Seminari del Dol (2014)

Otro Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura psicosociales
Año del apunte 2014
Páginas 1
Fecha de subida 28/10/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Ciències Psicosocials Daniel Castro i Pérez 02/05/2014 SEMINARI DEL DOL Era pràcticament l'últim dia de setmana santa i em trobava a casa d'uns amics passant una bona estona. Va ser aleshores quan vaig rebre la fatal noticia, per part del meu pare, que la meva àvia havia mort. Sense pensar-m'ho dues vegades vaig pujar-me el cotxe, sense donar explicacions a ningú, i vaig còrrer cap a casa. Em va donar la sensació que va ser el trajecte més llarg que mai havia fet. No podia ser cert allò. No m'ho volia creure.
En el moment que vaig aparèixer per la cantonada i vaig veure l'ambulància el món se'm va caure a sobre. Em vaig adonar que era cert. Abans la idea rondava pel meu cap, però no volia creure-me-la.
Just entrar per la porta va sortir el meu pare i, sense dir res, em va donar una abraçada. Tot confirmat, ja no tornaria a disfrutar d'ella. Em vaig sentir impotent per no poder acomiadar-me d'ella com calia.
Tot va passar molt ràpid, de seguida els serveis funeraris van arribar i es van endur el cos ja fred.
Quan em vaig voler donar compte ja hi havia dos senyors plantats al menjador parlant amb la meva mare sobre cóm volia que fos la cerimònia, quin volia que fos el contenidor de les cendres, què volia que continguessin les targetes, i molts altres aspectes que no recordo.
Els dos dies següents varen ser els més grisos que jo recordo. Cap membre de la família feia les seves típiques bromes. Tots estàvem tristos, impotents per no haver pogut fer res. Evidentment, no s'hi podia fer res, això passa i s'ha d'acceptar, però sempre queda el 'i si....'. Vam assistir dos dies al velatori, degut que justament va coincidir amb el dia del treballador i, per tant, no s'hi podia incinerar aquell dia degut a la festivitat. Com que ja no quedaven llàgrimes per expulsar simplement miràvem en l'infinit, recordant-la.
Va ser en el moment de veure-la rere la vidriera, dins el taüt, quan per fi ens ho vam creure. Ella ja no tornaria. Ens vam mirar els quatre membres que allà estàvem i, sense dir res, ens vam abraçar en silenci.
Per fi va acabar el patiment de tothom, ja que cursava amb alzheimer, però principalment el seu. Un cop incinerada tot va acabar, ja no hi era.
...

Tags: