Apuntes Clase Psicopatologia infantojuvenil (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 4º curso
Asignatura Psicopatologia infantojuvenil
Año del apunte 2015
Páginas 32
Fecha de subida 14/04/2016
Descargas 13
Subido por

Descripción

psicopatologia, infantojuvenil, apuntes, clase

Vista previa del texto

Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp APUNTS DE PSICOPATOLOGIA INFANTIL I ADOLESCENT TEMA 1 Psicopatologia infantil i adolescent: estudi de la conducta patològica/anormal del nen i l’adolescent.
Objectius d’estudi: - Processos del desenvolupament anormal/patològic des de l’etapa prenatal fins l’adolescència.
- Problemes comuns que poden aparèixer en el curs del desenvolupament: trastorns funcionals (menjar, dormir, parlar, caminar,...).
Complexitat de la disciplina: - Joventut com a ciència.
- Extrapolació des de la psicopatologia adulta.
- Dificultat d’establir límits entre normal i anormal.
- Procés evolutiu, normal a una edat, anormal en una altra.
- Dependència del medi (entorn familiar, escolar, social).
- Emmarca 2 períodes llargs i complexos.
- Diferents models teòrics.
Marc de referència: - El desenvolupament infantil (el que és normal a cada edat, psicologia evolutiva).
- La interacció de diversos factors (família, escola, etc.).
- Variants del desenvolupament comú (exageració d’una conducta, dificultat per superar etapes). Ritmes diferents.
Normalitat / Anormalitat: Complexa de definir i delimitar en el nen o adolescent perquè: - És un ésser en desenvolupament.
- Desenvolupament no lineal: retards normals en l’evolució, diferents ritmes.
- Reacció d’adaptació.
Peculiaritats: - Imprescindible un coneixement profund del desenvolupament normal.
- Importància del rol de la família i l’escola com a elements bàsics d’interaccions.
- Es requereix una avaluació global i integradora.
Característiques: - Cronodependència (manifestacions clíniques segons l’edat).
- Diferències individuals.
- Plasticitat cerebral (important l’estimulació).
- Capacitat d’adaptació i desadaptació.
- Comorbilitat: tendència a l’associació de símptomes i patró comòrbid resultant variable (pot derivar a una patologia més àmplia).
- Els mateixos factors poden facilitar o desorganitzar la personalitat del nen segons la manera que es presenti.
- La mateixa conducta en diferents nens pot donar lloc a diferents formulacions diagnòstiques i diferents indicacions terapèutiques depenent de: 1 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp § § § § Edat del nen.
Moment evolutiu.
Cronicitat del símptoma (des de quan).
Context familiar i social.
Influència de l’entorn: - La resposta de l’entorn com a reacció més o menys normals en un moment evolutiu determinat pot fixar un tipus de conducta particular (ex: tics).
- L’entorn pot determinar el significat que se li atorga a una conducta.
- Una experiència traumàtica provinent d’una causa externa pot deixar marques en el funcionament psíquic del nen, més enllà de la desaparició de la causa externa.
Temps reactiu: s’origina a partir d’una situació traumàtica. Vigilar que no s’arribi a cronificar, que no vagi més enllà de la desaparició de la causa.
Valor del símptoma: - No existeix: → Una clara especificitat símptoma – síndrome (mateix símptoma en molts síndromes).
→ Ni correspondència entre manifest i latent. A vegades un símptoma latent pot ser molt greu que un símptoma manifest i, al inrevés.
- Un mateix símptoma pot ser: → Inici d’una patologia greu.
→ Un signe aïllat poc important.
- La importància del símptoma depèn: → La flexibilitat (variable en aparició, intensitat i duració, això indica un millor pronòstic).
→ Invasió en diferents àrees de la vida del nen.
→ Repercussió en el context.
- Poder ser: → Disruptius i aparatosos.
→ Larvats i menys inquietants, però no vol dir menys greu.
- Imprescindible: → Entendre el símptoma dins d’una valoració global del desenvolupament i del context (valorar funcions afectades i funcions adaptades).
→ Reconèixer el caràcter evolutiu i adaptatiu que alguns símptomes tenen (poden desaparèixer per si sols).
El cervell quan el nadó neix està desenvolupat un 25%. Després continua creixent i desenvolupant-se en nombre de neurones i connexions entre aquestes. à Neuroplasiticitat entre els 0-2 anys.
Per tal que es donin les suficients connexions neuronals és necessari que el infant rebi els suficients estímuls exteriors.
La insuficiència d’estímuls causa a nivell neuronal insuficiència de connexions i una disminució cognitiva. Pot derivar a trastorns greus.
2 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp La plasticitat i l’estimulació adequada són importants per l’aprenentatge i les funcions cognitives.
No s’ha de confondre la necessitat d’estimulació amb hiperestimulació, ja que el cervell no pot elaborar ni treballar tanta estimulació.
Període crític o vulnerable: hi ha estímuls que o es reben en aquest període o hi haurà conseqüències a nivell de funcionament cognitius.
COMPETÈNCIES I CAPACITATS DEL NADÓ Conjunt de recursos que el nadó posseeix des del naixement o des de l’etapa prenatal.
El nadó abans del naixement: S’ha confirmat l’existència d’una sensorialitat fetal que aporta dades sobre el comportament del fetus i de la interacció feto-maternes, principalment, en el pla emocional.
Capacitats sensorials del fetus: - Audició: paper essencial. A través d’aquesta el fetus es relaciona amb l’exterior.
El fetus sent a partir dels 5 mesos: § Sons procedents de la mare§ Sons atenuats procedents de l’exterior: veu de la mare i el pare, música.
No només la sent, si no que la recorda i la discrimina d’altres veus.
- Gust: preferència respecte al gust ensucrat que reconeix des del naixement.
- Olfacte: arriba ben preparat en el moment de néixer per captar i reconèixer diferents olors.
- Tacte: percep el contacte a través de les parets abdominals i uterina. A partir del 7è mes el fetus respon als estímuls externs.
Capacitats cognitives i d’aprenentatge: - Habituació pre-natal als sorolls externs.
- Estudis amb sorolls dels avions.
- Estudis amb melodies musicals.
- Reconeixement de la veu de la mare.
Interaccions feto-maternes: - Interaccions químiques i neurosimpátiques: la vida emocional de la mare té repercussions sobre el nadó.
- Mares que pateixen un xoc emocional durant l’embaràs, el fetus presenta un major moviment i quan neix presenta més hiperexcitabilitat motora.
- La vida imaginada de la mare, la fantasia que ella té, té un paper essencial.
- La presència real del nadó també té un impacte considerable.
- Repercussions de les ecografies: tranquilitzadora o intrusiva.
Vivències uterines: - Cicles de 4 hores de funcionament del fetus.
- Estudis del comportament del fetus.
3 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Capacitats i competències del neonat: Abans es considerava el neonat com un ésser indefens davant el seu entorn.
Els estudis mostren que: - El nadó ve programat per vincular-se a un altre ésser humà.
- Des del naixement interactua amb el seu entorn social.
Capacitats perceptivo-motores: - Diferents nivells de vigilància o estats.
- Entre ½ 0 2 hores després del naixement poden reaccionar seguint amb la mirada un objecte (pot estar obstaculitzat per drogues durant el part).
- Posteriorment son profund.
- Al cap de 24h recuperen un estat òptim.
Capacitats visuals: - El neonat és capaç de fixar i seguir amb la mirada un objecte.
- És capaç de discriminar entre figures geomètriques.
- Percep l’espai visual en tres dimensions.
- Si se lo acosta un objecte interposa la mà.
- La diana visual és de 20-30cm.
- La il·luminació intensa el fa tancar els ulls.
- Quan respon a un estímul visual no por respondre a un altre estímul.
- Interès especial pel rostre humà.
- Interès per contactar amb els ulls de l’altre (el contacte ull-ull es considera bàsic en la interacció mare-nadó).
- El nadó pot deixar de mamar quan es troba amb la mirada de la mare.
Capacitats auditives: - El neonat sent des d’abans de néixer.
- Si s’acosta el so produït per un zinc-zinc per una oïda, el nadó gira el cap en direcció a aquest.
- També es pot observar que gira els ulls en la mateixa direcció buscant el so.
- Els sons greus tranquil·litzen.
- Els sons aguts creen alarma.
- És més visible a la veu humana.
- S’orienta amb més freqüència cap a sons complexos.
- El so ha de ser suficientment llarg.
- La freqüència de les respostes en front a estímuls auditius varien segons el nivell de vigilància del nadó.
- Preferència per veus femenines.
- Reconeixement de la veu materna i paterna.
- A les 4 setmanes reconeixen les unitats sil·làbiques i li permet reconèixer el llenguatge i interactuar amb el discurs de l’adult.
Capacitats olfactives i gustatives: - Des de els primers dies distingeix diferents olors.
- Reconeix l’olor de secrecions làcties del pit matern.
- A partir del 6è dia distingeix i prefereix la llet de la mare respecte d’altres.
- Distingeix entre el gust de la llet materna i llet artificial.
