HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA - Tema 4 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 17
Fecha de subida 17/06/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Apunts d'història de Joan Culla

Vista previa del texto

REVOLUCIÓ I GUERRA CIVIL (1936-39) 1. L’alçament militar i el seu fracàs a Catalunya Fins a aquestes eleccions, la dreta espanyola i els sectors socials que se sentien identificats amb aquesta ideologia, volien conservar el poder i consolidar-lo guanyant les eleccions. Els grups eren els monàrquics, els carlins, militars, sobretot africanistes, terratinents, ultradreta i l’església... però no es posaven d’acord entre ells. La CEDA, GilRobles, volia continuar guanyant còmodament. Però el resultat de les eleccions no va ser el que aquesta ideologia esperava. A partir d’aquest moment, aquestes forces de dretes van considerar que les urnes els havien fallat, que el mètode democràtic els havia fallat i la única sortida que quedava era el cop d’estat per recuperar el poder.
La victòria electoral de les esquerres ocasiona un viratge de les dretes cap al colpisme.
Però a partir de la derrota, les dretes pensen que Gil Robles és un fracassat i en aquests mesos des de les eleccions de febrer es converteix en líder de la dreta Calvo Sotelo, exministre de la dictadura de Primo de Rivera. A més no deixa de fer discursos per salvar Espanya a través d’un cop d’estat.
La CEDA, el gran partit conservador, va perdent afiliats i atractiu i els que l’abandonen tiren cap a la Falange Española, encapçalada pel fill de Primo de Rivera, convertint-se en l’esperança de les dretes.
A Espanya qui feia els cops d’estat era l’exèrcit. Entre els militars de dreta extrema destaquen la U(nión)M(ilitar)E(spañola), el focus de la conspiració, que es va teixint per crear un cop d’estat. Van teixint alguns aliats durant aquest temps, llavors troben el suport de les extremes dretes, com el carlisme, els falangistes (variant espanyola del feixisme que troba el suport europeu dels règims de Roma i d’Alemanya). En un moment en que a Europa hi ha antagonia entre feixisme i antifeixisme. També importants banquers paguen la revolta. Els que preparen el cop d’estat necessiten que la situació sociopolítica sigui el més agitada i convulsa, per poder dir que venen a salvar Espanya del caos.
La situació ja s’alimentava de violència amb vagues laborals, però s’havia d’instal·lar als carrers un clima de violència. Els militants de la falange juguen un paper clau que a Madrid eren molt nombrosos. Aquests es dediquen a atemptar contra mítings, dirigents d’esquerres i hi ha una espiral d’acció reacció perquè els d’esquerres també atempten contra les figures de dretes.
Aquesta violència fabricada té com escenari principalment Madrid, perquè planegen fer un cop d’estat i tenen la idea d’ocupar la presidència, el govern, etc.
Mentrestant a Catalunya a principis de març, l’estatut d’autonomia és restablert, el president Companys recupera la presidència de la Generalitat i el govern també torna. Es torna a la normalitat. Tot i que Barcelona sempre havia estat la ciutat conflictiva, en aquests mesos els papers s’inverteixen i a Madrid el clima polític esdevé irrespirable i a Barcelona sembla una bassa d’oli.
Companys quan torna a la presidència procura actuar amb peus de plom, no fer cap moviment que es pugui representar com revolucionari. A Catalunya la dreta, la Lliga, no s’ha començat a radicalitzar, més aviat passa al contrari, decideix fer una oposició civilitzada, sense estridències, etc. Adopten unes actituds que expliquen el clima de relax a Barcelona. El pes de l’extrema dreta a Catalunya és ínfim, no hauria pogut guanyar força perquè el nombre de militants era molt reduït i no tenia el pes per desestabilitzar el règim. La burgesia, a diferencia de l’espanyola, no es va implicar en els preparatius del complot, no van finançar res. Un grup moolt petit i aïllat sense comandaments generals implicats es preparen pel cop i intenten fer-se amb el control d’algunes casernes, limitada i molt vigilada per la policia.
Des de feia 20 anys el factor revolucionari a Catalunya era la CNT, des dels primers temps de la república s’havia trencat entre radicals i moderats i havien guanyat els faistes.
Llavors durant la república es van unir a unes practiques revolucionaries. A la primavera del 36 va celebrar un congrés on es va produir la reconciliació entre les dues branques que s’havien escindit. Els trentistes tornen a les línies del sindicat i tornen a fer-se moderats, deixant el comunisme llibertari i la revolució immediata i violenta de banda.
A Catalunya la trama colpista estava reduïda a alguns joves membres de la UME, molt vigilats per la policia. A principis de juliol, els policies entren en un pis dels oficials colpistes i troben uns papers que expliquen el pla del cop d’estat. L’oficial ni tan sols s’assabenta i els plans no es canvien. L’únic que no sap es el dia i la hora però si com ho faran. Per tant el govern català posa de vigilància els agents les casernes de tota Catalunya, per avisar del dia que ocorri el cop. També fa una copia dels documents i els porta a Madrid per ensenyar-los a Quiroga.
Davant això podien detenir els militars sospitosos per tallar la revolta, però el govern de Casares Quiroga decideix no fer-ho, perquè pensaven que això precipitaria el cop i si no feien res, els altres podien repensar-ho i no fer res tampoc.
Naturalment sí que va passar. El pla era dirigit pel General Mola i el cap general era el General Sanjurjo, integrat per totes les forces polítiques de la dreta excepte els nacionalistes bascos i rebent el suport econòmic i militar d’Alemanya i Itàlia. També compten amb el suport de molts oficials de l’exèrcit.
LA SUBLEVACIÓ DEL 17 I 18 DE JULIOL DE 1936 El divendres 17 de juliol la conspiració ja estava molt madura i havia incorporat a la trama alts comandaments militars. L’exercit era una força molt poblada, però sense gaire formació militar i per tant amb una força combativa molt feble. Però al Marroc si que hi havia professionals i tenien la força necessària, amb la legió i unitats de soldats marroquins amb espanyols. Eren els únics en condicions de combatre de veritat.
Per això el punt d’arrencada del cop va ser a Àfrica, va ser fonamental incorporar Francisco Franco, el general que havia fet tota la seva carrera militar al Marroc i si ell l’encapçalava, tot l’exercit el seguiria.
