Tema 2: RHODOPHYTA (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Botànica marina
Año del apunte 2016
Páginas 13
Fecha de subida 12/03/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran TEMA 2: RHODOPHYTA – ALGUES VERMELLES Grup més antic: algues vermelles  RHODOPHYTA Al regne de les plantes, dels primers que es van diferenciar, totes les que venen d’endosimbiosi primària, juntament amb els cloròfits.
Els rodòfits es van diferenciar fa 1.400 Ma, són les algues eucariotes més antigues.
S’han trobat fòssils de fa 1.200 Ma: Bangiomorpha. Va haver-hi moltes durant l’explosió del càmbric., hi ha molts fòssils perquè moltes eren calcificades.
Arbre de les Rhodophytes: Vermell (2%): petits assajos de la natura, ha quedat algun representant actual.
Blau (98%): són Florideophycies 6100-6200 ssp. Actualment La filogènia de les algues vermelles no està acabada d’assentar, s’han fet molts estudis amb aquestes espècies.
Falta molta ordenació dins del grup.
*La majoria són marines.
o Unicel·lulars  Porphyridials: totes són unicel·lulars o Pseudocolonials o pseufilamentoses  Stylonamentals: les cèl·lules estan lliures, no hi ha connexió entre les cèl·lules del filament, ni plasmodesmes ni sinapsis entre elles. Cada cèl·lula es pot separar i fer un organisme nou.
o Algues filamentoses: estructures uniseirades, una cèl·lula rere l’altra, unides per plasmodesmes.
Hi ha molts grups amb alguna part filamentosa. Només Acrochaetiales és tot filamentós.
o Pseudoparenquimatosa: tenen pseudoparènquima, cèl·lules connectades mare-filla, però no amb les del costat, no s’han dividit cap al cantó.
o Parenquimatoses: tenen parènquima, cèl·lules connectades mare-filla i les del costat (divisió en tots els plans)  Bangials Les postrades: o o Es poden arrencar amb facilitat.
Incrustants (un cas): crosta sobre el substrat, no es pot arrencar.
Tenen la clorofil·la a.
el pigment està ordenat de major a menor energia. Agrupats vermell, blau i blau, i al centre Hi ha una proteïna que els hi dóna aquesta forma.
1 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran Aquests pigments (òptim a la finestra verda) capten la llum que la clorofil·la a no pot captar i li transmeten el centre de reacció del fotosistema II (cl. a).
Cl. a rebrà molt bé l’energia per aquesta estructura del plast de l’alga vermella.
Ficobilisomes col·locats sobre les membranes tilacoidals i un tilacoide envoltant les demés.
o Més antics: plasts focals o centrals  ARQUEOPLASTS Es troben al mig de la cèl·lula (són poc efectius).
Prenen forma estrellada per augmentar lla superfície de captació de la llum.
o ARQUEOPARIETALS: a la paret, un sol plast (més efectiu que l’anterior) capta millor la llum. També es poden estrellar per augmentar la captació de llum.
o NEOPLASTS: moderns, molts plasts per cèl·lula (molt efectiu) o MESOPLASTS: plast molt allargat, ramificat i dividit (mitjanament efectiu).
Hi ha espècies que tenen cèl·lules amb un tipus i amb l’altra – caràcter sistemàtic: a la perifèria hi ha un sol plast parietal i a l’interior mesoplasts.
és com el midó però li falta la cadena d’amilosa, és la seva substància de reserva.
Les cèl·lules joves pràcticament no en tenen i les velles tenen una gran acumulació.
No tenen ni estructures relacionades amb cèl·lules mòbils.
la membrana del nucli en la mitosi no desapareix en el moment de la reproducció.
La és la que dóna la forma a la cèl·lula.
Sempre té dos parts: o o Interna: part fibrosa, microfibril·les de cel·luloses.
Externa: amorfa, part tova, formada per substàncies pèptiques. Substàncies gelatinoses (certa impermeabilitat) i l’home l’ha utilitzat des de fa molts anys (ex: agar) Grups amb parets una mica alterades: en la majoria de les algues la part interna és de cel·lulosa excepte en Porphyra, Pyropia i Bangia que és de xilosa. I la part externa és de galactosa excepte en aquests tres grups que és de mannans.
