Tema 11 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 2º curso
Asignatura Biocatàlisi
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 11/02/2015
Descargas 44
Subido por

Vista previa del texto

María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 Tema 11. ESPECIFICITAT ENZIMÀTICA CENTRE ACTIU Estructura general del centre actiu El centre actiu és la regió de l’estructura de l’enzim on es produeix la interacció amb el substrat i el procés de catàlisi. Per tant, en el centre actiu trobarem diferents grups de residus:  Grups de interacció amb el substrat que fa referència a aquells residus d’aminoàcids que participen en la fixació del substrat en el centre actiu.
 Grups que participen en la fixació de cofactors. Cal tenir present que aquests només els trobem en aquells enzims que tenen cofactors.
 Grups que tenen un paper directe en el procés de catàlisi.
Quests tipus de grups moltes vegades es poden donar en un mateix residu, és a dir, pot participar en la interacció amb el substrat i també en la catàlisi.
El centre actiu té una estructura de cavitat, és a dir, es una part de la proteïna amb estructura tridimensional. Sovint, en el centre actiu trobem aminoàcids que en l’estructura primària de la proteïna estan molt allunyats entre sí però quan la proteïna es plega queden a prop.
Veiem com a exemple l’estructura del centre actiu del lisozim que és un enzim que catalitza el trencament del polímer que forma la part cel·lular bacteriana. Cal tenir present que el lisozim és un enzim molt petit, de 129 aminoàcids, i reconeix un substrat molt gran com és la paret cel·lular. Els aminoàcids que formen part del centre actiu es troben repartits per gairebé tota la seqüència.
Interfícies entre dominis o subunitats La cavitat del centre actiu no sempre està associada a una única subunitat proteica, a vegades es troben en les regions de contacte de dues subunitats d’un enzim d’estructura oligomèrica. Veiem a la imatge la deshidrogenasa que està constituïda per dues subunitats, una representada en blau i una altra en vermell; En el centre actiu trobem el coenzim NAD+ o NADP+ depenent de la deshidrogenasa que es tracti i entre els dos dominis hi ha el centre actiu.
1 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 En el centre actiu, com a característica general se sap que la interacció del substrat tendeix a excloure l’aigua del procés de catàlisi. Per tant, el centre actiu ocupat pel substrat només conté aquelles molècules d’aigua que participen en la reacció com seria una reacció catalitzada per hidrolases.
En general, el centre actiu és una part petita de l’enzim en relació a la seva mida total. Sabem que els aminoàcids que no formen part del centre actiu tenen diferents funcions:  Funció estructura S’ha vist que si es modifica els aminoàcids que estan molt lluny del centre actiu, aquest canvi pot alterar molt l’estructura proteica de l’enzim i afectar molt al seu plegament i per tant, l’estructura del centre actiu canviarà.
 També poden participar en la interacció amb cofactors, grups prostètics... Tot i que aquests aminoàcids no interaccionin directament amb el substrat sí que ho poden fer amb altres molècules que s’associen a l’enzim.
 Actuar com a canalitzadors de substrats i productes cap al centre actiu. Moltes vegades trobem que el centre actiu és una part relativament interna de l’enzim i el substrat per arribar-hi necessita un procés específic de canalització. Podem trobar enzims que estiguin constituïts per més d’un centre actiu, per tant en aquests enzims se sol conduir els intermediaris al centre actiu adient perquè es produeixi la reacció.
Interaccions químiques: estructura de l’enzim i centre actiu L’estructura de l’enzim i sobretot la interacció amb el substrat es produeix mitjançant les forces no covalents que observem a la taula: Hi ha un paral·lelisme entre les interaccions que estabilitzen l’enzim i les interaccions que es donen entre enzim i substrat (ES). Els ponts disulfur o e els grups sulfhidril que formen les cisteïnes, en alguns casos, participen en el procés de catàlisi; si nosaltres analitzem com es troben els grups sulfhidrils en els enzims trobem que en l’interior estan reduïts i en l’exterior estan oxidats i això és així perquè els hi dóna estabilitat front proteases del medi o bé degradació específica.
