BLOC II - Evolució i Adaptació (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Etologia i Evolució de la Conducta
Año del apunte 2015
Páginas 16
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

BLOC II – EVOLUCIÓ I ADAPTACIÓ Tema 3 – Teories i procesos evolutius Abans de Darwin...
Fins el segle XVIII dominava la visió del món natural com espècies invariables i de creació independent. A finals del segle XVIII, principis del XIX apareixen diferents autors evolucionistes.
Lamarck (1744-1829): La Terra és molt antiga i l’evolució és un procés gradual: 1. Principi de l’ús i desús (els individus mostren capacitat d’adaptació als canvis del medi.
2. Impuls intern cap a la perfecció (evolució finalista) 3. Herència dels caràcters adquirits (passen a la descendència) Evolució, les evidències Darwin (1809-1882) viatja en el ‘Beagle’ com a naturalista Dades empíriques: -gran diversitat d’espècies i similitud entre aquelles que viuen en indrets propers -distribució diferencial de les espècies -registre fòssil (variacions graduals) -presència d’elements morfològics inútils Wallace (1823-1913) arriba a unes conclusions similars.
Els primats veuen en color, però només els diürns (el Lemurs no, perquè són nocturns) 1. TEORIA DE LA SELECCIÓ NATURAL L'origen de les espècies segons la teoria de la selecció natural es basa en els principis de variació, herència, adaptació, selecció i especiació Variabilitat. En totes les poblacions alguns individus presenten variacions fenotípiques (morfològiques, fisiològiques, conductuals) que no són degudes a l'ambient, és a dir, cada individu presenta variacions des del naixement.
Herència. Moltes d'aquestes variacions s'hereten: els organismes engendren organismes similars. Es pot observar que els fills s'assemblen més als seus pares que a qualsevol altre adult de la generació anterior.
Adaptació. En la majoria de poblacions, la quantitat d'individus que sobreviu i es reprodueix és petita en comparació amb la quantitat d'individus que es produeix.
L'elecció dels individus que han de sobreviure i reproduir-se depèn de la interacció entre les variacions que presenten els individus i l'ambient. Sobreviu l’individu més apte.
Selecció natural. Algunes variacions fan que els individus que les presenten puguin tenir més fills que la resta. Aquestes variacions, anomenades favorables per Darwin, es van fent cada vegada més freqüents en les generacions successives.
Hi ha exemples molt clars com la polilla, tot i que Darwin no va pensar mai que ho pogués demostrar.
Els postulats de la teoria de l’evolució Especiació. Amb el temps, aquestes variacions que s'hereten poden arribar a transformar una espècie en una altra similar, però diferent de l'espècie originària.
És una teoria gradualista quan es donen pressions selectives extremes, es pot observar un procés d'adaptació i selecció natural en poques generacions.
La teoria sintètica de l’evolució A la teoria de Darwin li manquen coses i per això ha passat a ser la Teoria sintètica de l’evolució, la qual afegeix la genètica.
Aportacions de la genètica Mecanismes que expliquen l'origen i manteniment de les variacions hereditàries.
La unitat d'estudi va passar de ser l'individu, (Darwin i Wallace, supervivència del més apte) a ser la població.
Les variacions en el fenotip (característiques observables) són degudes a variacions en el genotip (conjunt de gens de l’organisme) en interacció amb l’ambient. Gen: és un tros més o menys llarg de la cadena d’ADN que conté la informació dels caràcters hereditaris Locus: és el lloc precís que ocupa un gen en un cromosoma Al·lel: són les formes alternatives d’un mateix gen Cromosomes homòlegs -> gens homòlegs (informació pel mateix caràcter).
Al·lelomorfisme múltiple: Hi ha gens amb més de dos al·lels o formes diferents, com a resultat de mutacions en un mateix gen.
Interaccions d’al·lels: – al·lel dominant: es manifesta en el fenotip de l’heterozigot – al·lel recessiu: per manifestar-se en el fenotip ha de trobar-se en homozigosi – codominància: ambdós al·lels es manifesten en el fenotip de l’heterozigot. Són els caràcters mixtes – dominància intermitja: quan de l’encreuament de dues línies pures s’obté un entremig Conceptes bàsics Població: és un grup d'individus de la mateixa espècie que viuen en el mateix temps i espai Reservori genètic: conjunt d'al·lels de tots els gens de tots els individus que formen una població Les poblacions estan sotmeses a la influència de l'atzar i de factors ecològics, socials, etc. que determinen canvis que, a la llarga, poden implicar modificacions en el reservori genètic.
