Tema 4 - Lectures (2014)

Resumen Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Mètodes, tècniques, fonts i organització del treball periodístic
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 12/12/2014
Descargas 130
Subido por

Descripción

FOG, L. (2002). “De las fuentes al público”, en INCI [online], Vol. 27, no 2, p. 84-87. Recuperado de: http://www.scielo.org.ve/scielo.php?pid=S0378-18442002000200009&script=sci_arttext
GARCÍA SANTAMARÍA, J. V. (2010). “Crisis del periodismo de fuentes. Las prácticas del periodismo en España en el accidente de Spanair”, en Revista Latina de Comunicación Social no 65, pp. 516-537. Re- cuperado de: http://www.revistalatinacs.org/10/art3/916_UC3M/38_Santamaria.html
LAZCANO BROTONS, I. (2004). “La protección de las fuentes periodísticas en el sistema europeo de dere- chos humanos”, en Zer no 16. Recuperado de: http://www.ehu.es/zer/zer16/articulo_9.htm [sólo pp. 1-2]
MAYORAL SÁNCHEZ, J. (2005): “Fuentes de información y credibilidad periodística”, en Estudios sobre el Mensaje Periodístico, no 11, pp. 93-102. Recuperado de: http://www.ucm.es/BUCM/revistas/inf/11341629/articulos/ESMP0505110093A.PDF
RODRÍGUEZ, P. (1994). Periodismo de investigación: técnicas y estrategias. Barcelona: Paidós. [sólo el capítulo 4, pp. 65-101]
Falta la lectura del llibre del Pepe perquè només està a la bi

Vista previa del texto

Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     4.4.  Lectures   FOG,  L.  (2002).  “De  las  fuentes  al  público”,  en  INCI  [online],  Vol.  27,  no  2,  p.  84-­‐87.  Recuperado   de:  http://www.scielo.org.ve/scielo.php?pid=S0378-­‐18442002000200009&script=sci_arttext     Si  hi  ha  alguna  cosa  que  diferenciï  el  periodista  científic  de  la  resta  de  periodistes  és  el  tipus  de   fonts  amb  les  que  ha  d’enfrontar-­‐se  en  fer  la  seva  tasca.  No  solament  a  les  persones,  membres   de   la   comunitat   científica   principalment,   que   tenen   el   coneixement,   sinó   als   temes   que   han   de   cobrir:   superconductivitat,   clonació,   radiació   còsmica   de   fons,   organismes   modificats   genèticament   (OMG),   bioseguretat   i   nanotecnologia.   L’audiència   necessita   cert   grau   d’alfabetització  cultural  per  poder  entendre  els  missatges  que  li  estem  entregant,  que  també   ha   de   tenir   el   propi   periodista:   no   es   tracta   de   que   sigui   un   ampli   coneixedor   de   totes   les   disciplines   científiques,   sinó   que   conegui   alguns   antecedents   culturals   que   li   permetin   abordar   els   diferents   temes   amb   suficient   destresa   o   que   compti   amb   els   elements   suficients   que   el   portin   a   buscar   on   toca   per   trobar   aquells   coneixements   bàsics   que   li   permetran   abordar   als   entrevistats  amb  propietat,  sent  un  interlocutor  vàlid.   El   periodista   actua   com   l’intermediari   de   la   notícia:   en   el   cas   del   periodisme   científic   la   seva   tasca  consisteix  en  extreure  de  la  seva  font  allò  que  interessi  a  la  societat  en  general  i  per  altra   satisfer   amb   altura   aquesta   necessitat   que   té   la   ciutadania   d’estar   informada   dels   avenços   científics  i  tecnològics,  així  com  dels  processos,  debats,  evolució  de  la  política  científica...   Les   fonts   en   periodisme   científic   no   solament   es   limiten   a   la   comunitat   científica.   Tota   història   de   ciència   té   a   més   un   angle   econòmic,   polític   i   social,   que   incideix   en   la   presentació   de   la   notícia.   La   importància   de   la   tasca   del   periodista   científic   no   resideix   exclusivament   en   publicar,   sinó   que   ha   de   proporcionar   una   informació   veraç,   en   un   llenguatge   comprensible,   que   informi,   formi  i  entretingui.   A  més  el  científic  i  el  periodista  tenen  audiències  diferents:  el  científic  escriure  per  científics  en   revistes  especialitzades  mentre  que  el  periodista  ho  fa  per  la  gent  del  carrer.   