Tema 1,2,3 Psicofisiologia (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicofisiologia
Año del apunte 2017
Páginas 82
Fecha de subida 12/06/2017
Descargas 4
Subido por

Descripción

Tema 1: Comunicació hormonal
Tema 2: Sentits: visual, olfacte, gust, etc.
Tema 3: Sistema i control motor

Vista previa del texto

TEEMMAA 1:: ELLSS MEECCAANNIISSMMEESS DEE LAA COOMMUUNNIICCAACCIIÓÓ CEELL··LLUULLAARR..
Tipus de comunicació cel·lular Dos grups: - Comunicació de tipus neuronal: neurotransmissors i neuromoduladors.
- Comunicació de tipus hormonal: sistema neuroendocrí.
Aquests dos sistemes tot i que participen en aquesta informació tindran diferentes forces, sistemes, cèl·lules dianes, vies de transmisió, tipus d'informació i eficàcia.
Sistema neuronal: SN Sistema hormonal: glàndules La informació procedent del SN pot anar al múscul o les glàndules.
- Al sistema nerviós tenim els axons i tots els canals de comunicació neuronals. Les hormines viatgen per la sang i parlarem del sistema arterial (uns pels nervis, altres pels vassos sanguinis).
- Els sistemes missatgers al SN són els potencials d'acció que donaran la informació i els neurotransmissors. En el cas del sistema hormonal seran les hormones.
- Tots els sistemes són eficaços però tenen diferent eficacitat. El sistema hormonal és una comunicació que va a més llarg plaç i és una comunicació més diversa. La velocitat en què van els dos sistemes és diferent. El sistema neuronal és molt ràpid, mentre que l'hormnal és més lent i pausat, potser perquè és més àmplia.
- Els efectes són diferents. La del sistema neuronal té un efecte a curt plaç mentre que el sistema hormonal és més a llarg plaç.
Aquestes vies tot i que ja veurem que sempre es relacionen, estan formats per parts que configuer cada sistema.
Comunicació neuronal Sinapsis: definicions i tipus Sinapsi: mecanisme pel qual es transmet la informació d'una neurona presinàptica a una neurona postsinàptica. La majoria de les sinapsis dels mamífers són sinapsis químiques en què s'alliberen substàncies. Tanmateix també existeixen les sinapsis elèctriques. A partir d'ara ens centrarem en les sinapsis químiques en les quals, com ja s'ha dit, s'alliberen substàncies químiques per transmetre la informació.
Requisits per ser considerat neurotransmissor Com ja s'ha indicat, al cervell les neurones es comuniquen entre sí alliberant missatgers químics coneguts com a neurotransmissors. El terme neurotransmissor s'utilitza genèricament per denominar tota molècula que alliberada en la sinapsi química, permet la comunicació neuronal. Tanmateix, qualsevol substància química candidata a ser considerada com a neurotransmissor ha de complir una sèrie de criteris específics: - La substància candidata ha de ser sintetitzada a la neurona i estar present en els terminals axònics. Al respecte, es considera que la detecció a la neurona presinàptica dels enzims i els precursors necessaris per la seva síntesi és una prova de la seva naturalesa com a possible neurotransmissor. Tanmateix, aquesta prova resulta insuficient, ja que per exemple en el cas d'alguns aminoàcids com el glutamat, el qual és necessari per altres funcions metabòliques i funcions relacionades amb la síntesi de proteïnes.
- La substància ha de ser alliberada en quantitats suficients per exercir els seus efectes sobre neurones adjacents a través de la interacció amb receptors específics. En funció d'una estimulació elèctrica, la despolarització de la membrana presinàptica provoca l'obertura de canals de calci regulats per voltatge a l'interior del terminal axònic. La movilització de les vesícules i l'alliberació del neurotransmissor haurien de produir-se en funció de l'augment intracel·lular d'ions calci. Per altra banda, perquè un neurotransmissor exerceixi afecta calen receptors específics en la neurona postsinàptica.
- La seva aplicació exògena ha de reproduir els efectes fisiològics produïts després de l'alliberació del transmissor endogen. De la mateixa manera, si l'aplicació d'un inhibidor de l'acció d'aquesta substània bloqueja igualment la transmissió fisiològica, es considera una prova robusta de la substància candidata com a neurotransmissor.
- Finalment, ha d'existir algun mecanisme de degradació, inactivació o recaptació de la substància que permeti la seva eliminació del lloc d'acció, és a dir, l'espai sinàptic. Aquests mecanismes resulten essencials per controlar la concentració de neurotransmissors a l'espai sinàptic, i per tant, per a regular l'activitat sinàptica.
Quan parlem de substàncies exògenes hem de tenir clar dos conceptes: - Afinitat: grau de facilitat per unir-se, interaccionar, amb un receptor. Una substancia que té una baixa afinitat, vol dir que no fa cap efecte perquè no té cap interacció amb el receptor (ha d'unir-se, el receptor donarà la funció; si no hi ha unió, no hi ha funció).
- Eficàcia: grau d'efectivitat que tingui aquesta unió.
En relació a això, trobem les substàncies agonistes i les substàncies antagonistes (ambdues exògenes).
Tipus AFINITAT amb receptor EFICÀCIA ANTAGONISTA ALTA (s'uneixen molt fàcilment al receptor) BAIXA (impedirà l'acció del que serà el neurotransmissor) AGONISTA ALTA (s'uneixen molt fàcilment al receptor) ALTA (faciliten l'acció del neurotransmissor) Exemple: receptors colinèrgics --> poden ser de dos tipus: nicotínics o muscarínics. En funció del receptor, l'acetilcolina s'hi unirà i produirà efectes diferents. L'acetilcolina, en cada tipus de receptor, té un agonista i un antagonista.
RECEPTOR AGONISTA EFECTE ANTAGONISTA EFECTE Nicotínic Nicotina Contracció muscular Curare Immovilització Muscarínic Muscarina Bradicàrdia Atropina belladona Taquicàrdia Criteris per decidir si és un neurotransmissor o un neuromodulador De manera general, es diu que els neurotransmissors són aquelles substàncies que s'alliberen durant la sinapsi i porten la informació entre neurones.
Tanmateix això és massa general i direm que un neurotransmissor és aquella substància que en erntrar en contacte amb el receptor postsinàptic obra canals iònics. Diem això perquè no totes les substàncies allibrades durant la sinapsi no obriran canals iònics.
Aquestes altres substàncies, conegudes com a neuromoduladors, no obren directament un canal iònic, però en unir-se al receptor produeixen un seguit de canvis que modulen la sinapsi, ajuden que es produeixi o la dificulten.
El que una substància es comporti com a neurotransmissor o com a modulador no ho determina la substància en si, sinó mitjançant la interacció amb el receptor (no la substància, sinó la unió amb el receptor determina com es comporta la substància).
Tipus de receptors postsinàptics Receptor ionotròpic: aquell receptor que està incorporat a un canal iònic. El neurotransmissor interaccionarà amb aquest receptor ionotròpic. El neurotransmissor canvia la permeabilitat per un determinat ió i quan hi ha un intercanvi d'ions es produeix una polaritat a la membrana i s'alliberaran potencials. Quan la permeabilitat de la membrana canvia es pot produir un potencial d'acció que pot ser excitatori o inhibitori, però és ràpid i té un efecte breu.
Per saber més... Els receptors ionotròpics estan dotats d'una regió per reconèixer i lligar els neurotransmissors i contenen un segment que forma un canal iònic. Aquests receptors es poden considerar igualment com a canals iònics regulats per lligand (on el lligand seria un neurotransmissor) i realitzen efectes ràpids en el sistema nerviós, provocant canvis en la conducta iònica i en el potencial de membrana en la neurona postsinàptica.
Receptor metabotròpic: un altre mecanisme cèl·lular més complexe. Els neuromoduladors (aquells que no han d'obrir necessàriament un canal iònic) interaccionen amb aquests receptors i mitjançant un sistema de segons missatgers (substàncies que participen en la modulació sinàptica) realitzen un seguit de canvis en la cèl·lula postsinàptica. Els segons missatgers no sempre han d'obrir canals iònics, perquè les sinapsis poden ser de moltes característiques. Quan hi ha una sinapsi, aquestes substàncies poden augmentar el calci cel·lular, fosforil·lar. És més lent i té un efecte més a llarg plaç.
Per saber més ... Els neurotransmissors també provoquen respostes més lentes, induint canvis metabòlics de major duració en la neurona postsinàptica. Aquests canvis es produeixen per l'activació dels denominats receptors metabotròpics. A diferència dels receptors ionotròpics, aquests no consisteixen en canals iònics, encara que també són capaçs de modificar l'activitat de canals iònics de forma indirecta. Per exercir els seus efectes, en la majoria dels casos aquests receptors activen molècules intermediàries conegudes com a proteïnes G, pel que també es coneixen com a receptors acoblats a proteïnes G. Les proteïnes G actuen principalment activant enzims encarregats de la producció dels segons missatgers com ara el AMPcíclic. En aquests casos, el neurotransmissor es considera el primer missatger. Aquests segons missatgers intracel·lulars poden desplaçar-se per diferents llocs en la neurona postsinàptica i realitzen diverses funcions, des de modificar la permeabilitat iònica de la membrana fins a alterar la síntesi de proteïnes en accedir el nucli i interactuar amb gens específics.
Els neuromoduladors Els neuromoduladors tenen diverses funcions que afecten a la sinapsi, però no només relacionats amb la permeabilitat de la membrana. Tan poden actuar a nivell pre o postsinàtic.
Un neurotransmissor produeix un potencial d'acció amb una latència molt curta (triga molt poc temps a aparèixer) i la seva corba de mantinença també és molt curta: ràpidament desapareix.
Els neuromoduladors triguen molt més a fer l'efecte: potser triguen més temps a fer l'efecte però, un cop s'han establert, després l'efecte es manté en el temps (com la memòria, recordar espines dendrítiques!).
Un neuromodulador pot arribar mitjançant un seguit de reaccions enzimàtiques a afectar al ADN: realitzar canvis en les proteïnes, en factors de transcripció ... que això acaba portant a canvis físics en el cervell (plasticitat cerebral) que provoquen canvis funcionals que comportaran un canvi comportamental (els neuromoduladors provoquen la plasticitat cerebral). La latència és gran però després l'efecte és a llarg plaç.
Modulació estructural --> modulació funcional --> modulació comportamental Exemples de receptors metabotròpics La noradrenalina activa la proteina G, que activa l'adeniciclasa i finalment el que provoca és que s'acabi obrit un canal de potassi.
Aquest efecte el podem veure amb una cascada: el neurotransmissor amb la pròpia unió amb el receptor activa cèl·lules diana, que activen diferents adenicilases que utilitzen ADP per convertirla en un AMPciclic. La mateixa acció però que a cada pas es va multiplicant perquè es van activant. Això és una cadena de neurotransmissors amplificada.
Per saber més ... Tots els receptors metabotròpics presenten units a la cara interna (la citoplasmàtica) una proteïna anomenada proteïna G. Aquesta proteïna G està formada per tres subunitats: alfa, beta i gamma. S'anomena proteïna G perquè s'activa gràcies a l'energia del GTP (que és una guanina amb tres enllaços fosfats). Si es trenca l'enllaç s'allibera energia (diguem que el GTP amb els seus enllaços és una manera d'emagatzemar energia que quan necessites trenques l'enllaç).
A les dos vies, quan el neurotransmissor s'uneix al receptor metabotròpic s'activa la proteïna G. Aquesta utilitzant GTP trencarà l'enllaç per alliberar energia, que la part ALFA es desenganxi, es desplaci per la cara interna de la membrana fins a assolir una altra proteïna de membrna. Aquesta altra proteïna de membrana, en el cas de la via de drassera, serà un canal iònic. I a la via del segon missatger no serà un canal, serà un enzim.
Exemple de via directa o de drassera: receptor muscarínic de l'acetil-colina, que era un exemple de receptor metabotròpic que utilitza la via de drassera. Quan l'acetil-colina s'uneix a un receptor muscarínic, s'activa la proteïna G, capta energia del GTP, i la subunitat alfa es desplaça per obrir canals de potassi. El potassi entra. Quan això succeix, l'efecte en la neurona serà produir potencials potsinàptics (en el cas de l'exemple de l'acetilcolina erà generar PIPs).
Aquest efecte és el mateix que en el dels receptors ionotròpics, però l'efecte en els metabotròpics és més lent perquè necessita un seguit de passos. Tanmateix, és igual de breu (15 ms) que amb un receptor ionotròpic. De fet, es podria dir que es un altre tipus de canal regulats per lligans, el que provoca l'obertura és que se li uneixi la subunitat alfa.
Exemple de via del segon missatger: Hi ha bastants segons missatgers, es coneixen ja unes 20 molècules que poden actuar com segon missatger. La única que veurem sera la via de l'AMPcíclic.
Exemple: noradrenalins sobre els receptors beta-adrinèrgic. En el cas de l'AMPcíclic, l'enzim al que arriba la subunitat alfa, adenilciclasa, que agafa GTP, treu els fosfats i sintetitza el segon missatger. A la vegada, el segon missatger l'AMPcíclic activarà un enzim: la proteinquinasa o proteincinasa. Aquest enzim es dedica a fosforilar proteïnes, és a dir, afegir grups fosfats a les proteïnes. Quan una proteïna es fosforilitza es modifica la seva estructura i/o el seu funcionament. Pot fosforilar des d'un canal, una bomba, un factor de transcripció, un enzim ...
A més, la via del segon missatger permet amplificar la senyal que passa a la neurona postsinàptica. Realment una molècula de neurotransmissor pot activar a vàries proteïnes g. D'aquestes proteïnes, cada unitat alfa pot activar vàries adenciclasa, la qual, al seu torn, pot activar vàries de AMPciclic. De manera que una sola molècula de neurotransmissor pot acabar fosforilant 100 o 1000 de proteïnes fosforilades (efecte en cascada).
Diapo: diferents exemples de com podem actuar sobre la transmissió sinàptica sobre com poder facilitat o inhibir. Si posem una droga com el verí de la viuda negra, el que facilita és que s'alliberi neurotransmissor i per tant, hi haurà més quantitat perquè augmenti o faciliti l'efecte a la neurona postinàptica.
Òbviament, també a la inversa. Per exemple, la toxina butolínica inhibeix l'ach.
La cocaïna és una droga que el que fa és que bloqueja la recaptació. Abans hem dit que a la neurona presinaptica hi ha autoreceptors que recapten els neurotransmissors. Si posem una droga que inhibeix o bloqueja la recaptació, augmenta la dopamina a l'espai sinàptic i per tant tinc més dopamina perquè pugui actuar sobre la neurona postinàptica.
També es podria inhibir els enzims que degraden els neurotransmissors com la proteïna MAO, en el cas del neurotransmissor serotonina.
Tipus de neurotransmissors - Acetilcolina (Ach) - Monoamines biològiques: - Catecolamines: englobades per la dopamina, la noradrenalina i l'adrenalina - Serotonina - Aminoàcids - Excitadors: glutamat i aspartat.
- Inhibidors: GABA i glicina.
- Neuropèptids Una neurona, quan allibera un neurotransmissor (ja sigui un neurotransmissor o un grup) sempre allibera el mateix. És a dir, estan determinades genèticament (una neurona SEMPRE serà colinèrgica, dopiminèrgica ....). Quan dispara sempre allibera una mateixa substància o una mateixa sèrie de substàncies .
Acetilcolina Prové de la unicío de l'acetilcoA i la colina (que és una substància que va per la sang). La neurona colinèrgica té receptors específics per la colina. L'acetil CoA ja està dins la cèl·lula (prové de l'oxidació de la glucosa dins del procés metabòlic de la respiració cel-lular), en concret es troba a la mitocòndria.
Un cop l'Ach s'ha sintetitzat i emagatzemat, és alliberat a l'espai sinàptic, on transmet el missatge. Un cop complert l'efecte, l'Ach és degradat per l'Acetilcolinesterasa. Es descompon de nou: la colina torna al torrent sanguini i noves neurones colinèrgiques l'agafaran per composar nou Ach.
Vies d'intervenció de l'Ach L'acetilcolina el trobem a molts llocs de l'espai del SNC però distingirem un seguit de vies: - Via dels nuclis colinèrgics del pont o protuberància (tronc de l'encèfal): a aquests nuclis es localitzen els somes neuronals que enviaran els seus axons al tàlam, a l'escorça i a la medul·la espinal. Aquest sistema colinèrgic participa en els sistemes corticals del despertar, de mantenir l'alerta. A més a més, també participa en la formació de la son-REM.
- Via dels nuclis colinèrgics del prosencèfal basal. El prosencèfal basal és part més anterior del cervell, concretament està format pels nucli de meynerd /Meynet (???) que estan implicats en l'aprenentatge. La malaltia d'alzheimer és una patologia neuronal en què es dóna la destrucció de les neurones colinèrgiques del prosencèfal basal. Un dels fàrmacs per aquesta malaltia és un que inhibeix l'acetilcolinaesterasa (AchE), que el que fa és degradar l'acetilcolina.
- Via de neurones colinèrgiques de l'hipocamp relacionades amb la memoria i l’aprenentatge.
L'ach no només està al SNC sinó al SNP. L'ach és el principal neurotransmissor de la sinapsi neuromuscular. Tenim el SNP, format principalment pel SNA (simpàtic i parasimpàtic), en que l'ach també està implicada. L'ach es troba a les neurones preganglionars tant de parasimpàtic com simpàtic i a les postganglionars del sistema parasimpàtic.
Repassar apunts BdC (tema 6)! Monoamines biològiques Catecolamines Aquest grup està format per la dopamina, la noradrenalina i l'adrenalina. Tots ells es formen a partir de la tironsina, un aminoàcid essencial que el cos no fabrica de manera fisiològica. L'agafem de la dieta. A partir de la tirosina hi ha una sèrie de reaccions enzimàtiques, que donaran lloc a un neurotransmissor o un altre. Segons la combinació enzimàtica que tingui cada neurona, des d'aquesta tirosina es sintetitzarà noradrenalina, adrenalina o dopamina. És a dir, segons quin tipus d'enzims tingui cada neurona se sintetitzarà un o altre neurotransmissor.
Les catecolamines segueixen el model bàsic d'un neurotransmissor (són sintetitzades a la neurona pre, emmagatzemades en vesícules a la neurona pre, alliberades a l'espai sinàptic i, un cop complerta la seva funció, recaptades per autoreceptors de la neurona pre o degradades per enzims).
Cada catecolamina té un receptor que la recapta de l'espai sinàptic a la neurona presinàptica. A la neurona presinàptica hi haurà un transportador específic per cada neurotransmissor en funció del tipus de neurona que sigui (dopaminèrgica, noradrinèrgica o adrinèrgica). Un cop recaptat es pot tornar a utilitzar. Si no es recapta mitjançant els autoreceptors localitzats a la membrana de la neurona presinàptica, es pot donar la degradació del neurotransmissor per disminuir la seva quantitat en l'espai sinàptic.
En el cas de les catecolamines tenim dos enzims que les degraden: la MAO i la COMT. Són els dos enzims específics de degradació de les cateocolamines (disminueix el neurotransmissor a l'espai sinàptic). La MAO és més quantitativa que la COMT.
Dopamina: vies nervioses que la utilitzen - Via nigroestriatal: la via nigroestriatal (comença als somes de les neurones dopaminèrgiques del mesencèfal a la substància negra i va cap al nucli estriat -que està format pel caudat i el putàmen, dos nuclis que es troben als ganglis basals i estan implicats en el moviment-). Aquesta via està implicada en el control del moviment. Per exemple, en els malalts del Parkinson, entre altres vies, hi ha una alteració de la via dopaminèrgica, en especial aquesta. En malalts de Parkinson els donem un precurssor de la dopamina, s'augmenta la quantitat de dopamina.
- Via mesolímbica: comença al mescencèfal (a l'àrea tegmental ventral) i se'n va al sistema límbic, entre ells al nucli accumbens. Aquestà via està implicada en la regulació de les emocions, el sistema de plaer (recompensa immediata) i també és el sistema on s'originen totes les addiccions. Totes les drogues o conductes que estimulin aquesta via, serien la gènesi de les addiccions. L'estimulació crònica d'aquesta via portarà a afectacions funcionals a aquesta via.
- Via mesocortical: va des del mescencèfal (de l'àrea tegmental ventral) fins al còrtex, sobretot al lòbul frontal. Aquesta via està molt implicada en la regulació de la memòria a curt plaç i el que anomenem les planificacions de la conducta (accions a realitzar, conductes a seguir). És important recordar que tot el que implica lòbul frontal són funcions executives. Si aquesta via està hiperestimulada, a vegades es poden donar conductes aberrants o extremes com l'esquisofrènia. De fet, quan tractem pacients esquizofrènics, el que es dóna (antipsicòtics) són inhibidors de la via dopaminèrgica.
Noradrenalina i vies noradrinèrgiques La noradrenalina és un neurotransmissor que està molt difòs pel SNC, però podríem dir que els somes neuronals estan més localitzats al locus ceruleus (situat a la protuberància) i des d'aquí els seus axons van a la pràctica totalitat del SNC.
Prolongacions molt llargues distribuides per tot el SNC. Veiem a grans trets en quines vies i funcions està implicada: - Sistema d'activació cerebral (com ens van dir en el seu moment a BdC, manté el to cortical): els sistemes de vigília i d'estat d'alerta cerebral.
- Processos de memòria i aprenentatge: També està implicat en processos de memòria i aprenentatge (cada neurotransmissor està implicat en un moment d'aprenentatge i vigília ???).
- Si estimulem el locus coeruleus tindrem un increment de l'activitat fisiològica de l'ansietat (taquicàrdia, increment de la respiració ...). Si tenim una situació d'ansietat i bloquejem els receptors noradrinèrgics amb un fàrmac (amb els beta???).
- Si tenim l'activitat noradrinèrgica reduïda aquestà reducció està relacionada amb la depressió. Per tant, els fàrmacs que incrementin la noradrenalina seran pel tractament de la depressió.
La noradrenalina també afecta al SNA. La noradrenalina està localitzada a les sinapsis postganglionars del SNsimpàtic. Per tant, tindran receptors noradrinèrgics a gairebé tots els òrgans del cos. Quan hi ha un increment dels nervis simpàtics hi ha increment en la taxa cardíaca, respiració ... per l'estimulació d'aquestes sinapsis postganglionars. Per tractar alteracions com la hipertensió arterial, es poden subministrar certs fàrmacs que bloquejaran la via de la sinapsis postganglionars.
Adrenalina No és un neurotransmissor que estigui a nivell de SNC, per tant no el tractarem. Està localitzada al tronc de l'encèfal però hi ha menys quantitat.
Monoamines biològiques Serotonina La serotonina és sintetitzada a partir del triptòfan, un aminoàcid essencial que hem de prendre de la dieta (sobretot dels làctics). Un cop es disposa de triptòfan, les neurones serotinèrgiques, a partir de la combinació enzimàtica de la qual disposen, realitzen les diferents transformacions enzimàtiques per sintetitzar serotonina. Un cop sintetitzada, s'allibera a l'espai sinàptic, fa la seva funció i, un cop finalitzada, o serà recaptada de l'espai sinàptic o bé serà degradada pels dos enzims que hem anomentat abans per les catecolamines: la MAO i la COMT.
Els somes neuronals estan més localitzats als nuclis de Rafe. Aquests nuclis neuronals es distribueixen pràcticament per tot el SNC (inclús hi hauria projeccions a la medul·la espinal). Són axons molt llarg que arriben a la pràctica totalitat.
Vies i funcions de la serotonina - La serotonina, igual que les catecolamines, està molt implicada a la regulació del cicle son-vigíla. La melatonina (hormona segregada per la glàndula pineal, la biosíntesi de la qual presenta una gran variabilitat al llarg de les 24 hores diàries, ja que la seva resposta precisa de canvis ambientals lumínics) es fabrica a partir de la serotonina (la serotonina és, per tant, un precursor de la melatonina).
- Regulació de la sensació de sacietat després de menjar. A aquelles malalties que impliquen un transtorn alimentari, possiblement hi haurà una alteració de serotonina (per sobrestimulació?).
- A la depressió hi ha una disminució dels nivells de serotonina. Uns altres dels fàrmacs seran aquels que ens incrementin la serotonina. Com s'ha dit en apartats anteriors, un d'ells serien els inhibidors dels recaptadors de la serotonina.
- Si tenim un increment de la via serotinèrgica pot provocar esquizofrènia (com passava també amb una sobrestimulació de dopamina). Un fàrmac per aquesta malaltia disminuirà l'activitat serotinèrgica. Molts tipus de drogues augmenten l'activitat serotinèrgica.
Aminoàcids Intervenen en la síntesi de les proteïnes, però també estan involucrats en la transmissió sinàptica. De fet, els aa són els que tenen un paper més rellevant quantitativament dintre de les sinapsis. Els dividim en dos grups segons l'efecte: - Excitadors o excitatoris - Inhibidors o inhibitoris És important recordar que no és la naturalesa de la substància el que determina l'efecte, sinó que és la unió amb el receptor el que determina si es comporta com un excitador o com un inhibidor. Dintre dels excitadors estudiarem sobretot el Glutamat (encara que n'hi ha d'altres, com l'aspartat) i dels inhibidors el GABA (encara que també n'hi ha d'altres com la glicina).
Glutamat (aminoàcid excitador) Els aa són molt nombrosos al SNC, per tant, el glutamat està situat per tot el SNC. Concretament, el glutamat s'ha vist implicat en les següents vies i funcions: - Els fenòmens de potenciació a llarg plaç. Això vol dir que és un fenomen que té lloc en la transmissió sinaptica, és un reforç en la sinapsi entre dues neurones. Aquest reforç implica uns canvis estructurals i funcionals en el procés de sinapsi que facilitaran la transmissió d'aquest senyal. Aquesta transformació de canvis estructurofuncionals pot durar dies o mesos.
Aquests efectes estan molt involucrats en els processos d'aprenentatge i memòria. Cada vegada que aprenem anem modificant les xarxes neuronals (plasticitat cerebral).
- A les neurones motores corticals. Transmet la funció motora cap a les neurones espinals. La informació motora viatjarà a la medul·la per executar la funció.
- Quan tenim una hiperexcitabilitat de glutamat (increment exagerat) es poden donar fenòmens d'epilèpsia i malalties neurodegeneratives com la malaltia de Huntitgton o escleròsi multiple. El glutamat és alliberat de manera exagerada per les neurones en determinades situacions (com d'hipòxia). La cèl·lula, sense el seu engrenatge enèrgetic, mor, fet que provoca increment de glutamat. És a dir, en situacions extremes com d'hipòxia, les neurones comencen a morir tot alliberant glutamat (i, conseqüentment, la falta d'oxigen i l'alta concentració de glutamat acaba amb la vida de les neurones). Quan parlem d'excitotoxicitat, ens referim a l'alliberació de glutamat en situacions de mort cel·lular.
GABA (aminoàcid inhibidor) És un aminoàcid que es comporta com inhibitori (és la seva unió amb el receptor!). Està localitzat en gran concentracions al SNC i el diferenciem per dues funcions: - A nivell cortical entre neurones: està localitzat a nivell local, entre dues neurones que formen sinapsis que controlen altres vies. Per exemple controlen les vies glutaminèrgiques. Normalment com el GABA és inhibitori inhibeixen l'excitabilitat d'altres vies, com les de glutamat.
- Projeccions a altres àrees del SNC. Aquestes projeccions són més grans, formen vies més llargues i modularan vies del SNC, que el que faran principalment és inhibir aquestes àrees. Normalment, quan tenim una situació d'ansietat o d'epilèpsia se subministren fàrmacs que potencien l'activitat inhibitòria del GABA (i conseqüentment, s'hinibeixen l'activitat d'excitadors com el glutamat). Les benzodiazepines incrementen l'activitat inhibitoria del GABA.
Neuropèptids Un pèptid és un conjunt d'aa que, a més de participar en la síntesi de proteïnes, participa en la transmissió sinàptica. Podem dir, doncs, que els neuropèptids són aquells pèptids (cadena d'aa units per enllaç peptídic) que participen en la transmissió sinàptica.
Fins ara, tots els neurotransmissors que hem vist se sintetitzen al botó terminal. Els neuropèptids es sintetizen al reticle endoplasmàtic rugós (soma) i, mitjançant un sistema de transport de la neurona, són transportats al botó terminal on seran emagatzemats en vesícules (vesícules més grans? Grànuls de secreció?) Hi ha molts neuropèptids però només esmentarem els opioids.
Hi ha uns autoreceptors que el que fan és inhibir l'alliberació del seu propi receptor. Els opioids estimulen aquests autoreceptors, s'hiperpolaritza la cèl·lula i fa que s'alliberi menys neurotransmissor. Produeixen analgèsia (inhibeixen les neurones que transmeten la sensació de dolor, especialment les neurones de la substància gris periaqüeductal). En tenim a nivell endògen però també exògen.
Una de les vies que tenen a veure amb el cicle de vigília són els nuclis reticulars. En inhibir l'activitat dels nuclis reticulars tenim sensació de sedació.
Reforcen la sensació de tranquilitat i benestar, la causa dels sistemes d'addicció dels opioids. La metadona és un agonista dels opiods, potencia els efectes dels opiods en principi sense ........????????? Substàncies neurotransmissores n'hi ha més: tenim les porines, gasos com l'òxid nítric, molts lípids (canabis).
Comunicació hormonal Sistema de comunicació cel·lular que allibera substàncies, anomenades hormones, que s'alliberaran a la sang (al corrent sanguini). Abans es tenia un concepte molt separat del sistema neural i endocrí, però ja veurem que els dos sistemes s'interrelacionen més del que es pugui pensar. Veurem que l'hipotàlem regularà part d'aquest sistema endocrí. I les substàncies que s'alliberen al sistema endocrí també modularan les estructures neuronals, i per tant, modificaran la conducta. Per això, a molts llocs es fa referència als dos sistemes com un tot, anomenat sistema neuroendocrí.
Hipotàlem L'hipotàlem transmet informació a través de les seves cèl·lules neurosecretores (les cèl·lules del hipotàlem són neurones, però en lloc d'alliberar neurotransmissors, alliberaran hormones). És una comunicació neuronal, però aquestes hormones alliberades a l'hipotàlem van a l'hipòfisi, que té dues parts: - Neurohipòfisi o hipòfisi posterior (la de tipus més neural): l'hipotàlem segrega dues hormones: l'oxitocina i l'hormona antidiurètica (o vasopresina). Les hormones aquestes van per via neuronal a la neurohipòfisi, on queden emmagatzemades.
De la neurohipòsisi, l'oxitocina i la vasopresina s'alliberaran a la sang, on aniran a fer les seves funcions. Hipotàlem --> neurohipòfisi --> via sanguínia.
- Adenohipòfisi o hipòfisi anterior: aquesta part funciona més com una glàndula real. L'hipotàlem allibera hormones que diem que són factors excitadors o inhibidors (no fan una acció en concret, inhibeixen o exciten la secretació de les hormones de l'adenohipòfisi) de les hormones que se sintetitzen a l'adenohipòfisi. A l'adenohipòsi hi ha cèl·lules que alliberen hormones, que s'excitaran o inhibiran en funció dels factors que arriben de l'hipotàlem. Aquesta comunicació des de l'hipotàlem fins a l'adenohipòfisi va per via sanguínia Un cop alliberades les hormones de l'adenohipòfisi passaran a la sang, on aniran fins a glàndules endocrines pròpies (o diana) on es realitzarà l'alliberació de les hormones que tindran una funció en concret. Per exemple, la tiroides és on realment es produirà la secretació de l'hormona tirosina que a la sang farà el que hagi de fer.
Hipotàlem --> Adenohipòfisi --> Glàndules endocrines del cos.
Les neurones de la neurohipòfisi L'hipotàlem allibera dues hormones: l'oxitocina i la vasopresina. Ara veurem, a grans trets, algunes de les seves funcions.
Oxitocina L'oxitocina participa en diverses funcions: - De reproducció: - És l'hormona que promou les contraccions de l'úter tant durant el part com durant l'orgasme.
- Estimula les glàndules mamàries durant la lactància per la producció de llet.
- Socials: L'oxitocina es sol dir "l'hormona de l'amor", perquè té funcions socials, està relacionada amb la pèrdua de por entre els individus i l'augment de la confiança.
- Aquesta hormona augmenta el vincle entre la mare i el fill (és una hormona que se segrega durant el part i la lactància).
- Augmenta els vincles de parella perquè es segrega durant l'orgasme.
- També se suposa que l'oxitocina té un paper entre les relacions socials, ja no de parella. Dintre d'aquesta "facilitat per al contacte" en les relacions socials també intervendria la dopamina i la serotonina (dos neurotransmissor implicats en els estats d'ànim, etc).
L'oxitocina podria actuar a nivell cerebral com si es comportés com un neurotransmissor i a via sanguínia es transmet com una hormona (???) Vasopresina o hormona antidiurètica (diuresi: pixar) La vasopresina s'allibera a l'hipotàlem, va a la neurohipòfisi i de la neurohipòsi es dirigeix per via sanguínia cap al ronyo, on inhibirà la producció d'orina (té un control en el balanç hídric del cos, inhibeix la producció d'orina afavorint l'absorció d'aigua).
És important per controlar la volèmia (conjunt de volum del cos).
A la vasopresina també se li han donat rols socials que estan menys estudiats. Segons alguns estudis, se suposa que la vasopresina tindria un rol en la importància de la comunicació social, sobretot en la comunicació agressiva, inclús en conductes de jerarquia de dominància social.
Hormones de l'adenohipòfisi o hipòfisi anterior Ara anirem veient diferents feixos: la via des de l'hipotàlem fins a la glàndula endocrina diana.
Glucocorticoides i mineralocorticoides La glàndula suprarenal se situa a la part superior dels ronyons. Distingim de les glàndules suprarenals una escorça que és la part més externa.
Tots els feixos que estudiarem funcionen així: l'hipotàlem allibera una hormona que funcionarà com a factor excitador o inhibidor d'una hormona de l'adenohipòfisi que anirà una glàndula i s'alliberarà les hormones que faran una funció concreta.
En aquest cas, de l'hipotàlem s'allibera el CRH (hormona alliberadora de corticotropina) que allibera corticotropina de l'adenohipòfisi que anirà a l'escorça de les glàndules suprarenals i alliberarà les següents hormones: glucocorticoides (cortisol), mineralocorticoides (aldoesterona) i les hormones sexuals (?): - Els glucocorticoides, entre els quals es troba el cortisol, incrementen els nivells de glucosa en sang. També acceleren la degradació de les proteïnes. Aquests dos fets s'expliquen perquè en una situació crítica o de perill, fa que tinguem totes les eines necessàries per reaccionar. La glucosa prepara a l'organisme a una situació d'estrès; els glucocorticoides augmenten l'energia disponible pel cervell, etc.
- Els mineralocorticoides entre ells l'aldosterona. L'aldoesterona és una hormona que afavoreix la reabsorció de sodi i l'alliberació de potassi per la orina. Tot el que sigui reabsorció de sodi, implica reabsorció d'aigua. Per tant, és una hormona que també incrementa la volèmia, el líquid. En una situació de molta calor, l'hormona es posa en funcionament: ens interessa retenir líquid.
Hormones sexuals Mateix esquema que sempre (hipotàlem --> adenohipòfisi --> glàndula diana) A l'hipotàlem se secreta el factor alliberador de gonadotropines, que estimularan o inhibiran les gonadotropines, és a dir, les hormones sexuals de l'adenohipòfisi. Aquestes gonadotropines de l'adenohipòfisi són la FSH (hormona folicoloestimulant) i la LH (hormona luteinitzant). Se'n van als òrgans sexuals, que alliberaran hormones sexuals: endrògens (testosterona), progestàgens (progesterona) i els astrògens (estradiol). Les taules resum següents mostren la funció: Testosterona Funció Sexe al qual afecta Promou el desenvolupament i el Masculí manteniment de les característiques sexuals primàries (els òrgans reproductors) i també les secundàries (veu, distribució del pèl, forma del cos, etc.) Participa en l'inici i manteniment del Tant masculí com femení desig sexual, perquè a l'amígdala (el sistema límbic, implicat en el plaer) hi ha receptors per la testosterona Intervé en els circuits de recompensa, Masculí és a dir, intervé en els circuits de resposta de la conducta sexual masculina A l'hipotàlem (planificació de respostes) hi haurà receptors per la testosterona.
La testosterona és l'hormona que promou el desenvolupament i el manteniment de les característiques sexuals primàries masculines (els òrgans reproductors masculins). Però no només prmou i manté les primàries, sinó tambré les secundàries (forma del cos, distribució del pèl, veu ...), totes les característiques fenotípiques que comporten el sexe. També està implicada en l'inici i manteniment del desig sexual, però tant en homes com en dones, perquè a l'amígdala (el sistema límbic, implicat en el plaer) hi ha receptors per la testosterona tan en homes com en dones. També intervindrà en els circuits de recompensa, és a dir, intervindrà en els circuits de resposta de la conducta sexual masculina (el que determina la conducta sexual masculina estarà implicada la testosterona). En aquest cas estarà l'hipotàlem (planificació de respostes (que té receptors per la testosterona.
Estradiol Funció Sexe al qual afecta Promou el desenvolupament i el Femení manteniment de les característiques sexuals primàries (els òrgans reproductors) i també les secundàries (veu, desenvolupament dels pits, forma del cos, etc).
Intervé en la resposta de la conducta Femení sexual femenina (perquè a l'hipotàlem hi ha receptors per l'estradiol).
Els astrògens concretament l'estradiol, fa el mateix que feia la testosterona en homes, però en dones. Intervindrà en el desenvolupament i manteniment de les característiques sexuals primàries i secundàries (desenvolupament dels pits, veu, forma del cos). El mateix que feia la testoserona en homes, també intervindrà en la resposta de la conducta sexual femenina (perquè a l'hipotàlem hi ha receptors per l'estradiol).
Els progestàgens, entre ells la progesterona (a favor de gestar), el que fa és que facilita l'acomodació de les parets de l'úter perquè pugui implantar-se l'òvul fecundat. També prepara les glàndules mamàries per la lactància.
Hormona tiroidea L'hormona alliberador de tirotropina és la hormona que s'allibera a l'hipotàlem, que alliberarà tirotropina, que anirà a l'òrgan que alliberarà la hormona tiroidea: la glàndula tiroides. La hormona tiroidea final és la T3 (triiodetironina) i T4 (tiroxina). Les hormones tiroides estan implicades en varis processos: - Tots els processos metabòlics, sobretot la utilització dels hidrats de carboni. Els processos metabòlics comprenen tot un seguit de reaccions bioquímiques que es produeixen a la cèl·lula (reaccions enzimàtiques). Dividim el metabolisme en catabolisme (trenquem els compostos per obtenir energia) i anabolisme (utilitzem energia per construir estructures que la cèl·lula necessita).
- Participen en el creixement i desenvolupament, tan a nivell de creixement físic, com també a nivell de creixement neuronal.
Si no tenim l'hormona tiroidea tenim hipotiroidisme, en què es produeix una determinada malaltia (que són persones amb tendència a l'obesitat, més lents de reaccions, més baixos a nivell estatural, hi ha un retard mental ...). Quan es tracten aquests pacients, se'ls dóna la hormona, la tiroxina.
Prolactina Una altra hormona que s'allibera a l'adenohipòfisi que provoca l'alliberació de llet (la glàndula mamària no estimula la producció de llet, és directament la prolactina la que estimula la producció de llet de la glàndula mamària; les glàndules mamàries no tenen hormones que promoguin la producció de llet). La dopamina és el factor d'inhibició: inihbeix la producció de llet. En una situació de lactància, hi ha una disminució de la producció de dopamina perquè es pugui mantenir la lactància.
L'altra dia parlàvem de fàrmacs antipsicòtics que inhibeixen les vies dopaminèrgiques, doncs bé, la subministració d'aquests psicofàrmacs provoca l'alliberació de llet.
Hormona del creixement (tampoc tenim l'hormona de la glàndula diana) L'hipotàlem alliberarà hormones alliberadores de l'hormona de creixement. L'hormona del creixement és alliberada per l'adenohipòfisi i des d'allà promou l'estimulació del creixement dels ossos.
Hormones no secretades per l'adenohipòfisi No tot el sistema hormonal ve pel sistema neuroendocrí: hi ha moltes altres hormones que no responen a l'alliberació d'hormones de l'adenohipòfisi.
Adrenalina i noradrenalina Són alliberades a la medul·la de la glàndula suprarenal (situades sobre del ronyó). Aquesta medul·la en realitat és com un gangli simpàtic modificat (això ja ens recorda a SNA). Aquesta medul·la alliberarà adrenalina i noradrenalina (estimulació independent d'hipotàlem i d'hipofísi, és via nerviosa ???). Prepara a l'organisme per una situació de gran estrès, esforç. Amb l'alliberació de noradrenalina i adrenalina, entre altres coses: - Augmentarà el reg sanguini cap als òrgans vitals com el cor i si és una situació de perill que hem de fugir, hi haurà un increment d'irrigació sanguínia a la musculatura esquelètica.
- Òbviament, desencadenarà uns processos metabòlics per tal de generar energia perquè poguem soportar aquesta situació d'estrès. Entre altres coses provocarà una sèrie d'accions que incrementarà la glucosa (glucosa --> energia). També incrementarà la freqüència respiratòria per tenir més aportament d'oxigen o farà que s'alliveri el glicogen (reserva de glucosa) i el degradarà per obtenir glucosa i posteriorment, energia.
Insulina La insulina s'allibera al pàncrees quan tenim un aportament incrementat de glucosa. La insulina, agafa la glucosa que sobra i la guarda. Cal recordar que el cos tendeix a l'homoestàsi, a mantenir l'energia. Aquesta glucosa si no s'utilitza immediatament per obtenir energia, es reserva. Es guarda en forma de glicogen al fetge o de triglicèrids al teixit adipós. Les cèl·lules de l'organisme, per agafar la glucosa de la sang i que passi dins la cèl·lula necessiten insuina. Només hi ha una exepció: en una situació d'estrès la noradrenalina anirà al fetge i farà que s'alliberi el glicogen. Per tant les úniques cèl·lules que poden agafar la glucosa sense insulina, són les cèl·lules del cervell.
Hi ha moltes més hormones! Hi ha moltes més hormones que no depen de l'alliberació d'hormones de l'hipòfisi (hormones del sistema digestiu, melatonina...).
SARA.
L'acetilcolina no nomes esta al sistema nervios central sino que es troba tambe al periferic, es el principal neurotansmissor a la transmisio neuromuscular, dona l'ordre a la musculatura esqueletica per realitzar la contraccio. El sistema nervios periferic esta formt pel l'autonom que es el parasimpatic i simpatic, en aquest e trobal'acetilcolina que es troba a les neurones preganglionars tant del sistema nervios simpatic com del parasimpatic, a més també es troba a les postganglionars del sistema parasimpatic.
Monoamines biològiques El segon grup son les catecolaminas, que inclou la dopanima, noradrenalina i adrenalina, que es sintetitzen a partir de la tirosina, un aminoacid esencial, es a dir, no el fabrica el cos sino que l'agafem de la dieta que ingerim.
A partir de la tirosina hi ha una serie de reaccions enzimatiques, segons la conviacio que tingui cada cel·lula, que fara que desde la tirosina es sintetitze, dopanima, noradrenalina o adrenalina.
La catecolamines, cada una d'elles te un trnspotador que recapta cada catecolamina de l'espai sinaptic cap a la neurona presinaptica. Hi ha un transpotador especific segons el tipus de neurona i neurotransmisor, fa que esrecapti aquest i aixi es pugui tornar a utilitzar.
Hi ha dos tipus d'enzim a les catecolamines: MAO: enzima que destrueix les catecolamines COMT: Son els enzims que fan que disminueixi el neurotransmisor a l'espai sinaptic., es a dir, destrueixen les catecolamines.
- DOPAMINA Via nigroestriatal, els somes esta situats al mesencefal (substancia negre), aquests es van cap al nucli estriat, esta implicada en el control del moviment. Aquesta via en els malats de parkinson hi ha una alteracio de la via dopaminergica, per aixo se'ls hi dona precusors de la dopamina, es a dir, un component perque puguin fabricar mes dopamina, pel que augmenten la quantitat de dopamina perque les vies la puguin fabricar.
Via mesolimbica, el somes estan al mesencefal, a l'area tegmental central, i s'envà al sistema l'imbic (nucli acumbens). Esta implicada en una regulacio de les emocions, sistema de recompensa, de plaer, sistema on s'originen totes les adiccions. Totes les drogues que estimulin aquesta via serà la génesis de les adiccions (ja sigui perque inhibeix la recaptació o estimula la facilitació). La seva sobreestimulacio, acaba afectant funcionalment aquesta via.
Via mesocortical, el somes estan al mesencefal a l'area tegmental ventral, i va cap al cortes sobretot al lobul frontal. Aquesta via esta molt implicada en la regulació de la memoria a curt plaç, i en les planificacions de la conducta. Tot el que impliqui lobul frontal son accions executives. Si aquesta via esta hiperestimulada es poden donar conductes extemes com pot ser el cas de l'esquizofrenia, on hi ha una activació d'aquesta via. Els antipsicotics son antagonistes de la via dopaminergica que actuen sobretot en aquesta via.
- NORADRENALINA Es una neurotransmisor que esta molt difos pel sistema nervios centtral, pero els somes neuronals estan mes situats al locus cerulius, i els seus axons van a la practica totalitat del sistema nervio central.
Està implicada en el sistema d'activació cerebral com a vigilia i d'estat d'alerta cerebral, també en procesos de memòria i d'aprenentatge, el fet d'aprendre es un estimul nou i cada neurotransmisor esta implciat en un aspecte concret tant de l'aprenentat com el sistema de vigilia.
Si estimulen aquest locus cerilius, tenim un increment de l'increment de l'activitat fisiològica de l'ansietat.
Si es te una situacio d'ansietat i es bloquegen els receptor noradrenergics reduiem la sensacio fisiologica de l'ansietat, en canvi si està disminuida s'implica amb la depressio, en la qual hi ha un nivel baix de nordrenalina.
Actua també al sistema nervios autonom (simpatic i parasimpatic). Esta localitzada a nivell postganglionar del sistema nervios simpatic, per tant, tindrà receptors a gairebé totes les celules o organs del cos, quan hi ha un increment puja la tensio arterial, si es bloqueja la via la tensió disminuirà, que son els fàrmacs que s'utilitzen.
- ADRENALINA No està a nivel de sistema nerviós central.
El tercer neurotransmisor es la serotonina, que se sintetitza a partir del triptofan, que es un compost que no fabriquem, sino que l'hen de pendre de la dieta i està molt presents als làctics. Fa les diferents transformacins enzimatiques, i l'alliberem a l'espai sinaptic i tindrem un neuotransmisor que l'agafi. [gravació] Difon molt ampliament al sistema nervios central, els somes estan al nuclis del Rafe, hi haurien proejeccions també a la medula espinal.
Està molt implicat en el control del sistema de son i de vigilia. També participa dintre d'aquests circuits en la regulacio en la sensacio de sasietat després de menjar. Aquelles malaties que impliquin una disregulacio alimentaria estarà implicada la serotonina. A més està implicada en el sistema de regulació de les impresions. Els farmacs implicats en el tractament i regulacio de la depressio seràn els que inhibeixin la recaptació de serotonina. Si tenim una hiperactivitat d'auesta via, es una dels aspectes que està implicat en l'increment de l'activtat serotoninèrgica. Drogues alucinogenes tipus LSD, incrementen aquesta via serotoninergica.
Un altre grup de neurotransmisors son els aminoàcids que intervenen en la sistesi de les proteines, pero també estan involucrats en la transmisio sinaptica. Aquests quantitavement tenen un paper més rellevant en la transmisio sinaptica. Els dividim en dos grups segons els efecten que realitzen: excitatoris i inhibitoris. La unio amb el receptor determina que l'aminoacid sigui exitator o inhibidor.
Dintre els excitadors hi ha el glutamat i dintre dels inhibidors el gaba.
El glutamat, està distribuit a tot arreu del sistema nervios central. També esta implicat en el fenomen de potenciacio a llarg plaç, es un fenomen que implica un reforç en la transmisio sinaptica (pot durar entre dies i mesos) de dues neurones, aixo implica uns canvis estructurals i funcionals, que faciliten la transmisió d'aquesta senyal. Aquests efectes estan molt involucrats en el procesos d'aprenentatge i memoria on modifiquem la nostra sinapsis, que primer son canvi funcionals i despres estructurals.
A nivel de les neurones motores corticals te la funcio de la transmisio de la funcio motora cap a la [gravacio] Quan tenim un increment exageratde glutamat es poden donar fenomes d'epilepsia i malaites neurodegeneratives com ALS o Huntington.
El fenomen d'exototoxicitat, la situacio de mort celular provoca una alliberacio de glutamat incontrolada on les celules no poden sobreviure i acaba morint. Quan no hi ha oxigen hi ha un increment de glutamat, i aquest increment es toxic el que fa ue la cèlula mori.
Gaba: Es comporta com a inhibitori, localitzat a grans concentracions al sistema nervios central, una a nivel cortical entre neurona, localitzat a nivell local entre petites neurones que formen part d'una sinapsis o controlen l'exitabilitat d'altres neurones inhibint aquesta exitabilitat.
Unes altres projeccions neuronals son mes grans, neurones que formaran ciruits mes extensos en el sistema nervios central, quan 'sinicien aquestes vies acturan com a inhibitoris. Normalment quan tenim una situacio d'ansietat o epilepsia es donen fàrmacs gabaèrgics, es a dir, que augmentin les vies inhibitories del gaba.
L'ultim grup son els neuropeptids, que participaran en la transmisio sinàptica. Tots els neurotansmisors que hem vist se sintetitzen al botó terminal pero es neuropeptids ho fan al soma neuronal i d'aqui son transportats al botó terminal.
Hi ha molts pero treballarem els opioids que actuen sobre els recepptors opioids, amb la transmisio presinaptica, es a dir, afavoreixen la inhibicio presinaptica. A la neurona presinaptica hi ha uns autoreceptors queells mateixos inhibeixen, els opiods afavoreixen aquesta autorecepcio.
Produeixen analgesia, inhibeixen les neurones que transmeten aquesta sensacio de dolor. Sedasio, una de les vies que estan implicats en la sensacio de vigila es la formacio reticular (conjunt de nuclis de diferents neurotransmisors) al inhibir l'activitat d'aquesta formació reticular es quan tenim la sensació de sedació. Reforçament dels efectes de sensacio de benestar, causa basicameent dels sistemes de l'adicció dels opiods.
La metadona es un agonita, es a dir, potencia els efectes dels opioids, del efectes que pugui tenir l'heroina.
Substancies neurotransmisores (amines, amioacids i neuropeptids), hi ha també altres: tenim les porines, gaasos com l'òxid nítric, molts lípids (canabis).
SISTEMA E L'hipotalem a traves de les celules secretores, allibera hormones, que van a la hipofisis. Aquesta te dues parts, una hipofisis posterior annomennada neurohipofisis i la hipofisi anterior o adeo hipofisi.
L'hipotalem segrega dues hormoes asicamet: oxitoxia i l'hormoa atidiureticao vasopresia. Va per via euroal a la eurohipofisi on queden emmagatzemades. De la eurohipofisi s'allieraran a la circulacio general, es a dir, a la sang onn annirann a fer les seves funcions.
L'adennohipofisi funcionna mes com ua gladula real, l'hipotalem allibera unnes hormones que sonn factor estimuladors o innhibbidors de ler hornnnomes que se sinnnetitzan a l'adennnohipofesi. Aqui tennim celules que secrtaran hormones propies.
E fucio de les hormonnes o factors que arribbbbinn de l'hipotalem es produira l'allieracio o no de les hormoes de l'adeohipofisi. Aquesta circulacio es per via saguinia (a diferecia de l'anterior que es per via neurogea) Les euroes de la eurohipofisi Oxitocina: participa e diverses fucios de reproducció. Ja que es la hormoa que estimula, promou les cotraccios de l'uter durat el part i durat l'orgasme. Estimula les gladules mamaries durat la lactacia per la produccio de llet.
Té ues fucios socials, permet la perdua de por etre els idividus i l'augmet de la cofiaça (vicles). Augmeta el vicle etre la mare i el fill, e les relacios de parella, de les relacios socials.
Vasopresia o hormoa atiduiretica: actua e el royo i promoura l'asorcio de liquid, es a dir, ihieix la produccio d'oria, favoreix l'asorcio d'aigua.
Se li ha doat us rols socials que esta meys estudiats, tindria u rol e la importacia de la comuicacio social sooretot e la comuicacio estimular HORMONES DE L'ADEOHIPOFISI Hormoes de l'escorça de la gladula suprarreal, tee ua part extera que es el que aomee l'escorça.
La gladula suprarreal esta situada a la part superior dels royos. L'hipotalem alliera ua hormoa pero aquesta hormoa (GRAVACIO) La corticotropia aira a l'escorça de la gladula suprarreal i estimular (gravacio) Els glucocorticoides icremete la glucosa e sag, a més accelera la degradacio de les proteies. Augmeta l'eergia dispoile pel cervell, perque la poguem utilitzar soretot e ua situacio d'estres. S'alliera tame mieralocorticoides, aldosteroa, que afavoeix la reasorcio de sodi i la llieracio de potasi per l'oria. Tot el que impliqui reasorcio de sodi ho serà d'aigua tamé i per tat està augmeta el liquid, la volemia.
Hormoes sexuals de l'adeohipofisi L'hipotalem alliera ues hormoes sexuals allieradores de les goadotropies que estimulara o ihiira les goadotropies (hormoes sitetitzades a la adeohipofisi = FSH i LH).
La testosteroa, promou el desevolupamet i mateimet de les caracteristiques sexuals primaries (orgas reproductors masculis), a més tamé promou i mate les caracteristiques secudaries. Està implicada tamé e l'iici i mateimet del desig sexual tat e homes com e does, a l'amigdala hi ha receptors per la testosteroa. Tamé itervidrà e els circuits de recompesa, de resposta de la coducta sexual masculia, e aquest cas l'hipotàlem te receptors per la testosteroa.
Estroges: l'estradiol, seerà la resposale del desevolupamet i mateimet de les caracteristiques sexualsprimaries e les does. Tamé itervidrà e la resposta de la coducta sexual femeia, al'hipotalem hi haura receptors per a aquests estroges.
Progestages (prgesterona): facilita l'acomodacio de lesparets de l'uter perque pugui implanntarse l'òvul fecudat. prepararà les mames per la lactanncia Hormoa tiroidea Les hormoes tiroidees esta implicades soretot e els procesos metaolics, reaccios ioquimiques que tee lloc a la celula.
Tamé participara e el creixemet i desenvolupamet tat e ivell de creixemet fisic com neuronal Prolactina Se sinnntetitza a l'adeohiofisi i estumulara laproduccio de llet per les glandules mamaries. La dopaminna es el factor d'inhiicio, es a dir, innhibbeix la produccio de prolactinna. Ennuna situacio de lactacia hi ha una disminucio de la produccio de dopaminna per tal de que es pugui mantennnir la produccio de prolactinna Hormona del creixemennt Es alliberada per l'adennohipofisi i estimula es creixement directament als ossos, l'hipotament alliberara uns altres factors esimuladors o inhibidors de l'hormona del creixement.
Totes les hormones de l'adenohipofisi van via sannguinia.
No tot el sistema hormonalsegueix aquesta sistema neuroendocri.
La medula suprarrenal es la part mes interna de la glandula suprarrenal, aquesta en realitat es com si fos un gangli simpatic, es a dir, alliberara adrenalina i noradrenalina. Estimulacio independemnt de l'hipotalem i l'adenoihopifisi. Quan s'allibera aquesta glandula en una situació d'estres, augmetara la circulacio de sang cap els organs vitals. Prepara l'organnnnisme per respondre a una situació d'estres, mitjançat ua serie de procesos metabbbolics per tal de generar energia perque poguem sostenir aquesta situacio d'estrés. Provocarà ua serie de reaccionnns que enns incremennti la glucosa. Quan s'activa el sistema del glucagon el fetge el degradara perque poguem obtnir glucosa.
[gravació] JORDI. Psicofisiologia. 19/02/2015 Les neurones de la neurohipofisi.
La oxcitocina: participa en diverses funcions. Per exemple en funcions de reproducció. Es la hormona que estimula i promou les contraccions de luter durant el part o durant un orgasme. També estimula estmimula les glandules mamaries durant la lactancia per produir llet. Tambe te unes funcions socials, de la unió i del vincle, la pèrdua de por i laugment de la confiança entre individus. Funciiona i augmenta el vincle entre la mare i el fill. També augmenta les relacions de parella, ja que es produeix en lorgasme. Augmenta el vincle també en relacions socials. Dins d’aquest apego també intervé la dopamina i la serotonina. La oxcitocina podria actuar a nivell cerebral com si fos un pèptid dun neutoransmissor i com a via sangunia es comporta com una hormona per transmetre aquesta informació.
Vasopresina o hormona antidiurètica: hipotalem, neurohipofisi i després a circulació general fins el ronyó. El que promou es labsorció d’aigua i aixi inhibeix la producció d’orina (aixi hi ha un balanç hídiric de tot el cos). Controlen la volèmia (el volum del cos), regules la homoestasi del líquid. Una altra funcio, menys estudiada, diu que té relació amb la comuncicaicó agressiva, inclus de jerarquia de tipus de dominància social.
Hormones de l’adenohipòfisi (hipofisi anterior): Es una glandula real que produeix unes hormones.
Hormones de l’escorça de les glànudles suprarenals: glándules que estan per sobre els rronyons i disntngim una part externa que anomenem escorça. Aquest eix funciona així: hipotlame acuta com un factor alliberador o inhibidor d’una hormona que sintetiza la adenohipofisi, que aquesta hormona anirà a una glàndula que serà la que allibarà unes hormones que seran les que produiran l’efecte. Crh (corticotroptina) per hipotalem; a l’adenohipofisi s’alibera ACTH (hormona adrenocoricotropina o corticotropina). Lescorça glandules suprarenal alllibera hormones adrenocoricas (glucocorticoides (cortisol), mineralocoricoides (aldenoesterona) i hormones sexuals).
Els glucocorticoides augmenten el nivell de glucosa en sang. També acceleren la degradació de les proteines. Els glucocortivoides prepara per una situació d’estrés (un perill o situació critica) fent que tinguem energia disponible (tinguem reserves de glucosa preparades i disponibes per gastar en aquestes situacions).
Els mineralocorticoides (per exemple la aldosterona). La aldosterona és una hormona que el que fa es afavorir la reabosrició de sodi i lalliberacio de potassi per la orina. Augmenta la volemia, és a dir augmenta el liquid. En una sitiució que tinguem molta calor, aquesta augmenta, perque ens interessa tenir reserves hidriques i no perdren.
Hormones sexuals: Hipotalem: hormona alliberadora gonadotropines (GNRH), que stimula la producció les hormones de la gonadotropines (en la adenohipofisi), conretament en trobem dos: FSH (hormona foliicuestimulant) i LH (hormona luteinitzant). Després les gonades alliberen hormones sexuals:  Andrògenes (testosterona). La testosterona es la hormona que promou el desenvolupament i manteniment de les caracteristiques sexuals primaries (organs reproducutors masculins). A més a més, també desenvolupa i manteé les caracteristiques secundàries: la forma del cos, distribució del pèl, veu,…) totes les caracteristiques fenotipiques que comporten el sexe. També està implicada en l’inici i el manteniment del desig sexual, però tant en homes com en dones. A l’amigdala hi ha el sistema limbic (esta implicat en el plaer) hi ha receptor per la testosterona tan en homes com en dones. També intervé en els cirucuits de recompensa, és a dir, intervidiria en els cirucuits de resposta de la conducta sexual masculina (el que determina la conducta sexual masculina estaràà implicada la testoserton). En aquest cas estarà l’hipotalem (planificació de respostes que te receptors per la testosterona).
 Progestàgens (progestarona). Acomoda i facilita l’acomodació de les parets de luter perquè pugui iplantarse lovul fecundat. Prepara les glàndules mamaries per la lactancia.
 Estrògens (estradiol). L’estradiol fa el mateix que la testoseroan però en dones…. ¿ també intervé en la conducta de la resposta sexual femenina, perque a l’hipotalem hi haurà receptors per aquests estrogens.
Hormona tiroidea: Hipotalem: TRH (hormona alliberadora de tirotropina)  Adenohipofisi: TSH (Hormona estimulant de la tiroide)  Tiroide: Hormones tiroidals: T4 (tiroxina) i T3 (triiodetironina).
Les hormones tiroides estan implicades en funcions metaboliques, sobretot amb la utiització dels hidrats de carboni (es produeixen tota una sèrie de reaccions bioquimiques per tal que la celula; tenim catabolisme (destruim determinats compostos per produir energia) i anabolisme (a partir denergia produim compostos), doncs aquestes hormones intervenen en aquestes reaccions metaboliques. També intervenen en el creixement i desenvolupament, tant a nivell físic com a nivell neuronal.
¿?¿??¿?¿ m’he perdut. Adrià.
Hormona prolactina: es sintetiza a adenohipofisi que estimula la producció de llet de les glàndules mamàries (aquestes glandules no produeixen cap hormones, sinó que la prolactina de la adenohipofisi ja estimula que les glànudles mamaries facin la llet igualment). La dopamina inihibiixen la producció llet, és un factor d’inhibiccació. Durant un pdriode de lactancia, la dopamina es redueix perquè es pugui mantenir la lactància. No se que dels antipsicotics.
Hormona del creixment (GH): aquesta estimula al creixement directament al ossos (i no va a cap altra glandula). La GHRH estimula la GH i la somatostatina inhibeix el creixement).
No tot el sistema hormonal ve pel sistema neuroendocri. Hi h amoltes altres hormones que no responen a lalliberació dhormones de ladenohipofisi. Veiemne una: la medula de la glandula suprarenal (sitades sobre del ronyó). Aquesta medula en realitat es com una gangli simpatic modificat (aixo ja ens recorda del SNA). Aquesta medula alliberarà adrenalina i noradrenalia (estimuació dindependet dhipotalemn i dhipofisi, es via nerviosa). Preparà a lprganismes per una sitacuó de gran estrés o d’esforç. Amb l’alliberació de noraderena i adrenalina , entre altres coses augmentarà el reg sanguni cap els organs vitals. O bé també pot preparar a lorganisme per una situació destres, si estem en perill, i que haguem de fugir, hi haurà un increment del sistema esqueletic i muscular, i el cor, perque aixi puguem sortir corrents. Obci…..adrià.
Per exemple el fetge tenim reserves de glucogen (i amb la hormona del glucagó), el degredarà perque puguem tenir glucosa disponible, necessaria en aquestes reaccions i energia.
La insulina s’allibera al pancrees. Quan tenim un aport de glucosa, al menjar, es produeix una alliberació dinsulina…¿???¿ o bé en forma de triglicèrids (lípids). Les celules de lorganisme per agafar la glucosa necessita la insulina per agafar la glucosa de la sang, i nomé shi ha excepció: en situacions destrés, va a buscar la glucosa al fetge pel gluucogen. Les celules del cervell no necessita la?¿¿?¿?¿?¿¿¿?¿??¿¡¿? hi ha energia que es guarda exclusivament.
Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre TEEMMAA 2.1:: ELLSS SEENNTTIITTSS QUUÍÍMMIICCSS:: SIISSTTEEMMAA DEE L’OLLFFAACCTTEE..
Ens trobem amb dos sentits químics molt relacionats entre sí: l’olfacte i el gust.
Evolutivament són els més antics, totes les molècules que ens envolten són substàncies químiques i han servit pel desenvolupament de l’individu i l’espècie. L’olfacte té una importància evolutiva per la supervivència de l'individu (buscar aliment, detectar substàncies...) i per la de l’espècie. Les olors serveixen per comunicar-se entre els individus i és el mitjà que ens envolta.
Les olors són les sensacions olfactives i per tant els estímuls químics que provoquen aquestes olors, és el que anomenem odorants. La naturalesa fisicoquímica dels compostos químics és important perquè els odorants són partícules que estan en suspensió, és a dir que són volàtils (les trobem en l'aire i dissoltes en l'aigua). Però no tots els compostos químics tenen olor, des d’un punt de vista evolutiu gasos com el metà o el diòxid de carboni, no tenen cap olor perquè evolutivament no era necessari per l'home, ja que no era un sistema d'alerta. En espais petits les concentracions d'aquests gasos poden pujar i ser tòxiques, per això avui dia se'ls hi fica una olor i així poder-los detectar.
Parlarem d'uns receptors, unes vies que aniran al cervell, un processament cortical i unes implicacions funcionals.
 2.1.1. Receptors: No olorem per tot al nas sinó que ho fem només per una petita part que està situada a la part superior de la cavitat nassal: l'epiteli olfactori. Les cèl·lules receptores olfactives que conformen aquest epiteli són cèl·lules ciliades, unes neurones dipolars (tenen un extrem amb dendrites i l’altre amb un axó cap al SNC) que s’estimulen amb l’odorant i produeixen l’impuls nerviós. Són cèl·lules ciliades perquè tenen uns cilis que estan immersos en una capa de moc que protegeix la cèl·lula. Tenim un altre tipus de cèl·lules: les cèl·lules basals o les cèl·lules mares que són l’origen d’aquestes noves cèl·lules receptores; és un cicle de creixement fins a la seva mort que dura unes 3 o 4 setmanes.
Finalment ens trobem amb les cèl·lules de suport, les quals són les productores de moc.
La mida de l’epiteli olfactori és molt indicatiu i ens dóna una idea de la importància de l’agudesa olfactiva de l’animal. Si l’epiteli olfactori en humans fa 3 3 uns 80 cm , el d’un gos en fa uns 180 cm ; però l'home ha desenvolupat altres sentits.
De fet, el genoma humà codifica 1000 gens que donaran lloc als receptors olfactoris. S’ha de tenir en compte que en humans el 60% dels gens són pseudogèns, és a dir les proteïnes no acaben de codificar i són gens disfuncionals. Per tant de 1000 gens només 400 són funcionals.
Les cèl·lules ciliades són les primeres neurones de la via olfactòria, l'odorant, la substància química que interacciona amb el receptor i produirà olor, interaccionarà amb els cilis i començarà el procés de transducció (l'energia de -1- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre l’estímul químic interaccionarà amb el receptor que provoca un canvi en la permeabilitat de la membrana, que vindrà donat per unes entrades i sortides d’uns ions determinats, el provoca aquest canvi serà una despolarització gradual, que al final acabarà provocant un potencial d'acció; En resum: Transducció: canvi d'energia (en aquest cas, l'odorant interacciona amb el receptor, canvia la permeabilitat i produeix un potencial d’acció)).
Com codifiquem les olors? La teoria més acceptada és la teoria de la forma, la qual està basada en la correspondència de les formes moleculars (estructura química) entre l'odorant i els receptors olfactoris. Hi ha odorants de diferents formes (cada odorant pot tenir diferents formes) i hi ha els receptors. Si tenim una forma rodona, interaccionarà amb el receptor en forma de rodona (correspondència entre estructura entre odorant i receptor). Un receptor olfactori pot interaccionar amb uns quants receptor i a la inversa, sempre que les formes coincideixin.
Tenim un determinat odorant que interacciona amb determinats receptors, òbviament l’odorant que ha d'interaccionar amb un receptor ens dóna diferents olors.
A part de la teoria de la forma hi ha altres factors que tenen intervenen en aquesta codificació de les olors: - Concentració de l'odorant: Poden interaccionar els mateixos receptors però en funció de la concentració de l'odorant, s’activa més un receptor que un altre.
- Velocitat de reacció dels receptors: Seqüència temporal amb que s'activin aquests receptors, és a dir segons el temps de reacció de cada receptor específic s’activaran de diferent manera: la unió de l’odorant amb el receptor específic provoca un seguit de canvis bioquímics els quals no tots tenen la mateixa velocitat. Segons provoqui un canvi més o menys ràpid, el patró d’activació és diferent.
Tenim receptors per l’olfacte i el gust que són certament específics. Si un és una mica més inespecífic, ens permet que puguem olorar coses noves, ja que si és molt específic, potser no seria tan ampli i no podríem trobar nous sabors ni olors.
La combinació d'aquests 3 factors, fan que es percebi una olor o una altre.
-2- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre  2.1.2. Vies: Tal i com hem dit, l’odorant reacciona amb les cèl·lules ciliades, unes neurones dipolars. Amb els cilis ja provoquen la transducció, es produeix un potencial d’acció que va fins al bulb olfactori, el qual es troba sobre de la cavitat nassal.
Els axons de les ciliades travessen els edicmoides fins al bulb olfactori on hi ha les cèl·lules mitrals o segones neurones de les vies olfactòries. La primera neurona amb la segona fan sinapsis. Aquesta sinapsis s’anomena glomèrul. Aquesta estructura és important, perquè a cada glomèrul arriben els axons dels mateixos receptors, o dit duna altra manera, el mateix tipus de receptor va al mateix glomèrul, que és una part important per la codificació de les olors.
-3- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre El bulb olfactori rep influència del cervell superior (top-down): regulació o influències. Això fa que estructures superiors ens provoquin que atenguem o ens fixem més en determinats tipus d’olors. És a dir, s’està veient que la via que va cap a dalt, però hem de tenir en compte que també hi ha influencia top-down.
 2.1.3. Processament cerebral: Els axons de les segones neurones no passen pel tàlem (on en els altres sistemes sensitius és molt important) sinó que van a diferents parts del SNC, especialment a l’escorça piriforme, que es troba situada a la cara més medial i interna dels hemisferis del lòbul frontal i temporal.
Aquesta distinció de lòbuls fa que distingim dues parts: - Escorça piriforme frontal: Àrea primària de l’olfacte, és a dir, permet discriminar una olor.
- Escorça piriforme temporal o posterior: Actuaria com una escorça unimodal, amb la mateixa modalitat de sentit permet identificar la olor, podem saber si és una olor a roses o a xocolata.
De l’escorça piriforme anirà a altres àrees que participaran en el reconeixement: - Amígdala: Sistema de plaer i emocions, considerem que és una àrea d’associació multimodal.
- Escorça insular (lòbul de la insula).
Les dos estan implicades en les emocions i els sentiments, per tant donen un valor emocional a les olors.
- Hipotàlem lateral: Relacionat amb la conducta de la gana.
- Hipocamp i Escorça entorrinal: Àrees implicades amb la memòria i els records. Participaran més en el fet que una olor pugui evocar un record.
- Escorça orbitofrontal: Àrea associativa multimodal, es troba a la superfície basal dels lòbuls frontals. Involucrarà diferents sentits i contribueix a la valoració emocional. S'ha vist en diferents experiments que té una resposta diferent d’especialització funcional al voltant d'un eix medial-lateral, és a dir, estímuls valorats com agradables provoquen una -4- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre resposta a nivell orbitofrontal més medial i els estímuls valorats com a desagradables provoquen una resposta a nivell orbitofrontal lateral. Si fem una valoració emocional també intervindran projeccions per part de l’amígdala. També altres sentits integraran informació de distintes modalitats. Aquesta integració farà que sigui un centre molt important per la generació de patrons de conducta. Si estem dient que és una estructura que està fent una valoració emocional de l'olor, interaccionarà amb altres estructures (ex: hipocamp: records determinats d'aquella olor) i per tant agafarà informació de diferents sentits, informació de diferents estructures (records, emocions...).
-5- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre TEEMMAA 2.1:: ELLSS SEENNTTIITTSS QUUÍÍMMIICCSS:: SIISSTTEEMMAA DEELL GUUSSTT..
El sentit del gust evolutivament és dels més antics (forma part dels sentits filogenèticament més antics), el gust ha servit per detectar la trobada dels aliments o de substàncies tòxiques. Tenim substàncies i gustos que són innats. Ens agrada més i tenim més preferència el gust del dolç, es més innat, i el gust amarg experimentem cert rebuig de forma innata. Tot i ser dos trets innats, amb l‘experiència i l’adaptació, ens acabem adaptant i ens acaba agradant (el cafè, cervesa i gintònic).
Diferenciem 5 tipus de gustos o sabors diferents: dolç, salat, amarg, agri o àcid, umami (gust agradable, en japonès vol dir deliciós, es glutamat, gust fort, es troba a la carn, peix i verdura). Entre aquests sabors existeix una correspondència física entre les substàncies i el seu sabor, els ions de sodi es corresponen al gust del salat, el sucre donen gust dolç, els ions d’hidrogen donen gust d’àcid, i el glutamat el del sabor d’umami, i hi ha moltes substàncies que donen gust a amarg.
 2.1.1. Receptors: No només tenim la sensibilitat gustativa a la llengua, sinó que tenim altres parts amb receptors pel gust, com el paladar, la faringe, la glotis i l’epiglotis. Per exemple quan mengem, a la cavitat retronasal (part per darrera la llengua) hi ha la cavitat nassal i arriba a l’epiteli olfactiu, i acabem integrant el gust amb l’olor, que acaba de complementar-lo.
Trobem altres sentits que també participen en la percepció del gust, com per exemple el sistema somatosensorial, que ens dóna informació de la textura o temperatura, entre altres coses, de l’aliment. Si mengem xocolata, aquest sistema ens donarà la idea de si estem mengem un pastís de xocolata o un gelat de xocolata.
Les papil·les gustatives són unes sobreelevacions o protuberàncies o botonets que es troben a la llengua i a nivell del paladar. Cada papil·la gustativa està formada per un o centenars de corpuscles gustatius (taste buds) i cada corpuscle gustatiu està format entre 50 i 150 cèl·lules receptores gustatives. Aquestes cèl·lules formen com uns grills (monjos) d’una taronja, a la part més apical (part més superficial de la llengua o les altres parts) tenen unes microvellositats que s’organitzen al voltant d’una cavitat, anomenada el porus gustatiu. Al menjar, la substància química interacciona en aquest punt, en el porus gustatiu.
A diferència de l’olfacte, en el gust les cèl·lules receptores gustatives no són neurones, aquestes cèl·lules receptores si que interaccionen amb els axons aferents gustatoris, i l’envien cap a les primeres neurones. Aquesta sinapsis, hi ha un procés de transducció, produeix un canvi d’un estímul químic a una energia elèctrica que es transmet.
-1- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Procés de transducció pels diferents sabors:  SALAT: El gust del salat s’inicia per uns canals de sodi que són de voltatge no dependents, és a dir sempre estan oberts (no s’han d’obrir i tancar per ser funcionals, i per tant no necessiten energia addicional). Aquests canals de sodi estaran en la cèl·lula receptora salada. Quan mengem salat, ions de clorur de sodi, augmentem la concentració i el gradient de sodi, i aquest passa de fora a dintre de la cèl·lula per diferències de gradient i difusió simple (ja que el canal sempre està obert). Quan el sodi entra dins la cèl·lula, aquesta s’acaba despolaritzant i això provocarà que a la part més basal de la cèl·lula hi hagi la obertura d’uns canals de sodi i de calci, que aquests si que són de voltatge dependents (estan controlats i necessiten aquesta energia per obrir-se). Les vesícules es troben a la part més apical...?? adri. Finalment hi ha una sinapsis (transducció) amb els axons de la via aferent de les primeres neurones.
 AGRE o ÀCID: És un sistema semblant al del salat. Quan ingerim una substancia agria, els ions d’hidrogen entraran pel mateix canal de sodi, pel no dependent de voltatge. L’entrada d’aquests ions provoquen la despolarització de la membrana cel·lular i a nivell més inferior o basal de la cèl·lula provoquen l’obertura dels canals de sodi i de calci (que són dependents de voltatge), els quals desencadenen l’alliberació de les vesícules i la interacció amb l’axó aferent. La diferència amb el salat, és que quan entren els ions de d’hidrogen tanquen un canal de potassi, i com ja sabem al entrar sodi surt potassi, per tant si es tanca el canal de potassi, fa que aquest no pugui sortir i s’incrementi encara més la seva concentració i la despolarització de la membrana cel·lular sigui més intensa. Segons la resposta sigui més o menys intensa, aquesta despolarització de la cèl·lula serà la que ens dirà si serà un gust salat (resposta i despolarització no tant gran) o un gust agri (resposta i despolarització més intensa).
 AMARG, DOLÇ i UMAMI: La interacció ve donada per una sèrie de receptors gustatius que interaccionen i estan acoblats a una proteïnes g que al reaccionar provoquen una sèrie de reaccions bioquímiques en cadena de segons transmissors que acaben despolaritzant la cèl·lula. Aquests segons missatgers provocaran l’obertura dels canals de sodi i de calci, voltatge dependents, i finalment l’obertura de les vesícules que contenen els neurotransmissors. Després de la seva alliberació hi haurà la sinapsis amb els axons aferents, que enviaran a informació dels diferents gustos. Per diferenciar els tres tipus de sabors, les proteïnes que codifiquen cada receptor seran específiques per a cada cèl·lula, és a dir cada cèl·lula receptora gustativa tindrà un receptor per a cada un dels tres gustos (una pel dolç, una per l’amarg i una per l’umami).
-2- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Com funcionen? Per sobre del llindar les cèl·lules receptores gustatives són molt específiques, és a dir, la cèl·lula per a cada gust determinat envia un tipus d’informació. Quan s’incrementen els gustos molt més per sobre del llindar, la cèl·lula receptora es torna menys inespecífica i pot respondre a altres sabors diferents (és una codificació inespecífica al final).
No és que una única cèl·lula respongui a un únic sabor, ja que evolutivament no és rentable - hauríem de tenir moltes cèl·lules receptores per cada tipus de gust- i a més no podríem accedir a nous gustos –no tindríem aquelles cèl·lules-, i el cos el que fa es codificar diferents respostes (es una transmissió una mica inespecífica).
Tot i que totes les cèl·lules responen per a tots els gustos, entre les cèl·lules, els patrons seran diferents, ja que cada cèl·lula té unes preferències diferents (cada cèl·lula és diferent). Amb els axons passa el mateix, en principi són específics (cada cèl·lula te el seu axó), però poden portar informació procedent de més d’una cèl·lula, ja que es poden unir diferents axons. Per tant és una transmissió i codificació inespecífica, és de poblacions. El cervell fa una integració de tota la informació de totes les cèl·lules de forma molt global, determina un gust d’un altre i que els puguem discernir i combinar.
 2.1.2. Vies: Els nervis aferents, segons la localització de la primera neurona, trobem diferents tipus. La percepció gustatòria dels dos terços anteriors de la llengua i del paladar, la informació és enviada pel setè parell cranial, el nervi facial. El soma de la neurona estarà al nervi facia???l. La part posterior de la llengua, la informació és conduïda per la branca d’un altre nervi, el novè parell cranial, el nervi glossofaringi.
El soma de???¿?¿¿?¿?¿?. La part de l’ epiglotis, la informació estarà recollida pel desè parell cranial, el nervi vago.
-3- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Els nervis eferents interaccionen amb la segon neurona de la via gustativa, que estan al bulb, concretament al nucli gustatori -al tronc de l’encèfal, a on trobem la segona neurona de la via gustativa-.
La tercera neurona de la via gustativa, els axons de la segona neurona no creuen la línia mitja, pugen fins el tàlem (nucli ventralmedialposterior) i fan la sinapsis amb les terceres neurones.
Finalment, després del tàlem, se’n va a l’escorça gustativa primària, que està situada a l’escorça de la insula. L’escorça gustativa primària funciona com una àrea d’associació unimodal, és a dir, discrimina un sabor d’altres i identifica el sabor en concret al qual ens referim.
 2.1.3. Processament cerebral: Aquesta informació s’ha d’integrar amb la informació de diferents àrees per establir una conducta o comportament determina: - La informació del sabors aniran a la amígdala, la qual ens donarà la sensació de plaer o una sensació de rebuig al menjar.
- Una de les àrees importants que també interacciona és el bulb del tronc de l’encèfal, a on hi ha l’aspecte de la deglució i del vòmit.
- L’hipotàlem ens dóna la sensació i informació de si estem tips o no.
- L’hipocamp i el còrtex entorrinal ens donen informació sobre les memòries, ens donen el report d’un gust si era agradable o desagradable.
- Finalment l’escorça orbitofrontal és una àrea d’associació multimodal i integra diferents sentits, per exemple si menjo un aliment i em provoca vòmits, farà que rebutgi aquest aliment i perdura en el temps. Aquest mateix sistema pot estar involucrar en trastorns de deshabituació o de reforçament de dependència de substàncies.
-4- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre TEEMMAA 2.2:: ELL SIISSTTEEMMAA AUUDDIITTIIUU..
 2.2.1. La naturalesa del so: El sistema auditiu té la funció de reconèixer l'entorn, a nivell biològic per seguir possibles preses i detectar possibles depredadors (alimentació i supervivència). A més a més, és una forma bàsica de comunicació, però en l'espècie humana a traspassat l'utilitarisme de la comunicació bàsica, ja que hem desenvolupat una via que ens fa distintius de les altres espècies: el llenguatge., un sistema de descomposició de sons molt complex (no es troba en la natura). Seria fals dir que el llenguatge només ha evolucionat gràcies al sistema evolutiu, sinó que també ha sigut necessari un desenvolupament fonològic, que ha permès el control de les cordes vocals a través del sistema motor.
El sistema auditiu s'ha especialitzat en detectar ones sonores produïdes per la vibració d'un cos que produeix que les partícules d'aquest cos entrin en moviment, a la vegada les del seu voltant també ho fan, és a dir es va propagant la vibració. La peculiaritat de les ones sonores es que transmeten l'energia (viatja el moviment), però la matèria es manté estable, només es mou dins del seu propi rang de vibració. Aquest moviment es transmet a una velocitat de 340 m/s, que és la velocitat del so, però tot el que sentim ja ha passat, perquè des de que s’envia la informació fins que es rep hi ha milisegons en què la percepció és demorada.
Gairebé qualsevol cos en moviment és capaç de generar so, com per exemple la membrana d’un altaveu o la corda d’una guitarra.
Característiques del moviment: Amb aquest moviment podem trobar-nos amb dos situacions: - Quan el cos empeny les partícules, diguem que hi ha una compressió de l'aire. Les partícules es troben juntes, el cos les comprimeix, i per tant la densitat és alta.
- Quan el cos es separa, les partícules també es separen, per tant la densitat de les partícules disminueix. Hi ha una rarefacció de l'aire.
Aleshores parlem que primer hi ha una compressió, després una rarefacció i finalment una altra compressió.
Un cicle de l'ona sonora és la distància que hi ha entre dues masses d'aire comprimit, mentre que la freqüència és la relació que hi ha entre el número de cicles per unitat de temps. La unitat de mesura són els Hertz (Hz). Per tant la freqüència del so definitiva és el numero de masses comprimides que arriben a la nostra oïda per segon.
La funció matemàtica per representar aquest fenomen físic: esquema (corbes). f(x) = sen alfa. els punts de dalt son compressió i els de baix son la rarefacció.
L’espectre auditiu humà és molt ampli: 20 - 20.000 Hz, però de fet no som sensibles a qualsevol part d’aquest rang, sinó que som especialment sensibles a 3000 Hz, i per això no és cap curiositat que totes les llengües del món tinguin els seus fonemes al voltant d'aquest rang de freqüència.
Amb el so no parlem tant de freqüències altes o baixes, sinó que parlem de tons o sons (freqüència baixes són tons greus i les freqüències altes són tons aguts).
Una altra característica important del so és la intensitat, que representa la diferència de pressió entre blocs d'aire comprimit i rarificat. La forma matemàtica d’expressar-ho és a través d’una forma logarítmica que té com a unitat els decibels (dB). Per tant la intensitat del so a nivell popular seria el volum. Els humans són capaços de detectar entre 0-80 dB, i quan superem aquest rang passem de sentir a què ens faci mal.
-1- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre To més agut a dalt a la dreta (és el to més agut (freqüència més alta)) es diferencia amb el de dalt a l’esquerre només amb la freqüència, que és més greu. Les dos de l'esquerra i la de la baix a la dreta, el que varia és la intensitat. El volum o la intensitat es l’amplitud de la ona. I es deferència de la de l'esquerra de dalt amb la de baix perquè varia la intensitat. I la de sota a l'esquerra amb la de la dreta és el volum, ja que la freqüència és la mateixa.
Això són tons purs però a la natura no és el més freqüent, sinó que tot està format per combinacions d'ones amb diferents freqüències i intensitats.
Tota ona sonora la podem descomposar en ones més simples, matemàticament la descomposició d’una ona es fa amb la transformada de Fourier.
 2.2.2. Receptors: (Aquest apartat s’ha de mirar amb lo de sota).
Tots els sistemes sensorials tenen una part del cos especialitzada per detectar els sentits (a què responen).
L’òrgan especialitzat del sentit auditiu és la oïda, la qual la trobem dividida en tres parts: - Oïda externa: És la part visible. Tenim el pavelló auricular o orella que capta les ones sonores,el fa és rebre aquestes ones. son més sensibles per rebre sons que venen del davant. els plecs de l'orelles tenen una funció d'enfocar cap a la part de l’oïda externa, que és el canal auditiu, per fer-lo entrar cap a dins. canal auditiu fa 2,5 cm, és molt curt.
- Oïda mitja: trobem 3 estructures. el timpà o membrana timpànica, unit trobem el martell – enclusa – estrep.
Trompa d'eustaqui (adri??? mantenir la pressió; per això diguem que quan tires un petard es millor tenir la boca oberta per compensar pressions).
El timpà concentra la ona sonora en un espai molt reduït i aquesta energia es transmet per la cadena d'ossets per on s'amplificarà. es necessari amplificar-ho, perquè el medi intern es totalment aquós (a diferència de l'extern i mitja son aeris), i les ones sonores a l'impactar amb l'aigua es propaga menys per l'aigua que per l'aire i per això és necessari amplificar.
-2- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre - Oïda interna: Hi trobem còclea, té forma de cargol.
El punt d'unió entre l'estrep i la còclea trobem la finestra oval.
Els canals semicirculars, son unes estructures a sobre de la còclea que no formen part del sistema auditiu, sinó del sistema vestibular.
L''estrep provoca el moviment del líquid de dins la còclea a través de la finestra oval, que acaba movent els cilis de les cèl·lules receptores auditives.
-3- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Tenim dos músculs: - Tensor del timpà, unit al martell.
- Tensor de l'estrep, unit a l'estrep.
Quan arriba una font sonora molt intensa, aquests dos músculs es contrauen. Això s’anomena reflex d'atenuació, la seva funció és per protegir i que es vegi danyat el sistema auditiu.
És un reflex lent, per això hi pot haver-hi perforacions del timpà. també ens protegeix en sons alts molt constants.
la còclea prové del grec cochlos, que significa cargol (només pel seu aspecte extern). es de la mida d'un cigró o pèsol. si desenrotlléssim l'estructura fa 9 mm.
A dins trobem 3 càmeres plenes de líquid: la superior és l'escala vestibular, la mitjana escala mitja, escala timpànica (inferior).
Escala=rampa La membrana que separa l'escala vestibular de la mitja és la de la Reissner i la que separa a mitja de la timpànica és la basilar. A sobre de la membrana basilar hi ha l'òrgan de Corti, és on es produeix la transducció auditiva (energia sonora a energia bioelèctrica).
A sobre l’òrgan de Corti trobem a membrana tectorial. entre aquestes dues membranes hi haurà moviment.
-4- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Membrana basilar no és homogènia al llarg de la còclea. parlarem de dos punts de la còclea, la base és el punt que es troba més proper a la finestra oval i parlarem de l'helicotrema com el punt més llunyà del vèrtex de la còclea (membrana basilar). de l'helicotrema és el punt os s'uneix l’escala vestibular i l’escala timpànica, de forma l'ona sonora que viatja pel liquid, que viatja des de el moviment de la finestra oval, el líquid s’anomena perilinfa. Aquest líquid és molt semblant al líquid cefaloraquidi. el perilinfa està per tant en l'escala vestibular i per la basilar.
El líquid que viatja per l’escala mitja, es l'endolinfa, també es un líquid molt especial, ja que té la concentració i la densitat d'un líquid propi intracel·lular tot i ser realment extracel·lular.
La membrana basilar no es homogènia al llarg del seu trajecte. La part més estreta i rígida és la base i cap a l'helicotrema, ample i flexible. D’aquesta forma es pot produir millor el moviment.
-5- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre L'òrgan de cort el va identificar un fisiòleg italià anomenat Cort. és un epiteli format per un conjunt de cèl·lules.
Cèl·lules grogues son de suport que donen suport a l’òrgan, i les liles que son les cèl·lules receptores auditives. aquestes cèl·lules, en el seu extrem apical tenen cilis, similars a les cèl·lules ciliades de l’olfacte però a diferència de les de l’olfacte no son neurones sinó que son receptors sensorials. el cili més gran es diu cinocili i es troba sempre en un dels extrems; la resta de cilis (aproximadament uns 100) es diuen esterocilis. la cèl·lula ciliada a diferencia de les del gust i l’olfacte no es regeneren i viuran tota la vida amb les mateixes; amb el temps es van perden i per això la gent gran va perdent l’oïda.
de cèl·lules ciliades en tenim de dos tipus: - unes estan a la part mes externes. cèl·lules ciliades externes. disposades en 3 files i n'hi han 15.000 - cèl·lules ciliades internes. disposades en una sola fila, i en tenim unes 3.500 cèl·lules La funció d’aquestes ???¿¿¿¿ Un to agut fan moure a membrana basilar en la seva base.
E moviment de la membrana basilar es transmet per l’òrgan de Corti.
la finestra oval es la que amplifica el so i la finestra rodona, que està just a sota, s'elimina la ona sonora (per una entra i per l'altre surt).
L’òrgan de corti (ficar diapo dabans) es troba a l'escala mitja. És la part del sistema auditiu en la detecció del so.
-6- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre ??el so necesita una resposta molt rapida, i a¿¿¿¿ les celules ciliades no tindran segons missatgers, perque ha de ser resposta rapida.
els cinocilis i els esterocilies estan units uns als altres amb canals de potassi. son uns canals com una especie de molla, que quan el cilis es mouen les molles sobren, i quan els cilis s'empenyen, la motllla es tanquen.
En el cas que el cinocili tiri dels esterocilis (mocviment del liquid vagi cap al cinocili), els canals de potassi s'obren, per tant hi haurà una despolarització.
En el cas que el líquid vagi cap al liquid contrari del cinocili, per tant el cinocilia empeny als esterocilis, els canals es tancaran i hi haurà una hiperpolarització.
(AMB EL QUE S’HA DE MIRAR D’AQUEST APARTAT) - Oida externa (part visible) tenim el pavelló auricular el que anomenem orella, i captar les ones sonores, son especialment sensible el so que ens be del davant. Els plecs que té l'orella tenen la funció d'enfocar cap a l'altra part de l'oida externa que és el canal auditiu, per fer entrar el so a l'oida. El canal auditiu és molt curt tenim uns 2,5cm.
- Oida mitja: trobem el timpà o membrana timpànica, unit al timpà estarà el martell, l'enclusa i l'estrep, seguidament tenim la trompa d'Eustaqui que és important per mantenir les presions. El timpà concentrarà l'ona sonora en un espai molt reduit i aquesta energia es trnasmetrà pels osets que l'amplifiquen. Necessitem amplificar la ona sonora perque l'oida interna és una estructura completament immersa en líquid aquos, ja que tot era media aeri i ara passem a l'aquos. La ona sonora viatja be quan les particules d'aire estan properes, i per compensar la disminució de la ona sonora en el medi aquos tenim l'oida mitja.
- Oida interna: tenim l'estructura que pertany al sistema auditiu que és la còclea, el punt d'unió entre l'estrep i la coclea és la finestra oval on es produira el moviment amplificat. I una altra estructura que esta a sobre de la coclea i no pertany al sistema auditiu que son els canals semicirculars, aquests formen part del sismea vestibular.
La ona sonora entra pel canal auditiu, es mou el timpà aquest mou la cadena d'osets que amplifica la ona sonora i la dirigeix cap a la còclea.
Trobem dos musculs un que s'anomena el tensor del timpà que està unit al martell i el tensor de l'estrep que està unit a l'estrep. La funció que tenen es que arriba una font sonora molt intensa es contrauen, és el que anomenem el reflex d'atenuació, és un reflex que té la funció de protecció., redueix la transmisió del so protegint la còcleo de sons molts -7- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre forts. És lent, però si tenim un volum molt excessiu durant molt de temps es produeix l'atenuació i per tant no ens arriba un so tan fort.
(Foto receptors fig.11.8) La còclea prové del greg cochlos que sgnifica cargol, és de la mida d'un cigró o dun pèsol, mesura 9mm, si la mirem per dins trobem tres conductes. Tres camares plenes de liquid cada una. A la superior se li diu vestibular, la del mig mitja, i la inferior timpànica.
La membrana que separa la vestibular de la mitja es diu membrana Reissner, i la que separa la mitja de la timpànica es diu membrana basilar. A sobre de la membrana basilar trobem l'òrgan de Corti, qe es on es produira la transducció auditiva, la transformació d'ona sonora a energia elèctrica. A sobre de l'òrgan de corti trobem la última membrana que és la membrana tectorial. Entre aquestes dues membranes, la basilar i la tectorial, és on treballarà.
La membrana basilar no és homogenia al llarg de la coclea. Parlarem de dos punts de la coclea, la base es el punt que es troba més proper a la finestra oval i del helicotrema com el puntmés llunyà, el vèrtex de la còclea (membrana basilar).
En l'helicotrema es on s'uneixen l'escala vestibular i l'escala timpànica de forma que elliquid que viatja des del moviment dela finestra oval es el liquid perilinfa. aquest liquid es molt semblant al liquid cefaloraquidi.
El liquid que vitja perl'escala mitja es el endolinfa, es un liquid extraelular pero te les concentracions d'un liquid intracel·lular.
Membrana basilar no es homogena al llarg del seu trajecte, és més estreta a la base i esrigida, i en el seu vertex és mes ample i mes flexible més aprop de l'helicotrema. Un to agut fa que es mogui la part més propera a la base, en canvi un to greu seria més aprop de l'helicotrema.
El moviment de la membrana basilar es transmetrà a l'organ de corti després de transmetre's a tota la coclea. Aquest momment dela membrana basilar te la finestra oval que amplifica el so i la finestra rodona que està just a sota i produeix l'eliminació de l'ona sonora.
l'òrgan de corti el trobem a sobre de la membrana basilar (el centre ce la cóclea) i a dins de l'escala mitja, és la part del sistema auditiu especialitzat en la deteccio del so. Composat per diferents celules, les de suportcolor groc i lescelules receptores del sistema auditiu (color rosa). Aquestes celulesreceptores en el seu extrem apical tenen cilis, per aquest motiu, també s'anomenen celules ciliades. Aquestes no són neurones (a diferència de les celules receptores de l'olfacte). Aquest cilis, els anomenen de diferents formes, al més gros se li diu cinocili i es troba sempre en un dels extrems, la resta de cilis (aproximadament uns 100) es diuen estereocilis. La celula ciliada, a diferència del gust i l'olfacte, no es regenera, el motiu perque es produeixi una perdua auditiva es per la perdua dels cilis, ja que són estructures sensibles.
De celules ciliades en dividim de dos tipus. Unes es troben a la part més externa i les altres a la més interna, aleshores parlem de celules ciliades internes i celules ciliades externes. Les internes estan disposades en una fila i hi ha 3500 i les externes disposades en 3 files i hi ha 15000.
Les cel·lules receptores s'encarreguen dela transducció, en el sistema auditiu es transforma energia sonora en una polarització de la membrana.
Les celules ciliades es troben envoltades d'endolinfa. Aquest és un liquid amb una composicioquimica molt semblant a la del liquid intracelular (altes concentaions de K+). Aixi, quan s'obren canals d'aquess cilis el K+ entra massivamenti esprodueixen respostes bioelèctriques ràpidament. Es tracta de respostes sense segons missatgers.
Els cinocilis i els estereocilis estan units uns amb els latres amb canals de potasi, son uns canals que són com una especie de motlla i si els cilis es mouen la motlla sobre i si s'empenyen la motlla es tanca.
En el cas de que el cinocili (dreta) tiri dels estereocilis els canals de potasi s'obriran per tant tindrem una despolarització. En el cas contrari el cinocili (esquerre) empeny els estereocilis els canals de potasi es tanquen per tant esproduirà una hiperpolarització.
-8- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre  2.2.3. Vies: Les cèl·lules ciliades no són neurones sinó que són receptors, però si que estan unides a neurones, concretament a les primeres neurones de la via (les neurones de primer ordre o neurones ganglionars (perquè tots els cossos cel·lulars s’agrupen formant un gangli)). Aproximadament tenim el mateix nombre de cèl·lules ganglionars que de cèl·lules ciliades, així que en teoria tindríem una cèl·lula ganglionar per a cada cèl·lula ciliada, però a la realitat no és així. Les cèl·lules ciliades internes (les menys nombroses) s’emporten la informació i connecten amb un 90-95% de les cèl·lules ganglionars, en canvi només un 5-10% de les cèl·lules ganglionars s’uneixen a les cèl·lules ciliades externes. És a dir, per cada cèl·lula ciliada interna tenim unes 10 cèl·lules ganglionars, en canvi una cèl·lula ganglionar es connecta amb varies cèl·lules ciliades externes.
Les cèl·lules ganglionars connectades a les cèl·lules ciliades internes s’encarreguen de la codificació del so (gràcies a la informació que els hi donen les cèl·lules ciliades internes), i les cèl·lules ganglionars connectades a les cèl·lules ciliades externes (el 5%) fan una funció d'amplificació, d’ajust. D’aquesta forma les cèl·lules ciliades externes ajuden a les internes a respondre de forma més precisa (més atenuada o més intensa), i a més aquestes cèl·lules ciliades externes també fan una funció física, a través del moviment de la membrana tectorial (la capa situada just per sobre de la capa de les cèl·lules ciliades). L’amplificació es dóna per una modulació top-down (reben informació d’estructures superiors).
Quina funció té que tinguem tantes cèl·lules ganglionars per una cèl·lula ciliada? La freqüència la dóna la posició que ocupa la cèl·lula ciliada en l’òrgan de Corti, és a dir, la freqüència es localitza tonototòpicament (“tono” ens està dient la freqüència i “topos” ens diu el lloc).
A més de la freqüència, una altra característica important del so és la intensitat (el volum): si el volum és molt alt (so amb molta intensitat) s'activaran més cèl·lules ganglionars (codi de població) que si la intensitat és baixa (la seva resposta serà menor).
Per tant ja tenim codificat tant la freqüència com la intensitat a nivell de la còclea, per dos codis: el codi tonototòpic (ens dóna la freqüència) i el codi de població (ens dóna la intensitat); és el motiu pel qual tenim tantes neurones connectades a una cèl·lula ciliada interna.
Totes les neurones ganglionars, tant les que provenen de les cèl·lules ciliades internes com les de les cèl·lules ciliades externes, formen el nervi espiral o nervi de Corti. El conjunt de somes de les cèl·lules ganglionars rep el nom de gangli espiral o gangli de corti.
L’origen de les cèl·lules ganglionars són les cèl·lules ciliades i acaben al nucli coclear (que es troba al bulb raquidi), un cop arriben es projecten a la segona neurona de la via, la qual aquesta fa una cosa curiosa que no passa a la resta de sentit: un cop surt del nucli coclear fa una projecció bilateral, és a dir puja ipsilateralment i puja contralateralment. Això provoca que si hi ha un problema o una lesió en un dels hemisferis, no es perd del tot la percepció auditiva de l'hemisferi cerebral contrari (de la part contralateral), i per això no hi ha tantes afàsies en la percepció auditiva.
el segon relleu es a nivell del fol·licle inferior i finalment arribarà el tàlem.
Actualment s'està trobant que el següent relleu de la via és a nivell del colicle inferior, aquest pas és específic de la via auditiva i realitza ja el processament i anàlisi de la informació. Finalment arribarà al tàlem, i després d’aquest se’n va a l’escorça auditiva, localitzada als lòbuls temporals.
-9- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Aquesta és la via principal, però hi ha més nuclis o vies secundàries: El nucli coclear envia informació també al nucli olivar, situat al tronc de l’encèfal. El nucli olivar està format per dues estructures (la superior és l’auditiva) i integra la informació de les dues oïdes (rep informació bilateral, ipsi o contra), és a dir ens permet localitzar d’on prové el so.
 2.2.4. Processament cerebral: L'escorça auditiva es troba al lòbul temporal i a una part de l'escora insular, en global parlem de la circumvolució de Heschl.
L’escorça auditiva es divideix en tres zones: - Escorça primària auditiva: És la més interna, a on les neurones del tàlem es projecten directament.
- Escorça associativa unimodal auditiva: Es troba al voltant de l’escorça primària auditiva, formant una espècie de cinturó al voltant d’aquesta. Aquesta es divideix en dues parts: la zona més caudal i la mes rostral.
Al llarg de la via es manté aquesta representació tonototòpica (a l’òrgan de Corti, via i escorça). La membrana basilar representava les freqüències i això activava les cèl·lules ciliades, i al llarg de la via ho manté. Si agaféssim el nervi auditiu, a un cantó tindríem les freqüències altes i les freqüències baixes que es mantenen fins a l'escorça, que té bandes d’isofreqüències (les neurones que estan ubicades en aquestes bandes responen i s’activen quan la freqüència del so els hi és característica). Quan una neurona s'activa en una d'aquestes zones concretes, el cervell sap de quants Hz és la freqüència. El cervell no representa per igual totes les freqüències, sinó que es especialista en bandes al voltant dels 3000 Hz.
A la zona més caudal de l'escorça auditiva primària trobem representats els tons més aguts i la zona més rostral trobem els sons greus.
Les neurones de l’escorça primària envien la informació a l’escorça associativa unimodal auditiva. Si l’escorça primària ens permet percebre i discriminar el so (si un so és diferent de l’altre), la funció de l’escorça associativa unimodal auditiva és identificar i tal i com indica el seu nom, associativa, permetrà identificar patrons de sons (ja comença a agrupar, ja que fins ara la informació havia viatjat de forma independent).
Aquesta estructura de freqüències i associacions no és igual en totes les persones, ja que la podem trobar en funció de la llengua que parli la persona més desplaçada cap a la dreta o cap a l’esquerra. A més és modificable amb l’experiència.
- 10 - Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Trobem 3 característiques importants del so: - Freqüència: Es troba representada especialment a l’escorça auditiva, de manera tonototòpica.
- Intensitat: Aquesta es representa per codi de població, és a dir quan un estímul és molt fort tindrem més neurones de l’escorça actives que si és més suau o amb menys volum; i no només per codi de població sinó que també per codi de freqüència, per tant quan un so és molt alt, les neurones sensibles a aquella freqüència disparen amb més freqüència (més vegades per unitat de temps).
Si punxem una neurona ganglionar del nervi auditiu, veiem que és sensible a una freqüència característica i a la diferència entre el número de descàrregues per segon: si el so és més baix és mes alt, activat a una freqüència més alta.
Això passa a la via i a l’escorça.
Localització: El sistema auditiu humà és capaç de detectar fonts que estan a dos graus de diferència (es pot entrenar i arribar a només un grau de diferència, com per exemple els conductors de música). La localització en l'espai és bona en pla horitzontal (per localitzar el so en els 180º), en el pla vertical som una mica més dolents.
En el pla horitzontal el sistema auditiu aprofita l'espai interaural (l’espai que hi ha entre les orelles, que és aproximadament d’uns 20 cm), ja que el cervell compara la diferència de temps que triga el so en arribar d’una orella a l’altra.
Si tenim una font sonora al davant la informació auditiva (el so) arribarà a la vegada a totes dues orelles, per això el sistema auditiu sap que està al davant, i direm que les ones arriben en fase.
Si la font es troba a 45 graus respecte el pla dret, arribarà primera a l’oïda dreta i 0,3 milisegons després arribarà a l’oïda esquerra.
- 11 - Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Si posem el so just a la dreta, arribarà primer a la dreta i aproximadament uns 0,6 milisegons després arribarà a l'esquerra. Com més lateralitzada es troba la font, més trigarà a arribar a l’oïda lateral.
El cervell no només utilitza el temps que triga a arribar l’ona sinó també la intensitat. L’ona sonora va perdent intensitat a mesura que va avençant. Si l’ona està a la dreta ha de travessar i sobrepassar el cos (quan una ona troba un obstacle queda ombrejada en energia perquè arribi a l’altra oïda; provoquem una ombra sonora), per tant canvia la intensitat de l’ona, però no la freqüència (no només arriba atenuada en el temps, sinó disminuïda en intensitat). Per tant, el cervell analitzarà el retard amb que arriba el so i la intensitat. Quan més ombra sonora hi hagi, més lateralitzada estarà la font.
 2.2.5. Implicacions funcionals: Tal i com hem dit, si ha un problema o una lesió en un dels hemisferis, no es perd del tot la percepció auditiva de l'hemisferi cerebral contrari (de la part contralateral), i per això no hi ha tantes afàsies en la percepció auditiva.
- 12 - Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre SISTEMES SENSORIALS Les energies són la base.
1. ENERGIA ELECTROMAGNÈTICA: Tan sols la poden detectar els ulls (sentit de la vista).
2. ENERGIA MECÀNICA: Seria la base pels següents sentits: l’audició, el tacte, el vestibular, la nociocepció (percepció del dolor) i la propiocepció (sentit el qual indica a l’organisme de la posició dels músculs).
3. ENERGIA QUÍMICA: Sentits del gust, el tacte i la nociocepció.
4. ENERGIA TÈRMICA: Sentit de la nociocepció i la termocepció (tant la percepció de calor com de la seva absència, el fred).
El tacte, la propiorecepció, la nociocepció i la termocepció, viatgen per vies comunes i els tractarem com a sistema somatosensorials, el qual compren un complex organisme consistent en centres de recepció i procés.
TEEMMAA 2.3:: ELL SIISSTTEEMMAA VEESSTTIIBBUULLAARR..
És el sistema de l’equilibri, per tal de saber en quina posició estem nosaltres. La seva complexitat recau en que siguem capaços d’imaginar-nos l’orientació de les cèl·lules en les 3 posicions de l’espai. Com estan col·locades les cèl·lules en l’espai?  2.3.1. Receptors: Estem a l’oïda interna, i en concret el sistema vestibular ocupa un espai anomenat laberint (ho sembla, és una estructura circular dins de l'ós temporal). Aquest laberint està immers en líquid, una estructura flotant. A part d’aigua i de líquid, té dues parts: els conductes semicirculars (recorden a la meitat d'un cercle, que són tres) i una estructura que es troba entre aquests conductes i la còclea, que són els òrgans dels otòlits (formats per dos estructures: utricles i sàculs. L’interior dels conductes semicirculars i dels otòlits estan ple del líquid d’hemolimfa (igual que en l’escala mitja de la còclea, són de la mateixa composició química).
Els conductes semicirculars són 3 i estan orientats aproximadament en els 3 eixos de l'espai (un de vertical (y), un d’anteroposterior (z) i un de lateral (x)). Tots ells tenen una part més ample que la trobem a la base del conducte, en el punt d'unió amb els otòlits, anomenats ampul·la. En aquesta ampul·la trobem les cèl·lules ciliades que tenen els cilis recoberts d'uns substància gelatinosa (a través de la qual no pot viatjar l’endolimfa, i per tant el moviment dels cilis serà molt més controlat i molt més suau, hi ha més consistència). Aquesta estructura gelatinosa amb els cilis l'anomenem cúpula. La funció dels conductes semicirculars ens permet detectar el moviment/rotació del cap que veiem angularment (quan hi ha un angle), i són especialment sensibles quan el moviment s'inicia o quan el moviment s'atura.
La cresta és la base d’aquesta zona d’aquí ??.
-1- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Tenim un moviment del líquid en la direcció de la fletxa i, simplement per la inèrcia, faria que el líquid de l’endolimfa es mogui en el sentit contrari. Al moure’s el líquid en el sentit contrari, mou també la cúpula (estructura gelatinosa).
Si movem el cap cap a la dreta, detectarà millor els moviments a la conducte semicircular que es troba al conducte lateral, si el movem cap amunt serà el conducte vertical.
Tenim el sistema vestibular a l’orella dreta i l’esquerra, quin sentit té tenir-lo duplicat? Té una peculiaritat. Les oïdes són imatges especulars, una de l'altra, per tant quan una està molt activada, l'altre estarà molt inhibida, estan orientades de forma oposada en l'espai. Això ens ajudarà a conèixer amb més exactitud la situació en l'espai. Com que són contraposades, no envien la mateixa informació i ens donen informació més precisa sobre la nostra posició en el cap.
Per exemple (gràfic). Les cèl·lules ciliades a l'inici de l’oïda esquerra es troben excitades, mentre que les altres estan inhibides. Sempre tenen patrons oposats, serà l’oposició.
Quan es produeix un inici de moviment, es quan es produeix un màxim d'excitació d’aquestes cèl·lules receptores, quan el moviment o velocitat del cap es manté constant, el moviment de la cúpula deixa d’activar-se i deixem de notar moviment. S’observa que els receptors s’adapten i per tant, no descarreguen. Si al frenar o desaccelerar, la cèl·lula ciliada torna a activar-se/inhibir-se (depèn de la orella que observem).
-2- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Els òrgans dels otòlits serveixen més per conèixer la posició estàtica del cos, no és tant el moviment, sinó saber com estem posats. D’on prové aquest terme? Oto d’oïda, i lits de pedres: pedretes de les orelles. Realment és cert perquè hi han cristalls de carbonats de calci, que serveix com la substància gelatinosa, és a dir, que el moviment de l’endolimfa sigui més pausat, li donen pes o densitat en aquesta. Per conèixer la posició del cap no es necessari que el líquid vagi tant ràpid, sino que és millor que sigui calmat.
Trobem patologies de persones que no presenten la producció de pedretes de carbonat de calci, que podem catalogar com a patologies molt rares. Acaben processant en marejos.
L’utricle i el sàcul detecten la força de la gravetat. Aquesta força de la gravetat és important per conèixer la posició en que es troba el nostre cap. Els otòlits estan màximament activats quan estem en posició vertical, i en menys activació quan estem estirats. També són sensibles a les acceleracions lineals (ascensors).
El sàcul té una posició semblant a un sac. La seva posició en l’espai és més horitzontal. La màcula és on es troben les cèl·lules ciliades internes del sistema vestibular. La màcula en l’utricle, es troba orientada horitzontalment, i en el sàcul es troba verticalment. Si estem verticalment està activat el sàcul, ja que la pròpia gravetat mou el líquid cap avall. En canvi, l’utricle ens ajuda més al estar estirat, a la posició en l'espai estàtica.
-3- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre La transducció funciona igual que en el sistema auditiu. Té un cili gran (el cinocili) i uns cilis petits (els estereocilis).
Quan l’endolimfa empeny contra el cinocili, el desplaça i tira dels estereocilis, direm que la cèl·lula ciliada es despolaritza. En el cas contrari, si tenim que l’endolimfa empenya el cinocili contra els estereocilis, tindrem una interpolarització. Com que tenim cèl·lules ciliades orientades en tots els plans de l'espai, podem analitzar i respondre a qualsevol moviment en tots els seus patrons, a diferència del sistema auditiu que només les té situades en un pla.
-4- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre  2.3.2. Vies: Ens trobem amb tres neurones abans d’arribar al còrtex:  NEURONES GANGLIONARS O LES PRIMERES NEURONES: el gangli o conjunt de somes de les neurones ganglionars vestibulars es troba en el gangli d'Scarpa o gangli vestibular. Els axons formaran el vuitè parell cranial, el nervi estatoacústic (a nivell anatòmic, estan formats per aquests dos nervis funcionals) i a nivell funcional parlem de nervi vestibular i auditiu.
El nervi vestibular es dirigeix cap als nuclis vestibulars que es troben en el bulb i la protuberància del tronc de l'encèfal. Allà faran connexió amb les segones neurones i trobarem en aquest nucli vestibular, trobarem els somes de les segones neurones.
Els axons de les segones neurones es dirigeixen cap el tàlem, ipsi i contralateralment, de les dues formes. En el tàlem trobarem els somes de les terceres neurones que es dirigeixen a l'escorça vestibular.
En els nuclis tenim sempre substància gris i en les vies tenim sempre substància blanca.
No podem parlar d’una àrea primària vestibular tal i com parlem dels altres sistemes sensorials.
Aquest sistema Integra informació visual i somatosensorial (sobretot la propiocepció, la qual corregirà la posició perquè no caiguem). Lo més important és que dialogui, que parli amb visió i amb propiocepció.
Té àrees multisensorials, és a dir, integren informació de visió i de propiocepció. Òbviament, també de motor.
-5- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre  2.3.3. Processament cerebral: QUINES PARTS DEL CERVELL ENVIA INFORMACIÓ? ESCORÇA DE LA INSULA: en aquest relleu s’integra la informació propioceptiva, i surt informació motora per corregir la posició del nostre cos.
-6- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre S’envia informació a d’altres nuclis que es troben a la protuberància de l’encèfal i al bulb. Per exemple, per moure els ulls. Els músculs encarregats de fer-ho utilitzen la informació vestibular per ajustar la nostra visió. Quan algú va en un tren, l’ull a prop de la finestra se li mou constantment, això s’anomena reflexa oculovestibular (ROV), això és perquè volem veure i la nostra mirada està en un punt fixe molt llunyà i, com que ens estem movent de forma constant, s’està corregint constantment la posició de l’ull, es realitza de manera automàtica.
-7- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre  2.3.4. Implicacions funcionals: S’envia informació en les neurones motores de la medul·la espinal. Contínuament estem fent ajustos musculars de la nostra postura i del nostre cap i del nostre cervell, tant en una situació estàtica com en moviment. Útil per quan caminem en una situació irregular. Els ajustos del cap se’ls anomena reflex vestibulocervical (RVC), per mantenir l’equilibri en una posició regular, és molt important controlar dues parts: el nostre cap però també el nostre cos. Hi ha un centre relacionat directament amb el tronc de l’encèfal que s’encarrega del control de la part cervical. També hi ha un centre que s’encarrega més de controlar el sistema monitor espinal.
El reflex vestibuloespinal (RVE), encarregat del moviment principal del tronc. Reflex vestibulocerebel (el cerebel s’encarrega de guardar i executar patrons de moviment molt bàsics, modular i coordinar el moviment, que aquests puguin ser elegants; és un dels sistemes més antics; es veu amb pacients amb afectacions cerebrals o amb intoxicacions etíliques). L’alcohol afecta especialment al cerebel.
-8- TEEMMAA 2.4:: ELL SIISSTTEEMMAA DEE LAA VIISSTTAA..
 2.4.1. Receptors: L'energia que estimularà el sentit de la vista es la llum, la llum és un espectre molt ampli, que no es visible a l'ull humà.
La llum es una ona de radiació electromagnètica que té diferents longituds d'ona, l'espectre, el troç visible per l'ull humà va des dels 390nm fins als 770 nm.
Lenergia que estimula el sentit de la vista és la llum energia llumínica). la llum té un espectre molt ampli (té moltes diferents longitud d'ona), que no és visible a lull humà, i és una ona de radiació electromagnètica. L'espectreq eues visible per lull humà es dels 390 fins el 770 nm.
El receptor de la vista és l'ull, tenim tres capes que el formen.
1) Una capa externa que es diu l'escleròtica, aquesta és dura i es aquí on s'enganxaran els musculs dels ulls, és unapart dura, opaca i per tant no deixa passar la llum. Dins d'aquesta capa externa la part més anterior és la cornea, aquesta és transparent ja que serà on entrarà la llum.
2) Hi ha una capa al mig on està situat el teixit conjuntiu, és a dir, els vasos sanguinis, se li anomena coroides. Aquesta capa també està formadaper l'iris i la pupila, lapupila és un forat i el que determina aquest forat és l'iris que estira.
3) La capa més interna de l'ull és la que forma la retina. Serà sensible a la llum i per tant es provocaran els canvis de transducció i provocarà potencials d'acció. Aquesta retina està formada per tres capes.
el receptor de la vista és l'ull.
tenim 3 capes que conformen aquest òrgan: 1. una capa externa, l'esclerotica. capa dura i es on senganxen els musculs que permeten el moviment. ¿?¿?¿? sara. a la part anterior da'questa capa, la cornea, permet lentrada de la llum ja que es transparent.
2. la capa del mig, es on estan enganxats els vasos sanguinins (el teixit conjuntiu), es per on es dona laport denergia i oxigen. aquesta capa es diu coroides. aquesta capa també està format per liris (musculs que es contrau i ens dona la grandaria de la pupila) i la pupila (es un forat).
3. la capa més interna, s'anomena retina. aquesta és la que realment es sensible a la llum i provocarem els canvis de transducció. està formada per 3 capes: Tenim tres capes a la retina. (referencia del mig del globus ocular) - La més externa serà la capa dels fotoreceptors que seran els que facin el canvi de l'energia luminica. Tenim dos tipus els cons i els bastons.
- Una capa intermitja amb unes cel·lules bipolars (que són les primeres neurones de la via visual). Dins d'aquesta capa intermitja tenim també unes cel·lules horitzontals que agrupen diferents fotoreceptors i també tenim les cel·lules amacrines que uniran les cel·lules bipolars amb la última capa de cel·lules que són les cel·lules ganglionars -La última capa, de les cel·lules ganglionars són neurones, i per tant seràn les segones neurones de la via visual, i enviaran elspotencials d'acció. Els axons s'uniran i seran els que formaran el nervi òptic, és a dir, tota la informació sortirà pels axons deles cel·lules ganglionars i per tant es així com esforma el nervi òptic.
El forat cec o papil·la òptica és una zona que no hi ha fotoreceptors i és per on passa el nervi òptic.
La llum entrarà per la cornea i haurà de travessar totes les capes de la retina fins arribar als fotoreceptors i al final són les cel·lules ganglionars que alliberaran els potencials d'acció.
tres capes de la retina: (de més profund a més superficial).
- la capa més externa serà la capa a on estàn els fotoreceptors (els que fan el canvi denergia luminica i comencen a transmetre limpuls electric. tenim dos tipus de fotoreceptros: cons i bastons.
- capa intermitja amb celules bipolars, són les primeres neurones de la via visual.
dins daquesta capa també tenim unes celules hortizontal (les vermelles) que el que fan es agrupar diferents fotoreceptors i faran la interaccio amb les celules bipolars, i també tenim les celules amacrines (les verdes, també son ceules hortizontals que uneixen en aquest cas les celuls bipolars amb les ganglionars).
- capa més interna, és la capa de les celules ganglionars, també son neurones. seran les segones neurones de la via visual.
aquestes son les que realment enviaran els potencials d'accio, i els seus axons seran els que suniran i formaran el nernvi òtpic (tota la informació s'uneix).
El forat cec o papila òptica, és una zona que no hi ha fotoreceptros i es per on passa el nervi optic.
La llum entra per la cornea i haurà de travessar totes les capes de la retina, fins arribar als fotoreceptors i finalment les celules ganglionars alliberen el potencial daccio.
Hi ha dos tipus de fotoreceptors cons i bastons. Són els receptors que faran els proces de transducció, transformaran l'estimul luminic en informació.
- Els bastons són sensibles a poques quantitats de llum, és a dir, a intensitats débils de llum necessiten molt poca llum per activar-se. Només que es tingui una mica de llum aquests bastons ja s'activen. Si un bastó escapaçde respondre amb poca intensitat de llum, es per això que es diu que responen a la visio escotòpica (visió nocturna).
- Els cons tenen menys fotopicment per tant necessitarem més quantitat de llum perque aquests fotoreceptors responguin, és a dir, són sensibles a fortes intensitats de llum. Son responsables de la visió diurna, a nes condicions fotópiques (molta llum) fotoreceptors: son els receptors que produeixen els proces de transducció, és a dir l energia luminica passa en un canvi de potencial i enviant una informació. trobem dos tipus: - Bastons: son sensibles a intenistats debils de llum. es a dir necessiten molt poca llum per activarse i respondre.
si un bastó es capaç de respondre amb poca llum, son els responsables de respondre escotòpica, els responsables de la llum de la foscor. respomsables de la visio nocturna. tenen mes pigment.
- Cons: tenen menys fotopigment, per tant es necessaria més quantitat de llum perque aquests fotoreceptors responguins (son senibles a intentsitats fortes de llum). Els cons son els responsables de la visio diurna, condicions fotòpiques.
La distribució d'aquests fotoreceptors en la retina no és igual, hi ha molts més bastons que cons, tenim 120 milions de bastons i 8 milions de cons (20 vegades més) La fobia es el punt on tenim una gran concentració de cons, es aquella zona on veiem millor. Està situada ala part central de la retina.
Les zones periferiques és on hi haconcentracions de bastons.
Hi ha molts més bastons que cons, uns 120 milions de bastons i 8 milions de cons (20 vegades mes).
Hi ha una localitzacio amb gran concentracio de cons, es la que anomenem fovea, i per tant ens permet una gran agudesa visual. el nostre ull fa que es condensi la llum en aquesta zona i aixi es pugui veure mes bé. es la zona central.
Les zones perifereiques és on hi ha concentracions de bastons.
Els cons responen a diferents condicions lumíniques, i tenim 3 tipus.
1) Tipus blaus són aquells en elque el fotopigment és més sensible a longituds d'ona més curtes. Aquests representen un 5-10% de tots els cons 2) Cons verds son aquells que el fotopigment es més sensible a longiuds d'ona intermitja. Reprsenten un 40% de tots els cons 3) Cons vermells, son aquelles que el fotopigment es més sensible a longituds d'ona més llargues, són els més nombrosos representen el 50% de tots els cons.
l'existencia d'aquests tres cons serà la base per donar tota la percepció dels colors, el cervell construeix aquesta percepció de les diferents longitud d'ona on s'activen els diferents cons i segons la resposta d'aquests el cervell fa una interpretació.
El blanc es quan s'estimulen tots els receptorsdela mateixa manera i per tant és quan percebem el color blanc.
Els cons responen a diferents longituds d'ona. tenim 3 tipus de cons: - Cons de tipus blaus: son aquells que el fotopigment respon o es mes sensible a lingituds dona més curtes. aquests cons representen un 5-10% dels cons totals.
- Cons de tipus verds: son aquells que el fotopigment respon més en longiduds dona intermitga. aquests cons reprenseten un 40% aprox.
- COns detipus vermells: son aquells que el fotopigment responen a logituds dona mes llargues. aquests representen el 50% de tots els cons, son els mes nombrosos.
El mon no te color, realment es una construcció nostra. a partir d'aquests tres cons serà la vase per donar tota la percecpció de color que tenim. a partir d'aquests tres cons el cervell fora aquesta percepció.
segons lactivacio dels diferents tipus de cons, el cervell ho interpreta com una percepcio de diferentss colors i acaba donant tota la gamma de color que podem tenir.
EL blanc es quan s'estimulen tots els receptors de la mateixa forma. (sara) Transducció: La llum quan interacciona amb el fotoreceptor provocarà un canvi en la permeabilitat de membrana, pero que hiperpolaritza el fotoreceptor i per tant deixa d'alliberar-se el neurotransmisor, és a dir, s'allibera menys neurotransmisor quan hi ha llum, un dels importants és el glutamat.
Els fotoreceptors en una situació de foscor el fotoreceptor està constantment despolaritzant-se, hi ha una corrent de sodi que entra a la cel·lula i es depenent del GMPcíclic, la cel·lula es despolaritza i s'allibera el neurotrnsmisor. Quan hi ha un estímulde llum, s'inhibeix una proteina que disminueix el CMPcíclic, i per tant, la corrent de sodi que entrava de manera constant es tanca i per tant no entra més sodi i progressivament al bloquejar aquesta entrada de sodi la cel·lula va canviant el potencial de membrana i s'acaba hiperpolaritzant i deixa d'alliberar el neurotransmisor.
Transducció: la captació de la radiació electromagnetia provoca un canvi. la llum quan interacciona mb un fotorecpetor provocarà un canvi en aquesta permeabilitat de membrana i hiperpolaritza aquest fotoreceptor (amb el cas de la llum és a la inversa a altres sentits, hiperpolaritza enlloc de despolaritzar):. per tant deixa dalliberarse menys neurotransmissor, com el glutamat. aixo es perque els fotorecpetors els agrada més la situacio de foscor.
en situacions de foscor hi ha una entrada de sodi que es dependent de GMPcicic. si entra sodi, la celula es desporalitza i allibera el seu neurotransmissor. per tant amb afoscor esta alliberant constantment neurotrasmissors.
sota situacio de llum, sactiva una proteina i per tant es disminueix el GMP, i per tant el cana de sodi es tanca, no entra sodi, i progresivment es va hiperpolaritzant, i deixa dalliberar el neurotransmisso Els fotoreceptors són les uniques cel·lules de la retina que son sensibles a la llum,i per tant la llum interaccionarà amb aquests i en el proces de transduccio hi haurà un canvi de potencial i enviarà la senyal que anirà fent els diferents potencials exitatoris i inhibitoris, i la informació s'anirà distribuint a les diferents parts de la retina, és a dir, a les cel·lules ganglionars, aquestes són les primeres que produiran potencials d'acció amb la informació procedent del procesament de la retina cap al SNC.
fotoreceptros, son les uniques celules de la retina sensibles a la llum. aquests intereaccion amb la llum, hi ha transducció amb un canvi de potencial, envia la senyal que aniran fent potencials excitatoris com inhibitoris. la informacio arribara a les celules ganglionars.
celules gangionars que son les primeres en fer potencial daccio amb la informacio del processament de la retina cap al SNC.
De cel·lules ganglionars hi ha dos tipus, cel·lules ganglionars ON o cel·lules ganglionars OFF, això serà la resposta que arribi al seu camp receptiu .
El camp receptiu és la part del camp visual que detecta o veu una neurona del sistema visual, és la part on ha d'arribar la llum perque una neurona sigui activada.
Normalment el camp receptiu està format per dos cercles concentrics, al de dins l'anomenarem camp receptiu central i al de fora camp receptiu perifèric. Això es important perque aquests dos camps funcionen de manera antagònica Les cel·lules ganglionars ON són aquelles que s'activen, s'exciten, és a dir, augmenten la seva frequencia de descàrrega de potencials d'acció, quan la llum incideix en el centre del seu camp receptiu i s'inhibeixen (disminuent la seva freqüència de descàrrega) quan la llum projecta amb l'anell circundant periferic.
Les cel·lules ganglioners OFF són aquelles que sactiven, és a dir, augmenten la seva fequencia de descàrrega de potencials d'acció, que la llum incideix en el centre del seu camp receptiu i s'inhibeixen ( La dstribució concentrica implicarà que les cel·lules ganglionars responguin d'una manera o d'una altre. Per tant estarà dient que hi ha diferents estímuls lumínics.
Aquesta destribució concentrica és una deles basesimportants en la qual es basa el procesament de la retina, els fotoreceptors que els hi "agrada" més la foscor la [..] Si la llum arriba de manera homogenia, la resposta de la cel·lula ganglionar és menys intensa que si arriba només per una part del camp concentric.
Un altre mecanisme que s'utilitza en el procesament de la retina, es el d'inhibició lateral , quan s'activa una cellula ganglionar concreta hi ha uns sistemes que fan que s'inhibeixin totes les celules ganglionars del costat, amb això s'aconsegueix l'incrementació de contrastos locals.
de celules ganglionars tenim dos tipus, que varien segons la resposta que arribi en el seu camp receptiu (és la part del camp visual que detecta o veu una neurona del sistema visual, és a dir a on ha dincidir la llum perque aquesta neurona sigui activada. normalemnt el camp receptiu està format per dos cercles concentrics (camp receptiu central i camp receptiu perifèric, el cercel del mig i el cercel de fora que l'envolta, respectivament; aquests funcionen de forma antagonica): - celules ganglionars ON: son aquelles que sactiven o exciten (augmenten la seva taca de frequencia de descarrega) quan la llum incideix en el centre del seu camp receptiu i sihinibeixen (disminutin la seva taxa de freuqencia de descarerga) quan la llum es projecta amb aquest anell circumdant perifèric.
- celules ganglionars OFF: son aquelles que sactiven o exciten (augmenten la seva taxa de frequencia de descarrega) quan la llum incideix en el camp receptiu periferic i sihinibeixen (disminutin la seva taxa de freuqencia de descarerga) quan la llum es projecta en el camp recetiu central (es bloqueja).
Segons com incideix la llum o una altr el patró dilimunacio, les celules ganglionars respondran duna forma o altra, i hauran diferents taxes de descarregues. (sara) Tenim dos mecanismes que milloren la visio en la retina: Un mecansime que afavoreix es el fet de la distriució i funcionament antagonista daquestes celules gaglionar que fa que hi hagi contrastos. el procés visual tambe es basa en els contrastos de la llum. si la llum arriba de forma molt homogenia, la resposta d'aquesta celula ganglionar sera menys intensa que si arriba només per una part del camp concentric (perque al arribar a un sol punt, les diferencies sincrementen i es pot contrastar mes i veurem millor).
Un altre mecanisme en la retina, es el mecanismsme dinhibicó lateral. quan sacitva una celula gangionar concreta hi han uns sistemes que fa que sinhibixein totes les celules de voltant, i amb això saguditza mes la detecció de contrasots locals dins de lescena visual.
 2.4.2. Vies: Les cèl·lules ganglionars conduiran la informació fins a centres superiors. Aquests axons només sortir de la retina ja tenen una diferència: segons on estiguin localitzades aquestes cèl·lules ganglionars, les seves fibres, és a dir els seus axons, es decusen (creuen la línia mitja).
Això seria com la retina, i diferenciem una part més interna (punt mitjà, més al costat del mig del cos), la meitat nassal de la retina. La meitat nassal de la retina, serà la que creua la línia mitja i continuarà pujant la informació per l’altre cantó, és a dir els axons de les cèl·lules ganglionars que procedeixen de la meitat interna (de la meitat nassal), de les retines nassals dels dos costats es decusaran (de forma contralateral), creuen la línia mitja concretament el lloc a on es creuen és el quiasme òptic. L’ull esquerre la seva retina nassal quan arriba al quiasme òptic, els axons creuen la línia mitja i continuaran enviant la informació per l’altre costat. De l’ull dret la meitat interna o nassal també els axons de les cèl·lules ganglionars (que s’unien formant el nervi òptic) passen a l’altre banda quan arriben al quiasme òptic. Les meitats externes o temporals (perquè a fora hi ha l’ós temporal) continuaran pel mateix cantó, de forma homolateral o ipsilateral, és a dir els axons no es creuen en el quiasme.
Aquesta informació d’aquest axó, portarà la meitat d’informació de la retina del cantó contrari i de la retina temporal del mateix.
Camp visual: És aquell punt que quan nosaltres mirem amb els dos ulls, mirem al front, és aquell espai visual que podem captar.
Si imaginem que tenim una línia que parteix el camp visual per la meitat, tindrem el camp visual dret i el camp visual esquerre.
El camp visual dret (l’hemicamp dret; el blau) serà recollit per les meitats esquerres d’ambdues retines. Això voldrà dir que del meu ull dret, serà la meitat esquerra, és a dir la meitat més interna o nassal de l’ull dret; i de l’ull esquerra serà la meitat de la retina temporal o externa.
La informació de la visió de l’hemicamp dret anirà i es processarà a l’escorça cerebral de l’hemisferi cerebral esquerre.
El camp visual esquerra (l’hemicamp esquerra; el vermell) serà recollit per les meitats dretes d’ambdues retines. Això voldrà dir que del meu ull dret, serà la meitat dreta, és a dir la meitat més externa o temporal de l’ull dret; i de l’ull esquerra serà la meitat de la retina nassal o interna.
La informació de la visió de l’hemicamp esquerra anirà i es processarà a l’escorça cerebral de l’hemisferi cerebral dret.
De forma simplista podríem dir que l’hemisferi esquerre capta el que hi ha al camp visual dret, i els objectes del camp visual de la dreta serà analitzat per l’hemisferi esquerra.
Si tenim lesions, com una embòlia, depenen d’on es produeixi la lesió, tindrem diferents tipus de problemes.
Les cel·lules ganglionars conduiran la informacio fins centres superior.Segons on estiguin situats aquests axons, decusaran creuant la linia mitja.
Mes interna: més nasal. Els axons de les celules ganglionars que procedeixen de la meitat interna o meitat nasal decusaran al quiasme optic.
Elsaxons deles celules ganglionars que procedeixen de la meitat externa o temporal continuaran pel mateix cantó (ipsilateralment), és a dir, no es creuen.
Camp visual: es aquell punt que quan mirem amb els dos ulls podem captar. Tenim el camp visual dret i camp visual esquerra.
Blau(camp visual dret): serà recollit perles meitats esquerres d’ambdues retines, això vol dir que de l’ull dret serà la meitat esquerra, es a dir, la més interna (nasal). I de l’ull esquerra serà la retina temporal o externa. Aquesta informació de l’emicamp dret esproceserà a l’escorça del’emicamp esquerra.
Els objectes que es vegin per l’hemicamp esquerra seràn recollits per les emiretines dretes, i la informació també arribarà a hemisferi dret.
L’hemisferi esquerra capta el que hi ha al camp visual dret, i l’hemisferi dretcapta el que hi ha alcamp visual esquerra.
Els axons de les cèl·lules ganglionars poden seguir dues vies per arribar a centres superiors: 1) Tectopulvinar: És una via filogenèticament antiga i que representa el 10% de les cèl·lules ganglionars. No és una via conscient. Els axons van al mesencèfal, a una estructura anomenada col·licle superior o tectum (que vol dir sostre òptic, i d’aquí ve part del nom de la via). Del mesencèfal passa al tàlem, que com ocorre habitualment amb els altres sentits (via dels sentits) és on trobem la tercera neurona. Concretament del tàlem va al nucli pulvinar (d’aquí procedeix la resta del nom de la via). Finalment va a àrees visuals, però aquesta via no va directament a àrees visuals primàries, sinó que anirà a àrees visuals secundàries o àrees d’associació unimodal (sobretot entre V2 i V5).
Sembla ser que en aquest col·licle superior existeix un mapa a grosso modo del sistema visual, del mapa visual sembla ser que existeixen també altres modalitats sensorials.
El paper d’aquesta via més arcaica sembla ser que s’encarrega de posar una correspondència entre aquests diferents mapes d’aquestes diferents modalitats sensorials (per exemple un mapa sensorial seria tots els processos motors que puc arribar a fer sense veure, per això una persona cega, amb la resta de mapes és capaç d’identificar les diferents coses gràcies a les altres modalitats que s’integren) i orientar i controlar el moviment dels ulls (regulat per nombrosos sistemes que hi estan involucrats), per exemple en resposta a un nou estímul en el camps visual. Per tant és una via que té importància amb el control dels processos motors (tant amb el moviment dels objectes, encara que no tinguem la via visual primària (no hi veiem), amb aquesta via som capaços de coordinar els processos motors per tal de poder realitzar determinades accions motores). És la via de la visió cega.
Els axons de les celules ganglionars poden seguir dues vies.
Tectopulvinar: es filogeneticament més antiga i representa el 10% de les cel·lules ganglionars. Aquesta via va al mesencefal on hi ha una estructura que es diu colicul superior o tectum, del mesencefal anirà cap al tàlem que és on trobem la tercera neurona, concretament anirà al nucli pulvinar del tàlem. D’aquí anirà a àrees visuals secundaries (entre V2 i V5).
Aquesta via posa una correspondencia entre els diferents mapes de les modalitats sensorials i orientar el moviment dels ulls (girar els ulls davant un nou estímul) Control de procesos motors, coordinació d’accions motores tot i ser cecs 2) Via geniculoestriada: és la més utilitzada i més conscient del sistema visual, utilitzada per més del 90% de les cèl·lules ganglionars. Com diu el seu nom, els axons envien informació al tàlem, concretament al nucli geniculolateral (nucli genicular lateral). Després van a l’escorça estriada (V1, és l’àrea visual primària, situada a l’escorça occipital) o anomenada també l’àrea 17 de Brodmann.
Aquesta és la via conscient i és diu geniculoestriada, es utilitzada per més del 90% de les celules ganglionars.
Els axons Van cap al nucli geniculo lateraldel tàlem, d’aquí van cap a l’escorça occipital o escorça estriada o àrea 17 de Brodman (V1).
 2.4.3. Processament cerebral: Gràcies a les àrees visuals secundàries (de V2 a V5), o àrees d’associació unimodal o àrees extraestriades (situades fora de l’escorça estriada i al voltant de les àrees visuals primàries) ens ajuden i permeten processar aquesta informació procedent de les àrees visuals primàries. Les àrees visuals secundàries ens permeten identificar allò que estem veient.
Finalment ens trobarem amb unes àrees terciàries o d’associació multimodal que acabaran d’integrar tota aquesta informació, i ens permetran acabar de reconèixer totalment el que veiem i localitzar.
Bàsicament tenim dues vies principals que participen en aquest processament cerebral de la via visual (totes partiran de les àrees primàries (V1)): - via temporal inferior (via ventral), és la via del QUÈ: ja que és la via que ens permet reconèixer el que estem veient (per exemple una cara). L’àrea secundària donaria més sentit al que he vist (per exemple és la cara de la meva mare).
- via del lòbul parietal (via dorsal). És la via de l’ON: ens permet identificar a on està l’objecte, ens situa posicionament, localització espacial. No només ens diu a on està situat un objecte (és a dir ens diu a on està situat aquest objecte, la relació d’on està situat aquest objecte envers al context de tot el camp visual que estem veien; característiques posicionals), sinó que a més ens dóna més informació de les característiques d’aquest objecte, com per exemple si està en moviment (idea de direcció de l’objecte, la velocitat, l’acceleració,...). També està implicada en el control motor del moviment dels ulls i de les extremitats; perquè si hi ha un objecte en moviment que ve cap a nosaltres, això va implicat a una reacció del control de moviment dels ulls i de la nostra posició.
Les dues vies, evidentment estan interrelacionades.
Hi han dos conceptes: - Retinotòpia o mapes retinotòpics: és una característica de la retina, que les característiques espacials que són presents a la retina es transmeten al llarg de la via visual. Això vol dir que quan tenim objectes en un camps visual seran estimulats, perquè estan al costat un de l’altre, aquestes estimularan cèl·lules ganglionars properes de la retina, i aquesta informació i relació espacial (l’espai) es mantindrà més o menys constant al llarg de la via; es a dir que acabaran estimulant neurones situades pròximament a l’escorça cerebral. Manté aquesta relació espacial a la via visual, però li dóna importància diferent als objectes que estiguin situats a la retina (degut a que la fòbia a nivell cortical està molt més representada que les zones perifèriques), per tant el mapa no és exacte.
La retinotopia o mapes retinotópics, és una característica de la retina que vol dir que les caracterís espacials que són presents a la retina es transmeten després a la via visual. Quan tenim objectes en un camp visual, aquests estimularan celules ganglionars properes a la retina i aquesta relacio espacial es mantindra constant al llarg de la via, de manera que a l’escorça activarà neurones que estiguin properes. Però té una diferència, es que manté la relació al llarg de la via però dona diferent importancia als objectes que estiguin situats a la retina.
Tenim major representació cortical de les zones que estan situades a la zona central de la retina. Tot el que impliqui zones corticals més ampliees i arees més involucrades en el procesament dona importancia de la funció.
Quan la informació arriba a V1 aquesta es divideix en columnes específiques. Hi haurà columnes que s’estimularan amb senyals procedents de l’ull dret i d’ares que s’estimularan amb senyals procedents de l’ull esquerra, son les columnes de dominancia ocular.
A les àrees d'associació multimodal o terciaries centrarem dos vies, però totespartiran de les areesprimaries V1.
-Temporal inferior (ventral): és l'àrea del "què" perque és la via que ens permet reconeixer el que estem veient.
- Via dorsal (anirà al lobul parietal): és la via del "on", permet identificar on estal'objecte, ens permet situar-lo spacialment. No nomésens diu on està situat, sinó que a més ens dóna la relació envers el context de tot el camp visual que veiem. A més de localitzar ens dona altres característiques com el moviment (direcció, velocitat). Estarà implicada en el control del moviment dels ulls o de les cames i de les mans, perque si hi ha un objecte en moviment va implicat a una reacció de moviment d'ulls i de la nostra posició (control motor) Les dues vies estan interrelacionades.
L’àrea visual primaria discriminarà la llum, els contrats, els colors etc. Però necessitem unes arees secundaries, però aixo les tenim i es diuen arees secundaries o extraestriades i areestercearies per acabar de procesar la informació.
Les àreessecundaries permetran identificar el que estem veient, reconeixer allò que estem veient.
Les arees terciaries o multimodals acabaran d’integrarla informació.
D’aquestes arees multimodals tenim dues vies  2.4.4. Implicacions funcionals: Tot això seria una forma de processar informació, la bottom-up (de baix a dalt, va de la perifèria cap a centres superiors).
Però ens trobem amb un altre tipus de processament d’informació que és a l’inversa: top-down (de alt a baix, va de centres superiors a la perifèria). El que fem és que donar informació directament als centres superiors, a l’àrea d’associació multimodal. Això m’ajuda i es capaç de condicionar aquesta percepció perifèrica que jo tinc (exemple de la foto plena de taques que és un dàlmata, que si no sabéssim de que es tracta només veuríem ple de taques, però si ens diuen que és un dàlmata, després el podem veure).
A la foto veiem una cara, és una foto de la superfície de Mart. Això és un altre dels aspectes de que tenim la informació que processem d’un estímul perifèric visual, però que la processament amb la informació que ja tenim nosaltres.
L’ésser humà per la nostra adaptació, tenim una tendència innata per veure cares.
Il·lusions òptiques juguen amb la nostra atenció visual i de com podem percebre les coses.
Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre TEEMMAA 2.5:: ELL SIISSTTEEMMAA SOOMMAATTOOSSEENNSSOORRIIAALL..
El sistema somatosensorial és la percepció del cos i de la interacció del cos amb l'entorn. Ens informa dels contactes que es donen entre les diferents parts del cos, i el cos amb l'entorn.
 2.5.1. Els sentits corporals: Classificació: Si mirem les modalitats sensorials, les podem dividir en: - Tacte.
- Nocicepció (Dolor).
- Sentit de temperatura.
- Propiocepció: Percepció (informació) sobre la posició relativa de les diferents parts del cos i del seu moviment.
Segon l’origen, trobem: - Exterocepció (pell).
- Interocepció (vísceres i dins del cos).
- Propiocepció (músculs, tendons i articulacions).
 2.5.2. Receptors: Tots els sentits fins ara hi havia un òrgan receptor concret, però el sistema somatosensorial està format per diferents receptors distribuïts per diferents parts del cos i tots ells captaran un tipus d'energia diferent: - Energia mecànica: Respondrà al tipus de formacions físiques: pressió, contacte,... Pell, òrgans interns, externs,...
- Energia química: Substàncies que siguin noxes (agent nociu o perjudicial) i que puguin causar per exemple sensacions del dolor.
- Energia tèrmica: Canvis de temperatura.
No existeix un receptor concret que respongui a una sola modalitat, sinó diferents receptors que responen a diferents tipus d’energia.
La majoria de receptors somatosensorials són encapsulats, és a dir, la terminació aferent (la que agafa la informació del receptor) d'aquest receptor està envoltada d'una espècie de membrana que modularà la resposta nerviosa. A més, aquest embolcall determina el tipus d'energia al qual respon el receptor.
Tipus de receptors: - Mecanoreceptors: Són receptors encapsulats (fibra nerviosa envoltada de membrana) i responen a estímuls mecànics. Un estímul mecànic fa referència a les deformacions mecàniques de la pell i dels teixits corporals (també podria ser que l’estómac s'estira,...).
Per tant poden ser exteriors (superficials, pell) o interiors (vísceres). Seran fibres de gran diàmetre i mielinitzades; tot el que conté mielina és de gran conducció, és a dir que aniran molt més ràpid portant informació.
- Propioceptors: Els propioceptors i mecanoreceptors són iguals: són encapsulats els dos, responen a energies mecàniques (deformacions). Però els propioreceptors responen a deformacions de músculs, tendons,... tot el que impliqui moviment corporal (a les deformacions produïdes pel moviment). També estan mielinitzats i portaran la informació a una gran velocitat.
- Termoreceptors: Responen a energia tèrmica, estímuls tèrmics que en principi són canvis sobtats de temperatura, canvis entre calor i fred. Diem sobtats, perquè en una situació més crònica, els receptors s'acaben adaptant.
Aquests receptors no estan encapsulats (la fibra aferent queda lliure), tampoc estan mielinitzats, per tant seran fibres de conducció més lenta, i d’un diàmetre més petit.
- Nociceptors: Responen a estímuls de dolor. Els nociceptors respondran a deformacions mecàniques (excés de pressió), a estímuls tèrmics (excés de calor o de fred) i a substàncies químiques que per la seva composició o intensitat poden produir un dany corporal. Aquests receptors no estan mielinitzats, són fibres de diàmetre més petit, i per tant aniran a menor velocitat.
Els receptors del sistema somatosensorial estan distribuïts per tot el cos, però els nociceptors no es troben al cervell.
-1- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre  2.5.3. Vies: Comencem amb els receptors somatosensorials, als quals els arriba un axó aferent, que ve d'un lloc. La primera neurona del sistema somatosensorial està localitzada als ganglis posteriors de la medul·la espinal. Aquest tipus de neurona se l'anomena neurona pseudomonopolar.
Segons com sigui el tipus d'axó, conduirà més o menys ràpid. Diferenciem 4 tipus d'axons: - A-alfa.
- A-beta.
- A-delta.
- C (NO té mielina).
Segons el seu gruix, quant més grans siguin i més capa de mielina, més ràpid conduiran i transmetran la seva informació.
Els propioceptors són els que responen més ràpid, seguits pels mecanoreceptors (els del sentit del tacte). Tot el que és sensibilitat cutània és molt més ràpida que no pas temperatura o dolor, ja que les seves fibres axonals són més estretes, no estan mielinitzades i per tant, són més lentes.
La primera neurona està als ganglis dels cordons posteriors de la medul·la espinal. Quan pugen els axons centrals (eferents) poden seguir en dues vies: 1) Via posterior o lemniscomedial: Els axons centrals pugen fins arribar al bulb del tronc de l'encèfal, on trobem la segona neurona. Fan sinapsis amb la segona neurona, creuen la línia mitja i continuen pujant pel sentit contralateral fins al tàlem, on troben la tercera neurona. Des del bulb fins al tàlem, és el que s'anomena lemnisc.
-2- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Al tàlem és al nucli ventral posterior, d'aquesta tercera neurona pugen fins a l'escorça somatosensorial primària (S1) està a nivell del lòbul parietal.
Aquesta via posterior porta sobretot la sensibilitat propioceptiva, per tant direm que la via posterior està formada per axons gruixuts mielinitzats que permeten la ràpida transmissió del tacte (tant a nivell superficial com interior (vísceres)) i especialment la propiocepció. Fins al tronc de l'encèfal no creua (encara que vingui del dit del peu), per tant és molt ràpid.
Amb la cara, la informació del tacte queda recollida a través del trigemin (el 5è parell cranial), les fibres aferents, els receptors propioceptors o del tacte que tenim per la cara, i el nucli del nervi trigemin està situat al tronc de l'encèfal, i des d’aquí les fibres aniran per la mateixa via posterior fins al tàlem.
2) Via anterior, anterolateral o espinotalàmica: Amb aquesta via, ja des dels cordons posteriors, els axons centrals de les primeres neurones es dirigeixen cap a les astes posteriors de la medul·la espinal, on trobaran la segona neurona.
Aquestes creuen la línia mitja a la medul·la (decusen) i des d’aquí van contralateralment, pujaran la informació fins el tàlem, també el nucli ventral posterior i d'aquí cap a l'escorça somestèsica primària, localitzada al lòbul parietal.
Aquestes fibres de la via anterior no estan mielinitzades i recolliran la informació de la temperatura i del dolor de forma més lenta.
El tacte i la propiocepció (cos): -3- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre El tacte i la propiocepció (cara): La temperatura i la nocicepció (cara): -4- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre En les dues vies, la primera neurona sempre està situada als ganglis dels cordons posteriors de la medul·la. La segona neurona, una la tenim localitzada al bulb (posterior) i a la medul·la (anterior). La diferència és el lloc de decussació, però la tercera neurona sempre és al tàlem.
 2.5.4. Processament cerebral: L'àrea somatosensorial primària o S1 és l’àrea 3, 1 i 2 de Brodmann (BA3, BA1 i BA2), i es troba a la part més posterior del lòbul parietal, concretament a la circumvolució postcentral per darrere de la cissura de Roland. L'escorça somatosensorial primària també rebrà informació de l'àrea motora primària (BA4).
Aquesta escorça (S1) té una característica molt especial, té una harmonització somatotòpica: té una representació, organitza la informació de manera topogràfica, seguint la mateixa distribució espaial que té el cos.
Però tot i que hi ha una organització somatotòpica, a vegades aquesta representació està distorsionada. Per tant hi ha àrees del cos que necessitem més representació a l’escorça somatosensorial; estarà distorsionada segons la major o menor sensibilitat de cada part del cos. Les àrees somatosensorials primàries encarregades de processar la informació que ve d’aquesta part del cos és més gran (té més representació). En els llavis, mans i llengua hi ha molta sensibilitat (homuncle).
L’escorça somatosensorial primària (àrea primària) discrimina els estímuls segons l'energia que li arriba. Fa que tinguem una discriminació tàctil.
Les àrees secundàries o d’associació unimodal (S2) permeten identificar la informació tàctil, és a dir tots els estímuls que ens estan arribant. L'àrea somatosensorial secundària és l’àrea 43 de Brodmann (BA43), que està situada posteriorment (darrere) de l'escorça primària (gran part queda oculta darrere de la cissura de Silvi, de fet s'estén fins a -5- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre la insula). Actua com una àrea integradora, rebrà influències de tota l'àrea primària: reconeixement global tàctil d'un objecte (estereognòsia).
Les àrees terciàries o d'associació multimodal acaba d’integrar la informació i de reconèixer que és el que estem notant percebent (integra informació d'altres sensacions). És l’àrea 5 i 7 de Brodmann (BA5 i BA7), que està situada a l’escorça parietal posterior (paretooccipital). Actuarà com a àrea integradora d'informació multimodal. És important perquè com que rep informació d'altres representacions sensorials, és quan tenim la representació complerta de la posició del cos respecte l’entorn, de l’espai que ens envolta i de realitzar el moviment.
El patró d'activitat d'uns determinats receptors pot fer variar la percepció de l'estímul. Segons circumstàncies externes, com estigui el sistema somatosensorial o les cognicions poden afectar. La percepció final que tenim pot variar segons determinades circumstàncies.
 2.5.5. Implicacions funcionals: Cas de les percepcions doloroses (com conduïm el dolor d’un aspecte perifèric): - Regulació o via ascendent: Es produeix a nivell de la medul·la espinal per interacció de les informacions que arribaran de la via posterior i de la via anterolateral. Quan ens fem mal, diem "ai" i ens freguem (frotem); l’"ai" és de la via posterior, i el fregar-se és de la via anterior.
Però abans d'enviar aquesta informació, a la medul·la hi ha unes interneurones de caràcter inhibitori (recordar el GABA). És a dir, al fregar-se envio informació tàctil a la medul·la espinal i aquesta activa les interneurones que inhibiran a la segona neurona, que és de la via del dolor, per això disminueix una mica la sensació de dolor.
Hi ha integració de les dues vies:  "ai" dolor: La informació va a les astes posteriors, decusa i puja.
 Informació tàctil: Va molt ràpid per la via anterior, però a la medul·la hi ha unes interneurones. La informació tàctil arriba a les interneurones, que inhibeixen la segona neurona de la via del dolor (via anterolateral). La informació tàctil (rascar, via posterior), activa interneurones que inhibeixen la segona neurona localitzada a l'asta posterior, inhibeix la via del dolor. Això és el que anomenem regulació ascendent. Segons la circumstància modula: si em rasco, hi ha uns circuits que activen interneurones que inhibeixen la via del dolor.
- Regulació descendent: Estan implicades diferents estructures del SNC, però sobretot la substància gris periaqüeductal, situada al mesencèfal, al tron de l'encèfal. És una estructura que està molt involucrada en la modulació del dolor. És un estructura cerebral que allibera opiacis endògens. Si allibera opiacis, aquests aniran a actuar a la via anterolateral o espinotalàmica, que és la del dolor. Aquests actuaran amb la segona neurona de a via espinotalàmica, la inhibiran a les astes posteriors, a nivell de medul·la. A aquesta substància gris li arribarà informació de d’altres àrees: atenció de l'escora frontal, del sistema límbic o de la pròpia escorça partietoocciptal o sensorial.
-6- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Totes aquestes influències o informacions modulen la percepció del dolor, i per tant, donem un significat al dolor i el resultat donarà a una conducta diferent.
Per exemple si un soldat està a la guerra amb mig budell sortint, la percepció del dolor és molt menor del que hauria de ser, perquè a la substància gris engloba informació; en aquell context, el dolor és relatiu, es produeixen més opiacis. Pel soldat, el dolor no és tan important, si no lluita pot morir.
Ara, si un ciutadà té un accident de cotxe, a banda del dolor estarà preocupat per si l'acomiaden de la feina, perquè arriba tard,... El context modularà el dolor.
-7- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre TEEMMAA 3:: ORRAAGGAANNIITTZZAACCIIÓÓ i EXXEECCUUCCIIÓÓ DEELL MOOVVIIMMEENNTT:: SIISSTTEEMMEESS MOOTTOORRSS..
El sistema motor i el somatosensorial estan molt implicats. Quan faig un moviment, immediatament s’envia una informació sensitiva, inclús l’anomenem implicació sensitivomotora.
L'escorça cerebral relacionarà amb diferents estructures del SNC, i finalment, a nivell de la medul·la espinal, a partir de les seves terminacions, sortiran els nervis que faran la final contracció dels músculs efectors que vulguem moure.
Podem observar totes les estructures implicades en el moviment:  3.1. Múscul: Totes les accions que fem i moviments es basen en contraccions musculars.
Tenim tres tipus de musculatures: musculatura cardíaca, musculatura llisa (acompanya i envolta als vasos sanguinis), i musculatura esquelètica o estriada o de les accions (o contraccions) voluntàries. Ens centrarem en la musculatura esquelètica.
Els músculs estan envoltats d’una membrana de teixit connectiu, el permicio, amb els seus respectius vasos sanguinis. Per tant hi ha una sèrie de vasos sanguinis que portaran els nutrients i tots els components que necessiti el múscul per fer la contracció.
Aquest múscul està format per diferents fascicles, i cada fascicle està format per diferents fibres musculars. Les fibres musculars són les cèl·lules musculars que provoquen la contracció del múscul. Diferenciem dos tipus de fibres: - Fibres interfusals: Es troben dins del múscul i en el fons són òrgans sensorials (mecanoreceptors, responsables de la propiocepció de la musculatura).
- Fibres extrafusals: Fibres musculars pròpiament dites que estan per fora del múscul, i són les responsables de la contracció muscular. Cada fibra muscular estarà formada per diferents miofibril·les, organitzades com si fossin feixos. Al voltant d'aquest feix (de cada miofibril·la) hi ha una sèrie de tubs, canals i cavitats, al que -1- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre anomenem reticle sarcoplasmàtic. Aquest reticle és important perquè és ric en calci i ATP, dos elements essencials per realitzar la contracció muscular.
Cada miofibril·la està formada per proteïnes que estan formades per filaments fins, com l'actina, i unes altres proteïnes de filaments més gruixuts, que són la miosina. El patró format per les diferents proteïnes és el que fa el patró estriat, degut als diferents filaments que tenen diferents gruixos, característic del múscul esquelètic.
Cada fibra muscular està innervada per una neurona, concretament d’una motoneurona alfa (situada a la part anterior de la medul·la espinal), però una motoneurona innerva varies fibres musculars. Aquest conjunt de totes les fibres musculars que són estimulades i innervades per una mateixa neurona (motoneurona alfa) és el que anomenem unitat motora.
Això és important perquè quan aquesta motoneurona envia una senyal (un potencial estimulador), s’estimula i s'activa tota la unitat que depèn d’aquesta motoneurona, per tant totes les fibres musculars que depenguin de la mateixa motoneurona es contrauran, i així és mes fàcil a l’hora que sigui necessària molta força muscular (una mateixa motoneurona innervarà moltes fibres musculars). En canvi, si vull un moviment més precís i més petit, hi haurà menys fibres de la unitat muscular que hi intervenen per tal que el moviment sigui més ajustat (la unitat muscular estarà composada per menys fibres musculars).
-2- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre El procés de la contracció muscular és un procés complex i de caràcter fisicoquímic, bàsicament en la contracció es produeix un canvi de longitud d'aquestes fibres musculars (de les fibres extrafusals) a partir de canvis fisicoquímics.
Podem dividir el procés en diferents fases: 1) Fase d'estimulació de la fibra muscular: Tenim una unitat motora, una neurona que està unida amb les fibres musculars. Quan la neurona s’estimula, envia un potencial d’acció que anirà per l’axó fins arribar al botó terminal, a on alliberarà una sèrie de neurotransmissors. Les motoneurones alliberen acetilcolina, que s’unirà als receptors postsinàptics d’aquesta fibra muscular.
2) Despolarització: Quan l'acetilcolina s’uneix als receptors, es produeix un obertura de canals de sodi i potassi, i per tant es produeix una despolarització de la cèl·lula (de la fibra muscular). Aquesta despolarització comportarà l’obertura dels canals de calci.
3) Entrada de caci: El calci està situat al reticle sarcoplasmàtic. El fet que s’obrin els canals de calci provoca que el calci de dins del reticle sarcoplasmàtic surti i per tant entri dins del citoplasma de les miofibril·les.
B i C: Visió microscòpica: miosina (color fosc) i actina (color clar) 4) Interacció actina i miosina: L'actina i la miosina en una situació normal tenen molta interacció química, s’atrauen, solen estar unides. Però en situacions de repòs, quan no hi ha contracció, no interaccionen perquè hi ha una sèrie de substàncies químiques com la tropomiosina o la troponina que impedeixen que aquestes dos s’uneixin.
El calci desplaça les molècules que no deixen que els filaments de miosina i d’actina estiguin junts (el calci xuta aquestes molècules i afavoreix la interacció entre les dos proteïnes).
5) Lliscament: Aquesta interacció entre les dos proteïnes és la que inicia el procés de contracció muscular pròpiament dita, entenent-la com el lliscament de les dos fibres. És a dir, la miosina va basculant sobre l’actina, els caps de miosina van fregant sobre l'actina i així es van desplaçant, reduint la longitud d’aquesta fibra muscular (s’escurça). Aquest basculament dels caps de miosina que freguen l’actina consumeix ATP (el reticle sarcoplasmàtic conté ATP). Si no tenim ATP no hi ha contracció muscular, per això quan una persona mor està dura (rigor mortis).
6) Relaxació: Quan acaba la contracció muscular, el calci retorna al reticle sarcoplasmàtic per una bomba de calci (depèn i necessita ATP, és una bomba activa), i per tant tenim una relaxació muscular. Quan el múscul es relaxa, la troponina i la tropomiosina tornen a ficar-se entre la miosina i l'actina, tornant a la situació original.
-3- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Tota contracció muscular necessita informació sensorial, és a dir, és necessària una retroalimentació sensorial (s’envia retroactivament una informació sensorial). Això ho fem gràcies a les fibres intrafusals (dins del múscul), que són uns òrgans sensorials propioceptius. De manera que quan fem una contracció muscular, estem enviant una informació sensorial que modifica o condiciona la resposta motora en concret.
Aquesta informació sensorial pot ser de dos tipus (receptors sensorials de dos tipus): - Fusos musculars: Es troben dins del múscul, al seu interior, són receptors propioceptius, i estan encapsulats (envoltats per una membrana de teixit connectiu). Responen a canvis de longitud del múscul, és a dir que si el múscul s’estira, aquests receptors capten aquesta deformació mecànica de dins del múscul i aquesta informació és recollida per una fibra sensorial que és aferent i que s’anomenen tipus Ia (no és una i, és 1 en número romà; 1a). Aquests són sensibles als estiraments (elongació músculs).
- Òrgans tendinosos de Golgi: Són òrgans situats als tendons (unió del múscul amb l’os). Aquests responen als canvis de contracció del múscul, és a dir si el múscul es contrau, els receptors detecten al canvi mecànic a nivell de contracció (deformació mecànica) i hi haurà unes fibres sensorials que captaran la contracció, s’anomenen tibus Ib (1b). Aquests són sensibles a les contraccions.
Això condiciona tota una sèrie de respostes reflexes.
 3.2. Control medul·lar: Hi ha un primer pas, que és el de la coordinació medul·lar del moviment. Rebrem una sèrie de respostes reflexes, que un cop iniciades ja no es podran aturar, i que no passen per un processament superior cerebral.
Tenim dos tipus de reflexes medul·lars: - Reflexes monosinàptics: Hi ha una única sinapsis. Els homes només en tenim un, el reflex d’extensió o miotàctic. Si agafem un pes amb la mà, el pes provoca un estirament del múscul del braç, les fibres intrafusals responen a l’estirament, concretament els fusos musculars (Ia; 1a) s’activen. Aquest estirament (extensió) i informació aferent és recollida per la fibra sensorial que anirà pels cordons posteriors de la medul·la, i -4- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre continuarà per la motoneurona alfa de l’asta anterior (banyes anteriors) de la medul·la espinal del mateix dermatoma. Aquesta motoneurona anirà a innervar al mateix múscul que ha enviat la informació sensorial, però canviant la informació sensorial; el que fa és contraure el múscul (excita al múscul). Això és un reflex que es fa per evitar que el múscul s’estiri massa o estigui massa estona estirat i que es pugui arribar a trencar; és un mecanisme de protecció per protegir un excés d’estirament.
Es el mateix reflex que tenim al rotul·lià: Hi ha un estirament del quàdriceps i, en resposta a l’estirament, ens provoca una contracció del múscul.
- Reflexes polisinàptics: Són els reflexes que inclouen més d’una sinapsis. Parlarem de dos exemples (n’hi ha més):  Reflex tendinós o miotàctic invers: El múscul fa una contracció i és captada pels receptors intramusuclars dels òrgans tendinosos de Golgi, per tant la informació aferent va per unes vies sensorials aferents Ib (1b) pel cordó posterior (les astes posteriors). Quan va pel cordó posterior, quan arriba a la medul·la es troba amb unes interneurones (que comuniquen dues vies i per tant condicionen l’activació de la via posterior) de caràcter inhibitori, és a dir, quan s’activa aquesta interneurona s’inhibeix la motoneurona de la banya anterior que innerva al mateix múscul (s’inhibeix el que s’estava contraent). Aquesta inhibició de la motoneurona de la banya anterior provoca una reducció de la contracció muscular, per tal d’evitar un esquinçament d'aquesta musculatura.
Aquestes neurones no sempre són inhibidores, generalment sí, però no sempre.
 Reflex flexor o de retirada: Per exemple si anem caminant i ens clavem alguna cosa al peu, la informació recollida pels propioceptors viatja per la medul·la espinal i s’activen diferents interneurones, algunes són excitadores i d’altres inhibitòries. Si em clavo un clau al peu, és necessari -5- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre que s’activin motoneurones per contraure el quàdriceps (s’aixeca), però a la mateixa vegada s'han d’inhibir els músculs extensors. Hi ha un joc d’antagonistes i agonistes (un es relaxa i l’altre es contrau). A l’altra cama passa el contrari, és a dir, s’activa la musculatura extensora, però s’inhibeix la musculatura del quàdriceps, perquè no volem aixecar aquesta cama.
Es reflexes són "inconscients", perquè són reflexes medul·lars. Són estímuls que s’inicien a nivell de medul·la, i controlen quina musculatura activen segons les circumstàncies.
 3.3. Control motor cortical: Les àrees corticals implicades en el sistema motor: - Escorça motora primària (M1): L’àrea 4 de Brodmann (BA4) està situada al lòbul frontal, just a la circumvolució precentral del cervell, per davant de la cissura de Roland. És la cara externa dels hemisferis laterals, és a dir, es situa per fora d’aquests hemisferis cerebrals. També entra per la part interna a nivell superior vorejant la circumvolució del cíngul.
Aquesta àrea té una distribució somototòpica, és a dir, la organització cortical segueix la mateixa distribució espaial que segueix al cos. Tenim l’homuncle sensorial distorsionat, perquè per exemple tenim els llavis molt més grans (molta sensibilitat; tema anterior). També tenim una distorsió de l’homuncle motor, que ve donada pel grau de precisió necessària per moure i pel control de la musculatura de cada part; per exemple els dits tenen un grau de precisió molt gran i el dels turmells és petit, ja que no és necessària massa precisió). Cada àrea cortical motora controlarà la part motora contralateral: l’àrea motora dreta controla la part del cos esquerra, i l’àrea motora esquerra la part del cos dreta).
Aquesta àrea no controla els músculs de forma totalment independent sense tenir en compte les demés, sinó que controla l’activitat de cada múscul en funció de la totalitat del moviment o tasca global que estem fent en un moviment determinat.
Segons el moviment global que estiguem realitzant, controlarà més o menys la musculatura i s’activaran més unes zones que altres. Activar més o menys la musculatura ens permetrà que agafem un objecte o ens apropem a alguna cosa de manera funcional. És una àrea que ens permet executar moviments més específics d’una forma més funcional.
-6- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre - Àrea motora secundària o còrtex premotor: Es troba davant de l’àrea motora primària al lòbul frontal, i situada a la cara externa dels hemisferis (la cara més lateral). També s’invagina a l’escorça. El còrtex premotor té la peculiaritat que està dividit en diverses parts:  Còrtex premotor dorsal (PMD): Serà l’escorça premotora dorsal, la part més superior.
 Còrtex premotor ventral (PMV): Situat a la part inferior. Dins d’aquest tenim una zona que s’anomena l’àrea de Broca (àrea 44 de Brodmann (BA44)), situada a l’hemisferi esquerra i que està relacionada amb els aspectes motors de la parla (afàsia de Broca: problemes en aquesta zona, les persones saben el que volen dir però no poden gesticular el llenguatge).
A més ens trobem amb les neurones mirall, que són molt importants en l’aprenentatge gràcies a la tendència a realitzar els moviments aliens per imitació. Aquestes s’activen quan nosaltres fem el moviment i també quan algú altre el fa.
 Camps oculars frontals (FEF): Situats en una zona més ventral d’aquest còrtex premotor. Àrea 8 de Brodmann (BA8). Aquests estan involucrats en el moviment dels ulls quan apareix un objecte nou dins del camp visual.
 Àrea motora suplementària (SMA): És una part més medial. Està implicada en la planificació i programació dels moviments, específicament dels moviments voluntaris. Si tenim una embòlia en aquesta zona, el pacient no podrà iniciar voluntàriament un moviment sense que es presenti un estímul extern.
 Àrea motora presuplementària (Pre-SMA): Es troba a nivell més anterior. Involucrada en els aspectes més cognitius del procés motor, per exemple en l’aprenentatge de noves seqüències.
 Escorça cingulada: Aquesta està més associada al sistema límbic, però s’ha demostrat que també està implicada en el control del moviment. Es troba situada per sota les àrees motores i es creu que és com una estructura d’unió entre es processos motors i els processos més emocionals.
En conjunt, aquest còrtex premotor està involucrat, tot i que hi ha moltes altres zones involucrades, en la planificació i organització de les seqüències del moviment, és a dir, modula i controla l’execució d’aquests moviments.
És molt important perquè vindrà tota la part motora del còrtex primari i de tota la informació somatosensorial. Serà molt important en la realització. La majoria d’estímuls que venen de M1 passaran per l’àrea secundària com a àrea d’associació unimodal.
A més ens trobem amb una sèrie d’estructures corticals i subcorticals que participen en el control del moviment: els ganglis basals i el cerebel.
 3.4. Ganglis basals: Són circuits motors d’autoregulació. Parlarem d’un circuit (ganglis basals - tàlem - còrtex cerebral) recurrent, és a dir que s’inicien i acaben ells mateixos, i que modificaran (amb més o menys inhibicions o activacions, a través dels circuits recurrents) diferents aspectes o l‘activitat de diferents àrees d’aquesta escorça cerebral.
Trobem dues estructures: - Nucli estriat: caudat + putamen.
- Nucli lenticulat: globus pàl·lid + putamen.
Són subcorticals, interactuen amb l’escorça motora i premotora, i estan implicats en aspectes motors de la conducta.
-7- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Aquest és un exemple d’un circuit recurrent a nivell de ganglis basals: L'escorça d'associació englobarà informació d'àrees posteriors. L’estriat activa neurones gabaèrgiques i el pàl·lid inhibeix el tàlem. Si els ganglis basals de manera tònica inhibeixen el control motor, si s'activa el nucli estriat, l'estriat modula la via: activa o inhibeix estructures de la via motora.
El que fa l'activació del nucli estriat és que desinhibeix el globus pàl·lid i el resultat és que s'activa l'escorça motora).
A) Via directa: Quan s'activa, hi ha una desinhibició de la via normal (que generalment està inhibida tònicament) i es produeix i augmenta el moviment. La part d'associació motora és com un embut, recull tota la informació i aquesta informació activa el nucli estriat que desinhibeix la via. Per tant, el tàlem s'activa i enviarà impulsos a l'escorça premotora, que és com si tingués un llindar a partir del qual s'activa, augmenta i s'inicia el moviment.
B) Via indirecta: Acaba modulant la desinhibició de la via directa i la conclusió final és que és com un fre del moviment.
La via directa produeix un increment de l'activació, mentre que la via indirecta posa un fre en aquesta activitat.
Malalties neurodegeneratives per afectació dels ganglis basals: - Parkinson: Hi ha una degeneració de la substància negra, localitzada al mesencèfal. D'una manera normal, la substància negre té unes connexions, un feix nigroestriat, que activa les connexions caudat-putamen. Si la substància negra disminueix, no s'activa tant i la informació final que arriba al tàlem és que hi ha una disminució de l'excitació i el resultat final és un augment de l'activació.
- Corea de Huntington: El nucli estriat queda alterat i el resultat final és que tenim un increment de l'excitació, hi ha un increment del moviment (situació inversa). Pateixen molts moviments involuntaris; hi ha un increment de l’excitació i del moviment.
Tant amb la malaltia de Parkison com amb la Huntigton no només és de moviment, sinó també alteracions a nivell emocional i cortical (alteracions cognitives i demències).
Per tant els ganglis basals, a part de la implicació en processos motors, també estan implicats en els processos de tipus cognitius (interactuaran amb l’escorça prefrontal, que està involucrada amb els aspectes més cognitius: planificació, regulació de conductes motores per arribar a una fita,...), en processos límbics (circuits relacionats amb reforços, càstigs,..), i finalment també interactuen amb l’escorça cingulada, sobretot amb l'anterior (implicada en processos d’atenció), i per tant estan relacionats amb l’atenció i la motivació.
-8- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre 3.5. Cerebel: El cerebel estarà involucrat en nombrosos circuits del sistema nerviós central i estructures que interactuen entre si i que estan relacionats i controlen i modulen, entre d'altres aspectes, el sistema del moviment.
Està format per dos hemisferis cerebel·losos i el vermis.
Integrarà informació cortical, medul·lar i vestibular, perquè hi ha diferents feixos i circuits que afectaran. Per tant detectarà la diferència entre el moviment que hem planejat (els circuits corticals que hem determinat que realitzarem un determinat moviment) i el que realment s'està executant. De manera que pot modificar i corregir l'execució dels moviments, per tal de millorar-los i fer-los més precisos.
Estarà implicat en el control dels moviments, de la postura i de l'equilibri.
Tot i que està molt focalitzat en aspectes del control de moviment, igual que els ganglis basals, també està implicat en processos d’àrees corticals, processos més cognitius (còrtex prefrontal); per exemple processos de memòria o aprenentatge, d’atenció o de processament de tipus més emocional.
Intervé en la precisió de les seqüències detallades de les diferents contraccions musculars per realitzar un determinat moviment. Integra les accions de la musculatura moment a moment per fer un moviment suau, fi i precís.
Si el cerebel està afectat tenim moviments decoordinats i menys precisos que és el que s’anomena atàxia, perquè el cerebel no pot fer la precisió de les seqüències detallades moment a moment ni corregir els moviments.
Tenim tres feixos: - Tenim un feix, el feix cervell-cerebel, que té unes aferències que arribaran de les diferents àrees d'associació del neocòrtex i aniran fins als hemisferis cerebel·losos. S'encarrega de moviments amb alta precisió, una precisió temporal i espaial. Exemple: Un músic necessita una resolució alta espaial (quin dit posar) i un tempo molt precís.
- Hi ha un altre feix, el feix espino-cerebel, que anirà de la medul·la espinal i al vermis del cerebel, és a dir, de vermis a medul·la espinal. S'encarrega de moviment gruixuts, control de la postura i locomoció. Si s'altera aquest feix tindrem problemes a l'hora de caminar. L’alcohol també deprimeix aquest feix, de manera que el caminar també es pot fer més difícil. L’alteració d’aquests fascicles provoquen discenèsia, moviment disimètric,...
- Finalment tenim un altre feix, el feix vestíbul-cerebel, que controla la postura i l'equilibri, ja que rep la informació vestibular. En el cerebel va just al lòbul floculonodular, que és el feix que anirà des dels nuclis vestibulars fins a aquest lòbul. Relacionat amb el moviment dels ulls. Problema: nistagmus (moviment incontrolat dels ulls).
 3.6. Vies: Són vies descendents: el sistema d'escorça a partir de les motoneurones envia la informació a la medul·la espinal, que enviarà la informació a la musculatura exacte per realitzar els moviments.
Tenim dues vies: - Via piramidal o corticoespinal: Va del còrtex a la medul·la espinal. Està formada per axons que vénen de les neurones que es troben a l'escorça motora primària (àrea 4 de Brodmann (BA4)); al voltant del 60% vénen de l’escorça motora primària i la resta vénen del còrtex premotors (BA6). També rep axons que vénen dels còrtex parietal, és a dir, les neurones somatosensorials. A més s'integraran axons que vénen de neurones del còrtex prefrontal, que porten informació d’aspectes més cognitius. Aquestes vies descendeixen fins a nivell del bulb raquidi, a on es decusa: creua la línia mitja, però no totes, només el 80% dels axons creuen la línia mitja a nivell del bulb raquidi. Es diu via piramidal perquè formen les piràmides del bulb.
-9- Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre Aleshores formen dos fascicles: un més lateral, la branca que creua a línia mitja (el 80%), a la que anomenem corticoespinal lateral, i la branca que no creua (el 20%), és a dir baixa ipsilateralment (pel mateix costat), s'anomena corticoespinal medial o intern. Aquest últim descendeix fins a la medul·la espinal i és aquí quan creuarà la línia mitja..
Les fibres des de la medul·la espinal aniran a buscar les segones motoneurones (la primer al còrtex i la segona a les banyes anteriors de la medul·la) i des d'aquí es produirà la informació per moure la musculatura concreta.
El tracte motolateral espinal (fascicle corticoespinal lateral) s’encarregarà de la musculatura més distal, és a dir del control precís de moviment dels músculs allunyats de les extremitats (mans, dits,...).
El corticoespinal medial, el més prim, es dirigeix a les banyes anteriors de la medul·la espinal, a on decusa i farà la sinapsi amb la segona neurona (motoneurona), d'aquí envia la informació a la musculatura. Aquest controla la musculatura més proximal, més propera (coll, tronc i part proximal de les extremitats).
Així doncs, el control de la musculatura s’encarrega més de la musculatura distal, atès que és un 80% vs. 20%.
- Via extrapiramidal: Conjunt d'axons que provenen de diferents tipus de nuclis amb diferents orígens i trajectes. Es diu extrapiramidal perquè no passa per les piràmides del bulb raquidi. Entre els diferents nuclis que el formen trobem:  Tracte rubroespinal: S'origina al nucli vermell (rubro) que es situa a nivell de mesencèfal (tronc de l’encèfal); porta informació motora.
 Tracte vestibuloespinal: S'origina als nuclis vestibulars de la protuberància que rebrà informació vestibular.
 Tracte tectoespinal: S'origina al col·lícle superior (tecto) a nivell de mesencèfal; rep informació sensorial, sobretot de tipus visual.
Tots aquests axons reben informació motora i aniran a la medul·la espinal a interaccionar amb la segona neurona (motoneurona).
S'encarrega dels moviments coordinats del cap, tronc i de les extremitats que són necessaris per mantenir l'equilibri i la postura quan estem realitzant altres funcions més precises, altres moviments voluntaris. També s'encarrega de moviments involuntaris. Vindria a ser un sistema de control automàtic del to muscular (accions automàtiques). La malaltia per excel·lència d'aquest sistema és el Parkinson.
El sistema piramidal és una connexió més directa amb la segona neurona (motoneurona), i l'extrapiramidal en el fons modula.
- 10 - Jordi Juncà i Parella 1r Psicologia (2014 – 2015) Psicofisiologia – 2n semestre  3.7. Control motor central: Es poden distingir tres nivells d'aquest sistema de control motor: 1- Un nivell més alt on està representat pel neocòrtex i els ganglis basals que s'encarreguen de definir l’estratègia, quina és la finalitat del moviment, i quina és la millor estratègia a seguir per aconseguir l'objectiu.
2- Un nivell mig que és el de la tàctica, quines seqüències, contraccions musculars s'han de realitzar per tenir una acció coordinada i de manera suau. El cerebel estarà implicat i també l'escorça motora.
3- Un nivell inferior on tenim el tronc de l’encèfal i la medul·la espinal que és quan executem el moviment, fem l'activació de les motoneurones i interneurones que faran que s'activi un determinat moviment o les correccions que siguin necessàries (modular el moviment).
Exemple: Un batedor de baseball per arribar on llançar la pilota, ja has de caminar per anar (locomoció). Només per rebre la pilota, ja fem un reflex de contracció (fibres 1a). Hem de llançar la pilota: 1) Comencem en un sistema superior, hem de realitzar el moviment. La finalitat és que l'altre, quan llenci la pilota, no la pugui batejar. En aquest primer nivell tindrem tota la informació de les àrees somatosensorials que amb tots els receptors ens diuen quina és la postura del cos respecte de l'ambient. El sistema visual i auditiu també em donen informació (fa vent, em molesta la llum). Les àrees prefrontals ens diuen: aquest és molt bo, l'altre cop la va picar per la dreta... l neocòrtex i els ganglis basals... Tota aquesta informació es filtra i activa ganglis basals, fins que al final determinem que el millor és tirar la pilota parabòlicament. Aquest processament, el circuit recurrent dels ganglis basals, la informació es torna a l'escorça motora, l'àrea motora suplementària, aquella en què sobretot s'inicia i s'origina el moviment voluntari.
2) Ja hem decidit l'estratègia (sistema superior i ganglis basals). Ara passem a un nivell mig on hi ha l'escorça motora i el cerebel. S'activa l'àrea motora suplementària (el còrtex premotor) i aquesta informació la traspassem a l'àrea motora primària (BA4), que sempre s'activa en relació a un moviment global. L'àrea motora suplementària em diu que vol fer un tret parabòlic. L'àrea motora primària enviarà la informació via descendent fins a medul·la espinal. El fascicle corticoespinal lateral permet que faci moviment amb les mans, mentre que el medial permetrà que mantingui la postura. El sistema extrapiramidal em permetrà mantenir l'equilibri. Tots els nuclis dels tronc també ens permetran seguir el moviment dels ulls... I el cerebel s'encarregarà de comprovar un cop s'ha iniciat el moviment que això sigui d'una manera coordinada i efectiva. El cerebel comprova constantment que entre el que s'ha planejat a escorça premotora i el que es fa, sigui correcta i sinó ho corregeix i procura que es faci tot coordinament.
3) Arribem al sistema efector. A la medul·la espinal on, amb interacció amb les motoneurones, s'enviarà la informació a la musculatura i es realitzaran tots els reflexes (com la contracció del genoll, etc.).
Perquè el sistema motor realitzi una acció cal tenir una informació somatosensorial (tenir la idea de com està situat el cos respecte l'ambient), d'aquesta manera es pot adquirir l'acció, planificar-la i corregir-la (sistema motosensorial) Està clar que sistema somatosensorial i motor estan totalment relacionats. Perquè sistema motor realitzi una acció, necessitem sistema sensorial: necessitem saber la posició del cos, etc. Si no tenim la info no podem planificar la informació motora i no ho podem corregir. Si tenim la via parietal de l'on alterada i vull fer una acció motora, l'acció serà incorrecta, perquè necessito tenir la percepció visual per localitzar l'objecte. A més, si tenim problemes a nivell d'articulacions la informació motora posterior també estarà alterada.
Tant escorça motora i somatosensorial primària tenen els dos homuncles, amb una distribució somatotòpica. Són dues àrees que es poden superposar. Per tant, per realitzar un moviment, la percepció és molt important. En el cas contrari, és necessari per la percepció que realitzem una acció motora? També. Amb el moviment, quan realitzem un moviment, el que fem és col·locar els receptors sensorials perquè en una posició òptima poguem rebre la informació. Per exemple, amb la informació visual, girem el cap, acomodem els ulls perquè la llum, l'objecte, quedi localitzat a la fòvea.
Un altre exemple és el del tacte, si tenim un tacte passiu, podem discernir les característiques físiques del que tenim, però si jo tinc un tacte actiu, em moc, la percepció tàctil és molt més complerta.
Quan realitzem un moviment, estem col·locant els receptors sensorials en un posició òptima per tal de poder detectar les característiques de l'objecte. Ex: movem els ulls per acomodar l'objecte amb la màxima representació a la fòbia.
- 11 - ...

Tags:
Comprar Previsualizar