Tema 5. El ius commune (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Història del Dret
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 23

Vista previa del texto

TEMA 6. UN DRET PER UNA EUROPA CRISTIANA, EL IUS COMMUNE I LA BAIXA EDAT MITJANA (s. XII - XV) Lectures: Tomàs de Montagut (temes 5 i 6) i complementar-ho amb Bellomo, una altra lectura.
La baixa edat mitjana comença aproximadament l’any 1200 i és el trànsit a una societat urbana (del romànic al gòtic).
Ens trobem en un sistema preliberal, on l’individu encara no compta per res, les persones no són en tant que persones sinó membres de comunitats (parròquies, famílies, ciutats...). Encara que ens sembli que hi ha coses modernes seguim en sistemes preliberals. No hi ha estats en aquella època sinó espais polítics, tampoc totes les fonts jurídiques són escrites ni hi ha democràcia. I sobretot, no hi ha laïcitat sinó un món profundament cristià.
IUS COMMUNE. Dret romà canònic El Ius Commune és un fenomen continental format pel dret romà canònic, totalment contrari al common law d’Anglaterra. Per tant, hi ha dues formes jurídiques que es formen durant la baixa edat mitjana i que encara existeixen actualment.
El Ius Commune té una sèrie d’elements: 1. DRET CIVIL ROMÀ.
Es produeix el redescobriment, l’estudi i l’exegesi, a partir del segle XI al centre d’Itàlia, del digest, és a dir, dels textos de la Compilació de Justinià. Van anar trobant fragments i a poc a poc uns professors del centre d’Itàlia van anar recomponent el Corpus Iuris Civilis: Codex, Digest, Novel·les i Institucions.
Aquest procés va ser molt llarg, però va permetre l’estudi i interpretació d’aquests.
Els juristes es van trobar amb un dret complet, que regula molts àmbits de la societat i de manera completa, tècnicament de manera molt precisa. No tardaran a identificar aquest dret tan complet com la raó posada per escrit, la racionalitat mateixa.
Els juristes identifiquen per tant, tot aquest tresor jurídic amb la normalitat, tot té una causa i una explicació i això els atrau molt. Totes les coses que apareixen en el Corpus Iuris Civilis estan connectades entre elles, regulant moltíssimes matèries.
Es tendeix per tant, a identificar durant l’edat mitjana el Corpus Iuris Civilis amb el dret natural. Els juristes pensen que aquest explica tan bé les coses que passen a la natura que l’identifiquen amb el 1 dret natural, encara que això ens pugui semblar estrany. El dret es comença a estudiar i es converteix en una professió, no només un simple estudi com es realitzava anteriorment. Ara la gent quan estudiava ja no estudiava no només geometria, matemàtiques, llengua... a partir de la baixa edat mitjana l’estudi del dret es converteix en un estudi a part, en una facultat específica on només t’ensenyen coses específiques. Per tant, el dret ja no s’incloïa a les Humanitats sinó que es tractava d’un estudi paral·lel. Per tant, els estudis jurídics adquireixen autonomia i volada respecte els estudis del trívium i el quatrivium.
A partir del moment en què s’incorpora el Corpus Iuris Civilis una sèrie de persones el treballen (les definicions s’han de completar amb el text) :  Glossadors: els glossadors es limiten a contemplar el Corpus Iuris Civilis i a afegir unes notes per explicar als contemporanis el que no entenen, però en cap cas ho modifiquen, li tenen un respecte reverencial. Pensen que una cosa tan fantàstica que s’acaba de descobrir no es pot tocar.
 Comentaristes: estan més retirats respecte els documents, tenen capacitat de comparar-los i s’atreveixen a integrar els documents amb els altres i de buscar documents més bons. Per tant, eren persones innovadores que s’atreveixen a fer interactuar fonts de dret diferents, com per exemple dret civil i dret propi, això els glossadors no ho haurien fet mai ja que pensaven que només hi havia un dret important: el Corpus Iuris Civilis. Per tant, s’emancipen de la lletra de les compilacions de justinià i integren el iura propria (els drets propis).
2. DRET CANÒNIC. Malgrat això, aquest no és l’únic gran element, també ho és el dret canònic, del qual n’hi ha dos tipus: conciliar (reunions de dirigents o dignitats eclesiàstiques a on es delibera i es pacten nous cànons, per tant, es tracta d’un dret assembleari) i pontifical (això significa pontífex, és a dir, hi ha un pontífex que mana i legisla el que ell vol). Aquestes dues naturaleses coexisteixen durant el dret canònic.
