Medieval (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia de la cultura i les institucions europees
Año del apunte 2016
Páginas 12
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 32
Subido por

Vista previa del texto

29/09/15 2.- Les temptatives d'unificació d'Europa des de la inciativa política i des de l'òptica de la cristiandat: els imperis i la teocràcia pontificia (Alta Edat Mitjana) Quan parlem d'institucions parlem del poder, quan s'arriba a un càrrec de poder hi ha l'interès de perpetuar-se i és necessari justificar perquè las de tenir tu el poder i no cap altre.
Aquest fet no pot anar deslligat de la cultura.
2.1.- La fi de l'imperi romà i la pèrdua de la unitat d'Europa L'Imperi romà és el primer indici d'unitat europea, i en articular el pensament polític d'Imperi.
Aquesta idea d'unitat és molt forta al final de l'imperi romà, i quan es produeixen les migracions germàniques i creien les seves formes polítiques desencadenan en una nova forma d'organització, en una nova forma de veure la societat i la política.
Però l'idea de l'Imperi continuarà a Occident, ja que la seva permanència la trobem a Orient.
D'aquesta idea d'Imperi sortirà l'esglèsia catòlica com aglotinador de l'idea de l'imperi romà, i serà l'artifex de la recuperació de l'imperi (Carlemany, coronat emperador de l'anti imperi romà).
L'imperi romà cau degut a les migracions germàniques que van establir unes noves formes d'organització en tots els àmbits.
Les migracions germàniques són un fet complex i molt poc documentat, els documents que tenim són dels romans, no pas dels germànics, per tant coneixem a aquesta gent a partir dels romans, cosa que ens dóna una série d'inconvenients.
Aquest procès d'entrada dels germànics es pot dividir en una cronologia: 1. Segles I-II, moviments a les fronteres, certa pressió per part dels germànics. La República es troba molt ben organitzada, Roma és un poder fort i expansiu de l'Imperi.
L'Imperi es capaç de defensar les seves fronteres i fins i tot expandir-les.
2. Segles III: Canvi de conjuntura, l'Imperi romà canvia, entra en una profunda crisi (canvi), passa d'una superioritat defensiva a una situació de debilitació de fronteres, difícil contenir les fronteres, l'entrada dels germànics començarà a fer-se de forma diferent.
Les causes de la debilitació de les fronteres són: ◦ Debilitació del senat ◦ Crisi de la producció agrícola ◦ Crisi en els transports ◦ Crisi monetaria, davaluació de les monedes.
◦ Crisi fiscal, debilitament de les clases mitjanes (no es paguen els impostos) ◦ Frau fiscal, donat per un canvi en la mentalitat romana.
◦ Antipatriotism Durant el s.III trobem un període d'anarquia militar (235-284), es succeixen diferents caps polítics de l'Imperi que són deposats de forma violenta, període d'inestabilitat política, però el concepte d'Imperi encara no s'ha perdut com a tal.
Fora de les fronteres trobem un augment de les poblacions germàniques, degut a la millora climàtica, a la millora alimenticia etc...
Els Huns començaràn a avançar per la Sibèria. L'autoritat romana veu que ha de solucionar aquesta situació, el primer en fer-ho serà l'emperador Gal·liè (262-264 d.C.) les principals reformes es faràn en l'exèrcit.
3. L'acció política de Diocelcià, serà el que aconseguirà controlar la situació, intentarà possar en marxa una sèrie de mesures per superar aquesta situació. L'idea de Dioclecià és garantir l'unitat de l'imperi per poder sortir de la crisi. Les mesures que dura a terme seràn: ◦ Lleis que siguin iguals per tothom.
◦ Cultura, afers morals etc...
◦ Manifest de la llengua (llatí serà la llengua oficial).
Reformes de Dioclecià: ◦ Descentralització per enfortir l'Imperi, descentralitzar l'administració per tal de que el poder de l'emperador arribi a tot arreu. Divisió de l'Imperi en entitats adiministratives més petites. Acompanyada per un enfortiments del poder de l'emperador (dominatum) i els ciutadans pasaran a ser súbdits de l'emperador, es vesteix el càrrec imperial amb un revestiment religiós i simbólic. L'obligatorietat d'aquesta religió vestida en la figura de l'emperador suposarà la persecució d'altres religions, com p.ex. La religió Cristiana, que és la que és més perillosa per l'Imperi, perquè és qui està en contra del culta de l'emperador.
◦ Creació de la Tetrarquia, divisió de l'Imperi entre orient i occident i col·loccació d'un César i un August en cada territori. Si August mor César el substitueix i apareix un nou César.
