La descolonització d'Àsia i Àfrica (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 2

Vista previa del texto

Descolonització asiàtica Causes de la descolonització: - General progrés als territoris colonials (demogràfic, educatiu, urbanització).
- Oposició al colonialisme de sectors europeus, per motius ideològics i pràctics.
- Impacte de les derrotes europees a la 2a GM.
- Increment del cost polític i econòmic per mantenir les colònies.
- Crisi econòmica post-bèl·lica a Europa.
- Oposició dels EUA al colonialisme per motius històrics (ells van ser colònies en el passat), de la ONU i de la URSS, per motius ideològics.
- La ONU, de fet, juga un paper fonamental en un dels primers processos de descolonització, el de les colònies italianes (Etiòpia, Somàlia, Líbia, etc).
La descolonització a Àsia és més ràpida que a Àfrica, ja que la majoria de països obtenen la independència abans dels anys 60. Segueix molts patrons que també es donen a l’Àfrica: - Independències conflictives amb enfrontaments armats.
- Lluites ètniques entre comunitats.
- Descolonització més fàcil per part d’UK que de França.
Independència d’Indonèsia La Indonèsia holandesa havia estat ocupada per Japó durant la guerra.
El 8/1945 Indonèsia proclama la independència, causant la reacció dels britànics i holandesos.
Tot i les ofensives victorioses, a finals de 1948 Holanda reconeix la independència d’Indonèsia.
Suharto és el president d’aquest nou país. A finals de 1965, un misteriós cop d’estat provoca la reacció de l’exèrcit liderat per Suharto, que comet grans matances als comunistes.
El Raj: la Índia britànica La lluita per la independència d’Índia ja va començar a finals de segle XIX. Es volen millorar les condicions de vida del poble.
Fonamentalment va ser la creació del Congrés Nacional Indi, que amb el seu programa va conquistar el suport de la població i va convertir-se en el protagonista de la lluita. També es crea la Lliga Musulmana, que defensava els interessos de la memòria islàmica del país.
Tot i això, abans de la 2a GM, resulta impensable que els britànics marxin de la Índia.
Els pares de la independència: GANDHI: apòstol de la no-violència, defensor dels drets de tots els indis, contrari al colonialisme. Apostava per un model socioeconòmic tradicional.
NEHRU: mà dreta de Gandhi, gran pare de la pàtria índia juntament amb Gandhi, tot i que apostava per un model més aviat modern que tradicional.
ALI JINNAH: líder de la lliga musulmana, volia que la zona musulmana s’independitzés amb el nom de ‘Pakistan’.
Fi del domini britànic i partició Índia-Pakistan Un cop acabada la 2a GM, s’accelera el camí cap a la independència ja que el nou govern britànic d’Attlee es desfà de la colònia.
La creixent fractura entre Congrés i Lliga Musulmana fa impossible mantenir la unitat d’Índia.
Això provoca la divisió entre Índia i Pakistan.
La Indoxina francesa Eren Vietnam, Laos i Cambodja. Els japonesos ho ocupen i hi ha guerrilles.
La primera guerra de la Indoxina Va ser el procés de descolonització més dur i violent. Durant l’ocupació japonesa sorgeix una guerrilla comunista liderada per Ho Chi Minh. A la derrota de Japó, Ho Chi Minh proclama la independència de Vietnam.
Els francesos no estan disposats a perdre les colònies i formen la Unió Francesa.
L’any 1946 explota la guerra entre els comunistes de Ho Chi Minh, i els francesos imposen un nou govern liderat per l’emperador Ban Dai. Durant el conflicte, Laos i Cambodja es decanten per la independència total.
A la primavera de 1954, la derrota catastròfica a Dien Bien Phu (aldea vietnamita) marca el final de la presència francesa a la Indoxina.
Indoxina després de la retirada francesa La conferència de pau de Ginebra (1954) reconeix la independència de Laos i Cambodja.
Vietnam és dividit en 2: al nord comunista (Ho Chi Minh) i al sud sota l’emperador Ban Dai.
El cop d’estat de Ngo, home fort de Washington, al Vietnam del sud, frustra les esperances de reunificació impedint les eleccions. Ngo imposa un règim autoritari que provoca l’oposició del poble i la creació del Front Nacional de Liberació (FNL) que rep suport de Ho Chi Minh.
Washington dóna suport a Ngo en funció anticomunista.
Es donen els primers passos cap a la Guerra de Vietnam.
Descolonització a Àfrica Característiques generals: Sovint s’acompanya a violentes lluites anticolonials, inclosos greus enfrontaments ètnics. Això provoca les fronteres traçades arbitràriament per les potències europees, unes fronteres que no respecten les tradicionals divisions africanes.
En general, la descolonització britànica acostuma a ser més fàcil que la francesa. A Europa sorprèn que els africans poguessin dur a terme un procés així, no els veien capaços.
Colònies africanes britàniques Amb l’excepció de Sudan, els primers territoris que arriben a la independència són Ghana, Sierra Leone i Nigèria. El nucli successiu és format pels països d’Àfrica Oriental: Uganda, Tanzània i Kènia, en aquest cas amb importants conflictes.
La Commonwealth britànica Molts d’aquests nous països independents entren a formar part de la Commonwealth. La CW és una organització internacional que reuneix a països que tenen lligams històrics amb Anglaterra, que ara defensa la pau i els drets socials. La CW va ser intel·ligent per mantenir els lligams amb les seves antigues colònies.
El règim racista de Sudàfrica Independent des dels anys 30, a partir de 1948, Sudàfrica instaura un règim racista. El sistema, anomenat ‘Apartheid’ fa que només els blancs tinguin determinats drets. Sudàfrica surt de la CW. Qualsevol resistència és brutalment reprimida (empresonament de Mandela, per exemple).
A la meitat dels 80 hi ha importants protestes. Al 1990, el president De Klerk, veient que el sistema havia de canviar, allibera Mandela i desmunta l’apartheid, fins la victòria electoral de Mandela l’any 1994.
L’Algèria francesa Algèria és una colònia francesa des de 1830, no és considerada colònia, sinó territori metropolità francès.
1954: a Algèria hi viuen més d’un milió de blancs (pieds-noirs) amb tots els drets. En canvi, els àrabs no. Després de la 2a GM, neixen els primers grups nacionalistes, com el Front d’Alliberament Nacional, dirigit per Ben Bella. Actuen amb grans protestes. Creix la tensió entre colons i àrabs.
1/11/1954 comença la guerra a Algèria, el Front ataca civils i militars francesos, els quals no pensen marxar. El resultat és la radicalització dels pieds-noirs. A finals de 1956, el FLN porta la guerra a Argel. París reacciona enviant l’exèrcit. Les tropes aconsegueixen acabar amb el FLN, però amb un preu elevat: la societat francesa queda horroritzada per les tortures i veuen que allò era una veritable guerra. Augmenten el caos i el descontrol l’any que ve.
Retorn de De Gaulle L’exèrcit francès pensa en un cop d’estat per a mantenir Algèria. El 5/1958, l’exèrcit s’aixeca. El retorn de De Gaulle es veu amb optimisme. Ell entén que s’han de millorar les condicions dels àrabs, i proposa un referèndum per establir la cinquena república francesa.
Mentrestant, creix l’oposició a la guerra, tot i que l’exèrcit estigui derrotant la rebel·lió: la ONU, països comunistes, Tercer Món i partits francesos farts d’enviar els seus fills a la colònia.
Independència d’Algèria De Gaulle, a finals de 1958, comença a entendre que el manteniment d’Algèria és impossible.
Els colons reaccionen amb ràbia i aixecament, així com l’exèrcit. Tot i així, la majoria de les forces armades segueixen a De Gaulle i abandonen els pieds-noirs.
Grups d’extrema dreta, colons i militars creen una organització terrorista criminal. De Gaulle, no obstant, continua la seva estratègia i concedeix la independència a Algèria l’estiu de 1962.
Els colons tornen a França.
Colònies belgues El Congo Belga és l’única colònia de Bèlgica i viu un dramàtic procés d’independència. La creació de partits a favor de l’alliberació i les protestes fan que Bèlgica alliberi al que ara és República Democràtica del Congo.
...