2. LLEI DE L’EQUILIBRI GÈNIC Les freqüències gèniques (al·lels) i genotípiques (gens) d’una població és mantenen constants generació rera generació si s’acompleixen els següents requisits: La mida de la població ha de ser gran (evitar errors de mostratge) Els aparellaments han de ser a l’atzar No s’ha de donar immigació ni emigració d’individus No hi ha d’haver diferències en la capacitat reproductora dels genotipus (igual fertilitat, igual viabilitat) No es dona mutació d’un al·lel a un altre, no apareixen nous al·lels a partir dels ja existents, ni aquest es transformen els uns en els altres Fonts de variabilitat genètica El reservori genètic d'una població pot canviar a causa de: Mutació: Canvis en els gens per l'acció d'agents mutàgens o de causes desconegudes (mutacions espontànies). A nivell de gen o d’individu la taxa de mutació espontània és baixa, però des d'un punt de vista de la població, el nombre de noves mutacions per generació pot ser força elevat.
Migració: Els moviments migratoris d'individus reproductors són els responsables del flux de gens entre poblacions. Es poden introduir al·lels nous en una població o modificar les freqüències dels al·lels ja existents. Reduir les diferències entre poblacions i mantenir-ne l'homogeneïtat Aparellament no aleatori: selecció sexual En la majoria d’espècies hi ha una selecció de la parella sexual. Sovint són les femelles les que escullen el mascle i poden preferir aparellar-se amb un individu que presenta un atribut determinat (color, grandària, etc.). Si totes les femelles d'una determinada població només s'aparellen amb mascles que tinguin aquest atribut, es poden donar canvis en les freqüències gèniques.
Deriva genètica: Consisteix en un canvi en el reservori genètic com a resultat de l'atzar.
Dues situacions que poden donar lloc a un fenomen de deriva genètica són l'efecte del fundador i el coll d'ampolla.
Efecte fundador. Cal que una població petita se separi d'una gran. Aquesta població, per atzar, pot no ser representativa de la població originària, ja sigui perquè alguns al·lels rars hi són presents o perquè d'altres més comuns no hi estan representats. Quan aquesta població petita creixi, tindrà una composició genètica diferent de la de la població de procedència Coll d'ampolla. Es dóna quan el nombre d'individus d'una població es redueix dràsticament i pocs supervivents són capaços d'adaptar-se a les noves condicions.
Selecció natural: És el procés mitjançant el qual determinades variants genètiques es van incorporant a una població (les favorables) o desapareixent-ne (perjudicials). La selecció natural és font de variabilitat genètica i ho és a la vegada.
3. ESPECIACIÓ El concepte d'espècie és controvertit. Una espècie és una categoria biològica. Els organismes que pertanyen a la mateixa espècie són similars en morfologia i conducta i diversos d'altres organismes d'espècies diferents. Però n’hi ha prou amb els trets fenotípics per definir una espècie. Una espècie és un grup natural d'organismes que es poden encreuar entre si i que es troben reproductivament aïllats de la resta d'individus.
Especiació: mecanismes Una conseqüència del procés evolutiu és l'aparició de noves espècies. Les espècies poden ser el resultat: d'un procés evolutiu lent -> anagènesi o evolució filètica d’un procès força més ràpid i diversificador -> cladogènesi Anagènesis Implica un llarg procés de transformació a través de múltiples generacions d'una espècie originària a una altra. Sota les pressions de la selecció natural, una espècie va acumulant canvis fins que es fa tan diferent dels seus predecessors que es pot considerar un nou tipus d'organisme. El problema de l'anagènesi és que no pot explicar l'aparició d'espècies molt divergents en períodes relativament curts.
Cladogènesis Una espècie originària dóna lloc a dues o més espècies.
Pot involucrar diverses generacions o unes poques (una o dues).
Una població originària s'escindeix en dues o més poblacions que presenten diferències gèniques (p.ex. resultat de la deriva genètica).
L’especiació es dona quan s'arriba a una situació d'aïllament reproductor ( l'intercanvi de material genètic entre les noves poblacions es fa impossible).
En la història evolutiva de les espècies s'han donat períodes de radiació adaptativa: un llinatge únic es diversifica en moltes espècies amb característiques distintives.
Aquestes característiques són el resultat de l'adaptació a nous hàbitats i particularment a la conquesta de nous nínxols ecològics.
