Tema 3. La confederació catalanoaragonesa (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 15/04/2016
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Tema 3. La confederació Catalanoaragonesa 1. La unió dinàstica amb Aragó Document escrit l'any 1137, domini dels comtes de Barcelona sobre Aragó, i el que es coneix com la corona Catalanoaragonesa. La filla que dóna el comte Ramon és Peronella. Per arribar a entendre com es fa aquesta situació hem d'anar fins el 1134, on mor sense descendència Alfons el Bataller. el rei d'Aragó = crisi successora en grans dimensions. Cedeix el seu testament a una sèrie d'ordres: 1. Ordres religioses de tipus militar, creades en les croades. L'orde del Temple, entren a la península en la segona dècada d'època almoràvit. A Catalunya els templers compten amb el suport de Ramon Berenguer el Gran, al 1131 en el seu testament els hi fa moltes donacions i fins i tot entra a formar part de l'ordre abans de morir.
2. Ordre de l'Hospital de Jerusalem, importants donacions per part de la noblesa cristiana i dels comtes catalans.
La col·laboració d'aquests ordres militar amb l'expansió catalana és un fet. Això explica que aquestes ordres entrin dins del territori.
El fet que el Batallador tomés aquesta decisió té un rerefons religiós però també l'admiració que donaven aquestes ordres envers la noblesa. Altres nobles van fer grans donacions a l'Ordre hospitalària, importància de les ordres militars i el seu lligam amb la noblesa.
Disposició d’El Bataller polèmica, es van negar a acatar els eclesiàstic i els pagesos, el navarresos van aprofitar la situació per separar-se d'Aragó, coronant a Garcia VI de Navarra. Els aragonesos es van manifestar contraris a l'última voluntat del seu rei i troben el seu successor en el seu germà, eclesiàstic, que va acabar acceptant ser proclamat reis dels aragonesos i va ser conegut com Ramir el Monjo, li va sortir un competidor, fillastre d’El Bataller, Alfons VII (fill d'Urraca) i reivindica el seu tron d'Aragó, inicia una ofensiva militar i ocupa bona part de l'Ebre i ocupa Saragossa. La Santa Seu va acabar de complicar la situació, ja que no reconeix ni a Ramir ni a Garcia i el que reivindica és que es respecti l'última voluntat d’El Batallador. Ramir va buscar aliances i aquí és on apareix el comte de Barcelona, que donarà el seu suport a Ramir, aliances que es concreten amb el matrimoni de Ramir el Monjo i Agnès de Poitiers va néixer l'infanta Peronella, en ella requeia la successió al tron.
A partir d'aquest moment es produeixen uns jocs diplomàtics, sabem poca cosa perquè en gran part es van mantenir en secret.
Sabem que els castellans van intentar prometre a Peronella amb Sanç, i fins i tot van aconseguir que el Monjo firmés aquesta unió, però en paral·lel la diplomàcia catalana va fer que aquest pacte no es portés a terme. La santa seu va enviar al cardenals Guido, per tal de buscar una solució que satisfés a totes les parts, incloses les ordres militars, finalment es va optar per la sortida catalana i a l'any 1137 es celebraven les esposalles entre Peronella i Ramon Berenguer IV, per les quals el rei Ramir lliure a la seva filla al comte del Barcelona juntament amb el seu regne.
El rei d'Aragó manava als seus súbdits que obeïssin al comte de Barcelona com si d'ell mateix es tractes. Poc després de signar aquest document Ramir es retiraria al convent i abandonaria la diplomàcia, deixada en mans de Ramon Berenguer IV. Alfons de Castella li cediria Saragossa. Després d'una sèrie de pactes amb la Santa Seu les ordres militar rebrien una sèrie de beneficis.
Una unió amb un principat feudal com el català, els hi hauria semblat una opció més atractiva i menys perillosa que la oferta del rei de Castella (poder molt més gran de la institució reial), això el que va significar és el moment d'una unió dinàstica pactada, no es tracta d'una annexió, sinó que Catalunya i Aragó mantindrien les seves costums, els seus governants, mantenien la seva pròpia identitat, per això es parla de confederació (tot i ser una terme anacrònic) Catalanoaragonesa (l'únic que comparteixen és el rei).
1. L'ocupació de la Catalunya Nova Ramon Berenguer IV continuaria la tasca expansionista del seu pare cap a la Catalunya Nova. Es conquesta Tortosa i a l'any següent hi ha l'ocupació de Lleida. Posteriorment amb la conquesta de Mequinensa aconsegueixen el control definitiu de la navegació per l'Ebre (control de navegació entre Catalunya i Aragó).
Expulsions sarraïnes de Miravet i Siurana. Es consoliden els límits del que és avui Catalunya.
Després de la conquesta militar vindria el repartiment, la reorganització i repoblament del territori.
La reorganització aniria a càrrec de tres institucions: 1. Els comtes i la noblesa, ho veiem a través de las cartes de poblament/franquesa, document atorgat per l'autoritat comtal que garantien una sèrie de privilegis per tal d'afavorir el repoblament, es basaven en els privilegis i llibertats dels habitant de Barcelona. A part veiem la participació de nobles, p.ex. Siurana, que va ser donada pel comte al cavaller Bertran de Castellat per tal de poblar-la.
2. Els monestirs cistercens. el Cister orde religiós format a Borgonya al s.XII (anomenats monjos blancs). Berenguer IV un cop finalitzada la conquesta crida a l'orde perquè col·labori amb el repoblament, en aquest moment és quan s'aixequen els monestir de Santes Creus, de Poblet etc.. Molts dels monestirs es dedicaran sobretot en el conreu del vi i la ramaderia i alguns, com Poblet gaudiran de drets d'impartir justícia i altres drets públics sobre altres viles. Percepció de rendes i fins i tot d'impartir justícia.
3. Ordes militars, Templers i hospitalers. La cavalleria del Temple i del Hospital participarien de forma activa en la conquesta, al repartiment i al repoblament, la zona de l'Ebre seria donada a l'orde del Temple.
A finals del s.XII podem dir que Catalunya assoleix el seu perfil territorial, conseqüència però veiem a que Catalunya queda dividida en dues Catalunyes: 1.
Vella, La Catalunya primer feudalitzat, territori predomini d'hàbitat dispers en masos i petites termenats viles, i castells dominis senyorials, noblesa poderosa, pagesia servil, mals usos, creació de viles reials/viles franques per part dels comtes-reis. Es creen les anomenades viles reials i les viles franques.
2. La Catalunya Nova, fruit d'una conquesta del s.XII, territori poblat per catalano-occitans i població mudèjar (en primer moment rebran la protecció del comtes, per no ser jutjats), dominis d'orde militars, domini monàstics cistercencs, grans propietats eclesiàstiques p.ex.
Arquebisbe de Tarragona posseeix bona part del camp de Tarragona o la Seu de Lleida que posseeix grans propietats al Segrià. Es creen ciutats amb cartes de població i franquesa que donarien més llibertat en comparació amb la Catalunya Vella.
CARTA DE POBLAMENT DE LA VILA DE LLEIDA, 1150 1150, gener. Lleida.
Carta de poblament de Lleida atorgada per Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell.
GRAS I ESTEVA, Rafael, La paheria de Lleida, 1988 (2ed.) pàg. 227-230. Hi ha traducció castellana a Historia de España dirigida por Tuñon de Lara, Barcelona: Labor, 1986, pàgs. 350-352.
“Sigui conegut de tots els homes que jo, Ramon, comte de Barcelona, príncep d'Aragó ii marquès de Lleida i de Tortosa i, jo, Ermengol, comte d'Urgell, que posseeixo Lleida de mans del comte de Barcelona, iidonem a vosaltres, tots els pobladors i habitants o residents en la ciutat de Lleida, tant els presents com els futurs, les cases i patis i hortes i finques, i tota la ciutat de Lleida, tant la construïda com la destruïda, dins i fora dels murs, per tal que l'habiteu i la pobleu i que hi edifiqueu cases. Us donem també el territori de la ciutat de Lleida, ja cultivat ja d'erm, amb tots els seus termes i pertinences i totes les seves entrades i sortides perquè tingueu allí totes les vostres cases i heretats, segons que ho donaren a cadascú de vosaltres per les nostres cartes de donació en propi i franc alou, amb prole i sense, per que feu el que volgueu com a pròpies heretats vostres i donar-les, vendre-les o empenyorar-les a qui vulgueu excepte a cavallers i esclesiàsticsiii.
Us donem també els prats i les pastures, fonts i aigües, boscos i llenya i la caça, la plana i els turons per a tots els vostres usos, i pasturar i aconduir tots els vostres ramats.
Us concedim també a tots que en l'esdevenidor no pagueu en la ciutat de Lleida i en el seu terme ni cap lleuda ni cap usatge i que cap persona sigui obligada a això perpètuamentiv.
I que nosaltres ni cap senyor, ni cap castlà, ni veguer, ni batlle de Lleida v, home o dona, no us farem ni farà ningú cap força ni cap obligació en les vostres persones ni en les vostres possessions, i que ni nosaltres ni cap senyor o batlle de Lleida no puguem ni puguin inculpar-vos o raptar-vos per qualsevol cosa, sense testimonis legítims i idonis, i que no travareu combat amb nosaltres o amb qualsevol senyor o batlle de Lleida.
I que, en endavant, sigueu francsvi, lliures i segurs amb totes les vostres posessions i heretatges sense cap altra retenció que aquí no hàgim fet, llevades la fidelitat i la recta justícia només que ací ens reservem, les quals haureu i observareu així, tal i com es disposa per escrit i constituït a continuació: Primerament, la manera d'instruir i observar la justícia és aquesta: Si algú desembeinava el punyal o l'espasa o la llança contra altri, amenaçant-lo o irritant-lo, entregarà a la cúria vii 60 sous o perdrà la mà. Aquell que apresava a un lladre robant la seva propietat el retindra fins que recuperi els seus béns, i després l'entregarà a la justícia de la cúria. I si algú havia una penyora d'altre, i el deutor no volia satisfer el deute, sigui-li lícit des d'aquell moment a qui tingués la penyora, vendre-la o empenyorar-la a qui vulgués, de la qual recuperarà çò el seu.
Si algú fes, per çò, creditor o fiador a algun habitant o resident de Lleida, i no volia pagar en el termini, i si això es presentava en plet a la cúria i s'obligava a aquest deutor o fiador, que sigui lícit al ciutadà de Lleida d'embargar al dit creditor o fiador els seus cavalls o muls o béns propis qualsevols, de qualsevol classe que descobrís.
En totes les injúries i perjudicis que s'esdevinguessin entre els habitants de Lleida, els prohoms de Lleida tindran facultat per apaivagar-vos i resoldre'ls si volien abans que se'n formulés plet davant la cúria. En aquelles injúries i perjudicis de les quals, però, no s'hagi presentat plet, se seguirà en dret segons la importàcia del perjudici, i això es farà segons l'estimació o el judici de la cúria.
I si algú fos sorprès en adulteri amb la muller d'altri, recorreran ambdós, home i dona, totes les places de la ciutat de Lleida despullats i assotats, però no sofriran cap dels dos altre perjudici en llurs béns i hisendes a causa d'això.
I nosaltres, els prescrits comtes de Barcelona i d'Urgell, convenim amb vosaltres, tots els habitants de Lleida, a mantenir fermanent i a complir de bona fe tot el que hem escrit més amunt sense engany per a vosaltres, i que mantindrem i conservarem els vostres cossos i tots els vostres béns en tots els llocs del mar i de la terra on tinguem poder contra tots.
Els pobladors i residents de la ciutat de Lleida, de mà major i menor viii, convenim amb vosaltres, els nostres senyors Ramon, comte de Barcelona, i Ermengol, comte d'Urgell, que d'aquest dia en endavant us serem fidels en tots els vostres drets i justícies de bona fe i sense engany en coneixement nostre i que us ajudarem a mantenir i a conservar la ciutat i vila de Lleida, segons el nostre poder.
[...] Feta aquesta carta el mes de gener, any de l'Encarnació del Senyor 1149” i Intitulació com a príncep d’Aragó degut a que encara no s’ha cassat amb Peronella (esposalles fetes el 1137).
Posseeix les terres de Lleida en nom del Comte de Barcelona, per tant el Comte d’Urgell és vassall del Comte de Barcelona.
ii iii No deixen que venguin les seves propietats o les arrendin a càrrecs nobiliaris o bé eclesiàstics degut a que el Comte de Barcelona no vol perdre el control sobre les seves terres, i no vol que hi hagi una tercera figura nobiliari o eclesiàstica entre els seus vassalls i la seva autoritat, perquè aquestes capes socials no tinguin més poder i no creixin de forma desmesurada.
iv Llibertat fiscal, és a dir, no han de realitzar cap pagament en forma d’impost o tribut a la ciutat de Lleida, situació contraria a la Catalunya Vella, on han de pagar uns tributs/impostos, fet que explicarà una de les causes del moviment poblacional cap a la Catalunya Nova.
v Sèrie d’autoritats civils dins de la ciutat, en el cas del Batlle i el castlà són de nomenament reial, per tant és la justícia del rei la que actua dins de les ciutats.
vi Estableix la ciutat de Lleida com una ciutat Franca.
vii La Cúria del veguer, és qui imparteix la justícia dins de la ciutat.
viii Dos estaments diferents dins de la societat estamental de les ciutats.
1. Occitània: l'expansió cap al nord 2. L'expansió per la Mediterrània 1. Mallorca 2. València 3. Sicília 4. Atenes i Neopàtria 5. Sardenya 3. La moanrquia, el pactisme i la plenitud de les insitucions catalanes 4. Societat i economia: ciutat, mercat i comerç ...