El papat no es vol quedar enrere i està amb molta tensió amb les estructures polítiques d’Europa (els intents de reconstrucció de l’antic imperi Romà). Es produeixen per tant, les lluites de les investidures entre el Papa i l’emperador per saber qui té el poder sobre el continent. Gregori setè va intentar produir una centralització de les esglésies: volia que Roma fos la primera església de totes i que les altres estiguessin subjectes a Roma. Això es va fer amb el Dictatus Papae el 1075 i ho fa per poder ser més fort contra l’imperi. Vol que Europa estigui unida i que la unió no sigui només política (a nivell d’imperi) sinó també religiosa.
2 A més, es comença a fer un dret canònic universal (sobre tot el continent) però això no vol dir que no es respectin singularitats dels diferents territoris de l’imperi.
El dret canònic que s’està generant des de Roma durant els segles que vindran és un dret que s’estarà debatent contínuament entre el dret conciliar (cànon→ norma dictada per un nombre de prelats o dignitats reunides en una reunió) i el pontifical (dret decretal→ norma que dicta el pontífex i que ha de ser obeïda). En funció de qui té més importància en un moment determinat (pontífex o concilis) una tindrà més poder que l’altra.
Un exemple de text de dret canònic és:  Decret de Gracià→ Concordia Discordantium Canorum (aprox. 1140-1150): és un text fet per un monjo que s’adona que difícilment l’església pot tenir un dret universal isi hi ha normes diferent d’orígens diferents que estan en contradicció entre elles. Aquest monjo compara tots els textos dels diferents territoris i intenta conciliar-los, posar-los d’acord. Els seu text s’anomena Concordia Discordiantum Canorum, que significa concòrdia de cànons discordats, però també es pot anomenar Decret de Gracià. A mesura que els papes van dictant decretals hi ha la necessitat de sistematitzar-les per temes i per ordre cronològic seguint l’esquema del decret, el que compila les decretals en una col·lecció molt cèlebre és Raimon de Penyafort, el patró dels juristes catalans. Aquest document és molt important per el dret canònic, ja que permet que hi hagi un dret canònic per tota l’església, allò que el Papa volia uns anys enrere. A partir d’aquí els papes successius poden anar dictant normes però havent-hi ja un ordre sistemàtic existent, tot el dret posterior s’estructurarà de la mateixa manera que aquest.
L’estructura del Decret és molt complexa, està explicada en el text de Montagut i s’ha de llegir.
Quan s’arriba a finals del segle XV o a principis del segle XVI arriben obres compilatòries posteriors (Liber Sextus, Constitutiones clementinae, extravagantes ihoannis XXII i extravagantes communes) que serà el corpus iuris canonici, que és la suma dels drets dictats pels papes i per els concilis, no només regula temes d’església sinó coses que afecten als creients, com per exemple el matrimoni. El dret canònic té un sentit de justícia i equitat que el dret civil no té, que a vegades la llei pot portar a situacions injustes i per tant busca la subtilitat del llenguatge i les institucions, les quals es vol que siguin molt relatives: per tant, hi ha conceptes com la bona fe i el preu just. No només es té en compte l’ordre de dret sinó també 3 l’equitat, ja que sinó podria ser abusiu. Però quan s’introdueix l’equitat ho decideixen els bisbes eclesiàstics i per tant, ho decidiran quan a ells els interessi.
El dret canònic també necessita ser comentat, per tant, també hi haurà comentaristes i glossadors 1.
3. DRET FEUDAL. És un contrasentit que el dret feudal tingui normes, però a Llombardia, al llarg de la baixa edat mitjana hi va haver uns juristes que van posar per escrit les regles bàsiques del dret feudal, les quals van ser un tercer pilar del ius commune.
Ens recorda que tota l’Europa de l’alta edat mitjana està subjecta a a uns vincles de règim senyorials que fan que les persones perdin unes quotes de llibertat i estiguin subjectes als senyors, generant així unes relacions de dependència.
El ius commune es va difondre durant la baixa edat mitjana i a l’edat moderna. Això va ocórrer a l’epicentre, al nord de la península Itàlica, irradia bona part d’Europa continental i Escòcia, posteriorment espais polítics transoceànics. A partir del moment en què Europa s’expandeix cap a Amèrica també es produeix l’expansió del ius commune.
4. JURISTES. Els drets necessiten unes persones que els vagin renovant, aquestes persones són els juristes. Però són els que donen vida a tot el sistema del ius commune, són molt importants. Entre altres coses el que fan és combinar les fonts, fer-les interactuar.
Malgrat tot, tant el dret canònic com el dret feudal, encara que són molt importants pel dret actual i sobretot per la història del dret, no ho són tot. Hi ha molts juristes que treballen la nomenclatura i el vocabulari, totes les obres que aquests juristes (ja siguin glossadors, comentaristes...) aniran estudiant ocupen moltíssim, és impossible conèixer-les totes. Per tant, no estem parlant només d’un conjunt de lleis sinó que es tracta d’un sistema normatiu dinàmic, que va evolucionant. Es tracta d’una sèrie de conceptes, metodologia i estructura, una manera de treballar el dret que va més enllà de les simples normes jurídiques.
