TEMA 1; VIGILAR Y CASTIGAR (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Programes d'intervenció
Año del apunte 2017
Páginas 14
Fecha de subida 01/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

María Aperador Montoya Programas de Intervención TEMA 1. VIGILAR I CASTIGAR. MICHAEL FOUCAULT Michel Fooucault era un Filòsof i psicòleg. Era homosexual, i això és important tenir-o en compte, perquè d’alguna manera ell vivia fora de la norma. Els seus estudis de psicologia i la seva pràctica el van fer qüestionar-se molt les formes d’intervenció d’aquell moment de la psiquiatria, la medicina, la psicologia, i per això ell es preguntava i sobre el que es centrava els seus estudis era: Què és allò normal? què és el que es considera com a normal en la societat? Que una persona estigui “boja” és causa d’una psicopatia o és per culpa de l’educació que ha rebut i del seu entorn? Foucault es preguntava per què les coses són com són, ja que per a ella res és casual.
L’obra que treballem aquí és “vigilar y castigar” , que es tracta d’una genealogia de com ha sigut el càstig al llarg de la història, i ell es fixa en un moment de canvi que és important. Ell va estudiar com les societats castiguen el delicte i quin sentit té el càstig (Què és?), i ell se’n adona que a partir del segle XVII ni hi ha un canvi important, i poc a poc, es va anar passant del suplici cap a una forma de càstig diferent que ella nomena com l’economia del temps, que és el que tenim ara.
1. Economía del càstig Ell s’adona que quan estaba davant d’una persona que habia comés un delicte la societat reaccionaba amb un esperit de vengança, amb una especie de suplici.
Suplici; Quan prlem de suplici parlem de que el càstig es fisic, sobretot a la edat mitjana, el cos era qui rebía el càstig (si algú habia robat, se li tallaba la mà). Tenim que el cos es el blanc, es a dir, que es el protaognista de la historia. A més el càstig era un espectacle, era un ritual, tothom estaba convidat al suplici, per veure com el castigaben, això ho feien servir per advertir a les persones de qué els pot passar si cometen el mateix delicte. En una epoca en la que no hi han documents que es guardin, ni expedients jurídics, es important que el cos tingui algún simbol que digui què ha fet aquesta persona.
Per exemple, había sigut una injúria portaba algo a la cara. Hi havien pistes per a que les persones sapiguessin que habia fet. El castig final podrría ser la mort, pero no era necessari. Es important veure que el cos era el blanc del castig perque tothom sabia quin delicte habias comés només miran-te. El cos era l’element juridic. Qui executaba? Els botxi. Per a ells també era una cosa dificil de dur a terme, perque també es guanyaven la fama de asessins, i per tant van començar a sortir les crítiques.
El càstig era una questió de venjança, ja que es basaba en el dolor i en el patiment de la perosna.
Algunes formes de suplici són; morir cremat, desmembrar les persones, la forca, penjar als culpables...
moltes vegades també s’utilitzaven marques, es marcava a la persona per identificar-la com a culpable María Aperador Montoya Programas de Intervención d’un delicte, per exemple als lladres els tallaven les mans, o bé es marcava amb foc sobre la pell. A més, com és clar, les persones no es deixaven torturar, es resistien, i mentre es va mantenir el suplici s’incorpora la tecnologia per millorar les formes d’exercir patiment.
Llavors, el que veu Foucault és que es comença a posar en marxa un discurs en contra del suplici. La perspectiva va començar a canviar i es va posar sobre la taula el tema de la humanitat, i que s’havia de canviar l’execució penal i fer-la d’una forma més humanitària. Però a Foucault tot això li fa mala olor i pensa que no és possible que es produeix un canvi tan gran simplement per la raó de la humanitat.
A partir d’aquí, en la revolució francesa, s’inventa la guillotina, per intentar humanitzar una mica més el càstig, s’intenta que la mort sigui més suau, que no faci patir. Aquí comencem a veure aquest canvi del suplici a un càstig més humaitzador. L’origen de la guillotina era que s’utilitzava pels nobles. Si s’enxampava a un noble delinquint, se li perdonava el suplici i simplement passava per la guillotina.
Però a partir d’aquí es va començar a reclamar una justícia igual per a tothom. A Anglaterra es va intentar fer una cosa semblant amb l’invent de la forca. Tot i que encara no era del tot just, ja que si es tractava de nobles i podien pagar una mort mes “suau”, podien permetre’s morir amb la guillotina, però les persones de classes socials més baixes acabaven a la forca.
