TEIXIT EPITELIAL (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Histologia
Año del apunte 2013
Páginas 9
Fecha de subida 18/10/2014
Descargas 22
Subido por

Descripción

Professora: Aurora Ruíz

Vista previa del texto

TEIXITS ANIMALS Observació – Tècniques histològiques: 1.
2.
3.
4.
5.
Aconseguir mostra: biòpsia.
Fixar mostra (formalina, formaldehid).
Solució de parafina (solidifica el teixit, que era tou).
Talls fins amb el micròtom (5-10 µm).
Observació al microscopi. Cal fer tincions.
Hematoxilina-eosina: dóna una idea general de l’estructura del teixit (forma de les cèl·lules i unions).
- Hematoxilina: és bàsica, tenyeix el nucli, que és àcid, de color blau/violeta.
Eosina: tenyeix de color rosa el citoplasma. És àcida i tenyeix les estructures bàsiques.
Tinció de PAS: àcid periòdic + reactiu de Schiff. Tenyeix carbohidrats o molècules riques en ells.
TEIXIT EPITELIAL És un teixit format per làmines de cèl·lules unides íntimament entre elles. Les cèl·lules que el formen estan unides per diferents unions (treball).
És un teixit avascular, això vol dir que no té capil·lars, no té flux sanguini. Aconsegueix els nutrients necessaris a través del teixit conjuntiu, al qual està unit per la làmina basal. Aquesta làmina basal és la matriu extracel·lular (escassa) que uneix els dos teixits.
És unt teixit que separa medis (per això les cèl·lules han d’estar tant unides) i recobreix superfícies: - Superfície exterior del cos: epidermis, protegeix de l’exterior.
Cavitats interiors tancades: aparell cardiovascular.
Tubs que comuniquen amb l’exterior: en trobem a l’aparell digestiu, el respiratori i el genitourinari.
Les funcions que pot tenir el teixit epitelial, que són moltes, varien una mica segons la seva localització al cos: 1.
2.
3.
4.
Protecció física: epidermis.
Evitar la dessecació/evaporació: epidermis.
Difusió selectiva de gasos i fluids: endoteli.
Transport (mitjançant cilis en el domini apical), moviment per la matriu extracel·lular: epiteli respiratori i trompes de Falopi.
5. Secreció epiteli glandular (producció de productes a secretar): glàndules.
6. Excreció: neteja i emmagatzemament de productes usats (orina). Epiteli renal.
7. Absorció: epiteli del tub digestiu, tubs renals.
8. Detecció de sensacions: epiteli lingual, retina.
ESTRUCTURA CÈL·LULA EPITELIAL Les cèl·lules estan molt unides per unions intercel·lulars. Les unions estan connectades amb el citoesquelet de les cèl·lules. Les segellen i no deixen espai entre elles (separació medis).
A més, les cèl·lules epitelials també estan unides a la làmina basal, que és la seva matriu extracel·lular.
Aquestes unions causen en les cèl·lules epitelials una polaritat morfològica i funcional. Hi ha dos dominis: - Basolateral: té el contacte amb les altres cèl·lules i la làmina basal, per tant és on trobarem les unions. La làmina basal és una matriu extracel·lular bàsicament formada per una xarxa de proteïnes de 40-60 nm. És porosa perquè ha de poder passar material del teixit conjuntiu a l’epitelial. Les proteïnes que hi trobem són:  Col·lagen tipus IV: forma una xarxa quadriculada porosa.
 Proteoglucans: el més important dels quals és el perlocà.
 Glucoproteïnes: laminina i nidogen.
Els proteoglucans i les glucoproteïnes s’organitzen col·locant-se dins la xarxa quadriculada que crea el col·lagen.
A la membrana basolateral hi ha les integrines, que serveixen d’ancoratge de les cèl·lules epitelials a la làmina basal.
- Apical: hi trobem les especialitzacions de la superfície cel·lular.
 Microvellositats: estructures immòbils formades per actina i recobertes per la membrana plasmàtica. Així, les cèl·lules que tenen una funció d’absorció tenen més superfície de contacte per absorbir. Trobem microvellositats en cèl·lules intestinals i renals.
 Cilis: estan compostos per microtúbuls. Són més llargs i més fins que les microvellositats i es poden moure. El moviment ondulatori que tenen permet el moviment del moc i altres substàncies.
CLASSIFICACIÓ TEIXIT EPITELIAL - Epiteli de revestiment: no poden deixar passar absolutament res, per tant són làmines de cèl·lules epitelials molt juntes.
Epiteli glandular (glàndules): cèl·lules epitelials especialitzades en secretar substàncies (lípids, proteïnes o carbohidrats). Són invaginacions del teixit.
EPITELIS DE REVESTIMENT Hi ha diferents tipus. La classificació es basa en: - - El número de capes de cèl·lules.
 Una sola capa  epiteli SIMPLE: funció d’absorció.
 Més capes  epiteli ESTRATIFICAT: funció estructural, de defensa, protecció...
La morfologia de les cèl·lules.
 Pla/Escamós: cèl·lules amb poc volum (planes).
 Cúbic: cèl·lules cúbiques.
 Cilíndric/prismàtic: cèl·lules més altes que amples.
La classificació segons la morfologia depèn sempre de la forma de l’última capa. Així, en l’epiteli simple, només ens hem de fixar en l’única capa que hi ha, però en l’epiteli estratificat ens fixem només en la última.
- - Casos especials.
 Pseudoestratificat: dóna la impressió que és estratificat però totes les cèl·lules tenen contacte amb la làmina basal. Per tant és només una capa, és un epiteli simple.
 Transicional: es troba en vies secretores (contacte amb la orina). S’ha de poder tensionar, de manera que canviï una mica la morfologia de les cèl·lules que el composen.
Segons el lloc on es troba:  Endoteli: és l’epiteli que es troba a l’aparell cardiovascular (cor, venes, artèries, capil·lars...).
 Mesoteli: és l’epiteli que recobreix cavitats tancades (abdominal).
EPITELI ESCAMÓS / PLA SIMPLE Aquest epiteli separa molts medis, però no protegeix. És així perquè ha de permetre la difusió de líquids i gasos. El trobem a l’endoteli, el mesoteli, la càpsula de Bowman (ronyó) i als alvèols pulmonars.
EPTIELI CÚBIC SIMPLE Sobretot es troba en conductes glandulars: conductes de glàndules exocrines, superfície ovari i túbuls renals. Sempre es troben en conductes relacionats amb la secreció.
Les funcions principals són l’absorció (com més n’hi hagi més microvellositats hi hauran i per tant més petita serà la llum del tub), l’excreció i la secreció.
Epiteli cúbic simple en un tub.
EPITELI CILÍNDRIC / PRISMÀTIC SIMPLE El nucli està localitzat a la base de la cèl·lula. Podem trobar-lo en l’aparell digestiu, concretament en l’intestí prim i en el còlon té una funció bàsicament d’absorció per la qual cosa tenen moltes microvellositats. També els trobem a l’estómac.
En la vesícula biliar, els bronquis i els conductes eferents trobem sobretot cilis, per transportar substàncies. Per tant en general, les funcions d’aquest teixit són absorció, transport, protecció i secreció.
EPITELI PSEUDOESTRATIFICAT Totes les cèl·lules estan en contacte amb la làmina basal. Tenen cilis, característica que només poden tenir els epitelis d’una sola capa.
El trobem a la tràquea, l’arbre bronquial, el conducte deferent, l’epidídim i la uretra. Té funcions de secreció, absorció, protecció, transport i lubricació.
EPITELI ESTRATIFICAT ESCAMÓS Només és plana la capa superficial, la resta estan “desordenades”. Ho trobem per exemple en l’epidermis, que a més té l’última capa queratinitzada.
La pell està composta de teixit epitelial de revestiment estratificat escamós, o epidermis, i de teixit conjuntiu, o dermis.
La capa de queratina que cobreix la pell evita la dessecació. La queratina l’expulsen les cèl·lules i es va acumulant.
Aquest tipus d’epiteli té moltes capes perquè no passi res si se’n perd alguna de superficial. Això és útil en teixits que estan en contacte amb l’exterior: epidermis, cavitat bucal, esòfag, canal anal, vagina...
Epiteli estratificat escamós de l’esòfag. No està queratinitzat.
La funció principal, per tant, és protegir de l’abrasió, d’efectes que provoquin pèrdua de cèl·lules.
EPITELI CÚBIC ESTRATIFICAT És com a molt de dues capes, i és possible trobar que els dues capes siguin de cèl·lules amb morfologia cúbica. Es troba envoltant conductes, tal i com feia l’epiteli cúbic simple, però aquest envolta conductes molt grans, sobretot de glàndules exocrines (glàndules sudorípares o salivals).
EPITELI CILÍNDRIC / PRISMÀTIC ESTRATIFICAT Es troba en porcions de la uretra masculina.
EPITELI TRANSICIONAL (uroteli) Només es localitza en regions de l’òrgan reproductor i excretor, no es troba en cap lloc més. El trobem en la bufeta, la uretra i els urèters.
Pot tenir dues morfologies: relaxada o tensionada (depèn del dipòsit d’orina). És un epiteli estratificat però quan s’estira (es tensiona) sembla que tingui només una capa.
A més, es poden trobar algunes cèl·lules binucleades.
Epiteli transicional amb cèl·lules binucleades.
Com que la cara apical de les cèl·lules epitelials de l’uroteli està en contacte amb la urea, tenen una membrana lipídica més gruixuda, ja que la urea és tòxica.
EPITELI GLANDULAR Glàndules: solen ser un conjunt de cèl·lules especialitzades en la secreció, tot i que a vegades se’n poden trobar d’unicel·lulars. La secreció que duen a terme aquestes glàndules, és el procés de transformar molècules de baix pes molecular en productes específics (d’alt pes molecular) com proteïnes, lípids i glúcids, i després alliberar-los.
Es poden observar glàndules secretores de glúcids per la reacció de PAS, combinada amb hematoxilina-eosina.
A la imatge, els carbohidrats es veuen de color púrpura.
La classificació dels epitelis glandulars es basa en si tenen conducte secretor o no.
