PRÀCTIQUES HISTOLOGIA (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Histologia
Año del apunte 2014
Páginas 33
Fecha de subida 02/11/2014
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB MÈTODÈS HISTOLOGICS 1. PREPARACIÓ DE MOSTRES La matèria viva és un gel proteic molt hidratat en el qual circulen permanentment ions, sucres, lípids, aminoàcids, pèptids..., on tenen lloc constantment processos enzimàtics.
Per aconseguir una preparació permanent que pugui ser tenyida i visualitzada al microscopi les cèl·lules han de ser tractades. Normalment són medis hidrosolubles, pel que és necessària la deshidratació prèvia del teixit. L’obtenció de seccions fines rep el nom de microtomia (talls de 3 a 20 μm) o ultramicrotomia (talls semifins de 1 a 3 μm).
La majoria de les cèl·lules són invisibles en un microscopi òptic convencional. Una manera de visualitzar-les és tenyir-les amb colorants. Es coneixen dos tipus de colorants: àcids i bàsics, que coloregen components cel·lulars diferents. Alguns colorants presenten la propietat anomenada metacromàsia de tenyir certs components cel·lulars amb un color diferent del que te la solució tintorial.
En TEM, s’usen sals de metalls pesats que reaccionen de diverses maneres amb diferents components, donant a les estructures cel·lulars diferents graus de contrast.
Altres metalls mesats es depositen directament sobre la mostra com passa en la coloració negativa o ombrejat metàl·lic.
En SEM s’ha de tenir en compte que: 1. Les mostres estiguin perfectament seques  tècnica del punt crític o dessecació per evaporació 2. Les mostres han de se conductores  recobriment amb metalls o capa de carboni.
Histoquímica: identificació i localització dels diferents compostos químics de les cèl·lules o teixits. S’ha de tenir en compte que: 1. Lla substància a localitzar estigui immòbil en la seva situació original.
2. El mètode ha de ser específic per aquesta substància o grup de substàncies.
Es basen en reaccions químiques (PAS..., en isòtops radioactius (autoradiografia), anticossos (immunocitoquímica), fragments (sondes) o àcids nucleics (hibridació in situ).
1 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 2. TÈCNIQUES DE TINCIÓ Les estructures contingudes en les mostres posseeixen poc contrast o directament ni en tenen. Però la majoria de components tenen la propietat d’incorporar amb intensitat variable determinades substancies colorants.
A) HEMATOXILINA-EOSINA És el mètode topogràfic més utilitzat en histologia animal. L’hematoxilina, de caràcter bàsic, tenyeix els components més àcids de la cèl·lula (nucli i alguns orgànuls) de color blau; la eosina, de caràcter àcid, tenyeix els components més bàsics (citoplasma principalment) amb tonalitats rosa-vermellós.
1. MATERIAL Mostres de teixit fixades en formaldehid al 4%, incloses en parafina i seccionades en talls prims de 5 micres amb un micròtom de rotació.
2. PREPARACIÓ La preparació histològica consisteix en un tall del bloc adherit a la làmina de vidre que actua de portaobjectes.
Les solucions es col·loquen formant una bateria de tinció i es poden transportar amb cistelletes de vidre.
a) Desparafinat i hidratació Eliminem la parafina de les mostres i les hidratem.
1) Xilol. 3 banys de 5 min 2) Etanol absolut. 2 min 3) Etanol de 96º. 2 banys de 2 min 4) Aigua destil·lada. 2 min b) Tinció: 5) Hematoxilina. 5 min 6) Aigua corrent. 30 segons 7) Aigua àcida (etanol de 70º - HCl 100:1). 3 segons 8) Aigua corrent. 5 min 9) Eosina. 2 min 10) Aigua destil·lada. 3 min 2 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB c) Muntatge - Observació directa: Tall + gota d’aigua o glicerina - Muntatge permanent: Interposició entre cubre i porta d’un medi de muntatge que permet la transparència, conservació de la coloració i adherència entre cubre i porta.
S’utilitza un medi de muntatge sintètic, anhídrid però soluble en hidrocarburs benzènics. El primer és sotmetre’ls a deshidratació.
L’aclariment del tall deshidratat s’aconsegueix amb xilol.
11) Etanol de 96º. 2 banys de 2 min 12) Etanol absolut. 2 banys de 2 min 13) Xilol. 2 banys de 5 min 14) Sobre el tall procedent del xilol aboquem una gota del medi de muntatge.
15) Dipositem el cobreobjectes amb una agulla emmanegada.
16) Retirem l’agulla lentament i aconseguim una extensió homogènia.
17) L’excés del medi de muntatge s’elimina dels voltants amb paper de filtre.
18) La preparació definitiva es deixa assecar a temperatura ambient o en estufa (37º).
B) TINCIÓ AMB BLAU ALCIÀ – ROIG NUCLEAR En condicions àcides tenyeix específicament els mucopolisacàrids mitjançant una reacció histoquímica. La posterior contratinció amb una laca alumínica de roig nuclear ofereix mucopolisacàrids en blau, nucli en roig-rosa i citoplasma en rosa pàlid.