- Els gustos dolços desencadenen expressions somrients i els amargs expressions aversives i de disgust.
4 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Capacitats de l’aprenentatge: - Té capacitat de memoritzar estímuls.
- Si es presenta la veu de la mare amb un altre rostre o al inrevés, es mostra inquiet.
- Alguns comportaments poden ser condicionats des del principi.
Capacitats fonatòries: - Presenten diferents tipus de plors o crits: dolor, gana, còlera, etc.
- El crit de dolor fa respondre abans a la mare.
- El crit de gana desencadena un augment del calor cutani en el pit d’una dona en alerta.
- Una mare normal necessita 48h per aprendre a discriminar els diferents crits.
Interacció social: - Sincronia interactiva que s’organitza progressivament en fases cícliques.
- Si la mare no respon, el nadó es mostra inquiet, golpejant-se, gronxant-se.
- Des de la 3a setmana són capaços de reproduir mímica, gestos facials amb la boca, és a dir, és capaç de contestar a la mímica de l’adult amb la seva mímica.
TEMA 2: FACTORS DE RISC DE DESENVOLUPAMENT PATOLÒGIC Condicions existencials del nen o de l’entorn que comporta probabilitat de trastorn mental.
1) Factors de risc biològic 2) Factors de risc psicològic: § Procedents del nen.
§ Procedents de l’entorn.
1) - Factors de risc biològic: Drogoaddicció materna.
Exposició tòxica prenatal.
Hipotiroïdisme.
Baix pes.
Prematur (<37 setmanes de gestació).
Hipermaduresa (el nadó passa de comptes, risc de que hi hagi menjat líquids de la placenta que pot provocar infeccions i la mort).
Part distòcic (amb problemes).
Patologia hereditària.
2) Factors de risc psicològic.
- Procedents del nen.
§ Temperament difícil (ploren molt, no estan mai bé...).
- Precedents de l’entorn.
§ Mort de la mare.
§ Depressió post-part. (Rebuig de la criatura).
§ Mort del pare.
§ Mort d’un germà.
§ Hospitalitzacions.
5 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp § § § § § Ambient toxicòman.
Adopcions.
Malaltia mental de la mare.
Deprivacions econòmiques.
Estil de vida desorganitzat.
Factors de protecció: condicions existencials del nen o de l’entorn que contraresten els factors de risc.
No té sentit parlar de factors de protecció si no es relaciona amb factors de riscs.
Tipus: - Biològics à nen sa.
- Psicològics → Temperament à nen fàcil, característiques de la personalitat (alta autoestima).
→ Entorn à família sana, bona situació socioeconòmica, adequada estimulació.
Vulnerabilitat: Els individus poden heretar o adquirir vulnerabilitats que matisen el seu risc de patir un trastorn mental.
La probabilitat que cadascú té per poder superar o no una dificultat depenent de la situació en la que es trobi.
L’ambient és molt important per tal de matisar la vulnerabilitat.
Resiliència: Capacitat d’un individu de reaccionar i recuperar-se davant les adversitats.
Implica un conjunt de qualitats que fomenten un procés d’adaptació exitosa i de transformació malgrat els riscos i l’adversitat.
Avaluació de la psicopatologia infanto-juvenil: Cal tenir en compte la multiplicitat de factors de risc sumats, els factors de protecció que poden contrarestar, la vulnerabilitat i la resiliència.
TEMA: 5 El nen, la família i l’escola La família és una institució que dóna contenció1 i facilita el creixement emocional del nen.
Des del naixement en nen adquireix en la família un model bàsic tant d’aprenentatge com de sociabilització. I és a partir d’aquest model que el nen ho estén a altres situacions socials (escola...).
Actualment, ens trobem en una societat on la infància està molt cuidada respecte a d’altres etapes.
1 Marcar, posar límits, ordre.
6 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Canvis socials, per exemple: l’alimentació.
La gran majoria de nens mengen fora de casa. Per tant, es deleguen més funcions a l’escola. Els nens s’estan menys hores a casa amb la família; menys hores de comunicació amb la família. Degut al ritme que es porta, els sopars del vespre són precuinats, etc. Les noves tecnologies també influeixen i provoquen canvis socials.
Amb aquest canvis els nens estan perdent la idea de procés. S’està inculcant la idea als nens de immediatesa. Per exemple, fer un pastís. No és el mateix preparar-lo a casa o comprar-lo. No són tant conscients del procés d’obtenció de les coses, només veuen allò acabat.
Amb aquest model on tot ve fet, se’ls està inculcant una necessitat de satisfacció immediata. Cada vegada es tenen menys recursos per saber esperar. Això pot provocar que augmenti la frustració.
L’autoritat Dins del marc familiar, tradicionalment, l’autoritat l’exercia sobretot la figura paterna.
Cada vegada l’autoritat està més repartida entre els pares. Hi ha un funcionament més democràtic de la família. El fet de que cada vegada hi ha més separacions provoca que les responsabilitats estiguin més compartides. Però a vegades, l’autoritat no l’exerceix ni un ni l’altre; això provoca la desorientació del nen, es troba perdut i confús. El nen necessita uns límits i una organització.
El que més a variat és el rol de pare. Disminueix la seva autoritat i augmenta l’actuació d’amic del fill. Hi ha confusions entre l’actuació d’amic i autoritat.
L’autoritat és necessària tant a casa com a l’escola.
Separacions temporals (J. Bowlby) Fases en pèrdues del vincle en primera infància: 1) Fase de protesta: tristesa aguda amb crisi i plors. Demanda insistent de la figura materna. Rebuig de la vinculació amb altres, no accepta la figura substituta. Dura unes setmanes).
2) Fase de desesperació, desconcert i replegament en si mateix. (Rebuig de la vinculació amb altres, no accepta la figura substituta. Dura unes setmanes).
3) Pèrdua del vincle amb la figura materna. (Es considera definitiu, s’ha acomodat a la nova situació i accepta la figura substituta, rebuig de la mare; en alguns casos, amb el temps, es poden tornar a vincular).
Aquests són els primers símptomes de la depressió en la primera infància.
En el cas del pare amb un vincle intens, la reacció seria la mateixa. Si el vincle no és tan intens, la reacció serà menys intensa.
Quan marxen de colònies, encara que sigui tres dies; quan tornen, el més freqüent és un cert ressentiment cap a la mare que durarà uns minuts.
Factors que influeixen: - L’edat en el moment de la separació (entre 6-24 mesos afecta més).
- El motiu de la separació i la capacitat cognitiva del nen per entendre’l.
- Duració de la separació.
- Existència d’un substitut adequat, conegut i estable.
7 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - Les repeticions de les separacions.
Conseqüències: - En separacions breus à vincle ansiós i tendència a experimentar ansietats de separacions.
- En separacions llargues à pèrdua del vincle.
Reaccions dels nens davant la separació o divorci: Guarderia i Pre-escolar 3-5 anys; edat escolar i Adolescència.
Guarderia i Pre-escolar 3 -5 anys Situacions cognitives - Separació física - Temporal (no es fan a la idea de que sigui per sempre).
- Confusió ( no acaba d’entendre).
- Causes (no se li expliquen els motius, és important explicar-li adequadament perquè ho entengui).
Respostes emocionals - Pors.
- Regressions2.
- Fantasies amenaçants (por a que marxi també la mare).
- Embotiment, perplexitat.
- Suplència afectiva (recerca de figura substituta).
- Joc alterat.
- Agressivitat.
- Culpabilitat.
- Més necessitat afectiva.
Edat escolar (5 – 8 anys) Situacions cognitives - Comprensió de la situació.
- Comprensió dels conflictes.
Respostes emocionals - Trist.
- Temors.
- Enyorança.
- Figura absent.
- Agressió / Inhibició.
- Suplència afectiva.
- Angoixa.
- Culpa.
- Conflicte lleialtats (ex: faig cas al pare o a la mare).
2 Pèrdua de capacitats adquirides. (Ex: es tornen a fer pipí al llit, dormen amb els pares, etc.).
8 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Edat escolar (9 - 12 anys) Situacions cognitives - Comprensió de la situació i conflictes.
- Perspectiva més àmplia. (Es posa en el lloc de la mare i del pare).
- No autoinculpen.
- Divorci com a fi del conflicte.
Respostes emocionals - Més defensats, té més recursos personals.
- Joc i activitats esportives (font de desconnexió i diversió).
- Ansietat.
- Alteració de la identitat.
- Somatitzacions.
- Prenen partit, es posicionen al costat del pare o de la mare.
Adolescència Situacions cognitives - Aprecien complexitat.
- Comunicació.
- Reconeixen contradiccions dels pares.
- Entenen estabilitat de les característiques personals dels pares.
- Es poden posar en el lloc de l’altre.
Respostes emocionals - Canvi en relacions.
- Preocupacions pel sexe i la parella.
- Trist i decaigut.
- Angoixa i ansietat.
- Percepcions canviants.
- Conflicte de lleialtats.
- Retirada estratègica.
- Hipermaduresa.
