Seminaris estructura política (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura política (Profe Joana)
Año del apunte 2012
Páginas 16
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 1
Subido por

Descripción

Apunts de seminari de l'assignatura Estructura Social i Política

Vista previa del texto

Seminari 1. Crisi i desbordament de l’Estat-Nació Actualment formem part d’un món en constant creixement, som per dir-ho d’alguna manera una societat creixent. Vivim l’època de les xarxes socials, de l’Internet, de les tecnologies... D’aquesta manera és impossible que arribi un dia i diguem “Prou, s’ha acabat aquesta expansió”, per naturalesa som evolutius i per això busquem sempre una evolució. Els nostres cervells i els nostres cossos estan programats d’aquesta manera.
Segons Latouche, un economista francès, creu que hi ha factors que promouen més aquest creixement, com són l’obsolescència programada, la publicitat, i el crèdit. El primer d’ells, fa relativament pocs anys els productes i els objectes estan fabricats de tal manera que tinguin una durada més aviat curta i que per conseqüència s’hagin de reparar, aquesta reparació, és més cara que comprar un producte nou. Per què les màquines de cosir antigues duren tant? La resposta és fàcil, perquè no existia aquest terme, en relació amb la publicitat fa que si no hi creuen i rebutgen canviar els seus objectes es convertiran en consumidors forçats.
Pel que fa el crèdit, és una opció existent que el que permet és endeutar-se cada cop més i més fins que arribem a una situació insostenible (com en la que estem). Tot i així, aquest decreixement en el cas que es produís ens portaria al desastre, ja sigui a nivell local, nacional o internacional. En el cas d’aquest últim seria pitjor, ja que s’hi veurien immersos diversos països, els límits sempre estan on volem que hi siguin.
Alguns dels exemples que proposa l’economista per aquest decreixement són disminuir el consum de recursos a través de la reutilització i el reciclatge, fomentar l’agricultura, promoure l’estalvi energètic,...
Una de les millors formes de govern per a un país és la democràcia, però no la pintarem com una santa, ja que també ens porta els seus problemes.
Quan el poble pren una decisió no afecta només a l’Estat sinó que engloba a diferents països perquè adopten polítiques europees que no els afecten a ells en particular, tot i que podria semblar que sí, com és el cas de la tala de boscos, l’aparició de centrals nuclears, entre d’altres, fet que origina un conflicte internacional entre els diferents països que s’hi veuen afectats.
Per aquest motiu Held proposa que una de les maneres per millorar és l’existència d’òrgans supraestatals, és a dir, una institució que estigui per sobre del govern d’un país o d’un estat, com és el cas de la ONU, FMI, UE... que engloben a diferents països.
En aquests organs també s’hi afegirien assamblees en les quals participessin tots els estats i agents democràtics, suprimint el dret a veto, creació d’un exèrcit internacional,...
Tot i personalment estar en contra, crec que una dictadura o una monarquia absoluta on hi hagués una sola persona al capdavant del país, com passa actualment a diversos Estats del continent asiàtic és el que ens faria decréixer d’una manera més ràpida.
Potser no amb les millors formes, però a vegades l’important no és el procés sinó el resultat. Per tant, la dictadura seria una de les possibles solucions al problema, tot i així desitjo que no faci falta acudir a ella i tenir altres vies per a solucionar els conflictes.
Finalment, segons el meu punt de vista crec que, per sort, el decreixement és una idea d’algun expert que pensa que és la millor manera de sortir del pou on estem endinsats, però personalment no crec que sigui ni de bon tros la millor solució. Som una societat en ple creixement, algun dia, tard o d’hora s’haurà d’acabar aquesta evolució per diferents causes com la falta de recursos. Però, ara per ara, no ens poden fer canviar la nostra manera de viure.
‘DEMOCRACIA Y EL NUEVO ORDEN INTERNACIONAL’ Per David Held.
Introducció La fi de la guerra freda a mitjans dels anys noranta suposà la possibilitat de crear un nou ordre global a nivell internacional, basat en la instauració de la democràcia a tot el planeta sota un esperit de pau i cooperació. Això no ha succeït així, i d’exemples amb crisis ni han molts (Iraq, Bòsnia, Somàlia,...) fet que ens deixa aquest nou ‘ordre mundial’ com un ‘desordre mundial’.
L’autor planteja que les causes d’aquest desordre són les pròpies formes de democràcia moderna i del sistema d’estat-nació. Defensarà al llarg de la seva tesi que la democràcia precisa de reformes urgents i propugnarà una democràcia internacional cosmopolita.
Aplaudir la democràcia? Tots defensem actualment la democràcia, l’últim estímul que ha tingut aquesta forma d’organització política la trobem a Europa a finals del segle XX (1989-90) i és quan ha adoptat la forma actual. Molts comentaristes polítics han parlat del final de la història, de la victòria de la democràcia per sobre de qualsevol altre tipus d’organització. Es considera que la democràcia moderna és l’ordre polític últim, el millor, doncs és considerat l’únic entre tots els sistemes polítics existents basat en un acord recíproc i igualitari dels ciutadans d’un mateix territori.
Com ha arribat fins aquí, la democràcia? Un llarg camí al llarg dels segles XIX i XX on ha anat adoptant la forma actual: la democràcia liberal representativa. Tracta de permetre al màxim de ciutadans possible participar en l’elecció de representants que, alhora, són els únics encarregats de prendre decisions polítiques. Per a que això succeeixi han de complir-se una sèrie de requisits: eleccions lliures i justes, sufragi universal, llibertat de consciència, associació, expressió i informació, entre d’altres.
Tot i semblar que la democràcia és una forma de govern perfecte, té una altra dimensió sinó més d’una. Existeixen problemes relacionats amb la dimensió interna de la democràcia representativa que arriben a qüestionar si realment la democràcia actual és eficaç com a forma d’organització política.
Les comunitats nacionals en el context global? El problema principal que trobem és que els Estats adopten polítiques que no els afecten sols a ells, tot i que podria semblar que si (augment dels tipus d’interès, creació de centrals nuclears, tala de boscos, entre molts d’altres). Cal qüestionar-se la coherència, viabilitat i responsabilitat de les entitats nacionals quan prenen aquest tipus de decisions. Actualment, aquestes les controlen una mica entitats supranacionals (UE, ONU, FMI).
El tipus de desenvolupament que limita les polítiques democràtiques s’anomena ‘globalització occidental’, fet que implica dos fenòmens diferents: totes les activitats adquireixen una dimensió mundial i la globalització ha fet ‘empetitir’ al món.
El model d’interconnexions globals s’inicia amb l’expansió de l’economia mundial i el sorgiment de l’estat modern de finals del segle XVI. Aquest sistema de producció i intercanvi a nivell global fa que cap estat-nació del món – ni les més poderoses – puguin controlar-lo per complet.
Crisi de legitimitat Aquests processos plantegen preguntes que afecten la teoria democràtica moderna.
Trobem el principi del ‘govern de la majoria’ segons el qual han de prevaldre les decisions recolzades pel major número de votants, convertit en un dels pilars de la legitimació de decisions polítiques. S’utilitzen les vinculacions territorials per incloure o excloure als ciutadans de la presa de decisions que afecten la seva vida, sense tenir en compte les conseqüències que aquestes poden generar més enllà de les pròpies fronteres nacionals.
El model de Westfalia Què és? És la concepció de l’ordre internacional a través del qual es va clarificar i formalitzar el sistema interestatal basat en el poder sobirà de cada estat-nació. El model ha sigut útil al llarg d’un prolongat període (1648 a 1945, tot i que alguns el consideren també actual).
Reflexa el desenvolupament d’una comunitat mundial basada en estats sobirans que solucionen els conflictes de manera individual, cadascú a la seva i recorrent sovint a l’ús de la força. Els interessos nacionals de cadascú es situen per sobre de tot i s’aplica el principi d’eficàcia (apropiació es pot considerar legitimació).
S’entén, doncs, que el món està compost de poders polítics independents que persegueixen els seus propis interessos recolzats en últim termini per la seva pròpia organització.
El model de la carta de Nacions Unides L’adopció de la carta de l’ONU resultà innovador en molts aspectes, però no podem afirmar que a través d’aquesta s’acaba amb el pensament westfalià, sinó que actua com a ‘parche’, no és més que una ampliació del sistema interestatal. L’ONU es va dissenyar principalment per cobrir els punts dèbils de la SDN, la Societat de Nacions. La seva estructura, doncs, va estar pensada per intrigar l’estructura de poder internacional existent l’any 1945 (EUA, URSS principalment).
La carta respon a una concepció basada en el reconeixement dels estats poderosos amb interessos geopolítics específics (es reflexa amb el dret a veto que tenen els cinc membres del Consell de Seguretat de l’ONU).
Democràcia i l’ordre internacional avui: el model cosmopolita A partir de la pregunta ¿com hauria d’entendres la democràcia en un món composat per autoritats polítiques independents però interconnectades? l’autor respon que el més urgent és especificar la forma en que es pot garantir el manteniment de la democràcia a tota una sèrie de centres d’autoritat i poder interconnectats entre sí. La democràcia no només suposa una sèrie de drets dintre de la nació, sinó que hauria de suposar poder exigir-los a estructures de poder intergovernamentals i/o transnacionals. Per garantir l’autèntica democràcia cal, doncs, saber que el marc d’actuació del model cosmopolita es troba en expansió.
Per començar, aquest model de democràcia (el cosmopolita) requereix que l’ONU s’ajusti al que especifica la seva Carta, suposant així, per exemple, la implementació de drets reconeguts arreu del globus o la prohibició de l’ús de la força per a resoldre conflictes entre els estats.
Caldria, per tant: 1. Creació d’un nou tribunal de Drets Humans amb competències clares i reconegudes.
2. Reformar el sistema de votació de l’Assemblea General.
3. Modificar el sistema de veto del Consell de Seguretat.
4. Buscar també la forma de dotar a l’ONU de recursos propis per a la seva autonomia plena.
Qualsevol pas cap a aquesta direcció seria molt significatiu i augmentaria les perspectives de pau mundial on els interessos regionals estarien millor representats.
Des del model de democràcia cosmopolita es propugna crear parlaments regionals a l’estil del Parlament Europeu arreu de la Terra, on siguin organismes de presa de decisió legítima i independents. Aquest model buscaria la defensa d’una sèrie de drets civils, polítics, econòmics i socials.
L’objectiu bàsic, doncs, seria crear una assemblea en la que participessin tots els estats i agents democràtics amb autoritat real.
Possibles objeccions Aquesta idea d’assemblea internacional està carregada d’objeccions. Només en la mesura que el marc democràtic internacional compti amb capacitat militar pròpia seria possible imaginar un equilibri entre l’exercici de poder i responsabilitat.
Objectius cosmopolites a curt i llarg termini Els objectius que té aquest model de democràcia internacional (cosmopolita) són: A curt termini 1.
2.
A llarg termini Reforma del Consell de Seguretat de l’ONU, 1.
alterant el sistema de veto i donant veu als limitada i nexes amb les regions, nacions països del 3r Món.
i entitats locals.
Creació d’una segona càmera a l’ONU, seguint 2.
potser el model del Parlament Europeu.
3.
Parlament Mundial amb capacitat fiscal Nova Carta de Drets i Deures per al exercici del poder polític i econòmic.
Impulsar la regionalització política, com la UE o 3.
més enllà fins i tot.
Separació dels interessos polítics i econòmics. Finançament públic de les assemblees deliberants i dels processos 4.
Jurisdicció obligatòria davant el Tribunal de electorals.
Justícia Internacional. Creació del Tribunal Internacional dels Drets Humans.
4.
Sistema legal global, competent en els processos civils i criminals.
5.
Creació d’un respongui exèrcit davant internacional les que institucions 5.
internacionals.
Objectiu últim: desmilitarització superació del sistema bèl·lic.
Hauria de ser possible, doncs, en un moment o altre, la relació exclusiva amb l’àmbit mundial. Es podria pensar en un ordre polític compost per associacions democràtiques, ciutats i nacions alhora que xarxes regionals i globals.
Noves formes i nivells de govern i La democràcia cosmopolita s’ha de basar en el reconeixement de que la democràcia ha d’estar vinculada entre tots els estats-nacionals, que són processos inseparables entre sí.
Trobem tres nivells de govern: - A escala local, els problemes de condicions bàsiques dels ciutadans.
- A escala nacional, els problemes que afecten a certs col·lectius però que no afecten a altres territoris.
- A escala regional o internacional, aquells problemes que requereixen una mediació degut a la connexió entre decisions adoptades a nivells nacionals.
Conclusió Destaquem tres processos que estan en expansió dintre del model democràtic: 1. Aparició de moviments transnacionals tenen abast regional o mundial.
2. Creació de nous drets i deures legals que afecten a estats i individus.
3. Creació d’institucions de caràcter internacional cridades a coordinador forces i problemes transnacionals. Base per a la democràcia cosmopolita.
Estar a favor d’un model de democràcia cosmopolita no significar pensar que serà fàcil arribar a aconseguir-ho, tot i que cal ser optimistes. Es ben cert que existeixen obstacles importants per a la creació d’una comunitat cosmopolita, però no s’haurien d’exagerar. La democràcia constitueix allò per el qual delimitem que és correcte i que no.
No cal obviar, però, que una societat cosmopolita continuarà havent-hi identitats nacionals, culturals i socials i que cal trobar-los un bon lloc dintre de l’ordre nou a crear. La democràcia, doncs, s’ha d’enfrontar a una prova crítica.
Les preguntes clau d'on venim? cap a on anem i què hi ha avui per sopar. Respecte a la primera pregunta ha dit que venim d'una societat en la qual el creixement ha deixat de ser una manera de satisfer necessitats reals per esdevenir una finalitat en si mateix mentre genera necessitats fictícies 'El creixement ha fogacitat l'economia i hem passat de ser una societat amb creixement a una societat de creixement' La segona qüestió ha servit al conferenciant per afirmar amb rotunditat -i ho ha fet diverses vegades- que 'anem cap a la catastrofe'.
La resposta a l'última pregunta li ha permès esmentar les dificultats que té gran part de la humanitat per alimentar-se una, mentre que una petita part pateix els problemes derivats d'un excés d'alimentació com l'obesitat i altres malalties: mengem massa carn, massa greixos, massa de tot' -ha subratllat- com un reflex clar de la pèrdua de la mesura que comporta la societat del creixement il·limitat. Sobre aquesta darrera idea, Latouche ha afirmat, de nou amb humor, que 'cal ser boig o potser economista per creure que el creixement pot ser indefinit amb un planeta amb recursos limitats'.
Un model amb tres potes Segons Latouche els fonaments de la societat del creixement són la publicitat, l'obsolescència programada i el crèdit. Sobre la primera ha dit que suposa 'una pol·lució visual, sonora i espiritual i per damunt de tot un consum de recursos completament innecessari per a la finalitat que persegueix'.. Pel que fa al segon concepte - obsolescència programada- Latouche ha volgut denunciar que si les persones no cedeixen a la persuasió publicitària i refusen de canviar els objectes que tenen 'hauran de convertir-se en consumidors forçats. Finalment s'ha referit al crèdit com una opció que permet endeutar-se cada vegada més i ha posat en relleu que molts economistes saben que aquesta situació és insostenible però no en diuen res.
El decreixement com a eslògan El decreixement no és cap concepte. 'Es tracta d'un eslògan mediàtic creat per escandalitzar, per crear impacte' En aquest sentit ha volgut deixar clar que fer decrèixer l'economia perquè sí, sense objectiu o alternativa, seria tan absurd com ferla crèixer sense finalitat. El decreixement, per a Latouche, és una possibilitat d'atrevirse a pensar un món diferent i sobretot de 'sortir de l'economia' una expressió utilitzada per ell des de fa temps. Aquesta actitud, per a la qual cal un esforç intel·lectual, és en qualsevol cas 'urgent' ja que la forma de vida actual i el model econòmic que en resulta no són, segons Latouche, 'ni sostenibles, ni desitjables'.
Cal doncs -ha indicat- un canvi de paradigma per a una nova economia, amb un enfocament completament diferent a l'actual i amb noves eines de mesura, ja que les tradicionals variables macroeconòmiques no reflecteixen bé la realitat en tota la seva complexitat.
Moment per a l'utopia Serge Latouche ha dit que el decreixement és una utopia però que és 'absolutament necessari' per provocar un canvi que, de no produir-se 'ens porta directament al desastre'. D'alguna manera ha deixat entreveure que aquesta utopia podria fer-se realitat quan es posés en marxa una mena de cercle virtuós. La clau d'aquest cercle seria el canvi de valors sobre el significat de riquesa pobresa i benestar que comportaria l'emergència de nous conceptes i una reestructuració de l'economia actual, si bé exigiria 'sortir del capitalisme encara que mantenint el mercat'. Això duria a relocalitzar la producció i en conseqüència es frenaria la globalització -que Latouche ha vinculat a l'increment exponencial de l'empremta ecològica- El consum de recursos, al seu torn, es moderaria i això, amb la reutilització i el reciclatge, com a culminació, conduiria de nou a l'inici -en aquest cas a retroalimentar els nous valors. Per demostrar la vialitat d'aquesta utopia, Latouche ha finalitzat la conferència fent un exercici de traducció del contingut del cercle virtuós del decreixement a un hipotètic programa polític per a França, que defensaria -ha subratllat irònicament- en el cas que es presentés a les properes eleccions presidencials. En aquest programa es trobarien mesures com: internalitzar les externalitats; fer pagar el veritable preu del transport; fomentar l'agricultura biològica i local; aprofitar l'augment de la productivitat per reduir el temps de treball; promoure l'estalvi energètic; establir una moratòria en la recerca científico-tècnica i penalitzar la publicitat. Latouche ha dit que creia en tots els aspectes del programa però que 'de resultar elegit com a president amb unes mesures com aquestes seria assassinat al cap d'una setmana'. L'economista francès sap que la societat pot ser refractària a moltes mesures i pensa que el decreixement com a forma de pensar encara ho té molt difícil per passar al món de les idees polítiques però està plenament convençut que val la pena intentar-ho.
Seminari 2 La democràcia. Una guia para los ciudadanos L’autor del llibre, Robert Dalh, parteix de la base de les institucions polítiques de la democràcia a gran escala, és a dir, les institucions polítiques que són necessàries per a que un país democràtic “funcioni” correctament.
Per exemple, tots aquells països que es consideren a si mateixos democràtics tot i que no compleixen cap de les característiques i requisits principals per considerar-se una democràcia necessitarien una sèrie pràctiques, reparacions que podrien significar un avenç a l’hora d’aconseguir criteris democràtics.
Segons l’autor, qualsevol estat/país democràtic a gran escala hauria de disposar de 6 institucions polítiques. La primera d’elles fa referència als càrrecs públic electes, és a dir que els diferents polítics que formen part del govern d’un país siguin escollits pels ciutadans a través d’unes eleccions lliures, imparcials i freqüents, tal i com diu la segona de les institucions.
Pel que fa a la tercera, la llibertat d’expressió, coincideix amb una de les característiques principals de la il·lustració, corrent de pensament europeu del segle XVIII en que els ciutadans d’un país tenen el dret d’expressar-se públicament sobre qualsevol aspecte, ja sigui polític, social,... sense el perill d’un càstig sever. Igual passa amb l’accés a les fonts d’informació, en el que tothom, independentment de la classe social compleix el dret de sol·licitar fonts d’informació, revistes, diaris, llibres... Seguin amb els drets del ciutadans, la cinquena de les institucions, autonomia de les associacions permet a qualsevol persona a constituir associacions o organitzacions relativament independents.
Finalment, la última de les institucions fa referència a la ciutadania inclusiva, és a dir, qualsevol adult que pertany al país se li poden ser negats els drets que gaudeixin els altres i que per tant són necessaris per complir la resta de les institucions.
Robert Dalh també respon a la pregunta que molts dels lectors es fan. Per a què serveixen les institucions? Ell mateix respon, “són necessàries per satisfer criteris democràtics, com la igualtat del vot, la participació efèctica, la inclusió pena, entre d’altres. D’aquesta manera, l’autor defensa a les institucions polítiques de les democràcies a gran escala i a la seva necessitat, a partir d’aquí, cadascú ja disposa de la seva opinió.
SEMINARI 3.
EXPERIÈNCIES CONTEMPORÀNIES DE DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA I DIRECTA Segons Lijphart, ’autor del llibre “Modelos de democracia. Formas de gobierno y resultados en treinta y seis países” arriba a la conclusió que hi ha dues tipologies de democràcies. La primera segons el model Westminster, o també anomenada democràcia majoritària i el segon, model de consens o la democràcia consensual.
Pel que fa cadascuna d’elles, l’autor les relaciona amb una visió sobre els objectius de la democràcia. La primera d’elles, la majoritària, la podria emfatitzar com a procediment destinat a atorgar el poder als representants de les majories. Aquest tipus de democràcia té una forma de desenvolupar-se en dues dimensions que critiquen l’organització i l’exercici del poder polític. Lijphart identifica al sistema majoritari com un sistema basat en la concepció clàssica de la democràcia en que el govern representa el poble a la majoria concentrant el poder executiu en gabinets d’un sol partit, atorgant massa poder a un de sol, al guanyador. No obstant, aquest model democràtica, independentment del context social en el que s’apliqui pot ser extremadament injust, de manera que arribi a excloure a les minories socials. Per tant es tracta d’un sistema bipartidista en el qual el poder el mantenen hegemònicament els dos principals.
D’altra banda, en comparació amb el sistema majoritari, l’autor es planteja el sistema consensual o democràcia consensual basada en la proporcionalitat com a característica principal de la representació política, la coalició dels líders polítics de tots els sectors que permet a tots els partits importants compartir el poder executiu en coalició. Per aquest motiu aquest tipus de democràcia té un sistema multipartidista que afavoreix al conjunt dels partits polítics, en detriment del bipartidisme.
Aquest tipus de democràcia es caracteritza per una estructura de presa de decisions en la que s’arriba mitjançant la concertació del major nombre possible d’opinions.
Intenten impedir que les opinions minoritàries no es tinguin en compte pels sectors que tenen la seguretat d’obtenir un vot majoritari. Els sectors minoritaris de la societat es veurien representats i probablement s’evitarien conflictes típics dels sistemes majoritaris, en els que els sectors petits, no per això menys importants cauen en la frustració i es corre el risc que es manifesti en conflictes violents.
Tal i com diu Lijphart, “Impedir que els grups perdedors participin en la presa de decisions és una clara violació del significat primordial de la paraula democràcia” Per aquests motius, personalment crec que és més just el sistema consensual, no només teòricament sinó aplicant-lo en l’Estat Espanyol, en el que sota una democràcia majoritària en gairebé tots els aspectes, des de fa dècades encara sofrim conflictes autonòmics, nacionals...
Quan a la última democràcia, la participativa es tracta d’una expressió amplia que es refereix a formes de democràcia en la que els ciutadans tenen una major participació a la presa de decisions polítiques. D’aquesta manera facilita als ciutadans la seva capacitat d’associar-se i organitzar-se de tal manera que poden exercir una influència directa en les decisions públiques.
Personalment, crec que aquesta democràcia participativa hauria de ser la més comuna en els diversos països demòcrates o que com a mínim s’hi senten, ja que és la forma que més s’hi assembla, amb la participació activa dels ciutadans. El mateix passa amb la distribució del poder, en la qual crec que un nombre de ciutadans s’hauria de reunir periòdicament per arribar a unes realitzar unes propostes pel govern del país. Així si que hauria una democràcia participativa, en la qual els ciutadans poden decidir. Un exemple seria el referèndum, un dels actes més demòcrates. Quan països permeten referèndums, en el cas del nostre país, per exemple, el president ens ho prohibeix.
Això vol dir que no som ni un país demòcrata ni res, quan el president no permet fer quelcom ens apropem a la dictadura sent una democràcia, dos termes totalment oposats.
Però el mateix passa amb la representació dels ciutadans. L’Artur Mas per exemple ha estat el guanyador, sense majoria absoluta de les passades eleccions, per tant no té el control total del Parlament. Tot i això, és el president en cap, el president en funcions escollit per la meitat de la població. Però que passa amb l’altre meitat? No són res? Aquest és el problema de la democràcia majoritària, ja que les minories no serveixen per res, fet que desafavoreix al govern o en aquest cas Parlament. Com a conclusió del llibre de Ljphart, jo soc partidària de la democràcia consensual.
...