S’estableixen relacions no covalents entre grups del substrat i de l’enzim i és això el que defineix l’especificitat de la catàlisi. Per tant, nosaltres podem tenir un substrat que sigui capaç de formar ponts d’hidrogen però per interaccionar amb l’enzim cal que aquests enllaços es donin en una determinada direcció. Totes les interaccions entre enzim i substrat han de ser complementàries i això és el que dóna especificitat.
2 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 TEORIES SOBRE L’ACOBLAMENT ENTRE ENZIM I SUBSTRAT S’han establert moltes teories al llarg del temps sobre l’acoblament entre enzim i substrat però, a mesura que s’han anat descobrint enzims que no les compleixes s’han descartat com a model general.
Teoria de Fischer: Clau i pany El model de la clau i el pany va ser descartat com a model general perquè té diversos problemes:  Un acoblament entre enzim i substrat sense cap modificació estructural el que provoca és un complex ES molt estable de manera que no és adequat perquè es produeixi la transformació i dissociació cap a enzim lliure i producte.
 Aquest model no permet explicar el mecanisme d’una reacció bisubstrat seqüencial ordenada ja que si no hi ha cap canvi ni en l’enzim ni en el substrat on es produeix la reacció, no hi ha cap motiu pel qual un sistema hagués d’actuar de forma ordenada.
 Si no hi ha modificació del substrat només obtenim un complex ES no catalític de manera que, en una transformació a producte no ens interessa aquesta interacció. En el cas del reconeixement antigen – anticòs sí que ens va molt bé.
Teoria de Koshland: acoblament induït El model de Koshland proposa que la interacció de l’enzim amb el substrat provoca un canvi conformacional de l’enzim; el substrat fins que no comença la catàlisi no es modifica.
Teoria de Haldane: tensió sobre el substrat El model de Koshland va ser modificar posteriorment per Haldane i afirmava que a més del canvi conformacional de l’enzim, la interacció del substrat amb el centre actiu de l’enzim pot provocar un canvi en l’estructura del substrat. El substrat quan està interaccionant amb l’enzim no té la conformació més estable en solució sinó que adopta una conformació induïda per la interacció amb l’enzim que d’alguna forma distorsiona l’estructura del substrat; per tant, l’enzim el que fa és crear una tensió sobre el substrat per poder produir la conformació.
Model d’acoblament induït: hexoquinasa L’hexoquinasa és un enzim que segueix un mecanisme seqüencial estadístic. A la reacció tenim dos substrats: glucosa i ATP i dos productes: glucosa – 6 P i ADP.
3 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 Si en un assaig in vitro de l’hexoquinasa afegim ATP observarem un petit increment en la velocitat d’hidròlisi d’ATP respecte el procés espontani. Si afegim ATP i glucosa el que observem és que de forma específica, el grup fosfat de l’ATP es transfereix sobre el carboni 6 de la glucosa; aquest fet ara està clar però abans hi havia dubtes ja que tots els carbonis, a priori, tenen la mateixa reactivitat.
Quan es va determinar l’estructura lliure de l’enzim es va veure que el centre actiu és una estructura oberta al medi i per tant, està en contacte amb l’aigua. Si en el medi hi ha glucosa i ATP es produeix un tancament del centre actiu ja que els dos lòbuls que formen l’enzim canvien de conformació i queda una cavitat tancada on l’aigua està exclosa. En aquesta forma tancada la glucosa queda orientada en relació a l’ATP fent que l’únic alcohol que pugui ser fosforilat sigui el del carboni 6. Per tant, el fet que es produeixi aquest especificitat és deguda a com interacciona el substrat amb l’enzim.
Si en lloc d’utilitzar glucosa es mira què passa quan utilitzem un glúcid d’estructura anàloga com ara la xilosa, que té un carboni menys, s’observa que únicament hi ha hidròlisi de l’ATP, és a dir, no es produeix fosforilació de la xilosa. Com que hem dit que aquest glúcid té un carboni menys, sabem que és una molècula més petita i en la posició on se situaria el carboni 6, se situa una molècula d’aigua que fa un paper semblant; permet que es produeixi el trencament de l’ATP pel fosfat gamma.
A partir d’aquest model es veu que hi ha un acoblament induït i que el centre actiu és el que defineix l’especificitat d’un enzim.
4 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 Hipòtesi de la unió a tres punts La hipòtesi de la unió a tres punts intenta explicar que la especificitat, per exemple en el reconeixement d’isòmers o centres quirals, necessita com a màxim 3 punts d’interacció específica; aleshores, 3 punts ens permeten definir una especificitat entre isòmers.
