TEMA 3. La descolonització britànica: la Índia el Pakistan (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2015
Páginas 2
Fecha de subida 17/03/2015
Descargas 24
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3. La descolonització britànica: l’Índia i el Pakistan - La descomposició de l’Imperi britànic s’inicia durant el període d’entreguerres.
- 1922: Londres declara la independència d’Egipte, encara que la presència militar britànica duraria fins el 1936 (en la zona del Canal de Suez la presència es prolongaria fins el 1954), a la que seguiren les d’Iraq (1930), Transjordània (1946) i la del Sudan (1956).
- En general, pot afirmar-se que la descolonització britànica fou molt menys conflictiva que la duta a terme per altres països europeus com França o Portugal.
- La Commonwealth o Comunitat Britànica permet accedir a la independència sense haver de renunciar necessàriament a la cooperació econòmica i financera amb l’antiga metròpoli.
- Faciliten la integració en la mateixa:  Tradició d’un règim d’administració colonial indirecta, que preservava les institucions pròpies de les colònies i conferia als seus habitants uns marges de llibertat relativament amplis.
 Costum d’afavorir l’evolució del règim colonial mitjançant la concessió d’estatuts d’autonomia interns que responien a un model ben establert d’accés a la independència: govern local, autogovern i domini.
 Considerable expansió de les ‘’formes de vida’’ i ‘’l’educació anglesa’’. Llengua anglesa molts llocs és oficial.
- La majoria de les ex-colònies britàniques formen part, encara avui, de la Commonwealth, i reconeixen determinada ascendència al titular de la Casa Reial anglesa (cap d’estat).
- A aquests factors hauria que afegir el realisme britànic i dels laboristes al valorar el nou context internacional de la postguerra, que els portà a percebre la inutilitat que suposava (i l’enorme cost que hauria representat per a l’economia del país) intentar mantenir l’Imperi en contra de la voluntat de les poblacions colonials.
- Després de la 2aGM, l’Imperi britànic començà a fer-se trossos amb la que era la colònia més important i estimada, la ‘’joia de la Corona’’ (segons el títol de l’obra de P. Scott), i on la presència colonial es remuntava al segle XVIII: la Índia.
- Aquesta llarga presència britànica i la rellevància demogràfica, econòmica i cultural del subcontinent indi havien contribuït a formar unes elits que compartien l’educació occidental amb l’orgull de formar part d’una civilització culta, esplendorosa i antiga.
- 1885: neix, en el si d’aquests nuclis il·lustrats, el Congrés Nacional Indi o Partit del Congrés, destinat a protagonitzar la lluita per la independència de la Índia. El seu programa inicial incloïa quatre punts: 1. Millora de les condicions de vida.
2. Millor administració dels recursos.
3. Reforma constitucional.
4. Admissió d’indis a l’exèrcit.
- Aquest programa li proporciona una àmplia adhesió popular i una ràpida expansió per tot el país.
- És a dir, des del període d’entreguerres existia el Partit del Congrés, que reunia sectors tradicionals i altres més progressistes i reivindicava la independència.
- Sota el lideratge de Nehru i, sobretot, de Mahatma Gandhi, va créixer espectacularment: teoria de Gandhi de lluita i resistència coneguda com no-violència i desobediència civil.
- Consistia a mobilitzar les masses en un moviment de resistència i d’enfrontament amb l’Imperi. 1942, partit fou il·legalitzat i perseguits = forta repressió.
- 1906: minoria islàmica havia creat la Lliga Musulmana, liderada per Mohammed Ali Jinnah, propugnava la creació d’un Estat propi.
- 1916: Pacte de Lucknow entre les dues organitzacions, per el que es comprometen a lluitar conjuntament per l’autonomia de l’Índia.
- 1914: Mohandas Gandhi havia regressat de Sudàfrica i havia iniciat la seva teoria a favor dels moviments de desobediència civil no violenta que, successivament, s’estengueren des de la negativa a pagar impostos i les vagues escolars a la deserció militar i el boicot als productes anglesos (sobretot tèxtils).
- No obstant, Londres (tant els conservadors com, en menor mesura, els laboristes) convençut de que els indis serien incapaços de governar-se per ells mateixos i de que la independència del país suposaria el desmoronament de l’Imperi, responia durament a qualsevol indici de protesta: centenars de morts.
- Després d’empresonar als principals dirigents, el govern britànic considerà un canvi de política i, el 1930, impulsà negociacions (Conferència de la Taula Redona) amb diverses personalitats hindús i amb els nacionalistes.
- 1931: Gandhi és empresonat i traslladat a Londres, on reitera la postura del Congrés favorable a la independència.
- 1935: Londres accepta i fa pública la ‘’Llei de Govern de l’Índia’’, un primer pas legislatiu important ja que dotava d’autonomia a les províncies, establia el principi federatiu i sancionava les institucions parlamentaries com a forma de govern.
- La 2aGM accelerà el procés d’independència, degut a la negativa a negociar d’Anglaterra i la repressió a la manifestació pacifica i desobediència civil.
- Amb el final de la guerra, els esdeveniments es precipiten, a causa de diversos factors: - Nova actitud del govern laborista sorgit de les eleccions de 1945. Clement Attlee, més propens a la descolonització: inici de les negociacions i fixà el 1948 com a data límit per abandonar la colònia.
- Opinió pública anglesa estesa de que, després de la guerra, i amb els problemes que planteja la reconstrucció post-bèl·lica, GB no està en condicions de garantir la seva permanència a la Índia en contra de la voluntat dels nacionalistes hindús.
- Esperança de l’entrada a la Commonwealth de la Índia, que afavoriria els interessos britànics.
- Resultat de les eleccions de 1945 a la Índia: el Congrés aconsegueix el 91% dels vots hindús i la Lliga el 87% dels musulmans. Posa de relleu la divisió del país en dues comunitats.
- Queda clar no sols el problema de la independència sinó també la divisió incondicional de les dues comunitats.
No és fàcil, no s’arriba a acord:  El Congrés i Gandhi volen la unitat de la Índia mitjançant una constitució de caràcter federal.
 La Lliga vol crear un Estat musulmà, postura que s’interpretava com una maniobra britànica per posposar la independència.
- Així, no s’arriba a cap acord i al llarg de 1946 es succeeixen els enfrontament sanguinaris entre membres d’una i altre comunitat (Bengala).
- A principis de 1947 i davant el caràcter que prenien els esdeveniments, el govern britànic anuncià la seva intenció de procedir a la transmissió de poders abans del mes de juny de 1948.
- Lord Mounbatten, darrer virrei de l’Índia, els líders del Partit del Congrés i de la Lliga Musulmana, acordaren un procés de cessió del poder, que va ser revalidat pel Parlament anglès.
- El virrei proposa un pla de partició: les distintes províncies s’agruparien en funció de la seva majoria poblacional (musulmana o hindú) per constituir els Estats independents de la Índia (hindús) i Pakistan (musulmans), que passarien a formar part de la Commonwealth.
- El Pla és immediatament acceptat per la Lliga i el Congrés i després de l’aprovació del Parlament britànic el 15 d’agost de 1947, els dos estats accediren oficialment a la independència en un clima de desconfiança mutu, alimentat per les matances que es produeixen a l’efectuar-se la divisió entre els dos Estats i l’enorme èxode de milions de refugiats a que dona lloc (els que deixaven les províncies).
- L’entrada a l’ONU de l’Índia és automàtica, però el cas del Pakistan haurà d’esperar un temps, ja que no és un estat sorgit de la descolonització sinó de la secessió d’un estat nou. No obstant, acabarà entrant poc després.
- La independència d’Índia i Pakistan no podia deixar de repercutir a la resta de possessions britàniques del sud-est asiàtic. El primer país en accedir a la independència fou Birmània, que havia estat separada de la Índia el 1937.
- Birmània, independència el 1948: decideix no adherir-se a la Commonwealth.
La descolonització de l’Àfrica Negra - Àfrica britànica, independència pacífica excepte Kenya (1963), amb milers de morts.
- Ghana, primer territori que assolí una independència pactada.
- Nigèria, Sierra Leone, Tanganyika i Uganda.
- Rhodèsia del Nord: Zàmbia, els blancs del Sud proclamen independència i instauren règim de discriminació racial fins el 1980, quan la majoria negra es va fer amb el poder i proclamà l’estat de Zimbabwe.
...