Tema 2. Els primers punts calents de la Guerra Freda (II) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 12/10/2014
Descargas 28
Subido por

Descripción

Classe de dijous 09/10

Vista previa del texto

TEMA 2. ELS PRIMERS PUNTS CALENTS DE LA GUERRA FREDA (MÉS ENLLÀ DE L’ESCENARI EUROPEU): ÀSIA I ALTRES ESCENARIS IMAGINATS (II) 2. 1. Els primers punts calents de la Guerra Freda més enllà de l’escenari europeu: similitud i diferència respecte de la gènesi a Europa (repàs) Allò que fa Stalin a llocs com Polònia, Hongria o Txeca Eslovàquia no és exportar la revolució, sinó construir el cinturó geopolític seguint les velles normes de la geopolítica imperial russa perquè els Estats Units quedin el més lluny possible.
L’equivalent americà del 41 és Pearl Harbor i tot allò que aquest episodi comporta. La gran prioritat geopolítica i geo-estratègica serà establir un sistema de cinturons de seguretat: l’Atlàntic Nord (creació de l’Otan) i el Pacífic. Entenem per què quan es reuneixen a Ialta Roosevelt, Stalin i Churchill, Stalin aconsegueix que les fronteres de Polònia siguin diferents a les del 1939. Stalin dóna una puntada de peu al mapa de Polònia i el desplaça per a deixar el més lluny possible el desplegament militar americà.
Les posicions nord-americanes i soviètiques a Europa són de força notable i creen ja una divisió de facto del control sobre el continent. Aquí és on entra el segon argument. Aquesta prioritat geopolítica també val pel continent asiàtic, però hi ha una gran diferència: els escenaris orientals i asiàtics foren escenaris “més flexibles i menys segurs” (per a Washington i Moscou) a causa de la menor presència efectiva soviètica i nord-americana i del protagonisme de forces socials i polítiques autòctones amb les seves prioritats específiques (sovint “descolonitzadores”) de la Palestina “britànica” a la Corea “japonesa”). Per exemple, Ghandi va impedir que la Índia fou conquerida pels japonesos.
Allò que provoca la guerra és un buit de poder: les velles metròpolis prou feina tenen en resistir a Europa l’atac alemany. Si Indoxina no cau en mans dels japonesos, és perquè els nacionalistes indoxinesos han estat capaços, no per ajuda francesa. Així, la gran diferència en el món de postguerra és que a Àsia ni nord-americans ni soviètics tenen una posició de força que sigui resultat de la dinàmica militar de la Segona Guerra Mundial. Aquest buit de poder dóna marge de maniobra a grups local que tenen la seva pròpia història, agenda de prioritats i marge de joc, ja que la dinàmica mateixa de la terra fa evident que la capacitat dels vells poderosos europeus s’està esgotant.
La Guerra Freda com a ordre bipolar global no neix l’any 46-47, resultat de les petites crisis europees que es resolen ràpidament, sinó que és fonamentalment filla de les crisis asiàtiques del 49-53. Hi ha evidències que alerten que alguna cosa canvia en la política exterior nord-americana en els anys 50 que suposa una modificació qualitativa de l’administració de bens materials i impostos. Per tant, el segon propòsit és el salt qualitatiu.
El National Security Council Paper No. 68 és el primer document nord-americà on es diuen dues coses: a l‘inici, que la URSS a diferència dels antics aspirants de l’hegemonia és moguda per una nova fe fanàtica, antagònica a la nostra, i que es vol imposar sobre la resta del món. L’escenari ja no és Europa o les àrees tradicionals, sinó que és tota la Terra. Segon, redefineix la política de contenció. L’any 46-47 hi havia un objectiu més aviat defensiu, però quatre anys després la contenció és redefinida: ara vol dir bloquejar futures expansions soviètiques, exposar les falsedats del sistema soviètic, i tercer i quart punt, induir a un replegament de la influència soviètica (vocació ofensiva) i semblar la llavor de la destrucció en tot el sistema soviètic. Quelcom ha canviat entre el 46 i el 50 en la política exterior nord-americana, i aquesta cosa no és aliena a la interpretació i a la manera com es presenta aquesta situació a la població nord-americana. Nitzer és l’autor del document.
Els altres episodis que presentarem són simultanis. Nitzer diu: “hem de lluitar la Guerra Freda en tots els fronts”. El primer és l’interior.
Les dinàmiques locals són llegides, interpretades, utilitzades o manipulades pels dos centres de poder.
Així doncs, per exemple, la victòria de Mao va ser resultat de la política exterior d’Stalin? La resposta és no. Stalin jugarà la carta de Mao després del 49, però no abans.
2. 2. La contribució d’Àsia a l’esclat de la Guerra Freda (I). Ascens i caiguda del “nacionalista” Mohamed Mossadegh a l’Iran de 1948-1953 (repàs i ampliació) S’il·lustren bé dos propòsits: 1) la importància de la llarga durada en l’anàlisi històric i 2) la importància de les dinàmiques locals prèvies i que no poden ser explicades només en clau de la Guerra Freda.
El que succeeix a Iran entre el 49 i el 53 té molt a veure amb el segrest del 79 i amb allò que està passant els últims anys amb la relació entre EUA i Iran.