L’ESCOLA L’escola té un paper molt important perquè els nens passen moltes hores i, en la actualitat, se l’ha derivat més funcions.
El rol del mestre ha anat canviant. Abans, el mestre era una figura d’autoritat dins la societat, sense discussió.
Canvis en l’escola: - El fet que l’escolarització sigui obligatòria ha provocat un augment de l’escolarització.
- En la davallada demogràfica va provocar una disminució del nombre de nens en l’aula à 25 alumnes.
- En el increment demogràfic à augment del nombre de nens a l’aula.
- El increment de la immigració ha provocat una gran diversificació multicultural a l’aula i de nivells d’aprenentatge. (Més greu en l’Educació Secundària).
9 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - En la secundària, el professor és un especialista en la seva matèria però és possible que no tingui vocació de mestre, això té repercussió en l’aula per la falta de recursos.
- Els professors perden autoritat de cara a les famílies i de cara l’administració.
Factors de personalitat del nen que influeixen: - La curiositat del nen per aprendre. Aquesta està molt relacionada amb l’estimulació prèvia.
- L’autoestima. Tenir una bona autoestima facilita, pregunten més, etc., i una baixa autoestima dificulta.
- Personalitat paranoide. Tendència a desconfiar, no ajuda a que pregunti, pot veure una rectificació del mestre com un atac.
- Personalitat narcisista. Creuen que ja ho saben tot, que no se’ls ha d’explicar res.
- Un cert esperit competitiu, per tal de motivar-lo.
- Les aspiracions professionals que el nen tingui, també determina les seves ganes d’aprendre.
Factors de personalitat del mestre que influeixen: - Hi ha aspectes de personalitat dels mestres que també influeixen el l’aprenentatge dels nens.
DISLÈXIA Problemes de lectura. Altera l’ordre de les lletres, de les síl·labes o canvia les lletres, les posa al inrevés. Ex: E com un tres al inrevés.
En el cas dels números s’anomena discalcúlia.
El diagnòstic de dislèxia es pot fer a partir dels 6-7 anys. No es pot diagnosticar abans perquè estan en procés d’aprenentatge.
Aquest diagnòstic té relació amb: - Contrariat en la seva lateralitat. Dificultats en lateralitat.
- Dificultats per orientar-se en l’espai i el temps.
- Factors genètics.
- Factors de personalitat (com a resposta a una situació emocional).
- Retard en el llenguatge.
FRACÀS ESCOLAR: Valoració com a fracàs escolar a partir de portar 2 anys amb un rendiment escolar molt negatiu.
Poden distingir 2 tipus: - Es detecta de manera molt prematura, edat preescolar o principi de la primària.
Descartar retard mental o trastorns mentals.
- Es detecta més tard, a final de la primària o principis de secundària.
Té a veure amb un trastorn reactiu, en la manera que té el nen d’enfrontar-se a l’adolescència, comportament de provocació a la família, principi de brot psicòtic o addicció a les drogues.
10 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp FOBIA ESCOLAR: El nen, en sortir de casa per anar a l’escola, presenta una crisis caracteritzada per una angoixa molt forta, símptomes somàtics (suor, vermellor, pal·lidesa, còlera), on el nen es nega a anar a l’escola.
Acostuma a donar un motiu racional però que no justifica la reacció tant exagerada.
Es dóna en nens de 6-7 anys en endavant, també en l’adolescència.
Normalment, quan es troba a prop de l’escola, davant de l’edifici torna a presentar una crisi. Inclús, si passeja davant de l’escola, encara que sigui festiu, també presenta crisis.
Pot acabar sent una situació molt greu, perquè no va a escola, no finalitza el curs.
No solen ser nens que tinguin un rendiment escolar negatiu, solen suggerir estudiar des de casa.
Hi ha una dinàmica familiar molt específica i amb ansietats de separació importants.
S’observa una por a separar-se de la mare i vol quedar-se amb ella a casa.
La intervenció ha de ser familiar, per tal de modificar la dinàmica familiar.
TEMA: 6 Trastorns disfuncionals o TRASTORNS DE LA SON/ TRASTORNS DEL DORMIR Del dormir: dificultats per conciliar la son.
De la son: durant el son, mentre el nen dorm.
Trastorns del dormir: 1) Insomni del primer any (lleu, greu).
- Lleu: és el més comú i es deu a una situació ambiental. El trobem en famílies desorganitzades: no hi ha una rutina establerta, no mateixos horaris. Dorm amb molts sorolls o llum en la pròpia habitació o de la resta de la casa.
- Greu: des de el primer dia no dorm bé, no dorm nits senceres.
o El nen ploraner i cridaner: pares desesperats, no saben que fer, no es sap que li passa (angoixes internes).
o El nen no plora ni crida, sempre estar amb els ulls oberts.
Aquestes formes greus d’insomni, estan associades a patologies greus: psicosis, autisme, hiperactivitat, etc.
2) Insomni de 2-6 anys (ansietat per separació, rituals i fòbies) Pot ser que no sigui un veritable insomni, si no que hi ha altres situacions.
11 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - Ansietat per separació: nens que no volen marxar al llit perquè no volen separarse dels pares, no volen quedar-se sols, es poden quedar dormint al sofà amb els pares. El problema es pot cronificar. És freqüent que els pares també tinguin ansietat de separació, per tant, els pares realitzaran conductes incorrectes.
- Rituals abans d’anar a dormir: explicar un conte, dormir amb un ninot. Aquests rituals poden arribar a extrems, de tal manera que els rituals els suposi un parell d’hores que alterin l’hora d’anar a dormir. Darrere d’aquest ritual pot haver TOC.
- Fòbies: por a la foscor, por a estar sol, sentir sorolls, s’imagina coses, etc.
Aquests nens no tenen problemes per dormir en si mateixos, necessiten d’una estratègia per alleugerir la interferència. Important el comportament dels pares per tal de no cronificar el problema.
3) Insomni de l’adolescència - Avaluar si realment té problemes d’insomni o té el somni canviat. Normalment, dormen les hores que els toca, només que canvien els horaris.
En altres casos, quan realment té insomni, la situació és com en el cas dels adults. Interfereixen les preocupacions.
Avaluar la possibilitat de consum de drogues.
Pot ser símptoma de brot psicòtic.
Terrors nocturns: - Apareixen entre els 2 i els 5 anys. Són episodis molt usuals de manera esporàdica.
- El nen a la nit comença a cridar, els pares el troben suat, pàl·lid, fora de si.
- Pot durar uns quants minuts, no és fàcil que el nen es calmi.
- Quan aconsegueix tranquil·litzar-se. L’endemà no se’n recorda de res.
- És un fenomen evolutiu sense importància si apareix de manera esporàdica.
- Quan apareix més tard en la infància o adolescència, pot indicar abusos o situacions molt greus.
Somnis d’angoixa: - Apareixen a partir dels 2 anys.
- En aquest cas, el nen recorda el malson quan es desperta. Pot explicar alguna cosa del que recorda del somni.
- Tenen a veure amb situacions de la vida quotidiana.
- No té importància si es dóna de forma esporàdica.
Despertar ansiós: - Es desperta totalment angoixat, crida els pares, però és incapaç de relacionar-ho amb un somni.
- El nen es nega a dormir sol o tornar a dormir.
- No importància si es dóna de manera esporàdica.
Automatismes motors: rítmies, bruixisme i somnilòquia: - Rítmies: moviments que el nen fa quan dorm amb els braços, les cames, el coll.
És una activitat nocturna exagerada.
12 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - Bruixisme: fa soroll amb les dents.
Somnilòquia: parlar en somnis. Des de paraules fins a discursos.
Somnambulisme: - Té diferents graus.
- Quedar-se assegut en el llit.
- Deambula.
- Pot provocar situacions de risc.
- Es sol medicar.
Hipersòmnia: - Necessita dormir moltes més hores del normal.
- S’ha de comprovar que dormi correctament per les nits, que no tingui el son canviat.
- Es sol relacionar amb patologies orgàniques o drogues.
Apnea: - Es perd la respiració durant el son.
- Provoca problemes de descans, pot causar despertars.
- Pot provocar hipersòmnia.
o TRASTONRS DEL CONTROL DELS ESFÍNTERS Aspectes evolutius: Factors biològics (quan el nen està preparat).
- Es considera a partir dels 2 anys. Les nenes pot ser que a ho facin abans, a partir de l’any i mig. Si es fa abans, s’està forçant als nens.
- S’ha d’adonar de les necessitats fisiològiques, de la retenció i de l’evacuació.
o Genètica.
o Maduració (als nens prematurs els pot costar més).
o Altres: trastorns del son.
Factor sociocultural: - Cada cultura, societat i època tenen les seves diferències en quant aquest aprenentatge.
o Classe social (no hi ha diferències).
o Carències (clares repercussions).
o Sobrevaloració (excessiva preocupació).
Factors psicològics: - És important l’actitud que pren el cuidador que li està inculcant l’aprenentatge.
La seva flexibilitat.
- Si es reforça, es castiga, com tracta el tema, etc.
