Persona física (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret civil de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 26/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

LA PERSONA FÍSICA CAPÍTOL 7 1.
LA PERSONALITAT CIVIL. ELS SEUS COMPONENTS Personalitat civil: Tot ésser humà es persona i per tant l’art. 211-1.1 CCCat li reconeix.
• Inherent, el legislador la ha de reconeixer i no pot privar-la ni condicionar-la de cap manera la seva atribució.
a) Capacitat jurídica: aptitud per ser titular de drets i obligacions b) Capacitat d’obrar: aptitud de la persona per a realitzar actes jurídics vàlids.
Subjectes que poden tenir personalitat civil: • Persona física • Personalitat jurídica: reconeguda a determinades organtizacions socials o patrimonis destinats a una finalitat, que poden ser creats per voluntat dels particulars o pels poders públics.
• • No és inherent: la seva atribució legal requereix, juntament amb la voluntat constitutiva, el compliment de determinats requisits (Art. 3111-2, 331-1.4 CCCat) Patrimonis autònoms sense personalitat 1.1. LA CAPACITAT JURÍDICA (component estàtic) Art. 211-1.1 i 3 CCCat: Comença amb el naixement i s’extingeix amb la mort Característiques: 1.
Igualtat, totes les persones la tenen 2.
Uniformitat, totes les personen tenen la mateixa 3.
Abstracció,no es valora en cada moment o cas concret • Capacitat jurídica especial: la llei exigeix una determinada edat per realitzar vàlidament determinats negocis, exigeix una determinada capacitat jurídica per a ser titular dels seus efectes (ex. matrimoni, emancipació i adpoció) 1.2. LACAPACITAT D’OBRAR. ELS (component dinàmic) CRITERIS D’ATRIBUCIÓ Capacitat d’obrar: !1 a) Plena: s’obté amb la majoria d’edat als 18 anys (art. 211-3.2 i 4 art. 12 CE), el major d’edat pot realitzar vàlidament qualsevol tipus d’actes negocials.
b) Limitada i variable: Abans dels 18 anys i durant la minoria d’edat, el menot no té capacitat d’obrar plena i és un representant legal qui actua per ell en funció de la capacitat natural, l’edat i el tipus d’actes. (art. 211-7.1 CCCat) c) Incapacitat: la capacitat d’obrar ja no serà la que per raó d’edat li correspongui, sinó la que resulti del grau d’autogovern o capacitat natural que encara conservi (art. 211-3.3 CCCat) segons estableixi la sentència que és també la que estableix el règim de guarda pertinent • Règim de representació: tutela o potestat parental prorrogada • Complement de capacitat: curatela 1.2.1. LA CAPACITAT NATURAL Capacitat natural: capacitat de discerniment, seny o raó, que és el que determina la correcta formació de la voluntat de l’individu per l’acte ii per comprendre els seus efectes i que ve condicionada per les seves condicions de maduresa.
• La simple capacitat natural ja determina la capacitat d’obrar necessària per realitzar-los vàlidament en alguns negocis: actes beneficiosos, com adquiris la possessió, acceptar donacions pures, consentir un pacte successori en què l’ortorgant té la condició d’afavorit i no se li imposa cap càrrega, o constituir o ingressar en una associació infantil, juvenil o d’alumnes.
• N’hi ha prou amb tenir capacitat natural per assumir la posició contractual de creditor en els contractes que generen obligacions per a una sola de les parts, o per contractar béns i serveis propis de l’edat • El menor que té prou coneixament també ha de consentir els actes dels seus representants legals que impliquin alguna prestació personal per a ell, consentir intervencions en l’àmbit de la salut o reconèixer la maternitat.
1.2.2. L’EDAT Hi ha negocis que fixen la capacitat d’obrar en funció d’una determinada edat. Per exemple: • 12 anys, consentir l’adopció • 14 anys, el menor pot atorgar testament notarial • 16 anys, pot consentir l’emancipació o contreure matrimoni (amb despensa) • 25 anys, capacitat per a ser pare/mare adoptiu !2 La raó que justifica que cada negoci exigeixi una edat distinta: es presumeix abstractament la capacitat natural en totes i cadascuna de les edats que assenyala. Es tracta de procurar seguretat i certesa en el tràfic jurídic, a partir de dades objectives, sense necessitat d’analitzar en cada cas concret si el subjecte té o no té capacitat natural.
