Legitimació del poder eclesiàstic a Europa II (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Història de la Cultura i les Institucions europees
Profesor G.M.
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 01/11/2017
Descargas 3
Subido por

Descripción

Apunts del bloc de Medieval d'Història de les cultures i les institucions

Vista previa del texto

ndiazmon NEUS DÍAZ MONTANÉ CULTURA I INSTITUCIONS 2017-2018 a. La necessitat d’organització a causa de la relació amb el poder polític Els concilis ecumènics: Ortodoxa i heretgia al segle V - Concili de Nicea (325): és el primer concili ecumènic. És el lloc on es determina la manera de determinar la Pasqua cristiana, en lloc de ser fixa és mòbil: és una manera de diferenciar la Pasqua jueva de la cristiana.
La Pasqua surt del diumenge posterior a la lluna plena pasqual (és a dir, posterior a l’equinocci de primavera, a partir del 21 de març).
L’objectiu del concili (convocat per Constantí) era unificar les diverses faccions cristianes, enfrontades per les diferents disputes entre la naturalesa de Crist.
b. El naixement de l’Imperi Cristià Hi haurà dos processos: un és la determinació de la Primacia de Sant Pere (o la Primacia del Papa de Roma). Per què aconsegueix això i de quina manera.
I la formulació política que el Papa està per sobre de tots els altres bisbes, reis... Formula llavors una teoria política: la teoria Gelasiana, que estableix la igualtat de poders entre l’Església i el poder polític. Realment, no és cert que estiguin en igualtat, perquè es divideix el poder reial i l’autoritat eclesiàstica. Una cosa és la potestas, el poder, i l’altra és l’autoritat. En el món jurídic romà no són el mateix. El poder és el que té una persona que algú té delegat per algú altre (rei o emperador). En canvi l’autoritas és un poder que té la persona per sí mateix (el Papa), és a dir, no se li pot arrencar mai aquest poder perquè és propi de la persona i ningú el pot destituir.
És a dir, la Teoria Gelasiana posa al mateix nivell el poder polític i el religiós. Però acte seguit, es desmunta aquesta teoria perquè realment, al dret romà no és el mateix.
23-10-2017 Examen (possibles preguntes): la primacia de Sant Pere, la teoria Gelasiana o la teoria pontifícia (???)  El pensament polític de les doctrines cristianes de l’època A la primera etapa del cristianisme, en un principi, no hi ha pensament polític als evangelis. No hi ha una política cristiana; en tot cas, dóna pautes com si hi hagués una manera que els cristians han de reaccionar amb els seus deures socials. No hi ha una política cristiana, sinó que el cristianisme diu que s’ha de viure la política.
Nulla potestas nisi a deo vol dir que no hi ha cap poder que no vingui de Déu, per tant, el poder polític ve de Déu.
Els autors que han desenvolupat aquestes idees, a partir del segle IV (que és quan hi ha l’Edicte de Milà), són dues tendències: la de Celsi i Tertulià, que creuen en NEUS DÍAZ MONTANÉ ndiazmon CULTURA I INSTITUCIONS 2017-2018 la incompatibilitat dels afers mundans i celestials, és a dir, els afers mundans no tenen res a veure amb els celestes; o bé, els orígens de l’organització de la cort terrenal a la manera celeste. Aquesta segona tendència diu que els afers polítics s’han de governar a partir dels valors cristians (de manera celeste).
La teoria de l’Església Victoriosa (Constantí, Edicte de Milà), es tracta de la visió d’organitzar la cort terrestre a partir dels valors celestials, és a dir, la segona opció que hem vist al paràgraf anterior. Autors d’aquesta són: - - Eusebi de Cesarea (260-340): diu que no hi ha cap poder que no vingui de Déu. Per tant, hi ha un pas més enllà: qui mana al món és Déu. Perquè si hi ha el poder polític, ens agradi o no, és perquè Déu ha nomenat emperador a aquella persona.
Sant Agustí d’Hipona (354-430) La primacia de Pere es formula amb Lleó I (441-462) el 445, és a dir, comença a quallar a mitjans del segle V. És una formulació teòrica de tipus polític que argumenta que el bisbe de Roma esdevé el cap de tots els bisbes i el cap de tota la cristiandat. Esdevé el cap de tot el món cristià. Es passa de Par inter pares (d’igual a igual) a la noció Primus inter pares (el primer d’entre els iguals, per tant, ja no ets igual als altres).
Aquesta formulació política es basa en unes idees per dir que és veritat, per justificar-se (al segle V). És una formulació política pobrament fonamentada, pel nostre criteri actual, però al seu moment va tenir la seva funció. Una altra cosa és que el Papa de Roma no aconsegueixi imposar-la a Orient. Es basa en dos fets: - - La legació Petrina, és a dir, la legació de Pere (ve de llegat de Sant Pere Apòstol). Als Evangelis, només dos (Joan i Mateu) en parlen, sobre la transmissió de poder de Jesús a Sant Pere. Però en parlen de maneres diferents. Per tant, la legació petrina és com Jesucrist delega el llegat del cristianisme de la seva figura com a fill de Déu a Sant Pere, que és el primer dels Apòstols (princeps apostolorum).
En l’evangeli de Mateu diu que tot allò que es faci a la terra, es farà al cel. És a dir, la terra es regirà igual que el cel.
L’argument de Joan explica que realment, Jesucrist volia crear una organització, una comunitat, que s’ha de regir d’alguna manera. Per tant, una interpretació seria que Jesucrist transmetia un missatge polític.
I en la epístola clementis, és a dir, la Carta de Climent. Al voltant del període del papat de Lleó I, apareix o es fa públic un document escrit al segle I d.C., en grec, que cap a l’any 400 és traduït del grec original al llatí (amb la qual cosa ja no tenim el document original, sinó que tenim la còpia en llatí), de Rufí d’Aquileia.
Retrobada al segle V, és la carta de Climent. En aquesta carta ja veiem com, des de Sant Pere es transmet a Climent. És la transmissió de Pere a Climent del mateix llegat de Jesucrist a ndiazmon NEUS DÍAZ MONTANÉ CULTURA I INSTITUCIONS 2017-2018 Sant Pere. En aquells moments, Climent no era figura de tota la cristiandat encara, era Bisbe de Roma i en aquesta carta s’explica que passa a ser bisbe de tota la cristiandat.
És a dir, Jesucrist i Pere eren figures universals del cristianisme, però a partir d’aquest moment, Climent passa de ser una figura local (de Roma) a una figura genèrica de la cristiandat, i els seus hereus adquiriran la mateixa transmissió del llegat de Jesucrist.
En resum, la legació petrina és la transmissió del llegat de Jesús a Sant Pere, i es troba als Evangelis.
La epístola clementis és la transmissió del llegat de Sant Pere a Climent, bisbe de Roma. Tots els hereus del bisbe de Roma tindran el mateix llegat. Això es troba a la mateixa carta que escriu Climent (del segle I). Climent I és el quart bisbe de Roma i el tercer successor de Sant Pere.
Però realment, la traducció és una falsificació del que pretén ser el document del segle I, perquè en realitat no existia el document del segle I. Per tant, avui en dia sabem que és un document creat al segle V en llatí (per part de Lleó I), que s’havia colat com a traducció del grec d’un document del segle I d.C.
Per tant, en realitat, no va existir cap carta de Climent a cap època. Actualment es reconeix que Climent va ser bisbe de Roma però no el primer. Hi va haver dos bisbes més abans d’ell. I la carta es va fer per justificar la preeminència del Bisbe de Roma per sobre dels altres bisbes. Era una manera de justificar que el Bisbe de Roma, tot i ja tenir el poder imposat per sobre de la resta de bisbes, es necessitava afirmar d’alguna manera, i per això es crea la carta.
I d’aquesta manera es consolida la Primacia de Sant Pere. Es pot trobar les explicacions del sorgiment de la Primacia de Sant Pere als evangelis i a l’epístola climentis, tot i ser un document fals ens aporta informació igualment.
Llavors, sorgeixen esglésies nacionals a Occident (els francs, els gots...), com la d’Arlès. El bisbe privat d’Arlès estaria per sobre de l’Església franca, que està casat. Això no està prohibit, és costum que els superiors de l’Església es puguin casar. El que fa el papa de Roma, Lleó I, és controlar i restar-li poder al bisbe d’Arlès, Hilari, per assignar-li més poder al bisbe de Besançon (Celedoni).
Li treu una sèrie de facultats que tenia Arlès de nomenar bisbes, i mitjançant la Primacia de Sant Pere, Arlès deixa de tenir la funció de poder nomenar bisbes a la seva església nacional (l’Església gal·licana) i passa a ser funció únicament del Bisbe de Roma. Per tant, aconsegueix lligar el Bisbe primat de l’església franca, Hilari d’Arlès, a aquesta llei.
Llavors, al 445, l’emperador Valentinià III promulga un edicte en el qual ell disposa d’una sèrie de circumstàncies. El Papa Lleó I demana com a llei que l’emperador posi ordre, hi intervingui, en cas que un bisbe no faci cas del que el Bisbe de Roma ordena. És el propi poder del Papa de Roma que obliga a ndiazmon NEUS DÍAZ MONTANÉ CULTURA I INSTITUCIONS 2017-2018 l’Emperador a fer aquesta llei, però és la manera d’aliar-se l’emperador amb el Papa de Roma, per controlar tota la cristiandat.
La plenitudo potestatis (plenitud del poder, és a dir, el poder del Papa és ple perquè l’hereva de Sant Pere) és l’herència que reben els Papes de Sant Pere. Els Papes no reben el poder del Papa anterior sinó de Sant Pere.
La primacia de Pere funciona molt bé a Occident, però no és la llei ideal per introduir a Orient. Perquè Orient ja estarà organitzat per Patriarcats des de feia temps.
...

Tags:
Comprar Previsualizar