TEMA 1: Introducció (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Immunologia
Año del apunte 2015
Páginas 15
Fecha de subida 13/02/2015
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

1.  Introducció     La   immunologia   és   la   ciència   que   estudia   els   mecanismes   de   defensa   d’un   organisme   davant   les   infeccions   per   microorganismes   (amenaces   externes)   i   amenaces  internes  (com  teixits  necrosats  o  càncer).     Immune,   prové   del   llatí   immunis,   exempt   de   càrrega   o   servei.   És   una   protecció   que   ens  allibera  de  problemes  i  amenaces.     S’aplica  a  l’individu  que  posseeix  immunitat.       Funcions:   -­‐ Defensa  d’amenaces  internes  i  externes   -­‐ Mantenir  la  nostra  individualitat  i  identitat  com  a  organismes,  a  través  del   complex   major   histocompatibilitat.   Hi   ha   espècies   que   no   el   posseeixen,   per   lo   que   les   cèl   poden   viatjar   lliurement   entre   individus   d’aquesta   mateixa   espècie.  Explica  el  rebuig  en  els  transplantaments.     -­‐ Mantenir  l’homeòstasi  de  l’organisme   -­‐ Relacionat   amb   la   continuïtat   de   l’espècie:   afavoreixen   que   els   individus   amb   un   complex   major   d’histocompatibilitat   més   diferent   tinguin   més   atracció  reproductiva  (feromones).       CMH  (Complex  Major  Histocompatibilitat),  el  seu  nom  ve  de  que  és  el  major   complex   proteic   relacionat   amb   la   compatibilitat   en   els   transplantaments.   Existeixen   altres   complexes   menors   amb   una   relació   menor   amb   la   compatibilitat.     La  funció  del  CMH  és  presentar  els  antígens  per  a  que  puguin  ser  reconeguts   pels  limfòcits.     Té   un   gran   polimorfisme   també   per   garantir   la   supervivència   i   evitar   la   pandèmia  de  determinats  patògens.       El  SI  ha  de  reconèixer  allò  que  és  propi  per  no  reaccionar,  no  destruir-­‐les  i  allò  que   és   estrany,   aliè   o   no   propi   per   a   reaccionar.   El   mecanisme   pel   qual   no   decideix   reaccionar  s’anomena  tolerància,  un  procés  fisiològic  pel  qual  el  sistema  immune   s’inhibeix  d’atacar.  Quan  falla  la  discriminació  entre  els  elements  propis  i  no  propis   tenim  una  malaltia  autoimmune.     Dins   els   no   propis   distingim   entre   patogènics   i   no   patogènics   (flora   intestinal,   pol·len,  aliments...).  En  alguns  casos  es  fa  tolerant  als  elements  no  patogènics.  Si  no   desenvolupa   aquesta   tolerància   als   elements   no   propis   i   no   patogènics   ens   trobem   amb  al·lèrgies.       Teoria  de  la  higiene:  a  causa  de  l’ús  indiscriminat  antibiòtics,  desparatitzadors...  Això   mata   microorganismes   que   induïen   la   tolerància   al   SI     i,   per   tant,   augmenten   tan   les   malalties  autoimmunes  com  les  al·lèrgies.  És  un  sistema  immune  hiperactiu.                     Els   principals   grups   de   patògens   són:   virus   (VIH,   xarampió,   poliomielitis,   verola...),   fongs  (aftes,  tinya...),  bacteris  (tuberculosi,  tètanus,  tos  ferina...)  i  paràsits  (malària,   Leishmaniosi...).     Hem  de  comprendre:     -­‐ La  regulació  global  de  la  resposta  immunitària   -­‐ La  tolerància   o rebuig  de  l’empelt  (transplant)   o malalties  autoimmunitàries   o malalties  per  hipersensibilitat   -­‐ Mecanismes   d’evasió   de   la   resposta   immunitària:   els   patògens   muten,   i   de   manera  molt  ràpida  sobre  tot  els  virus.     -­‐ Produir   vacunes   contra   gèrmens   davant   els   quals   la   resposta   immunitària   no   és  eficaç.     -­‐ Induir   la   resposta   immunitària   contra   tumors.   El   sistema   immune   és   tolerant   contra  les  cèl  tumorals  perquè  les  reconeix  com  a  pròpies.       Els   inicis   de   la   immunologia   es   remunten   al   segle   XVI   lligats   als   inicis   de   la   microbiologia.     -­‐ 1546,  Giorlamo  Fracastoro,     -­‐ 1674,   Antony   van   Leeuwnhoek   descobrí   els   microorganismes,   va   ser   el   primer  en  observar-­‐los  i  els  anomenà  “animàculs”.     -­‐ 1796   Edward   Jenner:   usà   la   vacunació   en     l’estudi   de   protecció   contra   la   verola.  Suposa  l’inici  de  la  immunologia.     -­‐ 1861   Louis   Pasteur:   va   refutà   la   teoria   de   la   generació   espontània   de   la   vida.     -­‐ 1867   Lister:   va   introduir   les   tècniques   de   l’antisèpsia   a   les   tècniques   quirúrgiques.     -­‐ 1876   Robert   Koch:   va   demostrar   que   microorganismes   específics   causen   malalties   específiques.   Va   introduir   una   sèrie   de   postulats   que   coneixem   com  “Postulats  de  Koch”  i  també  va  introduir  el  cultiu  pur  o  axènic.     -­‐ 1879-­‐1881   Louis   Pasteur:   va   desenvolupar   les   tres   primeres   vacunes   atenuades,  contra:  còlera  de  l’aviram,  ràbia  i  àntrax.     -­‐ 1883   Elie   Metchnikoff:   va   observar   la   fagocitosi   d’espores   fúngiques   per   part  dels  leucòcits.     -­‐ 1888   Emilie   Roux   i   A.J.E.   Yersin:   varen   obtenir   per   primera   vegada   a   la   història  un  antigen  (toxina  diftèrica).     -­‐ 1890   Emil   von   Behring   i   S.   Kitasato:   descobrien   les   antitoxines   (futurs   anticossos).     -­‐ 1894  Jules  Bordet  va  descobrir  el  complement.     -­‐ 1898   Paul   Ehrlich:   pare   de   la   quimioteràpia.   Aquest   any   va   introduir   el   principi   de   “toxicitat   selectiva   a   través   de   bales   màgiques”.   Va   proposar   també  la  hipòtesi  de  les  cadenes  laterals.     -­‐ 1903   A.   E.   Wright:   va   descobrir   la   funció   opsonitzant   (fer-­‐ho   més   apeteixible)   dels   limfòcits.   Si   els   patògens   es   recobreixen   de   opsonines   (com   anticossos,   pentraxines,   complement)   els   fagòcits   s’hi   sentiran   més   atrets.  Per  tant,  la  opsonització  facilita  o  indueix  la  fagocitosi.     -­‐ 1928  Alexander  Fleming:  va  descobrir  la  penicil·lina.   -­‐ 1955   Niels   Jene:   es   comença   a   parlar   d’anticossos.   Elaborà   la   teoria   de   la   selecció   natural   de   la   formació   d’anticossos.   No   tots   els   anticossos   són   iguals,   hi   ha   una   gran   variabilitat.   Cada   anticòs   reconeix   un   patogen   diferent.     -­‐ 1957  F.  McFarlane  Burnet:  s’afavoreix  l’extensió  de  les  cèl  que  produeixen   anticossos  del  tipus  necessari,  aquells  que  combaten  l’amenaça  activa.     -­‐ 1966   es   descobreixen   els   limfòcits   B(bossa   de   fabrici)   i   T(timus).   Els   limfòcits  B  són  els  responsables  de  la  producció  d’anticossos.     -­‐ 1968   Hugh   O.   McDevitt   i   Marvin   L.   Tyam   varen   observar   la   relació   resposta  immunitària  i  MHC.     -­‐ 1968,   Susumu   Tonegawa:   va   descobrí   com   es   genera   la   diversitat   d’anticossos.,   demostrant   la   recombinació   somàtica   dels   gens   de   les   immunoglobulines  i  el  TCR.     -­‐ 1974   R.   Zinkernagel   i   P.   Doherty:   es   descobrí   que   els   limfòcits   T   són   importants  en  activar  la  resposta  adaptativa  i  en  la  resposta  contra  virus.  La   seva  activació  està  restringida  ja  que  requereix  que  se  li  presenti  l’antigen.   L’encarregada  de  presentar  l’antigen  és  el  MHC.   -­‐ 1975  Georges  J.F.  Kohler  i  Cesar  Milstein  varen  descriure  la  tècnica  de  la   producció  dels  anticossos  monoclonals.     -­‐ Actualitat:   hem   identificat   una   gran   xarxa   de   citocines   i   factors   de   creixement   que   regulen   el   sistema   immunitari.   Tenim   coneixement   dels   sistemes  de  migració  cel·lular  i  de  inflamació  gràcies  als  avenços  en  el  1985   sobre  les  molècules  d’adhesió  en  el  1992  sobre  les  quimiocines.  Al  1990  es   van  caracteritzar  els  mecanismes  de  senyalització.  Més  recentment,  tenim  la   elucidació   dels   mecanismes   moleculars   de   diferenciació   de   les   cèl   dendrítiques,  així  com  també  dels  limfòcits.     Al  2011  B.A.  Beutler  i  J.  A  Hoffman  van  descriure  la  immunitat  innata  i  R.  M.   Steinman  va  descobrir  dels  DCs  i  la  seva  funció  en  la  immunitat  adaptativa.             RESPOSTA  IMMUNE     Primer   de   tot   trobem   les   barreres   són   les   mucoses   i   epitelis   que   impedeixen   l’entrada  del  microorganisme  patogen  (pell,  mucoses  internes  del  sistema  digestiu,   genitourinari   i   respiratori).   A   més   a   més,   hi   ha   substàncies   com   la   saliva   que   tenen   una   activitat   macrobiòtica   i   microestàtica   que   impedeix   la   divisió   i   mata   microorganisme.   A   més   a   més   hi   ha   processos   físics   com   el   peristalsi   (peristaltisme)   o   els   cilis   que   afavoreixen   la   sortida   de   l’element   patogen   o   li   prohibeixen  l’entrada.     Un   exemple   són   les   cèl   epitelials   que   constitueixen   una   barrera   mecànica   entre   l’interior   i   l’exterior   selectivament   permeable   i   de   renovació   ràpida   i   contínua.   S’activa  segons  després  del  contacte  amb  el  patogen.  Produeix  antibiòtics  naturals     que   són   pèptids   catiònics   antibacterians   com   les   defensines   o   catelicidines.   En   alguns  casos  té  cilis  mòbils.  Produeix  també  citocines  i  quimosines  i  pot  arribar  a   produir   mucines   (factors   d’adhesió   cel·lular).   A   més   a   més,   és   l’encarregat   de   transportar   immunoglobulines   d’un   cantó   a   l’altre   de   la   barrera.   Però,   la   funció   més  important  de  l’epiteli  és  impedir  l’entrada  de  microorganismes.       La   primera   línia   de   defensa   immunitària   que   tenim   és   la   immunitat   innata   o   natural.  Està  present  des  del  naixement,  no  millora  amb  l’exposició  dels  patògens   (no  té  memòria)  i  no  és  específica.     Hi   intervenen   el   complement,   fagòcits,   macròfags...   Destaquem   les   citocines,   engloben  conjunt  de  molècules  amb  activitat  biològica  sobre  les  cèl  diana  i  no  són   exclusives   de   la   immunitat.   El   nom   prové   de   citoquinesi.   