1.3. LA CAPACITAT D’OBRAR (EN ABSTRACTE) I LA CAPACITAT NATURAL (EN CONCRET) L’acte podrà ser declarat invàlid si no reuneix les condicions psíquiques necessàries en el moment de realitzar-lo: • Manca de capacitat natural transitòria (hipnosi, alcoholisme, drogoaddicció, brot psicòtic, etc) • Manca de capacitat natural permanent (tot i no haver estat incapacitada) L’incapacitat per sentència podrà atorgar testament o prestar consentiment matrimonial, si es troba en un moment lúcid, encara que la sentència d’incapacitació s’hi hagi pronunciat en contra.
2.
EL PODER DE DISPOSICIÓ La capacitat d’obrar és requisit de validesa dels actes o negocis jurídics.
Poder de disposició: Legitimació per a alienar o gravar drets patrimonials i sempre és requisit d’eficàcia (art. 426-50.1 CCCat) 3.
LES PROHIBICIONS D’ADQUIRIR Les prohibicions d’adquirir no plantegen un problema de capacitat d’obrar sinó de legitimació per a adquirir determinats béns de determinades persones.
L’art. 1459 CC rregula determinades prohibicions d’adquirir inter vivos: • En els tres priemr numeros es tracta d’evitar el conflicte o el risc de lesió dels interessos del representat, que e spodria produir si el tutor, mandatari o marmessor adquirissin els béns del seu pupil, del mandat o de l’herència, mitjançant l’auto contractació (interessos privats) • núm 4 i 5: es prohibeix als funcionaris públics la compra dels béns que adminsitren per raó del seu càrrec i a les persones que formen part de l’Administració de justícia l’adquisició de béns litigiosos. es tracta de protegir interessos públics.
Si s’adquireixen béns l’adquisició dels quals és prohbida, l’acte és nul de ple dret.
4.
L’ADQUISICIÓ DE LA PERSONALITAT. EL NAIXEMENT.
Per adquirir capacitat jurídica n’hi ha prou amb el naixament amb vida el qual equival a la vida extrauterina, es a dir, compta a partir del moment en què s’ha tallat el cordó umbilical. (No exigeix cap requisit de viabilitat legal o mèdica) !3 Art. 30 CC: “… una vez producido el entero desprendimiento del seno materno” 4.1. LA PROTECCIÓ DEL CONCEBUT Art. 211-1.2 CC: El concebut té la consideració de persona per a tots els efectes que li sigui favorables. Se li permet adquirir uns drets que no podria adquirir pel fet de no ser persona als efectes civils, quan es produeixi el naixement es considerarà, amb efectes retroactius, que la persona ja existia mentre només era concebuda.
4.1.1.
SUCCESSIÓ I DONACIÓ COM A EFECTES FAVORABLES.
MECANISMES DE PROTECCIÓ Els mecanismes de protecció del concebut són diferents segons que l’efecte favorable consisteixi en l’atribució de béns mortis causa (successió) o inter vivos (donació): • La protecció consisteix en la suspensió de la partició i l’administració de l’herència mentre no es produeixi el naixement • La legitimació per acceptar donacions a les persones que representarien el no concebut.
4.1.2.
LA PROTECCIÓ NO ÉS CASUISTA 4.2. PROVA DE LA CONCEPCIÓ Atès que es tracta de tenir per nascuda a una persona en un moment en què només està concebuda, és important determinar el moment de la concepció.
S’entén aplciable el termini legal de gestació, que es presumeix d’un màxim de 300 dies, un cop produït el naixement, s’ha de fer un compte enrere i veure si 300 dies abans, el causant encara es viu. Si la mare no estava embarassada en el moment de l’acceptació de la donació, aquesta acceptació, s’entén feta sota la condició suspensiva d’efectiva concepció. A partir d’aquest moment el règim és el de la donació realitzada a favor dels concebuts.
En els casos de filiació assistida és fàcil saber quan es van implantar els embrios.
Hi ha un cas en què ni tan sols és requerida la concepció efectiva en vida del causant = fecundació assistida post mortem.
