Introducción a los Estudios Literarios (2014)

Resumen Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Introduccion a los estudios literarios
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 26/11/2014
Descargas 34
Subido por

Descripción

Resumen de los puntos claves de los autores y obras tratados a lo largo de la asignatura. Resúmenes de algunas de las obras propuestas y comentarios sobre la teoría de autores como Ballart. Resumen de los apuntes tomados de: Petrarca, Shakespeare, Luis Cernuda, Gabriel Ferrater, Charles Baudelaire.

Vista previa del texto

BALLART, Pere: Les disciplines de la investigació literària.
Fins a finals del segle XX aquell qui parlava de la literatura en sí no havia fet distincions sobre un text, un estil, un gènere, un autor, una època... Aquesta exactitud i rigor metodològic sorgeix als primers anys del nostre segle però es seguia pensant que “literatura” era un territori massa extens. Boris Tomasevski es el primer en fer una separació de l’investigació en tres parts distintives: una d'història (que contempla l’obra dins el marc d’una seqüència temporal), una de teòrica (que defineix la funció artística dels procediments literaris) i una de normativa (que es centra en l'avaluació dels textos); les tres conformen l’origen de les tres disciplines fonamentals dels estudis literaris – Història, Teoria i Crítica.
Per parlar de teoria de la Literatura hem d’entendre que teoritzar vol dir abstreure, obtenir una síntesi que mostri el més substancial i invariable de tot un conjunt de particularitats, detalls i ocurrències diferents d’un mateix fenomen.
Crítica Literària: la missió principal d’un crític és la de jutjar, ja que d’aquest, s’espera un veredicte, un judici sobre el valor que cal que atorguem a una determinada obra. El crític es troba en la delicada situació d’haver de raonar amb la màxima claredat el fonament dels seus punts de vista per tal que els lectors el comparteixin. S’ha d’apartar el judici personal per tal d’elaborar molt conscientment una descripció, interpretació i valoració de l’obra. Es tracta que la seva tasca orientadora contribueixi a que el lector assoleixi una lectura plena i satisfactòria del text gràcies al fet d’haver comprès i vist més coses. Les consideracions del crític, més que correctes, han de ser plausibles (ben argumentades).
Història de la literatura: l’historiador és l’encarregat d’explicar de les obres allò que tenen de temporal, amb el context social en què s’han produït i que formen part de ña història general. L’historiador busca causes i efectes, traça relacions i prova que l’obra és deutora d’un moment i una situació concrets. Indaga amb l’ajut de textos biogràfics, avaluant quines fonts i influències nodreixen a un autor i com la seva aportació personal ha creat escola. L’historiador sempre precisa del treball de la recerca de dades: no només ha de fixar cronologies sinó que ha d’interpretar-les, ha d’apreciar l’evolució dels períodes. També es fixa en un dels seus majors recolzaments, el del cànon que designa un conjunt d’obres que cada tradiciño destaca com a models, com a clàssics o bé la periodització (criteris que permeten segmentar la seqüència històrica en diferents etapes que poden correspondre amb els estils o moviments de la practica literària i que comprenen factors estètics, generacionals, geogràfics, temàtics...
Filologia i crítica textual: els filòlegs i crítics textuals tenen una feina imprescindible perquè gràcies a ella podem llegir les obres. En el moment en que hi ha diverses versions d’un llibre imprès (parlem generalment de textos antics) cal que algú posi la seva erudició, intuïció i intel·ligència al servei de la fixació d’un text únic. Això obliga a conjugar els coneixements de l’historiador de la llengua amb el gust de l'experiència lectora del crític. La crítica textual (o ecdòtia) s’ocupa de recuperar la llegibilitat del text. La filologia completaria una edició del text òptima situant-lo en el seu context d’origen.
Retòrica: té els seus orígens en la Grècia clàssica i aconsegueix captar i retenir l'atenció dels altres gràcies a la seva expressivitat i acaba guanyant-se la seva adhesió. Aquest saber comprenia tot el procés (des del moment en que algú sent la necessitat de transmetre alguna qüestió fins que ho fa davant d’un auditori) i estava dividit cinc fases: inventio (la recerca d’arguments) dispositio (l’ordre convenient d’aquests arguments, la disposició), elocutio (l’elocució, la selecció d’estil que pugui donar més força a les idees), memoria (la memòria, que permetrà recordar el discurs en la seva integritat), i actio (l’actuació, que són factors com l’aspecte extern, el to de veu, la gesticulació). Els estudis de retòrica actual s’encarreguen tant del component argumentatiu com de l’expressiu.
Literatura comparada: és una regió en vies de fixar i això la converteix en un àmbit atractiu, de debat i controvèrsia. En un principi tenia com a meta l’estudi de les relacions literàries internacionals però amb el transcurs del nostre segle la seva vocació teòrica ha anat en augment fins al punt de substituir el concepte d’internacionalitat pel de supranacionalitat (el comparatista busca unes explicacions d’abast universal) Francesco Petrarca, Sonets: Petrarca se’ns presenta en els seus versos com un jove poeta dins l’església, a Santa Clara d’Avinyó, el Divendres Sant de 1327. Arriba de Venècia després de deixar els estudis de dret a Bolonya per emprendre els de lletres. Neix el 20 de juliol de 1304 a Arezzo. El jove Petrarca s’enamora de Laura. Sabem que ella morí el 6 d’abril de 1348 per poemes de l’autor (els poemes posteriors a la mort de Laura tenen un to d’elevada humanitat: representen ambicions frustrades, el dol de la vida, melagnia...).
En tota l’obra s’hi veu un turment dolç: gaudeix d’idolatrar Laura, però alhora li fa mal.
Hi ha un aire d’arrepentiment: potser no hauria d’haver dedicat tant temps a admirar una dona inaccessible i s’hauria d’haver dedicat més a l’adoració divina (últim poema dedicat a la Verge).
En el III sonet fa referència al moment de la mort de Crist i al dol que això li causa a déu comparant-ho amb el seu amor. Parla dels ulls com a dards/fletxes (elements de guerra) que troben l’enamorat desprevingut. TEORIA NEOPLATÒNICA: postula la importància de la vista i l’oïda. L’home veu l’estimada i ella (el seu rostre) queda imprès sobre el seu cor (no unió carnal) = SUBLIMACIÓ DELS SENTIMENTS (mai sexual).
En el poema diu que el Sol s’enfosqueix compadint-se del seu creador: el mateix va passar el Divendres Sant, la terra es va enfosquir quan va conèixer Laura (REFERÈNCIA: déu trist per la mort de Crist). Laura: sinònim de llum = els seus ulls. Al llarg del poema es fa ús d’un llenguatge bel·licós per explicar l’enamorament sobtat i inesperat de la veu poètica (“me prendieron”, “desarmado”). Part final del sonet: amb el temps sap que no li ha fet bé enamorar-se. Ella és la intermediària entre l’amor i el poeta. No queda honrada ni tampoc no queda amor.
LXI: Tot sigui beneït per ella i per l’amor d’ella. “Beneït sia el moment en què us vaig veure i em vaig enamorar de vós”. El poema beneeix tot el que ha fet o fa per haver-la conegut. Apareix un tòpic molt repetit: un tòpic llatí del poeta Properci, que va anar cridant pertot el nom de l’estimada (la veu reverbera i omple el món amb el nom de l’estimada) – posa el nom a l’aire i l’aire li retorna. En la versió original (en les traduccions hi falta) apareix repetidament la conjunció “i” (“e” en italià): és una anafora que accentua la llargària de la llista “beneït sia tot”. Aquest beneït (BEN) recorda al “bienaventurados” de la bíblia.
XC: Inicia el sonet amb un anagrama: Al aura = Laura: l’aire és pertot. Apareix una altre idea neoplatònica: Laura (estimada) és com el senyal en la terra de la creació divina.
Assolia la bellesa amb bondat: obres del creador. La dama de la tradició provençal és dura. Amb els “stilnovisti” i Petrarca la dama és pietosa. Apareixen molts tòpics: cabell d’or, llum+ulls... En aquest poema: encara que el temps ja ha passat i han canviat els sentiments (transformació de l’amor a través del temps. Poc usat per altres autors, que veuen l’amor com una cosa fixa) no ha deixat de patir = AMOR com un TURMENT AGRADABLE. Realment el protagonista del cançoner no es Laura sinó la introspecció, els sentiments canviants de la veu poètica. Laura és només un pretext, un subjecte passiu que suscita l’amor del poeta, origen de la seva creació poètica. És l’intermediari entre Déu i el Poeta.
CXXXIV: Es remunta al poema de Catul (odio et amo) També l’empren els trobadors: joc d’oposats constant. “No trobo pau ni tinc per què fer guerra”: exemple de la literiarietat de Jakobson (plasma el paradigma en el sintagma). És la impossibilitat d’estimar. La forma és el que dóna sentit al poema. Traduir-lo és canviar la seva forma i per tant canviar el sentit.
HI HA ALTRES POEMES, PERÒ: la idea general dels seus sonets queda clara. És l’expressió de l’amor que alhora el fa sofrir.
PETRARCA: El cançoner de Petrarca: es un recull dels seus sonets. Escrits en toscà (italià vulgar, no llatí).
Influències:   POESIA PROVENÇAL (S. XI-XII) primer exemple de la lírica culta escrita en romanç (trobadors) Traslladen a la poesia amorosa els vincles del vessallatge de la societat feudal (l’home és serf de la dama, qui, en tant que senyora, no li fa gaire cas i el pobre trobador pateix). Sol ser un amor adúlter. Només dames (podien ser casades) reben la poesia dels trobadors. Així era un amor impossible. Molts noms no es deien per això, perquè eren dones casades. El sistema sil·làbic, la mètrica, la forma... són perfectes (disposades per ser cantades).
DOLCE STIL NUOVO (s. XIII) Dels stilnovisti, poetes que escrivien en llengua romanç (italià arcaic o toscà en el cas de Petrarca). La figura de la dama canvia: es la representació de Déu (o la divinitat) a la terra: dona angelicatta. És dolça, no es dura tot i que la dama segueix en una posició molt allunyada del poeta- El cançoner recull alguns elements d’aquestes influències. Per exemple el desolament del jo poètic de cara a la dona de caràcter celestial. Aquesta dama és Laura (tot i que no es diu el seu nom en cap moment, només en forma d’anagrames (llorer)). No es diu el seu nom perquè està casada. El personatge de Laura no existeix, és una recreació artística que es ven com si fos real. Descriu el procés d’enamorament d’una dama que es la reencarnació de la virtut en la terra. Petrarca detalla el moment exacte del seu enamorament. La seva poesia s’articula en relació a l’estimada però el veritable protagonista no és Laura sinó els sentiments de la veu poètica.
Tòpics:        Descriptio puellae: d’adalt a baix. És comença pel cap i es va descrivint la bellesa. És un amor a primera vista de Petrarca. Perfil de la dama que canonitza Petrarca (pell clara, cabells rossos i al vent...) Captatio benevolentiae: “Perdona’m, lector –Saps que no va amb malícia”.
Locus amoenus: Lloc idíl·lic.
Turment dolç: Estimar és un goig i alhora fa mal.
Aire bèl·lic: L’amor con una guerra que pren el poeta desprevingut i el fa captiu.
Apareixen dards, fletxes, etc.
Repetició del nom de la dama: tòpic iniciat per Properci: va repetint i cridant el nom de l’estimada pertot, la seva veu reverbera i s’escampa per l’aire i li retorna el seu crit.
Laura com a ANAGRAMA: Llorer, l’aura (brisa)           Laura com a dona angelicatta.
Contradiccions constants amb origen en CATUL (odio et amo) VERBA VOLANT: les paraules se les emporta el vent.
Aire d’arrepentiment: reflexiona i potser no hauria d’haver dedicat tanta devoció a laura i més adoració a la verge: últim sonet.
Transformació de l’amor a través del temps: allò més comú entre els poetes és descriure l’amor com una cosa fixa: Petrarca el veu com un procés que de vegades implica desgast o arrepentiment.
Recull d’elements bíblics i s’aferra a imatges ja emprades pels clàssics.
Tempus Fugit Homo viator: La vida com un camí amb la mort com a arribada. Se sol associar aquest camí al món nàutic.
Laura com a generadora de vida, que fa florir la vida per allà on passa i LAURA com a llum (sovint associada amb els seus ulls) TEORIA NEOPLATÒNICA: Accentua la importància de la de la vista i l'oïda.
Absència total de cap connotació sexual. Estimada com una manifestació divina sobre la terra. L’estimada com a encarnació de les millors creacions divines: bellesa i bondat. L’amor com a destí inevitable i com a sentient eter.
William Shakespeare, Sonets: Els seus sonets són la penetració de la poesia petrarquista a Anglaterra. Un cànon no només es perpetua mitjançant la repetició sinó també en la retransmissió, sigui positiva o negativa. Tema principal: l’amor. S’hi penetra des de moltes perspectives: luxúria, passió sexual (contrari a Petrarca). Rima: alterna ABAB (contrari també a Petrarca: ABBA) No hi ha una ordenació cronològica dels seus sonets (alguns s’encadenen temàticament, però ja està (Petrarca si que descrivia un procés).
La majoria dels sonets estan dedicats a un home bell (jove en relació a la veu poètica) i després a una dona fosca.
De la vida de l’autor se’n sap molt poc i això permet estudiar purament dins la seva obra. Tot i ser publicades el 1609, la seva modernitat és extraordinària. Subversió del tòpic de la dama rossa de Petrarca amb la de Dark Lady. Es subverteixen, fins i tot les metàfores que estipulaven aquella donna angelicatta.
Molts sonets eròtics: contraposició entre l’amor carnal o l'intel·lectual.
Fa el pas del renaixement cap al barroc: importància del temps (l’amor hi està per sobre). Concepció cristiana de la mort. Després de la mort hi ha cucs, no cel. El món es vil i la mort més.
Metàfora barroca: la vida com un teatre, un miratge il·lusori de la realitat. Les persones com disfressades, cim actors, amagades rere aparences humanes. Importància del destí o el fat (també molt barroc). Eco del Carpe Diem, com que tot es gasta i es corromp, la bellesa del jove, amb aquest argument, esdevé més bella (i el jove deixa descendència perquè sobrevisqui la seva bellesa). Lluita contra el temps (mentre el temps li lleva la vida el poeta n’hi dona amb amor i amb poemes). L’autor és conscient que la bellesa es corromp i que el temps passa. Ànim a la procreació com a perpetuació de la bellesa del jove en el sonet XVII, diu que la bellesa es indescriptible i que si aconsegueix fer-li justícia, ningú podrà creure-ho com a cert, sinó com a simple literatura a no ser que deixi descendència perquè puguin comprovar-ho. En el sonet relaciona reproducció amb escriptura. Si el poeta fa justícia a la bellesa els qui en el futur llegeixin els seus poemes no podran creure que aquesta bellesa sigui real sinó que creuran que es simple literatura. Però si aquest jove deixa palesa la seva bellesa sobre el món amb la descendència, això no passarà. La literatura no serà suficient per ensenyar el que realment val.
Sonet XLIII: Influència de les contradiccions de Petrarca i usa els mateixos termes (llum i foscor) però amb connotacions totalment diferents. Aconsegueix subvertir el dia i la nit (canvia el mon de la logica). En el sonet justifica i deixa molt clar que el dia és la nit i viceversa (funció poètica de Jakobson): la poesia aconsegueix subvertir el món de la lògica. Empra la llum i la foscor (Petrarca) d’una altra manera: Es quan somia en l’estimada quan hi veu més clar, quan veu la llum (durant el dia que no la veu, veu fosc).
Sonet XX: La natura (femenina) inicialment va fer el jove a la seva imatge i semblança. Es va enamorar de la seva creació i aleshores li va col·locar un penis (va derrotar la veu poètica). Tanmateix el poeta ara només en vol l’amor. El plaer sexual ja el compartirà el jove amb altres dones. En el poema descriu un ésser que entenem que és un home.
Té tot el bo d’una dona i tot allò que tenen de dolent elles no ho té. És més bell que tots. L’enveja dels homes i el desig de les dones. Es pot deduir el mite de l’ANDROGIN.
El poeta es queda amb l’amor espiritual mentre que el personatge amb el goig del plaer sexual amb les dones.
134, 144: Coincideixen el jove ros, la dark lady i el subjecte líric. El jo poètic parla de l’intercanvi amorós (carnal). L’amor es veu com un intercanvi d’interessos (en altres sonets l’amor es presenta com quelcom pur). 134: Xantatge emocional, com si fos un judici: el jove de la dark lady. El subjecte líric segurament deixa el jove a ladark lady a canvi de sexe.
Vol que li torni. Finalment segueix estimant al jove i ja no té res: ho ha arriscat tot i ho ha perdut. Vocabulari financer: l’amor com un intercanvi carnal (registre molt diferent a l’amor pur que mostra en altres sonets). 144: (CONSOL= JOVE/ DESESPERACIÓ= DARK LADY) El jo líric estima als dos. Esta preocupat perquè Dark lady sedueix al jove. No ho sap del cert però sospita de la relació dels seus estimats (tots tenim una part que ens incita al desig sexual i una altra que ens incita a l’amor pur) LV: Dimensió del temps (concepte molt barroc). Amor perdurable (i genèric: identificable amb qualsevol cosa). El poema parla de l’amor en majúscules, no a algú en concret (també es parlava molt de guerres i les seves destrosses: “quan tombi les estàtues de la guerra destructora...”. Res no perdura. Tot i que la poesia dura més que qualsevol altra cosa (verba volant, etc) també ella s’esborra amb el temps (gran obsessió del sege XVII) PERÒ l’amor dura més que tot això.
CLI: Proverbi llatí “Penis erectus non habet conscientiam” –Són diferents tipus d’amor o ho és un de sol en diferent grau? Concepte d’amor en extrems oposats: Un es refereix a l’amor sexual i al coneixement sexual i l’altre a l’amor ideal i al coneixement intel·lectual. Paradoxa: la passió (amor carnal) exclou el raonament però l’amor(1.com a font de coneixement, 2.amor carnal) pot generar coneixement (intel·lectual o sexual). Ens posa la realitat davant dels ulls: l’amor místic petrarquista no té res a fer de cara a la realitat.
Luis Cernuda: Personatge solitari. Als 9-10 anys llegeix Bécquer i pertant a la G27 (tricentenari de la mort de Góngora-reunió a Sevilla). En la seva pubertat descobreix la seva homosexualitat, a més del seu interès per la creació poètica. Decideix no amagar-ho (tampoc proclamar-ho) i esdevé un home solitari, se sent aliè a tot (solitud). La falta de satisfacció del seu desig el fa sentir sol, com si li faltés una part d’ell mateix. Estudia dret i és alumne de Pedro Salinas que l’ajuda a publicar les seves obres.
No és el més conegut de la G27 (Lorca) però assimila molt bé la tradició anglosaxona (caràcter més universal). Després de llicenciar-se a Madrid publica el 1r llibre de poesia: PERFIL DEL AIRE (té una mala acollida i s'aïlla encara més). Continua escrivint, és mes radical amb els seus principis i aconsegueix un caràcter personal i exclusiu.
1931: Los placeres prohibidos.
1936: La realidad y el deseo: son conceptes que han d’anar lligats. Ell mai no arriba a veure els seus desitjos realitzats, fet que explica els seus sentiments de solitud i insatisfacció que deixa veure en els seus poemes.
Donde habite el olvido: Dins del poemari amb el mateix nom, inclòs en “La realidad y el deseo”. El poema neix després d’una separació sentimental del poeta (ho explica en el inventario de un libro).
Poema molt diferent a allò vist fins ara; la forma: inclou introducció en prosa i versicles llargs o curts en funció del sentiment que vol provocar. El títol és una de les rimes.
Quan sigui mort estarà en pau, haurà pogut oblidar qui estima.
Inclou imatges surrealistes (freqüent en Cernuda): “en los jardines sin aurora” –on no surti el sol, quan sigui mort. “Piedra sepultada entre ortigas” –tomba descuidada. “El viento escapa a sus insomnios” –on impera el silenci. “El amor, ángel terrible” –res de neoplatonisme, fa sofrir. De tot això: tot té el seu sentit, circular, no es capta directament, però en té.
Que ruido tan triste: 1r vers: desagradable per als lectors d’aleshores. Imatges molt surrealistes: no cercarhi sentit lògic. Relació d’idees. Associació d’idees: les mans, a falta de tocar (apareix molt “manos”) s’amaguen en “diminutos bolsillos”: hi ha flors (joventut i arena que cobreix els morts –flors fúnebres) Diré cómo nacisteis: Parla dels plaers prohibits. El desig (homosexual?) neix “sobre torres de espanto, amenazadores barrotes...” Oposicions. El desig només es podria resoldre sense un món hostil que ho impedís (això provoca mal moral però s’expressa per mitjà d’un mal físic: “deforma un cuerpo”). AIGUA: A vegades símbol del desig (pel fet de pertànyer a un poemari, s’arriba a assimilar un joc d’imatges que es van repetint i dialoguen d’un poema a l’altre).
No decía palabras: “Escandalos”: demostra la instatisfacció del plaer. El desig és una pregunta i ell no en rep resposta. “Iguales” en figura, iguals... ETC. IGUALS: homosexuals (paral·lelisme) SEGONA ETAPA DE CERNUDA: La necessitat de satisfer el plaer es converteix en una profunda consciencia de la solitud amb el temps. La necessitat de satisfer el desig és impulsiva, no es pot encapçalar dins l’estructura tancada del sonet. És el mateix impuls poètic el qui determina l'extensió dels versos (versicles lliures).
En el cas de Cernuda, l'experiència vital i poètica estan molt lligades (la seva sexualitat i les limitacions que li comporta queden impreses en la seva poesia).
Els poetes moderns també són crítics literaris. Molts escriuen sobre la seva pròpia producció poètica (cernuda: historial de un libro).
En la segona etapa de Cernuda l’autor assumeix la solitud com a única companyia possible: Soliloquio del farero: El farero és el jo líric (monòleg dramàtic del correlat objectiu en 1a persona- jo líric=farer). El poema passa per la infància (innocència), pubertat, joventut i maduresa (retorn al plaer de la solitud).
Es refereix directament a la solitud i posa en pràctica la tècnica del monòleg dramàtic en 1a persona. Inter textualment cita a Bécquer: angulo oscuro: racó íntim de la infància.
1estrofa: un nen que troba en la solitud la pau (i té una esperança d’escapar d’ella). En la 2na apareix la pubertat. Se sent diferent (condició sexual). Cerca companyia per a trair la solitud. Vol compartir la vida amb els altres amants. La 3ra estrofa essent jove, cercant als amants, nega la solitud (tanmateix no serveix de res). Vol satisfer els palers prohibits (al·lusió a: obra de joventut i sentiment de joventut). Parla de la hipocresia social, que nomes accepta la heterosexualitat (a ulls de Cernuda, nauseabunda). A la 4 estrofa es situa el moment de l’actualitat del poema (maduresa de l’autor). Torna a la solitud de quan era un infant, després d’haver intentat trair la solitud. Ara ja no cerca altres cossos, es conforma amb la solitud (imatge surrealista: ave cansasa don alas de piedra). I finalment a la 5 estrofa es descriu com el farer. Accepta la solitud, és més profund però més intel·ligible. A la 6 estrofa l'única veritat és la solitud, una abraçada.
Últim dístic: sentint-se sol té desig. Sentint-se en companyia de la solitud pot ESTIMAR.
Els poemes són més llargs, narratius, no tant durs no tant carregats d’imatges. Ha calmat el seu desig, els impulsos inicials: canvi en la poesia.
A Larra con unas violetas: Monòleg dramàtic en 3a persona. La veu poètica d’hi dirigeix (se sent identificat amb el seu sofriment). El poema s’escriu 100 anys després de la mort de Larra. Les violetes són el present del poeta a la tomba de Larra (que era romantic; l’escena s’impregna de romanticisme: oscuro, sombra, vagamente, niebla...).
Fa al·lusió a la Guerra Civil (lloc hostil). Es refereix a Espanya com “una gran madrastra deshecha” (no és la mare pàtria). Intertext: cita al mateix Larra quan parla de la censura. Ell es refereix a la censura moral. Parla del suïcidi de Larra. La paraula es pot corrompre, la literatura no.
Monòleg dramàtic del correlat objectiu en 3a persona: el poeta parla en 1a i té Larra d'interlocutor (l’autor s’identifica però amb Larra).
A sus paisanos: Es refereix als poetes contemporanis del seu temps (en 2a persona només el títol.
Despers, 1a persona que es refereix a la 3a persona). Sent que no ha estat respectat (home ressentit).
Parla de la mala acceptació de perfil del aire (1a obra). De la llegenda d’ell com a personatge antipàtic. Es compara Aldana, poema elevat del s.XVII, no acceptat pels escriptors de la seva època (“massa sensual”)- potser és pretensiós comparar-se a Aldana. També diu que caurà en l'oblit i reclama l'atenció dels lectors. És un poema amb més interès històric o testimonial que el poètic (poema narratiu que testimonia l'experiència de la seva vida).
Gabriel Ferrater: Extremadament culte i intel·ligent. Dies abans de fer els 50 es suïcida, el 73, a la seva casa de St. Cugat. Treballava a la Universitat Autònoma de Reus. El seu germà, Joan Ferraté, publica la seva obra després de mort. El seu pare era polític, amb un paper important proper a la República. Als 13, 14 anys la família s’exilia a Burdeus (llegeix Flaubert, etc). Es matricula a la facultat de ciències exactes a la UB i coneix molts autors contemporanis. Viu un temps a Hamburg com a editor però torna a BCN i treballa amb Carles Barral a l’editorial Seix Barral. Serà professor de lletres a la UB.
La seva obra és molt breu. 68: les dones i els dies. Recull dels tres volums de poesia que fa durant la seva vida com a poeta (6 anys). Da nuces pueris (dóna nous als nens): vers de Catul. Segurament no té a veure amb res. Potser deixa veure el caire moral de la seva poesia. Menja’t una cama (joc de nens). Teoria dels cossos.
Poesia antiretòrica, antidramàtica i antiromàntica. No li agrada la tradició renaixentista (líquid verbal). Es posiciona a favor d'allò formal i que es pugui captar de manera d’ara, contemporanis seus (ah, oh...).
Deixa clar que estableix una distància entre ell i el subjecte dels seus poemes. Distancia entre el sentiment que expressa el poema i el centre de la imaginació de l'autor. Una de les principals curiositats de Ferrater: la relació amb les dones i el temps (les dones i els dies: recull aquells tres volums que ja havia escrit però amb algunes modificacions de la censura).
El mutilat: Un dels més importants. El jo líric parla a una dona. Es refereix a l'amant d'aquesta dona (3 persona). L'amant resulta ser el mateix jo líric (li costa molt acceptar que ella no l'estima i, aleshores, converteix aquest JO en un ELL. Hi ha 2 persones reals i 3 gramaticals. És un poema molt quotidià, gens oníric, planer (però alhora complex) amb hexasíl·labs.
Posseït: En Ferrater sovint els títols són la clau. És un poema dur. El subjecte líric es manifesta ja, en el títol, com un posseït. Diu que ja no l'estima. Quan mori, tindrà una part d'ella en el seu cos. L'ha estimat tant que ella forma part d'ell. Ella es tan dominant i possessiva que ni tan sols l'estima: s'estima a ella mateixa.
“Te me’n vas darrera d’un altre cos”: Ara que jo ja som només tu (m’has posseït), cerques un altre per posseir-lo.
Quan en toques un altre, el toques amb la meva mà. Imatges desagradables que fan al·lusió al mal que li provoca aquest desamor. És tan cruel que ara que ja no el vol (la dona), ni tan sols li permet la pau, perquè continua fent-li mal.
