Tema 25-Rehabilitació neurològica-Principis generals (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Fisioterapia en neurologia I
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 08/01/2015
Descargas 16
Subido por

Descripción

Malaltia del parkinson explicada amb fotos

Vista previa del texto

TEMA 25: REHABILITAICÓ NEUROLÒGICA: PRINCIPIS GENERALS ÀMBITS ATENCIÓ: 1. INTRODUCCIÓ: Ens centrarem en parlar de la rehabilitació de l’ictus però és prou extrapolable a la resta de patologies n eurològiques. Hi ha moltes guies de pràctica clínica de la rehbilitació de l’ictus. A més, hi ha un article en concret que parlar del model assistencial, és a dir, recomanacions de com ha de ser la rehabilitació i dels integrants de l’equip multidisciplinar que ha servit a molta gent per reclamar per exemple terapeutes oc upacionals o logopedes en unitats d’atenció de l’ictus.
Parlarem de l’ictus perquè la seva prevalença és molt important però alhora hi ha prou supervivència. A questa, però, en un nombre molt elevat de casos serà amb seqüeles importants limitants. Per això, els p rogrames de RHB tindran una certa complexitat i requeriran la intervenció de tot l’equip de RHB (multidi sciplinar). Finalment, també serà molt important el tractament i la rehabilitació en fase aguda, ja que s’h a comprovat que així la recuperació és més ràpida i amb millor qualitat funcional final.
L’ictus és la primera causa de discapacitat del món occidental. El 50% dels supervivents tindran algun dè ficit residual que requerirà assistència en AVD. El 30 % de la gent que pateix un ictus tindrà seqüeles. Els pacients amb ictus segueixen programes de Rehabilitació de gran complexitat i en els quals intervé tot u n equip especialitzat. De cada cop més s’ha demostrat que el tractament en fase aguda proporciona mill ors resultats.
Abans de començar la rehabilitació en ictus hem de tenir en compte aquestes característiques:3 principis generals (qui, com i quan) àmbits de atenció (on) Reinserció a la comunitat (planificació de l’alta, suport social) 2. PROGRAMA REHABILITADOR ICTUS: Procés limitat en el temps i orientat per objetius, que té com objetiu fonamental tractar la discapacitat p er a aconseguir la màxima capacitat funcional en cada cas, facilitar la independencia i la reintegració a l’ entorn familiar, Equip multidisciplinari social i laboral. Es porta a terme amb un equip multidisciplinar co ordinat pel metge rehabilitador que constarà, a més a més, de: fisioterapeuta, infermers, terapeuta ocu pacional, neuropsicòleg, treballador social i logopeda.
Les guies de pràctica clínica aconsellen (segons nivells d’evidència): - BPC: L’equip de rehabilitació necessari per atendre pacients amb seqüeles d’ictus està format per un fa cultatiu expert en rehabilitació que coordina un grup multidisciplinari de professionals que treballen con juntament per tal d’aconseguir els objectius prèviament marcats.
- A: La rehabilitació de l’ictus ha d’incloure fisioteràpia i terapia ocupacional (ESO) .
- B: L’equip multidisciplinari de rehabilitació ha d’incloure profesionales experts amb adequats nivells de coordinació i comunicació entre ells (SIGN).
- C: Tots els pacients que presentin alteracions del llenguatge haurien de ser tractats per un logopeda uti litzant mètodes vàlids i fiables.
- BPC: Tot pacient que ho requereixi ha de tenir accés a una avaluació.
2.1 TERÀPA OCUPACIONAL: Afavorir la conservació o la adquisició de la màxima autonomia o independència en el seu entorn, per pr evenir la discapacitat i aconseguir la independencia i participación.
-AVD bàsiques : (alimentació, higiene, vestit, bany,..) -AVD instrumentals : (tasques domèstiques, telèfon, ordinador, timbres,..) 1 -Ajudes tècniques i adaptacions personals i de l´entorn.
La teràpia ocupacional té un grau d’evidència alt: A  tots els pacients amb dificultats en les AVD han d e ser tractats per un equip multidisciplinari que inclogui un professional expert en matèria. Hi ha revisio ns sistèmiques d’assaigs clínics publicades al BMJ que diuen que la teràpia ocupacional ha de ser possibl e per tothom qui hagi fet un ictus perquè la teràpia ocupacional focalitzada en millorar les AVD després d’un ictus poden augmentar la seva qualitat de vida i reduir el risc de detoriorament en aquestes habilit ats.