1. PREPARACIÓ a) Desparafinat i hidratació Eliminem la parafina de les mostres i les hidratem.
1) Xilol. 3 banys de 5 min 2) Etanol absolut. 2 min 3) Etanol de 96º. 2 banys de 2 min 4) Aigua destil·lada. 2 min b) Tinció 5) 6) 7) 8) Blau alcià. 45min Aigua corrent. 2 min Roig nuclear. 5 min Aigua corrent. 1 min c) Muntatge Procediment estàndard.
3 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB PRÀCTICÀ 1. Teixit epitelial El teixit epitelial o epiteli esta constituït per cèl·lules estretament adherides amb escassa matriu extracel·lular.
Els epitelis de revestiment o superficials entapissen les superfícies externes i internes del cos tot tenint una funció primària de protecció del teixit subjacent.
Els epitelis glandulars o secretors tenen com a funció principal la secreció de substancies. Les cèl·lules epitelials secretores s’organitzen en unitats histofuncionals denominades glàndules.
L’objectiu d’aquest exercici és el reconeixement i estudi d’epitelis de revestiment i epitelis glandulars.
3. EPITELIS DE REVESTIMENT A) EPITELI PLA SIMPLE Preparació: Ronyó d’Oryctolagus cuniculus (conill) o de Rattus norvergicus (rata). Tinció: PASHematoxilina Observació: - - - En el ronyó trobem el tub distal i el tub proximal. Els dos tenen epiteli cúbic simple. A més, trobem la capa parietal i la capa visceral (on hi ha els capil·lars, filtració) dins la càpsula de Bowman (o nefrona). Aquestes dues capes són d’epiteli pla simple.
En la càpsula de Bowman, l’epiteli de la fulla parietal està constituït per cèl·lules primes com plaques (més amples que altes en secció), que es disposen en una capa única. La porció ocupada pel nucli destaca del perfil pla de la resta de la cèl·lula.
La porció glucídica de la lamina basal es posa de manifest en utilitzar la tinció de PAS (àcid periòdic i reactiu de Schiff). En lila fort observem polisacàrids.
4 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB B) EPITELI CÚBIC SIMPLE Preparació: Ronyó d’Oryctolagus cuniculus (conill). Tinció: PAS-Hematoxilina Observació: - - - L’epiteli de la paret dels túbuls proximal i distal de la nefrona esta constituït per una monocapa de cèl·lules cúbiques que apareixen en secció amb contorn quadrat. Degut a la tinció de PAS, la làmina basal apareix tenyida.
En seccions del túbul proximal, les cèl·lules del qual es caracteritzen per presentar nombroses microvellositats a la part apical per l’intercanvi i el filtratge, el “ribete en cepillo”, el qual apareix també intensament tenyit per la tinció PAS (presència de polisacàrids).
Buscar talls transversals.
C) EPITELI PRISMÀTIC SIMPLE Preparació: Intestí prim d’Amphiuma (amfibi). Tinció: Hematoxilina-Mucicarmin.
Observació: - - L’epiteli simple de la mucosa intestinal està constituït per cèl·lules allargades que s’observen en tall com rectangles recolzats per una de les cares petites en la làmina basal. El nucli d’aquestes cèl·lules acostuma a ocupar una posició basal.
La majoria de les cèl·lules presenten especialitzacions apicals (microvellositats) que constitueixen una franja continua anomenat marge estriat.
En aquest epiteli cilíndric o columnar podem observar també cèl·lules caliciformes que són com “glàndules unicel·lulars”.
Una cèl·lula caliciforme secreta mucositat; a la part apical tenen el mucus que secreten (per això s’anomenen glàndules unicel·lulars).
5 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB Aquest epiteli té dos tipus de vellositats: unes microvellositats dins de cada cèl·lula (a la part apical) que formen el marge estriat; les altre són vellositats i són el motiu de l’estructura que formen les cèl·lules en forma de D) EPITELI PLA ESTRATIFICAT Preparació: Llengua de Macacus (Mico) o de Rattus (Rata). Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - En l’epiteli lingual les cèl·lules de les capes basals son subcúbiques o arrodonides (presenten contorns quadrats o circulars), mentre que en els estrats superiors són aplanades. En la preparació destaca la presencia de nombroses papil·les fungiformes i en ocasions botons gustatius.
6 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB E) EPITELI PSEUDOESTRATIFICAT Preparació: Tràquea de Macacus (Mico) o de Canis (gos). Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - - L’epiteli que revesteix la cavitat traqueal és prismàtic i ciliat. Els nuclis cel·lulars es troben disposats en múltiples nivells. Malgrat que els límits cel·lulars no sempre són discernibles es tracta d’un únic estrat cel·lular en el qual totes les cèl·lules descansen sobre la làmina basal, però nomes algunes assoleixen la superfície lliure (apical).
Totes les cèl·lules toquen la capa basal S’observa la presència de cèl·lules caliciformes (cèl·lules ciliades recobertes de mucus).
F) EPITELI DE TRANSICIÓ Preparació: Urèter o bufeta urinària de Macacus (Mico). Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - - - L’epiteli de transició es un tipus especial d’epiteli pseudoestratificat que experimenta canvis dràstics en la forma i alçada cel·lular segons el grau de dilatació de l’òrgan.
En preparacions de bufeta urinària i urèter es poden observar els nuclis de les cèl·lules epitelials disposats a diferents nivells malgrat que totes les cèl·lules estan en contacte amb la lamina basal subjacent.
S’observa la presència de cèl·lules apicals binucleades.
7 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 4. EPITELIS GLANDULARS A) ACINS SEROSOS Preparació: Pàncrees de Macacus. Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - - El pàncrees de mamífers es una glàndula amb dualitat histofuncional. La porció del pàncrees exocrí esta constituïda per àcins serosos.
Les cèl·lules secretores dels àcins presenten nuclis arrodonits ( lleugerament basals) i citoplasma intensament tenyit en el qual destaca la regió apical, eosinòfila per la presencia d’abundants grànuls de secreció (zimògens [precursor inactiu d’un enzim]).
Els enzims pancreàtics donen l’acidesa i fan que es tenyeixi de rosa fort.
B) ILLOTS DE LANGERHANS Preparació: Pàncrees de Macacus. Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - El pàncrees endocrí esta constituït pels “illots de Langerhans” que comprenen agrupacions de diferents cèl·lules epitelials i nombrosos capil·lars.
La tinció és d’un rosa més pàl·lid degut a que les hormones (insulina i glucagó) no són àcids com els enzims.
8 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB PRÀCTICÀ 2(I). Teixit conjuntiu El teixit conjuntiu assumeix importants funcions: nutrició, farcit (relleno), suport estructural i defensa d'altres teixits i òrgans.
Entre les seves cèl·lules destaca per la seva constància i significat funcional el fibroblast.
La matriu extracel·lular esta formada per substància fonamental amorfa i diversos tipus de fibres (col·làgena, elàstiques i de reticulina).
Aquest teixit es troba en diferents formes que es classifiquen atenent a la proporció i grau d’empaquetament de les fibres.
1. FIBRES A) Fibres de col·làgena Preparació: Melsa de rata. Impregnació argèntica.
Observació: - Les fibres col·làgenes (col·lagen tipus I) es troben en major o menor proporció a la matriu extracel·lular de totes les varietats de teixit conjuntiu.
La “col·làgena” s’impregna amb sals de plata produint imatges de color groc-marró clar. A la melsa son especialment aparents aquests feixos de fibres col·làgenes a la càpsula, trabècules i vasos sanguinis.
9 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB B) Fibres de reticulina Preparació: Melsa de rata. Impregnació argèntica-or (Gordon i Sweets) Observació: - - Les fibres de reticulina (col·lagen tipus III) abunden en el teixit conjuntiu reticular dels òrgans limfàtics (hematopoètics, glàndules endocrines i fetge).
Un cop impregnat amb argent i or, les fibres de reticulina apareixen com elements molt prims, ondulats i negres que formen xarxes petites de caps sense lligar (cabos sueltos).
A la preparació de la melsa , aquestes fibres s’identifiquen clarament tan a la càpsula com a l’interior de l’òrgan.
C) Fibres d’elastina Preparació: Extensió de conjuntiu areolar subcutani. Tinció: mètode de Verhoeff (Hematoxilina fèrrica).
Observació: - - En una extensió de teixit conjuntiu lax (o areolar) s’observen les fibres elàstiques que apareixen com cordons rectes, prims i una mica refringents, es ramifiquen i anastomosan a manera de xarxa irregular. Destaquen clarament nuclis cel·lulars i capil·lars sanguinis (anastomosar = formació d’unions estretes).
En ocasions les fibres elàstiques s’observen flexuoses i amb cabos sueltos degut a trencaments artefactuals.
10 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 2. TEIXIT CONJUNTIU LAX El teixit conjuntiu lax o areolar es troba sostenint i nodrint els epitelis que entapissen els sistemes gastrointestinal, respiratori i urogenital. També constitueix la parènquima intersticial d’un gran nombre d’òrgans.
Preparació: Intestí prim de Macacus. Tricòmic de Masson.
Observació: - La paret del tracte digestiu esta format per una sèrie de túniques concèntriques, d’entre les quals ens fixarem en dues d’elles: 1. Mucosa. Constituïda per un epiteli i un còrion (làmina pròpia) de teixit conjuntiu lax.
Acolorit en rosa.
2. Submucosa. Teixit conjuntiu subjacent a la “muscular de la mucosa” amb major riquesa de fibres col·làgenes que l’anterior i de tonalitat verda.
- El teixit conjuntiu lax conté vasos sanguinis i limfàtics així com fibres i terminacions nervioses.
11 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 3. TEIXIT CONJUNTIU DENS El teixit conjuntiu dens (col·lagen o fibrós) es caracteritza pel predomini de les fibres col·làgenes sobre les cèl·lules i la substància fonamental.
A) Teixit conjuntiu DENS IRREGULAR Preparació: Pell de Canis (gos). Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - El teixit conjuntiu dens irregular es pot observar a la pell, formant la dermis, subjacent a l’epidermis.
Les fibres col·làgenes es disposen en bandes gruixudes i regularment entreteixides entre les que s’observen fibroblasts.
B) Teixit conjuntiu DENS REGULAR Preparació: Tendó de rata. Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - El teixit conjuntiu dens regular de feixos paral·lels es pot observar en els tendons i lligaments on la tracció és la seva funció primordial.
Les llargues fibres col·làgenes es disposen regularment en feixos densos i paral·lels. Els nuclis dels fibroblasts (“tendinòcits”) apareixen allargats i disposats en la direcció de les fibres.
12 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 4. TEIXIT CONJUNTIU ELÀSTIC El teixit conjuntiu elàstic és una varietat de teixit conjuntiu amb gran abundància de fibres elàstiques.
Preparació: Lligament nucal de Bos Taurus (vaca). Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - El conjuntiu elàstic es troba especialment desenvolupat en el lligament groc de la nuca dels remugants.
S’observa la presencia de gruixudes fibres elàstiques disposades en feixos paral·lels entre els que destaquen fibroblasts i algunes fibres col·làgenes.
13 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB PRÀCTICÀ 2(II). Teixit adipos Es pot considerar el teixit adipós com un teixit connectiu les cèl·lules del qual, els adipòcits, s’han especialitzat en emmagatzemar grasses.
Aquest teixit actua com un emmagatzemador de substrat pels processos alliberadors d’energia i és un teixit molt vascularitzat.
Existeixen dues varietats de teixit adipós: 1. TEIXIT ADIPÓS UNILOCULAR (GRASSA BLANCA) Es localitza fonamentalment en la capa subcutània (hipodermis) però també es pot trobar formant dipòsits interns intraabdominals i en associació amb les gònades.
Preparació: Hipodermis d’home o de rata. Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - En el teixit adipós blanc, els lípids s’emmagatzemen en els adipòcits uniloculars formant una gran gota lipídica que ocupa la major part de la matriu citoplasmàtica.
El citoplasma, en aquestes grans cèl·lules, apareix quasi buit (pèrdua de la gota lipídica en preparacions amb Hematoxilina-Eosina).
El nucli és excèntric, relegat a la perifèria de la cèl·lula i comprimit (aspecte aplanat).
Entre els adipòcits es poden reconèixer fibroblasts i capil·lars sanguinis.
14 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 2. TEIXIT ADIPÓS MULTILOCULAR (GRASSA PARDA) És freqüent en mamífers nounats i en animals hivernants on juga un important paper en la regulació corporal.
Preparació: Artèria de mamífer. Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - - En el teixit adipós multilocular, els lípids s’emmagatzemen en el citoplasma dels adipòcits en forma de múltiples gotes lipídiques molt petites, el que dóna al citoplasma un aspecte vacuolar.
Els adipòcits multiloculars posseeixen un nucli més central i d’aspecte més arrodonit que els uniloculars.
El teixit adipós multilocular està disposat en lòbuls separats en septes(paredis) de teixit conjuntiu.
El teixit en general posseeix una rica xarxa capil·lar.
15 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB PRÀCTICÀ 3(I). Teixit cartilaginos El teixit cartilaginós o cartílag és una forma semirígida de teixit connectiu. La seva funció primordial és donar solidesa i a la vegada flexibilitat a les estructures o òrgans en els quals s’hi inclou.
El teixit cartilaginós és avascular i està constituït pe cèl·lules (condròcits) i matriu extracel·lular amb abundant substància fonamental amorfa. La classificació de les diferents varietats de cartílag (hialí, elàstic, fibrós) es realitza en funció de la proporció en que es troben les fibres col·làgenes i elàstiques que s’inclouen en la matriu extracel·lular. Els cartílags hialí i elàstic es troben envoltats pel “pericondri” de naturalesa conjuntiva densa irregular.
1. CARTÍLAG HIALÍ És el tipus més freqüent de cartílag. Es caracteritza per l’abundància de substància fonamental amorfa i l’escassetat de fibres.
Preparació: Tràquea de rata (epiteli + cartílag + múscul). Tall transversal. Tinció: Hematoxilina – Eosina.
Observació: - A la tràquea, el cartílag es localitza entre una franja de teixit conjuntiu lax i una capa muscular.
Els condròcits es disposen en grups isogènics radials, separats els uns dels altres per grans àrees de matriu extracel·lular.
En direcció cap a la superfície del cartílag, les cèl·lules cartilaginoses apareixen progressivament menys diferenciades (com mes superfície, menys diferenciació) El pericondri (teixit conjuntiu que rodeja el teixit cartilaginós) presenta abundants fibres col·làgenes densament empaquetades i cèl·lules amb nuclis allargats.
16 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 2. CARTÍLAG ELÀSTIC El cartílag elàstic es localitza preferentment en el pavelló de l’orella i en el conducte auditiu extern de mamífers. Posseeix abundants fibres elàstiques, que donen a aquest tipus de cartílag la seva elasticitat característica.
Preparació: Orella de Canis (gos). Tinció: Hematoxilina – Eosina.