- Glàndules exocrines: tenen conducte secretor que permet descarregar les secrecions a fora de l’epiteli que les havia originat. Estan formades per un “sac” que conté les cèl·lules secretores, i el conducte, que és epiteli cúbic simple i no té capacitat de secretar.
Durant la formació de l’embrió, aquestes glàndules es formen per una invaginació de l’epiteli prismàtic.
- Glàndules endocrines: no tenen connexió amb l’epiteli de revestiment que les va originar, per tant no tenen conducte. Per això secreten les substàncies directament als vasos sanguinis o al sistema limfàtic.
Al voltant tenen una xarxa capil·lar que recull aquestes substàncies.
Tipus de secrecions N’hi ha 3.
- Secreció merocrina: és la més comuna. No es perd substància cel·lular de les cèl·lules secretores. Consisteix en la fusió de vesícules que contenen les substàncies a secretar amb la membrana apical, i l’alliberació d’aquestes.
Amb aquest mecanisme sobretot s’expulsen productes proteics.
- - Secreció apocrina: les vesícules de secreció a la cara apical formen una protuberància, que es va envoltant de membrana plasmàtica, fins que la vesícula s’allibera recoberta de membrana. Per tant, en aquest mecanisme sí que hi ha pèrdua de material cel·lular. Un exemple d’aquesta secreció la trobem en la glàndula mamària, que sobretot segrega productes lipídics.
Secreció holocrina: se secreta tota la cèl·lula. La cèl·lula conté un munt de grànuls de secreció, i tota ella s’allibera de la glàndula. Ex: glàndules sebàcies, sobretot lubrica pell i pèls. Per renovar les cèl·lules que es perden, a la bases sempre hi ha cèl·lules dividint-se.
GLÀNDULES EXOCRINES Hi una excepció, que són les glàndules unicel·lulars. Aquestes també s’anomenen cèl·lules caliciformes, perquè tenen forma de calze. Es troben als epitelis de revestiment simple de l’aparell respiratori i gastrointestinal. Fan de lubricant, ja que secreten mucositat que lubrica els aparells. Aquestes cèl·lules es poden tenyir amb blau alcià.
Tenen la base estreta, el que s’anomena el tall de la cèl·lula, i és on hi ha el nucli. I la zona apical, és més ampla, s’anomena teca, i és on trobem tots els grànuls de secreció que contenen la mucina, que després al barrejar-se amb aigua formarà el moc lubricant.
Les glàndules exocrines multicel·lulars tenen més complexitat.
Hi ha una excepció, que són les cèl·lules de l’epiteli de l’estómac, que són totes secretores. Per tant no hi ha cap invaginació, i no hi ha conducte secretor. Tot l’epiteli és secretor, ja que les secrecions deixen paret recoberta de mucosa gàstrica que protegeix de pH extrems.
Mucosa gástrica, tinció de PAS.
Tot i que no tingui conducte secretor, no es consideren glàndules endocrines perquè no es troben a les profunditats del teixit conjuntiu i no alliberen el contingut a la sang.
Pel que fa les glàndules exocrines multicel·lulars amb conducte secretor, es poden classificar segons el nombre de conductes i la morfologia de la part secretora (el “sac”).
Segons el nombre de conductes: - 1 conducte  simple 2 o més conductes  compostos Segons la morfologia de la part secretora: - Tubular: part secretora en forma de tub.
Acinar: part secretora en forma de sac ovoide amb una llum petita.
Alveolar (són les més usuals): part secretora amb forma esferoïdal i llum gran.
Un sol conducte pot estar ramificat, és a dir, que d’un mateix conducte en surtin dos o més parts secretores. No és el mateix que una glàndula composta. Les glàndules tubulars poden tenir aquest tub contornejat.
Exemples: Glàndules sudorípares.
Glàndules gàstriques Túbuls seminífers.
Glàndules salivals.
Glàndules lacrimals.
Les glàndules exocrines també es poden classificar en funció de la naturalesa de la secreció.
1. Mucoses: secreten molècules amb un alt contingut en carbohidrats, mucinògens (glucosaminoglucans, proteoglucans, glucoproteïnes), que quan es barregen amb aigua donen lloc a un moc.
2. Seroses: secrecions proteiques no glucosilades.
3. Mixtes: és una combinació de les anteriors. Ho trobem en les glàndules salivals.
GLÀNDULES ENDOCRINES Glàndules secretores sense conducte, envoltades d’una xarxa capil·lar. Bàsicament secreten hormones.
Classificació: 1. Tipus cordons: glàndula suprarenal (sobre el ronyó). Són pilars de cèl·lules envoltades de torrent sanguini.
2. Tipus fol·licle: tenen forma de cavitat buida. Les cèl·lules formen la paret. Les hormones es van emmagatzemant a l’interior del fol·licle (cavitat buida), i que són necessàries pel cos, travessen les parets i se’n van al torrent sanguini que envolta la glàndula. Ex: glàndula tiroides.
3. Tipus illots: al pàncrees, trobem els illots de Langhergans. Estan envoltats de molts capil·lars. Estan envoltats per glàndules exocrines: acins serosos.
...