Úter: Lloc recollit que proporciona seguretat. És una habitació on hi ha “parts del cos”, “però no les més íntimes” de l'estimada: faldilles, mitges, etc. Es sent metafòricament dins d'ella. Segur com en un úter, en una “terra que és meva”: així mateix, ell no és tan lliure com sembla: viu dins d’aquesta cambra, que és com si fos l’estimada.
Probablement més que protegit està tancat.
Ídols: Abans tu i jo érem feliços, davant d’una finestra (símbol del futur). No pensàvem en res. Estàvem tan enamorats que no recordàvem res. Ara som un record. Aleshores no era res però ara és molt valuós.
El títol atribueix una representació mítica. Quan parla de “nosaltres” es refereix a allò que van ser i ja no són. “la submisa fe de després”: és un compromís, una confiança en algo que no pot ser verificat i d’aquí que sigui submisa.
Kore: El títol fa referència a les figures de la Grècia arcaica: joves amb somriure enigmàtic: imatge hieràtica. Al principi parla d’aquest somriure. Després la penetra, surt, i ella com si no hagués passat res. Després desprèn un caràcter cínic: no us imagineu que somriure per benevolència, sinó que ha sigut tan poc (món dels dubtes) que no ha ni fet res ell. Es com si no hi fos, es deixa fer,impassible. “va naixent el seu cos”: no te la maduresa com per participar activament en l’acte o opinar.
Fill: Ens trobem dins un pla (crea una imatge cinematogràfica) d’un edifici. El poeta va apuntant cada soroll dels pisos. Són escenes simultànies. Hi ha un silenci i soroll. Una parella “nudos i ennudados”. “el trenc, el xiscle”: cohesió del text. És un soroll més estrident, mes violent que tots, com un esquinç. Ells prenen la decisió de no tenir fills i aquest nen “es queixa” d’aquesta decisió. Parla dels seus pares i que busqui la dona a qui li ha malbaratat el cos (embaràs).
(MOLTS MÉS POEMES COMENTATS A CLASSE, en les fotocopies o dossier) Charles Baudelaire: Les flors del mal (1857)-es publica també madame bobary de flaubert.
Activa la poesia moderna, trenca amb la tradició. És un poeta maleït, té molt de llegendari.
L’albatros: (sonet de 4 quartets).
Au preciosa que vola sobre la mar però quan va per terra esdevé mol patosa. El poeta també vola com un au quan escriu, però no sap viure sobre el món. (Baudelaire sempre vivia al marge d’allò políticament correcte. No acceptava la societat, ni ella l'acceptava. Es refugia en altres paradisos artificials).
Són aus grans de l’oceà, no del cel. Avergonyits (sobre el món sembla grotesc): els ocells, per ser tan majestuosos. Igual que el sentiment de culpa dels poetes maleïts, que se senten estrangers del món. No se senten bé essent el que són. A la quarta estrofa s’estableix un símil: les ales de gegant, que permeten volar al poeta, li impedeixen viure.
Una dona que passa: No una coneguda, ni una amant (trencador). La descriu. Desprèn independència i determinació (res de la dama dolça). Desprèn erotisme. Li diu que si ella l’hagués volgut... té importància la dona, i és una qualsevol.
Correspondències: Tot allò que es correspon al món dels sentits és un símbol i correspon a un món de forces obscures i desconegudes. Nosaltres només coneixem símbols que es corresponen amb altres veritats enigmàtiques. Tot es correspon amb tot, pertany a una unitat (sentits: olors amb colors, per exemple).
El vampir: No pot viure sense el vampir, que li lleva la vida. El poeta viu una condemna en vida. El poeta està subjugat a l'amant, tan “infame”, esclavitzadora com un vampir. És com una droga, prefereix morir. Però “tú no eres digno de que te salven de tu esclavitud maldita”.
La dona el turmenta, té poder abans (segona part). Ella ha entrat en ell i ell vol morir, però si fins i tot mor estaria enamorat, d’una besada el ressuscitaria.
...