Bloque III (tema 1,2,3) (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Maestro en Educación Primaria - 1º curso
Asignatura SOCIOLOGIA DE L'EDUCACIÓ PRIMÀRIA
Año del apunte 2015
Páginas 9
Fecha de subida 03/03/2015
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 7: CURRÍCULUM I REPRODUCCIÓ CULTURAL A L’ENSENYAMENT 1. Sociologia del currículum.
El currículum engloba la definició i explicació d’una sèrie d’intencions i objectius, la selecció de continguts, les opcions metodològiques, la planificació seqüencial i els criteris d’avaluació, és a dir, tot el que passa dins de l’aula o del centre educatiu. A més, es presenta el currículum com un saber totalment objectiu i neutral al qual només importen els resultats i el que s’ha d’ensenyar no es qüestiona. De fet, el coneixement escolar no és neutral i la forma de seleccionar-lo, transmetre’l i avaluar-lo tampoc. Aquest és el punt de partida de qualsevol reflexió sobre la sociologia del currículum.
L’escola és un espai de lluita entre grups que proporciona estatus, poder i diferenciació social. Les relacions socials que es donen dins del centre educatiu i concretament dins de l’aula pot frustrar les expectatives dels més expectants, condemnant-los a entrar de forma permanent a la categoria del fracàs escolar. Es a dir, aquestes relacions tenen unes incidències directes per provocar que un alumne s’aboqui a l’èxit o al fracàs.
L’escola valora un tipus d’actituds i aptituds que pertanyen a les classes mitjanes i benestants i genera oportunitats diferents i desiguals per assolir l’èxit educatiu. Es la distancia o proximitat entre la cultura escolar i la familiar la que explica les possibilitats de diferents alumnes per desenvolupar-se millor o pitjor i amb major o menor seguretat a l’escola. La conseqüència d’això segons Bonal, és que la selecció escolar s’acaba convertint en l’elecció dels elegits ja que te mes possibilitats d’èxit els alumnes que provenen d’una situació de partida privilegiada.
Tot això també pot contribuir a multiplicar les desigualtats socials tot i que existeixen uns mecanismes per pal·liar-les com són el currículum, la pedagogia, l’avaluació o les expectatives i relacions que es donen entre professor i alumnat a l’aula. Pel que fa a les expectatives entre professor i alumne, cal dir que l’expectativa d’un conjunt de classe, és la que acaba mediant l’expectativa cap a l’alumne particular. Les baixes expectatives del professorat acaba conduint a baixos resultats i això provoca les situacions de desavantatge de les que parteixen molts estudiants.
Per altra banda, a l’aula els alumnes no només aprenen coneixements sinó també aprenen a normalitzar els rols diferenciats entre homes i dones, adquireixen un autoconcepte determinat, etc. Tots aquests aspectes es configuren en el currículum ocult. Apple el defineix com el conjunt de normes i valors que son ensenyats a les institucions escolars implícitament però eficaç i de les que no s’acostuma a parlar en les declaracions de finalitats i objectius dels professors.
2. Igualtat d’oportunitats i rendiment escolar Actualment hi ha a Catalunya un 25% d’allò que s’ha convingut en denominar, amb una fórmula molt imprecisa i discutible, “fracàs escolar”. Els joves que no completin una titulació professional reconeguda quedaran exposats a un major risc de precarietat social i d’atur intermitent al llarg de la seva vida, ocupant els llocs i treballs menys desitjats socialment, que alhora, van successivament desapareixent.
Existeixen diverses teories per referir-se al fracàs escolar i cada autor en fa referència d’una manera distinta. Per exemple, per Josep Maria Puig Rovira, parlar de fracàs escolar a seques, per referir-se als joves que no completen el període d’escolaritat obligatòria és una qualificació massa simplista i molt negativa.
Altres com Xavier Martínez i Oriol Homs consideren que s’entén per fracàs escolar la no adquisició en el temps previst, d’acord amb els programes i nivells escolars, dels coneixements i habilitats que la institució escolar té marcats, situació sancionada amb la insuficiència credencial.
Pel que fa a les causes que contribueixen al rendiment escolar trobem de diversos tipus: CAUSES INTRÍNSEQUES: són les atribuïbles a l’individu. Poden ser factors de tipus biològics, psicològics conductuals, disposició cap a l’aprenentatge, etc. Els estudiants que han construït un projecte educatiu de futur, obtenen un rendiment acadèmic significativament superior respecte a l’alumnat que no té cap aspiració acadèmica més enllà de l’ensenyament secundari.
CAUSES EXTRÍNSEQUES: són les atribuïbles al context polític, territorial, econòmic, sociocultural, familiar i educatiu. El paper de les administracions juga un paper molt important ja que existeix un dèficit de places públiques d’educació preobligatòria que genera unes clares diferències en l’accés, en les condicions d’escolarització i, a la llarga, en els resultats acadèmics en funció de l’origen social de l’alumnat. També el context econòmic és un factor que afecta al rendiment escolar: es poden observar grans diferències en l’accés en funció de l’origen social de l’alumnat i de les possibilitats desiguals de les famílies. Pel que fa al context sociocultural, l’estatus socioeconòmic i cultural determina de manera molt important la major part de les desigualtats entre l’alumnat, igual que passa amb el context territorial ja que determinades zones educatives estan aïllades i exposades a un elevat risc d’exclusió social i no es troben a prop de zones on viuen persones amb pocs recursos econòmics. Per últim, en moltes ocasions es produeix una lluita entre els valors que propugna l’escola i els valors prestigiats per la família o pels mitjans de comunicació, cada vegada més implicats en l’educació.
CONTEXT FAMILIAR: és molt important la dedicació que els pares ofereixen a l’educació dels seus fills: el recolzament en els seus estudis, la comunicació que es genera entre pares i fills, etc. També són molt importants les expectatives que generen els pares sobre el futur acadèmic dels seus fills en relació a la seva trajectòria.
SISTEMA EDUCATIU: malgrat el que s’ha constatat fins ara, tot sembla indicar que Catalunya disposa d’un sistema educatiu homogeni i integrador, que aconsegueix compensar, més que en altres països, l’impacte que tenen els factors de context social, econòmic i cultural en els resultats dels estudiants.
3. La interacció a l’aula L’ordre i l’autoritat a l’aula són el derivat necessari de l’ensenyament simultani. No s’ha de forçar l’ordre, perquè no es converteix en un problema organitzatiu, quan l’aprenentatge és voluntari de principi a fi. Els nens i les nenes són agrupats d’acord a unes característiques i tractats de manera uniforme sense la interferència de consideracions individuals ni afectives. La labor del professor és ensenyar a nens a comportar-se com correspon al col·lectiu al qual han sigut inclosos. A més, el professor té una autoritat que ha de ser respectada.
Comentari sobre “el preu de ser el primer” Aquest documental deixa veure les diferents visions de l’educació i l’ensenyament que tenen a altres parts del món com Corea. El sistema educatiu que tenen aquests nens és molt diferent al que tenim nosaltres. A Corea hi ha pràcticament un nivell d’analfabetisme nul i gairebé un 70% dels joves arriben a la universitat.
Per tant, el seu grau d’aprenentatge escolar és molt més superior que el nostre.
Els propis nens s’imposen la pressió d’estudiar, tot i que també es veuen pressionats pels seus pares o familiars ja que els diuen que per tenir un futur a la vida han de ser els millors en tots els aspectes. No sóc partidària d’aquest sistema perquè fins i tot al documental els nens diuen que ells prefereixen aprendre abans que jugar i aquest pensament no pot ser bo per a nens tan joves. Tampoc es pot oblidar que les habitacions d’aquests nens només tenen llibres i calendaris perquè així no es puguin desconcentrar.
A més, no només són suficients les hores que passen a classe, sinó que després de classe tots els nens van a classes particulars de les quals no arriben a casa fins a les 12 de la nit i de vegades, si no han acabat han de continuar fent feines i al dia següent s’han de llevar a les 6 del matí. Per tant, alguns només dormen 5 hores al dia. Així és molt difícil que un nen pugui tenir un bon rendiment escolar perquè li falten hores de son i descans.
Per altra banda, també s’ha de destacar que els pares d’aquests nens tenen l’educació com la major despesa i més important. En el cas que es presenta al vídeo, la mare gastava uns 1000 euros per fill, només en educació de classes particulars i escola. És una despesa massa gran.
Tema 8: L’ESCOLA COM A INSTITUCIÓ. EDUCACIÓ I DEMOCRÀCIA 1 L’escola com a organització Durkheim ens anima a veure l’organització escolar com un fet social que s’ha d’estudiar de manera objectiva i s’ha d’inculcar una educació moral, de valors però tot i això la forma de procedir i els valors que s’han d’imposar no coincideixen amb el que es duen a la pràctica. A l’escola s’hauria d’ensenyar la democràcia però no en què es basa, sinó portar-la a la pràctica i que es vegi reflectida. Weber, en canvi, veu l’organització escolar com una relació social racional, que caracteritza al tipus ideal de dominació racionallegal que és la burocràcia. És un concepte positiu per a ell.
El centre escolar és una organització social que compta amb un cercle precís de membres configurats seguint el model burocràtic que té com objectiu aconseguir la reciprocitat amb el seu entorn social i els fins específics que es fixa: la socialització moral i tècnica de les generacions joves.
Hi ha una sèrie d’aspectes que els estudis sociològics han d’estudiar sobre les organitzacions escolars.
Aquests aspectes serien: objectius i metes que orienten als centres escolars; estructura de gestió i participació dels centres; com s’organitza el coneixement en una programació i horari determinat; la cultura i el clima escolar, entre d’altres. D’altra banda, aquesta organització està dividida en directors, professors, consell escolar, claustre de professors i a més es duu a terme mitjançant la classificació curricular i la distribució temporal.
L’escola, els sistemes educatius, són cosa de tothom, no només dels directament implicats, per molt que de vegades sigui més fàcil carregar les culpes sobre els més visibles. Aquest és el gran risc, aquesta és la gran responsabilitat per la qual paga la pena arriscar-se tots plegats.
2. Família i escola La família cada vegada s’està absentant més de la seva labor com a educadors dels seus fills. Hi ha unes relacions que han repercutit sobre la educació dels fills a les societats avançades: en primer lloc, el treball femení fora de casa ha fet que aquestes dones hagin de recórrer a alternatives com deixar als fills amb cangurs, a escoles bressol, menjadors escolars i això comporta una major responsabilitat pels mestres. En segon lloc, la progressiva urbanització de les societats avançades ha debilitat els llaços de connexió amb els familiars pròxims com avis i tiets. També, un aspecte molt important és que l’increment de les taxes de divorci i el de l’opció voluntària o forçosa de famílies monoparentals, ha fet canviar les expectatives educatives dels nens. Tampoc podem oblidar que els nens veuen molt la televisió i els programes amb més èxit no són educatius i l’accessible accés a la xarxa tampoc és positiu perquè poden trobar de tot.
3. Escola i comunitat L’educació és un element bàsic de la reproducció i la transformació social, sense ella no es pot garantir la pervivència d la cultura ni de la societat. Però tot i que continua sent fonamental en totes les funcions educatives, ha deixat de ser l’autoritat indiscutible que abans li atribuïa el seu monopoli en el camp del saber i ara ha de compartir aquest privilegi amb altres agents socialitzadors com la família, els mitjans de comunicació, Internet... Per tant, ara es troba amb una situació de més igualtat amb la família ja que converteix a l’escola en un punt de confluència dels problemes educacionals que la família no està en condicions d’assumir.
Per tant, en aquests temps de canvi fonamentals en la institució familiar, l’escola ha passat d’assumir moltes de les funcions que abans es consideraven pròpies de la família i per això ara es requereix una major comunicació d’escola-família i compartir activament amb ella l’educació dels nens. Amb tot, perquè la societat millori s’han de crear escoles adaptades a les necessitats de tothom.
Subirats construeix una tipologia dels diversos models d’escola: L’escola barri: aquestes escoles acullen per implantació a tot tipus d’alumnes procedents de la zona no es preocupen de la relació amb el seu entorn, no disposen de projecte educatiu ben definit per identificar al centre i a la comunitat educativa amb aquest. Pretén simbolitzar un tipus de centre que posseeix una bona implicació territorial però amb un baix nivell d’identificació com a projecte educatiu.
L’escola utilitària: són aquells centres que presenten un baix nivell, tant d’implicació en el territori com d’identificació dels seus components amb el seu projecte educatiu. Poden trobar-se aquest tipus de centres tant al sector públic com al no públic.
L’escola identitària: és un tipus d’escola que té una forta identitat però que no es planteja la seva vinculació amb l’entorn territorial i social al que es localitza. La seva capacitat d’atracció es bona i té una bona definició del projecte educatiu i també garantia d’una notable homogeneïtat social amb pares i alumnes.
L’escola comunitat: són els centres que tenen una forta implantació en el territori, una activa acceptació de la seva diversitat social i una forta identificació dels seus components com un projecte de centre ben definit. A més garanteix servir a la comunitat en què s’integren i al mateix temps projecten la seva activitat en el territori. Gràcies a la seva bona implantació acaba sent el punt de referència per altres comunitats, el nus decisiu de la xarxa social i poden utilitzar els seus propis recursos i incidir en la realitat social. Té com objectiu encarar amb èxit els reptes de futur de la comunitat.
Finalment, és important tenir en compte que l’educació no és només competència de la família sinó que és necessària la participació de tots. Les ciutats educadores intenten que la ciutat sigui una eina més per educar infants amb línies estratègiques com: la promoció de la igualtat i la lluita contra l’exclusió en la relació dels canvis socials, accés al coneixement i la cultura i sobretot la promoció de ciutadania activa.
De fet, una escola vinculada al territori en la societat hauria de tenir característiques noves com: una organització escolar sense límits horaris, l’incorporació de la formació contínua a l’escola, poder involucrar l’escola en la societat xarxa, impulsar una escola glocal i dialogal, incorporar a l’escola la diversitat de la nostra societat multicultural sense discriminar i renovació del professorat.
Tema 9: ELS PROFESSIONALS DE L’EDUCACIÓ I L’ALUMNAT El professorat com a grup social El professorat és un col·lectiu del que la perspectiva sociològica s’ocupa tant de la seva inserció a l’estructura social com del paper que exerceix en el sistema educatiu. És un agent educatiu i també una categoria social. Però dir que el professorat és una categoria social suposa reconèixer que els seus components comparteixen una mateixa posició a l’estructura social amb independència de la seva voluntat i sense que existeixi interacció entre ells.
No totes les ocupacions són considerades professions i la feina del sociòleg consisteix en classificar-les.
Autors com Berger assenyala que una ocupació per ser professió ha de complir unes característiques concretes: prestar un servei vital; ser exercida com activitat principal i a temps complet; exercir-se en un marc autònom i acotat; posseir una organització corporativa de dret públic i elaborar una subcultura professional i gaudir de prestigi social. Altres autors com Freidson considera que una professió és una ocupació que controla el seu propi treball.
En la professió docent, es genera un gradient en funció del grau d’autonomia que posseeixen els diferents grups de professors. Hi ha dos tipus d’associacions: la del professor d’universitat que s’organitza com una professió científica; i la del professorat de primària i secundària que s’organitza com sendes professions pràctiques.
El professorat està sofrint un procés de desqualificació: la intensificació es manifesta en el treball del professorat reduint el temps de descans i les oportunitats de sortir amb els amics; també està disminuint la qualitat del treball perquè se li dóna més importància a quant i a què s’ensenya que no pas a com es realitza el treball docent. Tota aquesta situació el que està comportant és que el professorat es vegi immers en una situació d’esgotament laboral i pot arribar a sentir-se cremat.
Segons Sykes, la professionalització s’ha de considerar com un aspecte necessari de la reforma educativa.
Mentre que per alguns, la docència es tracta d’una professió més o menys consolidada, per a altres es tracta d’un estrat social sotmès a un procés de proletarització que el col·loca dins de la classe obrera.
Aquesta proletarització es veu cada vegada més clara a causa de factors com el seu creixement en número, la retallada en despeses socials. Tot i això, també hi ha factors que contribueixen a favor de la professionalització com el nivell formatiu i el creixent pes del sector públic educatiu. D’aquesta manera el professorat es troba en els dos pols de l’organització del treball. És considerat com una semiprofessió.
Existeixen moltes posicions que afirmen que l’ensenyament és una ocupació per a la qual no hi ha carrera.
Segons algunes persones té una facilitat i un caràcter massiu d’accés que fa que la carrera docent no tingui dificultats i sigui llana i només sigui difícil als seus inicis per adaptar-se. Per tant, quan s’arriba a una escola on s’està bé, la carrera s’estabilitza i les úniques variacions són les que van apareixen a mesura que vas tenint antiguitat a l’escola i pots anar pujant de posició. Cal fer referència també a que els professors tenen l’escola com el lloc on l’entrada dels pares dels seus alumnes és sempre potencialment perillosa.
Altres aspectes rellevants en torn a la professionalització és que tot i ser més les dones que es dediquen al sector de l’educació, aquestes ocupen una posició inferior a la dels homes en el sistema educatiu. De fet, les professores normalment són majoritàries a educació infantil i primària, mentre que els professors acostumen a donar classes a la secundària o a les universitats.
A més, en ple segle XXI continuen havent-hi moltes diferències respecte els salaris d’uns i altres. La dona té uns sous inferiors al professor ja que els salaris més alts són propis de llocs amb més presència d’homes.
Aquesta inferioritat de salaris també ve condicionada pel fet que la dona té major percentatge de períodes llargs d’excedències que demanen per atendre als seus fills i per tenir-los, també per cuidar de la família i, per tant, la seva nòmina no arriba a tenir tanta antiguitat com la dels homes. D’altra banda, cal dir que gràcies al sector de l’ensenyament la dona ha rebut moltes possibilitats d’inserir al mercat de treball i poder sortir de l’àmbit domèstic.
Pel que fa referència a les relacions entre professors i alumnes cal distingir dos processos diferenciats: la diferenciació i la polarització.
Aquesta diferenciació de què es parla és un procés que equival a la separació i ordenació d’alumnes per part dels seus professors en qüestió de la seva conducta i comportament. Els professors tenen una predisposició favorable cap als alumnes que treuen bones notes i es porten bé i de la mateixa manera els alumnes tenen una predisposició per acceptar el sistema de valors escolars. Per tant, aquesta diferenciació es fa de manera polaritzada: primer es té en compte als alumnes bons i dolents i després als mediocres o intermedis.
En canvi, la polarització és el resultat d’aquesta diferenciació creada pel professor i és també el procés mitjançant el qual els alumnes s’agrupen en torn a formes de resistència a la cultura dominant a l’escola.
Com s’ha dit abans, la diferenciació la crea el professor però a partir d’aquesta el propi alumne realitza la polarització.
Quan el professor necessita desconnectar pot anar a la sala de professors, la qual té la funció de vàlvula d’escapament i actua com espai de difusió informativa dels diferents àmbits en què es troba el professor.
Preguntes de les lectures Tema 7 1-Si es vol establir una igualtat, per què a l'escola s'imposa només el codi elaborat? -Segons explica el text, hi ha professors que generalitzen que una classe és "dolenta" i en canvi poden haver-hi nens a l'aula que es comportin bé. Per què es fa aquesta generalització i es fiquen a tots els nens a un mateix conflicte? No hauria de poder concretar quins són els que fan que la classe sigui dolenta? -Una classe a la qual s’imposen tant l'aprenentatge instrumental com l'expressiu és millor que una a la qual domina l'aprenentatge instrumental o a l’inrevés? 2. -Es el context familiar un factor important per què l’alumne tingui menys possibilitats de patir fracàs escolar? -Què s’hauria de fer per reduir el gran nivell el fracàs escolar tant de l’escolarització obligatòria com la posterior? -Al text s’explica que a les escoles de Catalunya es fan més hores de classe que a d’altres comunitats. Si això no fos així, de quina manera canviarien els resultats acadèmics dels alumnes? 3. -Què s'hauria de fer perquè els alumnes estiguessin promoguts per una motivació intrínseca? -Per un nen, que a l’escola sempre es faci el mateix i hi hagi una rutina, el perjudica a l’hora de voler aprendre? Tema 8 -Seria possible que es pogués establir totes les característiques per a que l’escola sigui comunitària? -Per què la família moltes vegades considera que hi ha problemes educatius que només s’han de solucionar a l’escola i no vol assumir la seva responsabilitat com a pare o mare sobre els seus fills? -Quins remeis poden ser possibles per què els nens “de la clau” no hagin de ser així considerats? No poden els pares buscar una persona que cuidi dels seus fills en comptes de fer ús de la televisió per entretenir els seus fills? Tema 9 -Al text es diu que la carrera de docent es fàcil perquè no hi ha una evolució, però no és una evolució el fet que el professor aconsegueixi que un alumne evolucioni en el seu procés d'aprenentatge? -Com és possible que encara continuï havent una discriminació salarial respecte l'home de la dona en l'àmbit escolar? Es que una dona no té la mateixa capacitat que un home per realitzar la feina d'educar a nens? -Hauria d'existir, realment, la diferenciació que es crea entre els alumnes per part dels professors? ...