Estasigènesis Sovint s'empra l'expressió fòssil vivent per a referir-se a una espècie que ha sobreviscut durant un llarg període (milions d'anys) sense experimentar canvis rellevants en les seves característiques morfoconductuals. Serien casos d’estasigènesi l'ornitorinc, el celacant, el tauró blanc… Especiació: tipus Especiació simpàtrida. Esta es la formación de una especie sin que se establezca previamente una barrera geográfica entre poblaciones, a diferencia de lo que ocurre en la especiación alopátrica.
Especiació al·lopàtrida (L’especiació al·lopàtrida és la més freqüent en els animals. Cal una barrera que separi una població.) Fases: 1. Aïllament geogràfic de la població originària. S’interromp l'intercanvi de gens entre dues poblacions d'una mateixa espècie.
2. Adaptació a les condicions locals en el transcurs del temps, mitjançant la selecció natural que actua sobre la variabilitat individual. Aquesta etapa sol ser lenta i gradual, i pot ser reversible si la barrera inicial desapareix abans que s'hagi establert l'aïllament reproductor entre els individus.
3. Establiment d'uns mecanismes que garanteixen l'aïllament reproductor entre els individus d'espècies diferents Mecanismes d’aïllament reproductor Mecanismes prezigòtics: Temporal o estacional: les poblacions són simpàtrides, però el període reproductor dels mascles i les femelles de les dues poblacions no coincideix en el temps [Es pot donar en estacions diferents (primavera/tardor) o en moments diferents (dia/nit)] Ecològic: les poblacions viuen en la mateixa zona geogràfica, però ocupen nínxols ecològics diferents.
Etològic o comportamental: les diferències de comportament en el festeig i l'aparellament fan que l'atracció sexual entre mascles i femelles de poblacions diverses sigui mínima o inexistent.
Mecànic: la incompatibilitat morfològica dels òrgans reproductors impedeix o dificulta l'acoblament entre els mascles i les femelles de les dues poblacions.
Gamètic: les característiques fisiològiques de les cèl·lules sexuals masculina i femenina dels mascles i les femelles de les dues poblacions impossibiliten la fecundació, o bé els espermatozoides moren en el tracte reproductor de la femella abans d'abastar l'òvul.
Mecanismes postzigòtics: Mortalitat dels híbrids: els zigots híbrids no s'arriben a desenvolupar o els individus resultants no assoleixen la maduresa sexual Esterilitat dels híbrids: els híbrids no es poden reproduir perquè són estèrils, ja sigui perquè les gònades presenten anomalies, el procés de meiosi és incomplet o les cèl·lules sexuals presenten aberracions cromosòmiques Degradació dels híbrids: encara que els híbrids de primera generació es poden reproduir, els seus descendents són inviables o presenten una fertilitat reduïda 4. EXTINCIÓ El reservori genètic de les poblacions és limitat i es poden donar canvis ambientals en què l'adaptació no sigui possible. Les espècies actuals només són una petita mostra de totes les espècies que han viscut en el nostre planeta. L'extinció de les espècies es produeix quan la variabilitat genètica de les poblacions no permet de fer front als canvis ambientals. Les espècies es troben en perill d'extinció quan llurs poblacions són molt petites (i la variabilitat genètica reduïda) i/o es produeix una destrucció dels seus hàbitats naturals.
5. MODALITATS D’EVOLUCIÓ Evolució divergent: Es dóna quan una població queda aïllada de la resta de l'espècie i, a causa de determinades pressions de selecció, emprèn un camí evolutiu diferent. Ex: El comportament tròfic dels óssos polars és molt diferent del de la resta d'óssos. A causa de les condicions ecològiques extremes de les zones polars on viu, és un carnívor exclusiu, mentre que els seus parents són omnívors.
Evolució convergent: Moltes vegades, els organismes que ocupen ambients similars, s'assemblen força, encara que filogenèticament no estiguin emparentats. En estar sotmesos al mateix tipus de pressió de selecció, presenten adaptacions similars. Ex: Les semblances en la morfologia externa dels taurons i dels dofins són el resultat de l'evolució convergent.
Evolució paral·lela: Descriu una situació en què els llinatges han evolucionat de manera similar i els descendents contemporanis s'assemblen molt entre si. Ex: L'evolució dels marsupials australians va ser paral·lela a la dels mamífers en altres llocs del planeta, gràcies a la seva adaptació a nínxols ecològics similars.
