SEMINARI 2. BALTASAR PORCEL (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

29.10.2015 v Seminari 2: Baltasar Porcel Roser Caminals, Cinc-cents bars i una llibreria, Barcelona, Edicions 62, 2010 Adrià Pujol, Picadura de Barcelona, La Bisbal d’Empordà, Sidillà, 2014 Inici de la novel·la (p.13) en un marc real, però també permet una interpretació simbòlica (freqüent en Porcel). Posteriorment sabrem que es tracta de la nit de Nadal (ambient fred). Tota la família Taltavull es reuneix a Son Taltavull (a la seva propietat). En la família, Porcel no tradueix la seva família, però sí la traducció literària d’experiències personals i familiars pròpies. No només trobem plasmades 3 generacions (avis, pares i fills), sinó en sentit més ampli, com de nissaga, amb generacions presents (els membres de les quals estan al sopar o no) i també passades (difunts amb presència dins de l’obra).
L’estructura de la novel·la és senzilla: succeeix tota en el present (nit de Nadal), un espai també concret (Son Taltabull), amb la reunió de una sèrie de personatges els quals el narrador va enfocant. Sota aquest enfocament, es conten històries, experiències que els remeten al passat i que ells porten al present per compartir amb els altres membres d’aquesta família extensa (compartir l’experiència és com una mena de regal, recordar els morts). El que succeeix és una mena de convivium, un banquet platònic on cadascú aporta a la taula allò que més íntim té; s’alimenten de la taula i hi aporten quelcom que no és físic: el record que enriqueix i, d’alguna forma, també alimenta als altres. A partir d’aquesta taula i aquests records compartits, la família, amb contradiccions, amb alts i baixos, no sempre feliçment, s’enriqueix i s’enforteix, els vincles entre ells, després del sopar, esdevenen més forts à és el que interessa a Porcel. Aquest vincles, a vegades, poden ser problemàtics.
Fragment introductori: paper important del fum à els personatges apareixen i desapareixen dins del fum, a vegades ni se’ls veu, com si fos una mena de boira. Cal dir que no hi ha fum sense foc, per tant hi ha un foc que crema, on la vida s’hi consumeix, però a la vegada és escalfor i és, doncs, font de vida. En plena festa nadalenca no es podrien reunir sense el foc que els escalfés. Els dóna escalfor i, alhora, devora, crema un passat convertit en fum, en el qual ells desperten i també en retornen. El fum i el foc creen el clima inicial de tot el que vindrà al darrere. Veurem com succeeix un salvar experiències, vivències... davant d’aquest foc i aquest fum que amenacen en consumirlos. Aclarir el fum i salvar-lo és el que faran els membres del clan, alguns més centrals i d’altres menys marginals. Fins i tot, en alguns episodis, podem deduir que el clan no conta tots els episodis en el sopar, sinó que n’hi ha que simplement comparteixen i s’anuncien al lector: un d’aquests és l’episodi de les Senyoretes de la Paret à 5 germanes solteres, ja grans, que no assisteixen al sopar, sinó que són membres de la família, només de forma lateral: el pare de les dones, Don Diumenge de la Paret, va ser fillol, és a dir, va tenir com a padrí de bateig un Taltavull, Bartomeu Taltavull (pirata, fa el salt a la llei). En principi, no són ben bé família, però en el món tradicional, aquesta relació de padrinatge implicava que, tot i no ser part de sang, les famílies quedaven unides.
Com apareixen? En el sopar, senten tres cops a la porta i entren les Senyoretes de la Paret. S’introdueixen a partir de Ramon Consolat, marit de Caterina. Les expectatives narratives no arribaran a partir del sopar a taula, sinó que la història de les dones tots la coneixen i la tenen implícita (és compartida per tots, no cal explicar-la); als lectors, el narrador la fa explícita, és a dir, un individu extern passa a formar part de la família.
Tots dos personatges, padrí i fillol, creen un negoci de rellotges à les filles de la Paret seran víctimes del pas del temps, davant del qual no sabran reaccionar. Des de la perspectiva de narrador porcelià, què els hi ha faltat al grup de germanes que es queden solteres? L’empenta per sobreviure, de lluitar per la vida. En aquest sentit, Porcel és molt barojià. Pío Baroja (1872-1956; escriptor de la Generació del 98) és un escriptor que Porcel va admirar molt, trilogia que va escriure, La lucha por la vida (1904). Cal impulsar-se a un mateix, la vida és lluita. Què els ha impedit tenir aquesta empenta? Què els ha fet presoneres del rellotge? Creure que el seu pare ja ho havia fet tot, pensar que el seu estatus ja era inamovible. Així doncs, no calia lluitar per la vida, per ser qui eren ja la tenien assegurada. En el pensament porcelià, l’aristocràcia està obligada sempre a lluitar, perquè si no entra en una definitiva decadència. No fer res i guardar només el que tenim, porta al final a la llarga o a la curta. Un cop mort el pare, elles no saben què fer amb les accions de l’empresa de rellotgeria, la qual es troba en moments difícils després de la guerra. Venen la participació a Bernat Taltavull, fill de Bartomeu.
Elles, d’alguna forma, durant uns anys viuen de renda, però no dóna una vida material indefinida a cinc dones. Arriba un moment en què el bon casal, a través de la visió de Bernat, es converteix en un lloc desangelat, mig buit, amb pocs mobles. Tot i això, persisteix la resistència a casar-se, una sortida que solucionaria la seva situació. En un principi, això es produeix perquè no troben a ningú que considerin de la seva categoria.
Desesperades, amb la més jove, l’Antonieta, veuen una oportunitat de recuperar-se, per això “la treuen a passejar”. Bernat Taltavull podria ser la solució, però no acaben junts.
Ell sent una atracció per la seva mitja cosina ≠ ella no té la suficient astúcia per fer créixer l’atractiu, perquè no té l’instint fonamental de lluita per la vida, l’element que esmola l’astúcia i dóna força. Per tant, és una dona que es troba desarmada davant la vida. Més aviat, refreda el possible desig de Bernat i no arriba a lligar res à gran oportunitat perduda. No explota el desig, sinó que resten com les Senyoretes de la Paret, cada vegada envellint-se més. Aleshores, apareix una altra alternativa, que pot funcionar, però apunta més a la baixa: l’algerià Maurice. Probablement es tracti d’un francès colon que arriba a Mallorca, fill d’un peixater a qui persegueixen tots els gats.
El narrador ens en presenta una imatge d’un individu que, en el context, podia resultar atractiu, era exòtic. En principi, no seria un bon partit, però les Senyoretes s’han de plegar, més enllà del seu orgull, davant de la necessitat física de menjar. Maurice comença a rondar a Felícia i les altres ho toleren. Com unes dones tan orgulloses prenen aquesta actitud? Perquè sobreviure mana. Marxen a Alger i es casen. Felícia retorna a Orlandis sense res. Finalment, quedarà l’oportunitat amb Ramon Consolat, el mosso de la família. El matrimoni permet no haver de pagar el seu sou i ell és ara qui porta l’aliment a la família. No obstant, elles el continuen tractant com a mosso. Aquí apareix una qüestió bàsica que és l’orgull de casta: fonamentat en el que van ser. Però l’error no és tenir aquest orgull, afirma el narrador, sinó que és tenir-lo quan no hi ha motiu, és a dir, que tractessin a Ramon com a mosso s’ho podrien permetre si elles fossin realment senyores. El tracte de menyspreu pot tenir una explicació en el cas d’unes senyores que poden exercir com a tals, perquè les bases materials no fallen i hi són. No és el cas, aquí ja no hi ha orgull de casta que valgui, per això cauen en el ridícul i apareixen davant d’Orlandis com desemparades, orgulloses i ridícules.
Bernat els hi proposa de vendre el gran rellotge alemany de paret, emblema del gran moment d’esplendor de l’empresa del seu pare (l’arribada del rellotge en vaixell va representar un gran esdeveniment). Representa el símbol de l’empresa i el passat gloriós, com un emblema. Però també marca el pas del temps i arriba un moment en què aquest rellotge deixa de tenir un valor simbòlic i passa a tenir un valor estrictament material. Aquest és el moment en què Bernat aprofita per anar a casa de les Senyoretes, convidar-les al sopar de Nadal i proposar-los la venda de La Paret (situada en una terra seva). Elisa respon: “La Paret no ven” (expressió altiva). No volen vendre la finca emblemàtica. Tampoc van a sopar, perquè no surten de casa i probablement haurien d’estar mentint per orgull. El cas és que Ramon, amb més sentit de lluita per la vida, ofereix d’amagat el rellotge, encara que ho hagi de fer a un nivell miserable. Acaba dient: “Suposo que me’l pagaràs bé, eh?”, és a dir, per ell només té el valor de canvi, perquè només té necessitat de lluitar per la vida, de tirar endavant “l’imperi” no gran, sinó l’imperi de les Senyoretes de la Paret. Queda a l’aire si Bernat li compra. Què passarà quan no vegin el rellotge? Segurament, faran veure que no falta i continuaran tractant igual al Ramon à podríem pensar que ell és un veritable heroi que treu a les dones de la misèria, amb la força que sorgeix de les relacions amb Caterina.
Podríem dir que simbòlicament ha pujat de classe, tot i el tracte que rep de les Senyoretes, però, materialment, ho passa pitjor que abans. En el fons, troba la compensació en l’àmbit simbòlic de posar-se al llit amb la pròpia ama (en el món romà ja es troben referents d’aquest fet). Probablement, troba recompensa en el simple plaer sexual, però també de la possessió física de la seva ama, per tant, en el fons, de la humiliació d’ella, que compensa el despreci que pateix durant el dia (la venjança es produeix a la nit) à Mecanismes recargolats de compensació: al llit tu depens de mi, és on jo realment sóc l’amo i faig de tu el que vull. El llit és el meu imperi on exerceixo sobre tu un domini total. A la vegada, el personatge té un sentit del deure: per això busca sortida per les Senyoretes. Ramon té més implicacions de les que, d’entrada, ens podríem pensar.
Episodi de Dídac Ensenyat que es podria eliminar de la novel·la, però forma part del macromón Taltavull, tot i ser un personatge més secundari. Se’ns narra un fet de partida que passa el mateix dia de Nadal que dóna lloc a un record, el qual podem considerar que ens arriba a través de la veu externa del narrador o a través de la ment d’Albert el Jove que va recordant. Dídac és un personatge primari, salvatge (no el bon salvatge) à personatge freqüent en la novel·lística de Porcel. Senyor que sobreviu criant conills, en un estadi de brutícia i deixadesa notoris. Viu tancat en el seu món, en part, per la seva sordesa.
Quina és la clau de la vida de Dídac que el portarà davant del jutge (el comandant Taltavull Olivaun)? Té unes relacions incestuoses amb la seva filla Bet. És un primari que, a la forma porceliana, té una libido desbocada. En el primari porcelià, el desig eròtic passa per davant de qualsevol altra consideració. No es tracta d’un personatge immoral, sinó amoral.
La filla té aspectes de persona amoral, però podríem dir que és molt més astuta i, gràcies a això, pot arribar a ser perversa. Quan el pare l’aborda eròticament per primera vegada, deixa que el seu pare faci el que vulgui sense cap mena d’oposició. D’entrada, podem pensar que és una irresponsable de la seva conducta, però a la llarga ens adonem que n’és responsable, perquè quan el seu pare s’ha lligat a ella, Bet comença a regular i dominar el desig eròtic. Quan el té atrapat, sap modular les seves reaccions de forma que, a poc a poc, la relació de submissió de filla a pare primari s’inverteix i passa de pare primari a filla astuta. El pare troba un plaer eròtic en la filla, però ella no. Podem pensar que sap dominar els seus instints molt millor que el seu pare, no és primària, ella vol exercir el poder i dominar. Això és el que, en definitiva, els humans pretenem sempre que la civilització –o la manca de civilització– ens ho permet. La moral té dos nivells: els que actuen d’acord amb ella per convicció o per por a les represàlies. La transgressió més forta a nivell personal que es pot produir és l’incest que l’home concep tan sols per plaer (no és com els animals que ho fan per altres raons). Albert Camus (1913-1960), Calígula (1944): l’emperador romà arriba a la conclusió de què els homes moren i no són feliços, sempre volem l’eternitat i una felicitat perpètua. L’expressió màxima de plaer és la constant orgia, el constant plaer (relació amb el títol La orgía perpétua de Mario Vargas Llosa) à relació amb l’estoïcisme.
En el moment en què Bet té el pare dominat, ella comença relacions amb altres homes i empresona el pare à figura pròpia de finals del XIX que continua en el XX (encara que dissimulada; aquí es presenta en la baixa societat): la femme fatale, la dona que caça homes. Ella sí que té poder de lluita, perquè passa a ser una amistançada d’un comerciant, del qual adquireix vestits i li posa un pis a Palma. Arriba un moment en què es despreocupa tant del pare que no pateix per si té menjar o no. Despreocupació bestial, pràcticament no hi ha cap animal similar que es despreocupi tant dels seus afers com ella. Més que el plaer en sí, busca exercir el poder i dominar els altes. No busca un noi de la seva edat, algú amb qui pugui tenir un intercanvi de tipus afectiu, sinó un home gran que la pugui mantenir. Busca un home per poder-lo dominar com el seu pare, però ara ja és prou experimentada com per dominar un home no primari. Tot i així, el domini continuarà sent a través del sexe, el qual anul·la la voluntat.
...

Tags:
Comprar Previsualizar