◦ Exèrcit, el dota d'efectius (900.000 homes).
◦ Transformació de l'estrategia militar, ja no cal expandir les fronteres, el que fa és enfortir les fronteres perque no caiguin.
Inicialment funcionen, però començaran a haver-hi pugnes entre els diferents tetrarques, que intenteran mentenir-se en el poder i perpetuar-se en ell i que aquest passi per herència. L'idea dels Augustus i els Césars funciona en la primera tetrarquia i en la segona, no hi haurà una tercera.
Començarà un període de conflictes de 20 anys, que culminarà amb Constantí.
Mentre tot això passa, trobem una institució que està naixent i s'està formant, la religió cristiana, l'esglèsia. L'idea d'Imperi i el llegat roma acabarà passant a aquesta nova institució que està creixent.
4. S.IV: Els Huns trenquen un equilibri precari, entrada massiva dels germànica a dins de la frontera, un nou poble expansiu està avançant de forma molt ràpida i violenta. A la frontera trobem una pressió molt forta, acabaràn entran dins de la frontera fugint d'altres coses (guerres, fam etc...). La societat romana es germanitza. El 376 entren els gots i ho fan amb un pacte de federació (foedera). Entrada de nous pobles amb pactes de federació, fins que la situació de l'Imperi comença a ser insostenible des del punt de vista institucional. 410 saqueig de Roma.
2.1.2.- La caiguda de l'Imperi: Unitat fictícia i fractura real Empobriment generalitzat que afecta principalment a la defensa de l'imperi que es manifesta en molts aspectes diferents: 1. Ciutats i camps, les ciutats queden arrasades, es deixen de recaptar impostos, declivi de les ciutats i dificultats que es fan extensives al camp.
2. Territoris cedits als federats, els pactes de federació.
3. Impossibilitat de conservar: ◦ Certes privíncies de l'Imperi, es perden províncies senceres.
◦ Control de la societat 4. Desaparició de la noció d'Estat ◦ L'autoritat de fet, no hi ha un reconeixement de l'autoritat romana, el que defensa és el ric que ha entrat amb un pacte de federació.
◦ L'administració romana, cada vegada més corrupte.
◦ En desaparèixer la noció d'estat, l'esglèsia assumirà funcions estatals. Els bisbes seràn els que començaran a garantir en les seves porvíncies aquesta estabilitat, per pura necessitat de superar els problemes del moment.
Finalment s'enfonsa l'Imperi, amb l'extinció de la família Valentiniano-Teodosiano.
05/10/15+06/10/15 Pèrdua de l'unitat a partir de l'entrada dels pobles germànics suposarà una roptura molt gran en la societat romana. Intent de recuperar l'idea d'Imperi (que amaga l'idea d'unitat).
L'esglèsia amb el temps serà la dipositaria d'aquest concepte d'unitat, serà conscient d'aquesta situació.
Com ha arribat l'esglèsia a una situació favorable per esdevenir ser hereva de l'Imperi? Quan parlem d'església podem entendre moltes coses.
Església = institució, terme que ve del grec aecclesia, que vol dir assemblea. Aquest terme té una evolució, ja que s'acaba identificant amb la jerarquia.
església = temple L'institucionalització mateixa no haguès estat possible sense una cristianització progressiva, ràpida i extensa de la població. Cada vegada hi ha més cristians dins de la societat. Aquest procès es du a terme a partir dels mateixos cristians, gent a conegut a Jesús etc... intentant convertir a l'altre, algunes vegades ho aconseguiran altres no. Aquest procès es dura a terme de forma immediata desprès de la mort de Jesús.
El procès inicial es fa des de la llibertat. Amb el pas dels segles la societat quedarà totalment cristianitzada, per tant la llibertat de la cristianització serà més relativa (forçosa i menys problemes al ser cristià). Soceitat plenament cristianitzada.
Aquesta cristianització es produeix a Orient (es produeix de manera simulltània al camp, simultània al que pasa a les ciutats pels armitanys i els monjos i a la ciutat, feta pels mateixos cristians i pels bisbes, que els recolzaran) i a Occident (s'escampa per les ciutats, i al camp queda oblidat fins que arriban els agents cristianitzados, els monjos, per això a Occident aquell que no es converteix al cristianisme se'ls hi dirà pagans, que són els que viuen al pagus, que vol dir camp).