Patrons d’evolució El concepte d'analogia/homologia es deu a Owen, un naturalista del segle XIX. El va desenvolupar per referir-se a les similituds en les característiques morfològiques que presentaven les diverses espècies animals.
Analogia morfològica Les ales de les aus i dels insectes són anàlogues: compleixen una mateixa funció, però no són versions modificades de les extremitats d'un antecessor comú. Les extremitats superiors dels mamífers i de les aus tenen una estructura òssia similar i la raó d'això és que deriven d'un antecessor comú (un rèptil). Homologia morfològica: els animals tenen un avantpassat comú.
Pot ser a la vegada una homologia funcional o no.
Analogies i homologies conductuals Filogènia de la conducta: evidències indirectes. Perspectiva comparada, anàlisi de similituds conductuals entre espècies més o menys emparentades genèticament. Aquestes similituds poden ser: Analogies conductuals: Les condicions de l'entorn on viuen són molt similars i els animals han trobat una estratègia comportamental equivalent per fer front als problemes que els planteja un hàbitat determinat. Així, les similituds entre dues espècies són el resultat de l'evolució convergent.
Homologies conductuals: Les dues espècies es troben força relacionades genèticament i presenten la mateixa conducta d'un antecessor comú a totes dues.
Relacions filogenètiques i característiques morfoconductuals Caràcters ancestrals: apareixen abans en el desenvolupament de l'organisme i també en el registre fòssil i s'observen en espècies filogenèticament properes.
Caràcters derivats: apareixen tard en l'evolució d'un llinatge Característiques primitives: es fa referència als caràcters ancestrals Especialitzacions: es consideren els caràcters derivats.
Es parla d'espècies primitives si conserven molts trets ancestrals o espècies especialitzades si presenten molts trets derivats. A l'hora de construir la història filogenètica d'una espècie, els trets ancestrals són poc útils. Per a establir la proximitat entre espècies hem de considerar les semblances en els trets derivats.
6. ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LA CONDUCTA La conducta és el conjunt de manifestacions observables, regulades pels sistemes nerviós i endocrí, mitjançant les quals l’animal, en resposta a un estímul intern o extern, es relaciona adaptativament amb el medi ambient.
L’evolució dels animals: fites destacables Precàmbric (4500 a 544 m.a.) 3800 m.a. : primeres cèl·lules procariotes 2500 m.a. : cèl·lules eucariotes – 1000 m.a.: reproducció sexual 750 m.a.: organismes pluricel·lulars (750 m.a.), primeres neurones Agregats multicel·lulars -> especialització segons distribució espacial -> cèl·lules especialitzades en la comunicació: protoneurones -> origen del sistema nerviós.
Celenteris: xarxa neuronal difusa Característiques clares i diferencials d’un primat (van aparèixer fa 60m d’anys) Mans i peus prènsils Miren en pla frontal (els ulls miren endavant, visió tridimensional) La majoria són arbolícoles Sentits de la vista i del tacte més desenvolupats Estratègia de la K: tinc poques cries però les cuido molt bé. Ex: els orangutans tenen un fill cada 5 anys.
Cervells grans i complexes (en proporció al cos). Més encefalitzats.
Tema 4 – Hominitzacio He fet un resum, per que moltes coses ja estan al quadre.
1. BIPEDISME Avantatges: Adaptació a la marxa de resistència Camp de visió més elevat, per sobre de la vegetació de la sabana.
Menys despesa energètica que els quadrúpedes.
Allibera les mans durant la locomoció: transport d’objectes, aliments.
Augmenta l’abast de les extremitats superiors.
Millor refrigeració corporal Inconvenients: És una forma de locomoció lenta: vulnerabilitat en front dels depredadors i ineficàcia en la competència tròfica Hipòtesis: associades a la vida en la sabana oberta: Hipòtesi del caçador Hipòtesi de la recol·lecció Hipòtesi del carronyerisme Hipòtesi del comportament vigilant Hipòtesi de la termorregulació Hipòtesis associades a la vida en boscos: Hipòtesi de l’exhibició fàl·lica Hipòtesi de la monogàmia i el mascle aprovisionador Hipòtesi de l’alimentació als arbres 2. EL DESCOBRIMENT DELS AUSTRALOPITHECINS Laetoli, Tanzania: Els Leakey troben petjades fòssils pertanyents a un primat bípede (antiguitat: 3,5 ma).