En   diferència   a   les   hormones   no   té   una   funció   exclusivament   endocrina   i   estan   caracteritzades,   tot   i   no   ser-­‐ne   exclusives,   per   al   sistema   immunològic.   Podem   parlar   d’hormones   del   sistema  immunitari.     Dins   les   citocines   torbem   un   subgrup   que   són   les   quimiocines,   l’acció   de   les   quals   consisteix   en   provocar   migració   (acció   quimiotàctica).   La   inflamació   és   una   conseqüència   de   l’acció   de   la   immunitat   innata.   Un   dels   motius   són   els   factors   quimiotàctics.       La   segona   línia   de   defensa   immunitària   és   l’adaptativa   o   adquirida,   desenvolupada   pels   limfòcits.   Molt   poc   desenvolupada   en   el   naixement,   millora   amb  les  exposicions  als  patògens  (té  memòria)  i  és  molt  específica.     Hi  participen  citoquines  i,  sobre  tot,  anticossos.     Tot  i  que  apareix  més  tard  que  la  immunitat  innata  ajuda  a  potenciar-­‐la.  Tenen  un   feed   back   positiu   entre   les   dues.   La   resposta   innata   és   poc   efectiva   sense   l’adaptativa  però  és  necessària  per  iniciar  i  al  mateix  temps  amplificar  l’adaptativa.       Molècules  que  participen  al  SI:                               Immunitat  innata  vs  adaptativa   Aquesta  separació  és  teòrica  per  a  facilitar  l’estudi,  ja  que  per  exemple  el  limfòcit  T   requereix   de   la   presentació   de   l’antigen   per   part   de   Antigen   Presenting   Cells   (APC)   que  inclou  macròfags,  cèl·lules  dendrítiques  i  limfòcits  B.     -­‐ Memòria:  la  resposta  adaptativa  millora  amb  les  exposicions  al  patogen,  té   memòria.     -­‐ Inici:   les   cèl·lules   de   la   immunitat   adaptativa   (limfòcits   B   i   T)   entren   en   acció   a   partir   del   cinquè   dia   de   la   presència   del   patogen,   a   diferència   de   les   cèl   de   la   resposta   innata   que   entren   en   acció   al   cap   de   pocs   segons   del   contacte  amb  el  patogen.   -­‐ Especificitat:   tot   i   ser   més   lenta,   l’adaptativa   és   més   lenta   perquè   cada   limfòcit   està   especialitzat   en   un   únic   antigen   (expressió   monoclonal).   Els   receptors   de   la   immunitat   innata   reconeixen   patrons,   per   lo   que   no   té   especificitat.  Cada  individu  té  un  promig  de  1010  de  limfòcits  B  i  T  diferents.         Cèl·lules  de  la  immunitat  innata:     -­‐ Macròfags  i  cèl  dendrítiques:  encarregats  de  fagocitar  i  presentar  l’antigen.     -­‐ Neutròfils   polimorfonuclears   PMN   (granulòcits):   tenen   una   funció   fagocítica.   Degraden   el   patogen   fagocitat   en   els   lisosomes   però   no   els   presenten  després.     -­‐ Eosinòfil:  antiparasític   -­‐ Basòfil:  antiparasític   -­‐ Mastòcit:  antiparasític   -­‐ Natural   Killer   NK:   tenen   una   acció   important   en   atacar   cèl   infectades   per   virus  i  cèl  tumorals.         Aquestes   cèl   de   la   immunitat   innata   reconeixen   els   microorganismes   per   PRR   (Patthern  Recognition  Receptors).     Els   macròfags   tenen   un   receptor   conegut   com   TLR4   que   reconeix   tots   els   LPS   (bacterià,   característic   gram   negatiu)   dels   que   hi   ha   una   gran   varietat.   Si   s’uneix   LPS  s’activa  el  macròfag.  En  absència  de  LPS  no  hi  ha  resposta  innata  ni  adquirida.     Les  molècules  a  les  quals  s’uneixen  els  PRR  són  els  PAMPs  i  els  DAMPs.  Els  PAMPs   són  patrons  moleculars  associats  a  patògens  (com  el  LPS  que  està  associat  a  alguns   bacteris   gram   negatiu,   patrons   de   glicosilació   propis   de   fongs).   I   els   DAMPs   són   patrons  moleculars  associats  a  dany  o  perill.     Hi  ha  PRR  que  en  absència  de  patògens  poden  reconèixer  molècules  semblants.  Un   tipus   de   PRR   són   els   receptors   scavenger   que   tenen   la   funció   de   retirar   cèl   pròpies   mortes  o  danyades.  A  més,  reconeixen  cèl  de  bacteris.       La   inflamació,   primera   resposta   al   patogen   gràcies   a   la   immunitat   innata,   es   defineix  per:     -­‐ Temperatura:  augment  de  la  temperatura   -­‐ Tumoració:   edema,   sortida   de   líquid   i   proteïnes   (augment   de   volum).   Les   interleuquines   i   les   citocines   activen   l’endoteli,   que   es   torna   més   adherent   i   més  permeable.     -­‐ Rubor:  coloració  vermella,  per  un  augment  del  flux  sanguini   -­‐ Dolor  i  pèrdua  de  funció     Les   citoquines   proinflamatòries,   secretades   per   l’endoteli   afectat,   augmenten   l’adhesivitat   dels   endotelis.   L’endoteli   expressa   factors   d’adhesió   febles   per   mucines  i  selectines(que  afavoreix  el  rolling,  disminuint  la  seva  velocitat)  i  factors   d’adhesió   forts   amb   integrines   (que   afavoreix   l’arrest,   s’aturen).   Els   factors   d’adhesió  feble  es  presenten  de  manera  basal  (fisiològica)  i  com  a  conseqüència  de   la   inflamació   n’augmenta   el   nombre   i   apareixen   els   factors   forts.   *ICAM:   pertany   a   la   superfamília  de  les  immunoglobulines.  InterCellular  Adhesion  Molecule.       Les   cèl   del   SI   són   atretes   al   focus   d’infecció   per   les   quimiocines.   El   patogen   és   opsonitzat   (no   per   anticossos   ja   que   són   propis   de   la   immunitat   adaptativa)   i     fagocitat  per  cèl  del  SI,  com  els  macròfags,  i  serà  presentat  a  la  resta  de  cèl  del  SI,   com   els   anticossos   T.   És   la   primera   interacció   entre   el   sistema   immune   innat   i   adaptatiu,  sempre  i  quan  sigui  el  primer  contacte  amb  el  patogen.     Com   l’adaptatiu   té   memòria,   la   segona   exposició   al   mateix   antigen   afavoriria   una   major  velocitat  d’aparició  dels  anticossos  i  el  contacte  entre  la  immunitat  innata  i   específica  tindria  lloc  abans.                           Moltes   vegades   la   fagocitosi   realitzada   per  neutròfils   provoca   la   seva   pròpia   mort   per  l’agressivitat  en  que  la  duen  a  terme.  Arriben  a  constituir  el  90%  de  les  plaques   blanques  de  pus.       Els  monòcits  són  els  precursors  dels  macròfags  i  les  cèl  dendrítiques,  és  a  dir,  cèl   no   diferenciades   presents   al   torrent   sanguini   que   s’acabaran   de   diferenciar   en   l’epiteli.  Els  nom  dels  macròfags  i  les  cèl  dendrítiques  varia  en  funció  del  teixit  on   es  diferencien.     Les  NK  són  molt  importants  en  l’acció  antivírica.  La  seva  activació  és  lenta  ja  que   depèn  de  citoquines  produïdes  per  cèl  de  la  immunitat  adaptativa     Els  principals  actors  de  la  immunitat  adaptativa,  que  té  memòria  i  especificitat,  són   els  limfòcits  T  i  B  que  provenen  d’un  precursor  limfoide  comú,  el  destí  del  qual  ve   definit   per   diferents   senyals   de   diferenciació   depenent   de   citocines   hematopoiètiques.     Els   precursors   destinats   a   ser   B   es   quedaran   en   el   moll   de   l’ós.   En   canvi,   els   que   estiguin   determinats   a   ser   T   viatjaran   fins   al   timus   en   un   estat   indiferenciat.   Una   vegada  al  timus  es  diferenciaran  en  limfòcits  T  madurs.  Tan  el  timus  com  el  moll  de   l’os   són   òrgans   limfoides   primaris.   Els   secundaris   són   aquelles   que   coordinen   la   resposta   immunitària,   com   per   exemple   els   ganglis   limfàtics,   la   melsa   i   el   teixit   limfoide  associat  a  mucoses  (MALT).     La   principal   funció   dels   limfòcits   B   és   originar,   diferenciar-­‐se   a   una   cèl·lula   plasmàtica  que  fabrica  anticossos  de  manera  massiva.   Els   limfòcits   T   madurs   surten   del   timus   i   assoleixen   la   perifèria   on   poden   donar   lloc  a  limfòcits:   -­‐  Th  helper  o  col·laboradors  o  CD4+  encarregats  d’activar  els  limfòcits  B,  Tc  i   macròfags   -­‐  Tc   o   CTL   o   citotòxics   o   CD8+   que   maten   cèl   infectades   per   virus   i   cèl   tumorals.     Els   limfòcits   T   i   B   són   inactius   fins   que   el   receptor   es   troba   amb   l’antigen,   que   el   reconeix   de   manera   molt   específica.   A   cada   antigen   li   correspon   un   receptor   diferent  en  la  immunitat  adaptativa.   El   receptor   de   limfòcit   B   s’anomena   BCR   o   B   Cell   Receptor.   És   una   immunoglobulina   de   superfície,   no   és   secretada   sinó   de   membrana   i   amb   la   funció   d’activar  el  limfòcit  B  per  a  que  esdevingui  una  cèl  plasmàtica.  Reconeix  l’antigen   sense  la  necessitat  que  aquest  sigui  presentat  pel  MHC.   El   receptor   de   limfòcit   T   s’anomena   TCR   o   T   Cell   Receptor,   tot   i   pertànyer   a   la   superfamília  de  les  immunoglobulines  no  és  una  immunoglobulina.  Format  per  una   subunitat   alfa   i   una   altre   beta   (dues),   no   quatre   com   els   anticossos.   Per   a   reconèixer  l’antigen  necessita  que  aquest  sigui  presentat  per  una  altra  cèl  a  través   del  MHC.  Pels  Th  per  MHCII  i  pels  Tc  MHCI.     La  superfamília  de  les  immunoglobulines  inclou  les  molècules  amb  dominis  globulina.   Les   immunoglobulines   però,   a   més   de   tenir   els   dominis   globulina,   estàn   formades   per   quatre  cadenes:  dues  lleugeres  i  dues  pesades.       Els  limfòcits  T  reconeixen  els  antígens  presentats  per  macròfags,  cèl  dendrítiques  o   limfòcits   B.   L’antigen   presentat   pel   limfòcit   B   el   reconeixen   els   Th   que   ajudarà   a   madurar   al   limfòcit   B   i   a   la   producció   d’anticossos,   que   necessita   del   Th   per   a   la   seva  activació  completa.     Els   Th   també   activen   els   macròfags   per   a   que   tinguin   una   acció   microbicida   (eliminació  dels  antígens  fagocitats)i  als  Tc.  L’activació  dels  Tc  es  a  través  de  les  cèl   dendrítiques.  Els  Th  actuen  sobre  les  cèl  dendrítiques  modulant-­‐les  i  fent-­‐les  bones   presentadores  de  l’antigen  pels  Tc  citotòxics.       Després   de   la   presentació   antigènica   hi   ha   proliferació   (expansió   clonal)   per   augmentar  la  “força”  de  la  resposta  immunitària.  La  expansió  clonal  és  augmentar   el   nombre   d’un   determinat   tipus   de   limfòcit,   aquell   que   ha   estat   activat   per   l’antigen.   Una  vegada  han  proliferat  es  diferencien  per  a  poder  combatre  el  patogen,  eliminar   l’antigen  (acció  microbicida).     Una   vegada   s’ha   derrotat   el   patogen   hi   ha   una   contracció,   per   apoptosis   la   major   part   de   les   cèl   que   en   participat   en   la   resposta   moren.   Una   petita   part   queda   viva   i   dóna  lloc  a  les  cèl   M  (memòria).  Hi  ha  memòria  central  i  perifèrica.  La  memòria   perifèrica  és  pròpia  dels  limfòcits  i  de  resposta  ràpida.  La  memòria   central  són   un   tipus   de   cèl   que   tot   hi   haver   reconegut   l’antigen   davant   una   segon   exposició   actuen   com   si   no   s’hi   haguessin   trobat   mai,   es   re-­‐programen.   L’avantatge   de   la   memòria   central   és   que   hi   ha   una   major   afinitat   i   no   es   perd   el   receptor,   que   probablement  a  causa  d’alguna  mutació  ja  no  es  tornaria  a  fabricar.     La   afinitat   dels   limfòcits   per   un   antigen   augmenta   amb   el   nombre   d’exposicions   sobre  el  mateix  antigen.                                   Classificació  dels  limfòcits:     -­‐ Naive  o  verges:  no  han  estat  en  contacte  amb  el  seu  antigen.     -­‐ Primats:  limfòcits  actius  que  sí  han  estat  en  contacte  amb  el  seu  antigen   o Efectors   o Memòria   § Central:  similars  al  naive  ja  que  actuen  com  si  no  haguessin   reconegut  mai  l’antigen   § Perifèrica   En   el   pas   de   naive   a   efector   tenen   lloc   dos   canvis:   maduració   per   afinitat   i   un   canvi   d’isotip  (Igm-­‐>Igg).  La  maduració  per  afinitat  afecta  al  receptor,  es  produeixen  una   sèrie   de   mutacions   en   el   domini   de   reconeixement   (part   variable)   de   l’antigen   fent   que   el   pari   de   reconèixer   o   que   el   reconegui   amb   més   afinitat.   Per   a   que   es   produeixin   aquests   canvis   és   molt   important   la   participació   de   Th,   que   amb   la   interacció  amb  els  B  promouen  els  canvis  esmentats  de  maduració  per  afinitat  i  el   canvi  d’isotip  del  limfòcit.         La  resposta  adaptativa  té  dos  braços:     -­‐ Immunitat   humoral:   hi   participen   els   limfòcits   B   que   derivaran   a   cèl   plasmàtiques  per  a  la  secreció  d’anticossos.       La   fracció   constant   és   la   part   efectora   de   l’anticòs   (pesant),   encarregada   d’opsonitzar   el   microorganisme.   La   fracció   variable   formada   per   dues   cadenes   lleugeres   és   l’encarregada   de   distingir   l’antigen.   Els   fagòcits   reconeixen   el   factor   constant   de   l’anticòs   induint   la   fagocitosi   de   l’antigen   opsonitzat.     Per   tant,   les   funcions  d’un  anticòs   són:   opsonitzar,   activar   el   complement,   la   neutralització   de   l’antigen   (evita   que   entri   a   les   nostres   cèl)   i   activar   la   ADCC  (citotoxicitat  cel·lular  dependent  d’anticòs).     La   ADCC   està   regulada   per   les   NK   que   reconeixen   la   fracció   constant   de   l’anticòs.  El  reconeixement  de  l’anticòs  provoca  l’alliberament  d’uns  grànuls   lipídics  per  part  de  la  NK  que  provoquen  l’apoptosi  de  les  cèl  properes.     Hi  ha  altres  factors  que  intervenen  en  aquesta  immunitat  com  les  citocines,   però  són  menys  importants.       -­‐ Immunitat  cel·lular:  hi  participen  els  limfòcits  T:  Th  i  Tc.     Els  limfòcits   Th  interaccionen  amb  els  macròfags  que  comencen  a  produir   radicals  molt  tòxics  d’oxigen  per  a  eliminar  els  microorganismes  (explosió   oxidatiu)1.  També  s’acidifiquen  les  vesícules  on  es  troba  el  microbi,  el  baix   pH   activa   unes   proteases   que   degraden   el   patogen   (degradació   enzimàtica)2.   Hi   ha   un   últim   mecanisme   anomenat   etosis,   originalment   descoberta   en   els   neutròfils   i   anomenada   nectosis.   És   una   via   per   impedir   l’expansió   del   patogen,   el   neutròfil   ho   fa   alliberant   tota   la   seva   cromatina   que  forma  una  xarxa  sobre  els  patògens  evitant-­‐ne  l’expansió  i  que  també  té   una   acció   opsonitzant.   Els   neutròfils   s’activen   per   citocines   i   no   per   relacionar-­‐se   amb   els   anticossos   (activació  circumstancial)3.     Els   limfòcits   Tc   combaten   bactèries   intracel·lulars   i   virus,   que   sempre   resideix   dins   una   cèl·lula.   Totes   les   cèl   nucleades  expressen  MHC  I,  és  la  via  per   la   qual   les   cèl   interactuen   amb   Tc.   La   relació   provoca   la   apoptosi   de   la   cèl.   El   PCR  de  la  citotòxica  reconeix  el  conjunt   del  pèptid  derivat  d’estructures  víriques   processades  pel  proteosoma    i  el  MHC  I.     En  absència  de  la  fracció  variable  d’anticossos  podem  induir  ADCC,  el  complement  i   la  fagocitosi?   En   absència   d’antigen   tots   aquest   processos   no   funcionen.   La   unió   de   l’antigen   provoca   algun   canvi   conformacional   en   la   fracció   efectora   (l’activa)   i   l’inici   de   tots   els   canvis   esmentats.   Per   tant,   sense   fracció   variable   no   s’activa   la   fracció   efectora   ni   té  lloc  res  de  l’anterior.       Immunitat  natural  vs  adquirida   -­‐ Especificitat:  serveix  per  tenir  una  resposta  especialitzada,  un  anticòs  per  un   antigen.     -­‐ Diversitat:  molts  receptors  específics  per  a  molts  patògens  diferents   -­‐ Memòria:   augmenta   l’eficiència   davant   l’exposició   a   una   mateix   antigen   diverses  vegades   -­‐ Expansió   clonar:   relacionada   amb   l’especificitat,   ja   que   per   tenir   una   resposta   específica   requerim   major   nombre   dels   limfòcits   capaços   de   combatre   l’antigen   -­‐ Especialització:   genera   respostes   òptimes   per   la   defensa   contra   diferents   tipus  de  microbis.     -­‐ Contracció  homeòstasi:  necessitem  que  el  retorn  als  nivells  basals  per  evitar   tumors  o  edemes.     -­‐ No  reactivitat  a  lo  propi                               Els   òrgans   i   teixits   implicats   en   el   sistema   immune,   en   parlarem   a   continuació   al   següent  tema.  Tenim  dos  tipus  d’òrgans:     -­‐ limfoides  primaris   o Moll  de  l’ós:  de  totes  les  cèl  que  participen  en  el  Si   o Timus:  limfòcits  T   -­‐ Secundaris  o  perifèrics:     o Encapsulats:     § Ganglis  limfàtics     § Melsa   o No  encapsulats   § -­‐ Teixit  limfoide  associat  a  mucosa   Vasos  limfàtics  i  sanguinis:  captació  d’antígens  i  circulació  de  cèl  del  SI.       Origen  de  les  cèl  del  sistema  immunitari:     Resum:               ...