4.3. EL NO CONCEBUT El fideïcomís de substitució possibilita instituir els fills que una determinada persona vivaa al temps de la mort del testador pugui tenir en el futur. Es crida a un hereu i només després que s’hagi extingit el seu títol hauran de succeir o adquirir els béns les persones que hagi designat el testador i que en el moment de la seva mort (la del testador) encara no existien. N’hi ha prou amb !4 què, en el moment en què se’ls defereixi l’herència (en el moment en que sextingeix el titol del primer cridat hereu fifuciari) els designats estiguin concebuts.
S’aplicarà l’art. 221-1.2 CCCat i el dret a l’herencia només s’adquirirà amb el naixement.
En l’àmbit de les adquisicions inter vivos, el CCCat també considera possible fer una donació directa a un no concebut (ARt. 531.21.4 CCCat). L’acceptació dels que serien els representant legals només és eficaç a partir del moment en què es produeixi la concepció.
5.
L’EXTINCIÓ DE LA PERSONALITAT • Art. 211-1.3 CCCat: la personalitat civil s’extingeix amb la mort de les persones físiques • Art. 314-4 a 18, 324-4 i 5, 335-4 a 6 CCCat: les persones jurídiques no moren sinó que es dissolen i s’obre el procés de liquidació del seu patrimoni, un cop liquidat, es produeix l’extinció.
5.1. LA MORT La mort de la persona determina la pèrdua de les titularitats i la fi de les relacions jurídiques que tenien com a pressupòsit la seva existència. La mort també extingeix els drets vitalicis La titularitat d’altres drets del causant que no s’extingeien per la mort es transmet als hereus per efecte de la successió. Cosa distinta és que els heureus puguin reclamar drets que neixen com a conseqüència de la mort, o que puguin exercir drets que tenen per finalitat defensar la memòria del difunt com a conseqüència d’actes que s’esdevenen amb posterioritat a la mort.
5.2. LA DECLARACIÓ DE MORT A la mort física s’equipara la declaració de defunció o declaració de mort.
Declaració de mort: és una resolució judicial en virtut de la qual el jutge declara que és morta una persona absent durant un determinat nombre d’anys i de la qual no se n’ha tingut notícies o que ha estat desapareguda en circumstàncies que fan presumir la mort.
Atès que aquest amort no es pot constatar perquè no s’ha pogut trobar el cadàver, s’ha de presumir que la persona és viva. els interessats tenen la possibilitat d’instar un procediment de jurisdicció voluntària per tal que el jutge la declari morta.
La declaració de mort pot però no ha d’anar precedida necessàriament de la declaració d’absència. Malgrat que la declaració d’absència constitueix una presumpció de vida, tanmateix l’existència de l’absent s’ha de provar quan aquest ha d’adquirir algun dret.
L’equiparació de la declaració d’absència a la mort també es dóna i serveix per declarar extingida la potestat, tant si l’absent és el pare o l amare com si ho és el fill o pupil 5.2.1.
CAUSES !5 • Es regulen en arts. 193 i 194 CC: a) el mer transcurs de temps: la situació de desaparició prolongada d’una persona durant 10 anys des que es van tenir les darreres notíciques o des de la desaparició, o en les mateixes circumstàncies durant 5 anys, sempre que, transcoregut aquest temps, el desaparegut ja hagués complert 75 anys.
b) el transcurs de temps en situacions de risc de mort: s’exigeix el transcurs d’1 any de violència (segrest) i de 3 mesos en cas de sinistre (terratrèmol, inundació, atemptat) sense tenir notícies. La violència es presumeix quan la persona desapareix durant una subversió política o social (guerres, manifestacions, revoltes) c) desaparició de persones que pertanyen a un contingent armat: la declaració de mort dels miltars que constitueixen un grup armat i els seus agregats (informadors/funcionaris auxiliars voluntaris) és possible sempre que desapareguin en situació de conflicte bèl·lic i hagin transcorregut 2 anys des de la signatura del tractat de pau o des de la declaració oficial de la fi de guerra.
d) desaparició en naufragi o immersió en el mar: s’exigeix el transcurs de 3 mesos des de la comprovació del naufragi o des de la desaparició sense notícies. Si el naufragi no es pot comprovar, es presumirà semrpe que el buc no arribi a la seva destinació o no retorni en el termini de 6 mesos des que es van tenir les darreres notícies o si són inexistents, des de la data de sortida del port. A aquests 6 mesos caldrà afegir aquells 3 mesos.
e) desaparició en siniste d’aeronau: 3 mesos comptadors des de la comprovació del sinistre de la nau sense haver tingut notícies o sense que s’hagin pogut identificar les restes humanes trobades. Si el sinistre no es pot comprovar es presumeix en viatges sobre el mar o zones desertes o inhabitades si passen 6 mesos des de les últimes notícies de la nau o els passatges i, en el seu defecte, des de la data d’inici del viatge.