Veiem la reacció clàssica de l’alcohol deshidrogenasa que converteix l’etanol en acetaldehid utilitzant el NADH; considerem la reacció on l’etanol s’oxida i el NADH es redueix.
El carboni de l’alcohol és un centre simètric ja que té dos substituents iguals però quan s’estudia com es metabolitza l’alcohol per donar acetaldehid s’ha vist que els dos hidrògens es comporten de forma diferent entre ells. Per tant, aquest carboni actua com a centre proquiral i això és degut a com es produeix la interacció amb el centre actiu.
Perquè es pugui produir la reacció cal que una posició reconegui el –OH amb una interacció del tipus pont d’hidrogen, una altra que reconegui el metil amb una interacció del tipus apolar, i una altra que reconegui el –H. Així doncs, la distribució dels àtoms a l’espai és el que ens està limitant quin és l’àtom d’hidrogen que reacciona amb l’enzim fent que sempre es transfereixi el mateix hidrogen de l’etanol.
FLEXIBILITAT DE LA PROTEÏNA I EL CENTRE ACTIU Si s’ha de produir un canvi conformacional quan es produeix la interacció entre l’enzim hi el substrat, la proteïna, és a dir, l’enzim ha de ser flexible ja que si fos rígida no es podria produir el canvi conformacional. Cal tenir present que si fos extremadament flexible la catàlisi tampoc es produiria correctament.
Per tal d’estudiar la flexibilitat de la proteïna s’empren petites concentracions d’agents desnaturalitzants com el SDS o la urea i es veu com l’activitat enzimàtica disminueix. Aleshores, es pot establir una relació entre l’activitat i el grau de flexibilitat de la proteïna.
5 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 L’ACTIVITAT DELS ENZIMS I LA TEMPERATURA La dependència de l’activitat dels enzims amb la temperatura ho podem estudiar a partir d’un mateix enzim que es trobi en organismes diferents. Per exemple, en organismes termòfils la temperatura òptima de l’enzim serà molt més elevada que la d’un organisme que no ho és. Si l’enzim d’un organisme extremòfil el volem fer treballar a una temperatura més baixa, la seva activitat disminuirà ja que és massa rígid i en aquestes condicions no pot actuar correctament.
Per tant, el grau de flexibilitat en els enzims és clau en la seva activitat i en conseqüència, està relacionat amb la temperatura òptima de l’enzim.
FUNCIONS DEL CENTRE ACTIU Promou la proximitat dels substrats: aspartat transcarbamoilasa El centre actiu de l’enzim pot promoure la proximitat dels substrats i això és conegut com a factor de proximitat o factor de propinqüitat.
Veiem un exemple de l’aspartat transcarbamoilasa on l’únic paper que té l’enzim és posicionar el substrat en el centre actiu. Es tracta d’una reacció bisubstrat on els dos substrats per sí mateixos ja són reactius, és a dir, ja podrien elaborar la reacció i l’enzim l’únic que fa és apropar-los per tal que quedin a una distància adequada.
L’aspartat transcarbamoilasa és el primer enzim que trobem en la biosíntesi de pirimidina i es va estudiar utilitzant uns lligands anàlegs al substrat, és a dir, molècules que tenen una estructura pràcticament igual al substrat però que no es transformen. En aquest cas, a més, el lligand que es va utilitzar és un anàleg bisubstrat ja que en aquesta reacció participa el carbamoil fosfat i l’aspartat i es va construir un lligand que contenia els anàlegs dels dos substrats units covalentment; aquest compost és conegut com PALA i més endavant veurem que té aplicacions terapèutiques.
En els estudis van veure que hi havia un nombre important d’aminoàcids que participen en el procés de reconeixement, tant de la part del substrat del carbamoil fosfat com de l’aspartat. En la zona on té lloc la catàlisi no van veure que hi hagués cap grup reactiu i per tant, conclouen que no es necessita de cap grup reactiu perquè es produeixi la catàlisi.
6 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 El centre actiu desestabilitza al substrat: corismat mutasa El centre actiu pot desestabilitzar la conformació del substrat respecte la forma més estable en solució. De manera que, quan el substrat interacciona amb l’enzim, la conformació del substrat canvia i això és associat a les interaccions amb el centre actiu.
