Fisiologia Animal. Tema 5 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Fisiologia animal
Año del apunte 2017
Páginas 18
Fecha de subida 28/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 5: CIRCULACIÓ Hemodinàmica L’hemodinàmica, és l’estudi de la dinàmica de la sang, on es tracten les relacions existents entre la velocitat, flux, resistència i pressió.
- Circulatori tancat, es troba sotmès a altes pressions i és propi d’anèl·lids, mol·luscs cefalòpodes o vertebrats. Són complexes i l’element important és la presència d’uns vasos anomenats capil·lars per on hi circula sang.
- Circulatori obert, es troba sotmès a baixes pressions i és propi d’insectes o mol·luscs gasteròpodes. Són senzills i per ell, hi circula hemolimfa enlloc de sang.
Àrea total de la secció transversal.
L’àrea total de secció transversal es defineix com la suma de les seccions transversals que passen per un lloc determinat. Aquesta acostuma a ser més elevada en els capil·lars, lloc on es passa d’artèries a venes, que en artèries i venes, degut a la suma de molts feixos capil·lars, que passen tots per una regió.
Com que la sang que passa per artèries i venes, és la mateixa que ha de passar per els capil·lars, el fet que aquests tinguin una secció transversal més gran fa que la velocitat en que circula la sang en venes i artèries, tot i tenir una àrea transversal menor, sigui major que la que hi circula pels capil·lars.
Que sigui petita, ajuda a que hi hagi temps en les cèl·lules a que hi hagi l’intercanvi de gasos o nutrients. Com menor sigui la velocitat de circulació de la sang en una cèl·lula de l’alvèol, major intercanvi gasós es pot produir. Aquesta capacitat d’intercanvi depèn de: Q (cabal) = Velocitat * Àrea Si el Qa ha de ser igual al Qb, el Va*Aa = Vb*Ab, les velocitats hauran de ser: 2*1=1*2, per tant s’origina una compensació en les velocitats Hi ha d’altres variables que també intervenen al cabal: 1. Directament proporcional al flux, quant major flux major és la: - La diferència de pressió Radi del vas 2. Indirectament proporcional al flux, quant major flux, menor és la: - Longitud del vas - Viscositat del fluid Tipus de flux. És molt diferent del que es troba en el sistema circulatori obert, ja que en l’obert no es tenen capil·lars.
1. Flux laminar, un flux on hi ha diferents línies de velocitat, les centrals són de més velocitat i les perifèriques de menys velocitat ja que tenen fregament amb les parets. Hi ha diferència de velocitats. Ara bé, si enlloc de líquid, hi circula sang que conté cèl·lules, les quals donen viscositat a fluid i circulen pel centre, es dóna un alentiment de la velocitat en la punta, de manera que s’anirà reduint la diferència de velocitats entre l’extrem i el centre i es generarà un flux laminar continu. Es propi de capil·lars.
2. Flux laminar pulsàtil, flux que es dóna en vasos flexibles que es poden deformar, els quals origina una punta més aixafada. Es dóna a prop del cor, en les artèries més grans. El cor en bombejar la sang, fa que el radi de les artèries es faci més gran i la velocitat en la punta augmenti. Però al fer-se la diàstole en el cor, el radi es torna a fer petit i aleshores la velocitat a la punta torna a disminuir.
3. Flux turbulent, flux que surt en totes les direccions on les línies de flux piquen en totes les parets del vas. Es pot generar de forma artificial i és el primer que es dóna al sortir del cor.
Flux turbulent (al sortir del cor)  flux laminar pulsàtil (en les artèries)  Flux laminar  flux laminar continu (en capil·lars) Flux laminar Flux turbulent Circulació en invertebrats Si ets animal petit, pots tendir a tenir circulatoris oberts o no tenir-ne. En canvi, un organisme complex amb moltes necessitats, acostuma a tenir circulatori tancat i centralitzat.
1. Esponges, cnidaris i platihelmints, no es troba un sistema circulatori.
En esponges, es troben coanòcits, els quals generen un moviment amb els flagels que renoven l’aigua i que els permet recuperar doncs, nutrients i gasos. No necessita circulatori doncs, perquè es té molta superfície d’intercanvi i una distància (gruix) molt curt a travessar entre l’exterior i l’interior, aleshores, pel transport utilitzen la difusió enlloc de sistemes circulatoris.
El mateix en platihelmints, on es té un cos amb molta llargada però poca alçada, de manera per respiració cutània intercanvien gasos o via cutània incorporen nutrients pel digestiu.
Tenen molta superfície d’intercanvi i poca distància entre la part interna de l’animal i l’exterior 2. Anèl·lids Animals celomats, amb un cos metameritzat formant segments, que internament, es tradueixen amb una sèrie de repeticions, on es té un vas longitudinal dorsal que porta un fluid intern de darrere cap endavant i llavors un vas longitudinal ventral que retorna el fluid.
