handicaps de la indústria del XIX és que no havia pogut generar una indústria siderúrgica. Aquesta indústria sí que ho havia fet al país basc, ja que allà sí que hi havia el material per poder-la dur a terme: ferro i carbó. El problema de Catalunya és que a Catalunya no hi havia ni ferro ni carbó. Els jaciments de carbó catalans eren de molt baixa qualitat, molt poc poder calòric. A principis del segle XX, a Alemanya s’hi inventa l’alt forn elèctric. És a dir, la fundació, amb una font de calor que no és carbó sinó electricitat. Això permet tímidament que a Catalunya hi comenci a sorgir una indústria siderúrgica, i per tant també la metal·lúrgica (construcció de maquinària, locomotores, etc.). Un altre sector nou és la indústria del ciment. Es necessitava fer formigó, i per fer formigó es necessitava ciment. A principis del segle XX sorgeix la companyia de Cementos Asland que serà propietat dels Güell, que simplement diversifiquen el seu negoci. El tèxtil cotoner continua sent fonamental. La feblesa o la pèrdua d’empenta del tèxtil català queda compensat per aquestes noves indústries (també la del paper i les arts gràfiques).
Tot aquest procés industrial és inseparable sense un element: la segona gran revolució energètica de la indústria. La primera havia sigut el vapor, la segona és la revolució de l’electricitat. És a dir la substitució del vapor per l’electricitat com a energia que mou les màquines. Les aplicacions de l’electricitat a Catalunya ja es coneixien durant l’últim quart del segle XIX. Es posa al paral·lel, prop del port, una central elèctrica que encara es coneix avui com les tres xemeneies, que avui són d’Endesa. En aquell moment, era una central termoelèctrica. Feia electricitat cremant carbó. Per això està situada al costat dels molls del port de Barcelona, ja que l’importaven. Això va servir per il·luminar algun carrer de Barcelona i poc més. Tot això va provocar l’estupefacció i l’admiració de la població. A més a més, tot això resultava car, ja que el carbó s’havia d’importar. Mentre es necessités importar carbó, no hi havia cap possibilitat de fer servir electricitat, perquè també es necessitava el carbó. Per a què canviar totes les màquines per adaptar-les a l’electricitat si també necessitem el carbó? Un enginyer nord-americà que es deia Frank Pearson, va aparèixer a Catalunya, va recórrer el país i va tenir la visió de dir aviam, aquí al Pirineu de Lleida hi ha uns rius que s’alimenten de la pluja i de la neu i que per tant, si construíssim unes centrals hidroelèctriques podríem produir electricitat sense importar res. Per altra banda, va veure que a 150km d’on es podien construir aquestes centrals hi havia la indústria de Barcelona amb una capacitat de consumir tota aquesta energia.
Pearson va tornar a Amèrica a buscar socis capitalistes que poguessin finançar tot això. L’any 1912 es va constituir una empresa a Toronto que seria Barcelona Traction, Light and Power. Com que aquest nom era una mica llarg i difícil de pronunciar pels catalans de l’època, aquesta empresa s’anomenava com a “la canadiense”. Pearson no va limitar-se a això, ell va ser l’inspirador de què es comencessin a construir un ferrocarril elèctric que sortint de la Plaça de Catalunya arribés fins a Terrassa i fins a Sabadell. Al voltant d’això, d’aquesta facilitat de transport, Pearson va promoure la creació d’unes urbanitzacions al costat de la línia de tren. Cases unifamiliars on s’hi podia viure tot l’any on l’home podia sortir a treballar i anar a Barcelona a treballar. La Floresta, durant molts anys es va dir la Floresta Pearson. A partir d’aquest moment es va aplicar aquest model a Bellaterra, etc.
La idea de Pearson de la canadiense va tenir un èxit remarcable. La indústria catalana, en pocs anys, una dècada, es va electrificar massivament. Molt més la indústria que la vida quotidiana. Als barris obrers no hi havia electricitat. La indústria es va electrificar molt de pressa perquè resultava més barata. Els agents comercials de la canadiense van convèncer als empresaris perquè deixessin el vapor fer poder fer més diners. L’enllumenat públic de Barcelona no va quedar completament electrificat fins als anys 60, encara anaven amb gas.
