HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA - Tema 3 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 15
Fecha de subida 17/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts d'història de Joan Culla

Vista previa del texto

La Segona República i l’autonomia catalana 1. De la República Catalana a l’Estatut del 1932 La caiguda de Primo deixa despullada i augmentada la crisi del règim monàrquic. Tothom ha vist que el rei ha violat la Constitució i s’ha posat al costat de Primo amb la política anticatalanista i el sentiment monàrquic a Catalunya és ínfim des de 1923. Durant 6 anys i mig, la resta de liberals i conservadors s’han vist allunyades del poder. L’any 1930, el rei és conscient que es formi un nou govern després de l’absolució de Primo, però no pot ser com el que hi havia hagut abans, perquè dels partits liberals i conservadors de Canovas i Sagasta del Bipartidisme ja no en queda res. El Rei, veient que no té cap proposta de formar nou govern, escull un militar fidel perquè formi govern provisional: el general Dámaso Berenguer, que a la pràctica, forma una altra dictadura (un general que governa escollit únicament pel rei). Ara bé, és un govern més flexible (que es guanya el sobrenom de La Dictablanda). El govern de Berenguer, en el seu intent de retornar a la normalitat, de restauració de la Monarquia constitucional i parlamentària, formulà la promesa de convocar eleccions generals a les quals en precedirien unes municipals.
Durant el mateix període, es desenvolupa una altra acció política, el del bàndol republicà, que vol fer enderrocar la monarquia ara que és feble. Aquest procés és doble: català però també espanyol. Els republicans són conscients que el punt més fort de la ideologia és Catalunya, i que és necessari unir el republicanisme català per poder dur a terme una acció amb repercussió. El republicanisme català havia esdevingut més autonomista gràcies a les accions anticatalanistes de Primo. Els republicans catalans posen com a condició per ajudar als republicans espanyols que un cop s’enderroqui la monarquia, Catalunya obtingui la seva desitjada autonomia. A l’agost del 1930, una sèrie de representants republicans d’arreu Espanya es reuneixen en una cimera San Sebastian per tractar la qüestió de l’autonomia catalana. Es fa un pacte verbal, el pacte de Sant Sebastià, en que es pretenien sumar els esforços per obtenir un govern republicà que facilités l’autonomia si la majoria catalana ho desitjava. En aquell moment, l’acord els va semblar prou satisfactori.
Els republicans creien que la fórmula per acabar amb la monarquia era a “l’estil del segle XIX”.
Alguns joves militars havien esdevingut republicans, i es creia que hi hauria un aixecament per part seva amb una mobilitat de ciutats que acabaria ràpidament amb la reialesa. El desembre de 1930 s’organitzà una conspiració en què els militars republicans iniciarien moviments a diferents punts de la Península. Però la organització va ser pèssima: no se sabia ni quin dia era.
El 12 de desembre de 1930, uns oficials de Jaca inicien un complot al territori del nord aragonès i fracassa (sublevació de Jaca). Dos dels caps del complot van ser condemnats i afusellats (un d’ells Fermín Galan). Aquests dos morts esdevingueren màrtirs de la causa republicana. Després del fracàs de les intencions d’aixecament, es pensa que la millor manera és fer una consulta amb urnes, que esdevé un referèndum en que es fa escollir entre Monarquia o República.
En aquell moment, els monàrquics eren optimistes respecte el manteniment de la monarquia, però no amb el govern Berenguer, i proposen unes noves eleccions. El nou govern tindrà ministres que han estat presidents en algun moment (per exemple, el Conde de Romanones), i el rei nomena com a president el almirall Juan Bautista Aznar. El mandat del nou govern (el govern Aznar) tenia com a objectiu restablir la normalitat constitucional: la primera acció era fer eleccions municipals, que no tenien tanta repercussió política i eren més fàcils de modificar – caciquisme (segons deia el ministre Romanones).
El 12 d’abril de 1931 es convoquen les eleccions municipals. Aquesta possibilitat electoral va servir als republicans per presentar-se com a partit polític. Dins el republicanisme català es plantejava un problema: el sentiment republicà estava desorganitzat, plena de petites entitats locals separades unes d’altres. I amb les eleccions a prop, es fa urgent reunir totes les entitats republicanes per poder presentar un partit unit a les eleccions. Els representants es reuneixen a Barcelona i s’imposa la idea de crear un nou partit que aplegui totes aquestes forces escampades pel país, nascut el 19 de març de 1931: Esquerra Republicana de Catalunya. El nou partit es troba que no té una estructura organitzada, ni una candidatura feta, ni programa electoral. En la poca organització hi ha la causa que es declarés que si guanyaven farien fora el rei, i això va agradar molt perquè era el que la ciutadania volia sentir. Va haver-hi molta sintonia entre aquests discursos poc preparats i la ciutadania. ERC va guanyar 25 de 50 diputats, i altres partits republicans també van guanyar diputats, en total uns 38 diputats d’ideologia republicana.