Aquests dos es troben units per arcs laterals amb certa capacitat de contracció (però que no són cors).
- - Si es tracta d’un anèl·lid terrestre, aquests vasos tenen vasos que enllacen amb el tub digestiu o amb les parets del cos de l’animal que contenen capil·lars ja siguin externs (que aporten oxigen per respiració cutània) o interns (que incorporaran pel digestiu els nutrients). Per tant, de manera general el circulatori de l’anèl·lid és tancat (hi circula sang) i descentralitzat (no hi ha cor).
Tipus de capil·lars:  Capil·lars sistèmics, on hi arriba la sang amb més oxigen i en surt amb menys.
 Capil·lars respiratoris, on hi arriba la sang amb menys oxigen i en surt amb més.
Aquest agafarà oxigen.
Si es tracta d’un anèl·lid marí el qual respira per brànquies, la sang es fa passar per capil·lars respiratoris ubicats a les brànquies. En aquestes, la sang que arriba té menys oxigen i la que en surt porta més oxigen. Però les brànquies són un teixit sistemàtic, necessiten oxigen per funcionar, per tant de manera paral·lela també li han d’arribar capil·lars sistèmics.
3. Artròpodes, mol·luscs bivalves i gasteròpodes Els artròpodes, tenen circulatoris oberts (on hi ha hemolimfa) i centralitzats (amb cor).
Contenen un cor en forma de bomba, amb petits orificis d’entre 1-3 parells d’ostíols, que té capacitat de contracció. Si aquest cor es contrau (es fa sístole), disminueix de volum i incrementa la pressió. Quan es dilata (fa diàstole) incrementa en volum i disminueix la pressió.
a. Crustacis Presenten un cor, ubicat en posició dorsal a la part final del tòrax, amb 3 parells d’ostíols, els quals es tanquen quan el cor es contrau (sístole) i s’obren quan el cor es dilata (diàstole). En crustacis, quan l’ostíol es contrau, surt hemolimfa de l’artèria que acaba en llacunes (espai petit) o sinus hemolimfàtics (espai mes grans), no pas en capil·lars.
Un cop aquesta hemolimfa travessa els teixits es pren l’oxigen i llavors l’hemolimfa passa per les brànquies, per més tard tornar carregada d’oxigen pels vasos branquials cap al cor.
Aquests vasos branquials però no entren al cor directament sinó que entren en un tipus de sinus anomenat sinus pericàrdic, un sinus que envolta el cor. Per tant, no hi ha venes que entren al cor, sinó que el cor es troba envoltat del sinus amb hemolimfa carregada d’oxigen, i quan entra en diàstole i obre ostíols, permet que entri la hemolimfa i sigui enviada de nou als teixits.
b. Insectes Contenen cors, tubulars i amb 1 a 15 parells d’ostíols a la part abdominal. També tenen sinus pericardi i aorta. La dinàmica es la mateixa que en la del crustaci, però a diferència d’aquests, els insectes no tenen brànquies sinó que tenen sistemes traqueals que aporten gasos de forma independent a les cèl·lules dels teixits. De manera que la funció del sistema circulatori no és tant el transport de gasos, sinó que es tenen dos sistemes:  Sistema traqueal, transporta gasos per un circuit paral·lel.
 Sistema hemolimfàtic, amb cor i que transporta hemolimfa, excepte gasos.
c. Mol·luscs Bivalves Presenten un circulatori obert i centralitzat. Tenen una o dos aurícules i un sol ventricle.
En aquest cas, la recepció de l’hemolimfa es dóna a partir de les aurícules i l’enviament a través dels ventricles. La hemolimfa surt per les artèries del ventricle i es vesada en sinus i llacunes on es troben immersos els teixits. D’aquests es torna amb poc oxigen i es passa per les brànquies, on es recupera l’oxigen i es torna cap al cor a través de venes. A diferència dels insectes, s’entra directament al cor per venes i artèries, i en aquest cas, el sinus pericardi passa a prendre simplement una funció protectora.
d. Mol·luscs Gasteròpodes L’hemolimfa pobre en oxigen, enlloc de passar per l’estructura respiratòria de les brànquies, passa per la paret del mantell, el qual es troba transformat amb un pulmó simple.
4. Mol·luscs Cefalòpodes Tenen un circulatori tancat i centralitzat, amb artèries i venes connectades per veritables capil·lars. Es té un cor amb un ventricle musculós i dues aurícules, el qual al bategar en surt sang oxigenada per mitjà d’artèries, que es ramifiquen en capil·lars sistèmics i van a parar als teixits. Dels teixits es retorna per venes, amb sang desoxigenada, les quals es bifurquen i van a parar cada un a una brànquia on a la seva base es troben els cors branquials (2). Aquests, tenen una certa capacitat de contracció i envien la sang per un vas aferent a les brànquies). En les brànquies la sang s’oxigena i es enviada al cor per un vas eferent a les brànquies (i que és un vas aferent al cor). Entra per les aurícules i passa als ventricles. La sang oxigenada que s’envia als teixits també s’haurà d’enviar a les brànquies perquè com a teixits sistèmics, necessiten oxigen per el seu funcionament.
- Vas aferent, va cap a les brànquies. Aquest aferent branquial serà eferent al cor - Vas eferent, surt de les brànquies. Aquest eferent branquial serà aferent al cor En resum Circulació vertebrats Tenen una circulació tancada i centralitzada, amb cors que tenen càmeres ben definides amb vàlvules, que s’obren i es tanquen en funció de la capacitat de la pressió, i que permeten fer circular tota la sang al llarg del cos.
- Les vàlvules s’obren quan la pressió de sobre és més alta que la de sota i es tanquen quan la pressió a sota és més alta que la de sobre.
- La pressió la genera la sang i la capacitat de contracció dels ventricles del cor. Alhora, les artèries també poden generar pressió, quant més gran sigui, major musculatura té i per tant, més es pot comprimir.
Es pot trobar circulació simple (en peixos), on la circulació només passa una vegada pel cor, és a dir, cor ⟶ brànquies ⟶ teixits ⟶ cor. O bé circulació doble (els altres), on la circulació passa dos vegades pel cor, és a dir, cor ⟶ pulmons ⟶ cor ⟶ teixits 1. Peixos Tenen circulatori simple, tancat, i es té una única aurícula que permet entrar sang al cor. En els peixos, el cor bombeja sang sense oxigen cap a l’artèria aorta ventral i va cap a capil·lars branquials (per mitjà de vasos branquials aferents).
D’aquests capil·lars branquials, els quals es reté l’aigua que entra carregada d’oxigen i es deixa sortir l’aigua menys carregada d’oxigen per l’opercle, en surt sang oxigenada (per mitjà dels vasos branquials eferents) cap als teixits sistèmics a través de la aorta dorsal. Un cop en els teixits, la sang sortirà més desoxigenada i tornarà a través de venes cap al cor.
Com és aquest cor? Presenta quatre cavitats disposades en sèrie: - Sinus venós, cavitat on es produeix la recepció de la sang que arriba a través de les venes.
Aurícula (Atri), cavitat sense gaire capacitat de contracció Ventricle, cavitat molt musculosa i gruixuda Sortida, per on surt la sang Diferències entre peixos ossis i cartilaginosos: a. Peixos ossis Tenen una primera cavitat de recepció, el sinus venós, després l’atri, llavors el ventricle i finalment el bulb arterial, el qual no es contrau i és per on es dóna la sortida de la sang.
b. Peixos cartilaginosos També es té una primera cavitat de recepció, el sinus venós, després l’atri, i el ventricle, però enlloc de tenir un bulb arterial, la sang surt per un conus arterial que es contrau.
Hi ha peixos que a més, tenen respiració aèria, és a dir, poden intercanviar oxigen a través de l’aire gràcies a la faringe que té forma de pulmó simple. En aquest cas, l’oxigen ingressa via venosa, és a dir, la sang que surt dels teixits és més pobre en oxigen que la que entra al cor ja que abans d’entrar al cor, a través dels capil·lars pulmonars del pulmó simple, s’oxigena la sang en les venes. Depenent de si els peixos són aeris estrictes o no, la sang passarà després per les brànquies un cop surt del cor, abans d’arribar als teixits. D’altre banda, el cor, com a múscul, necessita oxigen per funcionar, per tant els capil·lars sistèmics han d’arribar tant a la musculatura esquelètica com a la musculatura cardíaca.
2. Amfibis Es tenen dues vies d’entrada al cor, dues aurícules i un sol ventricle de sortida.
- A l’aurícula dreta, hi arriba la sang desoxigenada que ve dels teixits a través d’una vena sistèmica o cava.
- A l’aurícula esquerre, hi arriba la sang oxigenada que ve dels pulmons a través de la vena pulmonar.
Els pulmons oxigenen la sang, i aquesta entra per l’aurícula esquerre. Seguidament, travessant una vàlvula auriculoventricular, s’arriba a un ventricle i d’aquest en surt sang oxigenada que va cap als teixits. D’aquests se’n tornarà amb sang menys oxigenada que serà rebuda per l’aurícula dreta i tornada al ventricle.
Ara bé, aquesta circulació no és gaire eficient, ja que hi ha certa barreja de sang oxigenada/desoxigenada al haver-hi únicament un ventricle. Per resoldre-ho, en el ventricle es concentra el volum de sang desoxigenada a dalt i l’oxigenat a sota, de manera que quan es contragui, primer sortirà sang desoxigenada que serà enviada als pulmons, i després sang oxigenada, que s’enviarà als teixits. Qui aconsegueix això? - La vàlvula espiral, la qual s’orienta d’una determinada manera en funció de la contracció del ventricle. Quan es contrau el ventricle, en un primer moment la vàlvula espiral tapa el flux de sang cap als teixits i la sang desoxigenada que es troba a sobre, s’envia als pulmons. Llavors, quan comença a quedar la sang oxigenada a la part baixa, el ventricle es contrau i es tapa la sortida als pulmons i la sang va cap als teixits.
Els amfibis també presenten respiració cutània, és aleshores quan aquest oxigen, es captat a través de la pell i passa per capil·lars cutanis cap a les venes.
3. Rèptils a. No cocodrils, excepte ocells tenen dos aurícules, dreta i esquerre i un ventricle dividit en tres cavitats: - Càvum venosum, a la dreta del ventricle i a davant Càvum arteriosum, per darrere del càvum pulmonale Càvum pulmonale, a l’esquerre del ventricle i darrere Entre el vensoum i el pulmonale hi ha un plec muscular i entre el arteriosum i venosum hi ha el canal interventricular.
Com funciona? En la diàstole (quan el ventricle es dilata), arriba sang oxigenada que ve dels pulmons a l’aurícula esquerre i va cap al càvum arteriosum.
Per altre banda, la sang que ve dels teixits va a l’aurícula dreta, i d’aquesta, entra al càvum venosum, des d’on travessa el plec muscular i arriba en el càvum pulmonale. Perquè no es queda sang en el venosum? Perquè el costat esquerre del ventricle, on hi ha el càvum pulmonale, té més capacitat de contracció que el dret, on hi ha el càvum venosum, ja que té més musculatura i permet enviar la sang a tots els teixits.
El cor entra en sístole (el ventricle es contrau) i s’expulsa sang del ventricle esquerre i dret a la vegada. Com ho fa? En la sístole ventricular, la pressió del ventricle augmenta ja que es fa més petit, i les vàlvules auriculoventriculars es tanquen, de manera que la sang no li queda res més que sortir per artèries dels diferents càvums.
1. La sang que surt del càvum arteriosum va cap als teixits. Com ho fa? A través del canal interventricular va cap al venosum i d’aquest la sang en surt per la artèria aorta cap al teixit.
2. La que surt del càvum pulmonale, va cap als pulmons a través de l’artèria pulmonar.
Resum: Pulmons ⟶ vena pulmonar ⟶ entra a l’aurícula esquerra ⟶ va al càvum arteriosum ⟶ es contrau el cor (sístole) ⟶ va al càvum venosum, travessant el canal interventricular ⟶ va cap a les artèries (aorta) sistèmiques i arriba als teixits ⟶ dels teixits torna per una vena (cava) sistèmica cap al cor ⟶ entra a la aurícula dreta (diàstole) ⟶ s’entra al càvum venosum ⟶ es fa sístole, es travessa el plec muscular i es va cap al càvum pulmonale ⟶ va cap a l’artèria pulmonar ⟶ pulmons Així doncs la sang passa dos cops pels pulmons (circulació doble), i la separació de sang no es completa, sinó que gairebé, ja que els càvums no es troben separats per parets rígides.
b. Rèptil cocodril Contenen un cor amb quatre cavitats, una aurícula dreta i esquerre i un ventricle dret i esquerre.
Com funciona? La sang provinent dels pulmons entra per l’aurícula esquerre va cap al ventricle esquerre, mentre que la sang que ve dels teixits entra a l’aurícula dreta i passa al ventricle esquerre, on s’enviarà als teixits.
Durant la diàstole, es recull la sang que ve dels teixits a l’aurícula dreta, i quan la pressió és mes alta a dalt que a baix, passa al ventricle. Llavors en la sístole (contracció del ventricle), les vàlvules auriculoventriculars es tanquen i la sang pot sortir per dos llocs, ambdós connectats al foramen de Panizza: - Del ventricle esquerre, on hi ha més pressió - Del ventricle dret¸ menys pressió En el ventricle on hi hagi més pressió, la sang tendirà a sortir, per tant doncs, la sang no tendirà a sortir pel dret majoritàriament, tot i que si una petita part, sinó que per l’esquerre, degut a que hi ha més pressió. Al sortir la sang del ventricle esquerre, passarà pel foramen de Panizza que connecta dues artèries sistèmiques, i una petita part de sang del dret també. La resta de sang que no surt del ventricle dret, és expulsada per un altre conducte alternatiu, l’artèria pulmonar, que durà la sang cap als pulmons.
Al submergir-se, costa poc de passar la sang pel ventricle dret, per tant passa poc oxigen, als teixits doncs, hi arriba menys oxigen que en un sistema de respiració aèria.
Quan el cocodril està en immersió, es genera pressió als pulmons, que provoca que costi molt passar el flux de sang cap als pulmons. Aleshores, la sang del ventricle dret no pot anar per l’artèria pulmonar perquè la columna d’aigua genera una pressió sobre els pulmons que no la deixa sortir. En aquest moment, s’igualen les pressions de l’artèria que surt del ventricle dret i la que surt de l’esquerre i la sang del ventricle dret també surt a través del foramen de Panizza, per tant, la sang del ventricle dret que ja venia dels teixits, torna a anar als teixits, que disposen de molt menys oxigen que en una respiració aèria normal.