1 El dret canònic no és dret diví, aquest últim ve del cel, de Déu. En canvi el dret canònic ve d’homes que regulen l’església, la qual alhora regula els homes. Per tant, a diferència és que el dret diví és fet per Déu i el dret canònic és fet per l’església, la qual està formada per homes.
4 Els juristes han complementat les normes, d’aquí ve aquesta idea de sistema. Es tracta d’un univers de conceptes que tots plegats fan el dret que coneixem avui. Aquest fenomen jurídic no va ser popular sinó elitista, va sorgir d’uns elits, uns acadèmics i estudiosos que estudiaven aquests documents amb una finalitat científica. La manera en què treballaven el dret implicava que volien trobar el sentit autèntic de les coses, ells creien que estaven trobant la lògica dels sistemes jurídics i de la societat.
Buscaven un dret objectiu a on tot estigués explicat, perquè les coses s’han de fer d’aquesta manera i quina és aquesta manera. Per ells el dret no era quelcom que pot ser creat de nou, a la societat del segle dotze o tretze atesos els precedents, l’home no podia crear un sistema nou partint de zero, havia de configurar un sistema que s’adaptés a la natura i que no forcés la creació de Déu. El fenomen del ius commune va proliferar en nuclis urbans. Els nuclis rurals no estaven ni preparats ni necessitaven aquest sistema tan complex i perfecte. Es va produir un sistema de migracions de persones que volien conèixer el nou dret i se’n anaven a Bolonya a estudiar-lo i llavors tornaven.
Hi ha factors coadjuvants (que impulsen) per el ius commmune. És a dir, factors que van que el ius commune es vagi expandint. Les persones que ja havien estudiat van tornar als seus llocs d’origen i aquí es van trobar unes elits burgeses (tenen l’interès de fer diners i pensen que el dret els pot ajudar) i uns incipients poders públics (volien recollir tot el seu poder en els codis que hi havia abans, a ells també els agradava que hi hagués un emperador que pogués crear dret com havia passat abans, i per tant, volen els juristes que els portin el seu coneixement i que els doni aquesta potestat). Aquests dos s’adonaven que aquests conceptes que arribaven de Bolonya podien ser interessants, llavors per aquest motiu van començar a interessar-se per aquests nous juristes, els quals tornen amb manuscrits, els quals fan circular, imparteixen classes i van difonent els nous coneixements entre altres grups socials, primer de manera restringida i després s’anirà extingint.
Un altre factor molt important és que les elits siguin d’on siguin, parlen en llatí. Això és un altre factor que permet que el ius commune s’expandeixi, donat que són enteses per les elits de cada país.
Les classes enemigues del ius commune són:  LA NOBLESA. El sistema feudal permetia molts abusos que ara amb el dret comú ja no són permesos. Però amb la formació del ius commmune això ja no passa, les persones tenen moltes garanties processals.
 CLASSES POPULARS. És un dret amb una llengua estrangera que ells no poden entendre i tampoc ningú els ha explicat el dret ni tenen la capacitat d’entendre això. Això fa que realment no vegin el dret comú com una cosa útil, més que res perquè no entenen la seva funció.
5 Per tant, ara passem a un dret objectiu, identificable i palpable, amb les seves raons, un dret que té perquès. El sistema de ius commune és complet, t’explica el perquè de tot plegat, cosa que abans no passava.
Aquest sistema continuarà fins com a mínim al segle XVIII i no desapareixerà fins al segle XX. Malgrat tot, es produeixen canvis. Primer hi ha un sistema més científic i després més pragmàtic, més jurisdiccional.
Serà més de comentar sentències i deixar que els tribunals desenvolupin el sistema.
5. DRETS PROPIS 2. Un individu pot pertànyer a diferents sistemes alhora, com per exemple una parròquia, una família, una ciutat, un gremi... Aquesta persona com a membre de diferents comunitats també rep diferents ordenaments jurídics, rep diferents normes o reglaments interns. Com a membre d’una ciutat està subjecte a normes sobre el mercat, sobre els carrers, sobre els pous... com súbdit del comte de Barcelona estava subjecte als usatges. Com a membre d’una família tenia costums, els quals també havia de complir. Per tant, aquest personatge està subjecte a una sèrie de drets propis.
El jurista ve de Bolonya i quan veu tot això ho veu molt mal fet. S’acaba per tant fent una aliança entre els juristes i els drets propis. És a dir, els juristes començaran a tenir en compte els drets propis i s’emanciparan de la Compilació de Justinià. Per ells, els únics conceptes autènticament jurídics eren aquells tan estables i que tenien tanta història i tanta lògica interna, per ells només això era important, però a partir d’ara aniran incorporant també els drets propis.
Durant dècades el ius commune es va anar difonent i penetrant sense que ningú se n’adonés i sense que fos premeditat. La gent començava a introduir el ius commune en el seu vocabulari. Això és el que anomenem la penetració del ius commune en els sistemes particulars.
De sobre, els grups socials es van adonar que aquest nou aire jurídic anava entrant, això va provocar diferents reaccions: alguns territoris europeus van dir que era positiu integrar aquest dret romanocanònic i en canvi, altres poders públics no van voler que aquest dret entrés, monarques van dir que no volien que cap altre norma formés part del dret del seu poble. Van decidir barrar la porta al ius commune. Malgrat tot, això només era aparença, el ius commune anava entrant perquè és infinitament superior a nivell tècnic i contra això ells no podien fer-hi res.
2 La crema catalana és el ius commune (la base de tot que conforma un element) i en canvi els iura propria (drets propis) són monjos de mandarina, que queden dins la crema i s’integren al sistema tot i mantenir la seva singularitat.
6 Els territoris més disponibles per el ius commune seran València i Mallorca. Aquests dos territoris són reconquerits per mans cristianes en el segle XIII, en aquest moment el ius commune ja ha arribat a Catalunya. El que farà el rei és dir que aquests nous territoris cristianitzats són un laboratori ideal per experimentar amb el nou dret. Per això usaran aquests dos territoris per experimentar amb el ius commune. Implementa el dret romà jurídicament cap a valència i Mallorca. Es configuren unes comunitats noves amb unes regles de joc pures. En aquests territoris el rei els donarà un dret comú disfressat de dret propi, és a dir, els dona uns costums que en realitat no són seus, és a dir, són costums el ius commune. En realitat no tenen drets propis. El rei diu que no centralitza, que cadascú pot tenir el seu dret, però en realitat no donava capacitat de legislació a aquestes regions, era el rei el que tenia el poder.
Malgrat tot, també hi ha casos mixtos (Castella i Catalunya) en els quals es produeix una barreja entre el ius commune i el dret que vol el rei (Seminari 4):  CASTELLA. El monarca vol mantenir el poder tot sol, no vol l’entrada del ius commune. No es tracta d’absolutisme sinó de decisionisme, el rei decideix però que ell vol ser tota la clau del poder, no vol la introducció del ius commune. Més tard el rei amb les seves fonts pròpies del dret anirà edificant el seu dret de manera indissimulada, trepitjant el dret dels altres.
El procediment mitjançant el qual el rei va donant dret al territori és el següent: o Text 1. Primer els dona un dret municipal o Text 2. El rei crea un dret municipal propi, ell mateix crea el formulari→ Fuero real o Text 3. El rei crea uns textos de dret normatiu impregnades de ius commune.
o Ordenamiento de Alcalá.
 El rei reivindica ser la font principal de creació del dret, totes les altres fonts queden subjectes a la seva voluntat (Fueros municipales).
 El monarca exigeix que el seu dret sigui obeït.
 El rei parla de “poderío real absoluto”, anem cap a l’absolutisme.
El monarca de Castella copsa la superioritat tècnica del dret romà i el dret canònic i entén que aquest dret podrà afirmar la seva autoritat per sobre els altres drets (senyorials i municipals), el que ell vol és imposar-se sobre aquests dos drets i ho vol fer amb el seu propi dret, no amb el dret dels romans ni el de l’església. Però per fer-ho amb el seu propi dret necessita el dret romà (que subratlla la figura de l’emperador), malgrat tot, vol el seu propi. Per tant, agafa això que li agrada del dret romà i a partir d’aquí fa el seu propi dret.
7  ARAGÓ I CATALUNYA. El monarca està més limitat, té unes potestats més limitades, necessita el diàleg amb forces vives de la societat (en aquella època els estaments: oligarquies urbanes, eclesiàstics...) fins i tot en termes de creació del dret.
El compte de Barcelona també vol ser l’únic que pugui crear dret, però el problema és que ell no aconsegueix afirmar la seva potestat de manera radical per sobre dels municipis i per sobre dels senyors feudals, i per tant, quedarà condemnat a dialogar amb ells, haurà de buscar pactes amb aquests altres dos elements.
a. COSTUMS. Són la base de tot el dret, i són el dret propi, presents a cada un dels pobles.
b. CONSTITUCIONS I ALTRES DRETS DE CATALUNYA.
c. TRACTADISTES, DECISIONISTES.
d. JURISTES CATALANS. Aporten les especificitats de dret propi i les teoritza.
8 ...