El general San Jurjo, que estava exiliat a Portugal després del cop d’estat del 1932, va decidir portar endavant la insurrecció malgrat Franco no s’acaba de decidir. Finalment Franco va acceptar, però ell estava destinat a Canàries pels republicans, el van haver de portar en un avió privat i petit fins al Marroc. Al migdia del 17 de juliol l’exercit d’Àfrica es va sublevar i es va fer amb el control del protectorat d’Espanya. El pronunciament va començar a Ceuta i Melilla el 17.
Els colpistes van tallar les comunicacions amb la península però al govern, el president Casares Quiroga s’assabenta del cop d’estat. Però l’actitud del govern espanyol continua essent no fer absolutament res. Llavors el 18 Casares, president de la República dimiteix i passa a ser Martínez Barrios, intenta pactar amb el General Mola, però al final dimiteix i el nou president és José Giralt.
El dissabte 18 el cop comença a manifestar-se en algunes ciutats de la perifèria espanyola. Queipo de Llano s’aixeca a Sevilla i el General Mola a Navarra i tots tenen èxit.
EL 19 DE JULIOL El dia que realment el cop es veu amb força i a les ciutats més importants és el 19 de juliol.
A la matinada els agents de policia que vigilaven les casernes, avisen als superiors que ha començat la insurrecció. La policia de la generalitat havia preparat un dispositiu per intentar fer-los fracassar. Una part de la guarnició de Barcelona va sortir sublevada d’acord amb les instruccions del general Mola des de Pamplona. L’experiència del sis d’octubre va servir per fer pensar als militars que seria igual, s’apoderarien de l’ajuntament i de la generalitat fàcilment, amb un excés de confiança. Per part de la Generalitat van pensar que no havien de cometre els mateixos errors. Les casernes estaven a la perifèria de la ciutat i el seu pla era marxar cap al centre de la ciutat. El contra-pla era parar-los abans d’arribar al centre, el més lluny possible. Per aconseguirho comptava amb la policia, el nou cos de policia urbana  la guardia de asalto, lleial a la República, ben entrenats. Llavors van desplegar-se unitats i van situar-se per aturar els colpistes. Aquests guàrdies no eren molts, però els militars sublevats tampoc eren tants.
La guàrdia civil a Barcelona si que tenia molts efectius i molt ben entrenats, però la República desconfiava perquè tenia la idea que era de dretes, repressiva, etc. Llavors no sabien que fer i esperaven que no es posicionés en contra del govern. Per evitar que Companys es quedés atrapat a la Generalitat i es va traslladar a la Jefatura de comisaria General de Barcelona. No van poder evitar que arribessin alguns militars a una banda de la Plaça Catalunya i a les Drassanes, a la Plaça Universitat. En un moment determinat es va resoldre la incògnita de la guàrdia civil, pujaven per la Via Laietana i arriben a la Jefatura, on es troba Companys. El coronel de la guàrdia, Escobar, es va posar a les ordres del president Companys. Es va incorporar al combat contra els colpistes. Va tenir un efecte psicològic important, els colpistes estaven cansats i veien que era molt complicat i no era el sis d’octubre. Quan van veure la guàrdia civil la seva moral va caure i els militars van començar a rendir-se, entregar-se.
La direcció de la revolta militar va recaure en el general M. Godet, que havia triomfat a Mallorca. No van aconseguir el seu objectiu de fer-se amb els edificis oficials i van ser perseguits per les forces d’ordre públic.
Les organitzacions obreres van estar alerta i vigilant, però quan van començar els primers combats el obrers no estaven armats, la CNT sí que havia convocat els militants per avisar-los de sortir al carrer a l’estiu per estar a punt el dia que comencés la insurrecció.
El problema era que el màxim que podien tenir era una pistola i si intentaven enfrontarse amb els militars, acabarien molt malament. L’actitud d’aquests militants obrers va ser passiva, de suport moral. Els militants aconsegueixen armes més fortes a mesura que els guàrdies cauen morts i es queden amb els seus fusells. Quan els militants llencen a terra les armes rendits, agafen les armes caigudes. L’armament dels obrers es va produir a mesura que el cop va fracassar.
Finalment el centre de Barcelona va quedar lliure de militars. El cop es dona per fracassat a Barcelona.
La nit del 19 al 20 es va fer evident que el cop havia fracassat i una massa d’obrers entra a les casernes desprotegides i agafen les armes que han quedat allà.
Barcelona era la ciutat gran i pensaven que guanyarien, van pensar que havien de posar al davant el general Godet. Primer va sublevar-se a Mallorca i es va fer amb el control allà, més tard va aterrar a Barcelona i va anar cap al palau de capitania. Però quan va arribar el cop estava fracassant. El vespre del 19, Godet va ser detingut i va acceptar rendir-se públicament a la radio, igual que havia passat amb Companys el sis d’octubre del 34.
Al cap d’una setmana, s’havien creat a Espanya noves fronteres: estava dividida en dos bàndols, els republicans i els nacionalistes. El cop d’estat triomfa a la meitat del país, mentre que a l’altra fracassa. L’empat és el factor determinant de la guerra civil.
El cop va tenir tot i així unes conseqüències irreparables: - - - Efectes polítics: Va col·lapsar les principals estructures de l’estat republicà. El president continuava sent Companys amb el govern d’ERC, però no tenia un poder real.
Havia desintegrat l’exèrcit a Catalunya – col·lapse de l’exèrcit. Les unitats militars sublevades estaven detingudes i les altres unitats com que havien vençut van decidir al govern que els militars que feien la mili podien anar a casa. No hi havia cap unitat sencera i operativa, no cap tipus d’organització militar. El poble aprofita aquesta situació per agafar les armes i fer-se amb el control de la ciutat, principalment els obrers. Fet que provoca una revolució social.
Les forces policials no han desaparegut, però el 21 o 22 no serveis de res que hi hagi 3.000 policies armats si hi ha 30.000 obrers armats al seu costat. El govern no té el monopoli de la força armada.
Això creen la possibilitat i les condicions per fer l’inici de la revolució obrera molt radical.