4. Vertebrats ⟶ Ocells i mamífers Són molt iguals a nivell circulatori. Tenen un cor amb dues aurícules i dos ventricles completament separades. L’aurícula i el ventricle però, no estan gaire septats sinó que es troben connectats a través d’unes vàlvules auriculoventriculars.
Inicialment a l’aurícula esquerre arriba sang dels pulmons per la vena pulmonar. De l’aurícula esquerre, es passa al ventricle esquerre. D’aquest ventricle esquerre es surt per artèries sistèmiques (la aorta) i s’arriba als teixits. En aquests es passa de sang oxigenada a desoxigenada i es retorna cap a l’aurícula dreta del cor per mitjà d’una vena sistèmica (cava).
D’aquesta es passa altre cop al ventricle i llavors altre cop cap als pulmons per mitjà d’una artèria pulmonar.
Resum: Pulmons ⟶ vena pulmonar ⟶ (a través de les vàlvules en forma de niu d’oreneta, un tipus de vàlvula semilunar) ⟶ aurícula esquerre ⟶ (es separa per una vàlvula mitral, és més potent que la tricúspide) ⟶ ventricle esquerre ⟶ (a través de les vàlvules semilunars) artèria sistèmica (aorta) ⟶ teixits ⟶ vena sistèmica (vena cava) ⟶ aurícula dreta ⟶ (es separa per una vàlvula tricúspide) ⟶ ventricle dret ⟶ (a través de les vàlvules semilunars) artèria pulmonar ⟶ pulmons - Les vàlvules tricúspide i mitral, són vàlvules auriculoventriculars passives, les quals s’obren o es tanquen en funció de les pressions que tenen a sota o sobre. Quan la pressió a l’aurícula és superior als ventricles, s’obre, en canvi, quan la pressió del ventricle és superior a la de l’aurícula, es tanca i la sang surt per l’artèria gràcies a l’obertura de les semilunars.
- Si la pressió a l’artèria és més gran que en el ventricle, es tenca les semilunars (com les vàlvules de tipus niu d’oreneta), però al mateix moment s’obren les auriculoventriculars, perquè en el ventricle hi ha menys pressió que en l’aurícula.
Els vasos limfàtics, són els encarregats de transportar l’excedent en forma de limfa (filtrat de plasma) en els capil·lars. Aquesta limfa recorre un sistema de vasos fins a uns ganglis limfàtics o òrgans limfàtics des d’on es fabricaran cèl·lules sanguínies i es tornaran a enviar al torrent sanguini.
La capacitat de contracció d’un ventricle és major a la de l’aurícula, degut a que la capacitat de contracció del ventricle es dóna per la pròpia musculatura del ventricle, en canvi la de l’aurícula, es dóna per diferència de pressió que ve donada per la quantitat de sang que li entra a través de les venes. A més a més, la paret del ventricle esquerra és més gruixuda que la del ventricle dret, perquè ha d’arribar a tots els teixits, mentre que el ventricle dret únicament ha d’enviar sang als pulmons, molt més propers.
Cors miogènics i neurogènics Existeixen dos tipus de cor: a. Neurogènics, es troben en alguns mol·luscs o crustacis. Són cors on l’estímul ve dels ganglis nerviosos, els quals transmeten la senyal elèctrica perquè el cor es contregui. Aquests ganglis es troben formats per 9 neurones, 5 de les quals són motoneurones i innerven directament el cor, i 4 interneurones, que no connecten directament amb el cor, sinó que connecten amb la neurona 9 anomenada marcapàs, la qual té activitat elèctrica espontània i es pot estimular o inhibir directament.
Aleshores, generant un estímul elèctric, es pot excitar el cor a través del marcapàs, i aquesta transportarà l’excitació a través de les altres vuit neurones i produirà una excitació al llarg del cor.
b. Miogènics, la gran majoria de cors descrits (com vertebrats) el tenen. Són cors on l’estímul ve de cèl·lules de la musculatura, les quals transmeten la senyal elèctrica al cor perquè es contregui. Aquests cors, tenen tres tipus de cèl·lules musculars: 1. Cèl·lules musculars del miocardi, cèl·lules de treball, de mida mitjana i amb una elevada capacitat de contracció 2. Cèl·lules de l’endocardi, cèl·lules de mida gran, amb poca capacitat de contracció però una alta capacitat de difondre senyals elèctriques 3. Cèl·lules del sistema excito-conductor, són les que realment participen en la contracció del cor i són conegudes també com a grup nodal. Aquest grup nodal es troba format per: - Nòdul del sinus auricular (nòdul sinusal)¸ funciona com a marcapàs. Si el cor s’ha d’estimular o inhibir s’ha de fer inhibint o estimulat sobre ell.
- Fibres internodals, situades entre els nòduls.
- Nòdul del sinus auriculoventricular.
- Fascicle de Hiss. Ubicat als ventricles - Fibres de Purkinje. Aquestes fibres passen el senyal d’una cèl·lula del miocardi a una altre gràcies a que estan unides per unions GAP.
El marcapàs principal del cor és el nòdul sinusauricular, estimulant-lo a partir de les fibres internodals es pot estimular la resta de nòduls, com el nòdul auriculoventricular. Un cop s’arriba al nòdul AV per mitjà del fascicle de Hiss s’arriba al ventricle. En aquest ventricle, el fascicle es ramifica i dóna lloc a les fibres de Purkinje, les quals passaran el senyal d’una cèl·lula del miocardi a una altre, gràcies a les unions GAP, produint contracció del ventricle.
La contracció doncs anirà de dalt a baix i esbiaixada de dreta a esquerre. La sístole (contracció) serà més potent al ventricle esquerre que el dret, i a la vegada més potent als ventricles que a les aurícules perquè tenen més cèl·lules del miocardi de treball.
Cèl·lules del miocardi de treball Cèl·lules a partir de les quals es dissipa l’estímul i gràcies a les quals es pot produir la contracció. Aquestes cèl·lules parteixen d’un potencial negatiu, aleshores, per poder estimular-la se’ls hi ha de generar una diferència de potencial elèctric, que el passi a positiu. Aquesta diferència de potencial es pot fer per diferents mecanismes a part de per difusió activa, de ions que generi una variació de càrregues: a. Canal de sodi operat per voltatge (fase 0), el sodi entra de forma massiva i disminueix la seva entrada ràpidament en poc temps, és a dir, es té una elevada conductància de sodi i després baixa. Aquesta pujada brusca, provoca una polarització (diferència de potencial, de negatiu a positiu) a la cèl·lula que conseqüentment dóna lloc a una contracció.
b. Canal lent de potassi (fase 1), el potassi va sortint de la cèl·lula lentament donant lloc a una repolarització.
c. Canal lent de calci (fase 2), s’entra en un estat de repòs on el calci va entrant mentre el potassi es manté sortint.
Es genera un altiplà on les cèl·lules no es poden excitar.
En aquesta fase, el calci permet que la repolarització no es doni tant ràpid, és a dir, atenua la repolarització.
d. Fase de repolarització (fase 3), el calci deixa d’actuar i el potassi va sortint fins a repolaritzar la cèl·lula, deixant-la en els valors de potencial inicials.
Cèl·lules del marcapàs, grup nodal Les cèl·lules del grup nodal sempre es poden excitar. En elles, tampoc es parla de potencial de repòs ni tampoc s’arriba a potencials tant negatius ni canvis tant accentuats. Una de les raons per les quals no hi ha canvis accentuats és degut a que la despolarització es dóna de manera més lenta, ja que són menys permeables al sodi, no entra de cop i menys permeables al potassi, surt més a poc a poc.
Electrocardiograma Després de la despolarització la segueix la contracció. Aquesta despolarització es dóna de forma alternativa, és a dir, quan es té contracció auricular, es té dilatació ventricular i viceversa. Les cèl·lules que es contraguin primer seran les del marcapàs, per tant, les de les cèl·lules de treball de les aurícules, i després les cèl·lules del miocardi de treball dels ventricles.
Hi ha diferents models, el que s’utilitza en humans, és la de la derivació II. Es descriuen diferents ones - Ona P, correspon a la despolarització de les aurícules. Després d’ella, tenim la contracció auricular (sístole). Aquesta es dóna una mica abans de la despolarització ventricular i coincideix amb la diàstole ventricular.
- Complex QRS, despolarització ventricular.
Després, d’ella, es produeix la contracció ventricular (sístole ventricular) i coincideix amb la diàstole auricular.
- Ona T, repolarització dels ventricles.
Cicle cardíac Es troba format per, sístole auricular i diàstole ventricular ⟶ diàstole auricular i sístole ventricular. En aquest cicle, la diàstole auricular coincideix parcialment amb la sístole i diàstole del ventricle. Altres variables que regulen algun punt del cicle, són: - La pressió, com la ventricular, arterial (o aòrtica) o auricular.
Volum ventricular Sorolls cardíacs, 1er, 2on i 3er, que s’atribueixen als flux turbulents de la sang.
Vàlvules semilunars o auriculoventriculars.
Diferents fases: Fase 1 S’inicia la sístole auricular, on es contrauen les aurícules. Aquesta es dóna quan la pressió en les aurícules (pressió atrial), es troba per sobre de la pressió ventricular degut a que el volum en les aurícules és més gran que en el ventricle. En aquest moment, s’obren les vàlvules auriculoventriculars i el volum ventricular augmenta.
La segueix la sístole ventricular. Aquesta es produeix quan la diàstole en el ventricle s‘acaba, ja es troben prou dilatats amb la rebuda de sang de l’aurícula. En aquest moment, la pressió del ventricle és més gran que la pressió de l’aurícula, i per tant, les vàlvules auriculoventriculars es tanquen, (fet que genera el primer soroll cardíac) ja que s’origina un flux turbulent de la sang.
En aquest moment s’aprecia un petit pic de la pressió de l’aurícula degut a que durant l’ompliment del ventricle, es genera un efecte rebot en les aurícules que provoca augment de la pressió atrial.
1. S’arriba a un moment de contracció isovolumètrica, on totes les vàlvules, tant semilunars com auriculoventriculars, es troben tancades 2. S’arriba al període d’expulsió. En aquest, degut a que s’arriba un moment on la pressió del ventricle s’ha situat per sobre la pressió aòrtica, les vàlvules semilunars que s’havien tancat, s’obren i el volum de sang del ventricle disminueix i es va expulsant sang.
3. Protodiàstole, durant aquests moments, en l’aurícula es va produint la diàstole.
Fase 2 4. Quan la pressió de la aòrtica supera la ventricular, es produeix el segon senyal cardíac, es tanquen les semilunars per evitar que la sang entri de les aortes cap al cor i s’arriba a la diàstole ventricular.
En aquest moment la pressió en les aurícules, que s’havien anat omplint de sang, és més elevada que la del ventricle, de manera que s’obren les vàlvules auriculoventriculars i es produeix el tercer soroll cardíac, i el volum ventricular torna a pujar 5. Període de relaxació isovolumètrica¸ a la vegada, degut a que la pressió en els ventricles es menor que en les aortes, la semilunar segueix tancada però la auriculoventicular oberta.
6. Període d’ompliment, es va reomplint el ventricle.
Freqüència i despesa cardíaca - Freqüència cardíaca (batecs/minut) Representa el pols, és a dir, el número de batecs cardíacs per minuts. Es variable, i depèn de l’activitat (60-70 batecs per minut en repòs). Quant més petit ets, més freqüència cardíaca.
- Despesa cardíaca (volum/minut) Representa el volum de sang que bombeja el ventricle (esquerre) per minut. En humans, es bombegen de 4 a 6 litres per minuts en repòs, mentre que en exercici es pot expulsar 30 litres per minuts, ja que s’augmenta la freqüència cardíaca - Volum sistòlic (volum/batec) És la despesa cardíaca/freqüència cardíaca i representa el volum de sang expulsat a cada batec. Es pot calcular fent la diferència entre el volum diastòlic final – volum sistòlic final.
Els maratonians, tenen cors grans i poden bombejar molta sang constantment, de manera que tenen un volum sistòlic molt elevat, mentre que els esportistes que fan exercicis intensos en un curt període de temps, tenen un cor molt musculat, que els permet augmentar el nombre de batecs per minut i reduir la despesa cardíaca, però tenen un volum sistòlic molt inferior.
REGULACIÓ CARDÍACA Se’n cuida: - Sistema nerviós simpàtic, surt del centre vasomotor.
Aquest sistema té un neurotransmissor, la noradrenalina. Genera excitació, puja la freqüència i la despesa cardíaca. A nivell del circulatori, la noradrenalina no genera sempre excitació, perquè pot ser rebuda per els receptors beta2 i generar inhibició. A nivell del cor, sempre generarà excitació però, ja que no té receptors beta2.
- Sistema nerviós parasimpàtic, surt del centre de control parasimpàtic.
Aquest sistema té un neurotransmissor, acetilcolina. Genera cardioinhibició, baixa la freqüència i la despesa cardíaca. El senyal surt a nivell de la protuberància i el bulb raquidi.
El sistema nerviós simpàtic envia el senyal excitador via medul·lar cap al cor. Aquest estímul arriba al marcapàs del cor. Aquest senyal provoca l’excitació del cor, gràcies a que l’adrenalina toca el receptor alfa-1, i s’inicia la contracció i s’incrementa la freqüència. Però qui detecta la pressió de la sang, o la seva composició? Gràcies a receptors localitzats a la paret de l’endoteli - Baroreceptors, receptors d’alta pressió - Mecanoreceptors, receptors de baixa pressió - Quimioreceptors, detecten diferencies en els concentracions d’ O2 o CO2. Aquests informaran el sistema nerviós simpàtic perquè enviï més estímul en el cor i que es contregui més perquè arribi més O2 als teixits. Aquesta informació pot passar d’aquests receptors cap al bulb raquidi o protuberància a través de nervis cranials.
Alhora, si es necessita baixar la freqüència del cor o la despesa, del sistema parasimpàtic es passa informació per les vies vagals i l’acetilcolina, es rebuda per les cèl·lules alfa1, perquè inhibeixi la contracció.