Si es dóna l’aprenentatge en el moment adequat, en dos o tres setmanes ha adquirit l’aprenentatge. Normalment, aquest aprenentatge es dóna en guarderies i/o en la llar.
S’ha de distingir de la por que sent el nen d’anar sol al lavabo a la nit.
13 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Enuresi Criteris DSM - IV: - Emissió repetida d’orina en el llit o en els vestits.
- Amb una freqüència de 2 o 3 episodis setmanals durant almenys 3 mesos.
- Malestar en altres àrees: social, acadèmica, etc.
- Edat cronològica almenys de 5 anys.
- No és degut a cap substància fisiològica directa ni a malaltia.
Tipus: Primària: el nen mai ha arribat a controlar. Això es pot trobar en patologies greus: deficiència mental, psicosi infantil, situacions de maltractament i negligència. El nen no es conscient de que té ganes.
Secundària: apareix en un moment donat després de l’adquisició de l’aprenentatge. És una regressió. Pot ser provocada per una situació problemàtica: naixement d’un germà, separacions dels pares, canvis d’escola, etc. També pot ser símptoma d’abusos sexual.
Diürna: apareix durant el dia. Normalment, també es combina amb la nocturnitat. És més greu.
Nocturna: només apareix durant la nit.
L’enuresi més freqüent és la secundària nocturna.
Les enuresis primàries solen ser diürnes (dia i nit).
Si no es tracta bé, pot acabar cronificant-se.
El tractament és diferent segons el tipus d’enuresi.
Encopresi - Evacuació repetida de matèria fecal en llocs inadequats (vestits o al terra) sigui involuntària o intencionada.
En un nen de com a mínim 4 anys.
I no degut a problema orgànic i ús de substàncies.
Característiques: - Primària/secundària/diürna - Diària o intermitent.
- Diagnòstic diferencial.
- S’amaguen o semblen indiferents al símptoma (pot mostrar provocació o agressivitat en el símptoma, on ho amaguen).
És un problema més complicat que la enuresi.
Si no és primària, la secundària sobretot, pot ser que es presenti el símptoma sempre amb la mateixa persona i en una situació molt determinada; símptoma de provocació.
Personalitat: - Nens passius, ansiosos.
- Nens negativistes, trets obsessius.
14 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - Trets perversos.
Dinàmica familiar: - Pare absent / mare amb conducta rígida en l’educació esfinteriana.
- Sobrevaloració del tema.
- Relació amb el fill a través del símptoma.
- Pot ser que la mare sigui obsessiva.
Tractament, d’entrada, un abordatge familiar.
o TRASTORNS DE L’ALIMENTACIÓ EN LA INFÀNCIA Són molt psicosomàtics: conflicte psicològic que repercuteix en un símptoma somàtic.
Anorèxia del segon trimestre: - Molt poc freqüent.
- El nadó es nega a ingerir el menjar.
- La negativa pot ser total.
- Relacionat amb els canvis de l’alimentació.
- Pot ser que fins aquest moment hagi estat menjant bé.
- Pot posar-se en perill la seva vida.
- Sovint requereix un ingrés hospitalari.
- En l’hospital, quan la mare no li dóna el menjar, el nadó torna a menjar (Problemes en la relació amb la mare).
- Mare psicòtiques, hostils, molt freda. Li transmet rebuig.
Mericisme o rumiació: - Es dóna en nadons de primer any o segon any.
- Vomitar una part del que ha menjat, el manté a la boca durant una estona, s’ho torna a passar i ho torna a vomitar.
- És greu, posa en perill la seva vida.
- Quan es separa de la mare, deixa de presentar aquest símptoma.
- Mare psicòtiques, hostils, molt freda. Li transmet rebuig.
Vòmits: - Es dóna en nadons en el primer any de vida.
- Vomita tot el que ha ingerit.
- Trastorn greu.
- Descartar problemes orgànics.
- Quan se’ls separa de la mare, deixa de vomitar (normalment).
Pica: - Nens amb una certa autonomia: 2 o més anys. Ja caminen.
Consisteix en menjar tot tipus de porqueries que van trobant.
Es descobreix quan hi ha una intoxicació.
Solen ser famílies negligents on nen passa part del dia sol.
En nens psicòtics.
Altres: - Nens més grans.
- No consultes freqüents pel tema.
15 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - - Però poden recórrer per altres temes.
No menjar res, molt maniàtic, no vol mastegar, molt lent, etc.
S’ha de valorar la situació, els horaris de menjar, pes, si passa fora de casa o no (moltes vegades els problemes només es presenten a casa, indica que el problema està en la dinàmica familiar, segons com hi intervenen els pares poden cronificar el problema).
És un tema que desperta molta angoixa en els pares. Menjar està associat amb creixement, salut, fortalesa. El no menjar amb no creixement, posar-se malalt.
Rebutjar el menjar com a rebuig a la figura materna.
Alimentació - Significat simbòlic del menjar. (Celebracions, pèrdues, quan ens ha passat alguna cosa negativa, etc.).
Relació afecte – conducta alimentària (quan se li dóna el pit al nadó se li transmeten molts sentiments i emocions).
Relació entre carència afectiva i la gana (suplir carència afectiva per mitjà del menjar).
Factors biològic: - Genètica: determina una manera de relacionar-se amb el menjar.
- Diferències individuals.
Factors psicològics: - Insatisfacció amb la imatge corporal.
- Pertorbació, sensació de plenitud gàstrica. (Marcat en la 1a infància i amb la relació de la mare).
- Irritabilitat i descontrol emocional. (El nadó plora i la mare el compensa amb el menjar).
- Esdeveniments vitals estressants.
- Relació difícil amb la figura materna. (problemes per identificar-se amb la mare).
Característiques de l’anorèxia mental: Trastorn molt freqüent en dones de països occidentals.
Criteris diagnòstics: - Pèrdua significativa de pes.
- Pèrdua de pes originada per la pròpia persona. (Evita menjar, vomita, es purga, practica exercici excessiu i pren fàrmacs).
- Distorsió de la imatge corporal.
- Por a estar grassa.
- Imposar-se estar per sota d’un pes corporal determinat.
- Presentar un trastorno endocrínic: amenorrea.
- Retràs en les manifestacions puberals en cas d’adolescents joves.
En la clínica s’observa: - Una noia adolescent.
- Preocupació per reduir pes a qualsevol preu.
16 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - Molt d’exercici.
Moltes activitats.
Reducció de les hores de son.
La majoria de les conductes purgatives s’amaguen.
Menteixen constantment.
Persones retraigudes. No gaire contacte social.
Falta d’interès en les relacions sexuals.
Persones fredes afectivament.
Acostumen a ser irritables, impulsives, ansioses, amb baixa autoestima, sense cap mena de consciència de malaltia i amb moltes disputes familiars.
Intel·ligents, amb èxit acadèmic.
A nivell físic: pell resseca, cabell feble, apareix pèl per tot el cos i constants vitals reduïdes.
Bulímia: Són episodis recurrents d’ingesta d’aliments de forma compulsiva. La por a engreixar-se les porta a provocar-se el vòmit o bé, ús de laxants.
Més freqüent en població femenina.
Criteris diagnòstics: - Preocupació contínua al menjar, amb desitjos irresistibles als qual acaba claudicant.
Intent de contra restar l’augment de pes per mitjà de diferents mesures com laxants, vòmits, dejú o qualsevol tipus de fàrmacs.
Por a engreixar-se. Es posen un límit de pes inferior al normal. Sovint hi ha antecedents d’anorèxia.
Comparteixen amb les anorèxiques, la por a engreixar-se i les conductes compensatòries. I la diferència és que les bulímiques es poden mantenir més o menys en el pes i passar desapercebudes.
És freqüent que l’atac bulímic succeeixi a la nit. Després tenen sensació de malestar, culpa, etc.
La culpa bulímica per les crisis pot presentar-se amb més o menys freqüència, és a dir, diferents graus.
És característic la impulsivitat i la necessitat de control no només en l’àrea de l’alimentació.
Físics: úlceres a l’estómac, la boca. Degradament de l’esmalt dental. Problemes abdominals. Durícies als dits.
Si és cíclic amb l’anorèxia poden presentar amenorrea.
Familiars/socials: relacions de conflicte a casa, patrons de moda, el ritme de vida (menjars ràpids, etc.).
Obesitat: La obesitat no està contemplada com a trastorn mental.
Té importants repercussions i causes psicològiques.
17 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp És conseqüència de la diferència entre el que es menja i el que es gasta. Per tant, no només té referència en la quantitat de menjar.
La mare que dóna més menjar del compte. Base: tendència a menjar més del compte.
L’obesitat infantil determina l’obesitat adulta. Factors: volum de l’estómac.
Repercussions psicològiques: es senten criticats pels altres, el poden excloure.
Personalitat: nens passius, no els agrada l’activitat física.
Antecedents d’obesitat en la família.
o TRASTORNS DEL COMPORTAMENT I CONDUCTA Principal problema: establir límits entre allò normal i allò patològic.
No hi ha consciència del problema.
Atribueixen la culpa als altres. No s’assumeix la culpa.
Són més freqüents en l’adolescència i en nens.
Factors biològics (genètica): - Nadons nascuts amb baix pes tenen més probabilitat de patir algun tipus de trastorn de conducta.
- Possibles alteracions del lòbul frontal.
- Alteracions en els EEG.
- En estudis de dietes: deficiència de vitamina B. Alguns additius poden tenir relació amb la irritabilitat i la hiperactivitat.
- Intoxicacions per plom Aquests estudis no s’ha de desestimar però no s’han de relacionar directament.
Factors personals: - Temperament (+irritabilitat, -tolerància a la frustració).
Factors familiars: - Si els pares tenen una personalitat antisocial, problemes de conducta o problemes d’alcoholisme és més probable que el nen desenvolupi un trastorn de conducta.
- Pares amb tendència a una disciplina molt estricta.
- Problemes de relació en la família: rebuig al fill, manca de suport emocional, situacions d’abús, maltractaments, etc.
- Un nivell socioeconòmic molt baix, tendeix a incrementar aquest tipus de problemes.
Factors escolars: - Nen poc atès a nivell escolar. Pot arribar a tenir fracàs escolar.
Simptomatologia: - Agressivitat o crueltat vers altres persones i/o animals.
- Amenaces, intimidació, provocació.
- Excloure la propietat dels altres: trencar coses d’altres, cremar-los.
18 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - Mentires.
Conductes de robatori.
Fugues.
Absentisme escolar.
Desobediència reiterada, rabietes.
S’ha de valorar la intensitat d’aquest símptomes, la seva freqüència, les repercussions i el context.
Els símptomes han de durar com a mínim 6 mesos i provocar un deteriorament de l’activitat social, acadèmica o laboral.
Els trastorns del comportament agrupa a un conjunt de conductes que es desvien de la socialització.
Símptomes centrals: mentir, fugues i robatori.
Mentires: A partir dels 6-7 anys. (Abans exageracions, no distingeix el que està bé o malament).
Tipus: - Utilitària: en adults molt utilitzada per excusar-se (ex: hi havia molt de trànsit).
En nens seria per tal de no assumir la seva responsabilitat, negar coses (ex: no donar les notes). S’adquireixen per imitació: pares mentiders, fills mentiders.
- Compensatòria: quan el nen menteix per donar una imatge d’ell diferent. Té una autoestima baixa, no accepta la seva situació. Menteix contínuament i li provoca molta angoixa perquè sap que és mentida.
- Mitomania: perd el contacte amb la realitat, es creu les seves pròpies mentides.
És la forma més extrema i patològica.
No s’ha de confondre dels amics o germans imaginaris. Vol explorar la reacció dels pares i dels que els envolten, i fer-se amb algú amb el que jugar. à Indica un aspecte sa i evolutiu si no persisteix.
En l’adolescència, és típic que expliquin coses atribuïdes a l’amic que en realitat són d’ell mateix.
Robatori: A partir del 6-7 anys.
Característiques: - Lloc del robatori, objectes robats, ús de l’objecte.
- Comportament del nen.
- Significat del robatori.
Comencen a la seva pròpia llar i, normalment, primer a la mare. Quan el nen és petit vol agafar les coses prohibides (xocolates, galetes, etc.). Si això continua, la conducta es va estenent cap a altres persones de la llar i agafen coses que els agrada.
Quan aquesta conducta surt del domicili, comença a adquirir més importància.
Normalment passa a l’escola i als companys, i agafen objectes que els agraden.
Quan aquesta conducta surt de l’àmbit escolar, passa al carrer i les botigues.
Els límits són difícils d’establir.
19 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Quan els objectes robats no els agraden o no els donen cap ús, aquest tipus de robatori té uns altres significat. Sovint el valor d’aquest tipus de robatori és l’excitació que causa l’acte de robar i l’objecte és només el trofeu. És per aquest factor el robar pot convertirse en un acte compulsiu. Si va a més pot arribar a cleptomania.
En aquestes conductes el paper de la família és important. La conducta de robatori també s’aprèn.
Quan deixen l’objecte robat a l’abast dels altres, pot tenir una clara intenció de provocació.
També pot ser un robar per compensar carències d’altres tipus.
Fuga: A partir dels 6-7 anys. (Abans es considera pèrdua per la manca d’iniciativa).
Característiques: - Duració i propòsit.
- Situació: casa, escola.
- Diagnòstic diferencial.
Sovint fugar-se té a veure amb sortir de la situació de discussió. Altre vegades, nens més impulsius marxen de casa. El més freqüent és que doni voltes pels carrers del voltant i ell per si sol torni. També es freqüent que marxin a casa de familiars o amics.
Els nens adolescents o preadolescents no es limiten a quedar-se pel voltant. Poden agafar transport i diners que guarden. Pot ser més planificat: diners, menjar, roba, etc.
Molt sovint van a casa d’uns familiars o torna al cap d’unes hores.
També pot haver fugues en grup. Més planificació i marxen més lluny.
Motius: fugir d’una situació conflictiva, trastorns com psicosis (desconnecten de la situació), amnèsia.
Adolescència Justament per les característiques pròpies de l’etapa (canvis físics i psicològics, canvis de sentiments i de rols).
S’espera que actuïn de manera diferent que quan són nens. I sovint no l’hi és fàcil.
Aquest fet provoca una sèrie de comportaments. Es deixen portar pels impulsos. És la seva forma d’exterioritzar els conflictes. Faciliten símptomes de trastorns de conductes.
Sovint tenen a veure amb una descàrrega interna. És difícil posar límits entre el que és natural i patològic.
Aquestes noves formes de conducte tenen la finalitat de buscar la seva nova identitat.
També a nivell sexual es produeixen canvis i poden provar altres orientacions.
Per tot això, els adolescents es troben en una situació de risc de cara a trobar-se amb problemes.
Bulling: O assetjament en l’àmbit escolar.
Els estudis comencen en l’any 1073, a Espanya més tard.
20 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Per les repercussions que té s’ha produït una preocupació social i mobilitzacions en l’administració. Encara que es poden trobar en nens, és més freqüent en l’adolescència.
Consisteix en: intimidar, amenaçar, aïllar, agredir física i verbalment, humiliar.
Components: - La víctima.
- Líder.
- Grup que segueix al líder.
Condicions necessàries: - Desigualtat de poder o força entre els components.
- Reiteració.
Característiques de l’agressor: - El líder tant pot ser un noi com una noia. Hi ha més tendència en nois.
- Líder noi: més agressió física.
- Líder noia: més intimidació, amenaça i insult.
- Personalitat: agressivitat, impulsivitat, amb deficiència en les seves habilitats socials en comunicar-se, falta d’empatia pels altres i falta de sentiments de culpabilitat.
- Tendència en general a la violència impulsiva.
Característiques de la víctima: - Igualtat de sexes.
- Dos tipus de personalitat de la víctima.
- 1 à personalitat passiva, insegura, amb pors, acomplexada (la més freqüent).
- 2 à personalitat activa, però que a vegades pot ser viscut pel grup com a provocativa (Ex: el que treu millors notes, el que vagi millor vestit, no té perquè tenir problemes).
Característiques del grup: - Segueix al líder.
- Poden actuar amb el líder o no.
- Es fan còmplices.
- Situació de contagi.
Conseqüències per la víctima: - Possibilitat d’acabar desenvolupant una fòbia social.
- Aïllament.
- Patiment.
- Poden acabar tenint fracàs escolar.
- Por a que no et creguin.
Prevenció: - Bona comunicació amb pares i professors.
Els mitjans de comunicació tenen molta influència i provoca que disminueixi la sensibilitat a la violència.
21 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp o TRASTORNS LÍMITS Diferències a nivell cognitiu. La forma de percebre i interpretar les coses és diferent.
Això pot portar a interpretacions errònies de la realitat.
Diferències a nivell emocional: Resposta emocional inadequada, reaccionen de manera desproporcionada.
Manca de control dels impulsos i la tendència a la satisfacció immediata dels desitjos.
Alteració de les relacions interpersonals. L’altre pot estar viscut com a part d’un mateix, no el pot tenir en compte com a persona independent. Manca d’empatia.
És un trastorn que va en augment tant en adolescents com en adults.
o TRASTORNS PSICOMOTORS En la psicomotricitat normal es poden distingir dos factors: - Factor neurofisiològic: el de la pròpia maduració del infant. Hi ha diferències individuals dins de la normalitat, no obstant és important conèixer a l’edat en que va començar a fer els ítems a considerar, perquè proporcionen informació d’altre tipus.
- Factor ambiental: allò extern que incideix sobre el neurofisiològic.
L’estimulació sense desenvolupament neurofisiològic no és correcte, ni desenvolupament neurofisiològic sense estimulació.
Lateralitat: (ja explicat).
Debilitat motora: el nen és descrit com a “torpe” pels pares: té dificultats a l’hora d’escriure, poc àgil en el moviment, etc. Això pot incidir a nivell escolar, en els esports.
Es pot trobar en nens prematurs. S’observa molt la sincinèsia (moviments que es fan amb la boca, mans o peus quan s’està intentant fer un moviment determinat, quan en principi no es necessita per realitzar el moviment). Sincinèsia per imitació (per exemple, donar de menjar a un nadó, per la concentració, s’imita al nen quan obra la boca). No és una dificultat greu.
Dispràxies: accentuació de la debilitat motora. És més patològic. Trobem pertorbació de l’esquema corporal, de la representació tempo-espacial i coordinació. Això repercuteix en la vida quotidiana: no es saben vestir, cordar botons i cordons, fracassen en jocs de picar mans, etc. Se li pot administrar el test de Bender. No tenen problemes a nivell neurològic. Els repercuteix a nivell escolar, problemes de lecto-escriptura, dislèxia. Facilita la disminució de l’autoestima.
Hiperactivitat (TDAH): es diagnostica cada vegada més. Per un augment de nens que pateixen aquest problema i per un mal ús del diagnòstic.
Es detecta molt aviat, a partir de que el nen té una certa autonomia, a partir dels 2 anys.
Un nen que no para quiet, ho toca tot, no escolta, pot tenir problemes d’atenció i concentració. Un nen dispers, no acaba les activitats.
22 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp A vegades també arriben nens més grans, perquè no s’ha diagnosticat abans o perquè els pares creuen que és hiperactiu.
La hiperactivitat també por ser a nivell verbal (verborrea) i de pensament. Sobretot, en nens més grans.
És detecta molt aviat perquè els nens molesten en la classe, a casa.
A vegades es pot confondre amb trastorns de conducta, amb agressivitat, però en cap moment no hi ha intenció de fer mal.
S’han de tenir en compte com són els pares, perquè hi ha factors ambientals molt importants. Pares poc tolerants, si no posen límits els nens es troben perduts del que poden o no fer. A més, sense límits els pares tenen la sensació de tenir el nen fora de control i pensen que el nen té hiperactivitat.
Causes: (es desconeixen, hi ha gran interès a trobar una causa neurològica) - Disfunció cerebral (però no és sempre, hi ha hiperactius que no ho tenen).
- Ambientals: un exposició continuada a la televisió des de el naixement, pot provocar un hiperexcitació i facilitar la hiperactivitat.
- Els additius de les llaminadures poden facilitar l’aparició.
- Genètica. Aquest factor no explica perquè cada vegada hi ha més.
Tractament: ajuda terapèutica (tant a pares i nens) i medicació en molts casos. La medicació és per tota la vida, són amfetamines. En general, el tractament farmacològic funciona, però seria necessari un tractament psicoterapèutic. Actualment, s’està començant a prendre antidepressius, però aquests tenen afectes secundaris a curt termini com la ideació suïcida. A més, els antidepressius poden provocar dependència o tolerància, i disminuir el desig sexual.
Diagnòstic diferencial: moltes vegades quan es diagnostica d’hiperactivitat en realitat el nen té una depressió emmascarada, un estat de maníac en l’adult (eufòric). És per això que quan els donen antidepressius milloren, encara que estan mal diagnosticats.
Tics: es caracteritzen pel fet d’executar un moviment repetit d’una forma involuntària i absurda que a vegades pot ser com una exageració d’un gest normal. Apareixen a partir dels 6 o 7 anys i de forma lenta i progressiva. Hi ha tics que són evolutius (està uns dies amb uns tics i després marxen per si sols). Tenen a veure amb situació de tensió molt gran i amb la necessitat de descarregar la tensió per mitjà del tic. No es pot aturar. Els tics més freqüents són els facials (parpadejar, arronsar les celles, sorolls amb la mandíbula o llengua, moure el cap, arronsar espatlles, moviments de coll, escurar la gola, sorolls de coll, etc.). Els tics també canvien de forma (poden començar per la boca i anar a les celles). El problema és que la persona que ho pateix es sent malament, crea vergonya i, a més, com més nerviós, més surt el tic. Hi ha alguns tics que tenen tendència a cronificar-se. Els trobem bastant en nens amb personalitat obsessiva; si és el cas, s’ha de tractar l’obsessió. Si és només el tic, es poden fer servir la respiració i tècniques de respiració.
o TRASTORNS PSICOSOMÀTICS Desordres orgànics, lesionals o funcionals però que l’origen i l’evolució d’aquests desordres hi ha una clara participació psicològica.
Normalment s’agrupen segons la funció que queda afectada: del son, la digestió, aparell respiratori, la pell, etc.
23 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Per exemple, l’insomni de primer any greu és psicosomàtic, la rumiació, l’anorèxia de primer anys.
Trastons psicosomàtics com l’asma, els escemes, els còlics, cefalees, migranyes, retard de creixement.
Trastons psicosomàtics de la pell La pell és un òrgan molt sensible que expressa sentiments i emocions.
Alopècia: pèrdua del cabell parcial o total. Es dóna després d’una situació traumàtica de pèrdua real (maltractament, un nen abandonat). No són casos molt freqüents.
Escema: apareix en el nadó en el segon trimestre de vida, en la cara, galtes, el coll i per tot el cos. També es troben en nens que viuen en institucions, amb carències afectives, mares molt fredes, hostils i amb poc afecte, també en mares cícliques: sobreproteccióabandonament. Les mares es relacionen amb el nen a través del símptoma: la mare només acaricia el nen quan li posa la pomada, el nen per efecte de les carícies de la mare es posa millor. Important el contacte amb l’altre.
Va desapareixen als 2-3 anys i el nens desenvolupen asma. És a dir, canvia de forma.
Trastons psicosomàtics de respiració Asma infantil: per estar en contacte amb una substància que causa al·lèrgia i provoca un tancament dels bronquis. Sovint les crisis asmàtiques apareixen quan estan al costat d’una determinada persona o situació. Pot tenir o no crisis en contacte o no de la substància al·lèrgica. L’entorn determina la crisis asmàtica.
Els nens que fan psicoteràpia per algun altre motiu i es curi de l’asma.
La personalitat del nen asmàtic és tranquil, bo, depenent, sumís, fàcilment ansiós, sobrevaloren bastant l’escolaritat (el rendiment escolar), presenten una excessiva familiaritat (no angoixa amb un estrany).
La personalitat de la mare és freda, hostils amb el nen, però molt sobreprotectora en el símptoma. La relació pot estar basada en el símptoma. És una mare asfixiant.
El pare es descrit com una figura absent, dèbil, poc implicada.
Aquestes personalitats dels pares també estan associades a altres patologies.
Si els nens marxen de casa uns dies pot no tenir crisis, i quan tornin sí.
Apareixen a partir dels 5 anys. Prèviament o ha tingut escemes o bronquitis.
S’ha de tenir em compte la dinàmica familiar.
Cefalees: acostumen a aparèixer en la preadolescència i adolescència. Molt en relació amb la pressió escolar i/o familiar, situació traumàtica. El nen reacciona amb un símptoma somàtic.
Retard del creixement: molt poc freqüent. El nen atura el seu creixement físic. Ens trobem amb un nen maltractat, carencial, una mare molt freda, abús sexual. Si el nen se’l separa de la família torna a reiniciar el creixement, i quan torna a la família torna a parar el creixement.
Quadres Clínics 24 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Trastorn Generalitzat del desenvolupament: grup d’entitats que presenten unes característiques comuns a totes les formes clíniques que s’engloben en ells. Presenten un caràcter evolutiu crònic.
Concepte: -­‐ Discutit perquè pretén substituir el concepte clàssic de psicosis infantil, amb els que en línies generals s’equiparen.
-­‐ Generalment agrupen trastorns que apareixen en els 5 primers anys de vida à per tant, són trastorns de primera infància en que el nen: o Neix amb el trastorn.
o Apareix el trastorn al inici de la vida.
Característiques comunes: -­‐ Grans alteracions relacionals, cognitives, comunicatives i socials: distorsions en els vincles afectius i en les relacions a estímuls.
-­‐ Desenvolupament inapropiat, estereotípies, jocs estranys o repetitius.
-­‐ Dèficit d’intel·ligència.
Simptomatologia: 1. Comunicació: -­‐ Es pot donar a diferents nivells, el més extrem seria el cas de l’autisme encapsulat.
-­‐ Sempre queda alterat, però no s’ha de confondre amb el llenguatge, perquè la comunicació va més enllà del llenguatge.
-­‐ Des de l’inici de la vida, solen ser bebès que no ploren, no demanen, no reclamen...
-­‐ També es poden mostrar totalment indiferents a la presència de l’altre: no busquen la mirada dels altres, no responen...
-­‐ Tampoc es donen conductes anticipatòries: la majoria dels nens als 2-3 anys de vida ja entenen que la mare, per exemple, s’acosta per agafar-lo i ells pugen els braços per facilitar-ho, en canvi, els nens amb aquest trastorn no faciliten res.
-­‐ Tampoc reaccionen a la veu de la mare, al soroll d’una porta obrint-se...
-­‐ No tenen el somriure social, típic dels nens petits.
-­‐ No senten angoixa davant persones estranyes cap als 7-8 mesos à això ens indica que és incapaç de diferenciar persones conegudes de persones estranyes. Per això serà capaç d’anar amb qualsevol que els agafi.
-­‐ Cap al primer any de vida: o No reconeix la mare.
o Tenen una mirada absent, no fixen la mirada, i si et miren és com si miressin a través teu, com si fossis transparent...
o Rebutgen el contacte físic (carícies, petons...) i és freqüent que si els vols tocar s’apartin com si els cremés aquest contacte.
o Si hi ha contacte físic et toquen parts inusuals, per exemple, el peu, nas, etc., en comptes de carícies. És un contacte molt estrany.
o També es estrany el contacte amb objectes i joguines à no en fa un ús habitual.
o Es sent molt atret per tot allò sensorial à soroll/ color/ tacte... però a diferencia d’un nen normal, li solen agradar sons desagradables, tactes freds i durs, pot ensumar les joguines i altres coses que no tenen olor, es dediquen a desmuntar les joguines...
25 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp o Amb els altres nens no té relació, tampoc s’adona de la diferencia entre ell i els altres nens. Tampoc s’aprèn els noms dels altres perquè per ell no tenen cap valor.
2. Llenguatge: pot quedar repercutit a diferents nivells.
-­‐ En els casos més extrems à no parla, no mostra cap tipus de llenguatge. Pot fer soroll però sense cap intenció comunicativa.
-­‐ En altres casos no tan greus à trobem una mica de llenguatge: o Ecolàlies: repetir paraules, síl·labes.
o Poden aprendre una cançó, però no entenen el contingut.
o Anomalies en l’entonació: sense entonació o entonació inadequada.
o No sap utilitzar pronoms personals (en els nens normals els comencen a aprendre cap als 2-3 anys) à a nivell d’abstracció no els poden entendre perquè “jo” i “tu” no signifiquen res per a ells. Poden entendre “el nen” però no “ell”.
o Utilitzen paraules aïllades, més que frases. Ex: “nen, pati” en comptes de “el nen vol anar al pati”.
o Si hi ha un mínim de comprensió, poden arribar a seguir una ordre però ho fan com un robot.
o A vegades, també poden arribar a aprendre alguns continguts però a nivell molt bàsic, com robots.
3. Psicomotricitat: -­‐ Quan és un bebè, ja hi ha una anomalia de to muscular. Ex: no s’acobla als moviments de la mare quan l’agafa. Poden trobar: o Hipotonia: to molt fluix o Hipertonia: molt rígid, no pot relaxar-se.
-­‐ Podem trobar gestos estranys, postures rares... Ex: els bebès normals solen quedarse mirant els peus/mans, jugant a amagar-les... però els bebès amb aquest trastorn fan moviments estereotipats durant molta estona.
-­‐ Caminar estrany, presenten tot tipus d’estereotípies motores. Ex: donar-se cops, pagar-se contra la paret, anar endavant i endarrere.
-­‐ Pot haver certa hiperactivitat -­‐ Pot donar-se cert retard d’aprendre a caminar, encara que hi ha altres àrees que els costen molt d’aprendre. Ex: control d’esfínters, diferenciar mullat/sec...
4. Funcions cognitives: -­‐ En funció del tipus de psicosis estarà alterat a nivell cognitiu, en la majoria de casos veurem que aquesta àrea està afectada i que el rendiment serà com un nen deficient.
-­‐ També trobem casos com els nens amb síndrome d’Asperger, que són: o Artistes intel·ligents o Memòria fotogràfica bona: poden aprendre molts telèfons, però no està lligat a un significat.
o Bons en algunes àrees (mates).
-­‐ Solen estar molt desvinculats de la realitat i, per tant, aquesta intel·ligència no els serveix massa.
-­‐ Són nens que poden copiar i imitar i així aprenen alguns hàbits, però normalment no arriben a entendre quin sentit tenen.
-­‐ No saben diferenciar present/passat/futur à dificultats per orientar-se en el temps.
-­‐ No saben diferenciar dalt/baix/esquerra/dreta à dificultats per orientar-se en l’espai.
26 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp 5. Afectivitat: -­‐ Solen presentar oscil·lacions molt ràpides del humor. Ex: el nen es posi a riure o plorar de cop i volta sense cap motiu.
-­‐ Pot ser que no hi hagi cap connexió entre causa-efecte a ulls dels que veu la conducta del nen.
-­‐ Toleren molt malament els canvis. Ex: pot ser que es posi a cridar i plorar perquè hi hagi un coixí canviat de lloc. Qualsevol canvi pot ser traumàtic pel nen.
-­‐ Com que tampoc connecten massa causa-efecte, mostren reaccions de molta sorpresa davant coses quotidianes. Ex: tocar un interruptor i s’obra la llum, però ells no ho entenen.
6. Conductes mentalitzades: -­‐ En nens petits no acostumen a trobar deliri o al·lucinacions típiques dels joves /adults amb psicosis. Però sí que acostumen a haver-hi fòbies molt estranyes i rituals obsessius estranys.
7. Psicosomàtica: -­‐ Solen tenir alterat: o Son o Alimentació à podem trobar un nen 7 anys que només menja papilles.
o Esfínters.
Etiologia: molts factors associats (no causes) - Estudis familiars: major tendència al cromosoma X fràgil, major freqüència de problemes perinatals com anòxia o encelopatia obstètrica (en el naixement).
- Bioquímica: possibles alteracions metabòliques de la serotonina.
- Neurofisiològica: possible disfunció cortical primària..
- Existència d’un moment crític precoç, característiques temperamentals.
Tipus de psicosis: (les diferents formes clíniques de presentació de la psicosis) Diferència entre autisme i psicosis: l’autisme és més greu i des del inici de la vida. La forma més greu d’autisme presenta tots els símptomes explicats. En canvi, un nen amb psicosis pot tenir més aspectes preservats i es desenvolupa posteriorment al naixement.
En el nen psicòtic, el pensament està distorsionat.
L’autisme de Leo Kanner: aquesta forma clínica és acceptada per tothom. Es considera que apareix en 4 casos de cada 10.000 nens i predomina en el sexe masculí (apareix 3 vegades més en nens que en nenes). És més freqüent trobar nenes amb autisme atípic que no pas amb l’autisme de Leo Kanner, és a dir, no compleixen tots els requisits de diagnòstic, en aquests casos es parla de nens amb trets autístics, no d’autisme.
Síndrome de Rett: té un origen neurològic i, per tant, genètic. Només es presenta en nenes i es presenta entre el primer i segon any de vida, que fins aquell moment havia fet una evolució normal. A partir d’aquest moment, comença una regressió, sobretot, a nivell motor i en les seves relacions socials. Tenen un pronòstic negatiu: no es poden ni tractar ni prevenir.
27 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Psicosi simbiòtica: apareix cap al segon any de vida, en un nen o nena que fins aquell moment evolucionava de manera normal. A partir d’aquest moment, comença una alteració a nivell relacional, de caràcter regressiu, no afectació motora. Està molt en relació amb una situació o amb la vinculació de la figura materna.
Síndrome de Asperger: diagnòstic en nens més grans. Psicosis de segona infància, a partir dels 4 o 5 anys. Són autismes o psicosis intel·ligents però molt concrets en algunes àrees. Normalment, el llenguatge no està afectat. Pot haver alguna dificultat a nivell motor, però no necessariament. Però si que queda afectada la relació social. Li costa molt interactuar, sobretot, amb els iguals.
Són nens que tenen problemes a nivell simbòlic, per tant, tenen dificultats per jugar a nivell simbòlic.
LA DEPRESSIÓ Abans es considerava que no existia. Això venia provocat perquè els símptomes són diferents que en la depressió adulta.
Actualment s’accepta la presència de depressió, tot i que hi ha autors que els costa acceptar la depressió dels primers anys, hi ha un sobre diagnòstic.
Un 10% de la població infantil ha tingut, en algun moment, un episodi depressiu.
La depressió és un trastorn important per les repercussions que acaba tenint.
A vegades, es pot relacionar amb problemes orgànics; un estat d’ànim baix pot provocar algun tipus de problema orgànic.
Les formes clíniques de presentació varia en funció de l’edat: Depressió de la primera infància: reaccions davant de la situació de pèrdua. (Explicat amb anterioritat).
Depressió en els 6 o 11 anys: Hi ha dos formes descrites: Depressió simptomàtiques: tenen trets semblants a la depressió en l’adult.
- Postració, retirada, aïllament.
- Inhibició motora, inhibició del jo, maldestra motora.
- Plors o tristesa.
- Indiferenciació, enuig, cansament.
- Autodesvalorització: “no puc”, “no se”.
- Sentiment de ser poc estimat.
- Dificultats de concentració i memorització, maldestra psíquica.
- Símptomes físics: anorèxia, son, cefalea, migranya.
Símptomes associats: - Bona conducta, passivitat, sotmès.
- Fracàs escolar, desinterès (funcionament previ bo).
- Deixadesa en el cos i en la cura física: aspecte de deixadesa, pèrdua d’objectes importants.
28 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - Càstigs, ferides, conductes autoagressives.
Depressió latent, encoberta o emmascarada: sovint semblen una defensa de la depressió i apareix un comportament maníac: - Inestabilitat motora i verbal.
- Problemes de conducta: oposició, protesta, còlera, ràbia, agressivitat cap els altres, o autoagressivitat, robatoris, fugues.
Fàcil de confondre amb hiperactivitat o amb trastorns del comportament.
Són els pallassos de la classe, molesten.
Busquen contínuament el càstig.
Amb un trastorn del comportament, el nens intenten evitar el càstig, s’escapen; en canvi, amb una depressió, els nens no eviten el càstig, és la víctima.
Entre els 6 i els 11 anys, és la forma més freqüent encara que en les altres franges d’edat també es pot donar.
Depressió en adolescents: S’assembla a la de l’adult. Molt lligat al cos, a la imatge corporal.
O bé, emmascarada.
Causes de la depressió: 1) Biològiques: Factors genètics: possibilitat d’heretar. Transmissió vulnerabilitat.
Factors bioquímics: neurotransmissors, hormona del creixement, encefalograma.
anòmal, 2) Psicològiques i socials: Experiència de pèrdua: Bowlby (depressió per separació), Klein (posició depressiva, introjecció, dol-depressió, ansietat persecutòria).
Teories cognitivistes: baixa autoestima, percepció negativa de l’existència, valoració de l’entorn i el futur com amenaçador i pessimista.
Teories psicosocials: entorn familiar generador condicions per la depressió.
Esdeveniments vitals estressants, aprenentatge de models de reacció.
FÒBIES I OBSESSIONS Fòbia: por irracional. Repulsió o temor angoixant específicament dependent de la presència d’un objecte, ésser o situació que, per les seves característiques concretes no justifica aquest estat d’angoixa.
Diferència entre pors i fòbies: - Les pors són habituals en la infància.
- Les pors impliquen temors a situacions de la vida desconegudes o que per les seves característiques reals són vivenciades com potencialment perilloses.
29 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - Les fòbies són una por irracional específica que provoca una forta angoixa i va associada a una conducta d’evitació.
- Al llarg de l’evolució en nen ha d’aprendre a discriminar entre situacions que representen una por objectiva de les pors que no consisteixen una por irracional.
- Persistència en el temps: l’objecte fòbic arriba a constituir el focus de projecció de les ansietats.
- Nivell de pensament simbòlic: en les pors és variable i reversible. En les fòbies s’observa una confusió entre símbol i simbolitzant.
Gravetat: depèn bàsicament de la major o menor ansietat anticipatòria utilitzada per evitar la situació fòbica, i del que envaeixi la vida del nen.
Valorar: l’edat del nen, moment evolutiu vital, experiències viscudes, qualitat de la relacions.
Fòbies més freqüents: - A la foscor.
- A la soledat.
- A certs animals.
- A persones estranyes.
- A fantasmes i monstres.
- A l’aigua.
- A les ferides i accidents.
- A enfrontar-se i ser agredit (nens i adolescents).
- Al rebuig dels altres (adolescents).
- A les deformacions del propi cos (adolescents).
- A l’altre sexe (adolescents) Poden tenir objecte o algú contrafòbic (pot ser irracional: ninot, germà petit).
Qualitat de les fòbies: - Més psicòtiques (+ irreal, lligat a la fantasia, situacions més abstractes). No t’ho saben explicar.
- Més neuròtiques (és més real, objectes concrets). T’ho saben explicar.
Incidència de la família en les fòbies: - Pares fòbics à nens fòbics. [No s’hereten, es transmeten].
- Pares sobreprotectors à fill evitador, incapaç d’enfrontar l’experiència de por.
Trastorn Obsessiu Compulsiu El trobem a partir de la preadolescència, dels 10 anys. És menys freqüent que les fòbies.
Rituals obsessius i compulsius sovint associat a les fòbies.
Idees obsessives: pensaments reiteratius, difícils d’eliminar de la ment.
En els nens, es troben més rituals que no pas idees obsessives. En els adolescents ja es poden donar idees obsessives.
Característiques personalitat: (quan es produeix en excés) 30 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp - Preocupació pels detalls, les normes, l’ordre, horaris, fins al punt de perdre de vista l’objecte principal de l’activitat.
Perfeccionament que interfereix en les tasques.
Dedicació excessiva a l’estudi/treball.
Obstinació, escrupolositat, inflexibilitat.
Incapacitat per desfer-se d’objectes gastats o inútils.
No vol delegar tasques en els altres.
Acumulació d’objectes, de diners.
Pot impedir la vida del nen.
Característiques del TOC: - Ús dels mecanismes de control, aïllament emocional i anul·lació.
- En la latència (dels 6 als 10 anys) és freqüent que hi hagin trets obsessius.
- Indecisió i dubtes.
- La massiva de les conductes i idees obsessives provoquen desadaptació.
Rituals obsessius: - Suposen un intent de controlar l’angoixa.
- Sovint associats a fòbies.
- En la infància són freqüents els rituals a l’hora d’anar al llit.
Incidència de la família: - Pares obsessius à nens obsessius [Molt estrictes, rigidesa].
ABÚS SEXUAL Qualsevol activitat sexual amb un menor, inclús quan el contacte sexual s’acompanya de força o amenaça, amb independència també de l’edat dels participants i de que el nen estigui enganyat o entengui la situació d’abús. Quan és un nen amb un adolescent menor, a nivell legal, per considerar-se que és abús ha d’haver una diferència de 5 anys, si no es considera jocs sexuals entre nens. Tant si ha hagut penetració o no, sexe oral o no, exhibició.
Hi ha hagut un increment notable dels abusos en les últimes dècades, encara que és molt difícil saber el nombre real de casos perquè molts es mantenen en secret. Els més fàcils de conèixer...
Conseqüències de l’abús sexual: Efectes a curt termini: - Major tendència a experimentar ansietat, depressió, a somatitzar, a l’aparició de conductes regressives, retraïment social, conducta antisocial, agressivitat, hiperactivitat, problemes d’aprenentatge.
- Reacciona com en altres situacions traumàtiques. Poden aparèixer les mateixes característiques de reacció posttraumàtica.
- Com més petit és el nen, com que és menys conscient, és més fàcil que no ho visqui amb tant culpa; i com més gran és el nen, i més conscient sigui de la situació, més fàcil és que aparegui culpa.
31 Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp Reacció de l’entorn: - La reacció de l’entorn també és diferent en funció si el nen abusat és més petit o un adolescent. Com més gran és el nen, més responsabilitat se li dóna de la situació.
- Tendència general, d’entrada és a negar l’abús que comunica el nen.
- Depenent de qui sigui l’abusador, la vivència del nen o la reacció de l’entorn varia (més suport quan abusador extern). El grau de proximitat familiar de l’abusador també provoca variacions en la vivència.
Vivència del nen: - Proximitat de l’abusador.
- Fet aïllat o reiterat. En situació de reiteració, a més pot haver maltractament.
Efectes a llarg termini: - En adults que ha patit abús sexual de nens.
- Problemes a nivell sexual de tot tipus: frigidesa, abusadors, impotència, etc.
- Baixa autoestima (pertorbació de la imatge d’ells mateixos).
- Major tendència a deprimir-se a tenir ansietat.
- Major tendència a caure en addiccions i intents de suïcidi.
Avaluació: no és fàcil perquè quan s’acaba descobrint, normalment, ja no hi ha prova mèdica que ho corrobori.
Entrevista: depèn de l’edat. L’adolescent pot explicar millor la situació que els nens, pels recursos verbals. Durant l’entrevista no s’ha de suggerir o induir res, si no s’invalida. A vegades el nen nega el que primer a explicat, per por, vergonya, etc. En principi, és molt difícil que el nen s’ho inventi, però s’ha d’anar en compte amb les manipulacions dels altres. Important crear clima de confiança, li ha de quedar molt clar que ha de dir la veritat, no exagerar, etc. Si és molt petit és més complicat distingir entre realitat i fantasia.
Altres tècniques: JOC, amb ninots anatòmics, se li diu al nen que jugui amb els ninots com han jugat o juga ell. DIBUIX, pot mostrar elements que poden ser indicatius: embruten molt, s’embruten molt, etc., predominant pintura vermell i marró.
Tractament: el millor tractament sol ser el individual perquè com es viu amb vergonya, humil·liació, culpa, al nen li és més fàcil parlar-ho a nivell més individual, per poder expressar-se emocionalment.
Si es fa a nivell grupal, s’ha de fer amb membres amb els mateixos símptomes.
També requerirà una intervenció més familiar.
Prevenció: proporcionar el màxim d’informació possible. El nen haruria de tenir coneixement per a poder-ho reconèixer, evitar-ho i/o denunciar-ho, si no es senten molt perduts. No és fàcil perquè els pares els costa parlar de sexe amb el fill, sobretot si són molt petits.
32 ...

Comprar Previsualizar