A l’altra mitja espanya que s’havia sublevat òbviament no. (FALTA)el cop d’estat s’havia aixecat amb l’objectiu en part d’impedir una revolució roja, va provocar precisament això, fracassant. Perquè a la resta de ciutats espanyoles va passar una cosa similar al que va passar a Barcelona.
Els colpistes no pretenien organitzar una guerra civil, sinó una operació violenta per fer un cop d’estat que en 3 o 4 dies els garantís el poder de l’estat.
Es produeix una guerra civil perquè un cop militar pot triomfar o perdre, el cop del juliol del 36 va empatar (mitja Espanya va guanyar i l’altra va perdre). Si el cop hagués fracassat els seus responsables haurien mort i fi.
2. Evolució política, econòmica i social de la revolució A partir del juliol del 36 es posa en marxa un procés revolucionari que afecta totes les facetes de la vida, dominat el terreny polític pel comitè de milícies. La generalitat queda reduïda. S’implanta un nou model econòmic de propietat. L’administració publica va quedar desintegrada, ara el poder estava al carrer, on la gent actuava com volia i amb comitès de barri, locals, comarcals...
El cop d’estat fracassat a mitja espanya va donar lloc a una cadena d’esdeveniments que van donar lloc a una revolució amb una cadena d’incidents. Tenia a veure amb el col.lapse o desaparició de l’exèrcit i amb les armes que van anar a caure en mans de molts revoltats. Questa revolució va tenir diferents manifestacions: - - - Política: a partir del 21 de juliol, un cop estaven derrotats a Barcelona, el govern de la Generalitat es va convertir en una closca buida, els consellers i presidents no tenien l’autoritat per controlar la ciutat que estava revoltada als carrers, no tenien poder front els milers d’obrers armats. Companys va veure que no podia aturar la revolució i es va reunir amb els militars més radicals, admetent la seva victòria i donant-los un nou poder revolucionari que es va concretar amb la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes on es coordinaven les forces armades per milícies revolucionaries d’esquerres, subordinat a la Generalitat. Van acabar anomenant-se militants. Aquest poder era molt més real que el de la Generalitat, dominava el carrer i va començar a assumir les funcions d’un govern de fet. Estava controlat per la CNT que era el sindicat que més obrers seguien.
Militar organitzant forces per lluitar. Es van encarregar de les funcions policials, anomenats patrulles de control. Al mateix temps el comitè de milícies va prendre decisions en el terreny de la defensa, assassinant enemics o enviant milicians als fronts de batalla. Es dibuixava una línia de contacte entre els dos bàndols a Lleida.
Llavors les milícies sortien de Barcelona i es dirigien cap el front amb la idea que quan arribessin a prendre contacte amb els sollevats aquests marxarien corrents i alliberarien les zones ocupades.
Economia i treball, controlant els salaris, etc.
I a partir d’aquí la revolució va anar baixant a tota Catalunya, amb una hegemonia anarquista. El poder real és en mans de qui té més gent, més armes i més iniciativa, a més, apareixen el descontrol, la venjança personal, el sadisme, etc. que porta els nous militants als bàndols més radicals.
Un procés semblant es va produir a tot el país, la majoria de govern, que eren d’esquerres, es van veure suplantats per la multiplicació i creació dels comitès formats per militants de les organitzacions obreres del municipi. I van començar a tallar les carreteres i a interrogar tothom que passava per allà. El poder es va atomitzar en tants poders com hi havia en cada lloc. Ja no hi havia lògica parlamentaria de vots, cada sigla tenia més poder segons els homes armats que tenia. La força dominant es la CNT. En un país que no arriba als 3 milions d’habitants i gairebé tots estaven afiliats. I el carnet de la CNT es va convertir en una assegurança de vida.
Aquesta situació de dualitat de poders va durar fins a finals de setembre, Companys va convèncer els dirigents de la CNT que deixessin de banda la revolució i entressin al govern, reunificant els poders i introduint al govern persones de la CNT, però aquests pensaven que el pitjor que es podia fer era ser ministre o participar del poder, estaven en contra dels governs. Finalment Companys els va dir que podien agafar-se a les paraules però qui manava a Catalunya no es podia negar que eren els revoltats, llavors havien de donar la cara i participar al poder de llei. La CNT va acceptar amb la condició que no s’anomenés govern, sinó Consell de la Generalitat. A principi d’octubre del 36 hi ha un consell presidit per Companys, però no va aconseguir solucionar el principal problema: Les principals forces antifeixistes es van dividir, la discussió era sobre el que era prioritari en aquell moment: guanyar la guerra o fer la revolució.
- - Un sector del bàndol republicà pensaven que la prioritat era guanyar la guerra, perquè, si no, no hi hauria revolució i era el més urgent; per guanyar la guerra davant un bàndol militar amb un exèrcit disciplinat no es podia anar amb unes milícies desorganitzades (pels anarquistes l’ordre estava molt mal vist), però en una guerra sí que s’havien d’organitzar. Per poder fer la guerra al oponent havia de guardar o congelar la revolució. No es podien fer les dues coses a l’hora perquè tenien coses contradictòries. Calia passar de les milícies per construir un exèrcit militar amb comandaments.
A l’altra bàndol, dirigit per la CNT, deia que la guerra no era prioritària, per guanyar aquesta guerra ell més important era el grau de motivació de la gent, calia que hi haguessin milers d’homes disposats a anar a la guerra i lluitar. Si aquesta gent tenia clar que si sobrevivien no tornarien a la mateixa situació de pobresa i que la derrota del feixisme suposaria una millora social. Només la garantia de que la situació no seria igual faria la massa estar disposada a sacrificar-se i lluitar fins la mort.
Una altra novetat, en el paisatge polític català, havia estat el ràpid creixement del partit comunista. En un principi havia tingut poc èxit, la branca socialista era prima en aquella època a Catalunya i la comunista encara més. Però al juliol del 1936 quatre partits polítics petits (Federació catalana del SOE, partit socialista catalanista, un partit comunista català (minúscul) i Partit Català Proletari, la primera sigla que combina marxisme i comunisme amb independentisme), de la branca marxista, van decidir unificar-se creant el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC. Era oficial i ortodox. Va néixer amb uns 6 o 7 militants, però en les circumstàncies de guerra va viure un ascens trepidant, tot i no arribar a superar la CNT, guanyant 70 mil militants. Va calar més a les classes mitjanes ja que s’adaptava a la idea que primer calia guanyar la guerra i aplaçar la revolució. Per primer cop hi havia un gros i important partit comunista a Catalunya. Tot i que la fusió del partit era entre dos comunistes i dos socialistes (aquests tenen més persones), el partit es defineix com comunista i demana la unificació amb la Tercera Internacional, el que controla els partits comunistes europeus; per tant, era dirigit per la URSS.
