3. La Confederació Catalanoaragonesa (I) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 28/04/2016 (Actualizado: 06/05/2016)
Descargas 30
Subido por

Vista previa del texto

3. La Confederació Catalanoaragonesa La unió amb Aragó: formació de la monarquia catalanoaragonesa El 1134 mor, sense descendència, el rei d’Aragó, Alfons el Bataller, ho deixa tot als ordes militars del Temple i de l’Hospital. Aquestes ordes religioses són militars, apareixen durant les creuades, les quals lluiten contra els musulmans de la península.
 Templers. Entren a la península al segle XII. A Catalunya compten amb el suport de Ramón Berenguer IV, qui abans de morir entra a l’Orde.
 Hospital. Tenen el suport del papat. Arriben a la península a principi del segle XII.
Reben donacions de la noblesa catalana.
La col·laboració dels ordes amb l’expansionisme català fa que es vagin instal·lant als nous territoris conquerits. El 1157 el Comte de Pallars, Arnau Mir, cedeix tot el seu territori a l’Orde de l’Hospital.
La disposició testamentària, de caràcter religiós, d’Alfons era contrària a la tradició, i, en conseqüència, viles nobles i eclesiàstics es van resistir a acatar-la. Els navarresos, units a Aragó des del 1076, van aprofitar la situació per seperar-se’n, i van elegir com a rei propi a Garcia VI de Pamplona, senyor e Tudela. Això fa que els aragonesos elegeixin com a rei a un germà del difunt, bisbe electe de Roda-Barbastre, Ramir II el Monjo (11361137).També el fillastre d’Alfons el Bataller, Alfons VII de Castella, va reivindicar l’herència aragonesa, alhora que iniciava una ofensiva cap a Saragossa i prenia possessió de bona part de la vall de l’Ebre, inclosa la capital del regne d’Aragó. A aquest nou territori l’anomena Regnum Cesaragustarum. En aquest escenari al Santa Seu defensa la validesa del testament d’Alfons, i no reconeix el nou rei d’Aragó.
En aquest context Ramir II el Monjo va crear aliances amb els regnes i comtats veïns.
Primer va iniciar un apropament fallit a Navarra, i seguidament es va apropar a Catalunya, on va aconseguir el suport de Ramón Berenguer IV. A finals de 1135 el rei aragonès es va casar amb Agnès de Poitiers, de qui va tenir al infanta Peronella, que aviat es va convertir en l’hereva desitjada per a totes les cases regnants de la Península, això fa que es produeixin jocs diplomàtics entre les Cornes, els quals es mantenen en secret. Es sap que Castella va intentar prometre-la a l’infant Sanç de Castella, però va prevaler l’opció d’una aliança amb Catalunya. El 1137, gràcies al Cardenal Guido, es pacta el matrimoni de Peronella d’Aragó i Ramón Berenguer IV. Es casen el 1150.
Per als estaments aragonesos, la perspectiva d’unió amb un principat feudal com el català, on el comte estava obligat per pactes feudals a compartir poder i riqueses amb la noblesa, era molt més atractiva i menys perillosa que l’oferta del rei de Castella, un regne amb una estructura monàrquica més autòcrata.
Poc després de la unió Ramir II ordenava a tots els súbdits de la corona que obeïssin el comte de Barcelona, i així abandonava totes les tasques de govern en mans de Ramon Berenguer IV. Ramir II es torna a retirar al monestir.
La unió d’Aragó amb Catalunya va ser resultat d’una unió dinàstica pactada, on els dos territoris no s’uneixen com a tal, sinó que mantenen la seva pròpia estructura, només comparteixen el monarca. Per aquest fet s’anomena confederació catalano-aragonesa.
Ramon Berenguer IV va desenvolupar una política de conciliació amb totes les parts implicades en la successió aragonesa: Castella cedeix Saragossa a canvi de suport militar contra els almoràvits. La Santa Seu dóna recursos a les Ordes.
La incorporació de la Catalunya Nova L’expansió a l’interior dels regnes de la Confederació, sobretot la conquesta de la Catalunya Nova, va rebre un fort impuls arran de la unió d’aragonesos i catalans. En el territori català es va continuar l’obra d’expansió iniciada per Ramon Berenguer III, i el primer objectiu aconseguit va ser la conquesta de Tortosa el 1148. Van seguir les conquestes de Lleida i Fraga, el 1149, i, poc desprès, amb l’ocupació de Mequinensa, s’obrirà la ruta naval de l’Ebre entre Aragó i Catalunya.