Si la PC està En la fotosíntesi es precipita a la paret cel·lular carbonat de calci en les algues carbonatades, de dues maneres: o o Cristalls de calcita: dur i fràgil. Només les Corallinals.
Cristalls d’aragonit: tova, però no es trenca, les molècules són flexibles entre elles pel seus enllaços. Nemalials i Peyssonnelials.
2 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran connexions entre cèl·lules, només a les algues vermelles i als zoomicets.
Les algues vermelles no tenen plasmodesmes i per això fan sinapsis, són connexions entre cèl·lules que permeten el pas de substàncies i molècules petites, però no permeten el pas dels orgànuls o de nuclis.
Es formen perquè quan la cèl·lula es divideix es forma un tabic entre mare i filla, però queda un forat al mig. El reticle endoplasmàtic segrega unes vesícules que van a parar en aquest forat i formen un tap i això és la sinapsis.
Hi ha 7 tipus de sinapsis que s’utilitzen per classificar els ordres.
Hi ha grup que no tenen sinapsis, un grup que només té una fase i els altres amb diferents tipus de sinapsis.
Sinapsis: hi ha dos tipus de sinapsis  Primàries: són les que es formen entre la cèl·lula mare i la cèl·lula filla.
 Secundàries: són les que es formen amb els filaments veïns, pot haver-hi moltes sinapsis secundàries.
Formació de les sinapsis: Una cèl·lula divideix per mitosi i forma dos nuclis, un d’aquests nuclis es trasllada a la part inferior de la cèl·lula on es forma una protuberància i el nucli s’hi desplaça. En el moment en que es desplaça a la protuberància es forma un tabic al mig que separa les dues cèl·lules, aquesta sinapsis és primària, perquè és la cèl·lula mare amb la seva filla.
Llavors connecta amb un altre filament veí i la cèl·lula del filament veí es fusiona amb la cèl·lula de la protuberància, això és una FUSIÓ, les parets i les membranes es fusionen i deixen passar tot. El primer filament queda amb el seu nucli i, el segon, queda amb el nucli que ja tenia i el segon nucli que s’ha format. La sinapsis passa a ser secundària perquè connecta cèl·lules de filaments veïns. És a dir, amb la cèl·lula filla és primària, però un cop ha connectat amb el filament veí passa a ser secundària.
La cèl·lula que ha rebut el segon nucli ara és binucleada i aquesta pot mantenir els dos nuclis durant tota la vida o a vegades al cap del temps un del dos és degradat. La formació de sinapsis secundària normalment implica la formació de cèl·lules plurinucleades.
Una altra manera de formar-se: Es dóna la fusió de dues cèl·lules de filaments veïns, entre aquestes dues cèl·lules es forma una fusió, es forma un tap i això és la sinapsis secundària. En aquest cas les dues cèl·lules només tenen un nucli.
Les sinapsis secundaries no les té tothom, és un caràcter sistemàtic.
3 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran Com més complexa és una alga més sinapsis té, perquè té més necessitat d’estar connectada amb les cèl·lules veïnes per poder passar nutrients i aigua a qui convingui.
En el tercer cas no hi ha sinapsis, sinó que es fusionen. Dos filaments diferents, els nuclis s’aproximen i es fusionen i acaben fusionant-se del tot. No es sap perquè passen ni quin sentit tenen.
són refringents al microscopi (brillen), també es tenyeixen molt bé. Són cèl·lules que tenen en el seu interior productes diversos (bromur, iodur, fenols...) que serveixen per a diferents funcions (donar mal gust, defensa contra herbívors...). Hi ha molts grups que en tenen i molts grups que no.
estructura que es troba dins el citoplasma d’una cèl·lula i acumulen substàncies diverses. No és una cèl·lula perquè no té PC ni membranes. Algunes d’aquestes inclusions fan que les algues brillin dins de l’aigua.
que cauen, és a dir, quan són necessaris els tenen i quan no els hi cauen. En ambients amb pocs nutrients, augmenten la superfície de captació de nutrients.
Les tenen les algues toves.
Les algues calcificades fan un foradet a la PC que és dura i per allí surt el pèl. Es diu TRICOCIST, és un pèl d’una alga calcificada.
IMPORTANT indispensable per identificar-les: creixement i estructura  Difús: totes les cèl·lules mantenen la seva capacitat de divisió. En tenen els més senzills (primitives) i algun de més complex, en aquest cas són algues que secundàriament han adquirit amb el temps una característica primitiva.
 Apical: majoria d’algues vermelles. Creixen a partir d’una sola cèl·lula apical, és la única que es divideix per mitosi, les altres no mai.
Algunes algues vermelles tenen varies cèl·lules que es divideixen Apical marginal (segueix sent creixement apical)  es divideixen al marge  Subapical: molt poques algues. Només el tenen les Corallinales.
Són algues i calcificades amb calcita, el seu creixement és molt lent (1 mm/any), perquè s’ha d’anar calcificant (amb la fotosíntesi van precipitant el carbonat càlcic).
Si creixés per la punta, aquesta estaria menys calcificada, perquè no li ha donat temps a calcificar-se, és més vulnerable a ser menjades, es quedaria sense cèl·lula apical i sense poder dividir-se. S’hauria de desdiferenciar una altra cèl·lula per complir aquesta funció i en això trigaria molt de temps.
4 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran La cèl·lula que es divideix és la de sota de l’apical  cèl·lula EPITALIAL 2 tipus: uniaxial i multiaxial. Mirar quantes cèl·lules apicals hi ha  Uniaxial: creix a partir d’una sola cèl·lula apical per eix. S’hauria de poder veure l’eix transversal, però no sempre es veu clar.
Si veig l’eix és uniaxial. Potser no veig l’eix, però hi ha una sola cèl·lula apical.
Són uniaxials: les algues filamentoses senzilles, les algues filamentoses dividides, etc.
En una alga laminar podria ser que no es veies l’eix però sí que es veu que només hi ha una cèl·lula apical, és uniaxial.
Hi ha dos ordres on no es veu l’eix: Gelidales i Gracilariales (no es veu ni l’eix ni la cèl·lula apical, és molt difícil de determinar si no està fèrtil).
Hi ha unes que es diuen POLISIFONADES: tenen una característica rara, l’eix està connectat amb sinapsis primàries amb les cèl·lules periaxials (les sinapsis es poden veure al microscopi). Poden tenir còrtex o no.
Només dos grups presenten aquesta estructura: Ceramials, Asparagopsis  Multiaxials: té una medul·la com les de la imatge.
1.
2.
3.
4.
5.
Medul·la amb filaments  multiaxial Molta separació entre les cèl·lules i aquestes estan com estrellades, hi ha espais buits Ponts transversals amb espais buits Medula pràcticament buida Medula amb moltes celules on no es veu l’eix. Pot ser uniaxial o multiaxial.
5 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran És la base de la classificació de les algues vermelles.
o o Estructures reproductores Estadis de posfertilització No tenen mai flagels, són immòbils, així que han de tenir estratègies per reproduir-se.
Els gàmetes i les espores són rodons perquè no tenen PC. Les cèl·lules reproductores es formen en gametangis (gàmetes) i esporangis (espores).
Tipus de gametangis:  CARPOGONI: gametangi femení, estructura que porta el gàmeta femení. El gàmeta femení es troba dins del carpogoni. A la majoria d’algues vermelles el carpogoni està situat a la branca carpogonial.
Carpogoni: La tricògina serveix per captar el gàmeta masculí, té una PC que secreta sucres que són com una mena de pega que enganxa els gàmetes masculins.
La cèl·lula hipògina és troba just a sota del carpogoni i a sota les cèl·lules de la branca carpogonial, aguantant tot això hi ha la cèl·lula de suport.
A vegades presenten papil·les (nori): gametangi sèssil sense tricògina i no està situat sobre la branca.
Altres tenen les branques carpogonials ramificades  SISTEMA CARPOGONIAL. Hi ha una cèl·lula de suport que aguanta varies branques carpogonials i sostenir varies tricògines. Només es troben en grups molt complexes.
 ANTERIDIS: gametangis masculins. Es formen a les cèl·lules corticals. No és un bon caràcter sistemàtic, perquè és el que hi ha la majoria de vegades.
L’espermaci es forma sobre les celules més externes que es convertexen en les celules mare dels espermatangis i en el seu interior es formen els espermatangis.
Cada un d’ells forma un espermaci (no es mou), són molt petits (Ø 2µm) i rodons.
De tan en tan es forma en branques esparmatengials que poden fer fins a 2mm. D’aquests hi ha molt pocs grups que en tinguin. Bon carácter sistematic.
6 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran 3 tipus d’esporangis: tots s’originen per meiosi (en un inici el nucli es divideix en 4) o Monoesporangis: no hi ha cavitació. Origen probable dels monoesporangis.
D’una cèl·lula original divideix el seu nucli primer en 2, després en 4 i no hi ha tabicació, no es formen parets.
o Bisporangis: divisió del nucli per meiosi i una segona divisió, però només es forma un tabic.
o Tetrasporangis:  Cruciats: es formen 2 tabics perpendiculars, hi ha 4 espores a dins de l’esporangi, col·locades de forma cruciada (en forma de creu).
 Decusats: 4 espores, de les dues de sota queda una davant i l’altra darrera.
 Tetraèdrics: col·locats en una piràmide, 3 a davant i un a darrere.
 Zonats: les espores es col·loquen en fila.
Hi ha pocs grups que tenen monoesporangis i són grups molt poc complexes.
Els bisporangis encara són més rars i normalment les algues que fan bisporangis fan també tetrasporangis. De tan en tan fan bisporangis. Probablement un bisporangi és un error de la formació de tetrasporangis, ja que falten els tabics.
Els més abundants són els tetrasporangis. No és un caràcter sistemàtic, sí que hi ha algunes espècies que només tenen un tipus d’esporangis. Però en canvi hi ha espècies que pot tenir més d’un tipus en un mateix individu.
Es poden formar polisporangis (més de 4 espores):    8 espores: meiosi seguida d’una mitosi 16 espores: meiosi seguida de 2 mitosis 32 espores: meiosi seguida de 3 mitosis Hi ha molts pocs grups que tinguin polisporangis.
Branca especialitzada en formar esporangis  ESTIQUIDI. Només hi ha tres grups que en tenen. És un bon caràcter sistemàtic.
Només hi ha 2 grups que facin conceptacles, són cavitats a dins de les quals es formen les estructures reproductores, a dalt té un forat (ostíol) que serveix per fer sortir les espores. En alguns casos tenen varis ostíols. Només en tenen les Corallinales i Hildenbrandials. És un bon caràcter sistemàtic.
Els esporangis de vegades es poden dividir de forma irregular, per errors en la inclinació del fus mitòtic.
Els conceptacles poden tenir tant espores com gàmetes.
més important de les algues vermelles Kylin: va ser el que va basar tota la replicació de les algues vermelles Branca carpogonial Que passa en una alga vermella quan es produeix la fecundació.
7 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran Poden passar 2 coses i convertir les algues vermelles en: algues procàrpiques i algues no procàrpiques Algues PROCÀRPIQUES 1. Quan es produeix la fecundació, les cèl·lules de la branca carpogonial es fusionen, desapareix la tricògina i el gonimoblast es forma sobre la fusió. No hi ha cèl·lula auxiliar. Els filaments del gonimoblast es formen per la replicació del zigot, així aconsegueix augmentar la població, ja que és difícil la reproducció en les algues vermelles.
2. No hi ha fusió de les cèl·lules, les cèl·lules de la branca desapareixen i el nucli passa a la cèl·lula de suport i el gonimoblast es forma sobre la cèl·lula de suport, que en aquest cas actua de cèl·lula auxiliar. El nucli es pot traslladar per fusió de les parets de les cèl·lules de la branca o es pot traslladar amb una cèl·lula de connexió.
3. La branca carpogonial està ramificada a partir de la cèl·lula de suport, en aquesta segona branca es troba la cèl·lula auxiliar. Quan es produeix la fecundació el nucli 2n es trasllada a la cèl·lula auxiliar i aquí es formen els filaments del gonimoblast. Aquest moviment el fa mitjançant una cèl·lula de connexió.
Les plantes procàrpiques poden tenir o no tenir cèl·lula auxiliar.
Algues NO PROCÀRPIQUES Es forma la branca carpogonial i en el carpogoni es forma el zigot. A uns 2 mm es troba una cèl·lula auxiliar on s’ha de traslladar el nucli 2n. S’ha de formar un filament de connexió. En la cèl·lula auxiliar és on es formarà el gonimoblast.
La cèl·lula auxiliar pot estar sèssil o amb branca, que pot estar més o menys lluny. Calen filaments de connexió cap a una altra cèl·lula auxiliar.
8 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran En les algues procàrpiques el carpogoni i el gonimoblast es troben sobre el mateix sistema de branques. En canvi en les algues no procàrpiques es troben molt lluny l’un de l’altre.