L’any 39, la guerra ja s’havia acabat i la Internacional comunista va acceptar el PSUC com a membre de la organització. Era estrany perquè només podia acceptar un sol partit comunista per estat. Seria un embolic i les minories no tenien opció. Trenca la seva normativa perquè considera que cal mimar aquest partit. El PSUC va decidir agafar la UGT com a branca sindical i aquesta també va fer un creixement increïble, tenia 600.000 carnets.
Aquest creixement s’explica per que: - - La gran majoria dels militants no tenien res de comunistes, eren petits botiguers, classes mitjanes, ciutadans, etc. que estaven espantats davant la revolució anarquista i van veure en el PSUC una barrera de protecció davant la revolució que atacava. Es va convertir en un partit d’ordre durant la guerra, perquè la seva clientela els demanava que desbaratessin els fenòmens que feien els revolucionaris de la CNT.
Creu que per guanyar la guerra s’ha de deixar de banda la revolució, deixar de banda el caos format per la CNT. Té a veure amb la política internacional de la època.
++++++++++++++++++++++++++++++++++ En aquest context, Adolf Hitler és canceller d’Alemanya des del 33. El seu programa desencadenaria una guerra a Europa perquè volia esborrar la humiliació d’Alemanya, les condicions dels aliats al palau de Versalles i anava en contra de la URSS. Es va passar pel forro les condicions del tractat creant un nou aparell militar molt gran. Ell dotaria Alemanya d’un imperi molt gran, com a l’Àsia però a Europa. Els habitants d’aquests territoris, considerats una raça inferior, serien els esclaus dels senyors alemanys que dominarien.
Stalin té clar que si alemanya desencadena una guerra, Rússia rebria fort, per tant aquest sap que la única manera de dissuadir Hitler per no atacar la URSS és fent-li saber que si els ataca hauria de fer la guerra també amb francesos i britànics, i això havia estat clau a la seva derrota durant la primera guerra mundial perquè li venien de l’est i l’oest. Potser pensava que s’ho repensaria. Stalin té com a objectiu numero 1 seduir els governs burgesos de Londres i França per signar un tractat que si algú atacava a qualsevol dels tres, faria la guerra amb tots. Però era difícil perquè estava vista la URSS molt malament pel comunisme. Es veu obligat a mostrar la seva cara més dolça.
El més important es que al 35 al congrés de Moscou, la Internacional Comunista imposa als seus membres una nova tàctica política. Davant del nazisme i feixisme, tenien una actitud de rebuig perquè pensaven que era una vessant del capitalisme. El discurs del comunisme es referia als socialistes com a social-feixistes. Això havia contribuït a mantenir dividits els socialistes i Hitler va poder entrar en el poder més fàcilment. Llavors decideix fer un front popular unit, l’enemic no era el capitalisme, era el feixisme. Havien d’estar disposats a aliar-se amb qualsevol que fos antifeixista. L’objectiu era parar els peus al feixisme, en aquest marc se situa el Front Popular d’Espanya i Catalunya o França.
Amb aquesta tàctica pensaven a la URSS que els governs de França i Londres es relaxarien i veurien que no volien fer la revolució als seus països.
Però, a l’estiu del 36 esclata la revolució a Espanya, per Stalin això és la pitjor noticia al pitjor moment, perquè pensaven que FR i GB no es creurien que els culpables no havien estat els comunistes. L’objectiu d’Stalin en aquests moments és ofegar la revolució. Pensa si els comunistes a Barcelona poden ofegar la revolució podria presentar-se davant Europa i dir que ell l’havia apagat amb bona voluntat. Per ordres expresses, el PSUC esdevé una força política amb l’objectiu de disminuir el poder de la CNT i sufocar la revolució.
A Catalunya hi havia un altre petit partit que era el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), era també revolucionari i considerava que el model soviètic era el correcte.
Però el POUM considerava que Stalin havia traït o desvirtuat el llegat de Lenin, la revolució d’octubre, havia instal·lat una dictadura personal i ferotge que no tenia a veure amb el marxisme. En aquesta dinàmica el POUM se situa sota les ales protectores de la CNT, la prioritat pensen que no es pot sacrificar la revolució, de la mateixa manera.
Des de principis del 37, el pes del PSUC, va minvant cada cop més l’enorme pes dels anarquistes. L’ajut soviètic era un motiu per això. El bàndol feixista estava ajudat per alemanya i Itàlia. Però el bàndol republicà tenia pocs ajudants i l’aliat més fort que subministrava armament era Rússia. Si no es feia el que demanava la URSS que fessin, deixaven d’arribar ajuts. Pressionava els comunistes i imposava les seves voluntats.
Tot això va provocar un enfrontament entre els comunistes i els anarquistes a Catalunya.
La tensió entre els bàndols que defensaven la revolució (CNT I POUM) i els que defensaven la guerra primer (PSUC i Esquerra Republicana) va acabar esclatant a Barcelona al maig del 37 amb els fets de Maig del 37: l’edifici de Telefónica va ser ocupat per la policia de la Generalitat que l’intentava recuperar perquè els anarquistes s’havien fet amb el seu control i es va generar un tiroteig entre ells, amb el suport del PSUC, i els anarquistes. L’enfrontament va ser molt violent i pels carrers de Barcelona on es van construir barricades. Hi van entrar altres forces com el POUM, que es va posar a la banda dels anarquistes. El xoc va acabar amb la victòria del PSUC i la derrota de la CNT i el POUM i més de 200 morts. Va estar a punt de provocar el col·lapse del bàndol republicà i permetre la victòria de Franco. Això va tenir la conseqüència l’hegemonia creixent del PSUC i la pèrdua de pes de la CNT; el POUM va pagar els plats trencats. El PSUC victoriós va decidir esborrar del mapa el POUM perquè no podia fer-ho amb la CNT ja que era massa gran. El seu líder Andreu Nin, va ser detingut i va desaparèixer assassinat sense saber exactament què havia passat. El POUM va ser acusat de ser aliat amb Franco i va ser il·legalitzat. Davant això Largo Caballero va dimitir i Luís Negrín el va substituir com a president, amb un govern de socialistes i comunistes.
El pes dels comunistes a la revolució és cada cop més gran i la divisió interna va desapareixent.
ASPECTES ECONÒMICS Aquesta revolució no estava prevista per ningú, ni a la CNT ni a cap lloc no hi havia unes instruccions perquè tampoc es preveia.
El 19 de juliol, el dilluns 20 el cop estava derrotat, dimecres milers d’obrers que havien assistit als esdeveniments van decidir tornar al treball per cobrar. Però allà es van trobar que qui manava havia desaparegut. Ràpidament els burgesos van prirar o amagar-se perquè tenien por que la revolució (anticapitalista) els afectés i a les fàbriques no hi havia qui manés. Ho van comunicar als sindicats i va sorgir improvisadament les col·lectivitzacions. Les empreses catalanes, grans i mitjanes, van ser col·lectivitzades: declaraven que cada empresa era propietat del conjunt dels seus treballadors davant el buit de poder. Es va anar fent de manera intuïtiva, i la generalitat al 36 va mirar d’ordenar el procés amb un decret, posant en net el que ja havia estat passant.
De tant en quant, a les empreses grans, hi havia assemblees per regular la situació i on es decidia qui gestionava l’empresa, van escollir uns representants en un comitè obrer per ser qui dirigís, aconsellats per alguns treballadors amb més coneixements. Hi va haver excessos, abusos, etc. la gent va interpretar com col·lectivitzar que podien entrar a qualsevol lloc i agafar qualsevol cosa. A dins de l’empresa tothom havia de cobrar el mateix.
Però, això a les empreses petites no va passar perquè els petits propietaris no es van sentir amenaçats i no van fugir. En aquestes es va fer una estratègia de consens, entre l’amo i els seus treballadors de totes les decisions.
En general sí que va ser un invent profitós.
El fenomen de les col·lectivitzacions també va haver de crear una industria de guerra, paral·lelament, reconvertir una part de la industria catalana per tal que es dediqués a produir armament, quan mai no ho havia fet. la metal·lúrgia i la química es van veure afavorides per aquesta nova demanda, però el tèxtil, per exemple, es va veure durament afectat per la pèrdua de mercat estatal i la manca de divises per importar matèries primes i combustibles. Va haver un procés de caiguda de la producció industrial. Això va causar una desocupació molt gran. Els preus també van augmentar mentre que els salaris no ho van fer. El model d’estat soviètic no havia funcionat (FALTA ALGO) Ràpidament va ser ofegada per la industria catalana que tenia (FALTAAA), les necessitats de la guerra van obligar a importar més i la balança va caure. La guerra va provocar serioses dificultats econòmiques, perjudicant el proveïment de matèries primeres, provocant la pèrdua de mercats, també va ser greu la manca de productes energètics.
Els homes, tant joves com grans, van haver d’anar a lluitar i els homes que treballaven marxaven de les fabriques i l’economia queia. Els franquistes van entrar en la central elèctrica i van tallar el subministrament i no hi havia electricitat ni llum per moure les maquines. El propi escenari de la guerra acaba ofegant, (FALTA). En els últims mesos de la guerra ja no hi ha collites si no és a canvi de les monedes de plata i els pagesos es veien assetjats. La gana era una cosa molt present. La divisió del territori va deixar el blat a una banda i els consumidors a l’altra. Els productes bàsics mancaven, era més evident la mancança per l’augment de la població que venia de fora per lluitar a la guerra. Això va causar també l’aparició del racionament i del mercat negre, amb l’estraperlo.
La producció va caure, les fabriques van anar tancant, és impossible seguir un balanç de l’experiència de l’experiment.
La guerra havia creat una falsa economia que va acabar ofegant les col·lectivitzacions.
EFECTES SOCIALS Va desaparèixer de la societat tot allò relacionat amb la burgesa, la paraula senyor es va substituir per company, es van deixar d’utilitzar els barrets, va desaparèixer la paraula adeu i la van canviar per salut. També van modificar els topònims relacionats amb els sants. La revolució va voler establir un igualiarisme i fins i tot els de classe mitjana es vestien com obrers per no cridar l’atenció.
A juliol del 36 es desencadena a Catalunya un procés revolucionari, acompanyat de violència sobretot, es tracta de combatre els primers mesos per destruir els seus enemics, que dintre del territori català representen una amenaça per la revolució. L’objectiu era atemorir els enemics. Des del moment que el poder va passar als obrers, es va iniciar una violència revolucionaria que comptava amb un doble component: - - Social  en contra dels burgesos. La violència seguia una lògica encara que va començar com espontània contra la gent de dretes anomenats feixistes. La lògica es combatre la gent de dretes. També hi ha una lògica de classe, s’han de combatre els burgesos, considerats tothom que sigui ric. Després hi ha una lògica ideològica que provocarà més morts.
L’anticlericalisme, no era novetat, ja havia aparegut durant la Setmana Tràgica.
Consideraven que els seus enemics més poderosos eren els capellans o frares o la gent de l’església. Al 1835 la revolució liberal s’havia iniciat a Catalunya amb una matança de frares i al 1936 va començar de la mateixa manera. Des del segon dia de l’aixecament del juliol del 36, la primera cosa que la massa popular va anar a cremar, van ser esglésies. Al 20, 21 hi ha els primers episodis i s’estén per tot el territori. Durant aquell estiu es poden comptar amb els dits els recintes religiosos que resten intactes. Grups socials es van dedicar a treure de tots els edificis religiosos de la ciutat i els van cremar. Els edificis que havien estat eclesiàstics en temps anteriors van ser convertits en tallers i magatzems. Es va viure a Catalunya una cacera de gent de l’església, que va cobrar-se unes 2500 vides, de totes les parts de l’església. Al juliol del 36 la immensa majoria dels catòlics estaven a favor de la república, però en veure que després del cop les esglésies es destruïen totes les coses relacionades amb això, va haver un rebuig per por a que els anomenessin feixistes a tots aquells fidels que eren també catòlics. Una gran part dels catòlics catalans van pensar que la única esperança de seguir essent-ho era que Franco guanyes la guerra.
La violència es produïa sempre de la mateixa manera, grups d’homes anaven a buscar les seves víctimes a casa, les detenien i les mataven.
Va haver una violència homicida contra gent de dretes i burgesos. Hi ha entre 8 mil o 9 mil morts a Catalunya. Però era una violència arbitraria i espontània, sense unes llistes, i que es barrejava amb el component de la delinqüència, ja que els presos van sortir de les presons i van agafar armes. A finals de juliol del 36 es va explicar per qüestions de tipus personal. No va ser una cosa organitzada, sinó arbitraria.
La obsessió anticlerical va arribar a extrems, ningú no va utilitzar l’expressió adéu, substituïda per salut. Els topònims religiosos es van substituir. A partir dels fets de maig del 37, que representen la davallada de la CNT, la violència va disminuir per que ja no hi havia persones per matar tampoc. Van tornar també els policies uniformats al carrer. Però tot això va causar una onada d’exilis de catòlics i conservadors cap a França, Itàlia... i la Generalitat els ajudava perquè va veure que no podia controlar la situació i se sentia impotent. Un cop exiliats, alguns se senten obligats a passar a l’Espanya franquista i incorporar-se a l’exèrcit de Franco, que tenen l’esperança que quan aquest guanyés la vida tornaria a somriure. Apareix un fenomen dels catalans que anaven a les principals ciutats de l’Espanya franquista, que havien fugit i que intentaven ajudar a la victòria franquista perquè volien assegurar el seu futur i fer mèrits. Per intentar que Franco els tornes allò que havien perdut.
Al costat d’aquesta violència, van destacar els bombardeigs, la Guerra Civil va ser la primera en occident que la aviació va ser utilitzada massivament contra objectius civils.
L’aviació havia anat evolucionant amb la 1GM, però aquells tenien una eficàcia molt limitada. Van evolucionar fins al 36, les potències europees ja tenien avions moderns i estaven en condicions de portar tones de bombes i tripulacions nombroses. Però fins a la GCIVIL no hi havia hagut una oportunitat per utilitzar-ho a occident. Barcelona va ser la primera gran ciutat en patir bombardeigs, molt més que Madrid perquè al novembre del 36, el front es va situar als afores de la ciutat i l’aviació franquista no podia bombardejar Madrid per perill a ferir les seves pròpies tropes. A Barcelona aquest perill no existia, no hi havia possibilitat d’equivocació. A més, els avions generalment italians que utilitzaven com a base Mallorca.
Per aquest mateix motiu, també va ser la primera gran ciutat industrial que va haver d’inventar-se tècniques de defensa passiva, contra els atacs aeris (defensa activa amb projectils o artillera per abatre els avions que venien a bombardejar i la passiva per protegir-se de les bombes  el Black Out (enfosquir la ciutat, apagar l’enllumenat públic i tancar totes les finestres per que no sortís llum per dificultar la visió dels avions), enganxar paper pegament per que els vidres al trencar-se no sortissin projectats i amb la creació de refugis antiaeris o l’ús del metro com a tal.
Fins i tot, van arribar britànics al 38 per prendre nota perquè veien una guerra a Europa molt pròxima i quan va arribar el moment van imitar els models de Barcelona. No només van haver bombardeigs a bcn, sinó a tot el territori provocant 5 mil morts.
DIMENSIÓ INTERNACIONAL DE LA GUERRA Com que Cat es trobava allunyada del front, es va convertir en refugi de civils fugitius d’altres territoris republicans que anaven caient davant de Franco. A finals del 38 hi havia un milió de refugiats a CAT. En una època de penúria que no tenien ni per menjar. Hi havia algunes organitzacions estrangeres d’ajuda van organitzar xarxes assistencials des dels seus països per assegurar als infants una alimentació mínima. Els nens van ser evacuats també a l’estranger, allunyats de les famílies, per evitar aquestes situacions.
La guerra civil espanyola va ser en sentit que s’enfrontaven bàndols del mateix país, però va ser a la vegada la més internacionals de les guerres civils. La gent arreu del món que es va veure implicada al conflicte, va desbordar les fronteres espanyoles, perquè consideraven que al camp de batalla espanyol s’hi jugava quelcom que els afectava i els interessava. Això s’ha de situar en un context en que estem en un moment àlgid de la confrontació feixisme/antifeixisme. Per tots els individus que creien que el feixisme era l’enemic de la civilització i la vida i se l’havia de combatre amb manifestacions, l’esclat de la guerra d’Espanya va proporcionar la primera oportunitat per combatre el feixisme de veritat. Moltes persones arreu del mon ho deixaven tot per anar fins a espanya a lluitar contra el feixisme cara a cara. Eren els voluntaris i així van néixer les brigades internacionals, formades per voluntaris, van passar més de 50.000 persones, tant homes com dones, ajudant en el que podien. Van arribar des de tots els orígens. També van veure els italians i alemanys la oportunitat de lluitar contra els règims que havien guanyat als seus països.
La majoria d’aquesta gent havia lluitat a la primera guerra mundial i tenia experiència i políticament molt cultivada, a diferencia dels espanyols. La seva motivació els va fer molt efectius i el seu paper va ser fonamental quan van impedir que Franco entrés a Madrid en un moment en que estava a punt d’entrar. A més, el bàndol republicà va rebre el suport de la URSS.
Va haver un cercle de persones també que sense sortir del seu país es van mobilitzar per la causa republicana, amb manifestacions, recol·lectes de roba, firmant manifestos, etc.
això explica que la guerra d’Espanya lluny de ser un conflicte marginat, ocupi un lloc molt central i explica que existeixin en tots els idiomes llibres de memòries de la guerra. Entre els intel·lectuals aquesta mobilització per la causa republicana va ser molt fort, el que va donar més pes i impacte.
El bàndol franquista tampoc va estar sol, va tenir els seus amics estrangers, sense un volum comparable. Eren conservadors que veien en la guerra civil l’oportunitat per acabar amb el comunisme. Però tampoc no el va necessitar, perquè va comptar amb l’ajut de la Itàlia de Mussolini (milers de soldats i divisions senceres de l’exèrcit italià) i l’Alemanya de Hitler (amb una ajuda menys nombrosa). El juliol del 36 va començar al Marroc, el pla va fallar en passar del Marroc a la Península, l’estret de Gibraltar, la flota de la marina republicana estava vigilant i fent impossible el pas de vaixells cap a la costa.