Occident Els pobles germànics que arribin, que són pagans, s'introduiràn al catolicisme (del paganisme al catolicisme o del arrianisme al catolocisme). Fragmentació de l'occident, pobles germànics gelosos de la seva organització, i no voldràn sotmetres a una institució aliena, ja que ells manen sobre les seves tribus. Ho fan per tal de distinguir-se del bisbat. S'estableix entre els pobles germànics i l'Esglèsia de Roma una serie d'oposicions.
Dicotomies: 1. Oposicions vencedors vençuts, pobles germànics vencedors.
2. Contraposició entre els vencedors, ja que creen noves institucions polítiques en una societat cristianitzada.
3. Pobles germànics control de les armes i de la política i l'Esglèsia control de la cultura.
4. Enfrontació entre arrianisme i catolicisme.
2.2.-Organització inicial de l'Església: clergat, jerarquia i òrgans d'autoritat 1. Fase s.I-III, cristianisme religió il·legal.
 Època dels apòstols o apostòlica, en aquesta època els apòstols (primers seguidors de Jesús) la majória d'ells encara són vius i actius com agents cristianitzadors. Capaços de produir les paraules de Jesús amb una certa fidelitat i amb la mateixa organització. L'organtizació és majoritàriament assemblearia. Cada comunitat s'organitza a la seva manera segons les seves necessitats. Es comença a tenir tres figures que son els que articularan tot el poder de l'Església en èpoques posteriors. A cadascuna de les comunitats hi començarà a haver una figura que gestionara les coses, aquesta figura serà la del bisbe. Organització de tres graus: 1. Bisbe, ve del grec episcopus (epi vol dir a d'alt i scopus el que mira), és aquell cristià que controla l'organització de la comunitat en la seva ciutat, els apòstols s'assimilaran a aquesta figura. Inicialment l'exerciran els apòstols.
2. Prevere, ve del grec presbiter, que vol dir ancià. Progresivament serà l'encarregat d'administrar els sagraments. Quan el bisbe no hi és els preveres faran les funcions del bisbe. Serà qui farà el baptisme i la sancristia.
3. Diaca, s'encarregen de l'asistència civil.
Començen a existir les primeres persecucions. Aquestes primeres comunitats estàn amagadas. La persecució no vé del món romà, ja que no persegueix a les religions.
Venen del món jueu.
A l'any 64 comença la primera persecució de l'Imperi, La persecució de Neró, primera persecució oficial però no serà continuada. On hi ha les persecucions frotes és en el territori de Turquia, Palestina etc...
 Època dels pares apostòlics, ens trobem que els apòstols en la seva majoria ja no hi són, i tots els càrrecs són de segona generació. Alguns encara han conegut a Jesús o han escoltat a parlar d'ell quan eren petits.
1. Bernabé 2. Climent, deixeble de sant Pere i sant Pau.
3. Ireneu de Lyon, deixeble de Policarp, col·laboració amb Policarp.
4. Ignais d'Antioquía, treballa amb tots.
5. Policarp d'Esmirna, deixeble de Sant Juan.
Organització en aquest moment és per primera vegada jeràrquica i monàrquica.
Estructura de l'Església organitzada a partir de tres ministeris (Bisbes, Preveres i Diaques). En aquest moment le persecucions dins de l'Imperi romà començaran a ser més freqüents, perque el cristianisme no serà mai una religió cómode per l'Imperi, per les crítiques que té cap a l'Imperi, per l'entrada tan forta en les capes inferiors de la societat (escalus). Religió que comença a predicar que tots som iguals, que tots som germans = problemàtica en la part superior de la societat romana.
 S.III, apareixen els ministeris inferiors (el ministeri de lector, ministeri de l'ostiari etc...) s'estableixen petites jerarquies. El més important és la pràctica sistemàtica de forma cruenta de la persecució dels romans envers als cristians. A partir del perill que suposa la religió cristiana en el punt de vista social cap a l'Imperi, això desencadena les persecucions sistemàtiques.
▪ Edicte de persecució (297), obra impía, gran crimen, no moure ni tocar les coses que ens donen unitat i estabilitat, trencar-lo és un gran crim. Castigar la obstinación de los malvados (a Roma mai s'havia utilitzat la paraula malvados per fer referència a alguna altre religió). Corromper, costumbre abominables.
Vocabulari molt dur.
▪ Testimoni d'Eusebi de Cesarea (c. 260-340).
2. Fase s.IV, cristianisme religió legal, tolerada.
◦ Edicte Ut denuo sint Christiani (Que visquin novament els Cristians) (311), edicte de tolerància emés per l'emperador Galeri. Poseidos de tal locura, ineficàcia de les persecucions, les comunitats cristianes funcionen, estàn organitzades. Molestados, reconeix que s'ha produit un perjudici pels cristians i no han aconseguit el seu objectiu. Problemes doctrinals del cristianisme. De muy buena voluntad nuestra indulgència, estableix que no se'ls perseguira més, formaran part de l'Imperi amb la seva religió.
