10.1 Successió ecològica (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Ecologia
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Usuario: julesdms Júlia de Mas Successió ecològica.
Concepte de successió.
La successió seria el seguit de modificacions direccionals en el temps, a escala ecològica, de l’estructura, l’organització i la composició de comunitats.
Exemple.
Una mena d’estany es va omplint de plantes, primer són plantes aquàtiques, després comencen a créixer i al final podem trobar fins i tot arbres. Aleshores estem observant canvis en l’estructura, en l’organització i en la composició.
Tipus de successió.
Successió heterotròfica.
La successió heterotròfica (o degradativa) està lligada a la desaparició progressiva d’un recurs orgànic (com ara excrements). Tendència a una comunitat més simple, al principi és més complex. Duren un temps curt.
Successió autotròfica.
És el tipus de successió més estesa, la majoria són successions autotròfiques. Parteix d’un ambient predominantment inorgànic, amb pocs organismes, on els organismes autòtrofs tenen un paper preponderant ja que són els que organitzen la successió. En general, implica un increment de complexitat, almenys al principi. Podem dividir-la en successió primària i successió secundària.
PRIMÀRIA. És la substitució d’espècies i de tipus biològics a partir d’un medi inert, no hi ha cap llegat previ (banc de llavors, sòl, cicles de nutrients). A una zona inert arriben unes espècies i modifiquen el medi. Aquesta modificació permet que arribin altres espècies. Exemples: - Una illa volcànica, que al final acaba tenint arbres.
Les zones on es retiren els glaciars, deixa roca inert i després dona lloc a una successió.
Hi ha uns terrenys a Canadà que estan destinats a l’obtenció de petroli. Si aquests terrenys s’abandonen es donarà lloc a una successió primària.
SECUNDÀRIA. És la recuperació després d’una pertorbació. Inclou la substitució d’espècies i de tipus biològics. Hi ha un llegat previ d’organismes (banc de llavors) i d’elements de l’ecosistema (sòl, cicles de nutrients, etc.).
Parteix d’una zona molt inorgànica però amb alguna resta biològica (arbres, arrels, bacteris..) perquè prové després d’una pertorbació. Hi ha matèria orgànica al terra, no partim d’una situació inert.
Usuario: julesdms Júlia de Mas Les pertorbacions com a part del sistema.
Les pertorbacions les podem definir com un fenomen curt en el temps, relacionat amb una gran alliberació d’energia i destrucció de biomassa, que altera les condicions ambientals d’un determinat indret, allibera espai i recursos i té efectes més o menys traumàtics sobre els organismes que integren la comunitat.
Si nosaltres veiem la naturalesa com un model d’equilibri, les pertorbacions són quelcom exogen. Però si ho entenem com un model del no-equilibri les pertorbacions formen part del sistema.
Un exemple és que després d’un incendi s’esdevé un canvi brutal. En aquest bosc hi havia pi blanc amb alzina i pinassa barrejat amb roure. Aquest bosc podrà tornar a ser com ho era abans o no.
Altres exemples de pertorbacions són les esllavissades o allaus. En aquests casos hi ha hi ha matèria orgànica, com són els arbres que han sobreviscut, d’altres que estan al terra, insectes, bacteris,...etc. Altres exemples serien un huracà o el desbordament d’un riu.
A vegades la successió comença quan deixem o canviem la gestió d’una zona. Quan deixem de fer un efecte aleshores es produeix una successió. Per exemple, quan deixem de llaurar i abandonem els camps es dona una successió, comencen a créixer unes plantes, fan nius uns animals que abans no ho feien, etc.
En un bosc o en un bosc estable, una pertorbació pot afectar a una zona petita. El que pot passar és que aquesta pertorbació provoqui la mort d’un arbre o uns quants, aleshores ja no hi ha capçada. Per tant, sota aquest arbre comença una successió, ja sigui de plantes que aprofitin la llum o d’altres que descomponen l’arbre o visquin en ell. Això també pot passar en alguna regió una mica més gran. Aleshores estem parlant de micropertorbacions.
Estabilitat.