Afar, Etiopia: White i Johanson descobreixen ‘Lucy’, un esquelet gairebé complet a nivell postcranial de sexe femení. (Aus. Afarensis).
3. L’ENCEFALITZACIÓ DE L ’ÉSSER HUMÀ El ‘cervell costós’. Conductes complexes i diverses requereixen un cervell gran, que necessita aliments molt rics en energia (com la carn) que requereixen conductes complexes per ser obtinguts que requereixen un cervell gran...
4. EL CONTROL DEL FOC PER L’HOMO ERECTUS Avantatges: Protegir-se dels depredadors Allunyar els insectes Conservar la carn, fumant-la Cuinar els aliments (millor sabor, millor digestió) Escalfar-se Dirigir animals (preses) cap a un lloc determinat Allargar el període d’activitat Les evidències més antigues de foc intencional s’han trobat a l’Africa Oriental a Koobi Fora, al llac Turkana (1,5 ma).
5. ORIGEN DEL LLENGUATGE Hipòtesi origen gestual -> postura erecte, mans lliures. Les vocalitzacions acompanyarien els gestos.
Hipòtesi origen vocal -> de les crides i vocalitzacions emocionals al llenguatge articulat: canvis anatòmics de l’aparell fonador i control de la producció dels sons.
1. Origen molt antic (fa 2,5 m.a.): Australopithecus: motlles endocranials: asimetries anatòmiques 2. Origen antic (fa, 1,8 -1,1 m.a): Homo (H. habilis, H. erectus): Grandària del cervell; solcs que delimiten l’àrea de Broca (motlles endocranials); inici de flexió a la base dels cranis (descens de la laringe) 3. Origen modern (fa 150.000 ,100.000 anys): Homo (H. neanderthalensis, primers H.
sapiens ): Funció especialitzada. Cal el control de l’aparell fonador, del diafragma i de la musculatura del tòrax. I una laringe en una posició baixa. Les reconstruccions dels tractes vocals dels H. neanderthalensis indiquen que no podien fer tots els sons del llenguatge 4. Origen molt recent (fa 40.000 anys): Homo sapiens. El llenguatge és una activitat simbòlica -> desenvolupament de l’art i de la tecnologia.
Mini resum de l’evolució de l’home (els seus passos) 1.
2.
3.
4.
5.
Bipedisme Ús i fabricació d’instruments de pedra Dieta omnívora (amb carn) Encefalització Ús, control i producció del foc 6. Campaments estables (punts fixes) 7. Organització social (infància perllongada, pèrdua d’estre en les femelles, distribució de l’aliment les tasques) 8. Llenguatge articulat 9. Art Tema 5 – Adaptacions filogeniques i ontogeniques 1. CONDUCTA I ADAPTACIÓ Les variacions de conducta que s’observen en els animals són el resultat de: L'adaptació filogenètica (canvis en el genotipus) proporciona unes pautes de comportament (programades genèticament) adequades a les circumstàncies ambientals més probables. Són adaptacions avantatjoses en ambients estables.
L'adaptació ontogenètica permet una adaptació ràpida i flexible als canvis ambientals mitjançant l'aprenentatge individual i/o l’aprenentatge social. Són adaptacions avantatjoses en ambients canviants.
Espècies estenotípiques: Altament especialitzades, Cervells rudimentaris amb escàs o nul desenvolupament de l’escorça (invertebrats, peixos, amfibis, rèptils, algunes aus...) Escassa capacitat d’aprenentatge Espècies eurotípiques: Escorça cerebral més desenvolupada (mamífers, psitàcids, còrvids).
Capacitat d’aprenentatge individual i social desenvolupada Generalistes, estratègies conductuals diverses i variables 2. ADAPTACIÓ FILOGÈNICA (ACTUALITZACIÓ DELS CONCEPTES ETOLÒGICS CLÀSSICS) Etologia clàssica Objectiu dels fundadors de l‘Etologia (Lorenz, Tinbergen, anys 50): Elaborar una taxonomia basada en els trets comportamentals de cada espècie.
Interès per l'estudi de les conductes innates (instintives) -> Adaptació filogenètica.
Poc interès per les variacions individuals i per l’aprenentatge.
