Sociologia de la religió. Resum de les lectures obligatòries. (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Sociología - 3º curso
Asignatura Sociologia de la religió
Año del apunte 2015
Páginas 15
Fecha de subida 26/01/2015
Descargas 33

Vista previa del texto

Resum de les lectures de sociologia de la religió.
Lectura 1.- Berger (1967). “Definicions sociològiques de religió”.
Émile Durkheim usa una definició substantiva de religió en funció dels termes sagrat / profà, però sol usar definicions funcionals. La religió com un fet social – Durkheim (243).
Definicions funcionals – facilita el desenvolupament de l’anàlisi sociològic (243) Luckmann – definició funcional . L’essència de la definició de Luckmann és la capacitat de l’organisme humà de transcendir la seva naturalesa biològica a través de la construcció d’universos de significació que són objectius, imposen una moral i ho engloben tot (244).
A Berger li sembla més efectiva una definició substantiva de la religió, tractant per separat les qüestions dels seus fonaments antropològics i funcionalitat (245) – destaca la categoria del sagrat i permet distincions menys complicades entre els cosmos donats empíricament.
La perspectiva de Berger – la religió ha de ser entesa com una projecció humana, arrelada a infraestructures específiques de la història (249).
En qualsevol disciplina empírica, la fe cristiana no és sinó un fenomen de la religió. El cristianisme haurà d’entendre’s com una projecció semblant a les de les altres religions, arrelades a infraestructures específiques i mantingudes com a subjectivament reals per processos específics de generació de la plausibilitat (256) Lectura 2.- Estruch (2002). “El món de les sectes”.
Mai un grup sectari es defineix com a tal. (808).
De Prat, Estruch treu que allò que diferencia uns grups religiosos dels altres és la legitimitat social. Els grups legitimats tenen capacitat d’imposar certes definicions de la realitat (808).
Teorema de Thomas: “Allò definit com a real, és real en les seves conseqüències” (808).
Basant-se en textos bíblics i en els mots secare-sequi, Estruch concep que el sectari és aquell que segueix unes idees que l’aparten de l’ortodòxia (810).
No es poden concebre les sectes més que en relació a l’església contra la què protesten o de la qual han sorgit (812).
Per Weber, l’església és una institució obligatòria mentre que la pertinença a sectes és voluntària. S’ingressa a una secta i es neix a una església. Weber analitza l’evolució del tipus secta cap al tipus església com a conseqüència de la rutinització del carisma, de la progressiva institucionalització i l’aparició de sectaris de segona generació que ja no ingressen voluntàriament (812). El què no veia Weber es la desaparició del caràcter obligatori de la pertinença a una església. – tota forma de afiliació religiosa és, en bona mesura, voluntària.
Estruch descarta que l’adscripció voluntària sigui un tret característic de les sectes (812).
Es diu que determinades sectes són molt proselitistes (814). – Voluntat de reclutament / dilema de: a partir de quant és proselitisme? El dogmatisme també es sol atribuir a les sectes – s’hauria d’analitzar el concepte de dogmatisme en tant que no sempre ha tingut el mateix significat o connotacions. Més termes sovint associats a les sectes: exclusivisme, elitisme, secretisme... – posseïdors de la veritat – només ells es salvaran (814).
Tipus de sectes segons Wilson: a) conversionistes; b) evolucionaries; c) introversionistes; d) manipulacionistes (o gnòstiques); e) taumatúrgiques; f) reformistes o g) utòpiques. Els pentecostals foren classificats com a conversionistes, però evolucionaren amb els anys i han adquirit trets dels manipulacionistes i taumatúrgics (815).
Lectura 3.- Durkheim (1987). “Les formes elementals de la vida religiosa”.
Religió com a sistema d’idees que respon a un objecte determinat. Aquest objecte ha estat concebut de maneres diferents: natura, infinit, incognoscible, ideal... En tot cas, les representacions i creences eren l’element essencial de la religió (421).
El primer article de tota fe és la creença en la salvació de la fe (421).
Conjunt d’actes repetits que constitueixen el culte. Culte com a conjunt de mitjans amb els quals la fe es crea i recrea periòdicament (422).
La societat és la causa objectiva, universal i eterna de les sensacions sui generis que componen l’experiència religiosa. L’acció domina la vida religiosa pel sol fet que la seva font és la societat (423).
Totes les religions són, en cert sentit, espiritualistes perquè posen en joc potències espirituals i d’altra banda, tenen la funció d’actuar sobre la vida moral (424).
Certs aspectes de la religió es basen en la societat ideal. Amb tot, cal dir que la religió no ignora la societat real, ans en reflecteix tots els aspectes, fins i tot, els més vulgars i repulsius (425).
La idealització sistemàtica és una característica essencial de les religions (425).
Si la vida col·lectiva, quan ateny a un cert grau d’intensitat suscita el pensament religiós és perquè determina un estat d’efervescència que canvia les condicions de l’activitat psíquica. Les energies vitals són sobreexcitades, les passions més vives, les sensacions més fortes. Per explicar-se les impressions tant particulars que sent, atribueix a les coses amb les quals es relaciona més directament unes propietats que no tenen, p.e. uns poders excepcionals... (426).
Al món real on transcorre la vida profana li’n sobreposa un altre, que, en un cert sentit, només existeix en el teu pensament, però al qual atribueix més dignitat que en el primer. (427 – sagrat / profà).
Religió com a producte de causes socials (427).
Primera forma de culte individual: ànima, tòtem individual, l’avantpassat protector (428). – formes individualitzades de les forces col·lectives.
Les creences no són actives sinó quan són compartides – universalisme religiós (429).
Refecció moral  Necessitat de la societat de mantenir i refermar, a intervals regulars, els sentiments i idees col·lectives que en fan la unitat i personalitat.
Fase de transició i de mediocritat moral  Moment en què les coses del passat ja no susciten en nosaltres el mateix ardor, bé perquè han entrat en l’ús comú fins el punt que ens n’hem fet inconscients, bé perquè ja no responen a les nostres aspiracions. Els déus antics envelleixen o moren i encara no en neixen d’altres (431).
No hi ha cap evangeli immortal (432).
El pensament científic no és sinó una forma més perfecta del pensament religiós. Sorgida de la religió, la ciència tendeix a substituir-la en totes les funcions cognitives i intel·lectuals. De les funcions que la religió acomplia primitivament, n’hi ha una que se li escapa (només una): funció especulativa – dret a dogmatitzar sobre la natura de les coses. Ella mateixa és objecte de ciència, això fa que no pugui dictar lleis a la ciència (433).
La religió sembla cridada a transformar-se més que no pas a desaparèixer (433).
La fe religiosa té els seus orígens en la societat. És un impuls per a actuar i la ciència, per molt lluny que la impulsin, es manté sempre a distància de l’acció (434).
Generalitzar  L’individu pot, pels seus propis mitjans, comparar les seves percepcions o imatges, deduir allò que tenen en comú (435).
Universalitzable  en referència a un concepte, vol dir que el tinc en comú amb els altres o, en tot cas, els pot ser comunicat (437).
Les representacions col·lectives són més estables que les individuals, l’individu és sensible als febles canvis produïts en el seu medi intern o extern, mentre que per afectar la societat cal un esdeveniment més breu (437).
Representacions col·lectives  No com a mitjana de les individuals sinó com la societat pensa les coses de la seva pròpia experiència (holisme durkhemià; 439).
Per comprendre bé la funció, cal relacionar-la amb les condicions socials de les quals depèn.
Una representació col·lectiva, perquè és col·lectiva, ja presenta garanties d’objectivitat, perquè bé és per alguna cosa que s’ha pogut generalitzar i mantenir-se amb prou persistència. Una representació col·lectiva es troba sotmesa a un control indefinidament repetit: els homes que s’hi adhereixen la verifiquen per pròpia experiència (439).
Categories  Tenen la funció de dominar i embolcallar tots els altres conceptes: són els marcs permanents de la vida mental (443).
Classe  Marc capaç de comprendre el grup total de tots els objectes possibles que satisfacin la mateixa condició (443).
Noció del tot  No ve de l’individu. No hi ha categoria més essencial. Forma abstracta de la societat (444).
Tot el misteri desapareix des del moment en què s’ha reconegut que la raó impersonal no és sinó un altre nom donat al pensament col·lectiu (448).
Lectura 4.- Weber (1983). “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme”.
Comença definint l’esperit del capitalisme com a individualitat històrica – complex de relacions associades a la realitat històrica que agrupem conceptualment en un tot des del punt de vista de llur significació cultural (69).
L’ideal de l’home honrat digne de crèdit i la idea de l’obligació que té tot individu de procurar augmentar el seu capital – ètica peculiar – ethos (72) De capitalisme n’hi ha hagut a la Xina, i a l’Índia, a Babilònia, a l’Antiguitat i a l’Edat Mitjana, però a tots ells els mancà, com veurem, aquest ethos que és justament el què caracteritza el capitalisme modern (73).
El súmmum bonum d’aquesta ètica consisteix en el fet que l’adquisició incessant de diners i més diners, al mateix temps que una cura per qualsevol manca de fruïció immoderada (75).
El guany ja no és el mitjà per a la satisfacció de necessitats vitals materials de l’home, sinó que si l’home ha d’adquirir és perquè aquesta és la finalitat de la seva vida (75- acumulació de capital).
El deure professional – obligació que l’individu ha de sentir i de fet, sent davant el contingut de la seva activitat professional (76).
El capitalisme actual genera per la via de la selecció econòmica la mena d’individus que li convenen – límits del concepte de selecció- per tal de dur a terme aital selecció calia que nasqués aquesta modalitat prèviament com una concepció col·lectiva i no pas en individus aïllats (77).
El primer adversari contra el què hagué de lluitar l’esperit del capitalisme (entès com un nou estil de vida, sotmès a unes determinades normes , o a una ètica determinada) fou aquell tipus de mentalitat i conducta que hom pot anomenar tradicionalisme (83).
Tradicionalisme entès com aquell home que no desitja guanyar més sinó seguir vivint com sempre i guanyar només el què li fa falta – resistència del leitmotiv pre-capitalista (84).
El rendiment del treball decreix fatalment quan el salari no és suficient per a satisfer les necessitats mínimes de l’obrer  això acaba convertint-se  selecció dels més inútils (85).
Cal la mentalitat de la veritable professió o vocació  fruit d’un llarg i constant procés educatiu (86).
 La mena d’educació religiosa que és la pietista proporciona una conjuntura favorable a l’educació econòmica – capacitat de concentració, actitud rigorosament fonamental de sentir-se obligat a la feina, juntament amb un subtil sentit econòmic capaç de calcular els guanys, amb un auster domini de sí mateix i una moderació que incrementen de forma extraordinària la capacitat de rendiment en el treball  Treball com a fi per se, com a professió  allò que el capitalisme exigeix. – superem la parsimònia tradicionalista (86) Esperit del capitalisme – mentalitat que aspira a assolir el lucre a través de l’exercici sistemàtic d’una professió (87).
El tradicional estil de vida, pacífic i reposat desapareix per a obrir el pas a la sobrietat austera d’aquells que treballen i ascendeixen perquè el què volen no és gastar-s’ho, sinó enriquir-se, mentre aquells que encara romanen aferrats als vells costums no tenen més remei que limitar llur tren de vida (91).
Avui dia no sol haver-hi relació entre conducta pràctica i principis religiosos, i gairebé hom diria que la relació, si n’hi ha, és sobretot negativa (93).
El tipus ideal d’empresari capitalista no té res a veure amb aquest tipus vulgar o sofisticat de nou ric pervingut – es caracteritza pel fet d’odiar l’ostentació, el luxe inútil, el gaudi conscient del seu poder; el fastiguegen els signes externs del respecte social que se li tributa, perquè no s’hi troba a gust – trets ascètics (94).
Res del què constitueix la seva riquesa no ho posseeix per ell mateix; l’únic que de veritat posseeix és l’irracional sentiment del deure acomplert (94).
En la mesura que es mantenien fidels a la tradició eclesiàstica, llur activitat laboral era considerada, en el millor dels casos, com a quelcom moralment indiferent, i per tant, tolerat, però perillós malgrat tot per a la salvació de l’ànima en vista del risc permanent d’entrar en col·lisió amb la prohibició eclesiàstica de la usura (98).
El què ens hem de preguntar és quina mena d’idees varen determinar que una activitat, aparentment orientada tan sols vers el lucre, acabés integrant-se en la categoria de professió (Beruf), enfront de la qual l’individu se sent moralment obligat – aquesta idea del deure professional al conferir infraestructura ètica i legitimació de la conducta del nou empresari (100).
La noció luterana de Beruf.
Connotació religiosa – tasca imposada per Déu – existeix en els pobles protestants – la idea és producte de la reforma (Luter) – dogma central i comú a totes les denominacions protestants – rebutjat pel catolicisme (103-109).
La idea es va desenvolupar en Luter – considera el treball en el món com a quelcom que, malgrat ésser volgut per Déu, pertany a l’ordre de la criatura – treball com a fonament natural i indispensable de la vida (111).
L’acompliment de les obligacions intramundanes és a totes passades l’únic comí vàlid per agradar a Déu –qualsevol professió té davant Déu el mateix valor (113).
Qualsevol estat és bo i qualsevol ocupació és vàlida per assolir la salvació (118).
Luter pensa que l’individu ha estat col·locat per Déu – manifestació directa de la divina voluntat- cada individu té l’obligació expressa de romandre en l’estat i ocupació en la què Déu l’ha col·locat (119).
La noció luterana de beruf és de caire tradicionalista. Beruf és la tasca que Déu ha encomanat a l’home (125).
En la seva investigació, Weber sobre les relacions existents entre l’ètica del protestantisme primitiu i el desenvolupament de l’esperit capitalista pren com a punt de partida les obres de Calví, del calvinisme i les altres sectes puritanes (125).
Els efectes culturals de la Reforma han estat conseqüències imprevistes / no desitjades / no volgudes de l’obra dels reformadors (125).
La conclusió a la què s’arriba és que certs moviments religiosos protestants (calvinisme) han influït, com a conseqüència de les afinitats electives, en el desenvolupament del capitalisme.
Lectura 5.- Marx i Engels. “Tesis sobre Feuerbach” i “Bruno Bauer i el cristianisme primitiu”.
MARX.
1.- Feuerbach vol objectes sensibles, realment diferents dels conceptuals, però tampoc ell concep l’activitat humana com activitat objectiva. – a l’essència del cristianisme només considera l’actitud teòrica com autènticament humana.
2.- El problema de si el pensament humà pot arribar a una veritat objectiva no és un problema teòric, sinó pràctic.
3.- La doctrina materialista que diu que els homes són producte de les circumstàncies i de l’educació, oblida que les circumstàncies es canvien pels homes i el mateix educador necessita ser educat.
4.- Feuerbach redueix el món religiós a la base terrenal.
5.- Feuerbach no concep la sensorietat com una activitat pràctica, com una activitat sensorial humana.
6.- Feuerbach dilueix l’essència religiosa en essència humana , Amb tot, aquesta no és quelcom abstracte inherent a cada individu, sinó al conjunt de relacions socials.
7.- Feuerbach no veu que el sentiment religiós és un producte social.
8.- La vida social és essencialment pràctica.
9.- El més lluny que arriba el materialisme contemplatiu és a contemplar els diversos individus de la societat civil.
10.- El punt de vista de l’antic materialisme és la societat civil, el del nou és la societat humana.
ENGELS.
Les religions artificials no poden funcionar sense imposar-se o falsificant la història (314).
Bauer va veure a Filón, un jueu alexandrí, com el veritable pare del cristianisme. Els seus escrits neixen d’una conciliació de concepcions occidentals i orientals (314-315).
Les religions les funden les persones que senten necessitat d’una i que posseeixen el sentiment de les necessitats religioses de les masses (315).
El cristianisme, en el seu inici, era un fanatisme salvatge i confús. El desenvolupament dels dogmes i la doctrina moral pertany a un període posterior, en què s’escrigueren els evangelis i les epístoles dels apòstols (316). L’Imperi Romà, per la seva banda, condemnà totes les altres religions (319).
La situació era insuportable i no hi havia esperança de canvi, en totes les classes hi havia persones que, desesperades amb la situació material, buscaven la salvació espiritual i la trobaven en el cristianisme (319).
Es converteix en la primera religió mundial possible a causa del rebuig a les religions nacionals i cerimònies comunes i degut al fet de dirigir-se a tots els pobles sense distinció (320).
Lectura 6.- Pérez-Agate (2007). “El procés de secularització de la societat espanyola”.
Tres onades de secularització des del s.XIX fins a l’actualitat. Dos d’elles són resultat del vells processos històrics: 1) la secularització de les consciències (XIX-1936); 2) la laïcització de la societat i l’Estat (anys 60’s), arrels de la qual són molt anteriors (65).
La tercera de les lògiques la podem nomenar 3) la fallida de l’homogeneïtat cultural que comença amb el flux de la immigració transnacional (finals s.XX (90’s))(66).
Primera onada. Secularització de consciències. [XIX-1936] Baixada dels creients amb certa presència de la violència.
- Tendència general a Europa al debilitament progressiu de la pràctica religiosa, de l’adhesió institucional i l’acceptació de creences religioses tradicionals (Davie) Procés més fort en el nord que al Sud d’Europa.
Pèrdua d’importància de la religió en la consciència dels espanyols.
Forces secularitzadores representades per corrents polítiques pròpies de l’era moderna. Creix la llibertat de pensament entre certes elits urbanes.
Trobem actes anticlericals contra l’església que pretén perpetuar el seu monopoli de la veritat.
Segona onada. Laïcització de la societat i l’Estat. [60’s] Baixen practicants – passivitat (creixen catòlics no practicants).
- Caràcter més generalitzat.
- Actitud més passiva i desinteressada cap a la religió i l’Església catòlica – pèrdua d’interès.
La ment de les persones es centra en els fets més quotidians i materials.
Separació no conflictiva en les directrius de l’església, abandonament de la pràctica, però sense deixar de creure en Déu.
L’eficàcia dels rituals eclesiàstics a Espanya ve de la tradició i el costum.
Pèrdua d’influència de l’església sobre comportaments sexuals i fecunditat.
Tercera onada. La fallida de l’homogeneïtat cultural. [90’s] - - Segueix la disminució de l’autodefinició religiosa com a catòlic practicant, s’estabilitza el no practicant i creixen de manera important els LSA (agnòstics, indiferents, ateus i no creients).
Socialització dels joves allunyada de la religió.
Disminució de la importància de la religió.
Efectes culturals en les representacions col·lectives dels espanyols, en la cultura – la cultura va perdent les seves arrels catòliques.
Possibles crítica a la secularització (del propi autor).
- - El creixement de la població estrangera ha produït un canvi progressiu en la composició religiosa de la població: o Creixement important de la població musulmana.
o Increment dels evangèlics ja existents a Espanya com a conseqüència de la conversió d’importants sectors de la població gitana.
o Una proporció molt important dels països americans és catòlica i venen de països on aital religió està menys secularitzada.
Tot això provoca un augment de la presència de la religió, de manera substancial, a Espanya.
Lectura 7.- Berger (1997). “El pluralisme i la dialèctica de la incertesa”.
El pluralisme posa en risc tradicions i certeses de tot tipus. La diversitat d’opcions de conducta i de pensament que és present en el món modern fa que allò donat per descomptat (normes morals, creences religioses, etc) quedi exposat a qüestionament. Com a conseqüència d’això es pot donar el fanatisme (1).
La modernitat es caracteritza per un elevat grau d’incertesa (2).
El pluralisme és una de les principals causes de la incertesa moderna (3).
Estructura de plausibilitat  Fa referència a aquelles conductes o idees particulars que requereixen un recolzament social per ser creïbles (3).
Si les accions o pensaments tenen una estructura forta de plausibilitat, tindran una sòlida credibilitat; si l’estructura es debilita, floreixen els dubtes. La idea de la força significa simplement el grau de consens que rodeja a l’individu (3).
Pluralisme  situació en la què diverses creences i estils de vida interactuen contínuament (3).
El pluralisme debilita, per necessitat, la majoria de les estructures de plausibilitat (3).
Tot allò que es donava per descomptat en el lloc d’origen (poc pluralista), es torna qüestionable a les grans ciutats (molt pluralistes) (4).
Hi ha una minoria que necessita i de fet, anhela una certesa més ferma. Aquesta conforma la clientela de moviments fanàtics i sectes (5).
La relativització i el fanatisme s’alimenten mútuament. El procés de relativització malmet qualsevol certesa que l’individu pugui tenir. Alguns es senten alliberats, altres senten una càrrega d’incertesa que no poden aguantar. L’alliberació d’aital càrrega és el què ofereix el fanatisme (6).
La por a la incertesa desemboca en una conversió sobtada i violenta (7). El fenomen rep el nom de fonamentalisme. Fa referència a qualsevol moviment que proclami i ofereixi una certesa recent trobada. No queda limitat a allò estrictament religiós. A més dels religiosos, trobem també els polítics (7).
Processos de globalització cultural (8): - Cultura Davos – transmesa per l’elit empresarial.
Cultura del club acadèmic – globalització de valors i estils de vida de la intelligentsia occidental – xarxes acadèmiques.
Difusió a nivell mundial de la cultura popular occidental (Món MC) – mitjans de comunicació, publicitat...
Quan ens trobem una multiplicitat de missatges religiosos, la certesa de cadascun es veu reduïda (13).
El pluralisme imposa opcions, alhora, genera individualització, ja que l’individu ha d’escollir. Ja no es poden donar per descomptat els déus, s’ha de tenir fe (15).
Lectura 8.- Cornejo, M. (2012) “Religió i espiritualitat, dos models enfrontats? Espiritualitat. Ex. Sokka Gakkai (budisme).
 Religió alternativa.
 Pèrdua d’importància de la comunitat.
 Subjectivitat / Relativisme.
 La adscripció no implica adscripció a altres adscripcions.
 Els individus poden participar a les organitzacions i activitats sense adscripció.
Religió - Autoritat externa (col·lectiva, moral, Espiritualitat - Autoritat interna o pròpia (individual, institucional).
- Adhesió a una veritat externa.
- Caràcter repressiu, limita.
- Estructura rígida i jeràrquica.
viscuda, sensitiva) - Exploració de la veritat sobre un mateix i per un mateix.
- Caràcter obert, holístic.
- Relacions fluides, descentralitzades.
Els membres de Sokka Gakkai (budisme) reivindicaren la seva pràctica com espiritualitat.  a Sokka Gakkai hi ha organització i certa jerarquia estructurada.
Religió catòlica (positivitat, dependència d’un poder extern).
Espiritualitat (individu més autònom).
Manifestar la buidetat – Treure a la llum el jo personal.
Espiritualitat relacional – Oberta als altres i pròpia de les dones.
Espiritualitat utilitària – Centrada en un mateix, propi dels homes.
Molts que s’uneixen a Sokka Gakkai havien passat per un desengany espiritual.
Validació del coneixement religiós basat en l’experiència personal.
Les trajectòries de cerca espiritual són un element fonamental en la transició des del catolicisme cap al budisme.
Lectura 9.- Martínez-Ariño, J (2012). “Identitats i vivències jueves en la Catalunya contemporània : una realitat diversa i canviant”.
Creixent diversificació religiosa a la societat catalana inculcada a fluxos migratoris.
Judaisme a partir del s.XIX.
La separació entre l’esfera religiosa i social i la pèrdua d’hegemonia de la religió són les transformacions més importants.
Secularització del judaisme: - Externa: religió separada de l’adscripció ètnica.
- Interna: integració dels jueus a societats diverses.
Quatre grans fluxos migratoris a partir del s.XIX. (EXPLICAR).
Jueus catalans actuals 6.000-10.000 persones. Diferents corrents jueves a Catalunya.
Tipus d’identificacions amb el judaisme : a) religiosa – llei religiosa; b) tradicionalista – seguim tradicions; c) ètnia – transmissió sanguínia; d) política – Israel. Poc presents a Catalunya.
Postures molt diverses en el seguiment de les normes d’alimentació, de la celebració del shabat a casa, de la conducta dictada per la llei religiosa.
Tres tipus de participació comunitària: a) Expressiva – comunitat com a referència, sociabilitat , compromís.
b) Instrumental – satisfacció de necessitats. Ex. educatives.
c) Rotativa – participació en diferents comunitats, segons necessitats i serveis.
Característiques dels jueus a Catalunya: - Diferents identificacions i subcategories.
- Es pot qüestionar la llei jueva – component d’interpretació.
- L’alimentació és un àmbit molt normalitzat.
- Molta diversitat en el seguiment més o menys estricte d’unes o altres normes. – múltiples graus de conformitat amb la llei jueva.
- Heterogeneïtat.
Lectura 10.- García- Romeral (2013) “Comunitats islàmiques de Catalunya, passat i present”.
Han crescut els darrers anys.
1970 – primeres iniciatives creació llocs d’oració comunitària 1989 – reconeixement com a minoria religiosa a l’Estat espanyol.
90’s – expansió del reagrupament familiar.
95 – creixement exponencial.
Finals dels 90’s – oposició dels veïns a l’obertura de mesquites a 51 ciutats de l’Estat.
+2000 - + visibilitat. Major repercussió als mitjans de comunicació. Primera onada de musulmans nacionalitzats – universitaris.
Dècada 60’s – lloc de trànsit / mitjans 60’s – destí.
Els primers llocs destinats a l’oració – Barcelona.
17% dels llocs de culte a Catalunya – islàmics (sense incloure la catòlica).
La majoria dels musulmans de Catalunya són sunnites. Més minoritaris – xiisme.
Deobandi – moviment sunnita – importància del ritual i ajustar el comportament quotidià a la xaria (llei islàmica). – pur i auster ; pràctica privada de la fe.
El tabligh té com a finalitat la reforma de la societat a partir del canvi individual dels musulmans a partir de la base de l’Alcorà, la Xaria i la Sunna. Sis principis (119).
Salofisme – moviment modernista i renovador de l’Islam. S. XIX Egipte. Defensa unitat d’Al·là rebuig a mostres de politeisme (imams). Interpretació molt estricte i conservadora.
Minhaj_Ul_Quran – planteja una lectura de la Sunna moderada i “moderna”. Aposten pel diàleg interreligiós.
Dawat-e-Islami – moviment islàmic semblant al tabligh. Diferència (origen). Vol difondre el missatge de l’Islam. Fer tornar al camí correcte.
Sufisme – intent d’establir contacte amb la divinitat. Nombroses cofraries sufistes a Catalunya.
Important paper del mestre.
Característiques dels musulmans: - Alcorà.
- Àmplia diversitat d’orígens.
- Diferents maneres d’entendre la fe.
- Xiisme – imams. Consideració gairebé d’entitats divines dins de la comunitat // Sunnites.
- Xaria (llei islàmica) – deobandi.
- Altres conceptes importants: tabligh, salafisme, minhaj-ul-quran, dewate-e-islami i sufisme.
Lectura 11.- Casanova (2007). “La immigració i el nou pluralisme religiós”.
Estats Units i Europa com les principals destinatàries dels nous fluxos migratoris globals (13).
Una de les conseqüències més significatives de la immigració ha estat el creixement dràstic en diversitat religiosa. Amb tot, mentre a EUA les noves religions han contribuït a l’expansió del pluralisme religiós americà, a Europa presenten un nou repte, ja que trobàvem un pluralisme limitat i una tendència a la secularització (15).
A Europa, a més, ens trobem amb situacions molt diverses: mentre França és un estat laic, el Regne Unit és multicultural (16).
Amb tot, centrant-nos en Europa occidental com un tot, trobem dues diferències fonamentals respecte els EUA (16): - A l’Europa continental, immigració i Islam són quasi sinònims, excepte en el Regne Unit; fins fa molt poc la majoria d’immigrants havien estat musulmans. A més, la majoria dels musulmans són immigrants. Als EUA, en canvi, els musulmans representen un 10% aproximadament (no és mesurable) de la immigració. Trobem restriccions a la immigració àrab-musulmana des de l’atac de l’11S.
- La segona diferència té relació amb el paper de la religió i les identitats grupals religioses en la via pública en l’organització de la societat civil (17).
EUROPA A partir de la dècada dels 60’s, una part cada vegada més gran de la població ha deixat de participar en les pràctiques religioses tradicionals, mantenint, al mateix temps, nivells relativament alts de creences religioses individuals privades – deseclesiastització de la població i individualització religiosa (17).
Els debats a Europa posen de manifest la tensió entre el secularisme i el tipus de multiculturalisme que podria comportar un reconeixement públic de les costums, convencions i formes de vida dels musulmans i altres comunitats religioses immigrants. Totes les ciutats europees, amb tot, protegeixen el dret a l’exercici privat de la religió com a fonamental (19).
Exemple de la prohibició del vel a les escoles públiques franceses (20).
Discurs antimusulmà uniforme a Europa (21).
Les societats europees tendeixen a tolerar i respectar la llibertat religiosa individual, però tenen una major dificultat per reconèixer a la religió un paper legítim en la vida pública i en l’organització i mobilització d’identitats grupals col·lectives (21). La temptació d’identificar l’Islam amb el fonamentalisme és cada cop major (21).
EUA.
Trobem certa pressió perquè els immigrants s’adaptin a les normes religioses americanes (22).
Donat que els nord-americans tendeixen a ser religiosos, els immigrants a EUA tendiran a adaptar-se a la norma americana (23).
Totes les religions dels EUA, tant esglésies com sectes, independentment dels seus orígens, afirmacions o identitats eclesiàstiques es convertien en confessions formalment iguals davant la Constitució (24).
La religió i la raça juntes en la seva complexa interrelació constitueixen la clau de l’excepcionalitat americana (26). Si un no era blanc i protestant no podria ser plenament americà.
L’adició del catolicisme i judaisme com a confessions americanes alterà el sistema del confessionalisme americà (28).
La creixent migració global ha donat lloc a un creixement accelerat del multiculturalisme i pluralisme religiós que engloba actualment totes les religions globals (29).
La diferència entre les confessions i les esglésies europees és que aquestes mai han fet la transició complerta a associacions congregacionals voluntàries, romanent anclades a l’Església nacional de base territorial i a la parròquia local (30).
Actualment, el dilema més gran als EUA és com integrar l’Islam tal com abans es va fer amb el catolicisme.
Lectura 12.- Astor (2012). Context i conflicte: anàlisi de les causes de l’oposició a les mesquites a Catalunya.
L’oposició a les mesquites és més forta a Catalunya que a la resta d’Espanya (45). Destaca la tendència a la concentració dels musulmans en barris perifèrics, que sobretot es dóna a l’àrea metropolitana de Barcelona – en aquests municipis hi ha hagut manifestacions sobre la presència de mesquites.
31 municipis diferents han protestat per les mesquites des de 1990. Oposició molt intensa a l’establiment de mesquites (46).
L’autor entén per oposició a les mesquites l’intent que tanquessin mesquites existents o evitarne l’establiment (47).
L’any 2009, el 54% dels enquestats d’un estudi del CIS van dir que creien que l’oposició a les mesquites era acceptable (48).
No hi ha diferències gaire significatives si comparem l’oposició de les mesquites segons partit polític, només en destaquem que els votants del PP estan bastant per sobre dels altres (48).
Factors que expliquen el nivell d’hostilitat (50-51): - - La major part de la immigració a Catalunya era islàmica en els seus inicis.
Les persones relacionen el islamisme amb l’extremisme o fonamentalisme – prejudicis que fomenten la discriminació.
Actualment, hi ha més immigrants procedents de Llatinoamérica que d’Àfrica, però en les enquestes se segueix pensant que la majoria són africans.
Durant molt de temps s’havia associat la presència d’immigrants amb crim, drogues, formació de guetos... les mesquites simbolitzaven una presència duradora de musulmans en els seus municipis.
Una bona part dels residents dels municipis catalans pensen que la presència d’immigració dóna mala imatge (52).
En els municipis catalans està molt diferenciat el centre de la perifèria. És a la perifèria on s’establiren els immigrants espanyols i així ho van fer també els estrangers (53).
La concentració de musulmans i altres immigrants estrangers en barris específics és el què se sol anomenar guetos (53). Alguns barris de Barcelona també s’han omplert d’immigrants, sent estigmatitzats (53).
La intensa oposició a les mesquites de Barcelona té relació amb la creació de guetos ètnics en els seus barris (54).
Els habitants dels barris amb mesquites no es queixen només del soroll, problemes per aparcar i similars, sinó també del fet que deterioren l’espai públic (54).
Algunes manifestacions van en la línia de què si hi ha molts immigrants al barri, les propietats valen menys (55).
Algunes altres es donen en tant que es queixen que no es prioritzin les necessitats del barris (escoles bressol, parcs...) enlloc de les mesquites (55).
Oposar-se a les mesquites és vist com protegir el barri dels perills associats a la immigració (55).
El govern sovint ha instal·lat les mesquites a polígons industrials aïllats per evitar aldarulls (57).
Això genera segregació.
...