Però  ambdós  comparteixen  un  objectiu  comí:  complir  amb  una  labor  social,  els  periodistes  per   a  un  públic  que  vol  rebre  els  missatges  i  els  científics  per  utilitzar  aquests  coneixements.   Ambdós   comparteixen   també   una   activitat   diària:   l’educació   permanent.   Realitzen   una   activitat  en  què  no  deixen  d’aprendre  mai.     GARCÍA   SANTAMARÍA,   J.   V.   (2010).   “Crisis   del   periodismo   de   fuentes.   Las   prácticas   del   periodismo   en   España   en   el   accidente   de   Spanair”.   Re-­‐   cuperado   de:   http://www.revistalatinacs.org/10/art3/916_UC3M/38_Santamaria.html     La  cobertura  periodística  de  l’accident  d’Spanair  ha  estat  sens  dubte  un  dels  fets  periodístics   més   reveladors   del   panorama   dels   mitjans   de   comunicació   espanyols   perquè   ha   mostrat   els   condicionants  estructurals  de  l’actual  periodisme  en  aspectes  com  les  rutines  periodístiques,  la   precarietat  laboral,  la  preeminència  del  “periodisme  declaratiu”...   La  incapacitat  de  periodistes  per  narrar  on-­‐time  el  que  va  succeir  el  20  d’agost  de  2008  en  una   de   les   pistes   de   la   Terminal   4   de   Barajas,   d’oferir   més   tard   una   reconstrucció   fidedigna   dels   fets,  i  d’anar  aclarint  les  diferents  hipòtesis  de  la  catàstrofe  per  trobar  una  explicació  plausible,   ens   permet   realitzar,   sens   dubte,   certes   reflexions   sobre   alguns   aspectes   essencials   de   les   rutines  periodístiques  a  Espanya.     47   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     Per   altra   banda,   i   com   en   tot   accident   aeri,   on   es   dirimeixen   indemnitzacions   milionàries   o   multimilionàries,  acaben  per  entrar  prest  en  joc  un  sense  fi  d’interessos  creuats,  representats   per   lobbistes,   agències   de   comunicació,   equips   d’advocats,   polítics,   etc.   que   en   molts   casos   defensen  posicions  clarament  antagòniques.   Finalment  creiem  que  en  haver-­‐se  produït  aquest  accident  en  ple  mes  d’agost,  amb  bona  part   dels  redactors  veterans  de  vacances  i  becaris  cobrint  la  informació,  no  ha  de  ser  motiu  tampoc   per   exculpar   els   mitjans   de   comunicació   espanyols   pel   pobre   paper   que   van   oferir   aquests   redactors  en  pràctiques.   La  catàstrofe  com  a  fet  periodístic  extraordinari   Una  catàstrofe  és  un  fet  periodístic  extraordinari  i  popularment  impactant,  en  el  que  batega  el   pols  del  periodisme.  I  en  aquests  tràgics  dies  d’agost  de  2008  els  reporters  que  van  cobrir  la   catàstrofe   de   Spanair   no   van   tenir   en   compte   alguns   principis   que   són   l’essència   de   la   informació  periodística:   1) La  pràctica  del  periodisme  és  sempre  indagació  i  recerca   2) En   tota   investigació   s’han   de   formular   diferents   hipòtesis   per   apropar-­‐nos   als   grans   fets  noticiables.  I  tota  hipòtesi  parteix  de  certs  pressuposats  i  punts  bàsics  subjacents,   capaços  de  guiar-­‐nos  en  la  obscuritat  per  composar  un  trencaclosques  en  es  permeti   arribar  a  una  fidedigna  reconstrucció  dels  fets.   3) Una  hipòtesi  és  una  temptativa  de  reconstrucció  capaç  d’aclarir-­‐nos  un  conjunt  de  fets   i  pot  ser  provada  en  posteriors  investigacions.  Aquesta  reconstrucció  ha  de  portar-­‐se  a   terme   en   el   menor   temps   possible,   ja   que   les   ensenyances   en   el   cas   Prestige   demostren  que  un  mal  tractament  de  la  informació  pot  conduir  a  que  la  veritat  acabi   sortint   finalment   a   la   llum,   encara   que   pugui   ser   ja   massa   tard   i   en   aquest   cas   “no   interessarà  ningú,  no  serà  notícia”.   4) La   celeritat   en   la   consecució   de   la   informació   és   essencial   perquè   les   fabulacions   no   suplantin  a  la  realitat  dels  fets.   5) Els   relats   informatius   elaborats   i   difosos   pel   sistema   mediàtic   s’alcen   com   un   vincle   imprescindible  per  la  ciutadania.   El  periodisme  de  fonts  en  l’accident  de  Spanair     Les   fonts   informatives   ho   impregnen   tot,   convertint-­‐se   en   un   vèrtex   central   de   l’activitat   periodística:  sense  elles  no  hi  ha  periodisme,  hi  ha  propaganda.  Primera  tasca  del  periodista:   anàlisi   de   les   informacions   emeses   els   dies   posteriors   a   l’accident.   Es   pot   considerar   font   informativa   una   persona   o   grups   de   persones,   organitzades   o   no,   que   han   estat   testimonis   i   coneixen  els  fets  que  el  periodista  acabarà  per  convertir  en  notícia.   Així,   una   deficient   pràctica   professional   que   porti   a   entrevistar   en   els   primers   instants   posteriors  a  l’accident  els  familiars  dels  passatgers  de  l’avió  i  no  a  aquelles  persones  que  han   vist   el   que   ha   ocorregut,   pot   impedir   una   reconstrucció   fidedigna   dels   fets.   Per   esbrinar   necessitem  les  fonts  primàries,  testimonis  de  l’accident.  I  per  contrastar,  un  ampli  ventall  de   fonts  que  donin  resposta  al  per  què  de  les  causes.   Com   seleccionen   els   periodistes   les   fonts?   Fan   una   llista   amb   els   noms   de   les   institucions   i   individus   que   puguin   saber   dels   fets   que   ens   interessen,   les   “fonts   implicades”,   i   després   busquen  una  sèrie  d’atributs  que  aquestes  han  de  reunir:  credibilitat,  accessibilitat,  autoritat,   disponibilitat  o  productivitat.     48   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     Així,   en   la   catàstrofe   del   MD-­‐82,   passava   per   confeccionar   una   llista   d’aquells   col·∙lectius   que   havien   acudit   immediatament   al   lloc   de   l’accident,   així   com   els   testimonis   visuals.   En   segon   lloc,   era   urgent   redactar   una   llista   amb   noms   i   càrrecs   de   persones   que   ajudessin   a   interpretar   la  complicada  situació  i  reconstruir  el  que  havia  pogut  passar:  fonts  especialitzades.   El  que  va  passar  realment:   § Absència  de  fonts  primàries  -­‐-­‐>  estaven  treballant  a  peu  de  pista   § Carència  de  fonts  especialitzades   § Caos  durant  les  primeres  hores   § Falta  d’agilitat  de  la  companyia  Spanair   § Desconeixement   al   final   del   dia   del   nombre   de   morts   i   desapareguts,   del   nombre   de   supervivents  i  del  seu  estat   § Llista  completa  del  passatge  -­‐-­‐>  8  hores  després  de  l’accident  a  través  de  la  pàgina  web   de  la  companyia,  a  instàncies  del  Govern   § Director   en   funcions   d’AENA   estava   il·∙localitzable   i   no   va   aparèixer   durant   tota   la   jornada   § En  aquesta  situació  de  crisi  -­‐-­‐>  es  va  recórrer  a  fonts  alternatives   § En  aquelles  hores  si  algú  mirava  la  televisió  era  difícil  distingir  entre  un  telenotícies  o   un  reality  show   Fonts   potencials   que   podrien   o   haurien   d’haver   contactat   els   periodistes   que   van   cobrir   les   notícies  en  els  primers  instants  o  en  dies  successius  a  més  de  les  fonts  primàries:   Ø Administracions  Públiques   Ø Indústria  aeronàutica   Ø Associacions  de  Consumidors   Ø Associacions  d’Empresaris   Ø Bufets  d’advocats   Ø Lobbys  nacionals  i  internacionals   Les   millors   fonts   primàries   en   atemptats   terroristes   o   desastres   naturals   i   que   van   brillar   per   la   seva  absència  en  l’accident  són:   Ø Bombers   Ø SAMUR   Ø Forces  i  cossos  de  seguretat  de  l’Estat   Ø Treballadors  d’AENA   A  Espanya,  el  periodisme  de  successos  es  basa  en  la  informació  oficial:  curta,  mínima  i  moltes   informacions   posteriors   es   proporcionen   quasi   sempre   per   goteig   quan   no   són   fruit   de   filtracions  dirigides.   La  carència  de  testimonis  fiables,  capaços  de  recolzar  les  hipòtesis  en  els  dies  posteriors  a  la   catàstrofe  pot  guardar  una  estreta  relació  amb  l’actual  estat  del  periodisme  de  fonts  a  Espanya   i  amb  l’abandonament  del  treball  amb  fonts  pròpies.   Si  haguessin  fet  la  seva  feina  bé  podrien  haver  mostrat  els  conflictes  interministerials,  la  falta   de   coordinació   entre   forces   i   cossos   de   seguretat,   Ministeris   i   altres   Administracions,   el   comportament   dels   responsables   d’AENA   i   l’abandonament   de   les   seves   funcions   en   els   primers  moments,  els  conflictes  de  competències  entre  bombers  i  policies,  la  situació  interna   d’Spanair,  les  responsabilitats  del  fabricant  de  l’aparell...  Coses  que  la  ciutadania  no  va  poder     49   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     conèixer.   Així   com   l’escassa   atenció   prestada   al   drama   de   moltes   famílies   o   la   desesperació   d’alguns  dels  supervivents.   En   quant   a   la   TV,   TVE   no   va   suspendre   la   nit   de   l’accident   la   retransmissió   del   partit   de   la   selecció  espanyola  ni  les  cadenes  privades  abandonaren  els  seus  formates  habituals  de  tertúlia   o   de   reality   utilitzant   en   un   to   de   burla   macabra   els   convidats   habituals   com   a   experts   en   matèria  aeronàutica.     Quan   parlem   de   “renou”,   o   de   distorsions   informatives,   ens   referim   de   manera   amplia   a   la   transmissió   d’informacions   (rumors)   a   través   de   canals   no   oficials.   També   a   les   intoxicacions   informatives,  que  actuen  com  a  cortines  de  fum,  intentant  desviar  l’atenció  sobre  els  elements   de  culpabilitat  per  salvaguardar  els  interessos  d’una  companyia  o  institució  (el  seu  objectiu  és   precipitar   conclusions   abans   de   la   finalització   de   la   investigació   per   reconduir-­‐la   cap   els   interessos  d’alguna  de  les  parts).   Elements   que   van   intervenir   en   la   distorsió   informativa:   Gabinets   de   Comunicació   de   diferents   institucions,   Agències   de   Comunicació,   empreses   de   lobbying,   bufets   d’advocats   i   Col·∙legis   professionals.   Altres   renous   informatius   van   ser   les   diferents   filtracions   i   obtenció   d’informació   i   exclusives   per   mitjans   no   aclarits:   imatges   de   l’accident   que   va   aconseguir   Tele   5,   difusió   de   l’informe   oficial   de   la   Comissió   d’Investigació   publicat   per   El   Periódico   dos   dies   abans   de   ser   difós   oficialment...   Conclusions   • La   falta   d’una   metodologia   pròpia   a   l’hora   d’abordar   l’ús   de   fonts   condueix   a   la   desinformació.   • Pèrdua  de  credibilitat  dels  mitjans   • En  tots  els  accidents  observem  una  sèrie  de  pautes:   o Grans   dificultats   per   accedir   a   fonts   primàries,   a   fonts   oficials   i   un   dèficit   d’emissors  especialitzats.   o Ús  molt  escàs  de  les  fonts  secundàries:  documents,  estadístiques  informes...  -­‐>   carència  metodològica  per  part  d’informadors  i  redaccions.   o Tendència  a  l’ús  de  fonts  oficials  i  un  deficient  ús  de  les  fonts  especialitzades.   o Gran  dèficit  de  confrontació  de  diferents  fonts:  es  necessita  la  combinació  de   fonts   alineades   amb   el   protagonista   de   la   interacció   amb   el   seu   antagonista   per  atorgar-­‐les  a  ambdues  un  tractament  paritari.   o Tendència   al   periodisme   de   imprecisió:   els   comunicadors   van   estar   més   preocupats   de   transmetre   el   pathos   (fa   referència   al   patiment,   a   l’impacte   emocional  dels  familiars)  que  el  ethos  (diferents  punts  de  vista  en  l’accident)   dels  esdeveniments.     LAZCANO   BROTONS,   I.   (2004).   “La   protección   de   las   fuentes   periodísticas   en   el   sistema   europeo   de   derechos   humanos”,   en   Zer   no   16.   Recuperado   de:   http://www.ehu.es/zer/zer16/articulo_9.htm   Institució   que   singularitza   l’estat   jurídic   dels   periodistes   -­‐-­‐>   dret   al   secret   professional   o   la   facultat  dels  informadors  a  mantenir  en  l’anonimat  la  identitat  de  la  seva  font  o  aspectes  que   puguin  conduir  a  conèixer-­‐la.     50   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     El  dret  al  secret  professional  es  pot  considerar  com  un  dels  privilegis  dels  professionals  de  la   informació  sobre  la  resta  de  ciutadans.   Serveix   per   augmentar   el   flux   de   les   informacions   que   habitualment   arriben   al   professional   i   que  posarà  en  mans  del  públic.  D’aquesta  manera,  la  protecció  de  les  fonts  serveix  de  garantia   general  del  dret  a  rebre  informació  per  part  de  la  col·∙lectivitat.   Així  ho  reconeix  el  article  2.1.d  de  la  Constitució  espanyola  però  un  quart  de  segle  després  no   s’ha  dictat  cap  norma  legislativa  que  el  desenvolupi  ni  existeix  una  jurisprudència  del  Tribunal   Constitucional  (ni  del  Suprem)  que  serveixi  per  interpretar  el  seu  contingut  de  forma  pacífica  i   assentada.     Un  bon  informador  hauria  de  saber  (abans  de  la  publicació  i  no  després)  si  podrà  mantenir  en   el   anonimat   el   seu   informant,   una   dada   rellevat   per   prendre   la   decisió   de   si   divulgar   els   fets   que   coneix   o   congelar   la   informació   a   l’espera   de   noves   proves   que   li   permetin   mantenir-­‐la   sense  rompre  el  “nexe  de  confiança”  entre  font  i  periodista.     L’anonimat  de  les  fonts  informatives  és  una  cosa  que  mereix  un  valor  en  sí  mateix  i  la  decisió   del   periodista   de   protegir-­‐les   no   pot   violentar-­‐se   a   través   de   mecanismes   indirectes   (intercepció  de  comunicacions,  registres  indiscriminats  dels  seus  arxius,  etc.)  que  converteixin   el  secret  en  un  dret  merament  formal  que  es  cedeix  front  a  pressions  i  intervencions.     MAYORAL   SÁNCHEZ,   J.   (2005):   “Fuentes   de   información   y   credibilidad   periodística”,   en   Estudios   sobre   el   Mensaje   Periodístico,   no   11,   pp.   93-­‐102.   Recuperado   de:   http://www.ucm.es/BUCM/revistas/inf/11341629/articulos/ESMP0505110093A.PDF       En  l’estudi  de  fonts  realitzat  en  els  cinc  diaris  principals  d’Espanya  (El  País,  El  Mundo,  Abc,  La   Vanguardia  i  La  Razón)  se’n  poden  extreure  les  següents  conclusions:   • Escassíssima  presència  de  fonts  d’informació  (mitjana  d’1,33  per  text).  El  29%  pertany   a  agències  i  les  fons  oficials  (37%)  superen  a  les  no  oficials  (34%).   • El   33%   de   les   fonts   no   apareixen   plenament   identificades.   Més   del   10   per   cent   no   presenten  cap  tipus  d’atribució.   • S’ofereix  informació  que  no  troba  rèplica  d’altres  fonts  en  el  46,5%  i  en  alguns  diaris  es   sobrepassa  el  52,5%.   • De  cada  10  fonts,  quatre  proporcionen  informació  de  gran  rellevància  per  el  text  que   acaba  elaborant  el  periodista.   • Els   periodistes   utilitzen   un   altíssim   nombre   de   fonts   insuficientment   identificades,   que   no  competeixen  amb  altres  fonts  ni  amb  altres  versions  de  l’ocorregut,  que  ofereixen   informació   que   afecta   als   seus   interessos   particulars   i   que   aconsegueixen   que   el   text   periodístic  reculli  lo  fonamental  de  la  seva  versió  de  l’ocorregut.   • Missatge   d’aparença   informativa   però   d’essència   persuasiva:   les   fonts   s’amaguen,   parlen  del  que  els  interessa  i  aconsegueixen  dominar  el  relat  informatiu  que  firma  un   periodista.     • Cal   preguntar-­‐se   com   funciona   l’estratègia   de   defensa   (si   és   que   existeix)   dissenyada   pels  mitjans  per  garantir  la  seva  independència  i  si  el  lector  es  troba  després  de  veure   aquestes  dades  degudament  protegit.     51   ...