Conceptes de l’etologia clàssica que segueixen vigents: Estímul signe, estímul senyal o estímul clau Estímul signe supernormal o estímul senyal supranormal Patró fix de conducta o FAP (fixed action pattern). També reben el nom de pautes de conducta espècie-específiques Activitat desplaçada Ritualització Etologia moderna La dicotomia conductes innates i conductes apreses és fictícia. Ja no es parla de l’instint. – L’expressió de qualsevol genotipus depèn de l’ambient L’expressió dels trets conductuals sol ser més sensible a les condicions ambientals que les expressions dels trets morfològics o fisiològics Hi ha alguns comportaments amb un component innat força important: Els reflexes: La conducta reflexa seria el comportament més bàsic. Són reaccions musculars a estímuls locals i sovint formen part de conductes més complexes. Per desencadenar un reflex sempre cal un estímul ambiental (extern o intern) i la motivació del subjecte no és rellevant.
Les FAP (fixed action patterns) o patrons fixes de conducta: Són els actes motors innats més complexos. També se’ls anomena pautes de conducta especie-específiques o FAPs (Fixed Action Patterns). Son desencadenats per un estímul extern (l’estímul signe) i l’estat motivacional del subjecte sí és important.
3. L’ESTÍMUL SIGNE També s’anomena estímul senyal o estímul clau. Són aquells estímuls externs que, en un entorn favorable i en un subjecte amb un estat motivacional adequat, són capaços de desencadenar un patró fix de conducta. L’umweldt de l’espècie i les seves capacitats perceptives són els que determinen que un estímul concret (estímul signe) pugui desencadenar un patró fix de conducta. Hi ha estímuls signe per a totes les modalitats sensorials (acústics, visuals, químics, tàctils...). Els més freqüents són una combinació d’estímuls: forma i color; forma i moviment; so i moviment....
Exemple 1: el color vermell del pit dels mascles de pit-roig (Erithacus rubecula) desencadena el comportament d'atac en els mascles d'aquesta espècie, però només durant l’època reproductora.
Exemple 2: Els mascles de peix espinós ataquen a altres mascles que entren en el seu territori.
El color vermell del ventre del mascle invasor és l’estímul signe que desencadena la conducta d’atac de l’altre mascle. Quan s’introdueix un model realista però sense el ventre vermell, no es produeix l’atac. En canvi, models no realistes però amb la part inferior vermella sí que el provoquen.
Estímul signe supernormal Els estímuls supranormals són aquells estímuls que sobrepassen en efectivitat l'estímul signe normal i desencadenen una resposta preferent i/o més intensa.
Exemple: Els cucuts (Cuculidae), utilitzen amb èxit els estímuls supranormals. Les marques de l'interior del bec d'una cria de cucut són molt més efectives que les de les cries de l'espècie hoste a l'hora de provocar la resposta de lliurar menjar en els pares adoptius.
L’estímul signe i l’aprenentatge Resposta de fugida en els pollets a l’ombra d’un rapinyaire. 1.Pollets de gallina i d’ànec: fugien de l’ombra d’un falcó però no de l’ombra d’una oca. 2.Pollets de paó: fugien de qualssevol ombra fins que s’habituaven a les ombres familiars.
Importància de l’espècie estudiada: fins i tot les respostes apreses poden ser desencadenades per models molt senzills.
4. PATRONS FIXES DE CONDUCTA Són espècie-específics: tots els individus de la mateixa espècie presenten comportaments idèntics (poden variar en funció del sexe o l’edat).
Són innats, no s'adquireixen per aprenentatge, tot i que l'experiència els pot modular i/o completar.
Es produeixen en resposta a un determinat estímul ambiental, que rep el nom d'estímul signe, sempre que el subjecte presenti un estat motivacional adequat.
Poden comportar seqüències conductuals força complexes.
Són estereotipats en morfologia i duració.
És una resposta del tipus tot o res (iniciat el FAP es duu a terme fins al final), però la intensitat de l’acció pot ser variable.
La retroalimentació és relativament poc important En circumstàncies excepcionals, un FAP es pot realitzar en el buit, és a dir, en absència d'estímuls externs desencadenants En situacions de conflicte o frustració, es pot produir un FAP fora del seu context habitual. Aquest FAP irrellevant rep el nom de conducta desplaçada.
Un FAP es pot provocar experimentalment mitjançant estimulació cerebral Dels FAPs als MAPs Els estudis empírics mostren que el comportament és menys constant del que creien els etòlegs clàssics i el grau d’estereotípia menor. S’ha proposat el terme de MAP (Modal Action Pattern) o Patró Modal de Conducta per tal d’indicar aquesta possibilitat de variabilitat conductual. Fa referència a la moda de la pauta i pot ser caracteritzada estadísticament.