Però Mussolini va enviar avions per fer un pont aeri entre Ceuta i Sevilla, en dos o tres dies van transportar els soldats a les ordres de Franco. Mussolini va arribar a enviar 50 o 60 mil soldats italians que els va ordenar que agafessin les coses i marxar cap a Espanya.
En el cas de Hitler, pensava que la sang ària no podia perdre’s en aquesta guerra, però va fer una aportació molt gran, amb la legión condor enviada a Espanya (pilots, infermeres, cuines, mecànics) i principal protagonista del bombardeig de Guernica. Tot això va donar un recolzament molt gran a l’exercit espanyol. Franco no va necessitar manifestacions a favor seu pel món però a Europa també hi havia gent d’extrema dreta que volia lluitar contra el comunisme. Per tant, també van haver unes Brigades Internacionals de Franco, alguns voluntaris estrangers que van venir a lluitar al costat de Franco (Portugal, etc.) i la seva aixeta d’armament no es va aturar mai.
20. La guerra a la rereguarda i als fronts. La batalla de l’Ebre i l’ocupació de Catalunya ESDEVENIMENTS MILITARS Si la guerra civil s’hagués lliurat amb les armes i municions que hi havia a Espanya, la guerra hauria durat unes 3 setmanes, va ser el recolzament internacional el que va permetre realimentar els dos exercits durant més de dos anys. Cal destacar llavors que la durada de la guerra no hagués estat tan llarg sense intervenció estrangera, el que ho va convertir en un conflicte internacional.
El conflicte estava dividit entre dos bàndols, els nacionals (reben el suport de la Falange, les JONS i els tradicionalistes, de la burgesia, els catòlics, l’església i l’exèrcit, Alemanya, Itàlia i Portugal) i els republicans (amb el suport del poble, les professions liberals, els obrers, els pagesos, la URSS, les Brigades Internacionals, etc). Altres països van crear un comitè de no intervenció.
S’hi distingiren diferents etapes: • BATALLES PER ENLLAÇOS Tant els republicans com els nacionals pretenien unir els seus exèrcits i el seu territori (els republicans al nord i els nacionals al sud). Per tant, des de Barcelona es van enviar columnes de voluntaris per conquerir Saragossa, i des de Castella i Navarra es va organitzar l’exercit nacional per atacar Madrid. Però els fronts es van estabilitzar i l’únic exèrcit que avança és de l’Àfrica. El primer enfrontament on van intervenir forces catalanes va ser al front d’Aragó, milers de catalans van anar amb la idea de recuperar Saragossa, però com que veien que era difícil, doncs de mantenir posicions.
Tots els grups antifeixistes van enviar voluntaris cap a Aragó per fer recular els rebels, anaven acompanyats d’escassos militars professionals que feien d’assesors i portaven armes lleugeres. També es va fer l’alliberament de Mallorca, ja es veia venir que una Mallorca en mans de feixistes seria una gran base de guerra. Es va fer una emboscada naval, però la operació no va sortir bé i van haver de recular.
El primer moviment va ser el trasllat, per via aèria, de 30.000 soldats de l’Àfrica fins a Sevilla gràcies a Hitler. Un cop allà, l’exèrcit marroquí dirigit per Yagüe va conquerir Badajoz, reunint el nord amb el sud.
El següent pas va ser atacar Madrid. Franco, però, desvia l’exèrcit per anar a conquerir Toledo, al setembre de 1936, amb la finalitat de salvar l’Alcàzar. El dia 1 de novembre del 1936 es fa una reunió de tots els Generals i Franco és anomenat Generalíssimo, el cap de la zona nacional. A partir d’aquest dia, toca atacar Madrid i acabar la guerra, començant així la segona etapa del conflicte.
• BATALLES DE MADRID (nov. 1935 – març 1937) Madrid era molt important des del punt de vista estratègic, ja que conquerir-la significava la victòria. A finals d’octubre, Madrid està envoltada pels nacionals per 3 costats, excepte per la zona est.
El 6 de Novembre, davant això, el govern republicà es trasllada a València, deixant però, una junta de defensa a Madrid. Per aturar aquesta ofensiva, des de Barcelona es van enviar milers de voluntaris a Madrid amb l’amenaça d’entrar dels franquistes.
De fet la ciutat no cau i es manté en mans republicanes fins el final de la guerra.
El dia 9, es produeix el gran atac general a Madrid, amb una gran matança, i l’exèrcit de Franco és derrotat, sent el primer triomf dels republicans a la Guerra Civil (produït gràcies a l’arribada de les Brigades Internacionals, al trasllat de les tropes anarquistes a Madrid i per la defensa dels Madrilenys contra els bombardejos). Aleshores, es produeixen dos intents més de conquerir Madrid, en la Batalla del Jarama i en la Batalla del Guadalajara. Tots dos fracassen i fan que Franco no intenti conquerir més Madrid, sinó que es centri en eliminar els fronts tancats.
• L’ELIMINACIÓ DELS FRONTS TANCATS Davant la derrota de Franco a Madrid, aquest intenta conquerir les zones republicanes més febles, decidint fer una guerra de desgast.
Així doncs, el 31 de març del 1937 comença la conquesta del nord republicà posant en pràctica noves experiències, bombardejos massius contra la població civil (Guernica), o l’existència del cinturó fortificat de Bilbao, el qual és superat pels nacionals amb la cinquena columna, quan el General republicà Goitcoxea passa tots els plànols dels cinturons fortificats als nacionals.
Aleshores, Bilbao és conquerida pels franquistes del 19 de juny del 1937.
Davant d’aquest fet, els republicans reaccionen amb operacions de diversificació en dues batalles cèlebres, “la batalla de Brunette” a Madrid i la “batalla de Vilchete” a Aragó. Aquest fet estabilitza el front, però no porta enlloc. A l’agost, els nacionals conquereixen Santander i a l’octubre Astúries, és a dir que durant el 1937 tot el front del nord queda controlat pels nacionals, juntament ambles mines i les industries d’aquest territori.
A finals del 1937 els nacionals ja tenen 2/3 parts del territori, mentre que els republicans només compten amb 1/3 d’aquest, però encara mantenen les ciutats importants com Barcelona o València. A l’octubre de 1937 el govern es trasllada a Barcelona.
• BATALLES D’ARAGÓ I CATALUNYA Aquesta etapa comença el desembre del 1937 amb l’atac republicà a la ciutat de Terol i conquerint-la, sent la primera capital de província conquerida pels republicans. Davant d’aquest fet, Franco envia tot l’exèrcit a Terol, iniciant una contraofensiva i la batalla de Terol, ciutat que en dos mesos canvia de bàndol 4 vegades. I acaba en mans de Franco, trencant el front d’Aragó. Les tropes nacionals ocupen Lleida, Gandesa i Vinarós. Amb aquest fet Catalunya quedava parcialment ocupada i separada de la resta del territori republicà. Els rius Segre i Ebre marcaven la línia del front.
El febrer del 1938, els republicans són derrotats i els franquistes comencen a introduir- se cap a la costa, on hi arriben el mes d’abril a través de Penyíscola.
Aleshores, els nacionals ataquen València i el govern Republicà es trasllada a Barcelona.
El dia 25 de Juliol del 1938, de matinada, un gran contingent de l’exèrcit republicà dirigit pel General Rojo, i per ordres de Negrín (president de la República i ministre de defensa) travessa l’Ebre des de Catalunya amb l’objectiu d’alliberar la pressió contra València i avançar molt terreny. Franco volia deixar la zona centre sense sortida al mar. Davant d’aquest fet, Franco reacciona i hi envia tot l’exèrcit, fet que significa l’esclat de la batalla més mortífera de la història d’Espanya. La gran batalla republicana es la Batalla de l’Ebre entre juliol del 38. Amb les tropes de Franco han aconseguit trencar el territori en dos trossos. Al nord quedava Catalunya retallada i una zona central amb Madrid, Albacete, Murcia. La batalla de l’ebre té la idea de ajuntar els dos trossos un altre cop i expulsar els franquistes. És la més ben preparada amb un efecte sorpresa. Els republicans van aconseguir avançar, van creuar el riu i fer l'exercit nacional recular per la sorpresa, però no podien aguantar una guerra tan llarga perquè no tenien tantes reserves ni persones. I franco va preparar una rapida contraofensiva. A Catalunya es demanava per lluitar persones de 16 o 17 anys, la quinta del Biberó. Finalment el 15 de novembre els soldats republicans reculen i donen la batalla per perduda amb un balanç de 30 mil morts per la seva feblesa armament. El pitjor és que ja no tenien reserves per combatre i aquest era l’objectiu de Franco. Va ser una batalla de desgast en una zona molt reduida.
L’objectiu de Negrín era allargar la batalla fins l’inici de la Segona Guerra Mundial, que França i Anglaterra es veiessin obligats a actuar i li donessin suport. Però, a finals de setembre té lloc la Conferència de Munich, d’on Hitler en surt molt beneficiat amb l’annexió del sudets, fet que significa més suport a Franco per part d’Alemanya i la desmoralització dels republicans, que a més perden el suport de la URSS, perquè s’està centrant en defendre’s a sí mateixa. Però al final sabia que no podria guanyar la batalla i va retirar brigades internacionals.
En aquest ambient, finalment, els republicans són derrotats el 15 de novembre del 1938 i els republicans tornen per on havien vingut.
• CAIGUDA DE CATALUNYA I FI DE LA GUERRA CIVIL Mentrestant, a la generalitat, davant aquestes derrotes, ERC anava perdent hegemonia davant els anarquistes i el govern de la Generalitat davant el de la República, traslladat a Barcelona. La població afamada i empobrida, a més, no tenia forces ja per lluitar.
Franco reorganitza les seves tropes i al 1938, al nadal, comença la campanya de Catalunya, l’exercit franquista va avançant fins que arriben a Barcelona (des de Lleida, Tarragona...) sense resistència, el 26 de gener de 1939 ja estaven les tropes victorioses a Barcelona, i civils van anant cap la frontera de França exiliant-se. Dels 250 mil catalans que travessen la frontera al 39, vist que l’acollida francesa no es bona, tornen i només unes poques persones (2% de la població catalana) que pensen que si tornen a Catalunya els posaran a la presó mantenen l’exili.
Franco ataca Catalunya precisament el dia de Nadal del 1938 i les columnes motoritzades franquistes avancen molt ràpidament, trencant les defenses republicanes.
El dia 10 de Gener del 1939 conquereixen Tarragona, el 26 de Gener Barcelona.
Davant d’aquest fet, mig milió de persones s’exilia a França. El dia 8 de febrer del 1939, els nacionals arriben a la frontera. La guerra no s’havia acabat encara amb la conquesta Catalana. Encara quedava el territori de Madrid a Valencia. Continuen desenvolupant-se combats, fins que es produeix la rendició condicional a la zona centre. El 1 d’abril del 39 fa públic l’últim parte de guerra.
Un cop perduda Catalunya, encara queda València, Madrid i Almeria, però els republicans estan desfets.
En aquest ambient, hi ha dues visions, la rendició condicional o continuar la guerra. Els partidaris de la primera opció són els republicans, socialistes i anarquistes, mentre que els de la segona són el PCE i Negrín.
Al març del 1938 es va iniciar l’ofensiva franquista sobre Catalunya, culminant al 1939 amb l’ocupació de tot el territori català. Catalunya no havia conegut operacions militars fins al moment, perquè el front i la guerra s’havien produït a Aragó, Mallorca, etc. Llavors va començar quan les tropes del general Yague van ocupar els poblets de l’est de Fraga, van caure Lleida, Gandesa, Balaguer, Tremp i el Pirineu, d’on sortia l’electricitat cap a Barcelona. Amb l’ofensiva de març-abril de 1938 l’exèrcit de Franco es va instal·lar a la vora del riu Segre. Una contraofensiva republicana va tenir lloc del 22 al 31 de maig per recuperar els territoris, sense èxit. Després es van produir altres ofensives republicanes durant la batalla de l’Ebre amb el mateix resultat. Pocs dies després de l’entrada de Franco a Catalunya un decret signat a Burgos abolia l’Estatut de Catalunya.
...

Tags: