El paradigma de la complejidad, Edgar Morin (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Rovira y Virgili (URV)
Grado Arquitectura - 3º curso
Asignatura Teoría de la Arquitectura
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 13/02/2015
Descargas 4

Descripción

Interpretación del fragmento "El paradigma de la complejidad", de Edgar Morin, de su libro "Introducción al pensamiento complejo".

Vista previa del texto

Edgar Morin: “El paradigma de la complejidad”. Introducción al pensamineto complejo. Gedisa: Barcelona (1995).
Raquel Mirón, Javier de Higes, Iwona Ligeza, Anna Ferré Edgar Morin, introdueix en aquest text el creixent “paradigma de la complexitat”, partint de la mateixa figura humana com a exemple evident de complexitat i multiplicitat. Es proposa aquest nou sistema com una contraposició a l’històric “paradigma de la simplicitat” al que s‘ha vist sotmesa la societat, des de la filosofia a la ciència. Així, a través de nous descobriments o hipòtesis científiques que entren en contradicció amb les lleis clàssiques de la lògica, sorgeix la necessitat de un nou paradigma de tipus molt més complex. És per això que Morin “rebutja” idees o teories de tipus cartesià que fomenten una ciència determinista i perfecta, que precisa de la existència d’un Déu o de principis lligats a la idea de divinitat (ni tan sols la “màquina perfecta” de Laplace escapa dels atributs de la divinitat). S’explica en el text com Descartes, separa definitivament el domini del subjecte metafísic en la filosofia del domini de lo físic en la ciència, creant una disjunció que ha influït durant tota la història. De fet, Morin diu que la ciència no hauria pogut avançar com ho ha fet sense l’acceptació de la complexitat, i que abans, aquesta intentava eliminar les individualitats per retenir tan sols lleis generals.
Entenem que l’autor del text de fet, està parlant sobre el diàleg continu entre el racionalisme i l’empirisme, i introdueix el concepte de complexitat com un paradigma capaç de transcendir la simplicitat i radicalitat d'ambdós teories. Parla d’una nova manera de concebre l’anàlisi racional, sense la necessitat d’arribar a un racionalisme extrem que pretén encaixar o tancar totes les situacions possibles en un mateix sistema lògic descartant com a vàlida qualsevol contradicció amb aquest.
Morin defineix el paradigma de la complexitat com la capacitat de veure més enllà, des de uns “meta-punts de vista” deslligats de la lògica clàssica coneguda. En definitiva es tracta de relativitzar o acceptar els límits de la epistemologia o coneixement humà (característica compartida amb bona part de les teories empiristes), i entendre que la aparició de conceptes contradictoris excloents a priori, poden de fet, coexistir i fins i tot nodrir-se l’un de l’altre. Tot i això, l’autor parla de la raó com a únic mecanisme de l’ésser humà per obtenir coneixement, mostrant-se més pròxim en aquest punt a les teories racionalistes tot i relativitzar molt la raó i entenent aquesta des de l’autocrítica constant. De fet, Morin ens diu que el millor mecanisme per controlar la “paranoia” del racionalisme radical és l’experiència empírica. Un exemple sobre aquesta capacitat de “unir” conceptes aparentment contraris és la hipòtesis del Big-Bang, on es dedueix que l’ordre existent a l’univers (sistemes, galàxies...) és en realitat, conseqüència del desordre.
Un dels principis dels que ens parla l’autor és de la necessitat dels “macro-conceptes” com a elements definitoris de qualsevol fenomen. Exposa que quelcom no es pot definir des dels límits, ja que aquests són sempre borrosos, i que cal definir-ho des de un nucli que comprèn les seves característiques intrínseques (una manera de entendre la realitat del món físic que recorda a les idees de Plató). Un altre principi fonamental per introduir el paradigma de la complexitat és el de la dialògica, que presenta la capacitat que ha de tenir una visió des de la complexitat per entendre com dos elements aparentment oposats, com l’ordre i el desordre, a vegades es complementen per arribar a un funcionament comú.
Finalment, Morin ens explica dos principis més per pensar des de la complexitat. El primer seria el de la recursivitat organitzacional, que es mostra com un sistema on el producte és alhora productor i viceversa, trencant amb la linealitat clàssica de la causa-efecte; línia amb la que ja va trencar D. Hume des de les seves teories empiristes 1 (El principi de causalitat). I l’últim principi del que parla Morin és l’hologramàtic, que respondria a la teoria de Pascal: “No puedo concebir al todo sin concebir las partes y no puedo concebir a la partes sin concebir al todo”. Així, s’entén la presència del tot en cadascuna de les parts, i alhora, com el tot no té sentit sense alguna d’aquestes parts.
És interessant veure com Edgar Morin treballa tot el seu argument des de el joc constant de dicotomies, com ara la causa-efecte, ordre-desordre, simplicitat-complexitat, el tot-les parts... Un sistema d’anàlisi crítica que recorda els principis de la lingüística i l’estructuralisme, però que aprofundeix molt més en les relacions entre aquestes dicotomies de contraris, fins i tot en alguns casos per a deixar pas a la unió o diàleg entre elles gràcies a l’acceptació del paradigma de la complexitat. Morin però, no pretén ésser el “messies” de la nova complexitat, sinó que es posiciona a la rereguarda i simplement n’anuncia la seva arribada imminent, de la que ja podem observar força evidències en el paradigma actual científic i cultural.
1 Tratado sobre la naturaleza humana: Un intento de introducir el método de razonamiento experimental en las cuestiones morales. (1739–1740), David Hume.
...