Étienne Dolet (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 08/12/2014
Descargas 29
Subido por

Vista previa del texto

ÉTIENNE DOLET (1509-1546) El Renaixement havia suposat un abans i un després en la història de la traducció, una revolució. A partir d’aleshores, es pot considerar que la traducció ha esdevingut una mena de gènere literari, s’ha configurat com una forma literària d’una importància central. A partir del Renaixement, la traducció és vista com una necessitat de caires diversos, no solament com un vessant literari, sinó també nacional, polític, religiós... Esdevé un gènere tan substancial com els altres.
Dins d’aquest marc, s’ha de parlar del cas d’Étienne Dolet per parlar dels efectes del Renaixement a França. Étienne Dolet és un dels grans noms de la història de la traducció pel que va fer, per la seva obra, però també per la seva vida.
El 1540 publica l’opuscle La manera de traduir bé d’una llengua a una altra. El títol no és pas descriptiu, sinó preceptiu. És un text famosíssim on s’hi assenyalen 5 preceptes per a traduir, que resumits en quatre són:  Cal conèixer a fons les dues llengües.  Avui dia es sap que a una de les llengües es demana un coneixement passiu a fons (de comprensió), mentre que a l’altra una capacitat més activa (d’expressió).
 Cal ser fidel al sentit del text.
 Cal subjectar-se sobretot a la intenció de l’autor.  Aportació que la traductologia moderna considera cabdal i que mai ningú no ho havia dit abans. Aquest punt s’aconsegueix llegint, fent una lectura crítica i qüestionadora. Sempre ens hem de preguntar per què l’autor diu el que diu i per què ho diu com ho diu, per què exposa una cosa abans que una altra, etc. Només així es pot traduir, després d’haver descobert la intenció.
 Fa èmfasi en què cal subjectar-se a les normes de la llengua d’arribada.  Defensa una traducció interpretativa, que s’ha d’adaptar a les característiques de la llengua d’arribada. Segons Dolet, la traducció no ha de deixar veure la llengua de partida.
Hi ha aportacions en l’obra d’Étienne Dolet molt substancials pel que fa a la història de la traducció. Pel que fa a la seva vida, va ser curta (no va arribar als 40 anys) i itinerant, ja que editava llibres de manera professional, i a més, traduïa. Sempre va viure a França, però a diferents ciutats. Si va recórrer tantes ciutats és perquè sempre va viure perseguit.
Els llibres que traduïa i editava eren considerats heterodoxos i perillosos per diversos tipus d’autoritats, sobre tot, les autoritats eclesiàstiques. La reforma protestant ja ha triomfat, l’Església ha quedat dividida i la part catòlica fa tot el possible perquè no es produeixi una altra reforma. Els recursos que utilitza vénen a ser la repressió. Dolet, en aquesta itinerància per ciutats franceses, és víctima del que s’ha anomenat la contrareforma. El Barroc castellà representa l’esperit de la contrareforma en tots els àmbits, com la pintura o la literatura. En l’ordre pràctic, la dissidència és més perseguida que mai, amb repressió. D’Étienne Dolet no agrada el que tradueix ni el que edita. Entre moltes obres que va traduir, es troba un dels diàlegs de Plató, l’Axiocus, un diàleg menor, no pas dels més coneguts. En un moment determinat, Plató diu: «No seràs res.» i Étienne Dolet tradueix aquesta frase com «No seràs res en absolut». Aquestes dues paraules van ser el detonant d’un procés judicial contra Étienne Dolet que va iniciar la Sorbona, la mítica universitat francesa, que aleshores tenia poder judicial, tot i ser símbol de llibertat.
Consideraven que amb l’afegit d’aquestes dues paraules, Étienne Dolet negava la immortalitat de l’ànima. Va ser condemnat a mort, i el seu càstig havia de ser exemplar: la foguera d’ell i els seus llibres a la plaça Maubert. És un símbol de l’esperit intransigent que va propiciar la contrareforma, de manera que Étienne Dolet va ser condemnat a ser cremat públicament.
Étienne Dolet va ser un símbol que, tot i que cronològicament és encara al Renaixement, significa la fi d’aquesta etapa a la història de la traducció i suposa la fi tràgica de l’esperit humanista. La seva mort va tenir una transcendència enorme, va commoure tota Europa.
De la mateixa manera, va ser un avís del poder i de les armes de l’Església i la Inquisició, van crear una mena d’estat de por per aquells traductors liberals culturitzats. A França va ser també una commoció, i un fre per a aquells traductors d’esperit liberal.
...