Conductes desplaçades i ritualització del comportament Conductes desplaçades: es donen en situacions de frustració o conflicte entre dues conductes incompatibles. Inicialment no tenen significació ni finalitat, però poden donar informació als observadors (context sexual, agonístic...).
Selecció natural: selecciona les conductes amb contingut simbòlic.
Conductes ritualitzades: senyals comunicatius.
5. ADAPTACIÓ ONTOGÉNICA L’aprenentatge com adaptació L'adaptació ontogenètica és la conseqüència de l'aprenentatge (Procés d’adquisició de noves habilitats i coneixements com a resultat de l’experiència). L'aprenentatge es manifesta per mitjà de canvis adaptatius en la conducta individual. Aquests nous comportaments no estan codificats genèticament. Els requeriments cognitius associats als diversos tipus d'aprenentatges són molt diversos. La majoria d’aprenentatges requereixen: Memòria Capacitat per aprendre: programació genètica per relacionar experiències positives i negatives amb la supervivència Tendència a l’exploració: capacitat d’investigar l’entorn Mentre tots els animals mostren capacitat per als aprenentatges més simples (habituació) i una majoria per als aprenentatges associatius (condicionaments) només algunes espècies són capaces de fer aprenentatges més complexos (insight, imitació, ensenyament…).
Els aprenentatges individuals 1. Habituació i sensibilització: Són dos aprenentatges molt simples, no associatius.
HABITUACIÓ: disminució d’una resposta en front d’un estímul neutre repetit SENSIBILITZACIÓ: increment d’una resposta en front d’un estímul moderat de diferent naturalesa precedit d’estímuls intensos o aversius. Implica la generalització d’una resposta 2. Aprenentatge perceptiu: També rep del nom de priming (és una mena de memòria no conscient, facilita associacions posteriors). Reconeixement d’estímuls anteriorment experienciats (persones: cares, veus..., objectes, situacions...).
3. Condicionament clàssic: És un aprenentatge estímul-estímul. Implica l’associació contingent entre dos estímuls (cal que es doni una continuïtat temporal entre ells). Un estímul actua com a predictor de l'altre.
4. Condicionament operant: És un aprenentatge estímul-resposta. També rep el nom de condicionament instrumental o aprenentatge per assaig i error. És l'associació entre una conducta i les conseqüències d'aquesta conducta (reforçant). També hi ha d’haver contingència.
5. Aprenentatge procedimental: És l’aprenentatge de procediments motors. Les conductes motores s’adquireixen i es perfeccionen amb la pràctica (Anar en bicicleta, nedar...).
6. Aprenentatge relacional: Es basa en avaluacions, comparacions i inferències conscients entre informacions diverses. Implica memòria explícita. Discutit en animals no humans. Exemple: l’insight.
INSIGHT: Els ximpanzés es mostraven capaços de resoldre les proves de manera immediata, sense emprar l’assaig i error. És una habilitat cognitiva molt rara en el món animal, encara que sigui freqüent en la nostra espècie. Un requisit fonamental perquè es pugui donar un aprenentatge per insight és que el subjecte tingui un coneixement previ dels elements que conformen la situació problema.
7. Aprenentatge social: L’aprenentatge social consisteix en percebre, integrar i reproduir una conducta realitzada per un altre individu de la pròpia espècie (o d’una espècie aliena amb la que es comparteix l’hàbitat).
No tot és aprenentatge social La influència social és un fenomen de contagi o facilitació social que no implica cap aprenentatge -> es produeix l’activació d’una conducta espècie-específica. Aprenentatge: adquisició d’informació, d’un comportament nou o d’una modificació novedosa d’una conducta ja adquirida.
Principal tipus d’aprenentatge social 1. L'empremta (imprinting): consisteix en una forma d'aprenentatge ràpid i molt estable que es dóna en un determinat període de la vida d'un animal, anomenat període sensible o crític. Tot i que la majoria d'aprenentatges per empremta són socials, n'hi ha alguns –les empremtes ecològiques– que no requereixen la presència de coespecífics perquè es duguin a terme.
Empremtes ecològiques: Consisteixen en l'adquisició d'una preferència estable pel tipus d'hàbitat en què es va néixer o per l'aliment que va formar part de la dieta del subjecte durant el període sensible.
Empremtes socials: Empremta filial o de seguiment: Consisteix a apropar-se i seguir el primer objecte en moviment que es percep immediatament o poc després del naixement. L'empremta ajuda a crear un vincle entre la prole i (generalment) la mare. És característica d’espècies precocials.
Exemple: S'ha pogut observar l'existència de períodes crítics (pollets de gallina 13 i 16 hores de la sortida de l’ou). L'absència de reforços positius no afecta aquest tipus d'aprenentatge (model mecànic). Hi ha una sèrie de factors (grandària, color, velocitat del moviment i sons de l'estímul) que són determinants a l’hora de provocar la resposta de seguiment. En triar entre diversos models presentats en el mateix moment, els pollets es decanten per aquells que presenten unes característiques més properes a les del model real.
Empremta sexual: Determina la selecció de la parella reproductora en arribar a la maduresa sexual. Es dóna tant en espècies precocials com altricials. En el moment d'aparellar-se, l'individu busca un company que presenti unes característiques similars, però no iguals, a les dels individus presents durant l'època infantil (que solen sert els progenitors i els germans). Equilibri òptim entre l'endogàmia i l'exogàmia: evita els riscos de la consanguinitat i de la hibridació. Tot i que es manifesta en arribar a la pubertat, el període crític de l’empremta sexual es dona en l’època infantil. L’empremta sexual explica comportaments aberrants.
Empremta maternal: Es dóna en femelles adultes, immediatament després del naixement de la cria. És la responsable del vincle de la mare amb la cria. Es dóna en espècies precocials, en què el nounat es pot allunyar de la mare i perdre's entre altres individus.
Empremta canora: És la responsable de l'aprenentatge del cant en algunes espècies d‘aus, com els pinsans. N'hi ha prou que durant el període crític el pollet senti el cant complet d'un adult perquè sigui capaç de reproduir-lo quan arriba a la maduresa sexual. L’absència de l’estímul adequat durant el període crític impedeix el desenvolupament posterior del cant.
Precocials: aquelles amb cries prou madures per desplaçar-se per sí soles després del naixement.
Altricials: aquelles amb cries immadures en el moment del naixement, que no són capaces de desplaçar-se per si soles i amb una forta dependència dels seus progenitors.
2. Focalització de l’atenció: És un cas complex de facilitació social combinat amb l’aprenentatge per assaig i error. Consisteix en l’augment de la resposta d’un individu sobre un objecte (o subjecte) a conseqüència de l’observació del comportament d’un coespecífic sobre aquest objecte (subjecte).
3. Emulació d’objectiu 4. Imitació: La imitació vocal està força estesa en el món animal i és relativament simple des d’un punt de vista cognitiu ja que es basa en una comparació directa entre el propi comportament vocal i el del model. Moltes espècies d'aus aprenen variacions geogràfiques (dialectes) del cant de la seva pròpia espècie mitjançant imitació.
La imitació d'accions implica sovint posar-se en el lloc de l'altre individu per tal de comprendre quina és la seva perspectiva espacial. És una habilitat cognitiva complexa. S’ha demostrat en grans simis i cetàcis (dofins). Cal distingir-la de l’emulació.
5. Instrucció intencional: La instrucció activa pot incitar a dur a terme conductes noves, però també pot impedir la realització de conductes poc adequades o potencialment perilloses. En la nostra espècie és molt important però és molt rara en els animals no humans. Per a que es produeixi una situació d'ensenyament, cal que la conducta de l'instructor s'adeqüi les seves mancances i progressos de l’alumne amb l'objectiu d'aconseguir un determinat canvi en el seu repertori conductual.
Aprenentatges culturals Cultura: és informació transmesa per aprenentatge social (Mosterín, 1993).
Inconvenient: cal que l’espècie presenti aprenentatge social (tots???).
Avantatges No tots els individus tenen la mateixa capacitat d’invenció Experimentar directament amb l’ambient pot ser perillós Algunes situacions són poc freqüents El coneixement social té caràcter acumulatiu L’aprenentatge social afavoreix la conquesta de nous nínxols ecològics Criteris operacionals de la cultura (requisits) 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
Espontaneïtat Innovació Difusió tipus d’aprenentatge social Estandarització Estabilitat Transmissió generacional Tradició ‘Irrellevància’ Difusió i transmissió generacional Fase de difusió Adult Juvenil (Innovació) Juvenil (Innovació) Juvenil Juvenil Juvenil Adult Fase de transmissió generacional Juvenil ...

Comprar Previsualizar