És un concepte relacionat amb la resposta d’un sistema a l’estrès. Com de resistent és un sistema a la pertorbació, de que hi hagi un canvi en la seva estructura o composició. Sempre es parla d’estabilitat a una pertorbació (a un incendi, a un huracà, etc.). No hi ha un sistema que sigui estable a totes les pertorbacions. Un sistema es pot considerar estable si té resistència i resiliència.
Resistència.
Parlem d’un sistema de resistència quan davant d’un estrès no es veuen modificades les seves propietats. La variable mesurada no varia en el temps, si és modifiques parlaríem de que no és resistent.
Un sistema és molt resistent quan té molta inèrcia, per exemple un matollar amb poc foc s’encén. La inèrcia és una magnitud màxima d’un estrès que el sistema pot suportar sense modificar-se.
Usuario: julesdms Júlia de Mas Resiliència.
Un sistema amb resiliència és capaç de retornar al seu estat original després de ser modificat.
En el cas de la resiliència es mira l’amplitud que és la màxima desviació del sistema de l’equilibri que li permet retornar al seu estat original.
L’elasticitat és el temps que triga en tornar a l’estat original. Un sistema es pot desviar molt i després recuperar-se ràpid. Això es pot aplicar tant a individus, com a poblacions, comunitats o ecosistemes. Per exemple l’alzina és molt resilient al foc.
Tipus d’estabilitat.
Una estabilitat no vol dir que les variables no canviïn una mica, les fluctuacions que estan dins del rang habitual no les considerem pertorbacions. Per tant, les pertorbacions no deixen de ser alguna cosa subjectiva. Aleshores tenim dos tipus d’estabilitats: l’homeostàtica (biomassa) i l’hemeorètica (fulla). La estabilitat homeorètica és aquella que té un rang de variàncies, mentre que l’homeostàtica és lineal.
Quan vulguem referir-nos al moment anterior a la pertorbació parlarem d’estat anterior i no a l’estat normal. Podrem dir si ha tornat a l’estat anterior o no, però no a l’estat natural. L’estat natural va canviant. La pertorbació és un canvi d’espècies ordenat en el temps, però no diu que pot tornar a l’estat anterior. Arrel d’això hi ha dues visions del concepte de successió: - Visió tradicional, visió clemencial.
- Perspectiva basada en l’individu i la població.
Visió tradicional, visió clemencial.
Clements (1916) va descriure la successió com un procés determinista que implica el pas per diferents estadis de les comunitats pertorbades fins a un estat final en equilibri anomenat clímax. Facilitació de les primeres espècies cap a les següents. Segons aquesta visió, som capaços de predir com serà el bosc, normalment el bosc tornarà a haver-hi el mateix.
Perspectiva basada en l’individu i la població.
No tens perquè tenir al mateix bosc que al principi, la successió dependrà de: - El llegat en organismes, estructures i recursos respecte la situació pre-pertorbació.
Alteracions físiques del biòtop.
Colonització depenent de la dispersió i de la distància de les fonts dels propàguls, i de la seva taxa de supervivència. Que passi a una distància o a una altra, o a un sistema obert o tancat (metapoblacions).
- Mecanisme de facilitació, però també inhibició, competència i tolerància. Pot establir-se una relació de tolerància entre les espècies actuals i les que arriben. Tot i així també es pot establir una relació de competència o facilitació.
Té un caire més estocàstic.
Zones on algunes espècies podien viure fa uns 20 – 30 anys ara no poden viure perquè el clima ha canviat.
Usuario: julesdms Júlia de Mas Successió i clímax La concepció determinista, visió clàssica, de la successió porta implícita la idea de l’assoliment d’un estat final ideal, en equilibri amb el medi (clímax).
Monoclímax o clímax climàtica (Clements 1916, 1936) Clements va dir que es podria parlar de monoclímax o clímax climàtica que tracta a la comunitat com un superorganisme. La successió es dona mitjançant processos estrictament biòtics, de facilitació. Un únic estat final per a tota una regió climàtica.
Policlímax (Tansley 1939) Tansley definia el policlímax com un conjunt de variacions locals (subclímax) de la clímax, degudes a canvis en el clima, les condicions del sòl, la topografia etc.
Patrons climàcics (Whittaker 1953) La clímax no es discreta, diferents tipus de clímax formen un contínuum al llarg dels gradients ambientals.
Règim de pertorbacions.
Inclou una sèrie de factors: - Distribució espacial: en relació amb gradients geogràfics topogràfics.
Mida: en unitats de superfície.
Intensitat: força física (velocitat, temperatura) per unitat de temps.
Freqüència: nombre d’episodis per unitat de temps.
Temps de retorn: invers de la freqüència. Si es repeteix cada 10 anys, és 10 anys.
Torn de rotació: temps requerit per a pertorbar tota la zona d’estudi.
Predictibilitat: invers de la variància del temps de retorn.
Severitat: efectes sobre la comunitat. Com afecta la intensitat a l’organisme, una mateix intensitat pot afectar de forma diferent a diferents tipus d’organismes.
Sinergisme: efecte de la concurrència amb altres pertorbacions. Tenim un incendi en dos llocs, en un lloc es dona una sequera al cap de dos anys i a l’altre no.
Efecte de la recurrència.
Les pertorbacions sostenibles, són aquelles en les que les pertorbacions es donen en una freqüència que permet una recuperació, per tant a menor freqüència major recuperació.
Les pertorbacions no sostenibles són aquelles que són més freqüents i que són més intenses i que no dona temps a la recuperació de les propietats de l’ecosistema.
El NDVI és una mesura que es fa amb satèl·lit, mesura la quantitat de fotosíntesis que hi ha.
Aleshores es va veure com un sistema que era resilient al foc al haver-hi una recurrència molt gran de pertorbacions va provocar la pèrdua de la capacitat de recuperació.
Els efectes d’una tallada d’arbres sobre el cicle de nutrients depenen de: - El torn de tallada. Quan les tallades es separen per un curt període de temps la reserva de nutrients disminueix.
Usuario: julesdms Júlia de Mas - La intensitat de tallada. Quan la intensitat és molt gran també disminueix la reserva de nutrients disponibles.
- La qualitat d’estació. Si la substitució és lenta aleshores disminuirà la reserva de nutrients disponibles.
Àrea pertorbada petita.
Si l’àrea pertorbada és petita només hi haurà efectes ecològics.
Àrea pertorbada gran.
Si l’àrea pertorbada és gran també hi haurà efectes ecològics. Però també hi haurà un seguit de processos lligats a l’àrea com és l’erosió i una possible homogeneïtzació del paisatge. Però també en pertorbacions molt grans, normalment hi ha un canvi d’usos del sòl i per tant canvis lligats a la socioeconomia. Per exemple, quan hi ha grans zones cremades hi ha un abandonament d’explotacions silvícoles i/o agropecuàries i moltes vegades s’aprofita per introduir pastures i conreus.
El concepte de successió. Perspectiva basada en l’individu i la població.
PERSPECTIVA BASADA EN L ’INDIVIDU I LA POBLACIÓ: No tens perquè tenir al mateix bosc que al principi, la successió dependrà de: - El llegat en organismes, estructures i recursos respecte la situació pre-pertorbació.
Alteracions físiques del biòtop.
Colonització depenent de la dispersió i de la distància de les fonts dels propàguls, i de la seva taxa de supervivència. Que passi a una distància o a una altra, o a un sistema obert o tancat (metapoblacions).
- Mecanisme de facilitació, però també inhibició, competència i tolerància. Pot establir-se una relació de tolerància entre les espècies actuals i les que arriben. Tot i així també es pot establir una relació de competència o facilitació.
Té un caire més estocàstic.
Mecanismes de resposta de les plantes a les pertorbacions: efecte del llegat.
Espècies que els individus o part dels individus resisteixen la pertorbació.
Plantes capaces de rebrotar a partir d’alguna estructura de la planta (com l’arrel) després de ser afectada totalment o parcialment la part aèria.
En el cas dels animals, alguns sobreviuen al seu niu com és el cas de les formigues.
Aquestes espècies tenen reserves per sobreviure.
Usuario: julesdms Júlia de Mas Espècies amb propàguls resistents (germinadores).
Espècies de plantes la població dels quals persisteix en forma de propàguls viables (siguin llavors o fruits) després d’haver desaparegut els adults, tenen la reserva de la llavor. Tenen la capacitat que després de la pertorbació els propàguls viables tornin a germinar.
En el cas dels animals els insectes que poden sobreviure en forma de crisalida.
Espècies rebrotadores després del foc.
Un incendi és una pertorbació molt important ja que té un efecte molt important sobre els ecosistemes.
Gemmes aèries: alzina surera.
Hi ha algunes espècies rebrotadores com és el cas de l’alzina surera que sobreviu gràcies a les gemmes aèries. Es creu que la seva capacitat rebrotadora es deu al suro, que s’encarrega de protegir a les gemmes. És a dir les gemmes, són protegides per l’escorça gruixuda de l’arbre.
Aquesta tècnica també es du a terme pel Pinus canariensis i el pi de Hawaii.
L’estructura de l’arbre ja està feta, la recuperació és més fàcil que en el cas en el que no hi hagués estructura.
Gemmes subterrànies: alzina.
El creixement es dona gràcies a les reserves de l’arrel. Les gemmes de la soca són protegides pel sòl, que és un bon aïllant del calor. Aquestes estructures creixen gràcies a la utilització de totes les reserves de l’arrel.
Gemmes axil·lars.
No només hi ha gemmes apicals, sinó també axil·lars que permeten superar moltes pertorbacions com l’herviboria. Aquesta capacitat de tenir les gemmes en el coll de l’arrel o a certa profunditat, permet que a la mort del arbre (gemma apical) les gibberel·lines activin les gemes axil·lars, i fa que es creïn molts rebrots.
Espècies germinadores, amb propàguls resistents.
Les llavors estan emmagatzemades a les plantes.
Els fruit de diferents espècies (com les pinyes d’alguns pins) protegeixen les llavors emmagatzemades de les altes temperatures i són alliberades després del foc amb capacitat encara per germinar.
Si agafem pinyes de Pinus halepensis i les posem a 500 ºC, veiem que les pinyes s’obren. El pinyol és el que després germinarà. Tot i així, NO a tots els pins els hi van bé els incendis. De manera que si anem a un bosc madur veurem que els pins tenen moltes pinyes.
Usuario: julesdms Júlia de Mas Presència de pinyes seròtines.
Per una banda, algunes espècies com P. halepensis, P. brutia i P. pinaster produeixen pinyes seròtines, que es mantenen tancades en la copa durant diversos anys. aquestes pinyes suporten altes temperatures sense perdre la viabilitat de les llavors i es poden obrir després del foc (també per altres circumstàncies).
Normalment les pinyes al principi són petites, al següent any les pinyes no tenen pinyons viables i després al següent any si que tenen pinyons viables i cauen a l’estiu. Però els depredadors es poden menjar els pinyons.
Tot i així, hi ha pinyes que no s’obren quan caldria, sinó que s’obren per motius diferents com els vents secs, cicles d’escalfament i assecament, canvis microclimàtics, incendis, etc. Si hi ha un incendi tenim una reserva de pinyes que aguanten la temperatura, per tant els hi permet fer grans germinacions després del foc.
Diferències fenològiques.
Hi ha pins que deixen anar les llavors a la primavera mentre que hi ha d’altres que ho fan a l’estiu. A la primavera no fa tanta calor, i per tant es veuria com un avantatge. Però P. hapensis i P. pinaster ho fan a l’estiu. Quan hi ha un incendi en un bosc de P. nigra i P. sylvestris les plàntules es cremen, mentre que en un bosc de P. hapensis i P. pinaster gràcies a l’incendi sortiran llavors viables.
Banc de llavors al terra: el cas del foc.
Les plantes produeixen gran quantitat de llavors que poden romandre en el sòl molt temps en estat de dormició. Són llavors petites (per infiltrar-se al sòl) i amb coberta dura (per resistir altes temperatures).
Durant el foc hi ha un trencament de la dormició (entre 80 i 150 ºC) que provoca la seva germinació post-incendi. Les temperatures assolides durant un foc superiors a aquesta temperatura (150 ºC) són letals per qualsevol llavor, tanmateix el fet que puguin romandre enterrades al sòl a 5 – 10 cm els protegeix de les màximes temperatures.
Si tenim un bosc d’estepa (Cistus) i aquest es va tancant, la clariana es va tancant, les espècies van desapareixent tot i així el banc de llavors queden al sòl. Si quan aquestes llavors germinen hi ha ombra, aquestes llavors no tenen futur. Les llavors estan en dormició, per tant necessiten que se’ls hi trenqui la closca, i per tant que els hi permeti sortir de la dormició. Després d’un incendi s’activen massivament les llavors. Si després plou (no massivament), aquestes plantes es troben amb llum, aigua i molts nutrients disponibles.
Hi ha més nutrients en forma disponible gràcies a que el foc el que fa és deixar matèria orgànica i inorgànica disponible. Per exemple, tenim llavors de Cistus que són molt petites, 100 llavors en una petita parcel·la de sòl. Aquest fet els hi permet que traspassin el sòl. Hi ha espècies facultatives que són les que rebroten i a més tenen aquest mecanisme de les llavors. Forma un banc de llavors, té llavors que pot posar al banc de llavors i a més rebroten quan hi ha un incendi, això és important a Califòrnia, aquí no tenim gaires espècies i no són dominants.
Usuario: julesdms Júlia de Mas El sòl és un gran aïllant de la calor, fet que fa que les llavors sobrevisquin. Van veure també a quina profunditat estaven les llavors, i van veure que en els primers 5 mm no sortia res, entre 6 i 35 hi havia molta germinació, i a alta profunditat tampoc hi havia molt. Per tant aquesta zona intermèdia és la que el foc activa.
També passa en el cas dels camps abandonats, poden sortir espècies que no havien estat conreades degut al llegat que hi ha, queda un banc de llavors. Per veure la successió de dos camps, van escollir dos tipus: un conreu molt intensiu i un altre que vinya que tenia males herbes. Quan abandones el camp serà diferents en els dos casos, les successions seran diferents pel banc de llavors.
Aquell camp ecològic serà el que tingui més llavors, perquè no s’utilitzen herbicides.
Autosuccessió o regeneració directa.
Pocs canvis en l’estructura i composició. No hi ha una substitució d’espècies, sinó recuperació dels stands preexistents. Ràpida recuperació del sistema, (resiliència) per tant molta resiliència.
L’autosuccessió o regeneració directe és un concepte desenvolupat en comunitats mediterrànies afectades pel foc.
Si totes les espècies rebroten ràpidament, després d’un incendi tindrem el mateix bosc. Aquesta teoria es va ser formada en base al Xaparral (Califòrnia). El Xaparral és un bosc d’alzina (un bosc no molt alt), que després d’un incendi es veia que germinava i rebrotava, allà es veia que la composició era molt similar.
Aquesta teoria la va portar un autor francès que treballava a les garrigues del Sud de França, que és una estructura semblant a l’estructura del Garraf i que es crema molt sovint. Va agafar una sèrie de parcel·les i va veure quantes parcel·les havien recuperat el 100% de les espècies. La majoria de les parcel·les en només 5 anys tornava a tenir la mateixa composició d’espècies. Però a la discussió, va dir que ho va provar en una zona que normalment es crema.
Al mediterrani sempre tenim autosuccessió?.
Es van buscar zones molt grans que sabien cremat i van mirar que estiguessin dominades per les especies dominants del bosc mediterrani i submediterrani. Per tal de veure si hi ha autosuccessió es van mesurar la quantitat de plàntules i arbustos que estaven rebrotant i les taxes de creixement, per tal de veure la successió dintre de 40 anys.
Aleshores es van classificar en parcel·les de germinació alta, germinació baixa, rebrotadors, boscos mixtes, zones amb matollar i herbassar. Aleshores les parcel·les es van posar en aquests models.
Si al mediterrani tingués autosuccessió d’aquí 30 anys haurien de tornar a trobar el mateix. Es va veure que totes les parcel·les de germinació baixa, no tindran el mateix tipus de bosc, o tindran un altre tipus de bosc o matollars i herbassars. Da manera que al final, només 7 dels 16 tipus de bosc analitzats presenten una probabilitat >50 % de recuperar el mateix tipus de bosc que tenien abans del foc.
La successió depèn de la composició de l’espècie, i també en zones que tenen pertorbacions de lo normal. Depèn del llegat passarà una cosa o passarà una altre.
Usuario: julesdms Júlia de Mas Si en algunes de germinació alta o rebrotadores i posem vaques, es mengen els petits pins, aleshores, anirem a parar a matollars i herbassars.
L’autosuccessió no és l’única resposta: immature risk Hem de tenir en com el immature risk, en un treball va mirar els peus per hectàrees de pi blanc, a la zona de Montserrat. Aleshores es va veure que hi havia llocs on s’havien cremat, fins i tot 3 cops, d’altres dos i l’altre 1 o cap. Aleshores un cop es va veure que aquells llocs que només s’havien cremat un cop hi havia un bosc, i aquells en els que hi havia hagut entre 2 i 3 focs no hi havia gaire bosc, degut a que els pins no eren prou madurs. Els pins no havien arribat a la maduresa suficient per fer pinyes i per tant no hi havia llegat de pinyons i per tant també va desaparèixer.
En el moment en que comença a fer pinyes, ja es té una assegurança. El primer que es redueix quan hi ha competència és la reproducció, aleshores el que s’hauria de fer es tallar alguns arbres perquè hi hagi menys competència.
Canvis en el biòtop.
En un altre treball van estudiar els horitzons orgànics, es va veure que aquelles àrees que es van cremar més de dos cops tenien menys matèria orgànica.
En un altre estudi es van estudiar tres situacions: pre – incendi, màxima severitat i mínima severitat. Quan hi ha un foc petit, l’erosió no és tant alta. Quan hi ha un incendi gran aleshores l’erosió és gran.
Efecte del foc o de les condicions post-incendi? Es va veure que hi havia unes espècies de formigues afavorides pel foc, quan hi havia un foc de capçada algunes augmentaven i d’altres disminuïen. Però quan hi havia un foc de sotabosc, sobrevivien aquelles que disminuïen durant el foc a la capçada.
Aquesta distribució és degut a l’aliment: - Formigues perjudicades en el foc de capçada. Aquelles que menjaven nèctar dels arbres i insectes.
- Formigues perjudicades en el foc de sotabosc. Aquelles que menjaven llavors.
El gran efecte no va ser el foc, sinó l’acció del foc sobre el biòtic. El foc va canviar el biòtop.
Espècies colonitzadores.
Algunes plantes no rebroten després d’una pertorbació i tampoc presenten llavors acumulades ni al sòl ni a la capçada que resisteixen aquesta pertorbació. La seva presència en la comunitat després de la pertorbació dependrà de l’eficiència en la dispersió de les seves llavors des de zones circumdants.
Les plantes de la família de les compostes són un exemple de gran capacitat de dispersió el que els permet una alta germinació en les primeres etapes de recuperació de la vegetació després d’una pertorbació.
Usuario: julesdms Júlia de Mas Arribada de propàguls a les zones cremades En una zona veiem matollar i un pi pinyoner. Després d’un incendi el pi pinyoner (P. pinea) no es veurà molt afectat. A vegades, la dispersió de llavors no és només des de zones cremades sinó que també es pot dur a terme per illes interiors.
En els cas del pi pinyoner, el que veiem és que la densitat de llavors i la distancia del límit no cremat coma molt arribava a 20 metres, per tant, no és una bona estratègia. Veiem que la majoria dels nostres arbres dominants no arriben molt lluny.
En el cas del P. halepensis les llavors poden arribar a 100 metres. També hi ha altres mètodes de dispersió com és el cas de la dispersió per animals.
Tenim un exemple de Valldaura on trobem: - Zones negres on la capçada dels arbres es van cremar totalment.
- Zones marrons el foc no va ser tant intens.
- Zones verdes on no va arribar el foc o era molt baix.
De les zones verdes vindran les llavors, per tant, l’estructura de la pertorbació és molt important per la dispersió i la colonització. En aquests cas el llegat no és tant rellevant com la recolonització. A la zona del Solsonès ha predominat el llegat, la capacitat de rebrot és molt important. la colonització és més difícil perquè els arbres estan a la vall.
Colonització de clarianes.
En les clarianes grans el musclo és molt important, més que en les mitjanes i en les petites. És una espècie amb molta capacitat de dispersió.
- Aquella espècie més competitiva però més lenta dispersant-se es trobarà a la perifèria en les clarianes grans.
- Aquella espècie menys competitiva però de més fàcil dispersió estarà al centre.
- En les clarianes petites serà més abundant aquella espècie més competitiva.
Per tant la recolonització depèn de l’estructura de la pertorbació i de les característiques de l’espècie.
...

Comprar Previsualizar