La traducció a les llengües romàniques (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2014
Páginas 1
Fecha de subida 19/11/2014
Descargas 29
Subido por

Vista previa del texto

TRADUCCIÓ A LES LLENGÜES ROMÀNIQUES El segle XIII es comença a traduir a llengües romàniques. Es tradueixen textos religiosos, literaris, científics... per part del clergat, intel·lectuals o escriptors. Però abans cal destacar una sèrie d’obres: Chanson de Roland, Poema de Mio Cid, Curial e Güelfa: són tres grans obres de la literatura medieval. Tenen en comú que les tres són anònimes.
Gonzalo de Berceo (poesia religiosa), Homilies d’Organyà (considerat el primer text en català), Tirant lo Blanc (novel·la de l’Edat Mitjana): les tres són construïdes a partir d’obres ja existents. La poesia de Gonzalo de Berceo es caracteritza per fer grans apropiacions; dels cinc sermons de les Homilies d’Organyà, quatre són traduccions del llatí; Tirant lo Blanc és una obra farcida d’apropiacions, de traduccions, fent-se-la seva.
A l’Edat Mitjana no existeix la idea d’originalitat (és un concepte del Romanticisme –segles XVIII-XIX). Tampoc no existeix la idea de plagi, es podria dir que copiar és una pràctica ben vista, acceptada, ben valorada. Tampoc no existeix una idea clara d’autoria. La majoria d’obres medievals són, per tant, anònimes.
Les primeres traduccions medievals són implícites, és a dir, traduccions camuflades en obres originals. No són presentades com a traduccions, fins i tot al final de l’Edat Mitjana.
Parlar de les traduccions implícites medievals és parlar de la literatura medieval.
Les primeres traduccions explícites a llengües romàniques són cap al final de l’escola de Toledo (segle XIII), i responen a demandes concretes. A més, sovint es tradueix explícitament perquè hi ha un centre de poder que propicia la traducció (parròquia, ajuntament). Les traduccions més antigues són textos administratius, jurídics, comercials; i després, per l’home medieval és també una necessitat la ciència (llibres de medicina, astrologia) i el llibre religiós. Dins aquest tipus de llibre religiós, una gran part està dedicada a la traducció de La Bíblia, i l’altra part, obres populars (catecismes, vides de sants).
Pel que fa al perfil dels traductors, eren eclesiàstics (als monestirs es concentra gran part del saber medieval), escriptors, i la figura del funcionari reial  normalment situat a una cort medieval, en alguna dependència de l’administració reial. Estava altament preparat i coneixia moltes llengües. Per exemple, la Cancelleria Reial, seu de l’administració reial, escola d’escriptura i de traducció.
Llengua d’arribada: llengües romàniques. Llengua de partida: no l’àrab (cultura en decadència), no del grec (tot el saber medieval passa pel llatí, excepte La Bíblia), sinó del llatí. És, per tant, una traducció completament vertical (perquè les llengües tenen consideracions diferents): de llengua mare a llengües filles. La llengua de partida és la llengua perfecta, mentre que les d’arribada són vulgars, imperfectes, sense prestigi. Però tot i així es tradueix per mera necessitat. És aquesta necessitat el que impulsa la traducció de la llengua mestra, ja morta.
...