2.2 INICI PRECOÇ: El malalt amb el qual començem més tempranament millorarà abans i millor.
La rehabilitació ha de començar tan aviat com s’hagi establert el diagnòstic i assegurat el control de l’est at vital, perquè s’ha vist que: No hi ha complicacions immediates: Langhorne 2007 Hi ha bona 2olerancia i no efectos adversos: Bernhardt 2008 Menys cost global: Tay-Teo 2008 Menys discapacitat i millot qualitat de vida a llarg termini. Musicco 2003 Màxim 2-3 dies des que s’ha fet l’ictus.
El grau d’evidència és de B pel que fa a que els pacients han de ser mobilitzats tan aviat com sigui possibl e, i de C en quan a que les necessitats de RHB de tots els pacients han d’avaluar-se en les primeres 24-48 hores de l’ictus.
2.3 CONTINUITAT: Al llarg de tot el tractament de l’ictus hi ha d’haver una continuïtat, evitar aturades i incis degut a canvi d e centre, professionals etc.... Hem de intentar mantenir una continuïtat: Coordinació al llart dels diferents àmbits de atenció.
Evitar fragmentar el programa RHB Evitar àmbits no adequats No reiniciar tractaments innecessaris El grau d’evidència serà de C  Els serveis de RHB hospitalaris i els comunitaris han d’estar altament coo rdinats en cada territori per assegurar la continuïtat del programa rehabilitador, independentment de la ubicació del pacient.
2.4 INTENSITAT: Com més intensitat millor resultat funcional, menys discapacitat a l’alta i menys estada hospitalària. Tam bé més independència en AVD i capacitat de marxa als 6 metres.
Grau d’evidència alt: A  la intesitat del tractament rehabilitador ha de ser la màxima que el pacient pu gui tolerar i estigui disposat a seguir.
2.5 DURADA: Durant el 1r any (si hi ha objectiu funcional) millorarà la discapacitat. S’ha demostrat que els programes rutinaris de RHB de més d’1 any d’evolució no tenen eficàcia. Tot i això, en cara que ens trobem devant un pacient en fase crònica si hi ha deteriorament funcional ha de tenir accés als serveis de RHB.
Els graus d’evidència seran: D: la RHB ha de finalitzar quan no s’indiquin nous objectius funcionals o qual el pacient no vulgu i seguir.
A: a partir dels primers 6 m de l’ictus, en els pacients amb limitació de l’activitat, ha d’avaluar-s e.
D: a la fase crònica, els pacients han de tenir accés als serveis de RHB per revisar les necessitats a llarg termini.
Hi ha una iniciativa (essencial) que identifica pràctiques clíniques que aporten poc valor i promou recom anacions per tal d’evitar-ne la seva realització, ja que actualment s’ha de reduir tot allò innecessari. Aqu 2 esta afirma: perlongar rutinàriament el tractament rehabilitador de les seqüeles d’un ictus més de 12 m esos no millora el procés de recuperació neurològica i funcional.
2.6 AVALUACIÓ PERIÒDICA: Serà important avaluar periòdicament l’estat dels pacients ja que es mesurarà el dèficit, la funcionalitat i la participació. Tindrem sempre com a destí l’alta. Es tindrà en compte també la qualitat de vida del paci ent. Tot, es mesurarà amb instruments de mesura adients.
Els graus d’evidència són: D: utilitzar escales de limitació de l’activitat vàlides, fiables i de consens com índex de Barthel.
BPC: a més de les escales globals de funció es recomana utlitzar mesures de resultat que incloguin: AVD i nstrumentades i de mobilitat específiques (marxa, equilibri,…).