CIRCULACIÓ VASOS Del cor es surten artèries, on cada cop es van fent més petites, però no la secció transversal, que augmenta. I llavors es retorna per venes, on es van fent cada cop més grans i la secció transversal va disminuint.
Diferències en la dinàmica de la sang entre les diferents parts del circulatori.
El 50% del volum de sang es troba a les venes (actua com a reservori de sang), un 20% als capil·lars , un 15% al cor i un 15% a les artèries. D’artèries a capil·lars, la velocitat també es redueix molt.
Externament, els vasos poden ser iguals, però tenir diferent gruix de paret. Les artèries tenen una paret més gruixuda, degut a que treballen a pressions més elevades. Aquesta paret està formada per: - Túnica intima, la part més interna. Formada per l’endoteli i les fibres elàstiques. Aquesta es troba suportada per una lamina basal - Túnica mitja, porta cèl·lules musculars i elàstiques. Tot i que a mesura que es va sortint del cor, deixa cada cop més de ser elàstica.
- Túnica adventícia, la part més externa. Sobretot és elàstica.
Al final en els capil·lars, les parets musculars i elàstiques s’eliminen i passen a estar formades per endoteli. Això afavoreix que l’oxigen i els nutrients, puguin travessar cap a les diferents cèl·lules.
En les venes, es troben diferents vàlvules en niu d’oreneta, les quals permeten que el flux es doni cap al cor i impedeixen que tornin cap als capil·lars. Aquestes venes, no tenen musculatura, aleshores, per la pròpia musculatura esquelètica , se les ajuda a enviar la sang cap al cor.
Sindrome classe turista. Es troben molta estona quieta que provoca coàguls, que accentua el dèficit de retorn venós, per tant, se’t retorna menys d’un 50% del volum venós al cor.
En resum Les artèries: 1. Fa de conducte, conduint la sang del cor cap als capil·lars 2. És un reservori de pressió, permeten que la pressió generada al cor es reservi per tal d’arribar als capil·lars. Sense ella no es podria arribar als capil·lars que es troben més amunt del cor, ja que es troben en contra de la gravetat 3. Regulació del volum de sang a diferents xarxes capil·lars 4. Esmorteeixen les oscil·lacions de pressió i flux generades al cor, per tal de poder arribar lentament cap als capil·lars.
Les venes 1. Recondueixen la sang al cor.
2. Es un reservori de sang Microcirculació S’hi troben en funció de la mida, arterioles (paret de musculatura continua)⟶ metaarterioles (té una paret amb musculatura parcial)⟶ capil·lars (són permeables, tenen una capa de cèl·lula endotelial i una membrana de fibres de col·làgena que funciona com a suport)⟶ vènules Capil·lars Pel seu costat esquerre arriba la sang. Aquesta sang que arriba als capil·lars va de més velocitat a menys velocitat igual que la pressió. Ara bé, en el costat arterial del capil·lar, es té major pressió hidrostàtica (la que et porta la sang), la qual va baixant a mesura que s’arriba al costat venós.
Dintre d’aquest capil·lar, circula cèl·lules de la sang amb el plasma, que contindrà molècules de diferent pes molecular. Les de pes molecular gran, quan es col·loquen sobre les parets que són permeables, no passen pel sedàs. Aleshores, es queden atrapades i eviten que marxi el que circula per dins el capil·lar. Ho eviten generant una resistència en forma de pressió osmòtica col·loïdal.
Quan la hidrostàtica, es troba per sota de la col·loïdal, el fluid anirà de fora cap a dins, aquest fluid s’anomena limfa, que es troba ocupant els espais entre els teixits. Mentre que si la hidrostàtica es troba per sobre de la col·loïdal, el plasma es filtra de dins cap a fora i s’allibera limfa, que és recuperada pels teixits. La limfa que s’allibera per el costat arterial, té més oxigen que la que entra pel costat venós.
Aquesta limfa, es pot transportar dels capil·lars sanguinis cap als capil·lars limfàtics i ser recuperada pel sistema de vasos limfàtics, el qual recupera l’excedent de limfa que no es aprofitada pels capil·lars.
REGULACIÓ A NIVELL DE VASOS Força similars al del cor. Es regulen a través de baroreceptors o bé a través d’una regulació simpàtica, la qual si l’adrenalina s’uneix a receptors alfa-1 es produeix la contracció i per tant l’excitació dels vasos o si s’uneix a receptors beta-2 s’inhibeix la contracció i es fa vasodilatació.
- En vasos, la diferència es que el simpàtic a part de contraure, també pot inhibir (també pot fer-ho el parasimpàtic). En canvi en cor, el que inhibeix no pot ser el simpàtic, sinó el parasimpàtic.
Regulació hormonal 1. Contracció, quan noradrenalina o l’adrenalina s’uneix a receptors alfa 1.
2. Vasodilatadores, quan noradrenalina o l’adrenalina s’uneix a receptors beta 2.
...

Comprar Previsualizar