◦ Edicte de Milà (313), emès per Constantí. En el moment en que Constantí s'apropa al poder tenim 7 Augustus, entre els quals es troba ell. Una de les primeres coses que volen fer és possar ordre a les coses, una d'aquestes coses és la religió. Llibertat religiosa per tothom. Encara no és religió oficial, és un edicte de llibertat religiosa, per tant cap religió és oficial.
◦ A partir del 313 l'Església anirà tenint una serie de privilegis que marcaran tots els segles que vindran desprès, p.ex. privilegis legals, absenció de pagament de segons quins impostos, el fur ecleisàstic (qualsevol dels càrrecs majors i menors nomès poden ser jutjats en un tribunal ecleisàstic). Intent de vinculació entre l'Esglèsia i el poder. L'Esglèsia començarà a tenir poder i ara serà necessari fer una justificació del perquè d'aquest poder i com perpetuar-ho. Conversions massives desprès de l'Edicte de Milà cap al catolicisme, tenim una població majoritàriament cristiana. Aquest fet pot provocar una formade cohessió i d'unitat de l'Imperi, per aquest motiu el cristianisme passa a ser la religió de l'estat.
◦ Edicte de Tessalònica (380), emès per Teodosi el Gran. Cristianisme passa a ser una religió d'estat, la legislació s'impregna d'idees cristianes, els dies festius de l'església seran els dies festius civils, el calendari serà el calendari cristià 3. Fase finals s.IV-V, cristianisme religió d'estat.
Cada diòcesi serà l'equivalent a un país actual, dins de cada diòcesi hi ha una porvíncia. Les prefactures pasaran a ser els patriarcats, a occident nomès hi haurà un patriarcat el de Roma, a Orient hi haurà més d'un patriarcat. Occident tindrà un component unitari a partir de Roma, el patriarcat de Roma serà el primer entre els iguals (entre els altres patriarcats).
L'antiga diòcesi, a Occident tindrà sentit perquè cadascún dels regnes germànics tindrà un cap i una Esglèsia adecuada al seu territori.
Aquestes antigues diòcesis romanes pasaran a ser les Esglésies nacionals.
Diòcesi, és el territori que controla un bisbe i els seus auxiliars.
2.3.- La necessitat d'organització a causa de la relació amb el poder polític Hi ha d'haver un interlocutor vàlid que conegui tots els dirigents per fer d'interlocutor vàlid dels emperadors. Per tant aquests han de tenir uns interlocutors per comunicar-se amb el poder polític. L'objectiu de l'emperador és que les coses estiguin clares i ordenades. S'ha de saber que s'ha de creure, com s'ha de creure etc... L'Església haurà de fixar el dogme i veure qui mana. Per realitzar aquestes tasques es porten a terme tota una serie de concilis ecumènics: 1. Nicea I (325) 2. Constantinoble I (381) 3. Èfes (431) 4. Calcedònia (451) 5. Constantinoble II (553) 6. Constantinoble III (680-681) 7. Nicea II (787) 8. Constantinoble IV (869-870) 9. Laterà I (1123) Si l'Església ha de fer política, si ha de contribuir en l'organització de l'estat ho farà com deia Jesús.
2.3.1.- Existeix pensament polític a les doctrines cristines primitives? Jesús va ser molt ambigu en aquest tema. Però l'Església necessita articular un pensament polític, i l'organitzarà a partir del que Jesús deia. Es basan en els evangelis, nomès hi ha dos pasatges que parlin sobre un pensament polític.
“El meu regne no és d'aquest món” (Jn 18, 36) “Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu” (Mc 12, 17) Ens dóna a entendre que a Jesús no li interessa l'organizació del món terrenal, nomès l'interessa el món de desprès.
No hi ha cap poder que no porvingui de Déu, sorgeix l'idea del poder descendent, Déu dóna el poder a qui vol.
Tendències vigents fins al segle IV: 1. Celsi i Tertulià: incompatibilitat dels afers celestials i els mundans. Cualla a Occident.
2. Orígens: Organització de la cort terrenal a la manera celeste. Organització terrenal de la mateixa manera que el món de Jesús. No sabem com s'organitzen al món de Déu.
Utopía. Postulat de l'Església victoriosa.
3. Teoría de l'Església Victoriosa:  Eusabi de Cesarea (c. 260-340, a Orient) donarà algunes pistes respecte de com fer aquesta organització igual que al món celestial. Mencança d'informació, tota la població és cristiana i l'emperador és cristià, per tant teoricament tots sabem com hem d'actuar (com diu Jesús), per tant com l'emperador és un bon cristià que organitzi ell la societat civil, per tant aquesta s'acabarà semblant a l'Imperi de Déu.
Tot això trontolla quan l'emperador no és un bon cristià. Funcionarà mentres tinguem els successors de Constantí, però a partir de la caiguda de l'Imperi deixarà de funcionar, perquè la forma d'organització de l'emperdor no serà l'adient per l'Esglèsia (aquest problema el trobarem a Occident no a Orient, degut a que a Occident no trobem nomès un cap, en tenim molts degut a la fragmentació de l'Imperi romà pels pobles germànics).
13/10/15  Sant Agustí d'Hipona (354-430, a Occident), reflexionarà per veure com són les coses, itenta descriure la realitat que ell veu i escriura el civitas dei, creu que hi ha dos móns, la ciutat terrenal i la celestial. Són diferents entre elles, tenen diferents fundadors, el de la terra és Kaim i el de la ciutat celestial és Abel. Quan arriba Jesús a la terra i parla de la ciutat de Déu es refereix a la ciutat celestial. Com a cristians han d'aspirar a viure a la ciutat celestial però com a mortals han de viure en el món terrenal. És el gran articulador del pensament de l'Església. A partir d'aquí sorgira l'agustinisme polític (elaboració, relectura del creador de la teoria i la doctrina política) En aquest moment entren en lloc els primers papes: 1. Lleó I, 2. Gelasi I 3. Gregori I el Gran El que faràn és reforçar un concepte, que té una funamentació teórica més aviat feble, articularan tot un engranatge que repeteixin sempre una sèrie de formulismes molt buscats per blindar l'institució papal i que la primacia papal sigui complerta. A partir d'aquí surt el concepte de la primacia de Pere o la primacia del Papa (qui mana dins de l'Església?) Qui manarà dins de l'Església serà el Papa de Roma, en la forma és superior als altres patriarques, tot i que sacramentalment eran iguals. El que reivindicarà el bisbe de Roma és estar per sobre dels altres primus inter pares (tots seràn bisbes, tindràn les mateixes competències però el bisbe de Roma estarà per sobre això el farà interlocutor vàlid amb l'Imperi). Començarà a actuar com si realment fos així, i haurà de justificar perquè fa aquestes coses i d'on sorgeix el perquè. Primacia papal, que s'ha de justificar i fonamentar. És fonamentarà en un fet clau, l'apòstol Pere va esdevenir el bisbe de Roma (primer bisbe de Roma) i Sant Pere era el primer dels apòstols, per tant va esdevenir bisbe de Roma que era la capital de l'Imperi, per tant el bisbe de Roma és el primer de tots els bisbes com ho era Sant Pere. Pere va exercir un cert rol dirigent, que quedarà reforçat pels evangelis com Jesús li diu a Pere que ell serà el seu hereu, la legació patrina. El bisbe de Roma reivindicarà la legació patrina per tenir aquesta potestat. Es necessàri el testament de Sant Pere per reivindicar que el bisbe de Roma és l'hereu d'aquest. Es troba aquest testament (document fals), Espistola Clementis escriu Climent (bisbe de Roma) al bisbe de Jerusalem (Jaume), el bisbe de Roma pot justificar la seva primacia. Funcionarà inicialment, però perquè això funciona s'ha de blindar tots aquests conceptes i textos, els encarregats de fer-ho van ser: ➔ Lleó I (441-462), mol bon coneixedor del llegat clàssic. Aconsegueix justificar la postura monàrquica del Papa i perquè el bisbe de Roma és el primer de tots els bisbes. El seu punt fort serà la manera de com redacta, com utilitza les formes i com signa, el protocl serà molt ben utilitzat i amb molta cura. La cancelleria papal de Lleó I imitarà a la cancelleria romana. Això farà que totes les comunicacions quedi enregistrat i estarà donant una base documental d'una actitud. Sempre es referirà a la seva persona com a Indigne hereu de Sant Pere, i així signaran tots els bisbes de Roma. Defensa que el bisbe de Roma és directament hereu de Sant Pere. Rep les claus tal qual de Sant Pere. Funcionarà molt bé en aquesta societat cristiana, està blindant la figura del Papa en el seu context. Nomès hi haurà una manera d'atacar al Papa, per la seva elecció (dir que ha estat escollit de forma fraudulenta, nomès així poden tenir problemes els bisbes de Roma). Una altre forma de Lleó I és plenitudo potestatis plenitud de poders (tant del poder temporal com de l'esperitual), reivindica la plenitud de poders, ho farà d'una forma molt prudent (reconeix a l'Emperador, tot i que el Papa té la plenitud de poders). Es va encarregar de que l'Emperador el reconegués.
➔ Gelasi I (492-496), autor de la teoria gelasiana. Va escriure una carta a l'Emperador i d'aquí sorgirà el teorie gelasiana. Li va enviar la carta perquè l'Emperador (Anastasí I) va prendre part dels monofisistes (negen la divinitat de Jesús), va fer una modificació litúrgica (el trigasi), i en va treure dues de les tres vegades que es deia sant. Quan això ho va ser Gelasi I li va escriure una carta a l'Emperador.
➔ Gregori I el Gran (590-604), la seva política té els seus precedents en la política duta a terma per Justinià (és qui reforça el cesaropapisme).
El poder polític veura amb certa por el fet de poder ser excomunicat (sortir fora del si de l'Església)= no és un bon cristià per tant no li han de fer cas.
19/10/15 Imperi Carolingi i Església coincideixen en el mateix territori i a vegades es porten bé i altres vegades no. Les relacions cap al final es tensen.
Gregori I el Gran és el primer que exercirà de facto allò que els altres formulen. Fa ús del corpus de pensament de la primacia papal.
Justinià té una política expansionista, volent reunificar l’imperi, reivindicant un nou imperi d’orient, que a occident és aliè.
-Itàlia en mans dels ostrogots -Justinià conquesta Itàlia, dominant Bizanci.
-Suplanta la primacia del Papa Gregori s’aprofita de la presència Llombarda que fa recular als Bizantins i de la extensió del cristianisme (amb la teoria de les dues espases) pel territori.
Gregori serà un Papa molt polític, signant Servus Servorum Dei. Això s’utilitza fins ara.
(Nominatiu+genitiu = superlatiu) Organització de la Església: clergat, jerarquia i òrgans d’autoritat.
Necessitat d’Organització a causa de la relació amb el Poder Polític Reivindicació d’un líder que articuli El naixement de l’Imperi Carolingi Factors externs Ve ajudada del regne franc, amb el context de l’expansionisme àrab. Neix del naixement d’una nova religió, que no diferencia poder polític i religiós, la Umma serà la comunitat.
S’expansiona molt ràpid i fa que sigui percebuda com una amenaça per Occident, fent que es tanqui i es congregui.
Carlemany serà Emperador del restaurat Imperi Occidental, perquè no se senten propers a l’Imperi Oriental, que fins i tot els han envaït. L’Imperi no tona, serà radicalment diferent i només es reflecteix l’idea d’Imperi.
Factors interns La lluita iconoclasta fa que es percep que a Orient és diferent el cristianisme, que és una altra realitat.
L’expansionisme Llombard xoca contra el poder que des de Roma s’exercia dins d’un territori.
El Papa té com a interlocutor vàlid l’Emperador d’Orient, però se n’adona que no aconseguirà res i es girarà cap a Carlemany.
Maduració dels gèrmens posats per Gregori I, amb l’Agustinisme (les dues ciutats, maniqueisme). Els hereus d’Agustí trobaran la manera d’articular l’estoicisme. Faran un anàlisi de la Història.
La concepció de la Història Grega és cíclica, hi ha cicles; en la visió judeo-cristià la Història és lineal, evoluciona.
Paradís (estat d’or estoic on tothom es bo) Pecat original que moldeja Agustí (Els estoics usaven la paraula Egoïsme)  En resposta sorgeix l’Estat i les lleis (Els Estoics l’anomenan Magnum latrocinium) on la llibertat queda coartada. En el cristianisme es coneix com estat pagà perquè encara no coneixen Jesús.  Amb l’arribada de Crist, portador de la Gràcia, explica com s’han de fer les coses. Qui ho fa és l’Estat Cristià, que ha de tendir a la salvació (Remedium Peccati). Aquest Estat vol que tothom estigui sotmès a l’imperi de la llei per benestar general.
Maduració de la monarquia franca, que evoluciona políticament.
Clodoveu (m 511) Borgonya.
Dinastia Merovingia (Austràsia i Neustria) Majordoms de palau (Aquitània) La victòria de Carles Martell a Poitiers (732) servirà per fer veure el paper que juguen els Majordoms de Palau. Els Reis havien entrat en estat de deixadesa.