Aquests resultats van ser interpretats com un referèndum amb resposta favorable a la República. Aznar va declarar que no hi havia més prova d’un país en crisis que anar-se’n a dormir monàrquic i despertar-se republicà. El rei Alfons XIII fuig del país. Es forma un govern provisional d’Alcalà Zamora, amb ministres de diferents ideologies participants al Pacte de Sant Sebastià El 14 d’abril de del 1931 Lluis Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Poc després Macià va proclamava la República Catalana, com a estat integrat d’una confederació de pobles ibèrics. Hores després a Madrid s’instaurava un govern provisional de la República. El rei, que veu que ha perdut el suport de poble, marxa cap a França, a més per causa de l’amenaça de Catalunya de marxar d’Espanya si aquest no ho feia. Macià havia fet un gest per impressionar a Madrid i que es posi en marxa el procés d’autonomia proposada al pacte de Sant Sebastià. La proclamació de Macià no tenia veritable voluntat separatista, encara que ell era el líder de l’Independentisme Català i sabia que la força d’aquest moviment no era suficient. Si el que en Macià volia fer era un farol, li va sortir molt bé, perquè a Madrid van tenir un efecte immens. Però els gests de Macià trencaven els acords presos de proclamar només la República i que era deslleial. Els nous dirigents republicans van creure necessari solucionar el “problema” de tenir dues repúbliques: la catalana i la espanyola. El 17 d’abril, a corre-cuita, el govern provisional de la República envià a Catalunya tres ministres espanyols i arriben a Barcelona en avió, cosa extraordinària totalment, per posar fi a la República catalana. Macià els proposa una solució a canvi de renunciar a la República, constituir un poder polític català autònom i un dels ministres proposa que es digui Generalitat, i les 4 diputacions provincials desapareixen. Macià va nomenar-se President de la Generalitat de Catalunya provisional, pel que pot començar a exercir govern, amb consellers. Es configura un nou sistema de partits, dominat per Esquerra Republicana, amb la Lliga com a alternativa de dretes, amb una sèrie de partits més petits, tot i així, la gran majoria són partits catalanistes dels dos bàndols.
Macià ja havia format un govern de la República Catalana, format per ERC amb aliats de USC, del PCR i de la UGT.
A partir del 1931, la nova república ha de tenir una constitució, es fan una constitució, hi ha eleccions i a Catalunya s’entra en un procés estatuent, per elaborar un Estatut d’Autonomia. Primer haurien d’haver dit que es redactés la Constitució Espanyola per tal que encaixés amb la ideologia, però això no es va seguir, perquè resultaria molt desmobilitzador no poder discutir sobre el projecte. El govern de la Generalitat convoca una assemblea de representants que s’encarrega de redactar un projecte d’estatut d’autonomia. Al llarg de l’estiu del 31, la Generalitat organitza el procés d’organització del projecte de l’Estatut de Núria, sense tenir cap idea de com seria la constitució espanyola, així decideixen pensar que seria com ells volguessin que fos: federal i al juny ja el tenen llest. La primera línia diu que Catalunya es un Estat de la república espanyola.
Un cop enllestit, la població havia d’aprovar-lo amb un referèndum, donant un resultat favorable. L’estatut definitiu es va promulgar al 1932, però no era l’Estatut de Núria. En el sistema federal la sobirania recau en les parts, no en el centre o conjunt (cada estat nord-americà hi ha un codi penal diferent). D’entrada Catalunya té tots els poders, recapta tots els impostos, cedeix el que pertoqui a l’estat i algunes petites competències.
Ara havien d’aprovar-lo les Corts, però al govern de Madrid no podien fer res sense constitució.
La constitució espanyola es va redactar entre l’agost i el desembre del 31, amb una idea progressista, i ja es va veure que no seria una república federal perquè la majoria d’espanyols pensaven que era innecessari. Era una república de treballadors de tota classe i intenten fer una democràcia laica, parlamentaria i progressista. Llavors els diputats catalans es van quedar pràcticament sols defensant aquesta idea. La Constitució va dir que la República era un estat integral compatible amb l’autonomia de municipis i regions.
Un cop aprovada la constitució republicana, el projecte d’Estatut es presenta a les Corts pel govern presidit per Azaña i finalment, el 9 de juny del 1932 es va aprovar pel govern.
Però com que el projecte de Núria no encaixava, van haver d’escriure un nou projecte d’Estatut amb unes ambicions més baixes. Malgrat això, tampoc va ser fàcil aprovar aquest projecte, amb un Parlament que estava en temes sensibles en quant a llengua, ensenyament... però Azaña, el president d’Espanya, va aconseguir aprovar l’estatut perquè pensava que si no donaven a Catalunya una autonomia no acabarien les baralles.
Catalunya va passar a ser una regió autònoma a dins un estat unitari. Era un text bastant modest el del 1932, un problema era el financer, la Generalitat tindria pocs recursos econòmics, en canvi, tindria atribucions en ensenyament, podia crear-ne de nous, i ordre públic, etc. La Generalitat agafava l’ordre civil o dret civil del territori català i s’encarregava de la seguretat dels alts càrrecs i els espais principals, així com del règim administratiu intern, d’administració de la justícia i les obres publiques. Els cossos de policies de l’estat estaven sobre poder del ministre de la generalitat de defensa. El català i el castellà eren llengües oficials a Catalunya. L’estat es va reservar la competència de defensa i l’exèrcit, les relacions internacionals, la política monetària, bancària..., la legislació laboral, etc.
2. La situació econòmica i social dels anys 30 La dictadura de Primo de Rivera havia coincidit amb el cicle de prosperitat dels feliços anys 20, va tenir molta sort, però va acabar amb el crac del 29 i arruïnen accionistes i empreses. Això va durar tota la dècada dels 30 i no van sortir gairebé fins a la segona guerra mundial. En quina mesura aquesta crisi global que sorgeix al cor del sistema capitalista va afectar Catalunya. Catalunya ocupava un lloc perifèric en el sistema capitalista mundial. Aquesta posició va provocar que li afectés menys que a la resta de països. A més, era una economia relativament poc globalitzada. Com que aquesta crisi venia de fora va ser lleu. Espanya i Catalunya van patir sobretot els sector que vivien de l’exportació cap a països rics com l’oli d’oliva, el vi, fruits secs, taronges, etc.