Tortosa i Lleida van tenir una fisonomia jurídica semblant a la de Barcelona, caracteritzada per un règim de llibertats públiques i civils, garantides per cartes de població i franqueses.
Després de la conquesta s’ha de reorganitzar i repoblar el territori. La reorganització va estar en mans de:  La Corona.
 Comtes i noblesa. A través de les cartes de franquesa, garantien drets als ciutadans, així atreien a població.
 Monestirs cistercencs. Cister era un orde religiós fundat a Borgonya al segle XII.
Un cop finalitzada la conquesta, Ramon Berenguer IV demana que fundin monestirs per ajudar a la reorganització i repoblació del territori. No han de pagar rendes. S’especialitzaran en la producció de vi. Tindran drets jurisdiccionals i senyorials.
 Ordes militars. Sobretot Templers i Hospitalaris. Tenen presència en el territori, ja que participen de manera activa a les campanyes militars.
A finals del segle XII Catalunya assoleix el seu perfil territorial actual, però queda dividida en dos realitats molt diferents:   Catalunya Vella. La Catalunya dels francs del segle IX, situada al nord del Llobregat.
Era la primera zona feudalitzada formada per castells, masies i dominis senyorials i governada per una noblesa poderosa que controlava la pagesia servil, d’origen aloer. Era un hàbitat normalment dispers en masos i petites viles. Es creen viles reials o franques, creades pel rei-comte per trencar les relacions de la població amb el senyor.
Catalunya Nova.
Conquerida i organitzada durant el segle XII, era un territori socialment més equilibrat, ocupat per catalans del nord, famílies occitanes i població mudèjar1, aquests últims protegits pel comte. Hi ha dominis monàstics i d’ordes militars, per tant grans propietats eclesiàstiques, sobretot l’arquebisbe del Camp de Tarragona i la Seu de Lleida. Tot i que les estructures feudals s’hi van implantar, les cartes de població i franquesa hi van permetre la formació d’uns grups socials amb més llibertats que als territoris del nord.
Occitània Occitània és un terme contemporani, d’una franja que hi ha entre la França francesa i el Llenguadoc. A l’Edat Mitjana era un territori molt heterogeni i dividit en comtats, sorgits de al desintegració de l’Imperi carolingi. És un territori altament feudalitzat.
El Comtat de Tolosa és el principal de la zona, és un territori molt feudalitzat. És un territori molt fragmentat i que comporta tensions dins el propi comtat. Hi ha una forta influència de l’Església, la qual no té vinculació amb el poder comtal. És un territori ric i dinàmic amb una cultura excepcional, d’on neix la cultura trobadoresca. Aquesta debilitat política provocarà la intervenció de poders externs: Aragó i Barcelona, i França.
Les relacions amb Catalunya existeixen de sempre, el comte de Barcelona compra els comtats de Carcassona i Ranses, per part de Ramon Berenguer III, amb la intenció de tenir terres per donar-les als membres menors de la seva família. R. Berenguer III es va casar amb Dolça de Provença, i per tant va aconseguir el territori de Provença, on s’hi incloïa Marsella, un important port comercial. En aquest escenari es va articulant una gran influència del Comtat de Barcelona envers Occitània. Amb Pere el Catòlic aquesta expansió cap el nord va arribar al seu límit.
1 Persona d’origen i religió musulmana, en territorio cristià.
En aquest territori desenvolupen una estratègia de domini basat en els pactes de vassallatge. Fan una política expansiva que porta enfrontaments amb Tolosa, amb qui el 1176 es firma la Pau. També es produeixen relacions culturals, ja que eren territoris culturalment propers, fent que Alfons I expandeixi la cultura trobadoresca, que era d’origen occità.
Per França, entre el segles XII i XIII Occitània sempre havia estat en un segon terme, però això canviarà amb les croades, l’expansió del catarisme i del papat, fets que portaran a una intervenció francesa a la zona.
Ell Catarisme és una religió d’origen oriental que disputava el terreny al cristianisme romà. Va ser introduït a la Llombardia, Occitània i Catalunya a través de mercaders i cavallers procedents d’Orient. En terres occitanes aquesta creença va tenir un gran arrelament. Els centres principals van ser Tolosa, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix.