La reproducció sexual en les algues vermelles és molt difícil perquè els gàmetes no és mouen i a més el gàmeta femení es troba dins del carpogoni.
1. Cada vegada que es forma un zigot el multiplica per mitosi. Els filaments del gonimoblast són clons del zigot, d’una sola fecundació obté 50-60 zigots o més.
2. En les no procàrpiques: el zigot del carpogoni s’ha traslladat a la cèl·lula auxiliar i sobre aquesta es fa el gonimoblast. A vegades un cop aquí el nucli es divideix en dos i es forma un altre filament de connexió que va a parar a una altra cèl·lula auxiliar, un nucli forma el gonimoblast i el segon nucli es trasllada a l’altra cèl·lula auxiliar on es forma un altra gonimoblast. Això ho poden fer varies vegades, d’una sola fecundació es poden trobar varis gonimoblast amb 50 zigots cadascun.
A sobre de la planta femenina hi ha la branca carpogonial, tota la planta i la branca és n. Quan es produeix la fecundació el zigot és 2n, sobre la planta femenina es forma el gonimoblast que és 2n. La planta femenina alimenta el gonimoblast fins que és adult, el fa madurar fins que està preparat perquè les espores passin a l’aigua. Aquesta espora quan creix fa un organisme adult 2n, aquest és un esporòfit. L’esporòfit per meiosi fa espores n que al créixer formen el gametòfit.
La majoria d’algues vermelles tenen 3 generacions: el gametòfit (n), l’esporòfit (2n) i el carposporòfit (generació del gonimoblast), és un organisme que fa carpòspores que són duplicats de zigot.
9 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran El gametòfit fa gametangis però no deixen els gàmetes femenins lliures a l’aigua, quan es forma el carposporòfit es queda a sobre i viu de forma paràsita sobre el gametòfit femení. El carposporòfit és un hemiparàsit perquè el zigot és vermell i pot fer la fotosíntesi, però agafa nutrients del gametòfit femení. Els filaments que formen el carposporòfit es diuen filaments gonimoblàstics.
EXAMEN: processos de planta procàrpica i no procàrpica.
És una alga no procàrpica perquè té filaments de connexió, aquests no tenen citoplasma, són un tub per transportar la còpia del zigot a la següent cèl·lula auxiliar.
EXAMEN: diferències entre cistocarp i gonimoblast: són el carposporòfit Les carpòspores es tenyeixen molt bé perquè hi ha citoplasma que conté els nutrients perquè es pugui desenvolupar un nou organisme.
El gonimoblast (2n) es forma en forma de filament, tots són duplicats del zigot.
La planta mare és n.
A vegades en algunes espècies la planta mare protegeix el gonimoblast, es forma una estructura protectora amb un forat a dalt (ostíol) perquè surtin les carpòspores, aquesta estructura que protegeix el gonimoblast és el cistocarp. El cistocarp és el conjunt de carpòspores diploides que formen el gonimoblast + la protecció haploide. La protecció és haploide perquè prové de la planta mare que és n.
El cistocarp està protegit per la planta mare i el gonimoblast no. Si no hi ha res al seu voltant és un gonimoblast.
Si hi ha un ostíol és un cistocarp, la planta no es mor. En les que no tenen ostíol la planta mare es mor (es degrada el còrtex) per deixar sortir les carpòspores.
Hi ha variacions del cicle vital de les algues vermelles.
Important els estadis de post-fertilització, des de que es produeix la fertilització fins que es forma el zigot. Bàsic per la classificació i per la reproducció la forma de la branca carpogonial: si és sèssil, no sèssil, si està ramificada o no.
El gonimoblast no està protegit per cèl·lules o filaments de la planta mare (gametòfit femení), el cistocarp sí.
Hi ha un gènere dins l’ordre Gigartinals que és a la vegada procàrpica i no procàrpica, té les dues estratègies, pot desenvolupar el gonimoblast sobre la branca carpogonial o formar filaments de connexió.
Altres coses importants en la reproducció: al voltant de les cèl·lules auxiliars pot haver-hi cèl·lules nutritives que aporten l’energia i nutrients a la cèl·lula auxiliar per al desenvolupament del gonimoblast, duplicats del zigot. Cèl·lules auxiliars hi ha molt poques vegades.
