EL LLEGAT DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I LA RECONSTRUCCIÓ DE L'EUROPA OCCIDENTAL (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Historia contemporànea II
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 07/10/2014
Descargas 4
Subido por

Descripción

“La alargada sombra de la Segunda Guerra mundial ejerció una gran influencia sobre la Europa de la postguerra, sin que, en cambio, nunca llegara a reconocerse por completo” Tony Judt, Postguerra, p. 32
El nombre de països que hi participen en la 2na Guerra mundial (relació 28 a 61),

Vista previa del texto

TEMA 1. EL LLEGAT DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I LA RECONSTRUCCIÓ A L’EUROPA OCCIDENTAL 1.1. EL GRAN IMPACTE FÍSIC I MORAL DE LA GUERRA UNA GUERRA TOTAL “La alargada sombra de la Segunda Guerra mundial ejerció una gran influencia sobre la Europa de la postguerra, sin que, en cambio, nunca llegara a reconocerse por completo” Tony Judt, Postguerra, p. 32 El nombre de països que hi participen en la 2na Guerra mundial (relació 28 a 61), el nombre de morts (8 milions a 50-55-60 milions de morts), el nombre de morts de població civil (en totes les guerres anteriors el % de morts civils és molt més reduït, en la 2na GM hi ha més víctimes civils que combatents). A partir de l’etapa d’entreguerres fomenta la idea que l’avenç tecnològic contribueix a la criminalitat (Holocaust). Tots aquests elements ens fan que la Segona Guerra Mundial sigui una Guerra Total.
L’alliberament dels camps de concentració impactà els europeus. La visió dels camps evidencià l’aplicació del progrés científic per als objectius més inhumans (en un context occidental de món civilitzat). Molts dels espanyols alliberats a Mauthausen (el camp dels espanyols) no pogueren retornar al seu país d’origen ja que el fet d’haver marxat per la guerra els fitxava com a rojos per part de l’estat franquista (no son reconeguts per Franco).
Les víctimes del nacionalsocialisme es calculen a l’entorn dels 11,5 milions de persones (només per part dels nazis; la meitat jueus i l’altra meitat gitanos, homosexuals, esterilitzats, reclosos als ghettos, enemics polítics, víctimes de l’eutanàsia activa...). Inicia la idea que l’home civilitzat pot destruir. Es posa en evidència que l’home pot destruir físicament i moralment, posant en perill la supervivència de la pròpia humanitat.
El testimoni de Primo Levi (jueu italià) evidencià la necessitat de prendre mesures per evitar que els homes destrueixin la humanitat “Imagineu ara un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d'afinitat humana; en el cas més afortunat, basant-se en un pur judici d'utilitat. Es comprendrà aleshores el doble significat del terme "camp d'extermini", i estarà clar què volem expressar amb aquesta frase: jeure al fons>>. LEVI, Primo. Si això és un home, Barcelona: Edicions 62, 1998. (pàgs 32, 150-1)” No estem parlant només de destrucció física, sinó també destrucció moral causada per l’home. És un testimoni de dificultat, ja que els que sobrevivien als camps d’extermini no explicaven la seva experiència.
Per això al món de postguerra es fomenta la idea de “Mai més Auschwitz”, esdevingué una divisa comuna després de la Segona Guerra Mundial.
Per reconstruir el món de postguerra més val no parlar-hi (dels desastres de la guerra). En un determinat moment això canvia: El 12.1970 el canceller socialdemòcrata de la RFA Willy Brandt s’agenyollà davant el monument als herois del ghetto de Varsòvia en senyal de reconeixement. En el context de la Guerra Freda, un cap de govern occidental va a un territori comunista i s’agenolla per demanar perdó. És un moment de canvi d’etapa: demana perdó i reconeix el que havien perpetrat els alemanys (encara que ell mateix havia format part de la resistència); demana perdó per part del seu poble.
Només de manera progressiva s’ha anat imposant com una exigència històrica el reconeixement de les víctimes Alemanes y japoneses: ALEMANIA ha aceptado las culpas de la guerra, però Japón no ha tenido esa generosidad - LLUÍS FOIX - 12/04/2005 La Vaguardia - En Weimar fue un domingo de tristes emociones mientras un millar de personas, víctimas o parientes de las víctimes del campo de concentración de Buchenwald, se reunían en el teatro Nacional de la ciudad, en cuya entrada se levantan dos grandes estatuas de Goethe y Schiller. Se conmemoraba el 60.º aniversario de la liberación del campo por las tropas norteamericanas. Jorge Semprún, superviviente de aquella tragedia, recordó su amarga experiencia.
El canciller Schröder expresaba la vergüenza que deben sentir los alemanes por "el hambre, la enfermedad, el terror sádico y la muerte sistemática" que costó la vida a más de cincuenta mil internados, entre los que se encontraban judíos, prisioneros de guerra soviéticos y otros grupos humanos detestados por el régimen de Hitler.
El canciller pidió perdón a las víctimas y a sus familiares y evocó que la siniestra historia de Buchenwald continuó después de la derrota nazi, cuando el campo se convirtió en una prisión estalinista en la que murieron varios miles de internados. En varias ciudades chinas, muy lejos de Weimar, miles de manifestantes se concentraban en la embajada japonesa en Pekín y en los consulados nipones de Cantón y Shenzhen para protestar contra la revisión de los libros de texto japoneses sobre la ocupación de China entre 1931 y 1945.
Japón aspira a ocupar un puesto en el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas. Esta aspiración japonesa ha removido la memoria de los chinos, que durante trece años fueron ocupados por el imperio del Sol Naciente que formó parte más tarde del eje entre Berlín, Tokio y Roma. En sus espléndidas crónicas de China, Rafael Poch nos recuerda que entre veinte y treinta millones de chinos murieron durante la cruel ocupación de su país por los japoneses. En los libros de texto que entrarán en vigor el próximo curso se habla de aquella invasión como del incidente de China.
La matanza de Nanking, en la que murieron entre cien mil y trescientos mil chinos, se presenta como "dudosa" o, también, como "motivo de debate".
Durant la 2GM tots dos bàndols conculcaren les convencions internacionals: - Article 25 de la Convenció de l’Haia de 1907 (dret internacional de guerra) : “L’atac per bombardeig de qualsevol mena de ciutats, poblacions o edificis que no estiguin defensats està prohibit” - Protocol de la Lliga de Nacions de 1938 que estenia l’article 25 als assalts aeris: “El bombardeig intencionat de les poblacions civils és il.legal [...] Els objectius que s’ataquin des de l’aire han de ser objectius militars legítims i han de ser identificables” Els bombardejos de Guernica i Coventry exemplifiquen la conculcació de les convencions internacionals referents a bombardejos per part de l’Alemanya nazi. Els bombardejos aliats sobre Alemanya i Japó en la part final de la Guerra s’han interpretat com un preludi de l’atac atòmic. Un altre exemples és La Venècia de l’est va ser bombardejada al 1945 no s’acabà de reconstruir fins el 2005.
Després de la fi de la Guerra Freda, la historiografia ha debatut “si” i “com” tractat el tema dels bombardejos. Va ser força polèmic ja que resultava un tema tabú.
LA DECISIVA CONTRIBUCIÓ SOVIÈTICA La derrota alemanya a Stalingrad de 1943 fou decisiva per al desenvolupament de la Guerra ja que provà a l’URSS i als seus aliats que els alemanys no eren invencibles. La progressió dels aliats occidentals fou lenta.
L’arribada dels aliats a la frontera amb Alemanya va ser molt dificultosa i fins a Berlin es prolongà gairebé un any. Sense l’impuls soviètic des de l’Est, la victòria aliada hauria estat molt més difícil.
La doble capitulació de l’exèrcit alemany s’ha interpretat com un preludi de la Guerra Freda. La polèmica s’obre sobre el principi de la GF: ja hi era abans de la GM, però es va callar per vèncer un enemic més gran.
La prova d’això és la signatura separada dels tractats de rendició i pau.
- 8.5.1945. El general Alfred Jodl, cap d’operacions de l’alt comandament alemany, signa el document de rendició incondicional d’Alemanya al quarter general d’Eisenhower a Reims, França.
9.5.1945. El mariscal Keitel rubrica la capitulació davant l’alt comandament de l’exèrcit soviètic a Berlín Els bombardejos a les ciutats del Japó des de finals de 1944 causaren més de mig milió de morts i una immensa destrucció. És aquí on es pot observar de nou com no es compleixen les lleis internacionals. El llançament de bombes atòmiques sobre Japó va empènyer la humanitat al límit de la destrucció tecnològica. Cal reflexionar sobre la tecnologia com element de destrucció.
El govern japonès no s’esperava l’atac atòmic i, per tant, no sabia com reaccionar ni quines indicacions donar a la població. En aquells moments el Japó també comptava amb part d’esclaus coreans (context històric d’ocupació del país). Es calcula que, en les 48 hores que seguiren al llançament de la bomba, morí a l’entorn de la meitat de la població d’Hiroshima i gairebé la meitat de la ciutat quedà en runes. Tres dies després de la d’Hiroshima, els EEUU llançaren una segona bomba sobre Nagasaky. A Nagasaky, les víctimes immediates de la bomba es calculen en una tercera part de la població i a l’entorn d’una quarta part de la ciutat quedà en runes El llançament de les bombes ha donat lloc a intenses controvèrsies: • Era justificat en aquell moment? Hi ha qui pensa que era justificat per acabar ja la Guerra • L’objectiu era rendir el Japó o espantar l’URSS? • Per què també Nagasaki? Perquè els japonesos encara no s’havien rendit (després d’Hiroshima), però és clar, encara no s’havien trobat.
• Atac terrible o element dissuasori efectiu? Hi ha qui pensa que és un atac terrible que no es pot tornar a repetir. Per l’altre costat es parla de “La seguretat com a filla del terror”: queda tan clar que no les podem tornar a tirar que sorgeix una certa seguretat de que no es tornarà a repetir.
La guerra del Pacífic tingué efectes a llarg termini no desitjats pels aliats occidentals: impuls a la descolonització d’Àsia i a la victòria comunista a la Xina. Els territoris ocupats que fins llavors trobaven justificada la colonització (per la superioritat occidental), ara qüestionen per què l’occident (que ha demostrat tenir defectes) ha de seguir exercint el seu predomini. Occident no és infal·lible i ha necessitat l’ajut de les seves colònies per sobreviure.
Des de 1945 el nombre de països amb armament nuclear no ha deixat de créixer. El NPT (70) no ha modificat aquesta progressió ascendent (contradicció enfront a la seguretat com a filla del terror). Hi ha tota una sèrie de països (els que no signen el tractat de no armament nuclear) que han expandit les seves armes. Llavors, quins son els països perillosos? UNA GUERRA INACABADA Després de la Segona Guerra Mundial, el tractat de pau amb Alemanya no se signà fins al 1990.
Les guerres s’acaben si hi ha tractats de pau que defineixen les condicions de la postguerra. El tractat de pau amb Alemanya de signa al 1990 (quan caldrà fer la unificació alemanya). Fins aquí no se signa el darrer tractat de pau. El procés va ser força llarg, ja que els primers tractats de pau van ser signats pels petits perdedors. El Japó, per exemple, va signar al 1951 en el context de la Guerra de Corea. Tanmateix, els tractats van ser molt criticats. El tractat de Viena, pel seu costat, no es signa fins la mort de Stalin com a signe de bona voluntat per part dels soviètics.
Després de la 2GM, el tractat de pau amb Alemanya no se signà fins a la tardor del 1990.
- 10.2.1947: L'ambaixador Antonio Meli Lupi di Soragna signa a París el Tractat de Pau per a Itàlia 8.9.1951: El primer ministre del Japó Yoshida Shigery signa el Tractat de Pau a San Francisco 15.5.1955: Signatura del Tractat de Viena en presència dels ministres d'Afers Estrangers Dulles (USA), Macmillan (GB), Pinay (F), Molotov (URSS) i Figl (Austria) 12.9.1990: Signatura del Tractat 2+4: Dumas (F), Schewardnadse (URSS), Baker (USA), Gorbatschov (URSS), Genscher (RFA), de Maizière (RDA), Hurd (GB) “Hem arribat a reconèixer que la Segona Guerra Mundial, juntament amb l’Holocaust que en va ser un element fonamental, va ser l’episodi que més va marcar el segle XX, i fins i tot el món que coneixem. Aquest reconeixement ha augmentat amb el pas del temps. [...] El fet que el seixantè aniversari del final de la guerra superi les commemoracions anteriors ens suggereix que la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, d’una banda estan passant del territori del trauma emocional continuat al de la història i que, d’altra banda, el seu paper en la història es considera ara més fonamental que quan els esdeveniments eren més propers” Kershaw, Ian (2005): “La segona guerra dels trenta anys”, L’Avenç, 307, pp. 14-20 <<Després de l’experiència de la guerra, una mera restauració de la situació de pre-guerra implicava fer marxa enrere cap a les anteriors febleses, que no s’havia après cap lliçó d’aquesta terrible experiència [...] la paraula “renovació” legitimava l’ordre de postguerra: s’havien après lliçons, s’havien superat les febleses de pre-guerra>> Lagrou, Patriotic Memory and National Recovery in Western Europe, 1945-1965, Cambridge University Press, 2000, p. 22.
...