DRET ADMINISTRATIU - TEMA 3 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Fonaments del dret administratiu
Profesor F.I.V.
Año del apunte 2015
Páginas 13
Fecha de subida 24/03/2015
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 TEMA 3: L’organització administrativa i els empleats públics Les administracions públiques L’organització administrativa és tot el conjunt de principis i normes que regulen com s’organitzen les diferents organitzacions públiques, els mitjans materials i personals que conformen l’Administració pública.
Les normes organitzatives no estan excloses del dret, perquè els reglaments i les normes organitzatives també són normes jurídiques.
1. Tipologies d’entitats ordenament públiques que existeixen en el nostre Encara que parlem d’Administració pública en singular, fem referencia a un conjunto molt divers d’Administracions públiques.
Entitats o organismes públics = Organitzacions que tenen personalitat jurídica pròpia.  Es diferencia dels òrgans administratius perquè aquests no tenen personalitat jurídica pròpia, sinó que són part d’una entitat pública.
Que tingui personalitat jurídica pròpia implica que és titular de drets i obligacions, té capacitat d’actuar jurídicament.
Cada entitat pública que existeix en l’ordenament jurídic actua amb una personalitat jurídica pròpia independent  Són una única persona jurídica i independent de la resta.
En el nostre ordenament jurídic podem distingir diferents tipus d’entitats públiques: 1) Segons el territori: a. Entitats territorials: Aquelles en que el territori és un element constitutiu del regim jurídic, és essencial.
   Estatal  Administració General de l’Estat.
Autonòmic  Generalitat de Catalunya.
Local  Municipi i província b. Entitats no territorials: El territori és un element accessori.
    Universitats Col·legis professionals Entitats públiques empresarials Etc.
És important distingir les administracions territorials de les no territorials, conseqüències: - La competència de les administracions territorials s’estén a totes les persones que es troben dins el territori.
- En canvi, les no territorials només actuen en relació a determinades persones.
1 DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 - Les administracions territorials tenen una universalitat de les finalitats: Les administracions territorials estan habilitades, es considera que poden ser d’interès per a la seva comunitat (La llei de bases de règims locals diu que els municipis poden prestar tots aquells serveis que consideren imprescindibles per la seva localitat).
- Les administracions no territorials es regeixen pel principi d’especialitat: Es creen per exercir, únicament, unes competències concretes.
- Les entitats territorials gaudeixen de tots els poders i prerrogatives del dret administratiu: Se’ls reconeixen tots els poders del dret administratiu.
- En canvi, les entitats no territorials només gaudeixen d’aquelles potestats que expressament se’ls atribueixin.
2) Segons l’element personal i patrimonial: a. Corporacions: L’element personal té molta importància, són agrupacions de persones.
    Col·legis professionals Federacions esportives Cambra de comerç Corporació dels mitjans de comunicació b. Institucions: L’element essencial és el patrimoni, són agrupacions al voltant d’un patrimoni.
Les conseqüències que es deriven d’aquesta distinció són: - Les persones que formen part d’una corporació són els seus membres i la seva finalitat és protegir o satisfer els interessos dels seus membres.
Les persones que participen en la institució són simplement gestors.
Les corporacions defensen els interessos propis dels seus membres, interessos comuns de tots els membres.
Les institucions persegueixen interessos aliens als dels seus membres.
2. Principis de l’organització administrativa Bàsicament els trobem en la CE: en l’article 103 CE i en l’article 105 CE.
Aquests principis que són regulats en la CE han estat desenvolupats tant per la llei 30/1992 com per la llei 26/2010 (Catalunya).
Aquests principis d’organització s’apliquen a totes les administracions públiques, no només a l’Administració de l’Estat.
Els principis són: 1) Els que fan referència a la relació entre diferents Administracions públiques a. Principi d’autonomia: Capacitat per gestionar una part dels seus interessos, dels assumptes que l’interessen i li són propis.
D’aquest principi en deriven dues conseqüències:  Reconeixement de les potestats públiques previstes pel nostre ordenament.
2 DRET ADMINISTRATIU I  Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 Limitació dels controls que la resta d’Administracions públiques poden exercir sobre aquestes entitats.
b. Principi de descentralització: Fa referencia a la distribució de les diferents funcions entre les diferents Administracions públiques  Distribució del poder entre les diferents administracions. Per això és necessari que existeixin diferents Administracions públiques.
Això implica que es garanteix la pluralitat d’Administracions públiques i suposa que sempre que sigui possible, el poder s’haurà d’exercir pel nivell territorial més baix. Es para de descentralització de tres tipus: - - Política  Distribució del poder polític entre les diferents administracions territorials.
Administrativa  Que les funcions d’execució administrativa s’han d’atribuir als nivells inferiors, a les administracions més petites i pròximes als ciutadans.
Funcional  Fa referència a una descentralització de caràcter administratiu. Que determinades funcions administratives s’atribueixen a una entitat concreta per raó de la seva especialitat.
c. Principi de cooperació i coordinació: Encara que parlem de diferents administracions públiques, totes les administracions públiques que existeixen a Espanya tenen una mateixa finalitat: servir als interessos generals. Per això s’han de preveure mecanismes de relació entre elles.
Aquests mecanismes s’articulen mitjançant el principi de coordinació i col·laboració.
Coordinació Capacitat que té una determinada administració pública de dirigir l’activitat dels altres. La coordinació és obligatòria, l’administració que la rep sempre l’ha de complir. Es fa efectiva mitjançant dos mecanismes: o o Orgànics: Creació d’un nou òrgan administratiu que té com a finalitat coordinar les activitats de les diferents administracions públiques.
Funcionals: Plans i programes  Són aprovats per l’Administració pública i coordinen l’actuació d’altres administracions.
Tenen dos límits: - Autonomia: Ha de deixar un marge d’autonomia.
No es presumeix: Ha d’estar prevista expressament en una norma jurídica.
Col·laboració No es troba expressament en la CE, però el TC ha dit que és un element inherent a la nostra organització territorial. La col·laboració, a diferència de la coordinació, és voluntària. Mecanismes: 3 DRET ADMINISTRATIU I o o Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 Mecanismes orgànics: Conferències sectorials.
Mecanismes de caràcter funcional: Convenis.
En la llei 26/2010 es fa una regulació detallada del règim jurídic dels convenis. Fins ara, els convenis de col·laboració estaven molt poc regulats. Segons la llei es caracteritzen per dos elements: 1. Els convenis són voluntaris: Acord voluntari entre diferents administracions.
2. Aquest acord és obligatori: És d’obligat compliment un cop s’ha subscrit voluntàriament.  En la llei 26/ 2010 es diferencien els convenis en sentit estricte dels protocols, els quals no tenen contingut obligatori.
d. Principi de tutela o control Quan fem referencia a la idea de control, fem referencia a la possibilitat d’avaluar si l’AP compleix amb les normes i les finalitats previstes per l’ordenament. Tipus de control: - Control judicial que exerceixen els jutges i tribunals.
Control comptable, que el realitza en el cas de l’estat Tribunal de Comptes i a Catalunya la Sindicatura de Comptes Control Administratiu, aquell que realitzen o poden realitzar algunes AP sobre altres administracions/entitats. El nostre ordenament jurídic preveu tres tipus de control administratiu: o Control de legalitat  L’actuació de l’AP s’ha d’ajustar a les normes jurídiques.
o Control d’oportunitat  Es pretén avaluar la forma com s’han exercit unes determinades competències. Aquest control d’oportunitat, al nostre ordenament es molt limitat. En el regim franquista era molt habitual. Aquest control està prohibit, el TC va declarar que aquest control es inconstitucional perquè va en contra de l’autonomia de les AP.
o Control d’eficàcia  Control administratiu d’eficàcia, persegueix verificar que l’actuació de l’AP s’adequa a les finalitats per els que havia estat prevista. Aquest control, normalment es realitza dins de la pròpia AP, per exemple la intervenció general de l’estat son òrgans administratius que duen a terme aquest control d’eficàcia.
1.1.1 Principis constitucionals de l’organització administrativa interna A afecta a la organització interna i al funcionament de cadascuna de les administracions jurídic publiques. Son bàsicament quatre: 1234- Principi Principi Principi Principi de jerarquia de desconcentració d’eficàcia, eficiència i economia de transparència i participació 4 DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 Principi de jerarquia Es un principi tradicional de l’organització administrativa. Es troba en l’art. 103 CE.
Suposa l’estructuració de la organització a diferents nivells jeràrquics, i els nivells que es troben al capdamunt tenen el poder de direcció sobre els nivells inferiors.
Aquest principi es tradueix en un seguit de potestats per l’òrgan jeràrquicament superior: - - Potestat de dirigir l’activitat dels òrgans inferiors: Pot emetre ordres, institucions etc. Que son de compliment obligat pels òrgans inferiors.
Potestat de caràcter organitzatiu: Aquest òrgan superior, no nomes pot crear altres òrgans inferiors sinó que també pot decidir quines son les seves competències etc.
Potestat de vigilància i de control dels òrgans inferiors: Poden controlar que reglaments els òrgans inferiors compleixen amb les seves funcions, i en el cas de que no sigui així poden sancionar als titulars d’aquests òrgans inferiors mitjançant la potestat disciplinaria (potestat per sancionar els òrgans inferiors).
Principi de desconcrentració Es molt semblant al principi de descentralització, per tant quan parlem de desconcentració no fem referencia nomes a la distribució de funcions administratives entre els òrgans sinó que també a la preferència dels òrgans inferiors, sempre que sigui possible les funcions administratives s’han d’atribuir als nivells mes pròxims als ciutadans. Per tant, la diferencia entre descentralització i desconcentració es que la descentralització, fa referencia a la distribució de funcions entre diferents administracions i en canvi, la desconcentració es refereix a la distribució de funcions dintre d’una mateixa administració.
Art. 103 CE i 12.3 de la llei 30/92.
Aquest principi de desconcentració pretens¡ racionalitzar l’estructura interna de l’AP però també pretén apropar la gestió administrativa als ciutadans.
Principi d’eficàcia, eficiència i economia Principi d’eficàcia Es troba expressament previst a l’article 103 CE, i es un principi fonamental de l’organització administrativa. Es un element essencial, fonamental, configurador del nostre Estat.
El principi d’eficàcia suposa assolir el resultat d’acord amb els objectius fixats per l’organització.
Segons el TC, aquest principi d’eficàcia, suposa que s’ha de dotar a l’AP de tots els mitjans necessaris per complir les seves funcions.
5 DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 Principi d’eficiència Quan parlem d’eficiència fem referencia a la capacitat de l’administració per obtenir els objectius que es volien assolir amb els mitjans que es disposen.
Principi d’economia Vol dir que l’administració ha d’assolir els objectius amb el mínim cost possible.
Important  Aquests principis, no es poden entendre igual que s’entenen en l’empresa privada. Aquests principis de l’empresa privada no es poden traslladar automàticament a l’AP, perquè el objectiu de les empreses privades es la obtenció del màxim benefici, en canvi l’objectiu de l’AP es satisfer els interessos generals.
En els darrers anys, aquests principis d’eficàcia, eficiència i economia han guanyat molt pes (molta importància) no nomes per les circumstancies econòmiques actuals, degut a la reforma de fa dos anys, de l’article 135 CE que recull el principi d’estabilitat pressupostaria i sostenibilitat financera.
Principis de transparència i participació La finalitat principal que tenen es que pretenen acostar la gestió publica als ciutadans.
Principi transparència Vol dir que els ciutadans, tots nosaltres, tenim el dret de conèixer com funcionen les AP, (Quines decisions es prenen? Com es prenen? Etc.) Aquest principi deriva directament de l’article 105 CE. Preveu el dret que tenim tots nosaltres d’accedir als arxius i registres. I d’aquest article 105 s’ha anat desenvolupant en un regim de transparència de l’AP.
La llei 19/2013, de 9 de desembre, LTBG  Ley de transparèncias del buen Gobierno.
Llei 19/2014, 29 de desembre, LTBGC  Llei de transparència del bon govern de Catalunya.
Aquesta llei preveu dos aspectes que cal destacar: 1- Es reconeix el dret que tenim tots els ciutadans d’accedir a la informació publica.
2- S’imposen a l’administració obligacions de publicitat o transparencia activa, això vol dir que la aquestes dues lleis imposen a l’AP l’obligació de publicar automàticament tot un seguit d’informació. A través dels “portals de transparència” Principi de participació Aquest principi el que pretén es que els ciutadans puguin intervenir en el funcionament de l’AP. Es un principi que esta qüestionat per varis autors, i de fet la CE no el recull com un principi organitzatiu a l’art 103 CE. Per fer possible la participació, l’administració ha de preveure un seguit de mecanismes (Que els ciutadans puguin participar en el procediment administratiu, què els serveis públics es puguin gestionar pels particulars , que es creïn òrgans mixtes etc.) 6 DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 No parlem de participació política mitjançant referèndums i eleccions, que es un dret fonamental que tenim tots els ciutadans. Si no de participació administrativa. El problema d’aquest principi es que es tant ampli i indeterminat, alguns neguen que sigui un principi obligatori per els AP i sigui una directriu a seguir.
1.1.2 Elements bàsics de l’organització administrativa: organisme, òrgan administratiu i unitat administrativa Cadascuna de les diferents administracions públiques és un conjunt ordenat d’òrgans, un conjunt de mitjans materials i personals per aconseguir una determinada finalitat.
Òrgans administratius  Totes aquelles parts d’una Administració pública (Concepte molt ampli). En el dret administratiu, quan parlem d’òrgans administratius fem referència a aquelles unitats que són capaces d’expressar jurídicament la voluntat de l’administració, és a dir, són aquells òrgans l’actuació dels quals té eficàcia respecte tercers. Exemple: Poden aprovar un reglament, poden celebrar un contracte, etc. En canvi, aquelles unitats que no tenen aquesta capacitat, es podrien denominar únicament unitats administratives.
Diferència entre òrgans administratius i entitats públiques: Les entitats públiques tenen personalitat jurídica pròpia, en canvi, els òrgans administratius no tenen personalitat jurídica pròpia. Exemple: El departament de dret administratiu és un òrgan administratiu perquè no té personalitat jurídica pròpia, qui la té és la Universitat de Barcelona, que és una entitat pública.
Diferència entre òrgan administratiu i el titular de l’òrgan administratiu: El titular de l’òrgan administratiu és la persona física que exerceix aquell òrgan.
L’element personal dels òrgans administratius és molt important perquè l’actuació d’aquella persona física (d’aquest titular) ens serveix per imputar aquella actuació a una determinada Administració pública. Perquè l’actuació de la persona física es pugui imputar a l’Administració són necessaris dos requisits: 1) El titular de l’òrgan administratiu exerceixi les funcions pròpies d’aquell òrgan.
2) És necessari que el titular de l’òrgan administratiu hagi estat investit com a tal i hagi pres possessió del seu càrrec.
Quins tipus d’òrgans administratius trobaríem al nostre ordenament jurídic? (Tipologia d’òrgans administratius en el nostre ordenament)  La més important, es la que fa referencia a l’estructura interna dels òrgans administratius.
1. Òrgans unipersonals  Son els òrgans en que el titular d’aquest òrgan administratiu es només una persona física. El titular es una única persona física.
2. Òrgans col·legiats  La titularitat de l’òrgan correspon a més d’una persona física. Als òrgans col·legiats sels aplica unes normes particulars.
7 DRET ADMINISTRATIU I  Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 Segons el territori: 1. Òrgan central Els òrgans la competència dels quals s’estén per tot el territori de l’Administració a la que pertany. Exemple: Ministeri 2. Òrgan territorial o perifèric  Òrgans que tenen les competències limitades a una part del territori d’aquella administració. Exemple: Delegació del Govern a una CCAA.
 Segons la funció que realitzen aquests òrgans: 1. Òrgans actius  Son aquells que expressen una declaració de voluntat de l’administració.
2. Òrgans consultius  El que fan es emetre una opinió, no decideixen.
3. Òrgans de control administratius.
  Supervisar l’actuació d’altres òrgans Segons la forma de designació dels seus membres: 1. Òrgans representatius  Exemples: El ple dels Municipis, el president del Govern 2. Òrgans no representatius  Exemple: Director General de Política Lingüística. (No representen a cap col·lectiu) El Síndic de Greuges es dubtós.
 Segons la complexitat interna 1. òrgans simples  No es poden subdividir en altres organs administratiu. (Exemple: Area del departamento del dret Administratiu) 2. òrgans complexos  A la vegada es poden subdividir en altres òrgans administratius. (Exemple: Universitat) 8 DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 Titularitat de la potestat administrativa (Com es creen aquests òrgans administratius) La potestat organitzatòria es reconeix a cadascuna de les AP. Cadascuna de les persones jurídiques té capacitat per organitzar la seva pròpia administració.
La llei 30/92 ens imposa una sèrie d’indicacions generals o condicions per crear òrgans administratius.
En primer lloc, trobem algunes limitacions de caràcter material: - - La llei ens diu que la creació dels òrgans administratius exigeix que s’identifiqui la forma en què aquest òrgan s’integra dins l’Administració pública: S’haurà de determinar quina és la seva dependència jeràrquica, les seves funcions, potestats, etc.
No es podran crear òrgans administratius que suposin la duplicació d’altres òrgans ja existents  Si es vol crear un òrgan nou i existeix un de semblant, llavors s’hauria d’eliminar l’òrgan anterior i crear aquest nou.
No es podran crear òrgans administratius que suposin la duplicació d’altres òrgans ja existents.
La llei 30/92 també recull limitacions de caràcter procedimental: 1. Els òrgans administratius normalment es creen a través de reglaments, decrets o reial decrets.
2. Aquests òrgans administratius han de respondre al prinicpi d’idoneïtat, això vol dir que sha de justificar que aquest òrgan que es crea podrà assolir les finalitats per a les que esta previst (les que es persegueixen) (exigència del principi d’eficàcia).
Competència administrativa Tota aquesta organització es crea per prestar unes competències.
Competència administrativa  Aquell conjunt de poders, de potestats que s’atribueixen a un determinat òrgan en relació a una matèria concreta.
El concepte de competència té dos elements (Conjunt de potestats i matèria), es un conjunt de potestats en una matèria determinada.
Aquella cuota de poder que exerceix un determinat òrgan administratiu Es important aquesta noció de competència perquè es la habilitació prèvia que necessita la AP per poder actuar vàlidament.
Si una administració no te competències, els seus actes son nuls de ple dret.
La llei 30/92 ens diu que les competències administratives son irrenunciable si s’han d’exercir per aquell òrgan que les té atribuïdes. De tota manera, el principi d’irrenunciabilitat de les competències administratives s’ha de matisar perquè hi ha tot un seguit de tècniques que si que permeten traslladar l’exercici de les competències a altres entitats.
9 DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 Com s’atribueixen les competències? S’atribueixen mitjançant les diferents normes jurídiques les que ens diuen quines son les competències de cada òrgan i de cada administració. La CE ja ens diu quines son les competències que corresponen a CCAA i a l’Estat.
Criteris a tenir en compte per atribuir competències: 1. En funció de la matèria: Les competències d’un determinar òrgan s’atribueixen en funció de la matèria que correspongui, per exemple el ministeri de l’interior té competència en la seguretat, el ministeri d’agricultura té competència en l’agricultura.
2. En funció del territori: Alguns òrgans tenen les seves competències limitades en funció del territori. Exemple: El delegat del govern de l’estat a Catalunya té les seves funcions limitades a Catalunya.
3. Per raó de la jerarquia: Les diferents funcions s’atribueixen segons els diferents nivells jeràrquics. Per exemple: el director té unes funcions, el subdirector unes altres etc.
4. En funció del temps: Algunes competències es troben limitades a un període determinat, concret.
Es important conèixer aquest criteris perquè aquells actes que realitzi l’administració publica i que no respectin aquesta regla de competència, seran nuls de ple dret.
Tipus de competències administratives: 1. Exclusives: Aquells casos en que totes les funcions sobre una mateixa matèria corresponen a un únic òrgan o una única administració. S’exclou als demés, només aquest òrgan pot actuar amb aquesta matèria. Exemple: L’aprovació dels Decrets Lleis (Exclusivitat de competències del Govern) 2. Compartides/Concurrents: Son aquelles en que dues o mes entitats disposen, simultàniament, potestat sobre una determinada matèria. Les competències compartides es diferencien no nomes per el que duen a terme cadascuna de les entitats sinó també pel territori. Exemple: Estat (potestat normativa) aprova les bases i les CCAA (potestat executiva) el desenvolupament d’aquestes bases.
3. Indistintes: Fem referencia a aquells supòsits en que una matèria o funció correspon de manera simultani, indistinta a dos òrgans o entitats diferents.
Les poden exercir al mateix temps. Exemple: CULTURA.
4. Conjuntes: Dos o mes òrgans/entitats tenen competència o han d’intervenir conjuntament en una determinada matèria.
10 DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 Tècniques d’alteració/modificació competencial: La competència administrativa es irrenunciable, s’ha d’exercir per aquell òrgan que la té atribuïda.
La complexitat que tenen totes les administracions ha fet que necessàriament hi hagin unes tècniques que permetin flexibilitzar l’exercici d’aquestes competències.
Hi ha diferents tipus de tècniques: 1. Transferència de competències: Fem referencia a la modificació de les normes jurídiques que atribueixen una determinada competència i aquesta es transfereix a una altra administració, es transfereix la titularitat d’aquella competència. Es pot produir entre AP diferents (transferir competències de les CCAA a les administracions locals) o entre òrgans d’una mateixa AP (transferir una competència a un altre òrgan inferior).
2. Delegació de competències (IMP!!): Son aquells supòsits en que es transfereix/ es trasllada l’exercici d’una determinada competència a un òrgan o una entitat de nivell inferior. L’entitat que fa la delegació manté la titularitat de la competència. Cal distingir la titularitat d’una competència del seu exercici (Aquests dos àmbits es poden separar, com es en aquest cas). Dos tipus de delegacions de competències: a. Delegació interadministrativa: Es la delegació entre diferents AP, exemple: Delegació de competències de la Generalitat als municipis.
Aquesta delegació es voluntària, l’entitat que la rep l’ha d’acceptar.
També es poden incloure aquells supòsits en que les administracions territorials delegen competències a les administracions institucionals/instrumentals.
b. Delegació interorgànica: Es produeix entre òrgans d’una mateixa AP.
Es molt més habitual que la interadministrativa. La regulació es troba a la llei 30/1992 article 13, estableix la regulació bàsica d’aquesta delegació, i les CCAA l’han anat adaptant al seu ordenament, en el cas de Catalunya a la llei 26/2010. Els òrgans que poden participar en aquesta delegació, la llei 30/1992, ens diu que no es necessari que es trobi d’òrgans jeràrquicament relacionats. En quant a l’objecte de la delegació (que es pot delegar?) La norma general diu que es poden delegar totes les competències, qualsevol competència es delegable, però l’art 13.2 de la Llei 30/92 ens diu: (vid. art), una altra limitació del art 13.2 es que no es poden delegar aquelles competències que s’exerceixen per delegació, per tant no es pot subdelegar. La llei 30/92 imposa també límits de caràcter formal: i. La delegació de competències ha de ser expressa, no es presumeix.
ii. S’ha de publicar als diaris corresponents.
iii. S’ha de justificar en la concurrència de determinades circumstancies tècniques, econòmiques, jurídiques etc.
Efectes de la delegació de competències  L’entitat delegant no pot exercir aquesta competència, sinó que aquesta competència s’exerceix pel delegat.
La competència es segueix imputant a l’òrgan delegant, aquella operació es considera, formalment, que l’ha realitzat el delegant. Com que el delegant conserva la titularitat de la competència en qualsevol moment pot revocar aquesta delegació.
11 DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 3. Delegació de firma: No es trasllada/ transfereix l’exercici de cap competència sinó únicament es trasllada la firma, l’acte material de firmar el document. Aquesta competència l’exerceix el titular, el mateix òrgan que la venia exercint. La delegació de firma serveix per descarregar els òrgans superiors de firma tots els documents. Ve regulada bàsicament a l’article 16 de la llei 30/92. Aquesta delegació té un límit, i es que la delegació de firma no es pot produir en els procediments sancionadors.
4. Encàrrec/comanda de gestió (Encomienda de gestión): Es troba regulat a l’article 15 d ela llei 30/92 i en el cas de Catalunya a l’article 11 de la llei 26/2010. L’encàrrec de gestió es força semblant a la delegació de competències, però en aquest cas el que es trasllada no es l’exercici complet d’una competència, només es traslladen determinades activitats materials/administratives a un altre òrgan. No es traslladen les actuacions de caràcter jurídic.
a. Subjectes que intervenen: i. interadminsitratives ii. Interorgànica b. Hi ha un límit, l’encàrrec de gestió no es pot realitzar respecte de persones físiques o jurídiques que estiguin subjectes al dret privat.
(art. 15)- En aquests casos s’ha d’aplicar la llei de contractes.
Un altre límit, des de el punt de vista objectiu, aquest encàrrec de gestió nomes es pot produir justificat per raons d’eficàcia o no es disposa dels mitjans per exercir-lo.
c. Objecte: Es limita únicament a tasques de caràcter administratiu, material, de gestió.
d. La formalització de l’encàrrec de gestió: i. Òrgans d’una mateixa administració: requereix l’acord dels òrgans.
ii. Entre diferents administracions: Conveni entre aquestes dues administracions.
5. Avocació: Es el contrari a la delegació de competències, la avocació ens permet traslladar l’exercici de la competència per decidir un determinat assumpte d’un òrgan inferior o superior.
a. Entitats que poden exercir aquesta tècnica: Nomes es pot produir entre òrgans d’una mateixa AP i a més a més aquests òrgans han de estar vinculats jeràrquicament.
b. Objecte: Es pot avocar qualsevol assumpte, però s’exigeix que sigui per un assumpte concret.
c. Formalització: La avocació requereix un acord motivat, cal motivar el perquè d’aquesta avocació.
d. Conseqüència de la avocació: Es que la revolució d’aquell assumpte correspondrà al superior, a qui ha fet us de la avocació.
6. La substitució: És la subrogació temporal d’un òrgan o entitat per una altra de diferents, les funcions que realitza l’òrgan inicial ara les realitzarà el òrgan que substitueix l’entitat inicial.
No s’ha de confondre la substitució amb la suplència. !! 7. Suplència: Es la subrogació temporal del titular d’un determinat òrgan administratiu. (substitució del titular, de la persona física). NO HI HA CAP TRANSFERENCIA DE COMPETENCIA.
12 DRET ADMINISTRATIU I Esther Gatius Sánchez-Cruzat 2014-2015 Mecanismes de solució dels conflictes de competencies  L’ordenament jurídic atribueix competències a les diferents AP, però es inevitable que es puguin generar conflictes. Aquests conflictes poden ser de dos tipus: 1. Conflictes positius de competències  Dues AP es consideren competents.
2. Conflictes negatius de competències  Aquells supòsits en que cap AP es considera competent per assumir la competència.
 Segons quins òrgans afecten les competències 1. Entre l’estat-CCAA 2. Entre les CCAA Aquests conflictes es resolen pel TC. Hi ha un procediment específic, davant del TC, que es el conflicte de competències.
3. Entre les AP i l’Estat o les CCAA Aquests conflictes els resol el contenciós-administratiu.
4. Entre dues Administracions locals Aquests conflictes els resol o bé la CCAA (administracions locals d’una mateixa CCAA) o bé l’Administració General de l’Estat (Administracions locals que es troben en diferents CCAA).
5. Entre òrgans d’una mateixa AP.
La resolució d’aquests conflictes art 20 llei 30/1992, d’aquest article s’ha de destacar:  Aquest conflicte de competencies es pot plantejar pels porpis organs administratius i pels interessats d’aquest procediment.
 Aquest conflicte es pot plantejar per organs que no siguin jeràrquicament dependents.
 La resolució d’aquests conflictes entre organs, el reconeix el Organ Superior Comú.
13 ...