Observació: - L’organització estructural del cartílag elàstic és similar a la del cartílag hialí.
En la matriu extracel·lular s’observen nombrosos feixos entreteixits de fibres elàstiques, disposades perpendicularment a la superfície del cartílag.
17 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 3. CARTÍLAG FIBRÓS El cartílag fibrós o fibrocartílag posseeix característiques intermèdies entre el teixit cartilaginós i el conjuntiu dens, però a diferència d’aquest últim, no està irrigat. Conté abundants fibres col·làgenes, agrupades en feixos paral·lels. A diferència dels cartílags hialí i elàstic, el fibrocartílag no presenta pericondri.
Preparació: Cartílag fibrós de disc invertebral. Tinció: Blau d’Anilina.
Observació: - S’observen feixos de fibres col·làgenes, llargs i ondulats, de coloració blava.
Els condròcits, generalment disposats en fileres, es troben en llacunes entre els feixos de fibres col·làgenes, i presenten un nucli petitet lilós.
No té pericondri ni grups isogènics.
18 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB PRÀCTICÀ 3(II). Teixit ossi El teixit ossi, principal representant dels teixits esquelètics de vertebrats, és una forma especialitzada de teixit connectiu en el qual la matriu extracel·lular està mineralitzada, la qual cosa confereix una marcada duresa i rigidesa. La funció primordial d’aquest teixit és el suport, encara que juga un important paper en el manteniment de la homeòstasi del calci en l’organisme (reabsorció de Ca2+ de l’os).
Macroscòpicament, l’os pot classificar-se segons la manera d’organització en compacte i esponjós; microscòpicament, el teixit ossi presenta dues varietats: laminar i no laminar.
1. TIPUS CEL·LULARS Preparació: Cèl·lules òssies. Teixit ossi no laminar. Tinció: Hematoxilina – Eosina.
Observació: - - - En la preparació pot observar-se la matriu òssia (eosinòfila) i els tres tipus cel·lulars característics del teixit ossi: osteoblasts, osteòcits i osteoclast.
Els osteoblasts s’observen a la perifèria de la superfície òssia en formació. Son cèl·lules de forma poligonal, nucli arrodonit i citoplasma altament basòfil. Secreten matriu, i quan tenen matriu a tot el seu voltant, obtenim osteòcits.
Els osteòcits es troben situats en cavitats llacunes òssies o osteoplasts. A cada llacuna s’observa un sol osteòcit una mica basòfil.
Els osteòcits estan al mig de l’os aïllats, i es comuniquen entre ells mitjançant canals calcòfores on hi ha prolongacions citoplasmàtiques de l’osteòcit (unions GAP).
Els osteoclasts, responsables de la resorció òssia, son cèl·lules multinucleades de grans dimensions i citoplasma acidòfil. En ocasions, pot observar-se el seu “borde fruncido”  en un extrem de l’ós té més superfície per la reabsorció del calci.
19 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 2. TEIXIT OSSI LAMINAR Preparació: Osteones. Os compacte humà. Pulimentació per desgast.
Observació: - - - Els sistemes de Havers o osteones es distribueixen per tot el camp d’observació.
Contenen vasos sanguinis i nervis.
A qualsevol osteona, tallada transversalment, la matriu òssia es disposa en làmines concèntriques al voltant del conducte de Havers. S’observa la disposició regular de les llacunes òssies en cada osteona, seguint també perfils concèntrics. En el teixit viu, el soma de l’osteòcit s’ubica en la seva llacuna òssia (entre làmina i làmina trobem els osteòcits).
De cada llacuna òssia irradien canalicles calcòfores (conductes) que connecten entre sí llacunes pròximes, finalitzant en els conductes de Havers. Els canalicles calcòfores contenen prolongacions citoplàsmiques dels osteòcits.
En aquest tipus de preparació el material cel·lular es conversa malament, i per aquesta raó l'interior dels conductes de Havers, llacunes i canalicles pot estar buit.
Els sistemes intersticials de contorn irregular i situats entre les osteones són restes de sistemes de Havers preexistents.
En ocasions, es distingeixen conductes de Volkmann orientats en sentit obliquo als de Havers (son perpendiculars a ells).
Osteoide: matriu no calcificada Teixit circumferencial: el trobem a la part més externa i més interna de l’os.
Periosti: teixit conjuntiu dens que recobreix per fora l’os.
Endosti: teixit conjuntiu dens que recobreix per dins l’os.
També es poden observar trabècules.
20 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB Preparació: Os esponjós descalcificat. Epífisis ossia de Félix catus (gat). Tinció: Hematoxilina – Eosina.
Observació: - L’os esponjós està constituït per una xarxa de porcions òssies de mida i contorn irregular, trabècules i espícules que limita amb cavitats medul·lars (espais).
Es distingeixen canals tubulars i llacunes òssies en l’interior d’aquestes trabècules o espícules.
S'observa, a vegades, la presència de línies refringents i paral·leles en la matriu òssia: ordenació de laminilles en el teixit ossi laminar.
Les cavitats medul·lars contenen teixit hematopoiètic i nombrosos espais circulars buits que corresponen a adipòcits uniloculars.
Trobem osteones.
21 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB PRÀCTICÀ 3(III). Sang 1. TINCIÓ DE FROTIS SANGUINI La sang és un teixit les cèl·lules del qual estan suspeses en un medi líquid denominat plasma sanguini. És un vehicle pel transport de cèl·lules, gasos, nutrients i productes metabòlics i hormones a través de l’organisme.
La tinció diferencial dels elements formes de la sang s’aconsegueix mitjançant complexes barreges de colorants basades en les solucions tipus Romanowsky en què intervenen colorants bàsics com l’anilina, eosina i les seves sals corresponents.
La determinació de les característiques morfològiques i cromàtiques dels components de les cèl·lules sanguínies acostuma a realitzar-se a partir de frotis o extensions de sang.
1. Material Sang de Ovis aries (ovella) recollida en tub heparinitzat.
2. Confecció de les preparacions A) Realització del frotis Les frotis són preparacions obtingudes per l’extensió d’un líquid biològic. Com les cèl·lules sanguínies estan en suspensió en el plasma, l’extensió de sang sobre una superfície llisa possibilita la disposició en monocapa de les cèl·lules que integren aquest teixit.
1) Es diposita una gota de sang a 1-2 cms de l’extrem d’un portaobjectes 2) Es disposa inclinat un segon portaobjectes contactant pel seu cantó “petit” amb la gota de sang 3) S'arrossega el porta mòbil sobre el suport per tal que la gota s’estengui per tensió superficial formant una làmina molt fina.
4) L’estès sanguini es deixa assecar durant un parell de minuts.
B) Tinció 5) El frotis sanguini s’introdueix 5 vegades durant un segon cada cop en la solució I.
6) Es submergeix 3 vegades durant 1 segon cada una en la solució II.
7) Es submergeix 6 vegades durant 1 segon cada una en la solució III.
8) Es renta amb aigua destil·lada i es deixa assecar a l’aire.
C) Muntatge Es pot observar després de la dessecació directament al MO.
22 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 2. VISUALITZACIÓ MICROSCÒPICA 1) SANG DE MAMÍFER Preparació: 1) Frotis de sang humana. Tinció: Comercial Diff-Quick.
2) Frotis de sang d’ovella. Tinció: Comercial Diff-Quick Observacions: - - A) ERITRÒCITS Són les cèl·lules més abundants de la sang i estan adaptades en extrem a la seva funció principal, el transport de CO2 i O2.
Els eritròcits (hematies) es reconeixen en base a les següents característiques: o Cèl·lules a nucleades o Forma discoïdal i bicòncava o Acidòfiles pel seu alt contingut en hemoglobina La porció central dels eritròcits apareix poc colorejada degut al seu espessor menor.
La silueta de l’eritròcit pot presentar projeccions curtes i cròniques (espícules) degut al plegament i retracció de la seva membrana. Aquest fenomen, conegut com "crenación(?)", obeeix a la pèrdua d’aigua en medis hipertònics.
B) LEUCÒCITS a. GRANULÒCITS o Els granulòcits es caracteritzen per la presència de grànuls específics en el seu citoplasma i pel seu nucli marcadament lobulat i de forma variable. Atenent a l’afinitat tintorial d’aquests grànuls es classifiquen en neutròfils, eosinòfils i basòfils.
i. Neutròfils  Presenten un nucli multilobulat, de tres a cinc lòbuls connectats per fines bandes de material nuclear.
 El seu citoplasma apareix poc tenyit per l’escassa afinitat dels grànuls específics davant d'una tinció àcida-bàsica.
ii. Eosinòfils  Tenen un nucli bilobulat en forma d’ulleres de sol.
 El seu citoplasma està replet de grànuls específics de tamany uniforme, que es tenyeixen amb la eosina (ataronjat intens).
iii. Basòfils  El nucli d’aquest tipus cel·lular és lobulat en forma d'U o S però apareixen marcats per nombrosos grànuls específics molt basòfils (to lilós).
b. AGRANULÒCITS o Es caracteritzen per l’absència de granulacions específiques.
o El nucli és esfèric o reniforme, presenten lòbuls. Es classifiquen en monòcits i limfòcits.
23 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB i. Monòcits  Són els glòbuls blancs de major tamany.
 Es caracteritzen per tenir un nucli gran i excèntric, generalment de forma arronyonada o ferradura.
 Presenten un citoplasma lleugerament colorejat.
ii. Limfòcits  Són les cèl·lules més petites de l’anomenada sèrie blanca, poden presentar un tamany proper al dels eritròcits  Posseeixen un nucli esfèric que apareix intensament tenyit i en torn al qual s’observa un fi anell de citoplasma circumdant, moderadament basòfil.
- C) PLAQUETES Són petits fragments cel·lulars a nucleats, resultat de la fragmentació del citoplasma de cèl·lules precursores hematopoètiques.
No resulta molt fàcil visualitzar-les amb el MO i amb freqüència apareixen agrupades.
El seu citoplasma es tenyeix de color púrpura en una tinció àcida-bàsica.