Carles Martell reparteix en Carloman, que renuncia, i Pipí, que deposa a Khilderic III el 751.
En aquell moment Pipí és el poder de facte.
El Papa Zacaries dóna validesa al cop d’Estat de Pipí.
Després d’una treva de 30 anys, els Llombards envaeixen l’Exarcat de Ravena, possessió Bizantina. El Papa es dirigeix a Constantí, però aquest no fa res. Com té el poder espiritual torna a demanar ajuda als Francs que intervenen. Es cedeixen territoris bizantins al Pontífex pel fet que aquest presti suport al Papa amb el Tractat de Quierzy al 754 ( Promissio Carisiaca), intervenint a Itàlia. El Papa ungeix amb el títol de Patricius Romanorum, defensor de Roma.
Aquesta figura havia passat dels bisbes al Papa i ell el retorna.
El Papa consolida als Carolingis excomunicant a qualsevol Rei Franc que no sigui del llinatge de Pipí.
Per mantenir el poder, el Papa s’ha de justificar. En el moment en que té territori, s’ha de justificar que té també el poder temporal. Sorgirà un document fals anomenat Donació de Constantí. Hi ha anacronismes de temps, anomenant Papa a una institució que encara no existia, utilitzant una primacia que encara no s’havia formulat.
La herència de Pipí es torna a repartir, però retorna a Carlemany.
Els Llombards envaeixen els territoris i el Papa demana ajuda als francs, que intervenen i conquereixen els Llombards. Conquereix i reparteix una part amb el Papa, que li dóna el títol de Rei de Francs I Llombards, a més del d’Emperador al nadal del 800.
El papa corona Carlemany amb la mateixa cerimònia que a Orient, però introdueix una variació. La Coronació, l’Aclamació i la Proskynesis (agenollar-se).
Carlemany encarna el recuperador del poder d’Emperador d’Occident. Necessita el poder polític eixamplant les fronteres per engrandir el territori. Envaeix i deixa a càrrec dels territoris a persones de confiança.
Les seves campanyes d’expansió són cap a Orient, cap a la marca Hispànica fracassen, doncs són derrotats a Roncesvalles.
La successió de Carlemany planteja problemes, fragmenta la administració perquè arribi a tot el territori. Crea una administració central forta.
El Palatium La cort Imperial Laics (senescal, condestable, cambrer, boteller, comte de palau)...
Eclesiàstics: cappellani, escrives, canceller i missi dominici (nobles amb aspiracions) El tractat de Verdum (843) entre Lotari, Lluís el Germànic, Carles el Calb reparteix el territori.
No es recupera la unitat de l’Imperi en cap moment.
20/10/15 2.4.- L'Europa feudal: de la teoria gelasiana a la tecoràcia pontifícia Disgregació de l'Imperi Carolingi, l'Imperi Carolingi va durar el que va durar Carlemany.
El feudalisme és una unió intrínseca de dos conceptes que existeixen des de temps immemorial (vassallatge i benefici).
Per entendre la lluita de les investidures, parlem d'una de les conseqüències que va portar el feudalisme.
Fer-se vasall d'algú és passar a ser propietat d'algú. Concepte de ser home de... a partir del pacte de vassallatge, és la característica fonamental d'aquesta organització social. Ambdues parts estan obligades a fer una serie de coses.
Concepte de benefici i feu, la compensació pel pacte de vassallatge.
El procés de feudalització implica un devlivi del poder públic enfront el poder privat.
El poder polític d'aquest moment en tindrem diversos, i ja no tindran l'anhel d'unificació com amb la caiguda de l'Imperi Roma, cada regnat té les seves fronteres i s'està creant la seve societat. L'idea d'unitat es diluira en el poder polític però no en el poder eclesiàstic. Tenim un papat pontifex que començara a actuar com un rei.
Teocràcia pontifícia La teoria gelesiana esdevindrà la teocràcia pontifícia (monarquia papal), aquí es fara afirmativa la plenitud potestatis (plenitud de poder), i els papes agafaran aquesta idea, ho faràn en un moment en que els reis començen a aestar afinçats amb els seus territoris i per tant no estaran d'acord amb aquesta plenitud de poder.