Per exemple, per valorar clínicament l’extremitat superior durem a terme els seqüents passos: - Exploració neurològica completa - Mesures de deficiencia - Globals: -Específiques NIHSS Funció motora: FMA, MRC, Motricity Index Força: dinamometria To muscular: Ashworth - Escales de valoració funcional  Globals: Barthel, Fim  Específiques de l’ES: 9-hole-peg test, Box and block Test, Cahai (és un test que avalua I valora d e l’1 al 7 la independència funcional a l’hora de realitzar 13 activitats de la vida diara, com serie n: posar aigua en un got, rentar unes ulleres, posar pasta en un respall,…) - Escales de qualitat de vida: RS, RNL.
2.7 PARTICIPACIÓ ACTIVA DELS PACIENTS I CUID ADORS: - Informació, educació i suport a l’alta hospitalària - Suport al cuidador: menys institucionalització - Entrenament específic de cuidadors: menys cost i càrrega del cuidador, millor qualitat de vida de pacie nts i cuidadors a l’any de l’ictus.
Els graus d’evidència són: B: pacients i cuidadors han de tenir una implicació activa i precoç en el procés de RHB.
A: es recomana establir programes sistèmics d’educació i formació.
3. ÀMBITS D’ATENCIÓ: HOSPITALARIS COMUNITARI o Unitat d’ictus o Unitat d’atenció aguda o Serveis de RHB hospitalària o Centres monogràfic de Neurorehabilitació o Centres de Mitja estada /convalescència: nora malment geriatre, tot i que a vegades hi ha gent jove. Hi ha un coordinador de l’equip, terapeuta , fisio,… o Centres de llarga estada: més socials que mèdics.
o Centre ambulatori o Hospital de dia o RHB domiciliària: sobretot fisio BPC: el metge RHB ha d’avaluar a la fase aguda les necessitats de RHB i l’àmbit d’atenció més adequat p er a tots els pacients que han patit un ictus. Segons: tipus de pacient, intensitat i tipus de teràpies, neces sitat d’atenció mèdica o d’infermeria, i finalment el suport familiar i social.
3 3.1 MODEL ASSISTENCIAL : En el cas que un pacient faci un ictus i sobrevisqui haurem de valorar les necessitats de RHB un cop ja no estigui en perill. Pot ser que l’enviem a l’hopital de dia quan estigui estable, i que quan hagi millorat el passem a visita ambulatòria (si per exemple només necessita logopèdia) o si sabem que té dificultats per arribar a l’hospital seria atenció domiciliaria.
3.2 UNITATS D’ICTUS, ATE NCIÓ AGUDA: S’ha demostrat que els pacients que fan un ictus i ingressen a una unitat d’ictus tenen més supervivènci a, tindran menys dependència i es podrà iniciar la RHB ja en la fase aguda, de manera interdisciplinar i c oordinada. És una unitat que no és ni la UCI ni una planta normal, sino un intermig.
Els graus d’evidència són: A: els pacients amb ictus agut que ingressen a una unitat d’ictus han de rebre RHB multidiscpilinar coord inada.
A: s’han d’avaluar les necessitats de RHB en tots els pacients el més abans possible després de l’ingrés.
3.3 UNITATS REHABILITACIÓ INTENSIVA : Programes hospitalaris de curta estada (3-4 setmanes) i d’alta intensitat de tractament, com a mínim 3 h ores de tractament diària a càrrec d’un equip multidisciplinar i amb la tecnologia adequada. L’alta hospit alària s’intentarà que sigui precoç, el dia de l’ingrés ja es començarà a preveure quan es podrá donar d’a lta al pacient en qüestió.
Característiques del pacient que ingressarà en aquest tipus d’unitats: - Primer episodi d’Ictus Agut - Nivell funcional previ d’independència en les activitats de vida diària (AVD) - Necessitat d’hospitalització - Discapacitat moderada o greu en ≥2 àrees funcionals (mobilidad, AVD, deglució, comunicació),..) - Condicions mèdiques i cognitives que els permetin participar en teràpies d’alta intensitat 3.4 UNITATS REHABILITACIÓ AMBULATORIA / HOSPITAL DE DIA I REHABI LITACIÓ DOMICILIÀRIA HOSPITAL DE DIA: En la RHB ambulatòria els mateixos pacients es d esplaçen de manera autònoma o amb ajuda d’a mbulància al centre corresponent per fer la RHB.