Per sort la crisi va ser lleu i al 1934 ja va començar a remuntar. Principalment, es van reduir les exportacions, les inversions estrangeres i va augmentar l’atur, enfortit per la tornada dels emigrants que tampoc trobaven treball. A Catalunya, en canvi, va ser més lleu, afectà principalment a les exportacions agràries i les de minerals. La producció espanyola industrial va baixar molt poc, igual que els preus. Però a Catalunya hi va haver una crisi financera el que va fer baixar l’índex de cotitzacions. La desocupació va afectar diversos sectors, al ram de la construcció sobretot, al sector tèxtil van baixar les hores de treball. La industria tèxtil va conèixer poc la crisi, la industria tèxtil treballava des del segle XIX pel mercat interior, de fet va millorar la seva situació perquè depenia del mercat interior fonamentalment i es va beneficiar de l’augment de salaris al camp espanyol resultat de les bones collites dels anys 32-34, perquè els clients eren els camperols. Però van començar a notar-ho amb la reducció del consum deguda a la baixa dels salaris agrícoles durant el 34-36. El de la construcció si que es va retraure, però altres no ho van patir tant, per la paralització de la política d’obres publiques. El sector més perjudicat va ser la mineria i metal·lúrgia. Per sort l’impacte de la crisi va ser lleu a Catalunya, a més els governs no van tenir cap idea per contrarestar els seus efectes efectivament.
Al contrari que als altres països que van intentar pal·liar els efectes mitjançant dues vies: democràtica com a EEUU i totalitària com a Alemanya. Roosvelt va fer una sèrie de mesures amb el New Deal (inversions federals massives, amb endeutament de la resta de l’estat) i seguint el model de Keynes. Davant una crisi de tal mesura l’estat s’ha d’endeutar i quan la crisi acabés l’estat ja ho recuperaria, l’objectiu principal és disminuir l’atur i treure llocs de treball d’on no hi ha. Hitler va fer una cosa semblant en un marc totalitari, per exemple va fer l’autopista reclutant molts obrers, també va fer el rearmament per construir un nou exèrcit. A Catalunya i Espanya, no es va fer res semblant, la política d’obres públiques és zero.
La República va tenir molt mala sort, aquesta no va crear la gran depressió. La crisi econòmica va provocar un augment de conflictes laborals a Catalunya. Efectes socials: - Increment de la conflictivitat social: És evident que la recessió econòmica va augmentar. En aquesta època era un període de vagues, més llargues i violentes que en altres èpoques amb economia millor. Als anys 30 es dóna una paradoxa, el principal conflicte sociolaboral no és a la industria ni serveis, és un conflicte agrari, quan havia anat perdent protagonisme des de temps enrere. A més, el camp català portava des de l’època dels reis catòlics sense conèixer cap conflicte significatiu. Llavors apareix el conflicte dels rabassaires, eren pagesos viticultors arrendataris, el nom prové de la rabassa, que era el nom de cada planta de la vinya. La formula per la qual milers de pagesos podien treballar la vinya, després de la fil·loxera, era a traves un contracte de lloguer, conegut com la rabassa morta, que no fixava cap temps, el llogater plantava vinya en aquest camp i el contracte s’hauria de renegociar quan més de la meitat d’aquestes s’haguessin mort. Quan va arribar la fil·loxera tots els ceps van morir i ja no es podia aplicar aquest contracte. Davant de la catàstrofe, van fer com si no hagués passat, podien tornar a plantar vinyes i començar de nou. Però la recuperació de la vinya va ser laboriosa. Els que continuen esdevenen experts en l’insert amb les vinyes americanes i això va provocar que quan veien que les plantes començaven a morir, insertaven una planteta nova i així no morien mai. Els contractes de rabassa morta es converteixen en indefinits i conreen aquestes terres durant moltes generacions i els feia sentir un sentiment de propietat encara que fos de lloguer.
Els preus internacionals del vi cauen i els beneficis també, això crea un malestar entre tots els pagesos i fa sorgir una aspiració: no haver d’entregar 1/3 de la collita als amos. D’aquí sorgeix la reivindicació d’esdevenir propietaris de la terra que cultiven des de fa dècades i dècades. Al 1921, els pagesos havien organitzat un sindicat: Unió de Rabassaires, que tenia un semanari anomenat La Terra.
L’advocat que havia estudiat les seves demandes i dirigia aquesta publicació es deia Lluis Companys i quan neix Esquerra Republicana, se superposa amb la Unió de Rabassaires, gairebé tothom que hi era al sindicat, era del partit d’Esquerra.
Quan el partit guanyava eleccions, els pagesos pensaven que farien una llei que permetrien convertir-los en propietaris, però sota la presidència de Macià no fan gaire moviment. Finalment Companys si que fa una llei – Llei de Contractes de Conreu – quan arriba al govern després de la mort del Macià, diu: que tot rabassaire que porti al menys 18 anys cultivant una mateixa terra, el rabassaire té dret a comprar-la. És a dir l’amo està obligat a vendre. I la llei preveu que si no es posen d’acord amb un preu raonable, seria l’organisme arbitral nomenat per la Generalitat qui visitaria la finca i fixaria un preu. El comprador disposaria de 15 anys per pagar. Els propietaris es van oposar fermament a la llei que veien com comunista i com a conseqüència el conflicte va ser el principal a Catalunya republicana amb capacitat de desestabilització que cap altre conflicte havia tingut.