5.2.2.
PROCEDIMENT La declaració de mort és el resultat d’un procediment de jurisdicció voluntària, que ha d’instar-se per les persones interessades o pel Ministeri Fiscal tot aportant les proves conduents a verificar la concurrència dels requisits exigits pels arts. 193 i 194 CC.
• la jurisprudència no té inconvenient a atorgar legitimació a les amteixes persones que podrien instar la declaració d’absència i qualsevol persona que cregui tenir sobre els béns algun dret depenent de la seva mort.
• Art. 2042.2 LEC: el jutge ha de practicar d’ofici totes les proves que consideri necessàries i ha de donar publicitat a l’expedient per tots els mecanismes previstos legalmente amb intervals de 15 dies.
!6 • Art. 2044 LEC: Si aquesta publicitat és incompleta, el jutge denegarà la sol·licitud. Si en el curs del procediment es constata la mort efectiva, l’expedient quedarà sobresegut.
5.2.3.
DETERMINACIÓ DEL MOMENT DE LA MORT Tota declaració de mort ha de fixar la data a partir de la qual s’entén que la mort ha tingut lloc.
(pot servir per determinar quins poden ésser els hereus del desaparegut que només seran els que visquin en aquella data) Art. 195.2 CC: estableix que ha d’ésser el dia següent de l’últim termini fixat en els arts. 193 i 194 però també permet prova en contrari, la qual cosa vol dir que el jutge pot establir les dates que estiguin d’acord amb el que ell mateix pugui comprovar.
En la hipòtesi de simple desaparició per transcurs de temps això és en situació d’absència de risc per la vida, generalment el jutge estableix com a data de modrt la de l’1 de gener de l’any següent al que es compleixen els terminis, tenint en compte que cal deixar transcórrer l’any natural per a iniciar el còmput. (no es unànime) 5.2.4.
EFECTES El declarat difunt és mort a tots els efectes: s’obre la seva succesió, es dissol el matrimoni i cessa també la situació de reserva de drets provocada per l’absència, si aquesta gavia precedit la declaració de mort.
Atès que la mort declarada no és una mort real sinó presumpta, pot succeir que, amb posterioritat a la declaració de mort s’aporti certificat de defunció i, llavors, quedarà sense efecte. Però també pot passat que la persona retorni o es provi la seva existència. Per això malgrat l’obertura de la successió, s’han d’apotar mesures tendents a facilitar la devolució dels béns al titular falsament declarat mort. Encara que es liquidi el patrimoni, els béns que l’integren queden durant 5 anys en una situació en que els hereus no poden disposar a títol grauiït i no es poden repartir els llegats. A més, spha de fer un inventari de l’herència.
• Si la hipòtesi que el declarat mort aparegui o doni notícies esdevé realitat, caldrà sol·licitar al jutjat que deixi sense efecte la resolució de declaració de mort, prèvia indenfitifació de la persona amb la pràctica de totes les proves necessàries i ordenar la rectificació en el Registre Civil. També podrà impugnar-se per ineficaç la declaració d’hereus i posterior acceptació de l’herència. El resultat és que el titular dels béns podrà recobrar-los en l’estat en què es trobin o fer seus el preu dels que s’haguessin venut, o els béns que amb aquest preu s’haguessin adquirit.
• Les rendes i fruits que haguessin produït només pot reclamar-los a partir de la data de la seva presència o de la declaració de no haver mort. S’han de respectar les alienacions oneroses realitzades, ja que el titular obté el preu en el lloc dels béns; atès !7 que la contraprestació és inexistent en els actes gratuïts, cal pensar que les doancions atorgades pels hereus amb posterioritat als 5 anys sín impugnables, sense perjudici dels efectes de la usucapió • Art. 85 CC: la declaració de mort dissol el matrimoni, així que, encara que el marit o la muller tornint a la vida, això no provoca la reviviscència del vincle ni provoca la nul·litat d’un ulterior matrimoni que hagués pogut conraure el cònjuge del declarat difunt (art. 73.2 en relació amb lart. 46.2 CC) 5.2.5.