Veiem l’exemple de l’activitat mutasa de l’enzim corismat mutasa que és un enzim que intervé en la biosíntesi d’aminoàcids. Aquest enzim el que fa és canviar la posició d’un grup de l’anell corismat i per fer-hi distorsiona (color groc) l’estructura estable de l’enzim en solució i apropa el grup reactiu cap a la posició correcta per produir la catàlisi.
No hi ha un efecte directe de cap grup de l’enzim sobre la reactivitat del substrat, l’únic que fa és tensionar-lo perquè canvi la conformació.
El centre actiu estabilitza l’estat de transició: citrat sintasa Un fet més freqüent es produeix quan els aminoàcids del centre actiu, a més de fixar el substrat en el centre actiu, participen en el procés de catàlisi.
Un exemple seria la citrat sintasa on el mecanisme és bisubstrat seqüencial ordenat de manera, que el primer substrat que entra és l’oxalacetat que pateix un canvi conformacional i és aleshores quan pot interaccionar amb l’acetil coA.
7 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 Enzims amb diversos subsetis de fixació de substrat: lisozim També trobem enzims on a la catàlisi participa el centre actiu però en l’eficiència de l’enzim també hi participen centres de reacció que no són catalítics. En enzims que actuen en substrats polimèrics com nucleases o glucosidases trobem aquests centres o subsetis de fixació no catalítics.
Veiem l’exemple del lisozim que és un enzim que degrada el polisacàrid de la paret cel·lular bacteriana i produeix una reacció d’hidròlisi sobre una zona concreta del polímer. En aquest tipus d’enzim, amés de la interacció amb el centre actiu, es coneix que perquè l’enzim actuï de la forma més eficient possible cal que tot una sèrie de residus del substrat (polímer) es posicionin correctament a l’enzim. La col·locació adequada no es produeix a l’atzar sinó que és una localització específica i definida per interaccions específiques. Els residus adjacents al centre actiu estableixen quines són aquestes interaccions específiques. Cal tenir present que quan el polímer s’ha trencat, s’ha de dissociar i per tant, el lloc d’interacció és molt més important que en altres casos ja que aquesta col·locació afavoreix que es pugui produir tot de forma ordenada.
8 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 L’ENZIM PERFECTAMENT EVOLUCIONAT Entenem per un enzim perfectament evolucionat a aquell que, evolutivament funcioni amb les millors condicions. Al llarg dels temes cinètics hem d’un enzim des del punt de vista de la seva activitat en quant a catalitzador (és més eficient quan té un quocient de Kcat/Km elevat, on podem arribar a enzims en que la seva eficiència només depèn de la difusió del medi). Hem de pensar en altres característiques que contribueixen a la seva eficiència, com la capacitat de regulació, és a dir, l’enzim pot respondre a canvis en l’entorn o en el sistema (cèl·lula, teixit), que fan que sigui necessari ajustar la seva activitat, de manera que, la regulació és clau per un enzim des del punt de vista evolutiu per tal que arribi a ser un enzim eficient.
Hi ha una tercera característica dels enzims que fan que alguns d’ells hagin evolucionat cap a propietats que són molt útils. Aquesta propietat és la capacitat del sistema enzimàtic per afavorir la reacció que catalitza al mateix temps que evita que es produeixin reaccions amb el substrat que siguin desfavorables pel sistema.
Exemple 1. Triosa fosfat isomerasa Aquesta última característica explicada es pot observar en la triosa fosfat isomerasa, un enzim essencial per la via de la glucòlisi – gluconeogènesi ja que sabem que actua en l’intermediari que es produeix durant la transformació de la dihroxiacetona fosfat i el gliceraldehid fosfat, que es del tipus enediol.
D’aquest intermediari sabem que l’enllaç del grup fosfat en un entorn aquós es molt poc estable i es trenca molt fàcilment, alliberant fosfat inorgànic i metil glioxal. El metil glioxal no té cap tipus d’ús per la cèl·lula de manera que, tot aquell enediol que perd el seu grup fosfat perd la seva funció dins l’organisme, ja sigui per la biosíntesi o la degradació.
Quan la reacció està catalitzada per la triosa fosfat isomerasa, la reacció anterior, que es dóna espontàniament fora de l’enzim i amb molta eficàcia, dins el centre actiu de l’enzim no es genera perquè les interaccions que es produeixen durant la catàlisi i l’expulsió d’aigua no permeten que es formin les condicions adequades.
D’alguna manera doncs, el centre actiu evita que es formin productes innecessaris i això és degut a les característiques d’aquest i a la seva evolució.
9 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 ESTAT DE TRANSICIÓ ESPERATS PER LES REACCIONS D’HIDRÒLISI D’ÈSTERS I CARBONATS L’estat de transició d’una reacció des del punt de vista termodinàmic és aquell moment en que la reordenació és la més inestable i per tant, és el moment en que la reacció arriba al màxim d’energia. Hem de tenir present que l’estat de transició no és un intermediari de la reacció sinó que és un moment, de manera que, no es pot aïllar.
Els estudis de predicció de les reaccions permeten fer una simulació i predicció de la distribució de les càrregues de l’estructura en l’estat de transició de manera que, podem fer prediccions de l’estructura atòmica en aquest estat i a partir d’aquesta podem obtenir anàlegs a l’estat de transició, molècules que sintetitzem químicament, que són estables i que estructuralment recorden a l’estat de transició.
Aquests anàlegs ens ajuden a conèixer i saber com funciona el centre actiu ja que actuen com inhibidors des del punt de vista cinètic. Trobem dos exemples diferents: En el cas de la hidròlisi d’un èster l’estructura marcada en gro és la que es proposa de posició anatòmica, de manera que, sintetitzem anàlegs amb un grup fosfat que doni una estructura química estable (el carboni no ho es) i que rep el nom de fosfonats. Així doncs, els fosfonats són anàlegs estructurals de l’estat de transició.
Un altre opció és la hidròlisi de carbonats, on un altre cop es substitueix en una estructura similar d’un carboni per un fosfat, el que permetrà imitar l’estat de transició.
D’aquesta manera podem considerar tant els fosfonats com els fosfats anàlegs a l’estat de transició.
ANTICOSSOS CATALÍTICS Els anticossos catalítics són anticossos que s’obtenen en el laboratori, utilitzant animals d’experimentació. S’utilitza com antigen per la producció dels anticossos als anàlegs de l’estat de transició de la reacció per la qual volem obtenir els anticossos. Així doncs, un anticòs catalític és una molècula que té la capacitat de reconèixer l’antigen per una zona determinada i a més, és capaç de transformar un determinat substrat en producte, de manera que també són anomenats abzims.
Un anticòs està format per un domini constant i un domini variable. Hem de tenir present que en les cadenes lleugeres es on es dóna la interacció amb l’antigen determinat.
10 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 Sabem que la transformació d’un producte al enzim es dóna perquè el substrat interacciona amb l’enzim i això afavoreix que l’estat de transició necessiti una barrera més baixa. Si el lloc de reconeixement de l’anticòs es una molècula que recorda a l’estat de transició, quan el substrat interaccioni amb aquest, la seva conformació es veurà alterada, afavorint la disposició de l’estat de transició. Si utilitzem com antigen el substrat només tindrem una forta fixació amb la regió de reconeixement variable mentre que si la forma que utilitzem com antigen mimetitza la regió es provocarà un canvi de conformació.
Així doncs, podem dir que volem un anticòs que actuarà com catalitzador. Hem de tenir present que si obtenim un anticòs contra un determinat substrat, aquests s’uniran fortament però no es produirà la transformació, mentre que, si obtenim un anticòs contra un anàleg de l’estat de transició, quan el substrat interaccioni es donarà un canvi conformacional que l’aproximarà a l’estat de transició, de manera que, estem afavorint per les interaccions en la zona variable del anticòs que s’arribi més aviat a l’estat de transició (funció que normalment fa un enzim). D’aquesta manera, experimentalment, el que necessitem per produir l’anticòs és un anàleg a l’estat de transició.
El més òptim d’un anticòs d’aquest tipus és que sigui capaç d’interaccionar amb el substrat, transformar-lo i dissociar-lo.
Sabem que la dissociació es produirà perquè un cop s’ha transformat en un producte, l’afinitat es veu disminuïda i per tant, és alliberat.
Hem de tenir present que aquest és un procés laboriós i que no té molt de sentit intentar obtenir anticossos catalítics per catalitzar reaccions per les quals ja tenim un enzim, perquè aquest ja funciona correctament. Hi ha reaccions des del punt de vista farmacològic o clínic que es consideren molt importants i per les quals no hi ha cap enzim de manera que, aquest procés està justificat tot i la seva complexitat.
Exemple1. hidròlisi de la cocaïna Un exemple és la creació d’anticossos catalítics per hidrolitzar la cocaïna, el que permet solucionar problemes associats a la intoxicació per aquestes. Sabem que un dels problemes que tenim enfront la cocaïna és el seu metabolisme, aquesta en l’organisme no és metabolitzada per cap enzim de manera que, els seus efectes no es veuen aturats. Existeix però, un sistema lent d’hidròlisi espontània de la cocaïna basat en el trencament de l’enllaç èster i alliberant dos productes: àcid benzoic i ecognina metil èster, de manera que, els efectes de la droga queden aturats.
11 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 La indústria farmacèutica ha treballat sobre l’obtenció d’anticossos catalítics capaços d’augmentar la velocitat d’hidròlisi d’aquesta reacció. Estem pensant en la hidròlisi d’un èster de manera que, l’estructura del fosfonat mimetitza el que seria l’estructura de l’estat de transició, de manera que, sintetitzarem anticossos anàlegs al estat TS que tinguin per una banda l’àcid benzoic i l’ecognina metil èster.
Aquests anàlegs s’han fet servir per l’obtenció d’anticossos catalítics el que implica una selecció dels productes, hi ha anticossos que funcionaran i altres que no. L’objectiu és aconseguir anticossos que elaborin tot el procis enzimàtic, tenint en compte que en l’organisme no existeix cap enzim.
Hem de tenir present que l’índex d’èxit d’aquest tipus de tècniques és molt complex i baix i també cal dir que moltes vegades els anticossos catalítics actuen eficientment però no tant com els enzims. Tot i aquest darrer problema és segueix investigant aquest tipus de via perquè és millor tenim un enzim de funcionament baix a no tenir-ne cap.
Paral·lelisme entre enzims i anticossos Si comparem qualsevol estructura tridimensional d’un enzim i un anticòs no veurem cap tipus de coincidència, el que fa pensar, que l’estructura d’anticòs no és la més òptima per actuar com a catalitzadors. Una altra característica que els diferencia és el temps de l’organisme per donar l’especificitat a un anticòs (aproximadament de dues setmanes) al que triga en donar-li a l’enzim (l’evolució dels enzims ha durat milions d’anys).
Exemple 2. Validació de la síntesi de grup hemo Aquest tipus d’aproximació ha servit per validar les teories dels anticossos catalítics que fa molts anys que es van proposar i que ha costat molt d’aconseguir. Per exemple, per veure que per obtenir l’estat S és útil per l’obtenció anticossos catalítics hi ha nombrosos treballs, dels quals destaquem l’última etapa en la síntesi del grup hemo.
En la última etapa veiem que quan ja s’ha sintetitzat l’estructura planar del tetrapirol cíclic, l’última etapa és la incorporació en el centre d’aquest d’un àtom de ferro. En condicions biològiques aquesta transformació es dóna per l’enzim ferroquelatrasa de manera que, en aquest cas, ja hi ha un enzim el que provoca que aquest tipus d’experimentació sigui per estudiar i intentar conèixer l’enzim i no per obtenir un altre enzim.
12 María Monteserín Cuesta Judith González Gallego Biocatàlisi. T11 Aquest sistema és útil perquè és coneix que el tetrapirol cíclic és una estructura plana i la incorporació d’aquest àtom de ferro provoca una distorsió del pla d’aquest per tal que es pugi encabir l’àtom de ferro. Aquesta distorsió del pla és el que és considera l’estat de transició. Alhora de buscar anàlegs a aquest estat el que ha funcionat millor és que en l’estructura torsionada (en groc) trobem en un dels nitrògens un metil, de manera que, encaixa bé en l’estructura central del ferro i estabilitza l’estructura el que permet que s’utilitzi aquesta estructura per generar anticossos catalítics (hem de tenir present que alguns tenen una alta eficiència catalítica).
13 ...