- Increment de l’atur: es tracta d’un atur mal repartit, irregular segons cap a on mirava. A l’any 32 a BCN estaven sense feina el 10% dels treballadors. Al primer semestre del 36 la taxa d’atur es del 5,6%. El que sembla molt poc, però no hi havia subsidi d’atur, no existeix la seguretat social (l’aturat sense feina ni ingressos i tenen una malaltia, no tenen capacitat de ser atesos), tampoc hi ha economia submergida, qui no treballa, no treballa, i si no treballa, no cobra.
Repercussions polítiques de la crisi mundial dels anys 30, la República podria haver viscut millor si una situació econòmica diferent hagués tocat. Aquesta havia estat associada pels espanyols amb l’abundància. Però hi ha el contrari, atur, crisi, etc. I això produeix una des-idealització per part de la societat i comencen a pensar que amb Primo vivien millor.
Llavors la crisi provoca una radicalització de les ideologies polítiques, tant l’extrema dreta con l’extrema esquerra tenien ambient favorable per radicalitzar-se, ja que les seves propostes de revolta eren molt més ben acollides.
L’evolució del moviment sindical a Catalunya des del 1931 al 1936: La força sindical dominant era la CNT, protagonista del pistolerisme, les vagues generals, etc. La dictadura de Primo l’havia perseguit i reprimit. A partir de 1930, quan arriba la dictadura del general Berenguer, la CNT torna a treure el cap i poc a poc recupera els seus locals. Finalment, el nou regim permet més afiliació obrera i el creixement dels sindicats. La CNT s’havia auto definit com organització anarco sindicalista, a dins hi havia dues sensibilitats diferents, dues ideologies (anarquista, més revolucionaris, i sindicalista, més moderats). Aquesta dualitat, va suposar un benefici per la UGT, no s’havia expressat amb forma de conflicte fins al 1927, en plena dictadura, amb la CNT hivernada: 30 o 40 individus vinculats a la CNT i anarquistes, celebren una reunió clandestina on decideixen crear una organització anomenada com la FAI (Federación Anarquista Iberica). No havia estat una decisió de la CNT, naixia per existir dins de la CNT i per actuar a dins com grup de pressió amb l’objectiu de vigilar que la CNT no es transformés en un sindicat i prou, que acceptava les solucions que donaven els amos, volien fer la revolució. Eren els que guardaven els valors anarquistes davant els sindicalistes. L’ala sindicalista moderada mantenia bones relacions amb el govern, però el faisme era conscient que això comportava el perill que la massa obrera s’acostumés al reformisme i no es decantés cap a la revolució social.
Quan torna a la llum la CNT, torna a actuar la FAI. La primera discrepància entre els dos sectors és en relació als republicans, creu el sector sindicalista que han de donar una mica de treva a la nova república i un cop consolidat ja demanarien. En canvi el sector faista no volia aturar la revolució, pensaven que a l’hora d’enfrontar-se a ells seria igual, tots els règims són iguals. Aprofitant que el regim era tendre, el que havia de fer era carregar-se la república abans possible per anar cap a la revolució social. L’agost del 31, el sector sindicalista, cada cop més amenaçat per la FAI, publica el Manifest dels 30 a la premsa, una denuncia dels comportaments il·legítims de la FAI, per intentar recuperar el control del sindicat. D’aquest moviment es comença a anomenar Trentistes. Aquest manifest va suposar la resposta dels faistes, afavorits per l’augment de la conflictivitat laboral. Però la batalla interna la va guanyar la FAI, perquè era una època de crisi, de dificultats i d’atur, les seves idees calen en els treballadors que estan en dolentes condicions de vida. Es va produint la ruptura entre els dos bàndols i la minoria sindicalista va marxant. Comencen a apareixen algunes organitzacions per Catalunya d’aquest sector anomenats trentistes.
La FAI, un cop al poder del sindicat, ha de passar a l’actuació i al gener del 32 comença un cicle de moviments armats de tipus anarquista que pretenen desestabilitzar la república i anar cap a la revolució social. El primer es el conegut com l’aixecament de l’Alt Llobregat on hi havia la classe obrera dels miners. En definitiva, una matinada, miners i centenars d’activistes de Barcelona, armats, es fan amb el control d’aquests pobles, entren als ajuntaments i canvien les banderes. Proclamen el comunisme llibertari, l’abolició de la moneda, etc. La guàrdia civil arriba per sufocar el moviment i finalment l’exèrcit, aconsegueixen acabar amb la revolta i finalitza amb alguns morts i detinguts. En la lògica de la FAI, eren exercicis de gimnàstica revolucionaria: ho feien poquet a poquet.
Els dirigents sabien que l’estat reaccionaria de forma repressiva. Era fàcil de suposar que l’estat republicà es passés de frenada i aquesta era la millor propaganda de la FAI, la forta repressió provocaria que molts obrers es convertissin en anarquistes revolucionaris. Al cap d’unes setmanes hi ha un episodi menor a Terrassa, intentant entrar a l’Ajuntament.
Al gener del 33 esclata un moviment a escala estatal, esclaten bombes, es tallen línies de comunicació, telefòniques, etc. Es proclama el comunisme libertari a través d’una vaga general. El lloc més remarcat va ser a Casas Viejas a Andalusia, es van ficar a la seva casa per protegir-se i els guàrdies van arribar fent alguna massacre. Aquest moviment va desacreditar el govern d’Azaña que va enviar l’exèrcit. Al desembre del 33 un moviment similar, de nou per tota Espanya, amb tiroteigs, etc. Aquests moviments desprestigien la República, encara que no fos l’objectiu i li fan el joc a l’extrema dreta (l’ordre només està assegurat amb la monarquia). Els episodis alimentaven el seu discurs. A més, una part de la premsa republicana deia que hi havia algun lligam entre la FAI i l’extrema dreta.
3. La Generalitat Republicana, de Macià a Companys Les eleccions del novembre de 1932 son per repartir 85 escons (els del Parlament de Catalunya). les eleccions al parlament de Catalunya del nov. de 1932 van començar quan la constitució espanyola va ser aprovada, Zamora va ser elegit president de la República.
Un cop en funcionament l’Estatut de Catalunya, calia escollir Parlament i es van convocar eleccions al Novembre de 1932. Aquestes van confirmar l’ascens d’ERC i la Lliga es va conformar com l’alternativa. La llei electoral d’aquestes eleccions seguien la mateixa estructura que les espanyoles. Hi ha un model proporcional, cal un mínim del 5% dels vots per entrar en el repart, y un majoritari, les eleccions es fan per petits districtes i escullen un sol diputat i el que té més vots té escó, malgrat tenir un vot de diferència. A Catalunya és un sistema brutalment majoritari, a la llista que rep la major part dels vots se li dona una propina (només amb un vot més del 40%, t’emportaves el 80% dels diputats; la segona força s’enduia el 20% dels escons). ERC va aconseguir una hegemonia, el Partit va accedir al poder i a tot el territori controlava aquest, a més, arrel d’aquí el partit va augmentar molt els seus militants. A dins del partit hi havia una gran heterogeneïtat: sectors clericals, liberals, burgesos, pagesos... i van anomenar-lo Catch All.
El govern i el Parlament es constitueix al desembre del 1932, Macià fou elegit president de la Generalitat, confirmant el que ja era president de la Generalitat provisional, i va formar govern, separant les funcions presidencials i de govern, perquè havia de compatibilitzar la personificació de Catalunya (la gent li deia l’avi de Catalunya), la capitania del govern català (presidència del Parlament), el cap d’estat i líder àrbitre del seu partit (ERC era en un moment amb molta ebullició, amb conflictes entre diferents bàndols). Al principi Macià era monàrquic, però al llarg dels anys es va allunyant, incrementa el catalanisme i defensa la República i acaba convertint-se en el principal representant del catalanisme. El 25 de desembre de 1933 Macià va morir i va ser president fins a la seva mort, just en l’aniversari anual de la creació de govern, de l’estatut; aquest fet va garantir que la seva figura perdurés per la eternitat com un mite col·lectiu; després el va substituir Companys.
Ara calia escollir un nou president i va ser escollit Lluis Companys, el numero dos del partit (polític típic del seu temps, de classe benestant, estudia dret a la Universitat i a partir d’aquí va ficar-se en política, passant per diferents partits republicans. Va ser regidor de Barcelona i va agafar l’escó de diputat a Madrid pel districte de Sabadell. No va quedar quiet durant la dictadura de Primo, va passar per la presó i al 1931, quan es va formar ERC va ser essencial per convèncer a molts militants per ficar-se. El van nomenar fins i tot ministre de marina i l’envien a Madrid durant tres mesos). La presidència de Macià va coincidir amb la fase ascendent del règim republicà, amb l’eufòria, i quan la república entrà en la crisi política, Companys va haver d’enfrontar-ho formant governs de coalició, en diferencia amb Macià que en feia de majoria absoluta.
Durant el 1931 fins al 1933 hi havia a Espanya un PSOE + azañisme, amb un republicanisme progressista amb un programa molt ambiciós. Es va formar un bloc parlamentari presidit per Azaña, afrontant un seguit de reformes de gran envergadura.
- - - - - - La constitució.
MILITAR: tendència cap a l’ultradreta, excedència d’oficials (cap gros, amb moltíssims oficials i poquíssima tropa) i poca modernització. Azaña fa la llei de jubilacions forçoses, fent fora tots els militars que no jurin fidelitat. També tanca l’acadèmia militar. Professionalitzar i despolititzar l’exèrcit.
RELIGIOSA: desvinculació entre l’església i l’estat, promoció de l’ensenyament laic, prohibició de l’ensenyament a les ordres religioses, secularització pública i expulsió dels jesuïtes. Laïcització de l’estat, pèrdua dels privilegis de l’església.
AGRÀRIA: per modernitzar el país, milions de jornalers estan a l’atur o pobres i hi ha un gran nombre de latifundis. S’aplica la llei de la reforma agrària, les terres poc productives poden ser expropiades i donades als treballadors i es crea l’Institut de Reforma Agrària. La conseqüència es que els pagesos no estan contents i hi ha un enfrontament amb els terratinents.
EDUCATIVA: alt grau d’analfabetisme. Es construeixen escoles, donen suport als mestres, introdueixen més, fan comissions pedagògiques i es fomenta l’escola publica i la laica. Van millorar el nivell de l’ensenyament i millorant l’educació publica.
Procurar la descentralització de l’Estat concedint algun tipus d’autonomia a les comunitats que ho sol·licitessin  Catalunya i País Basc. El que provoca una confrontació amb els espanyolistes.
SOCIAL: enorme pobresa de les classes treballadores. Apliquen la jornada laboral de 40 hores setmanals, salaris mínims, vacances pagades i assegurances.
Totes aquestes reformes atacava els fonaments de l’Espanya tradicional i van desvetllar grans oposicions.
En aquest ambient (a més hi ha una gran inestabilitat amb la crisi de 1929 i l’ascens dels feixismes europeus), a l’agost de 1932, a Sevilla, es produeix un cop d’estat per part del General San Jurjo per intentar salvar la republica, rep el suport d’una part de l’exèrcit i de la noblesa. Azaña envia l’exèrcit i Sanjurjo fuig a Portugal, però altres són empresonats.
A finals de l’any 33 va produir-se (la suma dels agreujats de les reformes va ser superior a la suma dels beneficiats). Per tant, en el 1933 el president de la república, Zamora, disconforme amb la política del país fa crear un nou govern i convoca eleccions al 1933, en les quals guanya el centre i la dreta afavorit per la llei electoral de la majoria de vots.
A partir del desembre del 33 al Parlament espanyol hi havia la CEDA (Confederación Española de las Derechas Autónomas), formada per Gil-Robles i el PRR (Partido Republicano Radical (evolució del lerrouxisme)) dirigit per Lerroux. Cap dels dos partits tenien simpatia cap a l’autonomia catalana.
Al llarg de l’any 33, abans de la mort de Macià, hi havia hegemonia d’ERC, però a les eleccions del 33 a Catalunya, per la seva banda, la Lliga (el que va fer pensar que la Lliga podia començar a governar) va empatar amb ERC, no obtenen les victòries anteriors.
L’esquerra però continuava governant la Generalitat.
Al 1934 s’instal·la una confrontació entre el govern d’ERC i la oposició de la Lliga. A l’abril del 34 inicien la reforma de la llei de Contractes de Conreu i van crear l’institut Agrícola Català. Els grans propietaris que se sentien ofesos, van demanar a la Lliga que fes alguna cosa per defensar-los. La Lliga al Parlament espanyol no podia fer res, llavors demana al govern de Madrid que presenti el recurs d’inconstitucionalitat de la llei davant el Tribunal de Garantias Constitucionales. Al juny ja havien anul·lat la llei perquè desbordava les competències que tenia la Generalitat. Això ho van rebre com un atac contra l’autonomia catalana i comença una lluita entre les institucions d’esquerres de Catalunya i de dretes de Madrid.
Des de les institucions catalanes es decideix no fer-se enrere davant les dretes espanyoles que consideraven que es trobaven rere aquesta mesura. En conseqüència, al juny del 1934 s’instaura un escenari d’acció i confrontació institucional (dretes a Madrid vs. Esquerres de la Gene).
A Catalunya es poden distingir, entre el conjunt de forces que donen suport al president Companys, dues lectures sobre els fets que succeeixen: 1. Xoc entre esquerres i dretes: les institucions de Madrid, ara controlades per les dretes, ataquen les institucions autonòmiques catalanes perquè aquestes estan governades per les esquerres.
2. Enèsim capítol confrontació ESP-CAT: dins d’ERC, el sector independentista del partit compta amb JEREC (les joventuts), defensa que es tracta d’un xoc entre Espanya i Catalunya.
Malgrat que el govern estava format per la CEDA i el PRR, els ministres només pertanyien al segon partit, ja que les esquerres no legitimaven la CEDA i formaren un veto. Això de formar governs però no formar-ne part era acceptable només momentàniament, però no de manera sostinguda.
El novembre de 1933, davant l’ambient de desprestigi de la republica, les revoltes i tots els enemics de la República, Alcalà Zamora convoca eleccions a les corts, les guanyen les candidatures de dretes i s’inicia el Bienni Negre.
A finals de setembre del ’34, la CEDA féu saber a través de la premsa que aquesta fórmula que havia donat 10 mesos s’havia acabat. A partir de l’1 d’octubre, quan es reobrissin les corts, la CEDA propiciaria una crisi de govern i caldria formar un nou govern, al qual no donaria suport si no en formava part.
Això fou exactament lo que passà: el govern el presidia un radical valencià seguidor de Lerroux, si bé aquest dimití i s’obriren consultes per formar un nou executiu. El vespre del 4 d’octubre es fa públic que s’ha format un nou govern presidit per Alejandro Lerroux amb 3 ministres de la CEDA. El PSOE, aquella mateixa matinada, dona ordres de convocar una vaga general. En alguns sectors, malgrat que no es donà aquesta ordre, la vaga esdevingué revolucionària, com a les conques mineres d’Astúries.
La resta de partit d’esquerres fan sentir la seua indignació emetent uns comunicats dramàtics denunciant que la participació de la CEDA al govern fa que la República deixi de ser lo que era.
BIENNI NEGRE (1934-36) De les eleccions del 1933 guanyen les candidatures del Partit Republicà Liberal i diferents grups de dreta, principalment la CEDA. El president de la república, Alcalà Zamora, designa president del govern Lerroux, governant amb la CEDA amb una república de dretes.
Durant els primers mesos del 1934 el govern du a terme un procés per frenar les reformes fetes anteriorment. El poder torna a l’esglèsia i a l’exèrcit i el General Franco és nomenat cap d’Estat Major. No es construeixen escoles, es redueixen prestacions socials, s’aturen els intents autonomistes i es fa una altra reforma agrària, tornant les terres als terratinents.
La indignació popular augmenta i sobretot quan s’incorporen 3 ministres de la CEDA al govern.
EL 6 D’OCTUBRE DE 1934 Immediatament es declara la vaga general a tota Espanya en una aliança entre UGT i CNT. La vaga paralitza Barcelona el 5 d’octubre, però els escamots d’Estat Català van molt mal armats i les forces que pot utilitzar la Generalitat son força grans. Companys i el govern de la Generalitat es van comprometre a revoltar-se contra el govern de Lerroux, confiant en l’èxit de les esquerres espanyoles.
Davant aquests fets, el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys, des del balcó de la Generlitat, proclama la República catalana dins de la República Federal Espanyola. El govern Companys considerà que davant la convocatòria de vaga general socialista no es podien posar de perfil i que havien de recuperar el poder per les esquerres. Acompanyat dels seus consellers, Companys fa un discurs al balcó de la Generalitat denunciant la situació a Espanya. Sostingué que Catalunya no podia deixar els germans d’Espanya de banda i en el seu discurs proclama un Estat català.
Companys sabia que per poc que des de la Generalitat es cometés un petit error, a Madrid es titllaria de separatisme. Per això, no volia cap equívoc remotament independentista.
Segons el professor, Companys volia un remake del 14 d’abril: desencadenar una mobilització popular pacífica per exercir un xantatge polític sobre el poder central. El 6 d’octubre, però, fou un fracàs: on regí l’error, essent el líder el mateix? El govern central envia un tèlex a Madrid assabentant de la proclamació de l’Estat català i es declara l’Estat de guerra. L’exèrcit es plantà sense problemes a la plaça Sant Jaume, la qual estava buida. Des dels balcons de la Generalitat els Mossos començaren a disparar ocasionant ferits i algun mort. A les sis del matí, vist el fracàs del moviment per la manca de suport popular, dona ordres als Mossos d’Esquadra que es rendeixin i s’obrin les portes del Palau. El conseller independentista Dencàs fugí i aconseguí passar a França, essent l’únic membre del govern que aconseguí fugir.
Companys i els altres són duts a capitania, davant Batet, qui proclamà: collons, quina nit.
La revolución de la Generalitat, com s’anomenà a Madrid, se sufocà en deu hores i amb un nombre de baixes ínfim. A pesar d’això, les dretes de Madrid no es poden resistir a convertir-ho en tot un escàndol: allò que es desencadena a partir del 7 d’octubre és una repressió excessiva i humiliant, traduïda en milers d’empresonats (entre ells tots els alcaldes d’ERC, consellers i el mateix Companys). Se suspengué l’autonomia i es debatí a Madrid entre les dretes si aquesta havia de ser suspesa (congelada) o anul·lada (suprimida per sempre). La CEDA considerava que s’havia de suprimir. Finalment, el gener del ’35, a Madrid es vota una llei de suspensió la qual acaba amb l’Estaut i crea una paròdia de Generalitat sense Parlament amb un president escollit pel govern de Madrid.
El 6 d’octubre es fa un aixecament sense forces suficients, mal preparat. Els grups nacionalistes van reunir-se, però no volien fer cap batalla. Aquell dia, Companys va sortir a la Generalitat i va dir que les forces monàrquiques i feixistes que pretenien trair la república, han assaltat el poder, i llavors la Generalitat trencava la relació amb les institucions de la república, falsejades; el Parlament assumia totes les facultats de poder a Catalunya i proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola. També va demanar que el poble romangués tranquil.
En aquest moment, el govern espanyol envia l’exèrcit, que empresona el govern i se suspèn la Generalitat, passant la gestió de totes les seves institucions als governadors civils.
Més tard, al febrer de 1936, la Generalitat torna a existir.
En aquest moment també es crea la revolució d’Asturies, els miners d’allà guanyen força i la controlen pràcticament tota. Allà el General Franco envia l’excèrcit i acaba amb la instaració de l’ordre amb milers de morts i empresonats.
Poc després Companys va comunicar les seves intencions al general Batet, cap de les tropes a Catalunya i li demana que es posi a les seves ordres. Aquest es mostra disconforme amb la República Federal que havia proclamat i li demana que ho comuniqui per escrit. Batet parla amb Madrid i proclama l’estat de guerra, es construeixen barricades i els edificis oficials es preparen per resistir, es distribueixen grups armats pels carrers.
Batet tenia ordres d’atacar des de Madrid però anava endarrerint-ho sabent que dominaria la revolta fàcilment, així espera fins a la nit, per evitar fer danys irreparables.
Finalment, Companys es rendeix al dia següent davant Batet. Les tropes entren al Palau de la Generalitat, Companys es fa responsable de tot, és detingut amb el seu govern, i a l’Ajuntament, detenint l’alcalde Pi i Sunyer. El coronel Francisco Jiménez Arenas era nomenat governador de Catalunya i president de la Generalitat, després el càrrec recau en Manuel Portela Valladares al 1935. L’exercit va ocupar el Parlament i es va suspendre l’Estatut. La Llei de Contractes de Conreu va ser anul·lada i es van tramitar judicis de desnonament de rabassaires. Fins l’abril de 1935 no s’aixeca l’estat de guerra, però el substitueixen per l’estat d’alarma, seguint amb la restricció de llibertats. Després van començar els consells de guerra i els dirigents de la Generalitat són condemnats a presó.
El govern queda desacreditat i durant el 1935 surten a la llum casos de corrupció com el Cas d’Espartero i el Cas Novella. Lerroux dimiteix i el 1936 es convoquen eleccions de nou. Aleshores, al llarg de 1935 esclata en la política espanyola un cas de corrupció. Si bé pel que fa a la seua envergadura econòmica comparat amb l’actualitat podria ser etiquetat de fireta. Aquest escàndol, tanmateix, tingué un impacte tant gran que introduí en les llengües espanyola i catalana una paraula nova: estraperlo.
