tema 6 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Actors i Institucions Polítiques
Año del apunte 2017
Páginas 7
Fecha de subida 16/02/2017
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Roger Civit. Més apunts a https://unybook.com/profile/rcivit TEMA 6. ELS PARTITS POLÍTICS I ELS SISTEMES DE PARTITS “Hi ha amic íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i...
companys de partit” (Giulio Andreotti).
“La oposició ocupa els bancs qui ha davant teu, però l’enemic s’asseu darrere teu” (Winston Churchill).
Concepte i definició: Un partit polític és una associació d’individus unida per la defensa d’uns interessos, organitzada internament per una estructura jeràrquica, amb afany de permanència en el temps i que el seu objectiu és aconseguir el poder polític, exercir-lo i dur a terme un programa polític.
Els partits polítics són els actors que transformen el pluralisme social en pluralisme polític i els que, per la seva condició de mediadors entre la societat civil i l’Estat, tenen l’obligació de procurar que el pluralisme polític estigui present a les institucions.
L’objectiu principal de qualsevol partit polític és la consecució del poder polític, considerat com un instrument de transformació i millora de la societat.
Per a la consecució del poder, els diferents partits s’enfronten en el context d’una lluita pacífica i racional amb el fi d’obtenir recolzament social.
Origen dels partit polítics: El primer antecedent dels partits polítics va ser el desenvolupament dels grups polítics en els règims parlamentaris liberals i la creació de “comitès de recolzament” als candidats a diputat.
Ja al segle XVII i XVIII els parlamentaris britànics es varen dividir entre tories (conservadors) i whigs (defensors de la llibertat política i religiosa, de la separació entre Església i Estat i de la independència del propi Parlament en relació al monarca).
Els partits polítics apareixen al segle XIX, a mesura que l’Estat liberal es converteix en democràcia política i s’amplia el dret al sufragi fins a convertir-se en universal.
El primer gran desenvolupament dels partits polítics es produeix als EEUU, amb la creació del Partit Demòcrata al 1824 i del Partit Republicà al 1854.
Roger Civit. Més apunts a https://unybook.com/profile/rcivit Les funcions dels partits polítics: Socialització política i creació d’opinió. En un principi els partits tenien un mitjà de premsa propi o afí a ells la qual cosa els permetia crear opinió favorable al seu partit mitjançant aquesta premsa; les “cases del poble”, és a dir, els ateneus de pobles i ciutats els quals també utilitzaven amb el mateix fi; etc.
Harmonització d’interessos. De la defensa d’interessos sectorials o de classe a la defensa d’interessos de caràcter més general.
Formació d’elits polítiques. Els partits seleccionen als candidats a ocupar llocs al Parlament o a la oposició.
Canalització de les peticions de la població cap als poders.
Reforçament i estabilització del sistema polític. Amb l’excepció dels “partits antisistema”, que s’oposen i fins i tot minen la legitimitat del sistema, actuant des de dins i des de fora del sistema polític.
Tipologia de partits clàssica: Maurice Duverger va distingir entre “partits de masses” i “partits de quadres”, segons el seu aspecte organitzatiu.
Els “partits de quadres” o de notables van aparèixer primer, estaven molt lligats a l’activitat parlamentaria i no prioritzaven el reclutament de militància sinó que eren selectius i es composaven exclusivament de persones amb prestigi, recursos econòmics i influència.
L’estructura dels “partits de notables” era molt descentralitzada i no s’adscrivien a una corrent ideològica concreta.
Els “partits de masses” es van formar amb l’aparició dels partits socialistes, basats en un reclutament massiu de militància –que contribuïen a finançar el partit a través de les seves quotes–.
Eren partits molt marcats ideològicament, molt disciplinats, jerarquitzats i centralitzats, i amb una activitat constant, el que va donar lloc al naixement d’una “burocràcia de partit”.
Els “catch-all parties” són partits que tenen com a finalitat aconseguir el recolzament del màxim número d’electors, i per a això minimitzen les seves característiques ideològiques. Són “partits d’electors” que prioritzen la mobilització electoral.
Roger Civit. Més apunts a https://unybook.com/profile/rcivit Tipologia de partits segons cleavages (Rokkan): Stein Rokkan fonamenta la seva tipologia en els eixos de conflicte que es van produir en paral·lel a la formació de l’Estat i el desenvolupament de la societat industrial.
Centre-perifèria, entre les elits centrals que construeixen els nous estats liberals i les elits locals que s’hi resisteixen (partits estatals vs. Partits regionalistes).
Església-Estat, entre el predomini de l’Església i el procés de secularització (partits confessionals vs. Partits laics).
Camp-ciutat, entre els interessos dels camperols i terratinents i els interessos d’industrials i comerciants (partits agraris vs. Partits urbans).
Capital-treballadors assalariats, entre els interessos dels propietaris i els dels treballadors (partits liberals-conservadors vs. Partits socialistes o laboristes).
Tipologia de partits segons el seu grau d’institucionalització (Panebianco): Angelo Panebianco distingeix els partits segons el seu model originari i el seu grau d’institucionalització.
Segons el model originari: –De “penetració territorial”, fortament centralitzat.
–De “difusió territorial”, descentralitzat i amb creació espontània d’agrupacions.
Pot tenir o no una institució externa que patrocini la creació del partit i pot sorgir o no d’un lideratge carismàtic previ.
El grau d’institucionalització depèn del desenvolupament d’interessos per a mantenir l’organització a través “d’incentius selectius”, i del desenvolupament i difusió de lleialtats organitzatives, a través “d’incentius col·lectius”.
–Institucionalització forta: major homogeneïtat, centralització, elits cohesionades i unides, i predomini del partit sobre les organitzacions externes.
–Institucionalització dèbil: organització fràgil i poc cohesionada, elits dividides, actuació autònoma de les subunitats organitzatives i dels grups interns, i relació de dependència amb organitzacions externes.
–Model originari per penetració territorial (institucionalització forta).
–Model originari per difusió territorial (institucionalització dèbil).
–Presència d’organització externa patrocinadora (institucionalització dèbil).
–Líder carismàtic (absència d’institucionalisme o institucionalisme molt fort).
Roger Civit. Més apunts a https://unybook.com/profile/rcivit L’estructura interna dels partits: Individus relacionats amb l’esfera del partit Votants fidels Simpatitzants Afiliats Estructura organitzativa i tipus de partits Comitè de base electoral (partit de quadres) Secció de base territorial (partits de masses i partits socialistes) Cèl·lula de base professional o laboral (partits comunistes) Militants -“Creients” guiats per un “incentiu col·lectiu.
-“Arribistes” guiats per un “incentiu selectiu”.
-“Permanents” que cobren un sou del partit.
Dirigents Milícia de caràcter paramilitar (partits feixistes) La “llei de ferro de les oligarquies” de Robert Michels: Segons Michels, tota organització es fonamenta en pràctiques oligàrquiques. Els líders d’un partit es rodegen d’un número petit de persones que els hi son fidels i que constitueixen una elit que decideix l’estratègia i la tàctica del partit.
Els dirigents es caracteritzen per ser individus amb uns coneixements superiors, amb millors mitjans per seguir de prop les activitats de l’organització, amb un major domini de la pràctica política i amb més nexes amb les elits d’altres partits i sectors socials.
Els dirigents han seguit un cursus honorum, i per això són els únics o casi els únics que poden dirigir al partit de forma eficaç i exitosa, en front a la “incompetència de les masses”.
El funcionament oligàrquic dels partits pot posar en perill la democràcia interna. Els partits es presenten com organitzacions democràtiques, però estan tenyides d’elements “meritocràtics” i de “cooptació”1.
El control democràtic a l’interior del partit és molt escàs i els líders tenen un gran marge de discrecionalitat. Quan el partit governa, les decisions fins i tot es desplacen del partit a l’administració.
1 Acció de cooptar.
Cooptar: Admetre (algú) a formar part d’una corporació.
Roger Civit. Més apunts a https://unybook.com/profile/rcivit El control del partit per part de la “coalició dominant”, Panebianco: Els dirigents formen una “coalició dominant” que controla les “zones d’incertesa”, els factors que permeten el desenvolupament de les activitats vitals de l’organització: –Les relacions del partit amb el seu entorn.
–Els canals d’informació i comunicació del partit.
–L’elaboració i interpretació de les regles internes del partit.
–El finançament.
–El reclutament i promoció de la militància.
La “competència dels dirigents”, és a dir, l’experiència en el maneig de les relacions polític-organitzatives internes i externes, ha de ser reconeguda per la militància com una qualitat dels dirigents imprescindible pel bon funcionament de l’organització.
El finançament dels partits polítics: –Finançament públic (el que l’Estat dóna al partit per obtenir X diputats) vs.
Finançament privat (donacions de particulars i empreses al partit).
–Finançament a través de les quotes dels afiliats.
–Finançament a través de donatius de particulars o empreses (màxim 100.000 €/any).
–Finançament a través de les quotes dels seus càrrecs electes i de confiança en les administracions públiques.
–Finançament a través de la gestió d’empreses o negocis propis (bars i locals socials, editorials, etc.), així com de la gestió del seu patrimoni.
–Finançament a través de préstecs i crèdits (normalment vinculats a l’expectativa de finançament públic).
–Finançament públic segons els resultats electorals i la representació obtinguda a les eleccions (al 2014, 32.500 euros per diputat i 1,08 euros per vot).
Els sistemes de partits: Duverger va distingir entre sistemes de partit únic, sistemes bipartidistes i sistemes multipartidistes: –Als sistemes de partit únic hi ha una confusió entre partit i estat.
–Als sistemes bipartidistes existeixen dos partits dominants que s’alternen en el govern.
–Als sistemes multipartidistes existeixen més de dos partits predominants o amb capacitat per influir a les majories parlamentaries.
Giovanni Sartori va elaborar una nova tipologia que buscava conèixer la força real de cada partit en funció del seu “potencial de coalició” i “capacitat de xantatge”.
Roger Civit. Més apunts a https://unybook.com/profile/rcivit Tipologia de sistemes de partits de Giovanni Sartori: —Sistemes de partit únic: no permet l’existència d’altres partits. Dins aquest tipus de sistema se’n diferencien tres subtipus: –Totalitaris: ideologia forta, amb un elevat grau de omnipresència i control sociopolític, segueix una estratègia destructora respecte dels grups externs i la seva arbitrarietat pot ser il·limitada, i de vegades impredictible.
–Autoritaris: menor carga ideològica que el totalitari, menor capacitat de coacció i mobilització, però segueix una política excloent, i l’arbitrarietat és limitada i predictible.
–Pragmàtics: carga ideològica dèbil, baixa capacitat de coacció, i una política respecte els grups externs que més de destrucció és d’absorció, grau limitat i predictible d’arbitrarietat.
—Sistemes de partit hegemònic: permet l’existència d’altres partits però no permet la competència política per a l’exercici del poder. En cap cas aquests altres partits poden competir amb el partit dominant amb les mateixes condicions d’igualtat. (l’exemple de sistema de partit hegemònic és Rússia, on el partit que governa permet l’existència d’altres partits però no els permet que li facin competència política; s’ho maneja perquè no arribin mai al poder) .
–Sistemes de partit predominant: en el marc de democràcies pluralistes pot succeir que un partit obtingui de forma reiterada (3 majories consecutives) un gran recolzament que li permet governar amb majoria absoluta, cosa que fa que aquest partit tingui una influència superior a la dels altres partits. Tots els partits tenen les mateixes oportunitats però no tots tenen els mateixos recursos. (l’exemple de sistema de partit predominant és el cas de CIU als anys 80).
—Sistemes bipartidistes: existeixen dos partits dominants que aconsegueixen la pràctica totalitat dels escons i creen una competència electoral centrípeta.
—Sistemes multipartidistes: —Sistemes de partits de pluralisme limitat o moderat: existeixen entre 3 i 5 partits importants, amb capacitat de coalició. Normalment només existeixen dues alternatives de coalició, de manera que es basen en l’”alternança de coalicions”.
—Sistemes de partits de pluralisme polaritzat o extrem: existeixen 5 o més partits importants i distanciats ideològicament. Existeixen diverses coalicions possibles, oposicions bilaterals i fins i tot oposicions anti-sistèmiques.
[IMPORTANT! Tenir clara la diferència entre el sistema de partit hegemònic i el sistema de partit predominant (quelcom que confon molt). És típica pregunta d’examen] Les crisis dels partits polítics tradicionals: –Canvis a l’estructura social i de classe.
Roger Civit. Més apunts a https://unybook.com/profile/rcivit –Secularització de la societat i menor implicació de l’església als partits polítics catòlics i a les “democràcies-cristianes”.
–Menor implicació política dels moviments sindicals (separació entre sindicats i partits).
–Els partits han deixat de ser mecanismes de socialització política.
–Menor fidelitat de vot i major volatilitat del votant.
–Crisis de afiliació. Els grans partits de masses han deixat de ser-ho. Els partits es poden convertir en organitzacions de persones amb càrrecs i candidats. En nous “partits de quadres”.
Les primàries com a resposta a la crisi dels partits tradicionals: En el fons les primàries es produeixen quan hi ha una crisi interna del partit, és a dir, quan hi ha dos sectors de l’elit dirigent del partit que opinen diferent respecte un mateix tema i per solucionar aquestes diferències es realitzen unes primàries perquè els militants decideixin quina de les dues posicions prefereixen.
–Primàries internes vs. Primàries obertes.
–Primàries per escollir el màxim dirigent del partit vs. Primàries per escollir als candidatsàpresidencialització.
–Les primàries com instrument de “democratització” dels partits.
–Les primàries com a resposta dels partits davant de crisis de representació i de legitimitat.
–Les primàries en front a la falta de lideratges o la incapacitat de les elits dels partits per arribar a acords sobre el lideratge.
–Les primàries com a instrument dels aparells dels partits per legitimar el seu poder.
L’aparició de “nous partits”: Partits que responen a nous cleavages Els partits ecologistes Els partits generacionals (de gent gran...) Els partits animalistes Els partits xenòfobs, islamòfobs i antiimmigració Els partits anti-europeus o anti-euro (UKIP, Alternative für Deustschland) Partits de protesta Els partits anti-establishment “televisius” forjats al voltant d’un líder carismàtic (Forza Italia) Els partits de protesta de base (Partit Pirata) ...