Noms importants a l'ecologia d'ecosistemes (0)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 2º curso
Asignatura Ecologia
Año del apunte 0
Páginas 4
Fecha de subida 14/06/2014
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

NOMS IMPORTANTS A L'ECOLOGIA D'ECOSISTEMES Forel - l’herència limnològica Els estudiosos dels llacs han posat sempre un gran èmfasi en el medi físic, ja que en el medi aquàtic és molt difícil separar-lo dels organismes. Així, la limnologia sempre ha estudiat els llacs com una unitat, com el que més endavant s'ha denominat un ecosistema, més o menys tancat. No és estrany, doncs, que la limnologia tingués una gran influència en el desenvolupament posterior de l'ecologia d'ecosistemes. Són molts els limnòlegs que mereixerien estar en aquesta llista de personatges il·lustres (Forel, Naumann, Thienemann, Forbes, Birge, Juday, ...). Aquí només destacarem Françoise-Alphonse Forel (Morges Vaud, Suïssa 1841-1912), metge suís que va ser professor de fisiologia i d'anatomia a la Universitat de Lausanne. L'any 1871 va començar un estudi molt complet del llac Léman, que incloïa tant els factors físics i químics del llac com les espècies que l’habitaven i les relacions entre elles. Entre altres coses, va reconèixer la importància de l'estratificació tèrmica dels llacs. A partir de 1892 comença a publicar els resultats de més de 20 anys d’investigacions en la monografia Le Léman: monographie limnologique.
Forel és considerat l’inventor de nom i de la ciència de la limnologia, que va definir com ‘l’oceanografia dels llacs’.
Elton - ... i les piràmides Charles Elton és considerat unànimement com el fundador de l’ecologia animal. Elton considerava les comunitats animals molt complexes i va proposar quatre conceptes, no totalment nous, per a simplificar-ne el seu estudi: el de cadena i cicle alimentici; el de posició en la cadena; el de nínxol; i el de piràmide de quantitat d’animals. Va fer una sèrie de observacions que, encara que algunes d’elles podien considerar-se com trivials, ningú els havia donat la importància que mereixien. Per exemple, va observar que les cadenes que irradien a partir dels herbívors fan que els carnívors siguin cada vegada més grans, mentre que els paràsits són cada vegada més petits que els seus hostes. La raó sembla molt evident: els augments de mida són necessaris per a què els depredadors siguin més grans que les preses de les quals s'alimenten. Els herbívors no estarien sotmesos a aquesta regla ja que poden consumir la planta sencera o només una part d’ella. La contribució per la que és més conegut és la de la piràmide de quantitats d’animals, segons la qual quan augmenta el nivell tròfic disminueix el nombre d’individus que s’hi troben. Elton relacionava aquesta regla amb la mida dels animals; les consideracions de tipus energètic que la justifiquen més clarament van tenir que esperar als treballs posteriors de Lindeman, Hutchinson i Odum.
Tansley - la definició de l'ecosistema L’anglès Arthur George Tansley (Londres, 1871 – Cambridge, 1955) era sobretot un ecòleg vegetal, tot i que, com molts biòlegs de la seva època, era un científic poc especialitzat, d'àmplia cultura i familiaritzat amb moltes altres ciències. És conegut sobretot per haver introduït a l'ecologia el terme 'ecosistema'. Això ho va fer l'any 1935 en el context d'una discussió del concepte de superorganisme d'una comunitat vegetal i de la successió que va ser desenvolupat a la primera dècada del segle per Clements. Tansley va definir l'ecosistema com "el sistema sencer (en el sentit de la física) que inclou no només el conjunt d'organismes, sinó també el conjunt de factors físics que formen el que anomenem l'ambient del bioma - els factors de l'hàbitat en el sentit més ampli". Tansley va reconèixer una jerarquia de sistemes (nivells d'organització) i va especificar que l'ecosistema era una categoria més del rang de sistemes entre l'àtom i l'univers.
Lindeman - el naixement de l'ecologia d'ecosistemes Raymond Lindeman (1915-1942), nord-americà. Són molts els que veuen en el seu article "The trophic-dynamic aspect of ecology", sobre un llac senescent de Minessota, publicat l'any 1942, el naixement de l'ecologia d'ecosistemes moderna.
Aquest article va ser publicat pòstumament (Lindeman va morir als 27 anys!) a la revista Ecology a pesar que els dos revisors, els prestigiosos limnòlegs Juday i Welch, van recomanar refusar l'article; l'editor d'Ecology, Thomas Park, va fer més cas del gran suport de Hutchinson que dels revisors i va decidir publicar-lo. Lindeman va adoptar el concepte d'ecosistema de Tansley, que fins aleshores no era massa conegut, i hi va afegir una nova dimensió dinàmica. En aquest treball va descriure el procés bàsic de transferència d'energia a l'ecosistema, adoptant la terminologia, ara tan familiar, d'organismes productors (autòtrofs), consumidors (heteròtrofs) i descomponedors (sapròfags). Va introduir també els conceptes d'eficiència de producció d'un nivell tròfic i de la relació de productivitats entre dos nivells tròfics consecutius. Finalment, va reconèixer que el flux d'energia es podia integrar en el procés de canvi de la comunitat al llarg de la successió.
Els germans Odum - l'època daurada de l'ecologia de sistemes A la dècada dels 50, els ecòlegs van començar estudis de l'energia en ecosistemes reals en un esforç per construir diagrames de flux d'energia de l'estil dels de Lindeman. Els nordamericans H.T. Odum i E.P. Odum van jugar un paper molt destacat a l'ecologia d'aquesta dècada i de les dues següents.
Ells consideraven l'ecologia no només com una part de la biologia, sinó com una ciència 'nova', on la física, la química, la geologia, la cibernètica, entre altres ciències, hi tenien una gran influència. La seva influència va rebre l'efecte multiplicador d'un gran llibre de text d'Ecologia d'E.P. Odum, Fundamentals of Ecology, publicat l'any 1953 i que va ser l'elegit en gran nombre d'universitats durant almenys dues dècades. En aquestes dates l'ecologia estava dividida en dues escoles clarament antagòniques, l'ecologia de sistemes i l'ecologia evolutiva, de les quals n'eren els líders indiscutibles el germans Odum i MacArthur, respectivament. La visió sistèmica dels germans Odum ha perdut pes dins l'ecologia més ortodoxa de l'actualitat, però la seva influència es manté viva dins el camp de les ciències ambientals.
Bormann i Likens - l'estudi de l'ecosistema de Hubbard Brook L'any 1963, un limnòleg, G.E. Likens, un ecòleg terrestre, F.H.
Bormann, un geoquímic, N.M. Johnson, i un ecòleg forestal, R.S.
Pierce, van començar un estudi a llarg termini i multidisciplinar d'un ecosistema, el format pels boscos, rierols i un llac a la zona de Hubbard Brook, a New Hampshire, al NE dels Estats Units.
Inicialment van centrar els seus estudis en el balanç de nutrients de petites conques forestals mitjançant la mesura acurada dels fluxos d'entrada i sortida, en el qual destacava per la seva importància el flux hidrològic. La zona d'estudi disposava de vàries conques adjacents que podien ser utilitzades com a unitats experimentals o controls en experiments planificats a escala de l'ecosistema sencer, que no eren massa comuns a l'ecologia, i mai, fins aleshores, en escales tan grans. Un dels experiments més emblemàtics va ser la deforestació total d'una conca de 15,6 ha. La vegetació morta no es va retirar i la seva recuperació es va inhibir durant dos anys amb l'aplicació aèria d'herbicides. L'alteració del balanç d'aigua i de nutrients de la conca talada va posar clarament de manifest el seu paper regulador del cicle de nutrients. Aquest estudi va ser modèlic en molts sentits, i, en conseqüència imitat a molts altres indrets del món. A casa nostra, a finals de la dècada dels 70, J.
Terradas de la UAB i A. Escarré de la Universitat d'Alacant, tutelats inicialment per R. Margalef i F.H. Bormann, van posar en funcionament estudis semblants al Bosc de Poblet de les Muntanyes de Prades i a l'estació experimental de la Castanya, al Montseny. Les dues estacions encara segueixen en funcionament a l'actualitat.
Vernadsky - la biosfera i els cicles biogeoquímics Vladimir Ivanovic Vernadskij (Sant Petersburg, 1863 – Moscou, 1945). Va estudiar a la Universitat de Peterburg, amb professors de primera línia, com Mendeleiev. Va completar la seva formació a Munich i a Paris (1889-1890). El seu pes en la ciència russa va ser molt gran: va ser director del museu mineralògic de Peterburg i professor a la Universitat de Moscou. Les seves investigacions van renovar totalment la mineralogia i van impulsar l’estudi dels cicles dels elements a escala planetària. Encara que el terme biosfera ja havia estat introduït per Suess, va ser Vernadskij qui li va donar el significat modern i li va concedir la importància que avui mereix al reconèixer que la vida està estretament lligada a l’escorça terrestre i que forma part de la seva estructura i de la seva dinàmica. Va ser Vernadskij també qui va assenyalar el paper protector de l’ozó, la qual cosa li va fer afirmar que la pantalla d’ozó és el límit superior de la biosfera.
Lovelock - la hipòtesi Gaia i l’ecologia global James Ephraim Lovelock (Letchworth, Anglaterra 1919).
Brillant investigador que va desenvolupar el detector de captura d’electrons per a la cromatografia de gasos, la qual cosa va fer possible la detecció dels CFC’s i altres gasos presents en petites quantitats a l’atmosfera. Més tard, el 1961, va ser cridat per la NASA per a planificar experiments adreçats a la detecció de vida a Mart. Així va iniciar estudis comparatius d’atmosferes planetàries que el van conduir, entre altres coses, a formular la hipòtesi Gaia, nom amb el qual el grecs denominaven la deessa de la Terra. Segons aquesta hipòtesi, la composició de l’atmosfera de la Terra, la temperatura de la superfície terrestre i moltes altres característiques físico-químiques dels nostre planeta són regulats activament per l’activitat dels éssers vius en conjunt, de manera que les condicions que fan possible la vida es mantinguin. Aquesta hipòtesi contrasta amb la visió tradicional que manté que la vida s’ha adaptat a les condicions del planeta, que aquella i aquest han evolucionat de forma independent. La hipòtesi Gaia ha estat criticada durament pels científics ortodoxos, que la han qualificat de ser extremadament ambiciosa i, sobretot, de tenir un caràcter teleològic, en el sentit de concedir als organismes una capacitat de previsió del futur de la que no se’n té cap prova. No obstant això, la hipòtesi Gaia ha estat font d’inspiració important per als estudis d’ecologia d’escala planetària i per a la reflexió sobre el paper de l’espècie humana en les transformacions de la biosfera.
...