Strauss i Perl arribaren a l’Estat espanyol amb la idea d’explotar una mena de variant de la ruleta, batejant-lo straperlo en honor a si mateixos. La Constitució i el codi penal, però, prohibien els jocs d’atzar i per tant es tractava d’una explotació il·legal. Els dos decideixen subornar alguns alts càrrecs de l’Estat i aquestos cedeixen. Quan la policia s’assabenta que el joc es comercialitza, decideix tancar la paradeta. Indalecio Prieto, membre del PSC, contacta els dos individus per tal d’aconseguir la documentació incriminaria. Aquest afer, un cop públic, provoca un efecte devastador sobre el PRR, desacreditant-lo de manera flagrant. En poques setmanes, el PRR entra en fase de descomposició i la majoria parlamentària que governava des d’octubre del 1944 es queda coixa.
La Lliga es va posar a favor del nou govern per tractar de restablir l’Estatut.
A tot això, el conflicte dels rabassaires encara era molt present. Molts rabassaires són desnonats de la terra que explotaven des de feia generacions. Companys és traslladat a Madrid el juny del ’35 per ser jutjat davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, el qual llavors estava capacitat per a jutjar individus. Ell i els seus membres de govern són condemnats a trenta anys de presó, la màxima pena possible contemplada a la República. Un cop condemnats, són dividits en dos grups i són enviats uns al penal de Cartagena i els altres al del Puerto de Santa María. Allí són rapats al zero i vestits amb uniformes de presidiaris.
En un país com Espanya, on al llarg del s. XIX i el s. XX, la tradició era que els presos polítics rebien un tracte molt diferent al dels presos comuns: rep visites, duu roba de carrer, menja bé, etc. Els presoners catalans però, reben tracte d’assassins en sèrie i aquestes imatges ocasionen un impacte enorme. Es dona un gir de l’opinió pública. El professor es mostra convençut que si llavors s’haguessin fet sondejos preguntant als catalans sobre l’actuació del president Companys, una majoria àmplia hauria opinat d’entrada que era un imbècil. Amb el càstig de l’Estat a Companys per un error polític, es convertí en el Companys màrtir. La magnitud de la repressió: la cabra de la legió, l’encarcerament humiliant, etc., legitimen a posteriori l’error del 6 d’octubre.
Mentre a Catalunya es mantenia l’Estat de guerra (pràctica suspensió dels partits polítics, sobretot els d’esquerres, censura a la premsa, etc.), la CEDA va guanyant poder en els governs de coalició de centre-dreta mitjançant cada cop més ministeris i més importants, el govern va virant cap a la dreta.
EL FRONT POPULAR (FEBRER 1936-JULIOL 1936) Les esquerres havien perdut electoralment al novembre de 1933, però els presos del govern van portar la balança a favor de les esquerres. Va sorgir un bipartidisme entre esquerres i dretes i es creava una confrontació directa entre El Front d’Esquerres de Catalunya (amb ERC) i Front Català de l’ordre (amb la Lliga); a Espanya hi ha el Front Popular (POUM, IR, PSOE, PCE) i el Bloque Nacional (CEDA i Falange). Davant la inestabilitat política, la corrupció i la dimissió de Lerroux forçada per Zamora, Alcalà Zamora convoca noves eleccions i afavoreix la creació d’un govern centrista per evitar l’enfrontament. Llavors va dissoldre les corts i va convocar eleccions.
La victòria de les esquerres a tot Espanya, amb Front Popular, va possibilitar la formació d’un govern de la República presidit per Azaña i la sortida de la presó de Companys i els membres del Govern. Aquest va ser confirmat de nou com a president pel Parlament i va formar govern de nou.
Enseguida comencen la reforma agrària, escoles i un estatut basc, amplien les competències de la Generalitat i el general Franco, per por a un cop d’estat, és enviat a Canàries, el general Godet a Mallorca i el general Mola a Navarra.
Això condueix inexorablement a que a finals del ’35, es convoquin eleccions pel 16 de febrer de 1936. Per les esquerres catalanes i espanyoles, les quals han viscut en condicions molt difícils a posteriori dels incidents d’Astúries. Fent de la necessitat una virtut, les esquerres decideixen formar una coalició electoral anomenada Frente Popular; a Catalunya coneguda com a Front d’Esquerres de Catalunya. Les diferències, tanmateix, no només regien en el nom, sinó que a Espanya estava encapçalat pel PSOE i a Catalunya per ERC. A Catalunya, a més, els seus membres eren més aviat petits comerciants mentre que a Espanya eren obrers.
Les eleccions celebrades el febrer del ’36 donaren els següents resultats: • Front d’esquerres -> 60% = 41 diputats • Front català d’ordre -> 40% = 13 diputats, dels quals 12 són de la Lliga A Catalunya, diferentment d’allò que passà a Espanya, les posicions polítiques extremes i radicals tenen un pes molt petit malgrat totes les tensions polítiques acumulades.
El president republicà decidí signar una llei d’amnistia per tots els presos i es reelegeix a Companys com a president. El març de 1936 torna la Catalunya autònoma i tranquil·la.
Zamora dimiteix i Azaña passa a ser el nou president de la República i Casares del govern.
La primera meitat del 1936 es troba en una inestabilitat social important, la CNT-FAI ocupa terres, hi ha divisions en el PSOE entre el sector reformista de Prieto i el sector de Largo Caballero i creixen els grups d’ultradreta.
--------------------------------------------------------------------------------------------- ...

Tags: