El model democràtic cosmopolita de David Held (2013)

Ejercicio Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura política
Año del apunte 2013
Páginas 3
Fecha de subida 24/10/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Estructura política Jordi Peralta i Mulet DEMOCRÀCIA COSMOPOLITA: ANÀLISI DEL MODEL HELD El model de democràcia cosmopolita exemplificat per Held pot resultar, a primera vista, molt atractiu, ja que cerca superar de manera definitiva els marcs polítics i jurídics dels Estats-nació, l’existència dels quals tants conflictes ha originat, i avançar cap a una major integració, coordinació i entesa entre els diversos pobles que conformen la humanitat, ideal que lligaria amb aquell objectiu tan utòpic de la pau mundial. Ara bé, caldria una profunda reflexió sobre aquesta proposta i tinguéssim en compte uns quants matisos abans de donar-la per bona i establir-ne una aplicació a llarg termini –horitzó temporal que l’autor del text preveu-. I és que aplegar els diferents sistemes de govern i ens polítics del nostre planeta sota un mateix paraigües inernacional és un tasca lògicament complexa i que requereix d’una certa pedagogia. Per altra banda, pot ésser l’excusa perfecta per legitimar i blindar del tot el sistema econòmic hegemònic. Anem a pams, però.
Actualment, vivim immersos en l’era de la mundialització més agressiva; dels mercats financers que traspassen fronteres i compten amb la complicitat dels diversos Estats, si no és que els governen directament; de les interdependències i de l’existència de fenòmens que tenen un abast global o gairebé global, com podrien ser els efectes del canvi climàtic, les crisis econòmiques, l’auge de l’integrisme islàmic... En certa mesura, una part del desig polític del senyor Held s’està fent realitat, però no precisament des del vessant positiu, sinó tot el contrari: el neoliberalisme es fa fort arreu del planeta, escombrant els Estats del benestar al Primer Món, aguditzant la misèria al Tercer Món i abocant els països en vies de desenvolupament a aquestes dinàmiques fixades per les grans potències, entre les quals destaquen els Estats Units d’Amèrica i la Xina; les desigualtats entre regions del món -provocant successives onades d’immigració cap al Nord i els països emergents- es fan cada dia més evidents; i, per postres, s’està imposant una Estructura política Jordi Peralta i Mulet cultura global capitalista, amb tots els seus efectes: hegemonia de l’anglès, darwinisme social, destrucció imparable del territori...
Davant d’això, quin és el paper dels grans organismes supraestatals? L’ONU es troba segrestada per les potències mundials i encara no ha arribat a desenvolupar plenament el seu paper com a garant de la pau mundial; la Unió Europea, que lliga amb la proposta de Parlament o ens regional que esmenta Held com a pilar de la democràcia cosmopolita, és un projecte cada cop més qüestionat que avança a dues velocitats: comandada pels Estats econòmicament més forts –sobretot Alemanya- i per la troika comunitària – formada pel Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea, tres organismes supraestatals de caire econòmic-, està esclavitzant països sencers com ara Grècia per mitjà de la deutecràcia, memoràndums i exigència de retallades en el si de la res pública. No cal ni que esmentem de l’OTAN o altres organitzacions político-militars, que responen a interessos geopolítics i econòmics molt determinats. Fent un cop d’ull a l’afer de l’armament químic sirià sabrem quines són les fitxes dipositades sobre el tauler d’escacs sirià i quines motivacions reals hi ha al darrere de tot plegat.
Aquestes estructures, doncs, poden ésser legítimes de iure, és a dir, hi ha hagut una sèrie de mecanismes i garanties democràtiques i legals que han permès que aquella estructura concreta tingués un suport majoritari dels Estats, grups i individus que es veurien afectats per la mateixa. La realitat, però, és que de facto la seva acceptació no és, ni molt menys, indiscutible: existeixen moltíssimes dissensions, des dels mateixos governants de cada país, els quals sovint es queixen d’una cessió excessiva de sobirania, fins a força sectors de la societat civil de la comunitat afectada, que protesten per la imposició de dictats econòmics des d’indrets llunyans o aliens a la pròpia situació (el cas de les manifestacions de les classes populars gregues dels darrers mesos) o bé perquè veuen, en aquesta gestió a gran escala, una amenaça de cara a l’autogovern i a les mínimes garanties democràtiques (“Jo he votat aquest candidat perquè governi ell, no la senyora Angela Merkel”, frase que ho exemplificaria prou bé). Per tant, si bé es pot dir que en les altes esferes polítiques existeix un mínim consens al voltant de l’acceptació d’aquestes Estructura política Jordi Peralta i Mulet estructures, en molts altres nivells, especialment a peu de carrer, l’aparent uniformitat desapareix i es poden copsar opinions ben diverses al respecte, entre elles la disconformitat. El cert és que tothom, en una mesura o altra, coincideix a l’hora d’afirmar que no s’està avançant en la direcció correcta.
Per tant, sí a una major unificació, coordinació i apropament entre els diversos pobles del món que es tradueixi en l’existència d’un o més organismes supraestatals, caracteritzats per la multilateralitat, però de manera que també s’afavoreixi un canvi econòmic global que acabi amb la orgia neoliberal que estem vivint i defensi l’administració equitativa dels recursos naturals i dels Estats del benestar a favor de les majories; que treballi a favor de la sostenibilitat pel que fa al medi ambient i al territori; que afavoreixi el diàleg intercultural i sensibilitzi la població en termes de diversitat lingüística; i, també, que no es quedi només en una representació per Estats. Si es cerca desbordar els actuals Estats-nació, cal també donar veu a les nacions que no gaudeixen d’unes fronteres reconegudes i resten invisibilitzats, com ara el Kurdistan.
També fóra indispensable treballar per la igualtat no només jurídica, sinó també en termes de renda per càpita, dels pobles del món. I, per últim, i molt important també, que aquest model de democràcia cosmopolita sigui compatible amb experiències de democràcia radical i directa, així com a l’existència de poders locals, especialment en el camp municipal, els quals permeten una gestió més propera al ciutadà. Qualsevol proposta allunyada d’aquestes pautes només afavorirà l’statu quo actual.
...