En el cas que la situació de la persona sigui establ e clínicament i tingui capacitat per dormir sol a c asa seva però tingui una situació i entorn social c omplicats també es pot optar per l’hospital de di a que és un intermig entre ingrés hospitalari i visi ta ambulatòria, ja que el pacient es passa el dia a l’hospital (incloent àpats) però dormirà sol a casa seva.
3.5 DOMICILIÀRIA: El professional es desplaçarà fins al domicili del p acient en el cas que aquest tingui dificultats per a rribar al centre més proper.
4 4. REINSERCIÓ A LA COMUNITAT: Els programes d’alta hospitalària precoç en els casos d’ictus lleus i moderats són eficaços. Ja des que un pacient ingressa a l’hospital es planifica la seva alta (BBAA, necessitats d’atenció mèdica, RHB, socials,…).
Serà necessària una valoració per un terpeuta ocupacional prèvia a l’alta.
Els graus d’evidència són: A: l’alta hospitàlaria precoç quan el pacient pot fer la transferència llit-cadira, es pot plantejar si hi ha un a atenció comunitària coordinada a càrrec d’un equip multidisciplinari de rehabilitació.
A: abans de l’alta hospitalària, tots els pacients han de ser avaluats per determinar els equipaments o ad aptacions que poden augmentar la seguretat i la independència funcional.
A: qualsevol tractament de continuitat que el pacient requereixi a l’alta ha de ser ofert sense demora pe r un servei especialitzat a la comunitat (domiciliari, ambulatori, hospital de dia).
A més, cal considerar que el suport social moderarà l’impacte de discapacitat en la qualitat de vida del p acietn amb ictus. Com millor sigui el suport social millor serà l’evolució de la funcionalitat dels ictus mod erats o greus.
Hem de considerar també la limitació no només en la vida personal sinó també en l’activitat laboral, coupacional i lúdica. El que més costa a acostumar-se és a no sentir-se útil (rol familiar, laboral,…), provocat per la discapacitat final, alterant la seva qualitat de vida. També hi ha factors extŕinsecs amb els quals podré treballar més i intentar-lo millorar.
Un altre tema a tenir en compte és que hi ha temes que el pacient a vegades no gosa preguntar com si p odrà tornar a conduir o a tenir relacions sexuals; possiblement els pacients pensin que no poden i en rea litat, d’alguna manera es pot treballar per poder-ho tornar a aconseguir. Aquests temes, a vegades, els h aurem de treure directament els professionals per aclarir-los amb el pacient ja que tot i que no ho pregu ntin sovint els preocupa.
Finalment també hem de tenir present que existeixen i cada vegada més, associacions de pacients que p oden ajudar moltíssim.
Els graus d’evidència són: A: s’han d’avaluar regularment les necessitats de suport social, tant de pacients com de cuidadors.
BPC: el Treballador Social és el professional de l’equip de RHB que fa el seguiment de les necessitats soci als durant el procés de RHB, orientant i coordinant els recursos comunitaris disponibles.
El fet que pensis que tens més suport aquets està en relació amb un millor resulat als 6 mesos.
No només ens limita la instutocionalització sinó també amb la participació social.
Barreres arquitectòniques també ajuden a que es millori (senyor que no pot entrar a l'ascensor i per tant no podia sortir de casa) Si a través de intervencións donem un suport social doncs aquets malalts es recuperen millor.
5. CONCLUSIÓNS : En resum, per un bona rehabilitació de l’ictus però extrapolable a la resta de patologies neurològiques s’ hauran de considerar els següents aspectes: - INICI PRECOÇ - INTENSITAT ADEQUDA - ÀMBIT ADEQUAT - COORDINACIÓ PROCÉS - EQUIP MULTIDISCIPLINAR  Experts  Organització - PARTICIPACIÓ ACTIVA DELS PACIENTS I CUIDADORS 5 TECNOLOGIA: I per dur a terme una bona rehabilitació: En llocs adecuats, el temps que necessita, en in timitat, no to paternalista. sala ictus, hora de suport telefònic...
ARTICLE: AL any de l'ictus els que es senten pitjor és el cuidador deprimit, cuiador que no sigui parella o cuidador poc informat. Hi ha que intentar millorar els dos últims. Hi ha diverses maneres de tractar al cuidador. SI entrenem el cuidador podem obteir uns millor resultats.
6 ...