SEGONA ETAPA: 1915-1919: els anys de la guerra de mundial amb un any de calatge. A la primera guerra mundial, Espanya no hi va participar, es va mantenir neutral. L’economia catalana va rebre un impacte molt fort i molt positiu. El conflicte bèl·lic internacional va fer entrar l’economia catalana en un període de veritable eufòria. Aquella guerra, que havia començat amb la mentalitat de la guerra anterior, pensant que seria una guerra de grans maniobres, encerclaments, etc., van adonarse que la guerra era una guerra nova. El front va esdevenir una línia immòbil que si es movia es perdien milers de persones. Com que van veure que seria una guerra llarga i de desgast. Per tant, es va convertir en una guerra industrial. Eren més importants les fàbriques que els governants. Les grans indústries es van posar al servei de la guerra. Van veure que calia trobar països neutrals als quals se’ls pogués comprar coses. Al nord, on hi havia les mines de carbó, etc. estaven ocupats pels alemanys. Els francesos, van buscar on podien trobar recursos i Catalunya estava allà al costat. De manera que la indústria catalana es va veure xuclada per una febre exportadora, per un espiral de demanda exterior. Van començar a arribar a Catalunya comissions militars franceses per a comprar tot allò que es pogués vendre, productes industrials, botes, cavalls, blat, tot. Amb la indústria metal·lúrgica també es van poder fabricar peces que compraven els francesos per fer armes. Eren clients perfectes, l’únic que tenien era pressa, no es preocupaven ni per la qualitat ni pel preu. La demanda i les comandes s’acumulaven. Això va donar lloc a una autèntica riuada d’or. No només per a les exportacions a França sinó que també per a altres factors. Abans de la guerra, durant la pau, molts països, com ara des d’Amèrica, es comprava a Anglaterra, Alemanya o França. Amb el començament de la guerra això era impossible. Tota la seva capacitat de producció la necessiten per ells. La indústria catalana substitueix les exportacions (“de substitució”) de tots aquests països.
Bona és la guerra lluny de ma terra.
Per tant, algunes d’aquelles noves indústries que havien despuntat a principis de segle, la siderúrgia, la indústria química, etc., van experimentar un salt important, una empenta. No van haver de fer front a les indústries europees. Encara que en els ambients empresarials de Barcelona s’hagués desitjat que aquella guerra fos eterna, l’11 de novembre de 1918, la guerra es va acabar. En un parell de mesos, el panorama econòmic de Catalunya va patir una severa recessió. Aquesta recessió va ser general a tot occident, la van patir els països bel·ligerants. Però clar, aquella immensa màquina de consumir tot tipus de productes que era la guerra, s’estronca.
El front occidental, de disparar-se milions de projectils al dia, passen a disparar-ne zero. Per tant, hi ha una frenada i una caiguda en sec de la demanda industrial. Aquells milions d’homes que havien estat apartats de les fàbriques per convertir-los en soldats, naturalment tenen unes ganes boges de tornar a casa i tornar a la fàbrica. Per tant, es produeix de manera simultània de la caiguda de la indústria i l’augment de la mà d’obra. Aquests dos factors desencadenen en una profunda crisi. Això passa a França, Gran Bretanya, etc. A més a més, els països que a més a més han perdut la guerra, la seva situació encara és més fotuda.
1919-1923: tercera fase. Crisi de postguerra. Amb el retorn de la pau, els productes industrials de Catalunya no són competitius. Les exportacions s’acaben en sec. Això tindrà unes conseqüències socials molt importants, un augment de la conflictivitat social fins a extrems elevadíssims, etc.
Aquesta postguerra dura uns 4 anys. A partir de 1923 tota l’economia mundial canvia de cicle i entra en una fase d’expansió 1923-1929: els happy twenties. Els feliços anys 20. És una fase d’expansió. L’estat espanyol, aquesta etapa, aquests 6 anys van coincidir amb la dictadura del general Primo de Rivera. Per a qualsevol règim, enxampar els happy twenties era una sort. Sense haver de fer res especial l’economia anava bé. La dictadura de Primo de Rivera no va aprofitar gaire aquesta conjuntura, però sí que va fer alguna cosa positiva: va monopolitzar, va crear monopolis en dos sectors molt importants: telefonia, distribució de combustible. Va ser durant aquests anys que es va crear la Compañía Telefónica Nacional de España. Va ser l’única durant molts anys. Aquesta companyia es va fer d’or. Un altre monopoli que va crear Primo de Rivera va ser Campsa. Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos Sociedad Anónima. Fins als anys 70, totes les benzineres d’Espanya eren de la Campsa, era un monopoli. El refinat, tot ho feien ells. Això va anar desapareixent amb la entrada a la Comunitat Econòmica Europea, etc.
A l’octubre de 1929, primer un dijous i després del dimarts següent, Wall Street, que venia d’anys de pujades i pujades, es va desplomar. Van ser El Crack del 29, els dijous i dimarts negre. Aquesta crisi borsària es va anar transformant en crisi econòmica. Allò va donar lloc a la ruïna de desenes de milers d’empreses i al ràpid sorgiment d’una borsa de milers d’aturats, a la pèrdua de petits agricultors de les seves terres hipotecades que els bancs es quedaven, etc. A EEUU això es va dir La Gran Depressió. Tenien una economia no tan globalitzada com ara, però que ja era molt internacional. Això vol dir que Alemanya la va patir d’una manera particularment intensa, que va donar lloc a l’augment de poder de Hitler, a França i Anglaterra també Déu ni do, però a Espanya, l’economia espanyola i catalana ocupaven un lloc perifèric de l’economia industrial.
...

Tags: