Motivació (2015)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia Bàsica 2
Año del apunte 2015
Páginas 23
Fecha de subida 07/02/2015
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

LA MOTIVACIÓ Definició: Procés o sèrie de processos que inicien, dirigeixen, mantenen i detenen una seqüencia de conducta dirigida a un objectiu.
“La psicologia de la motivació s’entén com l’estudi de les variables personals (internes) i situacionals (externes) que determinen i regulen l’elecció de conductes, l’inici d’aquestes, i l’esforç i la persistència en la seva execució fins que s’assoleixen les metes que un s’ha proposat.” Es fixa en; perquè els subjectes es comporten d'una manera determinada i de quina manera es produeix el procés d'aquesta conducta.
La motivació com a procés: 1r. Hi ha una anticipació: l’individu te una carència, un estat de privació, o bé, un desig d’aconseguir una meta i unes expectatives sobre aquella cosa que vull executar.
2n. Aquesta anticipació fa que l’individu s’activi i es direccioni, aquí hi intervenen estímuls externs i interns, intrínsecs i extrínsecs.
3r. Un cop hi ha el procés d’activació l’individu realitza l’acció i te una percepció d’èxit o de fracàs. En funció d’aquesta percepció d’èxit o fracàs farà que jo fagi una aproximació a aquella acció determinada o em distancií.
4t. El resultat final serà una persistència si el motiu no es satisfà o una satisfacció del motiu.
! Anticipació Activació i direcció Resultat Realització i Feedback Procés del desenvolupament de la motivació: (desenvolupament motivacional) Primeres competències: -evitar el dolor -Necessitar explorar i conèixer -El gust per tenir el control - Influencia dels contes infantils, a nivell d’ètica i valors.
! Motivació a la primària: son instintives (menjar, dormir, sexe), el progrés personal (copia de les accions dels pares i professors ja que son vistos com figures autoritàries), sentit de l’atribució (assignar la responsabilitat del que passa al nostre entorn), es desenvolupen les expectatives (allò que jo vull ser, davant d’un fet anticipar-se i preveure).
Motivació a la secundària: socials, interacció amb els altres, també intervé la cultura, aprovació dels companys, integració en el grup i autoestima. Els amics prenen rellevància i son el punt de referencia, on l’autoestima es essencial. Processos motivacionals iguals que un adult. Es molt important que senti que el que f té valor, de manera que agafa més importància tenir un grup de referencia i pertànyer.
! Tipus de motivació: Motivacions intrínseques: aquelles conductes que son motivadores per si mateixes.
Motivacions Extrínseques: ve impulsada des de l’exterior ex un premi.
Motivacions primàries: fan referència a les necessitats biològiques. (gana, son, conducta sexual) Motivacions secundaries: fruit de l’experiència.
Motivació individual: van més orientades al caràcter egocèntric i van vinculades al diner, prestigi social...
Motivació grupal: realitzar tasques altruistes, idees ecològiques.
! TEORIES MOTIVACIONALS Teories biològiques El paper que tenen els estudis i anàlisis de Darwin son molt important per les definicions i descripcions dels fenòmens psicològics com la motivació, etc.
Homeòstasis: recerca de l'equilibri a nivell fisiològic.
S’intenta entendre de quina manera funcionen les funcions biològiques, que hi intervé, veure quin paper tenen a l’evolució i a nivell adaptatiu. Referint-nos a motivacions primàries es a dir, innates que son purament fisiològiques.
! • Teoria de l'instint McDougall segueix molt les teories de Darwin.
Instint: disposició física innata per respondre a una direcció, es a dir, de fer una acció determinada. En aquesta definició no es té en compte la psicologia sinó simplement la fisiologia. Satisfer les necessitats fisiològiques.
La motivació va relacionada amb tres aspectes: • Cognitiu: s’ha de poder percebre un estímul.
• Emocional: es el motor del instint. Tota acció instint va lligada amb l’emoció.
• Motor: aquella conducta que porta al subjecte a dur a terme allò que es vol.
Segons aquesta teoria els organismes tenen tendència a comportaments programats que l’objectiu final es sobreviure. Dins d’aquesta teoria destaquen tres autors importants: William James, S. Freud, Mc Dougall.
Crítiques de la teoria o Hi ha una manca de rigor metodològic.
o Els antropòlegs van observar que aquests autors van associar com a instint en altres cultures no ho eren.
! • Teoria de l’impuls Hull ho relaciona amb el restabliment de l’equilibri. Descriu l’impuls com un estat intern experimentat com a desagradable i que impulsa a actuar.
Hi han dos tipus de motivacions, unes primàries o instintives i unes altres secundaries degudes a estímuls condicionats però relacionades a satisfer estímuls primaris. Aquí no es te en compte la motivació del subjecte, son models molt rígids i reduccionistes.
Crítiques de la teoria o Es simplifica una explicació que en realitat es molt complexa.
o Es pot donar una motivació sense que hi hagi necessitat.
! Teoria de la concepció central de l’impuls ! ! • Teoria de l’activació: Es refereix a el concepte de motivació com la estimulació. L’estimulació es el fenomen que provoca que hi hagi motivació.
*Mateix fenomen que en l’atenció però amb motivació. (arousal) Relaciona aspectes de motivació fisiològica amb la motivació primària.
No te en compte l’experiència ni la edat ! Teories cognitives Es focalitzen en perquè una condició porta a una acció.
Objectius: Estudiar com les persones entenen el món en el què viuen i com una cognició porta a l’acció.
! Seqüència d’esdeveniments en la motivació des de la perspectiva cognitiva: 1. Experiència sensorial. Ex vista, oïda...
2. Processament actiu de la informació. Atendre, transformar, organitzar, elaborar, retenir.
3. Resultats cognitius. Ex. Plans, metes, expectatives, esquemes...
4. Respostes conductuals. Ex. Elecció, intensitat, persistència.
5. Resultats (èxit, fracàs, millora) 6. Processos cognitius (memòria, aprenentatge) ! • Dissonància cognitiva o congruència cognitiva: L’individu es relaciona tant en persones com amb individus. Aquestes relacions poden tenir interferències però l’objectiu es buscar l’equilibri. Aquestes relacions poden ser de dos tipus o positives o negatives. Triada: interacció entre 3 elements, s’han de multiplicar els signes.
Crítiques a la teoria o Es una teoria que no es pot predir el què farà l’individu o El grau de relació que hi ha entre els diferents elements pot variar els processos cognitius que es desenvolupin.
o No es te en compte la quantitat de desequilibri que es necessita per prendre una decisió.
! • Teoria de la dissonància cognitiva Congruents - Incongruents - Irrellevants Lewin es va preocupar molt per què passava quan una condició i el resultat final eren incongruents. Però en realitat l’autor que va desenvolupar més aquesta teoria va ser Festinger molt després. Diu que es la tendència que tenim els individus a mantenir el màxim possible.
! Exemple Marc- Silvia- cotxe: Ells dos són parella i tots dos volen un cotxe. Hi ha concordança ja que estan acord.
Els dos volen un cotxe però el cotxe que li agrada al Marc, no li agrada a la Silvia. Un dels elements modifica el seu procés cognitiu perquè no hi hagi dissonància. Sempre busquem arguments i estratègies per sentir-nos bé.
La Silvia pot cedir i deixar que compri el cotxe. El marc pot deixar passar el cotxe i intentar buscar un altre que els hi agradi als dos. El marc renuncia a la Silvia perquè li agrada més el cotxe.
Això explica com es el procés de congruència i dissonància. Explica quines son les més dissonants i congruents.
! Les dissonàncies mes freqüents són: - Els criteris personals i les normes externes: Aquella que s’estableix entre els criteris que jo tinc i les normes externes.
- Els resultats aconseguits i els esperats: Dissonància que s’aconsegueix entre els resultats aconseguits i els esperats.
- Les idees que es defenen i el comportament.
- Les diferents alternatives per a la solució d’un problema.
! Situacions dissonants: - Elecció: un cop es decideix i s’elegeix a la cosa o situació que s’ha triat es busca totes les cognicions positives, i la situació o acció que no s’ha escollit se li atribueix totes les cognicions negatives.
- Justificació insuficient: es aquella acció que jo realitzo però es una acció que te poc valor en el meu context. Davant d’una situació així justificaré la meva acció molt més positiva del què és.
- Justificació d’esforç: quan jo haig d’executar una tasca que te molta dificultat. El fet mateix que suposa un esforç s’hi afegeix un valor afegit.
- Informació nova: quan em trobo amb una situació amb la qual una idea preconcebuda pot variar perquè tinc una informació nova que Crítiques: o S’han utilitzat amb espais experimentals i els resultats no són fruit de la vida real.
! ! • Jerarquia de necessitats de Maslow Les necessitats organitzen la jerarquia. S’han d’assolir les necessitats del nivell més baix abans d’intentar satisfer les necessitats dels nivells més alts.
“La força central de la motivació humana és la necessitat innata de créixer i assolir la màxima autorealització” - Fisiològiques: supervivència física.
- Seguretat: equilibri i estabilitat en tots els àmbits.
- Afiliació: pertànyer a un grup de referencia i sentir-se valorat.
- Reconeixement: autoestima.
- Autorrealització: aspiració a l’èxit per valor moral. (No es una necessitat de tothom).
! ! • Teoria de valència x expectativa. (Tolman, Lewin, Rotter, Vroom) Expectativa: representació cognitiva que el subjecte espera en relació a que certes conductes el condueixin a certes metes.
València: valor que una persona atorga a una situació o objecte del seu entorn.
Expectativa per valència: és la tendència que té l’individu d’aproximar-se a un estímul. Aquest dependrà de la multiplicació de constructes cognitius d’expectativa i de valor.
Idees bàsiques: - L’elecció d’una meta ve determinada pel valor de reforç d’aquesta meta.
- El subjecte fa estimacions subjectives sobre la probabilitat d’assolir una fita.
- Les expectatives del subjecte estan condicionades pels factors situacionals.
- La reacció del subjecte davant noves situacions es basarà en una generalització de les expectatives a partir de la pròpia experiència.
! ! ! Expectativa d’eficàcia: la valoració del subjecte de creure que serà capaç de realitzar una acció.
Expectativa de valor: Probabilitat que el subjecte cregui que si fa una conducta, aconseguirà un resultat.
! ! L’eficàcia d’una tasca depèn de: L’experiència vicària: quan més s’assembla el que jo intento amb el que ell fa.
Persuasió verbal: persones de referencia que donen anims i faciliten pensar que un es capaç de fer una tasca.
Estat fisiològic: si es té millor estat físic es creu que hi ha més possibilitats de fer bé una cosa.
! El valor que li atribuïm a una tasca depèn de: Feedback de resultat: recordar el resultat de la tasca ja vívida per saber si el resultat serà bo o dolent.
Dificultat de la tasca: actuar com a element motivador i no es igual per totes les persones. Exemple: locus extern creurà que no és capaç.
Comparació social: Al estar en un entorn, unes persones tenen una resposta, creurà que jo també tindré aquest resultat al pertànyer al mateix entorn.
Personalitat: Com aquesta incideix en si jo em poso reptes o no. Perfil de cada persona defineix com nosaltres tenim les nostres experiències de resultat.
! Podem trobar diferents valors: Valor intrínsec: hobbies Valor dificultat: una tasca complexa comporta major dificultat que dona al resultat més valor (ho he aconseguit després de molt esforç).
Valor extrínsec: fa referència a variables externes de l’individu que se li assignen com rebre una nòmina. La acció no es rellevant, es rellevant la resposta o recompensa.
Valor instrumental: L’acció no té importància ni valor sinó que és un pont que ens porta a una altra acció que si la té. Exemple: la entrevista de treball se li atribueix la feina.
Valor cultural: En entorns, determinades coses tenen valors que en altres entorns no els tenen.
! • Teoria de l’atribució: L’atribució és un procés cognitiu motivacional relacionat tant amb els trets de la persona (percepció, creences, judicis, habilitats) com amb variables de l’ambient o situació, i permet explicar la pròpia conducta ( atribució) i la dels altres (heteroatribució) Premisses: 1. Intentar explicar el nostre comportament i el dels altres.
2. Les causes de les coses no es fan de forma aleatòria si no que funcionen per una seria de normes.
3. Les causes que atribuïm a una sèrie de coses condicionaran una sèrie de comportaments en situacions diferents.
! Feider parla del concepte de psicologia ingènua. Aquest autor distingeix entre causes personals i situacionals.
Les atribucions personals les anomena disposicionals o internes i a les atribucions situacionals les anomena externes.
! Les personals depenen de dos variables: - De que jo tingui una sèrie de capacitats: intenten explicar l’explicació d’un fenomen.
- Motius: aspectes motivacionals (Intenció: es refereix a l’objectiu final i esforç).
Les situacionals depenen de: - Dificultat de la tasca -Sort ! TRAJECTORIA DE L'ATRIBUCIÓ.
! Condicions antecedents (previs a una situació determinada).
o Factors ambientals, (poden ser de diferents tipus, aquelles que són fruit de l'observació que fan altres persones; la retroalimentació que pot ser depenent d'una tasca o d'una persona; la informació que jo tinc sobre una tasca) o Factors personals, (aspectes relacionats amb les creençes que té l'individu; el coneixement prèvi d'una tasca, si jo tinc una experiència facilitarà l'acció determinada; variable personal, l'individu tendirà a justificar que allò que li passa és fruit del comportament de l'individu, asigna les atribucions a causes internes i externes.
! ! Causes percebudes (justifica el que ens està succeint en funció de...) o Tendència a fer atribucions: Capacitat, Esforç, Salut, Dificultat, Humor, Sort.
! (Weiner parla de variables o dimensions causals).
Dimensions causals (variables).
o Estabilitat (els individus poden fer atribucions estables o intestables) o Lloc (a causes internes o externes) o Control ( si una situació o una acció és controlable o incontrolable) ! Conseqüències psicològiques ( fruit d'una atribució d'una acció determinada) o Expectatives d'èxit.
o Autoeficàcia (capacitat de realitzar amb èxit una situació determiada) o Afecte.
! Conseqüències conductuals.
o Elecció.
o Persistència.
o Nivell d'esforç.
o Assoliment.
! TEORIES SOCIALS.
Motivació social: Es refereix a l'activació dels processos implicats en l'inici, direcció i energització de la conducta de l'individu en aquelles situacions en que altres estan a prop (Geen, 1995).
Efectes de la conducta: Efecte de facilitació social: el fet que hi hagin altres persones ens afecta al nostre comportament. Relacionat amb l'afecte de coacció, tendència a reaitzar el màxim esforç, aquesta conducta s'anomena efecte de coacció, que hi hagi un grup a mi hem coacciona, aquets efecte va relacionat amb l'efecte de l'audiència, els subjectes tendim a reaccionar d'una forma determinada quan tenim audiència. L'individu sap que esperem algu d'ell i s'exigeix més.
Lligat a aquest efecte hi ha l'efecte de resposta dominant, l'individu respondrà allò que l'efecte audiència està esperant.
Conformitat: capacitat d'acceptació de les meves creençes per accpetar als demés.
- Grau d'ambigüitat: afavoreix o no a la conformitat.
- Mida de grup: no és el mateix un grup petit o un molt nombrós. Si és molt nombrós pot a la minoria.
- Unanimitat del grup.
Condescendència: un grup demana a un individu que fagi una tasca determinada. Té a veure l'individu que et demani que realitzis la tasca, l'estat d'ànim i la forma en que et fan la qüestió.
Té dos efectes: - Efecte del peu a la porta, les persones tenim tendència a realitzar la petició si anteriorment n'hem fet una menor.
- Efecte de la porta als nassos, quan un individu se li demana una cosa molt gran i ha estat negada, a la segona cosa que se li demana més petita haurà de dir que si. Haurà de cedir.
Obediència: relacionada amb el fenòmen de milgram. Una persona que té autoritat és el responsable de que un altre realitzi l'acció.
! ! ! MOTIVACIÓ SOCIAL McCLELLAND.
Motius socials.
El paper de Murray: la tècnica del TAT (Test d'apercepció Temàtica) - 31 làmines.
- imatges comuns i imatges diferenciades per adults nens i gènere.
! Tipus de motiu segons McClelland.
-Motius d'assoliment: necessitat d'afrontar reptes difícils de superar als altres i d'aconseguir alts nivells d’excel·lència.
-Motiu de poder: necessitat que experimenta l'ésser humà de dominar i influir en altres persones, objectes o situacions.
-Motiu d ‘afiliació: necessitat de conviure, d'establir i de mantenir relacions segures, profundes i afectives amb d'altres persones amb ambients de respecte i acceptació mútua.
! Tipus de motius: Motius primaris, el cos disposa de molts mecanismes autoreguladors que produeixen estats motivacionals en as de veure's alterats. Els processos de regulació: set, gana, són i conducta sexual.
La set: L'aigua del cos és un 60% de pes corporal. Massa corporal.
o fluid intracel·lular: 67% (l'aigua que contenen les cel·lues) 2/3 MC.
o Fluid extracel·lular: 33% (aigua que es troba fora de les cèl·lules) 1/3 MC.
o El líquid es troba en constant moviment.
o Transportat ràpidament per la sang.
o conté ions i nutrients pel manteniment de la vida cel·lular.
o Tipus de set: volèmica i osmètica.
- Volèmica: Ens provocarà la sensació de manca d'aigua i la necessitat de voler ingerir sal.
- Osmètica: set motivada per la disminució del líquid cel·lular.
! La gana: o Els aliments proporcionen l'energia per les activitats dels òrgans (funcionament del cervell, del cor, dels pulmons, dels ronyons, del fetge..) i activitats com a organisme (caminar, córrer, saltar, nedaar..) o Dos mecanismes homeostàtics pel control de la ingesta.
- Mecanisme que regula d'admissió d'aliment.
- Mecanisme que regula el nivell de glucosa de la sang.
o Hi ha ha altres mecanismes en el procés de la gana: o El principal centre de gana del cervell és l'hipotàlem lateral: regula el control d'ingesta i activa la gana.
o L'hipotàlem ventromeidal i l'inhibeix. És el centre de la societat. No pot aturar de menjar.
o L’hipotàlem paventricular: regula la gana, la incrementa o la disminueix d'acord amb les concentracions o nivells de glucosa en sang.
! Motius secundaris; Davant del motius primaris, els motius secundaris es refereixen a tots aquells tipus de motivació que són apresos i que no tenen una base fisiològica tan clara. L’objectiu però és igual que les motivacions primàries satisfer necessitats internes. A diferència de les motivacions primàries que responen més a necessitats fisiològiques, els motius secundaris es refereixen a motius mentals o emocionals.
Al parlar de motius secundaris apareixen els conceptes “incentiu” i “meta”.
Nomenarem incentiu a aquella representació mental del valor anticipat d’agradar o desagradar un objecte o esdeveniment semblant al que produeix un estat intern. Un incentiu extern actua sobre la conducta de la persona no en quant a objecte físic en sí sinó en quan anticipació mental de si li agrada o desagrada a la persona.
La meta es refereix a la representació mental que un te dels resultats o fins d’una acció que es vol assolir.
! Enfocament social Pel fet de ser éssers socials la participació i identificació com a membres d’un grup són part essencial de la motivació social.
L’enfocament de la motivació social de David McClelland i dels seus col·laboradors en la dècada dels 50 i 60 han marcat l’inici de les teories de caire social.
Segons McClelland, la motivació humana es podria entendre en terme de necessitats, no fisiològiques, sinó psicològiques i socials. Els tres motius socials, que de forma especial va estudiar van ser: el motiu d’assoliment (logro), de poder i d’afiliació. Cadascun d’aquests motius poden ser, en un moment determinat, implícit o explícit. S’adquireixen a través de diversitat de procediments ( família, educació, models, etc.) responen a incentius, tenen relació amb processos fisiològics, permeten predir les conductes futures i els individus difereixen enormement uns dels altres.
! Motius d’assoliment Motiu d’assoliment: patró de sensacions i pensament associats amb la planificació i l’esforç en la consecució d’una meta d’excel·lència, tractant de fer alguna cosa única en el seu gènere i mantenir sempre una relació comparativa amb allò realitzat anteriorment.
Fa referència a situacions on la motivació implica situacions de rendiment. (la majoria d’accions laborals, esportives i escolars).
Les situacions de rendiment típicament impliquen un esforç per part de la de la persona per assolir algun estàndard d’excel·lència.
! Aquest pot venir definit per: 1. La pròpia tasca, com quan un tracta de superar un determinat nivell de dificultat 2. Per un mateix, com quan un tracta de fer-ho millor que altres vegades 3. Pels altres, com quan un tracta de fer-ho millor que altre o altres persones.
La persona pot avaluar la seva pròpia execució en la situació d’assoliment. El resultat de l’avaluació pot ser l’èxit o el fracàs.
El motiu d’assoliment es concep com una espècie de tret de personalitat que es manté estable a través del cicle vital de l’individu.
El motiu d’assoliment pot explicar per què algunes persones fan o tendeixen sempre a fer bé les coses, aspiren a més i s’esforcen, mentre que d’altres sembla que estan inclinades a rebutjar l’esforç o a conformar-se amb allò que tenen.
Les conductes d’assoliment es relacionen amb els processos atribucionals de Weiner (1985). Weiner va plantejar que les interpretacions que fa una persona del seu èxit o fracàs en una tasca d’assoliment són les que determinen quina serà la seva futura motivació d’assoliment. Weiner va considerar les atribucions de capacitat, d’esforç, de dificultat de la tasca i de sort com les principals atribucions d’assoliment.
Aquest motiu es caracteritza, doncs, per una tendència a fer les coses cada cop més bé i així desenvolupar al màxim les capacitats humanes que són les que garanteixen el triomf. En aquesta conducta d’assoliment apareixen dues forces contradictòries;: la recerca d’èxit i la por al fracàs que en algunes situacions poden causar conflictes.
La investigació ha mostrat que cada dimensió atribucional té els seus propis efectes sobre diferents aspectes de la conducta d’assoliment. Les atribucions d’èxit o fracàs a cuses estables fan augmentar o disminuir, respectivament, les expectatives d’èxit en tasques futures. Les atribucions a causes inestables no tenen tal efecte sobre les expectatives d’èxit. Per altra banda, les atribucions d’èxit o fracàs a causes internes generen forts sentiments d’orgull o vergonya, respectivament. D’aquesta manera fan canviar el valor futur de l’èxit en aquesta tasca. Per altra banda, les atribucions de resultat a causes externes al no implicar autoconcepte no generen reaccions afectives i per tant no canvien el valor de la tasca.
! Trets de les persones amb motivació d’assoliment alta • Rendeixen més en tasques de dificultat moderada que comporten un repte o desafiament.
• Rendeixen igual que les persones amb necessitat baixa d’assoliment en tasques considerades fàcils o difícils.
• Les persones amb un temor alt al fracàs triaran tasques fàcils o difícils.
• Atribueixen l’èxit a l’esforç personal prolongat.
• Assumeixen la responsabilitat de les conseqüències de la seva conducta.
• Són emprenedors i busquen l’èxit en les activitats professionals que es proposen.
• Necessiten tenir retroalimentació o informació sobre la seva execució o rendiment en una tasca determinada.
! El motiu de poder McClelland (1975) defineix el motiu de poder “com la necessitat de sentir-se fort, dominant, i d’actuar de manera poderosa”.
Aquesta definició engloba nombrosos conceptes que es solapen com són influència, inspiració, liderat, control, dominància, coerció i agressió.
Molt pròxims a aquest concepte estarien amb freqüència necessitats de dominància, reputació, estatus i posició.
Aquest es refereix a la necessitat que experimenta el ésser humà de dominar i influir en altres persones, objectes o situacions. Els mètodes que utilitzen per guanyar poder poden ser agressius, manipuladors, carismàtics i persuasius.
Una persona presenta una necessitat alta de poder quan està preocupada per establir, mantenir o restaurar el seu poder.
Fonts de poder : els recursos que disposa la persona per a exercir el poder, que poden ser personals ( intel·ligència, força física, bellesa, encant, etc.) o institucionals (materials, econòmics, legals, estatus laboral, estatus social, control de la informació, armes, etc).
El concepte de poder té una connotació negativa ja que habitualment s’associa a la coerció, opressió o dominància injustificada. Però el poder també pot tenir una vessant positiva o almenys no tan negativa. És així quan parlem de control legítim, de la autoritat, el liderat, la persuasió, la criança dels nens, la mediació entre interessos en conflicte i l’adhesió al grup.
Darrera del motiu de poder hi ha l’activitat crònica del sistema nerviós simpàtic expressat per nivells elevats de pressió sanguínia i alliberament sostinguts d’epinefrina i norepinefrina.
! Els trets de la persona amb un perfil alt de motiu de poder són • Intenten convèncer als altres, imposen les seves idees • Es poden percebre interiorment com a dèbils i busquen projectar una imatge de seguretat i fermesa.
• Es rodegen de persones menys capacitades.
• Ofereixen una imatge de riquesa externa • Trien carreres que els permeti exercir el poder i el prestigi.
• Provenen de famílies on els pares no van poder desenvolupar el motiu de poder.
! ! ! Motiu d’afiliació El motiu d’afiliació es defineix com la necessitat d’establir, mantenir i recuperar relacions socials positives amb altre o altres persones.
El motiu d’afiliació respon a la necessitat de conviure, d’establir i de mantenir relacions segures, profundes i afectives amb d’altres persones amb un ambient de respecte i acceptació mútua. L’ésser humà depèn moltes vegades de membres de la seva espècie. El motiu d’afiliació: interès per a establir, mantenir o restaurar una relació afectiva positiva amb una o diverses persones.
Segons McClelland les lloances rebudes pels nens durant la infància afavoreixen el desenvolupament de la motivació d’afiliació.
El motiu d’afiliació, donada la natura social de la majoria de les conductes humanes, influeix en situacions que no són estrictament interpersonals, com per exemple en situacions d’assoliment. S’ha demostrat que els alumnes amb alta necessitat d’afiliació treballen més i obtenen qualificacions més altes en les classes ensenyades per professors afectuosos.
! Els trets que defineixen a una persona amb nivells alts de motivació d’afiliació són: • Sensibles cap a tot el que els passa als altres • Dediquen una major part del seu temps interactuant amb altres que les persones amb baix motiu d’afiliació.
• Valoren l’amistat i rebutgen el conflicte interpersonal • Ajuden als altres sempre que poden • Experimenten certa por al rebuig social • Observen com reacciones les persones davant de la seva conducta o la conducta d’altres • Gaudeixen compartint problemes, sentiments i emocions.
• Són naturals, sinceres i espontànies ...