Els càtars creien en l’existència de dos principis irrefutables, el bé i el mal, Déu i el dimoni, aquest creador de al matèria. Crist era, per a ells, un àngel enviat de Déu per mostrar el camí del cel a través d’un estai perfecte de puresa. Els càtars menyspreaven els cos, i els més radicals renunciaven al matrimoni, a les relacions sexuals i al consum de determinats aliments. L’Església catòlica va promoure una croada i va organitzar la persecució inquisitorial contra els càtars, molts dels quals van emigrar a Catalunya.
Tradicionalment es deia que s’iniciava després de la croada, a partir d’autors catòlics que intenten justificar la intervenció del Papa en la croada, els quals paren del catarisme com una heretgia Oriental que s’oposa a les bases del cristianisme.
A partir dels anys 60 es defensa l’origen autòcton del catarisme, incidint en les dinàmiques del món espiritual que viu l’Europa del moment. S’intenta relacionar amb els canvis espirituals que s’estaven produint.
Una tercera escola diu que no existia el catarisme, dient que era minoritari dins d’unes elits molt concretes, que acaben desapareixent. Aquesta Teoria ha estat criticada perquè es considera que volen obviar el caràcter repressiu de la croada i de l’acció del papat.
A través de la Croada el papat intenta reforçar el seu poder envers del temporal.
Intentarà combatre l’heretgia a través de la prèdica, però els que la duien a terme no van ser acceptats i van ser assassinats, el Papa culparà el Comte de Tolosa de l’assassinat, iniciant una croada contra els càtars i el Comte.
El Papa reuneix un exèrcit de francs liderat per Simón de Monfort, no s’atreveixin a atacar Tolosa i ho fas a Carcassona. El 1210 es produeix un aixecament en contra de l’amenaça de la corada, que cercarà el lideratge de Tolosa i del Comtat de Barcelona, així demanen ajuda a Pere el Catòlic, com a gran referent dels senyors occitans. En aquest escenari se l’hi presenta la problemàtica entre la seva relació amb l’Església Catòlica i les seves obligacions com a senyor feudal., finalment acaba defensant Tolosa, rebent el vassallatge dels principals nobles. A la Batalla de Moret (1213) Pere el Catòlic morirà, perdent-se el senyor dels territoris oscitants, aquesta situació és aprofitada per Montfort per establir-se com a principal força. Monfort acabarà essent expulsat del territori i morirà el 1218 durant el setge de Tolosa.
Aquestes accions dels càtars faran que França intervingui en el territori, amb la intenció d’expandir-se cap al sud. França acabarà arrasant amb tot i sometent el Comtat de Tolosa, que passarà sota domini francès, excepte Montpeller, que seguirà sent de la Corona d’Aragó.
Aquests fets tenen causes immediates pel Comtat de Barcelona, deixant un llinatge afeblit, tenint el fill menor de Pere el Catòlic capturat pel seu enemic (Monfort). El Papa pressionarà perquè es torni a Jaume I a la Corona d’Aragó, passant a estar sota tutela de l‘Orde del Temple, essent educat aquí. Globalment es considera que és el final de la unitat catalano-occitana.
Jaume I, després de la mort del seu pare, s’ha d’enfrontar a la noblesa del seu territori, ja que al ser menor d’edat (4 anys), els nobles intenten aconseguir el poder reial per aconseguir un benefici personal, Jaume I haurà de defensar el seu poder reial. Tractat de Corbeli (1258).
Cultura trobadoresca La lírica trobadoresca és l’expressió literària més important de l’Europa dels segles XII i XIII. Està escrita en llenguatge occità vulgar, molt influït per l’amor cortès. Aquesta poesia cortesana està propulsada per les corts, on es reflecteix aquest món feudal, cavalleresc. El tema principal és l’amor, amb uns valors:  Pretz. El mèrit.
 Valor. La vàlua personal.
 Largueza. Que s’equipara a la generositat.
 Mesura, prudència i equilibri.
 Joven. Unes virtuts de joventut.
 Humilitat.
Aquests valors són la base de la idea cavalleresca, d’una cort feudal on hi ha un gran esperit personal.
La poesia trobadoresca té una vessant política a través dels sirventès, ja que el trobador adopta una posició política i ho reflecteix a la poesia, parlant de temes d’actualitat, sobre les croades i la guerra santa, enfrontaments amb la noblesa...
En el segle XIII alguns autors occitans utilitzen el sirventès per expressar la idea d’un front noble occità, conta els invasors croats i francs.
...

Comprar Previsualizar