DECLARACIÓ DE MORT I FAMA DE LA MORT Fama de mort: és el que succeeix quan el temps transcorregut des de les darreres notícies o les circumstàncies que envolten la desparició fan pressuposar que la persona és morta, però no s’ha trobat el cadàver, ni tampoc un jutge ha declarat oficialment la mort. No es pot procedir a la inscripció d’aquesta defunció en el Registre Civil.
La inscripció serà possible si es pot trobar el cadàver o se sap on ha estat enterrat, o hi ha testimonis que puguin acreditar aquella mort, o existeixen documents oficials de l’època en què es pugui deduir la defunció. Si no hi ha declaració de mort o ordre judicial que instrueixi les diligències per mort violenta i la declari inequívocament, s’ha de provar, en expedient governatiu la certesa de la mort, que equival a la certesa que hi ha un cadàver, en un grau que exclogui qualsevol dubte raonable.
5.3. LA COMMORIÈNCIA Premoriència: és la mort anterior a una altra persona
 Commoriència: mort simultània.
• Si dues persones tenen drets recíprocs que s’han de fer efectius a partir de les respectives morts, el fet de morir al mateix temps impedeix a cap d’aquestes persones adquirir allò a què tenia dret per la mort de l’altra.
• Si mor al mateix temps que el seu causant, tampoc podrà adquirir-los, perquè no el sobreviu.
Si es dubta de quina persona ha mort abans, la llei presumeix que les persones han mort a la vegada = pressumpció de commoriència que beneficia als hereus de les persones que han mort simultàniament i si l’herència és testada en detriment de la voluntat del testador.
A qui l’interessi destruir aquesta pressumpció haurà de provar que una persona ha mort abans que una altra, no sempre es pot provar, però de vegades l’autòpsia sí que pot determinar amb certesa qui ha sobreviscut.
6.
LA PROVA DEL COMENÇAMENT I DE LA FI DE LA PERSONALITAT !8 Tot naixement com la mort són fets que s’han d’inscriure en el Registre Civil. Es important perquè la certificació del registrador és oficial i fa prova plena del fet inscrit, la qual cosa significa que només podrà ésser impugnat davant del jutge.
a) La inscripció de naixement dóna fe del fet, de la data, de l’hora, del lloc, del sexe i si és coneguda de la filiació de l’inscrit. També es farà constar si hi ha hagut un part múltiple i qui ha nascut primer.
Han de figurar en un arxiu especial del Registre Civil, sense efectes jurídics, les defuncions de nadons que e sprodueixin amb posterioritat als sis mesos de gestació i no compleixin les condicions de l’art. 30 CC.
La declaració l’ha de realitzar el centre mèdic en un termini de 24h. Si el nadó ha nascut fora de l’hospital, són 10 dies, a comptar des del naixement, els que té qualsevol persona obligada per fer l’esmentada declaració acompanya de l’informe mèdic. Lart. 48 preveu la inscripció dels menors en situació de desemparament. El personal sanitari que assisteixi al naixement ha d’adoptar les cauteles necessàries per a assegurar la identificació del nascut efectuar les comprovacions per a establir la filiació, que són dades que s’hauran de trametre al Registrador.
b) La fi de la personalitat té lloc mitjançant la inscripció de la defunció en el Registre civil (o la declaració de defunció) que és la que dona fe també de la data, l’hora i el lloc de la mort, si bé no es necessàri inscriure la causa que l’ha provocada.
Han de promoure la inscripció els parents del difunt i els habitants de la mateixa casa o els veïns.
Si la mort es produeix fora de casa, llavors el deure s’estén al cap de l’establiment o de la casa on hagi tingut lloc o l’auritat governativa. Qualsevol persona que tingui coneixament del fet ha de promoure la inscripció de defunció i quan entri en vigor també la direcció dels hospitals on s’hagi produït la mort o el personal mèdic que l’hagi certificada, si la mort no s’ha produït en un establiment sanitari.
La inscripció ha d’anar acompanyada de certificació mèdica que acrediti l’existència de senyals de mort inequívocs. Sense la inscripció no és possible l’enterrament o la incineracio que mai no pot tenir llloc abans de 24h.
!9 ...

Comprar Previsualizar