Roosevelt fou qui va dur a terme l’operació Ayax, quan va fer caure Mossadegh (una bona pel·lícula sobre el tema és El bon pastor). Sembla que la població americana el veu amb fascinació i por alhora (“ell ha greixat la roda del caos”). Un locutor va dir, sobre ell, “espero que sigui tan anti-rus com és antibritànic”. Però qui és Mossadegh, quina és aquesta crisi? Mossadegh arriba al poder en un primer mandat el 49 a través d’eleccions democràtiques (Iran ha estat l’única país asiàtic que no ha estat colònia de cap país europeu des del s. XVIII, té una gran tradició de nacionalisme). Mossadegh és nacionalista molt anti-britànic, però alhora molt recelós de Rússia, amb qui feia frontera. Mossadegh és nacionalista i estatalista, una barreja entre el nacionalisme i la defensa de la intervenció de l’estat en parts de l’economia internacional. Renegocia quin percentatge de drets de l’exportació del petroli iranià ha de retenir aquest estat. Les companyies americanes pagaven el 50%.
En un moment en què el prestigi britànic surt tocat per l’experiència de la guerra, i en un moment en què llocs com Amèrica llatina o Àsia estan emergint discursos similars, de nacionalisme i enfrontades al poder europeu, Londres respondrà forçant l’embargament del petroli iranià, i eren el segon país que hi extreia petroli. Quan els occidentals es neguen a comprar petroli és quan els iranians truquen a les portes de Moscou, però no abans.
Els nord-americans diuen als britànics que acceptin el pacte dels iranians, però s’hi neguen, ja que més important que el benefici del petroli és el prestigi imperial en aquell moment, i cedir per Mossadegh no afavoriria aquesta fama. Així, l’origen dels pols té molt poc a veure amb les decisions que prengui Stalin.
2. 3. La contribució d’Àsia a l’esclat de la Guerra Freda (II). La “sorpresa” de la Xina comunista (1949) i el retorn del “Síndrome del 41” als USA És la guerra xinesa conseqüència de les intervencions d’Stalin? No. No vol dir que no esdevinguin punts forts de la Guerra Freda, però no és conseqüència únicament de la intervenció dels blocs. El motor que els posa en marxa no és tant la presència d’ells, sinó la feblesa o absència seva en aquests dos escenaris, que d’alguna manera queden buits de la vella potència imperial al 45: Japó. L’origen de la guerra de Corea rau en problemes interns. La guerra de Corea suposa la fi del control japonès. L’expansió imperial japonesa s’ha projectat sobre la península continental de la Xina i Corea des dels anys 20.
La victòria dels comunistes xinesos causarà un cert efecte a la premsa dels EUA, que tractarà Truman com “el president que va perdre Xina”. La política interior i exterior no podien ser separades de manera radical.
El Kuomintang fou el bloc nacionalista, gran derrotat a la guerra civil xinesa del 45 al 49. Fundaran Taiwan cap a l’any 50. La guerra civil ja havia estat funcionant durant els anys 20-30 per guerra triangular entre Japó, Mao i el Kuomintang.
Els membres fixos del Consell de Seguretat de la ONU són els quatre guanyadors de la guerra mundial (EUA, Rússia, França i Gran Bretanya) i Xina. No l’afegiren perquè es tractés de la comunista, sinó que ho feren perquè fos una força contra la Xina de Mao durant la guerra civil. Washington visualitza la Xina nacionalista del Kuomintang com a segura, però aquesta aposta caurà en 12 mesos.
Durant la realització del documental Inside Red China (1957), els creadors se salten les normes i s’entra a la xina per a fer política. I és que, durant 25 anys, els EUA no reconeixeran com a país la Xina comunista.
Hi ha un article anomenat “Stalin-Mao alliance was uneasy”. Els dos líders es coneixen personalment l’any 50 a Moscou. Hi ha una petició formal d’armes a Stalin l’octubre d’aquell any. Els anys 60 Moscou i Beijing trencaven relacions i dugueren a terme polítiques diferents i fins i tot oposades.
Com és que el comunisme xinès va guanyar si no va ser de la mà d’Stalin, que sempre havia malfiat de Mao? La Xina comunista és una “sorpresa”. La Revolució de Mao és pagesa, camperola, i Mao té gran capacitat d’atreure aquest sector amb un programa de reforma perquè el Kuomintang, món de ciutat, no els té en compte i, per tant, fracassa al món camperol. El comunisme de Mao no aspira a una revolució radical, sinó a una revolució agrària, mentre que Stalin matà molts propietaris de terres. La soviètica, doncs, havia estat, al contrari, una revolució urbana de grans industrials.
De totes maneres, contra qui es forjà aquest grup de pagesos xinesos? Contra un element exterior: els japonesos. D’alguna manera, la Revolució Xinesa es relaciona amb la Guerra Freda i l’argument del joc entre allò local i allò global. La Xina profunda no té res a veure amb la Xina de les zones costeres.
Per què torna el Síndrome del 41 als EUA? S’ha de tenir en compte que Xina no és una potència petita.
Hi ha vincles entre nacionalistes xinesos i americans: allò que es considera una força segura pels americans canvia. Cada peça de la política exterior té una efecte clau en la política interior.
2. 4. La contribució d’Àsia a l’esclat de la Guerra Freda (i III). La Guerra de Corea (1949-1953), el primer i últim enfrontament entre exèrcits de les potències “capitalistes” i “comunistes” (introducció) Corea tenia una petita frontera amb la URSS amb la zona de la gran base naval russa al Pacífic. En canvi, els nord-americans tenien presència al sud de Corea, important en temes geopolítics i estratègics. En les tropes de Mao hi havia milers de coreans veterans que des dels anys 20 estaven lluitant contra els japonesos, i el 45 tornaren a la península.
Sabia Stalin que Kim il Sung tenia intenció de creuar la frontera? Hi ha una evidència que no.
...