Cicle: 10 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran a) L’esporòfit = al gametòfit (idèntics de forma)  Cicle ISOMÒRFIC (el carposporòfit és diferent) b) Esporòfit ≠ al gametòfit  Cicle HETEROMÒRFIC “Conchocelis” és només una part del cicle per això es posa entre cometes. Són plantes molt diferents i no saps que són la mateixa espècie fins que les cultives.
Aquests són els habituals, però hi ha tres tipus de cicles més: c) Palmaria, es troba a la península Ibèrica. L’esporòfit = gametòfit masculí i són macroscòpics, i el gametòfit femení és microscòpic, és diferent. No hi ha carposporòfit, és a dir, només hi ha dues generacions.
d) Gymnogongros, també es troba a la península Ibèrica. Té un cicle amb dues generacions, el que nosaltres veiem és el gametòfit (masculí o femení) i a sobre té unes pústules que són el tetrasporòfit, és diminut i hemiparàsit del gametòfit femení. No es coneixia que era l’esporòfit i li deien tetraporoblàstic.
L’esporòfit és vermell, té plasts i pot fer la fotosíntesi, però agafa del gametòfit els nutrients.
e) Hi ha plantes que no tenen sexualitat: apomixis. No hi ha participació del gàmeta masculí El 99,9% són marines. La majoria de les macroalgues marines són vermelles.
Són bentòniques, fixats al substrat o en íntim contacte amb el substrat. Exemple: algues que rodolen pel fons.
NIVELLS DEL MAR:  Zona fòtica: zona on arriba prou llum per fer la fotosíntesi Per sobre del nivell 0: o o Mediolitoral: el nivell entre marees (intermareal) Supralitoral: per sobre del mediolitoral, és la zona dels esquitxos, la marea més alta no hi arriba, però es va mullant amb aigua de mar pels esquitxos que arriben dels temporals.
Per sota del nivell 0: o o  Infralitoral: viuen espècies fotòfiles (macroalgues, fanerògames marines), organismes que necessiten molta llum per desenvolupar-se. Però en els forats també poden viure algunes espècies esciòfiles, no necessiten llum.
Circalitoral: totes són esciòfiles, (macroalgues, no hi ha cap fanerògama).
Zona afòtica: no hi ha prou llum per aguantar una vida fotosintètica Les algues vermelles poden viure des del mediolitoral fins al circalitoral.
Poden arribar fins a 268 m de fondària a les Bahames, perquè a l’equador la llum arriba perpendicularment i la major part penetra i arriba a gran fondària.
La fondària del nivells del mar depèn de la posició en el planeta. Al mar del nord els rajos arriben fins a menys fondària i a partir de 30-40 m ja no hi ha algues.
En les aigües més transparents de l’Àrtic pot arribar la llum a més fondària i trobem algues fins a 100m.
Les algues vermelles són les que arriben a més fondària.
11 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran PAPER ECOLÒGIC IMPORTANT: Les algues vermelles no són mai arbres, però hi ha un grup, les Corallinals, tenen molta importància ecològica.
 Moltes d’elles recobreixen el substrat amb una crosta que és calcària (calcita) que és vital perquè afavoreix la fixació de molts altres organismes. La calcaria sempre té foradets on es poden ficar els organismes. Afavoreix el desenvolupament d’altres organismes. Per tenir un ecosistema ben estructurat sempre cal un substrat incrustant.
 En determinats llocs aquestes espècies calcificades poden viure lliures rodolant per terra formant el Maërl, moltes d’elles tenen aspecte arrodonit més o menys ramificada. Creixen molt a poc a poc. Tenen importància, perquè als organismes marins els hi agrada més viure sobre substrat dur que sobre substrat tou, aquestes algues es desenvolupen sobre fons de sorra i a sobre es forma el Maërl, té la característica de que és dur, elles fan de substrat dur, encara que siguin mòbil afavoreixen que visquin molts organismes. Converteixen un substrat tou en un substrat dur. Quan es moren queden allà i es van dipositant.
 Fan bioconstruccions: roca d’origen orgànic que va creixen. Litofilum bissoides es desenvolupa en parets verticals i va creixent just per sobre el nivell del mar, només existeix al mediterrani i en queden molt pocs  Trotoir. És reserva de la biosfera.
Les algues deixen espais buits entre elles on es va acumulant aigua, i com que viu en el mediolitoral on les condicions són molt dures, aquí poden viure moltes espècies. Converteixen un desert en un oasis de vida.
Com que sempre creixen en la mateixa situació sobre la superfície de l’aigua, amb la datació dels trotoirs fòssils trobats podem determinar per on es trobava el nivell del mar fa milers d’anys.
 Coral·ligen: roca d’origen orgànic formada bàsicament per Corallinales. Són algues molt planes perquè viuen amb molt poca llum, a molta fondària. Són algues amb moltes defenses químiques (metabòlits secundaris) per evitar que els hi creixin altres organismes a sobre. Creixen molt a poc a poc i van creixent i van formant capes, quan es mor l’alga creix una altra a sobre, i així contínuament, tot el que queda a sota es va metamorfitzant i convertint en una gran roca que pot tenir varia metres d’alçada. Com que és d’origen calcari està plena de forats i permet que hi visquin molts organismes, és un punt de biodiversitat  Hotspot del Mediterrani.
El coral·ligen es pot desenvolupar sobre la roca costanera o sobre la plataforma. Des de la última glaciació el nivell del mar ha pujat 120 metres, però no ho ha fet de forma constant, aquests canvis del nivell del mar han fet que s’anés erosionant tot el substrat i el que trobem al fons del mar és fang o sorra. Des del 60 metres cap amunt queden les roques costaneres i algunes roques que han caigut de la paret, i sobre aquestes roques és on es desenvolupa el coral·ligen (només trobem coral·ligen viu fins uns 60 metres de fondària). El coral·ligen es desenvolupa sobre la roca costanera o sobre la plataforma. El coral·ligen es va formant constantment, però també es va destruint pel corrent i les marees i pels animals que se n’alimenten, sistema en continu desenvolupament.
Tots els peixos i animals que hi viuen troben refugi i aliment, la majoria de peixos de gran valor econòmic, excepte les tonyines, viuen en el coral·ligen. Tots els organismes quan es moren contribueixen en la formació del coral·ligen, però bàsicament els organismes que el construeixen són algues.
El més vell d’aquests ecosistemes té 7600 M.a. Si ens ho carreguem no seria capaç de recuperar-se a escala humana, hi ha una llei que prohibeix la pesca d’arrossegament per sobre dels 50m, però els pescadors no la compleixen, com que el coral·ligen és calcari i fràgil, es carreguen un habitat importantíssim per molts organismes.
El coral·ligen és una bioconcreció formada principalment per algues vermelles de gran importància ecològica i que s’ha de preservar.
Els boscos de fanerògames marines i el coral·ligen són els dos llocs més diversos del Mediterrani.
12 BOTÀNICA MARINA BLOC 2: DIVERSITAT, FILOGÈNIA I ECOLOGIA Marta Galceran  Les Corallinals també són importants en els esculls coral·lins. En un escull coral·lí el 50% de la biomassa són algues vermelles calcificades que aguanten els coralls perquè no es trenquin durant un temporal, fan una mena de ciment entre els coralls.
 Les especies unicel·lulars d’algues vermelles són capaces de fer simbiosi permanent amb altres organismes.
Per exemple amb foraminífers, ells se les mengen i les mantenen en el seu interior, l’aigua és troba protegida i li dóna fotosintetases al foraminífer, com que aquests animals viuen en aigües molt pobres en nutrients els hi és important aquest aporta de fotosintetases.
 Com més ben estructurat està un sistema més paràsits hi ha. La majoria de paràsits al mar són algues vermelles. Poden fer berrugues totalment transparent (paràsit) o estar pigmentat (hemiparàsit). El paràsit penetra dins dels filaments de la planta i acaba fent sinapsis secundària amb la planta mare. Les sinapsis secundaries poden donar-se en determinades ocasions amb una planta d’un tipus i una d’un altre.
Els paràsits molt sovint són especials  ADELFOPARÀSITS es diu com la planta mare acabat en –colax. Són paràsits que estan tan ben especialitzats amb el seu hoste que tenen el mateix tipus de reproducció de l’hoste, són paràsits molt especialitzats que imiten la manera de reproduir-se de l’hoste. Aquest paràsits són molt estrictes, són paràsits d’una espècie en concret.
Algues vermelles: important:       Morfologia Plasts Sinapsis Creixement Estructura Reproducció 13 ...