24 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 2) SANG D’AU Preparació: Frotis de sang de Gallus sp. (pollo). Tinció comercial Diff-Quick.
Observacions: - En aus, així com en peixos, amfibis i rèptils, els eritròcits són cèl·lules nucleades de forma ovoide i biconvexa En les preparacions s’observen els eritròcits com cèl·lules de contorn oval, amb nucli ovalat en posició central.
25 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB PRÀCTICÀ 4(I). Teixit muscular El teixit muscular es caracteritza per la possessió de cèl·lules, freqüentment allargades (fusiformes o cilíndriques), anomenades “fibres”, que han desenvolupat al màxim la capacitat de contractilitat. La cèl·lula muscular acostuma a estar elongada en la direcció de la contracció.
Dins de cada fascicle de cèl·lules o fibres, agafem una fibra i veiem que està formada de miofibril·les, i en cada miofibril·la trobem miofilaments. Aquests miofilaments poden ser gruixuts (parlem de miosina) o prims (actina).
En aquest teixit es distingeixen dues grans categories, teixit muscular estriat i teixit muscular llis, segons la presència o absència d’estriacions paral·leles en les seves fibres.
1. TEIXIT MUSCULAR LLIS Preparació: Intestí prim de Macacus (Mono). Tricròmic de Masson.
Observació: - - - Miofilaments no organitzats  vísceres, músculs circulars Les fibres musculars apareixen com cèl·lules fusiformes molt apretades entre sí, els nuclis de les quals es disposen centralment, allargats en la mateixa direcció de la cèl·lula.
El teixit muscular de la paret intestinal esta constituït per dues capes de cèl·lules disposades en angle recte: la capa longitudinal externa i la capa circular interna.
En una secció transversal de l’intestí es poden observar les fibres musculars llises de la capa longitudinal tallades transversalment i les de la capa circular tallades longitudinalment. Entre ambdues capes existeix un teixit conjuntiu lax i en ocasions es poden observar grups de cèl·lules grans que corresponen a ganglis nerviosos.
Tenim tres tipus de teixit conjuntiu en el teixit muscular: o Epimisi: teixit conjuntiu que envolta el múscul o Perimisi: teixit conjuntiu que envolta el fascicle de fibres o Endomisi: teixit conjuntiu que envolta el miòcit (esquelètic) o el conjunt de cèl·lules fortament adherides entre elles (cardíac).
26 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 2. TEIXIT MUSCULAR ESTRIAT A) Teixit muscular esquelètic Preparació: Múscul esquelètic humà. Tall longitudinal. Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - - - - Miofilaments organitzats (PATRÓ DE BANDES) Ossos llargs, músculs, cor...
Aquest patró de bandes es desgrana en: o Banda H: la constitueixen els miofilaments de miosina. Trobem el disc M que comprèn les proteïnes que lliguen la miosina.
o Banda I: la constitueixen els miofilaments d’actina. Trobem el disc Z que comprèn les proteïnes que lliguen l’actina.
o Banda A: comprèn aquella zona on es solapen els miofilaments de miosina i d’actina.
En els músculs seccionats longitudinalment apareixen varis nuclis en la perifèria de les fibres musculars i poden apreciar-se clarament les estriacions transversals de les miofibril·les.
En el teixit muscular esquelètic, tota la fibra és una sola cèl·lula  Fusió mioblast (precursor del miòcit) = sincitis multinucleats (teníem moltes cèl·lules musculars o miòcits i ara en tenim 1).
Té un reticle sarcoplasmàtic molt organitzat.
Anomenem sarcolemma la membrana plasmàtica de la cèl·lula muscular o miòcit.
- 27 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB B) Teixit muscular cardíac Preparació: Cor de Mico. Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - Les cèl·lules musculars cardíaques són cilíndriques i els seus extrems es bifurquen.
En secció longitudinal pot observar-se el nucli allargat, en posició central, i el gran número d’estriacions transversals.
Les cèl·lules s’uneixen mitjançant especialitzacions particulars de la membrana, els discos intercalars, que es disposen perpendiculars a la direcció de la fibra.
En una sola fibra trobem varis miòcits molt adherits entre ells que tenen una especialització a la membrana, l’anomenat disc intercalar.
28 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB PRÀCTICÀ 4(II). Teixit nervios El teixit nerviós està constituït per cèl·lules (neurones i cèl·lules glials), capil·lars sanguinis i escassa matriu extracel·lular. És el component basic del sistema nerviós que des d'un punt de vista anatòmic es subdivideix en sistema nerviós central (SNC) i sistema nerviós perifèric (SNP). El SNC compren el cervell, el cerebel i la medul·la. En el SNP només trobem substància blanca.
En el SNC es distingeix la substància gris, zones caracteritzades per l’acumulació de somes neuronals, arbres dendrítics i porcions axòniques no mielinitzades i la substància blanca, presència predominant d’axons mielinitzats (oligodendròcit i cèl·lules d’Schwann).
L’estroma del SNC està delimitat en superfície per la glia marginal i en profunditat pel revestiment glial que entapissa els ventricles i el canal ependimari.
El SNP és continu amb el SNC i compren els elements nerviosos situats per fora de la citada glia marginal.
Són objectius d’aquest exercici la identificació d’alguns tipus neuronals i glials, i l’observació de fibres nerviosos i la visualització de l’organització histològica,.
1. NEURONES Preparació: Medul·la espinal de rata. Tall transversal. Tinció: Hematoxilina-Eosina.
Observació: - - El soma neuronal pot contenir cúmuls de material basòfil que corresponen a estructures cel·lulars riques en RNAs. La tinció amb hematoxilina (colorant bàsic) és adequada per demostrar aquesta condició citoplasmàtica.
La substància gris de la medul·la espinal té forma de papallona, en la qual es distingeixen dues astes ventrals i dues astes dorsals menys prominents.
En la substància gris s’observen diversos tipus de neurones, cèl·lules glials i capil·lars sanguinis. Són especialment cridaners pel seu gran tamany els somes de les motoneurones α, localitzades en les astes ventrals de la medul·la. També són característics per tenir un nuclèol arrodonit.
29 HISTOLOGIA - PRÀCTIQUES LAB En el pericarion de les motoneurones α destaquen grumolls o grànuls basòfils, la substància de Nissl: agrupacions de reticle endoplàsmic rugós i ribosomes lliures.
S’observen els nuclèols prominents d’aquestes macro neurones multipolars.
En el centre de la medul·la espinal es localitza el canal central o ependimari, revestit per un tipus glial, els ependimòcits, que són les cèl·lules que l’envolten.
30 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB Preparació: Cerebel de rata. Tall sagital. Tinció: Immunocitoquímica per Calbdindina.
Observació: - - - - - El mètode immunocitoquímica per la Calbandina es fonamenta en l'ús d’anticossos contra aquesta proteïna i la seva posterior visualització mitjançant reaccions citoquímiques.
El cerebel esta formant per “una corteza” replegada de substància gris, el còrtex, i una massa central de substància blanca.
Entre les neurones del còrtex cerebel·lós destaquen pel seu gran tamany les cèl·lules de Purkinje. Aquest tipus neuronal és l’únic evident per la immunoreactivitat de la Calbindina en pericarion, dendrites i axó (de color marró per efecte de la peroxidasa).
Són una monocapa de cèl·lules que també s’anomena capa ganglionar.
La neurona de Purkinje presenta un soma piriforme, del qual parteixen apicalment d'un a tres troncs gruixuts dendrítics dirigits cap a la superfície del còrtex.
Les dendrites de la cèl·lula de Purkinje estan molt ramificades mentre que l’axó és descendent i va en direcció oposada a l’arbre dendrític, fins la profunditat de la substància blanca cerebel·losa.
També poden observar-se nombrosos nuclèols, neuronals i glials, tenyits en blau degut a l’ús de l’hematoxilina com a tinció de contrast.
Distingim doncs tres capes: la capa molecular(les dendrites), la capa ganglionar (on està situada la monocapa de cèl·lules de Purkinje) i la capa granular on es troben les cèl·lules granulars.
Les cèl·lules de Purkinje tenen molts arbres dendrítics on arriben senyals d’altres cèl·lules, les quals transmeten al soma i del soma van a l’axó. Els axons formen la substància blanca  fan sinapsi amb neurones grans  en el lloc on fan la sinapsi ja no hi ha substància blanca, ja que dins la blanca n’hi ha una de grisa que és on es fusionen tots els axons i té lloc la sinapsi.
31 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB 2. FIBRES NERVIOSES Preparació: Arrels de nervi raquidi. Rata. Tall transversal. Tinció: Klüver-Barrera.
Observació: - - S’han seccionat algunes arrels de nervis raquidis o espinals (SNP). La preparació també conté el tall de medul·la espinal (SNC) obtingut a aquest nivell.
Amb objectius de 4 i 10X cada arrel mostra un mosaic de peces rodones que correspon a la imatge panoràmica de múltiples fibres nervioses tallades transversalment.
Es visualitza qualsevol baina de mielina com un anell dens, blau intens, que rodeja un cercle central més pàl·lid, l’axó (el SNP comprèn els axons més una capa de mielina, la baina).
No s’observen els nuclis de les cèl·lules d’Schwann perquè no s’ha realitzat la coloració apropiada.
32 HISTOLOGIA PRÀCTIQUES LAB Preparació: Nervi dissociat. Oyctolagus cuniculus (conill). Tinció: OsO4.
Observació: - Els nervis (SNP) són susceptibles de dissociar-se en els seus elements constituents, obtenint-se fibres nervioses aïllades que poden disposar-se sobre un portaobjectes.
El tetròxid d’osmi, OsO4, té el doble paper de fixador i colorant de mielina.
S’observen varis fragments de fibres nervioses mielíniques tenyits en negre pel OsO4.
Amb l’objectiu de 40X es distingeix algun nòdul de Ranvier: interrupció de la baina de mielina que indica els límits de les cèl·lules d'Schwann d’una mateixa fibra.
Distingim els nervis eferents dels nervis aferents. Els aferents entren a la part dorsal, mentre que els eferents surten de la part ventral.
33 ...