Bloc V (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 2º curso
Asignatura Fisiologia i fisiopatologia III
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 24/04/2016
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts

Vista previa del texto

BLOC 5: Inflamació i fisiopatologia dels sistema immunitària Tema 11: La inflamació com a sistema de defensa: Manifestacions locals de la inflació: Color Rubor Tumor: s’inflama Dolor Pèrdua de la funció La inflamació (-itis) és un procés endogen amb funció protectora del nostre organisme. És la reacció inespecífica de defensa de l’organisme enfront d’una agressió. Els objectius són: Aïllar i destruir l’agent agressor Reparar el teixit lesionat Causesdelainflamació: Agent infecciós: bacteris, virus i fongs Agents físics: traumatismes, calor i fred extrems i radiacions Agents químics: o Exògens: àcids, àlcalis o Endògens: HCl, bilis, enzims pancreàtic, entre d’altres Isquèmia: manca d’oxigen Reaccions immunitàries Qualsevol d’aquests agents promou l’activació cel·lular de leucòcits i dels teixits que estan al costat de la lesió. Aquestes cèl·lules activades, com a conseqüència alliberen mediadors i són els responsables dels mecanismes de la inflamació.
Fasesdelainflamació: 1. Vasodilatació: un mediador provoca l’increment del diàmetre de les arterioles properes de la zona infectada, fent que arribi més flux sanguini i nutrients a la zona afectada. Per tat, les cèl·lules d’aquest teixit incrementen el seu metabolisme. Això provoca un increment de temperatura. També hi ha una acumulació de sang en les vènules dels costats de la lesió i això es manifesta amb eritema o rubor.
2. Increment de la permeabilitat vascular: hi ha una sortida del plasma cap a l’exterior del vas sanguini i passen els teixits de la zona afectada. Aquest plasma se li anomena exsudat. La finalitat del exsudat és diluir l’agent agressor. L’exsudat s’acumula en els teixits provocant un edema o tumor, que provoca una tensió en els teixits, esdevenint el dolor. Si el dolor persisteix, es produirà una pèrdua de la funció.
3. Migració dels leucòcits (diapèdesi): els leucòcits seran capaços de sortir del vas sanguini per anar al teixit on hi ha la lesió per eliminar el bacteri.
a. Marginació: com que hi ha menys flux, els leucòcits estan més concentrats i per tant es disposen en els marges dels vasos.
b. Migració: els leucòcits surten cap a l’exterior degut a un conjunt de contactes amb l’endoteli vascular. Un estímul activa l’endoteli i els leucòcits ho detecten i van a tenir contacte amb ell, esdevenint el rodament gràcies a les selectines.
Quan està unit amb l’endoteli, es permet una unió més forta, l’adhesió gràcies a les integrines. Quan la cèl·lula està ben enganxada a l’endoteli, es quan pot travessar el vas sanguini i na dins del teixit, el que s’anomena extravasació o diapedesi o transmigració. Quan surt del vas sanguini va cap a la zona afectada perquè hi ha substàncies que l’estan atraient químicament, el que s’anomena quimiotaxi. Quan el leucòcit arriba al teixit, produeix dues accions: i. Fagocitosi ii. Producció de mediadors: responsables del dolor Indicadorsdelaboratori:inflamacióaguda Leucocitosi amb neutrofília Proteïnograma: o Disproteïnèmia: alteració amb les proteïnes plasmàtiques→increment de les -globulines Augment de les proteïnes de fase aguda: produïdes per el fetge durant el procés inflamatori, la majoria són -globulinas i la seva funció és ajudar en el procés inflamatori. Tipus de globulines: o PCR o proteïna C reactiva (opsonina) o Ceruloplasmina (neutralitza radicals lliures) o 1-globulines (antiproteasa) Augment de la velocitat de sedimentació globular: com que hi ha moltíssimes proteïnes, aquestes faciliten d’agregació dels eritròcits i per tant es sedimenten més ràpid quan hi ha inflamació.
Elementsdelarespostainflamatòria: Cèl·lules: basòfils, mastòcits, neutròfils, manocits, macrogfags... la seva funció és l’alliberació de mediadors amb diferents funcions: Amb activitat igual o semblant→potenciació Amb efectes oposats→control del procès Efectes locals i sistèmics L’origen dels mediadors poden ser: Origen cel·lulas o Preformats: la cèl·lula ja els conte en el seu interior preformats i emmagatzemats en forma de grànuls o vesícules.
o Sintetitzats per les cèl·lules activades “in situ” Origen plasmàtic: són precursors inactius que s’activaran en el focus inflamatori Els que s’alliberen en primer lloc, són els mediadors produïts per els mastòcits i basòfils i les cèl·lules del teixit lesionat, els leucòcits i mastòcits.
AA: àcid araquironic PGE2: prostaglandines a partir d’un enzim anomenat cicloxigenasa LTB4: leucotriens a partir d’un enzim anomenat lipoxigensa Els segons mediadors són citocines i elements destructors.
Les citocines són pèptids que no s’emmagatzemen i s’han de crear “in situ”. Aquestes són les causant de les principals manifestacions de la inflamació. Estan creades per els macròfags. La interleucina 8 està fabricada per el teixit lesionat.
Degranulació: ajuda a que els grànuls es desfacin per ajudar a la inflamació.
La pus és l’aparició dels neutròfils que estan fagocitant i és un indicador de inflamació. Com a complicació d’aquesta lesió, dona lloc a abscessos i fístules. La inflamació acaba quan apareix una cicatriu, que es el teixit que ha fabricat el fibroblast per a la lesió. El teixit pot ser que no sigui idèntic i per tant, es observable. Quan la cicatriu provoca estenosi, disminució del diàmetre d’una estructura, limitant la seva funció, molt usuals els esfínters i conductes.
Si la inflamació no es resolt, continua i crucifiqui, quan hi ha una persistència de l’antigen.
Causes de la inflamació crònica: Infeccions persistents Exposició perllongada a un agent tòxic Malalties autoimmunitàries (activació persistent del sistema immunitari) Les cèl·lules implicades en la inflamació crònica són: Macròfags Limfòcits Cèl·lules plasmàtiques Fibroblast La durada es de setmanes, mesos i anys.
Tipus de inflamació crònica: Inflamació crònica inespecífica Inflamació granulomatosa: cúmul de cèl·lules leucocítiques que esdevenen un granuloma.
Tema12: Hipersensibilitat: El sistema immune és el nostre mecanisme de defensa. Pot detectar substàncies estranyes i ha de decidir si posa en marxa el sistema immune o sistemes de tolerància. Quan hi ha una immunodeficiència és quan el sistema immune no es capaç de lluitar contra element foranis. la pèrdua de tolerància és quan dona lloc a la autoimmunitat. Les reaccions de hipersensibilitat fan referencia a una resposta immunitària exagerada en front d’una substància que es innòcua per l’organisme. Aquest fenomen només el donaran aquelles persones que estiguin predisposades genèticament.
Tipus de reaccions d’hipersensibilitat: Tipus 1: la clàssica al·lèrgia. De tipus anafilàctica (degranulació d’histamina) o de tipus immediat. És de tipus agut.
Tipus 2: és aquella en la que hi ha una citotoxicitat mitjançada per anticossos. És de tipus subaguda.
Tipus 3: per dipòsits d’immunocomplexes. És de tipus subaguda.
Tipus 4: mitjançada per cèl·lules, absència d’anticosos. És de tipus retardada.
HIPERSENSIBILITAT IMMEDIATA: El anticòs involucrat és la IgE, anticòs que es troba en plasma. Es troba amb poques quantitats però en persones indicades, les secreta en major nombre, raó per la qual desencadena la hipersensibilitat. L’antigen (al·lergen) és una persona externa al nostre cos.les condicions per la reacció són: Anticòs lligat a la cèl·lula Antigen soluble Limfòcits Th2 intervenen Basòfils, mastòcits i eosinòfils El temps per desenvolupar la al·lèrgia és de 30 minuts.
Els basòfils també és diuen cèl·lules encebades que estan plenes de grànuls plens de histamina. A la seva superfície tenen un receptor que detecta el factor FC de la immunoglobulina IgE. La part variable està lliure per poder unir-se al al·lergen. Com que té tants receptors, pot ser que un al·lergen estigui unit a dos parts variables (cros-linking), provocant una activació massiva del basòfil, per tant, una degranulació massiva i per tant una gran alliberació de histamina.
Pneumoal·lergens són aquells al·lèrgens que es poden captar per la respiració. Trofoal·lèrgens són aquelles substàncies que provoquen al·lèrgies alimentàries.
La primera vegada que es pren contacte amb l’al·lergen no es desenvolupa la reacció al·lèrgica amb manifestacions més greus. La histamina, citocines i eicosanoides dóna mediadors alliberats durant un procés al·lèrgic (rere l’al·lèrgia hi ha un procés de inflamació).
Mecanisme: La fase de sensibilització de mastòcits i basòfils és quan hi ha el primer contacte i tenen incorporat la IgE. La degranulació donarà lloc a una alliberació de mediadors.
L’activació provoca una senyal que provoca una destrucció dels grànuls que contenen mediadors preformats. Els mediadors són: histamina, proteases i factors quimiotàctics. Al mateix temps, s’activa en el nucli la transcripció proteica de mediadors de tipus secundari (in situ), com les citocines i aquelles que deriven dels lípids de membrana (els leucotriens i la prostaglandina). També s’activarà la síntesi de PAF (factor d’activació plaquetària), que té la funció d’activar els eosinòfils.
Els mediadors primaris: Histamina: té una vida molt breu tot i que es molt activa. La seva funció es vasodilatació i activació de la permeabilitat vascular. Provoca la constricció del múscul llis (aparell digestiu i respiratori) i un increment de la secreció mucosa respiratori i gàstrica per tal d’eliminar el patogen Factors quimiotàctics: ECF-A (factor quimiotàctic dels eosinòfils que els activa) Enzims que son capaços d’incrementar la reactivitat bronquial, incrementar la secreció mucosa i incrementar la destrucció tissular.
Mediadors secundaris: Leucotriens: o LTB4: Incrementa la quimiotaxi i la secreció mucosa.
o LTC4 I CTD4: potent contracció múscul llis i increment de la permeabilitat vascular Prostaglandines: o PGF2, PGE2, PGD2: vasodilatació o PGD2: broncoconstricció i increment de la secreció mucosa.
ALTRES: citocines i PAF Semiologia: Anafilaxis és quan hi ha manifestacions en dos o més sistemes.
Diagnosi: Anamnesi Exploració física Proves in vitro (IgE especifiques) Proves in vivo (cutànies i de provocació) -> prick test Prevenció: Fàrmacs preventius Identificació i coneixement de les fonts d’al·lergen Tractament: Farmacoteràpia Immunoteràpia (“vacunes de l’al·lèrgia”) Anafilàxia: autoinjectables d’adrenalina HIPERSENSIBILITAT DE TIPUS II: Els antígens es troba a la superfície cel·lular i pot ser propi de la cèl·lula o exogen i que es dipositi sobre de la cèl·lula. L’anticòs és la IgG i IgM. Quan una cèl·lula està marcada per un anticòs, s’activa el complement.
Mecanisme: CAM: complex d’atac a la membrana La destrucció cel·lular: Reaccions transfusionals per incompatibilitat de sistemes de grups sanguinis. El sistema ABO és basa en la presencia d’un oligosacàrid dels eritròcits en la seva superfície. Del precursor del oligosacàrid esdevé un antigen H que et té qualsevol.
Classificació: o A: tenen la capacitat de crear un oligosacàrid mes complex. Incorporen una sucre (NAGA) a la galactosa (antigen A) o o o B: al costat de la galactosa, incorporen una nova galactosa (antigen B) AB: presenten els dos enzims i per tant, a la seva superfície presenten els dos antígens, el A i el B 0: absència de antígens diferents del H a la seva membrana.
Des de que naixem són capaços de reconèixer els grups contraris i per tant, tenim anticossos contra ells. Són anticossos de tipus IgM (estructures pentàmeres que no poden travessar la barrera placentària).
El grup 0 és el donant universal, però el AB és el receptor universal.
No existeix donant universal ja que un quan grup de sang també té anticossos contra un tipus d’eritròcits i per tant, podria desencadenar una resposta.
Si un receptor del grup B rep sang del grup A. Com que té anticossos anti-A, aglutinarà els eritròcits de A i crearà un immunocomplex. Això provoca una activació del complement que acabarà en hemòlisi. Això farà que s’alliberi l’hemoglobina dels eritròcits i pots afectar al ronyó a l’intentar destruir el cúmul de hemoglobina. A part, pot provocar una coagulació intravascular disseminada, que és una síndrome trombó hemorràgica.
Malaltia hemolítica del nadó: es desenllaça per el sistema del Rh. Si una persona és Rh negativa, no presenten antigen D a la seva superfície. Si és Rh positiu, presenta antigen D a la seva superfície.
La mare pren contacte amb la sang del fill que és Rh positiu. I per tant, s’ha sensibilitzat, que vol dir que ha creat anticossos contra l’Rh positiu.
El problema cau quan es torna a quedar embarassada, si el segon fill és Rh+ i els anticossos son de tipus D (estructures monòmers), travessaran la placenta i atacaran al fetus. Es produeix un atac massiu del trencament dels eritròcits del nadó, esdevenint hemilosi i anèmia hemolítica del nadó. Aquesta anèmia és perifèrica ja que els estem destruïm. El nadó intentarà incrementar la seva eritropoesi, més eritroblast que arribin a nivell sanguini, i per tant, hi ha una eritroblastosi fetal. La gran destrucció dels eritròcits, farà que hi hagi un augment de la hemoglobina i com que el nadó no serà capaç de metabolitzar-lo, hi haurà un cúmul de bilirubina (que és una substància tòxica), esdevenint una icterícia. Com que el nivell de bilirubina serà tant gran, pot travessar la barrera hematoencefalica, causant danys molt greus en el sistema nerviós central, esdevenint un síndrome de Kernicterus.
Induïdes per fàrmacs: o el fàrmac (quinidina i metildopa) es diposita sobre la membrana de la cèl·lula.
L’antigen es reconegut per anticossos, activant el complement i lisant la cèl·lula.
o Quan la persona es pren el fàrmac i es diposita sobre la superfície de la cel3lula, indueix un canvi conformacional en un antigen proper. Aquest canvi fa que la persona el reconegui com a estrany. Perdent la tolerància. I per tant, lisant la cèl·lula.
HIPERSENSIBILITAT DE TIPUS III: Antigen i anticòs estan en forma soluble en sang i forma l’immunocomplex. Els anticossos són de tipus IgG i IgM. Un cop s’uneixen, es dipositen sobre un teixit, provocant un dany cel·lular.
Activació del complement i destrucció cel·lular. L’activació del complement sobre d’un teixit provoca la quimiotaxis. No només hi haurà el dany creat per el complement, sinó que també hi haurà una alliberació de mediador per altres cèl·lules, per tant hi haurà inflamació. Tipus d’antígens i exemples: HIPERSENSIBILITAT DE TIPUS IV O RETARDADA: No apareixen anticossos per el mig. El principal mediador de la reacció són les citocines. Al contacte amb un antigen per part d’una cèl·lula (limfòcit T) sensibilitzada. La cèl·lula sensibilitzada pot : fer dany i inflamació sobre un teixit (mediada per limfòcits helper (CD4+)) mitjançant els mediadors pot activar una segona cèl·lula (efectora), la que tingui activitat destructiva (mediada per limfòcits citotòxics (CD8+)) RESUM: ...