Foucault pensa que el discurs de la humanitat només és una “tapadera” per a que el poble es tornés a posar de part del poder polític i no de la part dels castigats. I per això Foucault comença a estudiar en profunditat el suplici, quins efectes té a nivell social, per què està pensat d’aquesta manera, cap a on va a aquest desplaçament cap a la humanitat, que produeix a nivell social, perquè probablement la resposta al canvi la trobarem aquí, i no en el discurs de la humanitat.
Economia del temps; Poc a poc, això va anar cambiant, va apreixer la guillotina per a que les perosnes no patissin, d’aquesta manera els butzins ja no feien aquesta feina. Foucault veu que es va cambiant el suplici i es va passant a una economia del temps. Hem de veure que el suplici es molt fort. Això es va dur a terme cap al segle 19. Tot a europa va cmabiant paulatinament del suplici a la economia del temps. Es va passar d’un castig fisic a una art que li diuen del patiment “sutil”, aquest patiment es transforma, ja no estaben buscant un patiment fisic si no que el que busquen (el cos segueix sent un instrument) es el cos per fer-li mal, si no que el que es fa es separar al cos de tot allò que li agrada, (ja no pot sortir al carrer, ja no pot tenir relacions sexuals), es a dir, passem a la economia dels drets suspesos, ja no es pot fer allò que t’agradava.
María Aperador Montoya Programas de Intervención Després el castig va passar de ser un espectacle, a ser la part oculta del sistema penal. Perque en els ultims temps del suplici es que va apareixer les persones qe pensaben que eren unes practiques molt cruels. Quan això comença a passar, la idea es intentar ocultar el castig, perque si el càstig era public hi havien motins.
En la economia del temps el que es busca es intentar canviar la persona, ja no es mira en el passat, el que es mira es curar i transformar a la persona per aque no torni a cometre un altre delicte, això es important, perque es clau en el sistema que tenim ara.
Qui executaba en aquest cas la condenma? Els tècnics, aqui es on començen a aparexer els tecnics, que son els criminolegs, psicolegs etc. El que es fa es externalitzar, fins ara el sistema es el qe tenia tota la responsabilitat de evaluar el tipus de càstig, llavors aquí el que fa el sistema es incorporar altres tecncis que ademes tots tenen una relació directa amb la ciencia. Qui ajuda a saber si aquella proba es valida o no? Doncs un forense, qui ajuda a fer una valoració de la reincidencia? Un psicoleg o un criminoleg.
2. Desplaçament del cos al alma Foucault no s’acaba de creure la idea de que tot canviés tan ràpid per unt ema d’humanitat, i el que diu és que ell veu un desplaçament del cos a l’ànima (es produeix en el canvi del suplici cap a un càstig més resocialitzador), que és més important controlar el que les persones pensen i senten, que no pas utilitzar el cos com a mitjà per controlar a les persones.
Llavors, ell ens diu que, si ens fixem, quan parlem de crims i delictes, realment no només s’està jutjant el comportament delictiu, el fet, sinó que també s’està jutjant qui ho ha fet, i a partir d’aquest “qui” es comença a estudiar tot el que es relaciona amb passions, anomalies, patologies i inadaptacions.
D’alguna manera una persona no pot estar boja i se culpable alhora (com sabem, existien eximents).
I aquí comença tot el gran discurs de la rehabilitació i del a reinserció. Volen transformar a les persones perquè a partir d’aquí no només es jutja el comportament delictiu, sinó també a la persona.
Busquen la rehabilitació d’aquesta, i a partir d’aquí arribem al sistema que tenim ara.
Aquí cobren molta importància els informes forenses i els tècnics. Els tècnics avaluen aquests àmbits en els que podran veure si la persona té alguna patologia, i així, els jutges deixen de ser els protagonistes, ja que aquests només tenen coneixement de lleis, necessiten els informes forenses que els informaran sobre l’estat de la persona i els permetrà prendre una decisió o una altra María Aperador Montoya Programas de Intervención En el moment en que les persones deixen de recolzar el poder i comencen a empatitzar amb els condemnats, els jutges deixen de voler ser els responsables i passen la feina als tècnics, que s’encarregaran de veure quin és l’estat de la persona.
Aquí la pena també canvia. Ja no és un càstig, sinó que és una intervenció per transformar. Utilitzen el coneixement científic per orientar el càstig.
La psiquiatria, la criminologia y la antropologia criminal tracten de proporcionar coneixement científic capaç d’orientar el càstig no solament de les infraccions si no també sobre els individus.
3. Externalització Això ens porta a la idea de l’externalització del càstig. Per tant, quan hi ha aquest canvi i hi ha el desplaçament del cos a l’anima, també hi ha un desplaçament d’actors. El carnisser anava cap al cos, i els científics i tècnics s’encarreguen d’assessorar a la justícia de què és el que està passant i sobre que han de fer. Tots els valors que defineixen a la justícia (la imparcialitat, igualtat, etc,) provenen d’aquest canvi que es va produir.
Aquesta internalització es dóna per la necessitat d’evitar que l’operació sigui únicament un càstig legal, ja que intervenen altres elements de valoració de les persones, com els informes forenses i psicològics que hem anomenat. Primer es mira la persona per saber com s’ha d’intervenir sobre aquesta, i després s’estableix la pena. Ens interessa l’ànima, no el cos.
Tot i que ja no hi ha un càstig físic (que en la presó es pot considerar que existeix un càstig físic en certa manera perquè la persona està tancada i no pot sortir), segueix havent-hi un càstig, si més no, psicològic. Una persona a la presó segueix patint, d’una altra manera, però pateix. Quan es va començar a produir el canvi, es va utilitzar la tecnologia per intentar disminuir el càstig físic, però ara amb aquest nou canvi s’intenten buscar elements per disminuir el patiment de l’ànima, i això es fa a través de la farmacologia, més concretament amb la psicofarmacologia. Aquesta està molt vinculada a aquest desplaçament del cos a l’ànima. La presó provoca estrès, ansietat, depressions... i com que no ens interessa el patiment del cos, s’utilitza la farmacologia per a disminuir el dolor físic i que la persona s’adapti a la nova vida dins la presó i es centri en comportar-se correctament per rehabilitarse.
4. Suspensió dels suplicis Humanizació o microfísica del poder? Microfísica del poder: poder-saber María Aperador Montoya Programas de Intervención Llavors, després de veure que la humanització no era l’element central del canvi, Foucault es pregunta: tot aquest canvi que hem vist és per una qüestió d’humanització o bé per una microfísica del poder? Tenim una tendència a pensar que el poder el té algú, com per exemple el sobirà, però Foucault deia que el poder està per tot arreu, i que està en les relacions que tenim tots nosaltres i que encara que estiguis amb un sobirà que té un poder sobre tu, l’altre encara té una mica de poder, com per exemple poder resistir-se, poder a no obeir, e que sigui, poder ferir alguna forma de resistència i això s’anomenen relacions de poder. El poder està en les relacions.
Llavors, la idea de poder de foucault té a veure amb que hem de fer un canvi i deixar de veure què estem intentant reprimir amb el poder, sinó que el que hem de mirar és què intentem produir. Es a dir, hem de deixar de preguntar-li al poder “que estàs intentant reprimir?” (que clarament és el delicte, en aquest cas), sinó que hem de preguntar-li “que intentes produir amb tot això?”. Si ens adonem, una presó es com un gran laboratori humà, en el que hi ha totes les persones “poc desitjables” totes juntes, les 24 hores del dia, amb un munt de psicòlegs, educadors, etc., observant-los tot el dia. Llavors què volem produir amb tot això? Saber. Volem conèixer. El saber encara ens dona més poder.
Aquest és el binomi que proposa Foucault. PODER-SABER. Es com un peix que es mossega la cua.
Deixem de mirar per a què utilitzem el poder i el que mirem és per què produïm amb el poder, i veiem que amb el saber encara tenim més poder i el que mirem és què produïm amb el poder, i veiem que amb el saber encara tenim més poder, ja que com més coneixes una cosa,, millor la podràs controlar.
Si hi ha quelcom que no coneixem, necessitem generar saber sobre allò, perquè sinó som vulnerables.
Generant saber, alhora generem poder.
Per a ell aquest desplaçament del cos a l’anima és l’espai d’intervenció en el que es produeixen aquestes micro-relacions de poder, en el que hi ha una relació entre tècnics i les persones observades.
A més, en aquesta relació poder-saber, hem de tenir la visió de que es tracta d’una tàctica política, es a dir, hem de començar a pensar que el càstig, la rehabilitació, la intervenció... tot el que ens envolta el tema penal és una estratègia, com a estratègia està buscant alguna cosa, que és reprimir el delicte i produir una transformació.
Llavors Foucault arriba a la seva conclusió i mostra que aquest canvi del cos a l’anima, la voluntat de transformar... no es va produir perquè fóssim més humans, sinó perquè és una tecnologia de poder.
Suplici: pena corporal dolorosa més o menys atroç María Aperador Montoya Programas de Intervención El suplici, com hem dit, havia de produir un dolor físic (que també va acompanyat de dolor psicològic, però aquí no ens interessa). S’ha de poder apreciar, comparar o jerarquitzar, és a dir, que les persones han de saber identificar quin càstig rebran si realitzen aquella acció.
Aquí el que passava era que en aquesta època qualsevol persona podria posar una denuncia contra una altra y llavors els justes podien agafar qualsevol denuncia, fins i tot si era anònima, i la persona no tenia cap relació amb el procés judicial, o sigui que la persona sabia que estava dons d’un procés d’instrucció, però no sabia de què se l’acusava, qui l’havia denunciat, etc. Això volia dir que tot el poder de la part jurídica estava en el poder sobirà. La gent del poble no tenia cap mena de poder. La persona estava totalment desprotegida.
Llavors a partir d’aquí comença a sortir la necessitat de crear tècniques per descobrir la veritat, ja que en aquest moment qualsevol persona podia denunciar a una altra per qualsevol cosa i fins i tot per coses que podien ser mentida, i per això era necessari que hi hagués algun tipus de procediment per establir la realitat. Aquest procediment era el de tortura i el del jurament. Era necessari que la persona acusada fes una confessió de la seva culpabilitat de la manera publica, i per això valia qualsevol cosa. La confessió era la prova definitiva.
La tortura s’instaura com una pràctica habitual per intentar aconseguir la confessió. Però, s’ha de veure una diferencia entre el suplici i la tortura, ja que no és el mateix. La diferencia es el final, ja que un suplici acaba amb la mort, perquè una sentencia, en canvi, la tortura es un procediment que, mitjançant el dolor, intenta treure una confessió, sense arribar a la mort. La finalitat de la tortura es aconseguir la confessió i la finalitat del suplici es alliberar les animes (tot el dolor i el patiment que es sofreixi a la terra es restarà del càstig diví, quan l persona “vagi al cel” ja haurà patit suficient i no haurà de patir mes). El suplici era més llarg que la tortura, ja que amb la tortura, quan tenim la confessió parem, però amb el suplici hem d’arribar a la mort.
Suplici i delicte Amb el suplici, moltes vegades el que passava és que es reproduïa el delicte, es a dir, que la persona era castigada de la mateixa manera que el fet que havia comès. Si una persona havia matat a algú, aquesta havia de ser castigada amb la mort, si una persona havia robat quelcom, segurament havia de pagar una multa....d’aquesta manera es reproduïa el delicte comès.
El culpable es el pregoner de la seva pròpia condemna. Agregar a la confessió forçada un reconeixement espontani i públic (tregua per aportar més informació). S’utilitzaven els suplicis simbòlics que donaven compte de la naturalesa del crim. El patiment del suplici prolonga el de la María Aperador Montoya Programas de Intervención tortura, en aquesta res estava decidit mentre que en el suplici la mort es segura y es tracta de salvar l’anima. La crueltat de la pena es rebaixa al càstig diví.
Suplici com a ritual polític El suplici sempre s’ha d’analitzar com un ritual polític, com una tecnologia del poder. Quan algú comet un delicte no només comet un delicte contra la víctima sinó també cap al sobirà. El càstig és una forma de venjança social i del sobirà (per això es feia en públic). Per això, també, es un càstig exemplar, perquè així diem a la resta de persones que si fan quelcom semblant, el sobirà té el poder de castigar i per això no el podem desobeir.
Però a partir d’aquí el sobirà comença a tenir problemes, perquè les coses comencen a canviar en el moment en que comença a canviar la naturalesa del delicte i la gent que va viure el suplici ja no està d’acord amb els sobirà i emfatitza amb el suplicat. D’aquí la importància de la confessió.
5. El càstig generalitzat Context Cap al segle XVII es comença a qüestionar si es necessari el suplici i cap al segle XIX va canviant aquesta idea del càstig al cos i es passa a l’ànima, com hem dit abans. La idea es que ara s’ha de mirar al criminal des d’un altre punt de vista i comencem a posar el criminal com un objecte d’intervenció.
Amb el suplici el delinqüent era agafat i suplicat, però ara s’intenta pensar quin tipus d’intervenció es pot fer amb aquesta persona, que no sigui el suplici. Aquí comença a prendre importància la reincidència i es comencen a preguntar perquè la gent delinqueix, si es a casual d’alguna malaltia, etc.
Quant passa tot això? Hi ha tot un seguit de canvis contextuals importants. Per començar, augmenta la riquesa en general, i quan augmenta la riquesa, uns tenen més que altres i de la mà d’això venen delictes de robatoris i contra la propietat privada, i com veiem, es produeix un canvi en la tipologia delictiva. Els delictes es van fent més suaus. I per això, si cada cop hi ha menys delictes de sang i son cda vegada menys greus, es comença a pensar en la possibilitat de gestionar el càstig d’una altra manera. A més, també es va produir un gran augment demogràfic, cosa que produeix un enfortiment de la comunitat i per això la idea del suplici i que sigui públic comença a decaure. I un altre problema que hi havia era que la justícia era irregular, hi havia moltes instancies molt jerarquitzades per el poder monàrquic.
Semiotècnica del càstig María Aperador Montoya Programas de Intervención Tot aquest context és el que facilita que es pugui produir un canvi. La idea ja no és castigar menys sinó castigar millor. Es a dir intentar que puguem transformar alguna cosa, i això fa que sigui necessària una especialització per delicte i a partir d’aquí es comencen a crear diferents tribunals que es centren en delictes concrets , com en el frau. Hi ha una especialització dels jutjats i es canvia la mètrica penal, es pensa en una intervenció transformadora per poder calcular la pena que s’ha d’imposar i sempre es mira al futur. Amb el suplici es mirava al passat, amb lo que la persona havia fet i segons lo que hagués fet s’imposava el càstig, i ara el que es mira es el futur, en evitar la possibilitat de la reincidència.
Els criteris que s’imposen per poder calcular o dissenyar les noves penes són: - Regla de la quantitat mínima. Amb aquesta regla, hem d’aconseguir que el dany que s’imposa a la persona sigui major que el benefici que la persona pugui treure delinquint. Ha de ser major el cost que el benefici, tal i com explica la teoria de l’elecció racional.
- Regla de la idealitat suficient. Aquí lo important és la IDEA del dolor, no torturem el cos, però si que hem de tenir la potencia de crear una idea de dolor, és a dir, que la pena et causi un dolor (ideal) que d’alguna manera et faci desistir de cometre un delicte. El fet que la gent tingui por d’entrar a la presó, és culpa d’això, de la idea de dolor que s’ha creat.
- La regla dels efectes laterals. Aquesta regla seria semblant a la prevenció general, la pena s’entén mes enllà de la persona que estàs castigant. Aquí el que interessa és que la resta de persones de la comunitat vegin què pot passar si realitzen les conductes que es castiguen i que s’abstinguin de realitzar-les, per això fa referencia als efectes laterals.
- Regla de la certesa absoluta. Aquí el que interessa es que per primera vegada sorgeix una legislació escrita, en la que s’especifica que és delicte i que no.
- Regla de la veritat comú. En aquest cas, busquem proves que siguin objectives i imparcials sobre els efectes que s’han denunciat. Aquí s’afegeixen els científics, els tècnics, la investigació científica, els forenses...
- Regla de l’especificació òptima. Això vol dir que, quin és l’objectiu ara del càstig? La no reincidència. El risc de reincidència depèn del tipus de persona, i per això en aquesta regla es demana que s’ha d’especificar el tipus de persona ( si té alguna psicopatologia, etc) i el tipus de delicte, i aquí entren en joc els criminòlegs, psicòlegs...
A partir de tot això, comença a agafar importància la individualització de les persones, la individualització del delinquent. Les penes s’individualitzen al tipus de persona i al tipus de delicte, a cada persona se li aplica un tractament diferent, d’acord amb les seves necessitats i la seva historia, i aquest és un dret que tenen les persones que estan internes en un centre penitenciari.
María Aperador Montoya Programas de Intervención 6. La benvinguda de les penes Criteris Seguint la idea de les regles, el que s’intentava era trobar alguna idea que fos desavantatjosa per intentar que les persones no es plategessin delinquir. Que les desmotives a delinquir. Però això, també havia de tenir una sèrie de criteris, com: - Eliminar l’arbetriarietat.
- Invertir la relació de les intensitats de manera que les desavantatges de cometre el delicte siguin mes visibles que els plaers que aquest aporta.
- Hi ha d’haver modulació temporal. Si apliquem cadena perpetua, anem en contra d’aquesta idea que les persones no reincideixin. No han de ser ni molt llargues, ni molt curtes, perquè si no ens donarà temps a canviar la persona.
- Quin es el blanc del càstig?. Hem de castigar a la persona i la resta de persones han de veure que no podem fer allò que es castiga. I això s’ha de fer visible d’alguna manera i es fa a través de codis.
- Disposició escènica. Abans l’escena l’ambientava el suplici, que d’alguna manera reproduïa el delicte que s’havia comès, ara el que apareixerà serà algú que llegirà les lleis, hi ha una comunicació.
- El discurs com a vehicle de la llei. Aquí la idea es que, a partir del llenguatge, comuniquem, i això no ho fem només amb els codis penals i amb els mitjans de comunicació, sinó que també ho fan els pares a casa amb els nens, expilant que esta be i que no.
Aquí arribem a un punt en el que la presó es la pena que més fa servir, però que no compleix els requisits que hem dit abans. Es una pena més però que a més moltes vegades, serveix com a marc per aplicar altres penes.
Quan la presó apareix, es molt criticada pels reformadors de les lleis perquè diuen que no acaba d’adequar-se als criteris. Per exemple, en el cas d’eliminar l’arbitrarietat (és a dir, que per a cada delicte una pena), la presó es salta aquest criteri, perquè amb la presó es castiguen molts delictes diferents.
Es crea una nova arquitectura tancada, complexa i jerarquitzada que s’integra en el centre del aparell estatal. Una forma de dominar el cos dels homes completament diferent.
En el centre de Rasphuis hi ha tres grans principis: - La duració de les penes està determinada per la administració en funció de la conducta del condemnat María Aperador Montoya - El treball obligatori que es fa en comú - Els presos reben un salari pel treball realitzat Programas de Intervención Es tracta del vincle entre la teoria, del segle XV, d’una transformació pedagògica i espiritual dels presos a través del treball continu i les tècniques penitenciaries imaginades en la segon meitat del s.
XVIII.
7. El paper de les normes i l’examen Faucault va començar a fer n estudi sobre quines eren les raons reals per les quals es van produir el canvi en el tipus de càstigs.
La microfísica del poder fa referencia a com aquest poder acaba introduint-se en els cossos de les persones. Com podem modificar a les persones mitjançant el poder disciplinari (a través de les normes).
Per això Foucault ens parla de cossos dòcils, perquè son cossos que canviaran.
El cos és un objecte de poder. Com hem dit, ara ja no importa tant el cos, sinó l’anima, però tot i així, l’anima esta mediatitzada pel cos, el cos continua sent un element sobre el que estem actuant. I llavors, en aquesta època es comença a pensar com es poden controlar els cossos, com podem aconseguir que la gent faci el que nosaltres vulguem.
El primer que estudia Foucault és una intervenció que es va dur a terme sobre uns soldats. Es varen agafar una sèrie de persones que treballaven en el camp i les varen transformar en soldats. S’agafa un cos que, estratègicament i políticament no són productius, i se’ls torna productius i del que es tracta és de dominar aquests cossos, i com? Amb exercici.
Aquestes persones reben hores i hores de formació i entrenament, d’aquesta manera que els puguin arribar a controlar completament. Així, s’acaba construint un cos dòcil, que es pot controlar. Es forma una relació docilitat-utilitat i la conseqüència d’això es una disciplina. Hem de tornar dòcil un cos que de manera natural faria quelcom diferent del que li estem demanant.
D’aquí sorgeix el concepte de Foucault d’anatomia política, ja que aquestes formes de disciplina es van començar a transformar en formes generals de dominació durant els segles XVII i XVIII.
L’anomena anatomia política perquè estem incidint sobre el cos, sobre l’anatomia. Som una societat disciplinaria.
I com es fa això? S’ha de buscar la millor manera per aconseguir-ho, i el que es veu es que si una persona esta totalment dedicada a una disciplina, sense poder tenir un moment de llibertat fora María Aperador Montoya Programas de Intervención d’aquesta disciplina, de descans, l’efecte serà molt superior, i per això una de les formes de disciplina és la clausura. Amb la clausura tenen unes característiques concretes per a que la disciplina sigui efectiva, com per exemple, cada persona té el seu lloc i cada lloc te la seva persona, de tal manera que es pot crear una espècie de classificació de les persones. Per tant, s’aconsegueix un esai de clausura, on hi ha un espai per cadascú (cosa que permet vigilar, controlar, etc) i per tant son emplaçaments funcionals (no és causal que una persona estigui en un lloc concret) i a més, al tenir rangs, les persones són intercanviables (si hi ha x persones en un mateix rang, ens és igual la que vingui perquè son tots iguals). Això fa que les persones deixin de ser persones. Homogeneïtzem les persones que etan dins el mateix rang, dins la mateixa categoria.
Un element molt important en tot això es el temps, que poden utilitzar com a eina estratègica, sobretot en cas de la clausura. Quan parlem de disciplina, el temps es un element present en que tot el que fem, en totes les activitats. Per exemple, els soldats el fan fer una sèrie d’activitats amb un temps determinat o amb el temps que se suposa qe es necessari per fer allò, o també es desgranen les activitats al màxim. Amb tot això, es produeix una correlació amb el gest i el cos i una articulació amb el cos i l’objecte. Això significa que, posem el cas dels soldats, suposem que cada dia els fan practica la manera de caminar, de tant de fer-ho, caminaran d’aquella manera sempre, igual que amb els objectes, si els fan portar cada dia el fusel a la mà, es com si aquest es convertís en una prolongació del cos. L’home es converteix en una maquina.
I que passa amb el temps que no està ocupat? El que es pensava era que, amb el temps que no estava ocupat, les persones es podien posar a pensar o a reflexionar sobre tot el que està passant i si la persona se’n adona de tot això, del sentit ocult, doncs això pot generar problemes, motins, etc. De tl manera que la idea es la ocupació exhaustiva del temps, mentre la persona estigui ocupada, no pensarà en amotinar-se, el mateix passa amb les presons. Per exemple, pensem, què pinta un curs de macramé a la presó? Doncs per exemple, mentre estiguin fent macramé, no estaran pensant en amotinar-se, crear problemes, etc. Es questa idea de l’ocupació exhaustiva del temps.
- Aprenentatge corporatiu. En aquest aprenentatge, és important dividir la duració en segments, successius o paral·lels, de tal manera que es va aprenent poc a poc. A més s’aplica un esquema analític, com quan aprenem a llegir, que a poc a poc anem ajuntat síl·labes fins que som capaços de llegir o escriure una frase. I una vegada podem construir frases, anem fen series d’aquestes series som capaços de llegir i escriure completament. Això es el que sèrie l’aprenentatge corporatiu.
María Aperador Montoya Programas de Intervención A partir d’aquí, comencem a haver-hi innovacions tecnològiques, com el fusell: anteriorment, amb les pistoles per exemple, el soldat necessitava acostar-se molt a l’enemic per poder acertar, però amb l’aparició del fusell aquest permetia als soldats no haver d’acostar-se tant a l’enemic.
També apareix el “pelotón”. La idea es tenir el millor resultat utilitzant la menys energia o força possible, i així es tenien menys baixes. Això també implica un canvi en el sistema de comandament.
Una persona té la visió global i dona les ordres, i els altres que no tenen aquesta visió global, de manera cega obeeixen, i aquí encara es fa més visible la jerarquia.
El que es molt important aquí és les característiques que ens fan d’alguna manera individuals. Hi ha quatre característiques de la disciplina (que són valides en qualsevol lloc on es faci servir la disciplina per controlar els cossos, com en les escoles, fabriques, etc): - Es cel·lular (per la distribució espacial). Per exemple, la disciplina o l’aprenentatge serà molt més efectiu si en l’espai distribuïm a les persones d’una manera semblant a aquesta: professoralumne-alumen-avantatjat-professor-alumne... així serà mes efectiu - Es orgànica (per el xifrat de les activitats). És orgànica perquè es un organisme, totes les activitats estan pautades, es orgànic en el sentit que la discplina passa pel cos, formen part de les relacions de poder perquè s’estan esercitn sobre el nostre cos a través d’ell.
- Es genètica (per l’acumulació del temps). S’ha d’intentar tenir el temps sempre ocupat, per disminuir la possibilitat que les persones reflexionin i es plantegin fer motins, etc.
- Es combinatòria (per composició de les forces). Es combinatòria perquè hi ha una combinació de forces i rangs dins la disciplina.
Al final, el que compta aquí es que amb el poder disciplinari el que volem es construir conductes que siguin positives. Es pensa que les conductes son desviades i que han de tornar a la normalitat. Però recordem que la normalitat aquí no fa referencia a allò natural, sinó al que la societat considera com normal.
Per tant, la disciplina fabrica individus, per això diem que en una societat disciplinaria, les identitats tenen molt a veure amb com hem estat construïts per la societat, per això també es important que quan fem la reflexió, veiem que en diferents societats, hi ha diferents delinqüències.
L’èxit que té aquest poder disciplinari es deu sens dubte a l’ús d’instruments simples: - La inspecció jeràrquica. El que fem per aconseguir aquesta vigilància jeràrquica es construir observatoris. Per exemple, hospitals com a observatoris de les malalties, presons com a observatoris de la criminalitat, l’escola com a observatori dels joves i el seu desenvolupament...
per tant, per això es produeix un canvi en l’arquitectura. Els hospitals han d’estar construïts de tal María Aperador Montoya Programas de Intervención manera que les malalties i virus no s’escapin, es quedin allà i es vigilin, l’escola es un espai d’aprenentatge però també es un espai que ens esta controlant i vigilant. A més, a part de l’arquitectura, aquesta vigilància va més enllà de l’espai concret, com per exemple, un nen que va a l’hospital diverses vegades dient que ha caigut i s’ha trencat el braç o s’ha fet mal, amb això ja es comença a sospitar que hi pugi haver un maltractament.
- La sanció normalitzadora. A la sanció, sempre en qualsevol sistema té una micropenalitat, segons la qual si algú es salta alguna norma, sempre tindrà una sanció, que pot ser es forta o mes subtil. Per molt subtil que sigui, es una forma de micropenalita. Amb el càstig, l’objectiu és corregir, es tornena posar les conductes desviades dins la norma, per això, el càstig sempre ha de ser correctiu. El càstig en la disciplina es un element d’un sistema doble (gratificació-sanció)., ja que si ho fas bé, rebràs una gratificació, però si ho fem malament, rebem una sanció, llavors sabrem el que hem de fer i el que no hem de fer, aprenem quines son les conductes positives i reprimim les conductes neatives. I aquí, es torna a la distribució dels rangs, hi ha un grup de bons que sempre es porten be, un grup de dolent... això ho podríem incloure dins el condicionament clàssic - L’examen. I per acabar de veure si estas a prop o lluny tenim l’examen que combina la vigilància jeràrquica, perquè extreu informació dels alumnes, i té a veure amb la sanció, perquè si suspenem tenim un problema. L’examen es una producció de saber, perquè el que faremsera veure individualment quin es el saber de cada persona, extraiem un saber sobre el coneixement que les persones com a col·lectiu han adquirit. Un cop es tenen les notes, aquestes ens donen un saber individual sobre les persones, perquè si extraiem una mitja de la classe, podrem veure si un alumne concret es bo si esta molt sobre la mitja o es molt doen si esta molt per sota. I a més, l’examen fa de cada individu un cas concret, amb el que podem veure la seva evolució, si s’han fet diferents exàmens, etc... torna a ser un element de control.
8. El panòptic La idea de la reclusió que genera la presó passa per fer un canvi en l’arquitectura. El panòptic es la idea que la persona tingui la sensació que esta contínuament vigilada, amb el que la persona sent que esta vigilada però no veu al que li esta vigilant, per tant, davant el dubte, tendirà o no a fer coses dolentes per por a que el vegin. Això es fa de manera arquitectònica. La idea es de introduir el control en un mateix. No importa qui tingui el poder però el poder esta en la relació. El panòptic torna a ser com una espècie de laboratori i per tant d’anatomia política. Té aquest punt de control de les persones, aconsegueixen posar el policia en el cos de les persones perquè lo important no es qui vigila, si no que la persona sàpiga que l’estan vigilant. Hi torna haver una inversió funcional de la disciplina, per es util. Hi ha una extensió dels mecanismes disciplinaris. Amb tot això es produeix la nacionalització dels mecanismes de disciplina, amb els que s’aconsegueix la finalitat que es buscava des d’un María Aperador Montoya Programas de Intervención principi, que es els altres fàcil el que volem, el que la societat vol. Una societat determinada genera diferents tipus de persones, perquè cada societat té una disciplina concreta, així s’expliquen les diferencies entre societats. No hi ha el mateix concepte de persona en una societat que en una altra.
Aquest panoptisme va més enllà de lo purament arquitectònic com hem dit abas, perquè com hem dit, el control es troba dins les persones. Les persones es tornen cossos dòcils amb aquesta idea que estan vigilats completament.
LA CONCLUSIÓ DE TOT AIXÒ ÉS QUE LA DISCIPLINA ÉS UNA FORMA DE MANIPULACIÓ.
...

Comprar Previsualizar