La lluita de les investidures té una serie de causes: 1. La particularitat del feudalisme Germànic, amb els otònides es va imposar el feudalisme sense que el rei perdés autoritat, gràcies a una estratègia particular: ◦ Evitar al màxim l'heretabilitat del feu, ho faràn perquè han vist com l'Imperi Carolingi s'ha enfonsat degut a la descentralització i a l'aparició de diferents regnes. Evitaran que els seus vassalls tinguin fills o molt fills. Donaran càrrecs i establiran càrrecs amb els poders eclesiàstics (ja que aquests no poden tenir fills, i si en tenen són fills il·legitims, per tant no els hi pot reclamar el feu), en aquest moment el celibat no és obligatori, peró cada cop s'esten més i és molt freqüent, però era habitual que els bisbes ho fossin (clergat secular, el que viu en contacta amb la societat), el clergat regular sempre ha hagut de complir el celibat. Entre traspas i traspas de poder el rei vol controlar aquest poder. Això provocarà una serie de conseqüències: 1. El poder reial serà fort.
2. El reis serà el cap suprem de l'exèrcit.
3. Serà un regne centralitzat 4. Existeixen les corts feudals exclusives pel dret privat, el senyor feudal podrà ser jutge, arbitra dins del seu territori en qualsevol tipologia de conflicte que siguin de causes privades.
◦ Recolzar-se en el poder de l'Església, degut a que els càrrecs eclesiàstics rebran uns feus, voldrà dir que són funcionaris del rei, per tant el rei intentarà que els bisbes i monjos siguin el més afins possibles a ell. Aquí entrarà el papa que dirà que l'únic que els pot anomenar és ell.
◦ Decadència del món eclesiàstic, es parla del Segle de Ferro de l'Església. Segle en que l'institució eclesiàstica com a tal està molt degradada. Trobem dues causes: 1. La Simonia, la compra de càrrecs eclesiàstics. Fet molt greu perquè el llibre dels apòstols ja ho castiga.
2. Nicolaisme, no s'observa el celibat, des del món eclesiàstic es relacionara amb la promiscuitat.
Seràn detactades de forma molt ràpida per l'Església. Tot això implicarà que l'Església vegi una reforma profunda, per tornar a fer les coses ben fetes. Hi hauràn diferents corrents de reforma: 1. Reforma monàstica, el moviment cluniasenc.
2. Reforma imperial, des del poder temporal es continuarà utlitzant l'anomenant de persones eclesiàstiques en els càrrecs, però s'intentarà fer escollit a persones exemplars.
3. Reforma del papat, el principal iniciador serà Gregori VII, durà a terme la reforma gregoriana per intentar fer sortir a l'Església d'aquesta decadència. I ho farà assumint tot el poder, per tal que tothom faci el que ell diu. Promulgarà un edicte papal que no va adreçat a ningú sinó a tothom (Dictatus Papae), el que hi ha escrit és com vol el papa que s'organitzi l'Església. Un dels principals problemes que veu és la feudalització de l'Església. El poder absolut és del papa, el papa dirà com s'han de fer les coses perquè fins ara no ho havia fet i han acabat malament. Es basa en quatre principis: 1. El Papa i les seves prerrogatives 2. Centralisme de l'església entron a la Santa Seu 3. Primacia de Roma per sobre de les altres Esglésies 4. Supremacia del Papa per sobre del poder Temporal Gregori VII parteix de la Teoria Gelasiana, però té present la particularitat de l'element religiós cristià: el Papa ha de ser el senyor feudal del món i no pot estar sotmès a ningú. Així neix la Teocràcia Pontifícia i té origen la lluita de les investidures, ja que els emperadors no hi estaran d'acord amb aquesta Teocràcia Pontifícia.
El Dictatus Papae no va ser ben rebut en segons quins estats de l'Església (els càrrecs que han estat feudalitzats i estàn cómodes amb la seva posició i amb la seva relació amb el rei). Els reis s'aferraran a la teoria Gelesiana perquè veuen que aquesta teoria els hi va bé (separació de poders entre temporal i espiritual, tot i que el primer està subeditat a l'espiritual).
El conflicte s'allargarà. El conflicte serà continuiat i intermitent entre el poder Papal i el poder reial.
Aquest conflicte s'acaba amb el concordat de Wörms: 5. Concordat de Wörms, tots dos cedeixen, però no s'acaba el conflicte, s'acaba l'esclat del conflicte. Acorden que el papa serà qui triarà els càrrecs eclesiàstics i un cop triat pel papa el rei podrà donar un càrrec polític o un feu. Es fa sobre una base doctrinal que fa Ivó de Chartres, diferència dos aspectes de la investidura: • La investidura eclesiàstica confereix l'ofici i funcions eclesiàstiques. Aquesta investidura la farà el Papa.
• La investidura laica confereix els regalia (el benefici o feu), els bens senyorals i el poder temporal. Aquesta investidura la farà el rei, com a complement de la investidura del Papa.
...

Comprar Previsualizar